15 de nov. 2012

Joan Ramon Resina: Carta als intel·lectuals espanyols

Carta als intel·lectuals espanyols

JOAN RAMON RESINA | Ara, 15/11/2012

Hauria volgut titular aquest article Carta a un amic espanyol, en referència a uns coneguts textos d'Albert Camus; però entre els intel·lectuals i adherits que heu signat el manifest d'El País no n'hi ha cap que un català pugui sincerament anomenar amic. Costa entendre l'oportunitat d'aquest document, que ni tan sols s'adreça a aquells que feu finta d'estimar a fi de perllongar una cohabitació que ha esdevingut insuportable. També per vosaltres, car l'afecte que ens advereu de manera tan sobtada com inconcreta us dispensa d'atendre les raons de la nostra impaciència, eludint la vostra responsabilitat mitjançant la vostra sordesa.

No és sols que la vostra professió d'amor a Catalunya, la seva llengua i la seva cultura arribi tard, sinó que no aporta res a la comprensió que proclameu. Permeteu que us ho digui sense embuts: per a aquesta missió no teniu crèdit. Us caldria una revisió, per a vosaltres dolorosa, d'una perspectiva que neix de la dominació, que de tan assumida ha esdevingut l'angle cec pel qual se us escapa la raó, la humanitat (que reclama humilitat en la base de la comprensió) i, fins i tot, la veritat.

Amb un aplom que deveu al fet de parlar des del vèrtex d'una nació reconeguda, ens acuseu de fer comèdia amb un victimisme de mala fe. Durant dècades heu pres per venalitat la paciència amb què Catalunya procurava una entesa que vosaltres li heu negat fora dels termes que li dictàveu. Sense renunciar al poder institucionalitzat amb les vostres victòries armades, comptàveu amb la nostra memòria de vençuts en la base de la vostra raó. Què n'era de fàcil entendre's llavors! N'hi havia prou amb l'esbós d'un menyspreu perquè acotéssim el cap i tornéssim al nostre racó amb la cua entre cames. Cap ni un dels que signeu heu alçat mai la veu per condemnar els militars que amenaçaven Catalunya, ni per contradir el discurs de la por que els vostres partits esbomben com a ultima ratio del matrimoni forçat que ens anul·la. Al contrari, us hi aboneu abans d'afirmar amb la boca petita que, si la majoria dels catalans optéssim per la independència, ho prendríeu "en consideración" a fi de trobar una solució "apropiada y respetuosa". Amb llenguatge de buròcrates ens advertiu que des de la vostra graciosa altesa estudiaríeu la solució que a vosaltres us semblés apropiada i que fóra respectuosa amb alguna cosa que no expliciteu, encara que s'endevina en la cínica apel·lació a "las instituciones que entre todos nos dimos". No seria, doncs, la voluntat dels catalans, en aquest cas l'única cosa democràticament digna de respecte, el que respectaríeu, car si ho féssiu el vostre manifest resultava balder.

