2 de nov. 2012

avui, dia dels morts

Aquí teniu un article, un senyor article, que va publicar el meu amic Adolf Beltran en un suplement de Cementiris de Barcelona, on fa sortir la figura extraordinària de Celestí Barallat. Avui, dia dels morts, fa just 107 anys de la mort d'aquest gran talent funerari, diu l'Adolf. (Les fotos, del cementiri d'Ulldemolins, al Priorat, i del des Puig de Missa, a Santa Eulària des Riu, a Eivissa, són meves.)


Elogi del cementiri jardí

La botànica dóna forma al record dels morts i, tant de bo, a l'esperança dels vius

“El do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda. Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del xiprer al damunt de les tombes. Als jardins cementiri, però, el mite més influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura el paradís dels cristians. Tammateix, hauran de passar molts segles abans que sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-ho de tombes. Serà al segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804, esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els criteris que ha de seguir la jardineria dels cementiris, segons un ideal simbòlic que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. A Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a l’esperança i al consol dels vius.



Cap comentari:

Publica un comentari