L'Onze de Setembre un milió i mig de catalans vam sortir al carrer per dir al món que estem decidits a realitzar la idea d'un país construït sense vessar sang (i que, per tant, no es podria dir Espanya). Aquesta empresa, d'una grandiositat pròpia del segle XXI, en què es juga la consolidació mundial de la democràcia, exigeix de nosaltres un gran autocontrol, en primer lloc per deixar de mirar-nos en el mirall deforme que ens presenteu. No per contemplar-nos el melic, com afirmeu creient-vos el centre del món; sinó precisament per ocupar el nostre lloc al món. Catalunya ha estat alguna cosa al món quan més impermeable esdevenia a les formes de la vida espanyola. I mai ha estat tan decadent com quan imitava Espanya. Durant el temps que us admiràvem, l'estil xaró, fatxenda, i agressiu, que critiqueu en la vostra dreta i que també és el vostre, el menyspreu de la veracitat i del matís, l'arrogància en què fundeu la vostra eficàcia sovint doblada de picaresca, ens amaraven i dissipaven unes virtuts que eren les nostres i que ens envejàveu tot i negar-les. Que ara ens assegureu respecte amb l'aire d'una concessió feta tard i de mala manera no ens fa ni fred ni calor. Quan cercàvem l'encaix legítim, la vostra mà no la trobàvem. Per arribar on som, hem fet una marrada farcida d'humiliacions i de blasmes, però ens hem carregat de raons i ara les teniu en contra. Són a prova d'amenaces i d'afalacs, pastades com ho estan amb el desengany de generacions. Heus aquí com el nostre encongiment d'aleshores esdevé l'esperança d'avui. I no ens guia un "profundo sentimiento nacional" sense correlat objectiu verificable, sinó una història nacional tan o més antiga que la vostra, que es desvetlla i reprèn el seu camí vers Europa i el món. La negació d'un fet de consciència sostingut en els segles per una passió de domini disfressada de comprensió buida el vostre manifest. Sense cap dubte, heu tingut i tindreu alguna ressonància a Catalunya, perquè mai cap nació n'ha dominada una altra sense estintols ni col·laboradors interiors. Però us equivocareu si creieu que podreu afeblir la voluntat del poble català, perquè ni en sou referents ni enceteu idees noves.

11 de nov. 2012

Ferran Torrent, avui

Decidiu per nosaltres

FERRAN TORRENT | Ara, 11/11/2012

Si fem cas del que han estat i diuen, al PSPV-PSOE hi ha militants (militants destacats), salvant una xicoteta distància, semblants a Ernest Maragall. De fet, alguns d'ells es van educar políticament amb Ernest Lluch (en quina posició estaria ara?, quin paper jugaria?). Fins i tot, com en el cas de Vicent Soler, degà de la Facultat d'Econòmiques, n'han estat deixebles.

Anys enrere, abans que Compromís es convertira en una força política important, els deia als valencianistes del PSOE que si sumaven forces amb el Bloc podien decidir i canviar el rumb d'aquest país. Uns pocs, els més humoristes, em responien que eren massa de dretes; altres, que sense ells el PSOE encara seria més espanyolista (encara més?); també hi havia el militant sentimental:

-Fa trenta anys que estic al partit.

-En trenta anys hi ha suficients motius per trencar qualsevol parella. Però, a més, tu serveixes el partit o el país?

Ara Ximo Puig dirigeix el PSPV-PSOE. Ximo és valencianista i federalista. Però a Madrid no són ni una cosa ni l'altra. I cada dia ho seran menys, perquè en comptes d'intel·ligència porten al cap la montera de torero (només per qüestions estètiques s'hauria de ser independentista). Cada vegada que Bono, Guerra, Ibarra, Leguina... obren la boca, el percentatge d'independentistes guanya un punt a Catalunya. I a València, els socialistes, els que se senten del PSPV, callen de vergonya aliena. ¿T'imagines -els pose el dit a la nafra- un home o una dona que t'estiga humiliant durant trenta anys? És una agressió de gènere polític brutal, això que pateixen aquests xicots.

Com el lector informat sabrà, la coalició Compromís, en les darreres enquestes, ha doblat els diputats al Parlament autòcton. Si avui es feren eleccions n'obtindria entre dotze i quinze, que sumats a la hipotètica escissió valencianista del PSOE (dominen gairebé totes les comarques) i restant el desgast del Partit Popular, representarien, sens dubte, la primera força política. La història d'aquest país canviaria radicalment. D'una banda, tindríem l'empenta i la decisió i, de l'altra, l'experiència.

En fi, potser tot això no és sinó una quimera. M'ensume, però, que després de les eleccions catalanes, les coses, al País Valencià, ja no seran iguals. És difícil preveure què passarà ací i a la resta de l'Estat, però s'albira un canvi de rumb. El serrell del PSOE espanyol (el PSPV) i Compromís n'hauran de prendre nota. Tots aquells incrèduls com jo haurem d'assumir que la gent, la massa (eixe concepte en què no he confiat mai), sap dir prou; ara ja sabem que els girs més imprevisibles poden ocórrer.

Hi ha una analogia entre Compromís i els nous independentistes catalans. Compromís no sols rep vots de nacionalistes, sinó també d'electors farts de la inoperància i immobilisme del PP i del PSOE; ciutadans que estan i volen estar dins del sistema però que volen canviar-lo. La divisió està, com ha escrit el sociòleg Jaime Miquel, entre submisos i indignats. I d'aquests Compromís en té molts, igual que ara hi ha independentistes catalans que ho són perquè estan emprenyats amb l'administració central, amb la injustícia del que dónes i del que reps.

És curiós, però la reacció dels valencians normals, l'home del carrer que en diuen, no ha estat tan furibunda contra els catalans per l'actitud sobiranista d'Artur Mas. En això també m'he equivocat. Pensava que l'anticatalanisme rebrotaria, per bé que el PP ho intenta. L'economia, però, canvia el personal; l'economia casolana encara més. Si Catalunya pren una decisió sobiranista obrirà els ulls a molta gent d'ací, sobretot, perquè PP i PSOE recentralitzaran més la resta de l'Estat amb conseqüències funestes per als valencians. Llavors el dilema serà més fàcil: o estàs amb ells o estàs amb el teu país, militants valencianistes del PSPV.

4 de nov. 2012

Suso de Toro, avui i fa dos anys

Article de Suso de Toro publicat avui a La Vanguardia, i més avall un altre de fa poc més de dos anys però que podria ser de fa dos dies o dues setmanes o dos mesos. (Les fotos, de l'última Diada, són meves.)


España y Catalunya, refundándose

Suso de Toro, La Vanguardia, 04/11/2012

La transición se hizo como se pudo pero siguió un juego de engaños que ha llegado hasta aquí y no se puede volver atrás y volver a empezar como si no hubiesen pasado treinta y cinco años.

Nuestra trágica historia le confirió a esta Constitución un carisma dramático y sagrado pero a estas alturas apelar a su vigencia es burlarse de la realidad: la entrada en la Unión Europea y la moneda única ya rompió los límites de la soberanía nacional que marcaba la Constitución pero, además, la reforma exprés que pactaron hace un año los dos grandes partidos estatales para introducir el límite del déficit mostró que si los dos grandes partidos estatales lo acuerdan se la reforma en un momento. Esa reforma constitucional impuesta desde fuera evidenció que no tenemos soberanía económica ni política. En contraste con eso el Tribunal Constitucional negó cabida en la Constitución a aspectos decisivos del Estatut al considerarlos contrarios a la soberanía nacional española. Los políticos que recogieron firmas contra Catalunya hace sólo un par de años y los magistrados que preservaron la esencia de la nación única dejaron a la sociedad catalana en un callejón sin salida histórico.

La transición se basó en ocultar o borrar la memoria y siguió alimentándose de desmemoria. La prohibición de recordar es la regla de hierro de esta democracia y la que la conduce a una alienación colectiva. Sólo puede ser fruto de alienación colectiva que se amenace con utilizar las fuerzas armadas otra vez contra la población, la sociedad catalana, y que esas amenazas no tengan como consecuencia ceses o dimisiones inmediatas y denuncias judiciales por golpismo. Lo preocupante es, precisamente, que gran parte de la población española comparta la idea de nación única y xenófoba hacia los que no son “españoles como es debido”. ¿Qué pensar de un político que pide que los catalanes devuelvan a los extremeños que emigraron a Catalunya? Como si fuesen una mercancía humana; suya, además. Esa ocurrencia revela una idea de la identidad personal y la nación basada en la raza; según eso, se es ciudadano de un lugar sólo cuando se nació allí. Como si esas personas no fuesen catalanas, ciudadanas de Catalunya. Las actitudes de incomprensión hacia Catalunya son constantes por parte de presidentes de autonomía que cuarenta años nadie hubiera imaginado que existiesen. Hoy existen muchos presidentes de autonomías porque generaciones de catalanes, vascos y también gallegos lucharon por su autogobierno. Y decir lucharon es decir morir, ir preso, exiliado, ser torturado, perseguido… de eso hablamos. Esas inesperadas autonomías fueron beneficiosas, se repartieron recursos de modo más justo, pero no olvidemos que ese reparto de autonomías se hizo aviesamente con el propósito de desdibujar la existencia de las nacionalidades.

La desmemoria oculta que esta democracia se sustenta sobre un pacto del franquismo con la izquierda y también con Catalunya y Euskadi. La Constitución reconoció realidades e instituciones nacionales que ya existían: Cuando volvió de Francia, antes de asomarse al balcón de la Generalitat, el honorable Tarradellas aterrizó en Madrid y fue recibido por el Rey y el presidente Suárez, quienes reconocieron así al gobierno de los catalanes, la Generalitat hasta entonces en el exilio. También los vascos recibieron a su lehendakari Leizaola, exiliado en el país vasco francés. Sólo los gallegos no recuperaron su Consello da Galiza, disuelto en el lejano exilio argentino en los años cincuenta. La Constitución nació de esos pactos políticos, no de unos jurisprudentes sabios fundadores, y esos pactos hoy están rotos. Está roto el consenso sobre “un orden económico y social justo” del preámbulo constitucional, la nueva derecha, española o catalana, ya no se inspira en el paternalismo de la democracia cristiana europea y es socialmente despiadada. Por otro lado, desde el 23-F y la Loapa subsiguiente se maniobró para negar la existencia de otras naciones que no sean la española. Tanto da de derechas o de izquierdas, el nacionalismo español es el mismo, soltamos lo de “la burguesía catalana” y casi nos sentimos progresistas; lo curioso es que nadie habla de “la burguesía madrileña”, ¿alguien cree que sólo hay burguesía en Barcelona y no la hay en Madrid o en otras ciudades? Sin embargo en el escenario público español la burguesía madrileña parece invisible. Como el nacionalismo español, que siendo tan duro no necesita afirmar su existencia pues es el Estado y ya se cree la realidad misma. Pero los prejuicios sobre los catalanes son parte importante del repertorio del nacionalismo español, chistes y motes para esos personajes raros y sospechosos. El prejuicio de que son unos intrusos entre nosotros, unos ricos que le chupan la sangre a los pobres, se alimenta de algo muy humano, la envidia. Pero recuerda demasiado a como eran vistos los judíos alemanes.

En la estructura del Estado tiene un papel decisivo Madrid, una ciudad muy particular. Las capitales de los imperios marítimos solían estar a la orilla del mar o de un río navegable, como Londres o Lisboa, cuesta comprender que el Emperador situase su corte en ese lugar y no en alguna ciudad o puerto de la fachada atlántica peninsular, Cádiz, la Sevilla del Guadalquivir, un puerto cantábrico, una ría gallega o la propia Lisboa cuando Felipe II reinó sobre Portugal. Dicen que fue la abundancia de caza, lo que explica que un monarca que reinaba sobre un imperio oceánico cuando las comunicaciones eran por mar situase su corte ahí. Las características de la corte y luego capital creadas en ese lugar determinaron la forma del Estado y las relaciones internas entre los distintos territorios peninsulares que lo componen hoy, para comprender Madrid se necesita la historia pero también la geografía. Hay ciudades que nacen de un puerto, de la industria, del comercio... Madrid nació directamente del Estado y se alimenta de él, sin embargo es difícil que algo tan evidente se reconozca, como si fuese invisible o tabú. Hablamos del conglomerado de poder político-mediático-económico que padecen los vecinos de la ciudad antes que nadie y que es el sujeto político que hoy conduce y arrastra al Estado entero. A esa conducción sólo se le ofrecen las resistencias de Euskadi y de Catalunya mientras que la ciudadanía del resto de los territorios vive dentro de la burbuja del nacionalismo español, un discurso hilado desde el siglo XIX por los historiadores, Modesto Lafuente y Menéndez Pidal y epígonos, y que remachan cada día los medios de comunicación que se presentan como “nacionales”. Desde esos medios se critica el adoctrinamiento de “los nacionalistas”, la realidad es la contraria. En una población vasca o catalana los ciudadanos pueden escoger alternativamente medios de comunicación que ofrecen visiones contrapuestas, mientras que en los demás territorios sólo reciben la visión que interesa a los poderes de Madrid. Hace años un corresponsal extranjero en Barcelona me comentaba que no conseguía ser comprendido por sus compañeros destinados en Madrid, sus puntos de vista eran contrarios. Es lo natural.

Pero ese vivir dentro de una burbuja de españolismo ignorando la realidad, la diversidad nacional, es lo que explica la sorpresa de políticos y observadores ante la decisión que muestran los catalanes. Pero erre que erre, la visión que siguen transmitiendo de los catalanes es de cierta mezquindad, reducen su demanda de soberanía a un chalaneo presupuestario o a una miserable maniobra de un grupo de políticos o de un señor, Artur Mas. Se permiten seguir ignorando lo que sienten y piensan la mayoría de los catalanes, teniéndolos por gente sin criterio, mero bulto en una manifestación exaltada y pasajera. Hay lamentos sinceros por la pérdida de una relación fructífera entre catalanes y españoles pero creo que los intelectuales españoles debieran reconocer que en los últimos tiempos se acumularon ofensas y se acorraló a los catalanes y entonces no había muchos lamentos.

Ignorar la realidad es lo que hace España con las otras lenguas. Los españoles son educados escrupulosamente en la ideología de “gran lengua”, una pieza fundamental del españolismo; por esa ideología un ciudadano español que escribe en catalán, por ejemplo, no es considerado un escritor español y sí lo es otro con distinta nacionalidad y que resida en otro país. A veces importa el lugar de nacimiento y otras veces interesa la lengua. Con toda naturalidad, el galardón literario insignia de este estado, el Cervantes, excluye a los escritores en esas otras lenguas; aunque contribuyen con sus impuestos a dotarlo. Con mayor o menor énfasis, toda la prensa de Madrid reproducen el sufrimiento de cada padre o madre que reclama y no recibe educación en castellano, ¿son los niños de castellano hablantes más delicados que los de catalán hablantes, por caso? Si estos se establecen en otra comunidad y no pueden ofrecerles a sus hijos educación en su propia lengua, ¿no sufren también? Pero es que en las últimas décadas se planificaron vías de comunicación que aislasen a Catalunya y se utilizó el Gobierno para impedir la normal evolución de las empresas catalanas, una empresa energética catalana no pudo absorber a otra radicada en Madrid porque eso supondría salir del “territorio nacional”. Como “nacionales” son los equipos de fútbol madrileños cuando se enfrentan a los barceloneses. Para rematar, los catalanes vivieron como una serie de humillaciones la tramitación de un estatuto “cepillado”, “afeitado” y recurrido ante el Constitucional, que le dio la puntilla. Lo extraordinario es que ahora se sorprendan de que los “polacos” se sientan rechazados por España, lo extraordinario es que se sorprendan de que las ofensas hayan ofendido.

Desgraciadamente las cosas han llegado así hasta aquí, también por parte de representantes de Catalunya que han mostrado con frecuencia displicencia y aún desdén hacia muchos españoles. Pero Catalunya es una sociedad compleja y democrática, en su momento, desde el paternalismo, Jordi Pujol comprendió que los inmigrantes de origen español habían llegado para quedarse y tendrían que formar parte de la comunidad nacional y desde hace unos años caló la conciencia de ser parte de la nación catalana entre los hijos y nietos de aquellos inmigrantes; a Artur Mas le corresponde ahora reconocer esa diversidad interna e integrarla en un proyecto común, tendrá que evitar que los distintos orígenes de los catalanes de hoy supongan diferencia y fractura de clase.

Los catalanes mantienen un debate interno cívico, si lo conservan de modo que todos se sientan parte y vean reconocidas sus razones, concluyan lo que concluyan cualquier demócrata debe respetarlo. España y Catalunya están en crisis, tendrán que refundarse y refundar sus relaciones. Lo que es triste es ver al puro franquismo envolverse en la bandera constitucional.


Si Cataluña se va

Suso de Toro, El País, 08/08/2010
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?

Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.

El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.

Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.

El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!

Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.

2 de nov. 2012

avui, dia dels morts

Aquí teniu un article, un senyor article, que va publicar el meu amic Adolf Beltran en un suplement de Cementiris de Barcelona, on fa sortir la figura extraordinària de Celestí Barallat. Avui, dia dels morts, fa just 107 anys de la mort d'aquest gran talent funerari, diu l'Adolf. (Les fotos, del cementiri d'Ulldemolins, al Priorat, i del des Puig de Missa, a Santa Eulària des Riu, a Eivissa, són meves.)


Elogi del cementiri jardí

La botànica dóna forma al record dels morts i, tant de bo, a l'esperança dels vius

“El do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda. Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del xiprer al damunt de les tombes. Als jardins cementiri, però, el mite més influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura el paradís dels cristians. Tammateix, hauran de passar molts segles abans que sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-ho de tombes. Serà al segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804, esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els criteris que ha de seguir la jardineria dels cementiris, segons un ideal simbòlic que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. A Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a l’esperança i al consol dels vius.



1 de nov. 2012

Xavier Vila a l'Ara

Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística

F. XAVIER VILA | Ara, 30/10/2012
Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s'hi pot fer una aproximació, partint de l'estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de l'experiència d'un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.

D'entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d'identificació d'un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s'hi barregen circumstàncies tràgiques poc previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d'independència no canviaria substancialment l'estructura poblacional del país. Com a molt, d'acord amb l'experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d'independència potser alguns col·lectius d'origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s'allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.

L'accés a l'estatalitat implicaria molt probablement un increment de l'ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l'administració estatal, l'exèrcit, el món judicial i alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s'adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D'altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n'han viscut al marge consideressin que aprendre'l és una bona inversió personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l'ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.

Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d'aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l'hora de parlar amb compatriotes russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s'anirien bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l'any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps.

En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.


Després de la independència (2): l'estatus jurídico-polític

F. XAVIER VILA | Ara, 31/10/2012
El més previsible és que una Catalunya independent adoptés el català com la seva llengua nacional, és a dir, com la seva llengua d'identificació primària, del funcionament per defecte de les seves institucions públiques, el centre de gravetat del seu sistema educatiu i la primera llengua de relació en les comunicacions públiques. A la Vall d'Aran l'occità aranès desenvoluparia unes funcions equiparables en tot allò que fos possible. Pel que fa al castellà, més enllà dels usos privats, continuaria mantenint un paper destacat, tant en les relacions dels ciutadans amb l'administració com en el món socioeconòmic, un àmbit on caldria vetllar perquè no continués arraconant les llengües autòctones com ha passat en tants països postcolonials. La comparació amb altres països suggereix que les llengües estrangeres i de la immigració desenvoluparien com a màxim funcions auxiliars, com ara facilitar l'acollida de nouvinguts, la gestió del turisme o l'intercanvi acadèmic. En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya independent, tant el català com el castellà i l'aranès tindrien funcions oficials, per bé que no idèntiques, en allò que Bernat Joan ha denominat "oficialitat asimètrica".

La suma de la qualitat democràtica, la realitat demogràfica i les necessitats de reconeixement internacional del nou estat fan difícil d'imaginar un escenari molt diferent de l'aquí evocat. Esclar que pot haver-hi sorpreses. Posats a divagar, potser els dos estats hereus del Regne d'Espanya arriben a un reconeixement equiparable per al castellà i el català per facilitar el bon veïnatge i aplacar hipotètics riscos de tensions internes en tots dos països. Sigui com sigui, entenc que el nou estat no hauria de traspassar dues línies vermelles: d'una banda, la nova política no pot posar en risc la supervivència i la seguretat del català, que ha de gaudir d'un estatus de llengua completa similar al d'altres llengües mitjanes plenament establertes al seu territori i amb estat propi; de l'altra, no pot implicar ni la indefensió ni la marginació dels compatriotes que encara no saben català. Crec, a més, que la Catalunya independent difícilment renunciarà al principi que tots els catalans formen un sol poble.

Algú pot pensar que aquest disseny és encara genèric, i tindrà part de raó. Però és que, com sostenia Rafel Torner mesos enrere, el disseny precís de com funciona el nou estat només podrà fer-se un cop assolida la sobirania. Que això genera incertesa? Potser sí, però aquesta incertesa ja existeix ara mateix pel que fa al futur de Catalunya com a comunitat autònoma. O és que algú sap on s'aturarà aquesta Espanya en ple replegament identitari, que ja ha expulsat el català de la vida pública a la Franja, l'ha fet optatiu per als funcionaris a les Balears, pretén adoctrinar nacionalment els escolars i nega qualsevol engruna de sobirania als seus pobles?

Caldrà, doncs, avançar cap a un model que satisfaci les aspiracions de la majoria. A l'hora de plantejar-lo, fóra bo treballar des d'una perspectiva més àmplia que no pas l'espanyola, per exemple, recordant que fer oficial una llengua no significa que tothom l'hagi de saber. Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua -per exemple en l'etiquetatge- només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.

Resumim, doncs. La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.


(F. Xavier Vila és professor de sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials de la mateixa Universitat. I un bon company de batalles acadèmiques, també!)

30 d’oct. 2012

temps de panellets

Demà farà vint anys --vint!-- que vam fer panellets per primera vegada a casa. Em va ajudar l'Anna, que tenia tres anyets, i també hi eren el Jordi, el Martí i l'Antònia.

L'Anna ja se m'ha fet gran, i ara em diu que ella també en vol fer. O sigui que aprofitaré l'ocasió: aquí teniu la meva recepta per fer panellets.

Quantitats

250 g d'ametlla molta
200 g de sucre (jo, moreno; reduïbles a 150-175 g)
la pela d'una llimona petita ratllada (millor ecològica)
2 ous
100 g de pinyons
1 patata petita bullida i una mica sucosa (o un moniato)
coco
castanya bullida i triturada (o un pot de crema de castanyes SENSE SUCRE)
codonyat
cobertura de xocolata

(Aquestes quantitats, evidentment, són orientatives, i es poden multiplicar per dos, per tres, per quatre, segons convingui...)


Preparació

1. Barregeu en un bol gran l'ametlla, el sucre, la patata bullida (freda o tèbia, que no cremi), un ou i la pela de llimona ratllada. Primer amb una forquilla, i després amb les mans, fins que quedi una pasta homogènia i (quasi) no es notin els granets de sucre.

2. Dividiu la pasta en parts, segons la quantitat de panellets que vulgueu fer de cada mena.

3. Per fer els panellets de pinyons, feu un o diversos cilindres d'uns 2-3 cm de diàmetre. Talleu-los a trossets iguals, d'uns 2 cm de llarg (depèn de la mida que vulgueu que tinguin els panellets, a mi m'agraden petits) i feu-ne boletes. Per enganxar els pinyons (feina pesadeta...), la millor manera que he trobat, després de provar-ne unes quantes, és barrejar-los amb ou batut o clara batuda (200 g de pinyons, un ou mitjà o la seva clara), i anar-hi banyant les boletes d'una en una. Finalment, si voleu podeu pintar els panellets amb rovell d'ou deixatat, i els heu de posar en una safata coberta de paper de forn.

4. Per fer els panellets de coco, barregeu 2/3 de pasta d'ametlla amb 1/3 de coco, més o menys, i després feu boletes, com a la foto, i arrebosseu-les amb una mica més de coco. Cap a la safata per anar al forn (o cap a una d'auxiliar, mentre s'esperen). També podeu fer-los amb forma de moneda: queden bonics i torradets per tot arreu igual.

5. Per fer els panellets de codonyat, dividiu la pasta en dos, feu dos rectangles iguals de mig centímetre de gruix, cobriu-ne un amb una capa de codonyat del mateix gruix i poseu l'altre a sobre, com si fos un entrepà. Premeu fort. Pinteu el rectangle per sobre amb rovell d'ou deixatat i després talleu-lo fent quadrats o rectangles petits. Cap a la safata. (Ah, aquí teniu la meva recepta del codonyat, molt bo!)

6. Atenció, panellets de castanya! Aquests me'ls vaig inventar jo i són boníssims. Barregeu pasta de panellet amb puré de castanya, més o menys la meitat de cada, i feu-ne boletes petitones, com una nou màxim. Cap a la safata.

7. Atenció bis, panellets de pruna seca! Aquests se'ls va inventar la Marga i també són boníssims: meitat pasta de panellet i meitat trossets de pruna seca tallada amb unes tisores.

7. Escalfeu el forn a 220-250 ºC, si pot ser amb aire. Fiqueu-hi la safata amb els panellets i deixeu-los-hi 4 minuts, i després 4 minuts més només amb el grill. Aneu-los vigilant, i traieu-los quan estiguin torradets. Segons com sigui el forn, potser estaran a punt abans del que dic.

8. Foneu la cobertura de xocolata en un bol. Agafeu els panellets de castanya i suqueu-los amb xocolata, de manera que quan els tragueu la xocolata agafi una forma una mica punxeguda, que recordi la part de baix d'una castanya, com a la foto.






I ja està. Per si us pot servir d'orientació, aquí teniu unes quantes quantitats i proporcions:

Amb un quart de quilo d'ametlla, 200 g de sucre i 200 g de pinyons, surten uns 50 panellets de pinyons (petits).

Amb un pot de crema de castanyes (300 g), un quart d'ametlla i 200 g de sucre, surten uns 70 panellets de castanya.

Amb 150 g de coco i uns 200 g de pasta de panellet ja feta, surten uns 70 panellets de coco.


ATENCIÓ, VARIANTS 2014!:

1. Sense patata. S'han de pastar bé per assegurar que el sucre es desfà bé. La segona variant ho afavoreix.

2. Pasta feta el dia abans o dos dies abans, i guardada en forma de cilindres embolicats amb film de cuina a la nevera. La forma va bé per fer després els de pinyons i els de codonyat (entrepans, com el de la foto d'aquí sota).




ATENCIÓ, VARIANTS 2017!:

1. Panellets de llimona: ratlleu més pela de llimona i barregeu-la amb la pasta de panellet. Feu-ne boletes, aixafeu-les com si fossin una moneda i poseu-hi una avellana crua al mig.

2. Panellets de xocolata i canyella: feu boletes amb la pasta de panellet i coeu-les al forn. Foneu cobertura de xocolata amb una mica de mantega. Un cop fosa, afegiu-hi canyella en pols. Quan els panellets estiguin freds, suqueu-los en la xocolata fosa i poseu-los per sobre uns cristallets de sal Maldon o similar.




(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)


Aquí teniu la recepta dels panellets de pinyons en basc:

28 d’oct. 2012

Josep Ramoneda i Toni Soler, avui

L'advertència grega


JOSEP RAMONEDA | Ara, 28/10/2012

De Grècia ve una seriosa advertència: l'extrema dreta s'ha fet seu el carrer, fa de la xenofòbia la seva bandera, practica l'agressió sistemàtica contra els immigrants, emprèn la persecució de les activitats culturals que considera antipatriòtiques o anticristianes i puja a les enquestes. "És el que va passar a Alemanya als anys trenta", ha dit el director de teatre Laertis Vasiliu. Diputats d'Alba Daurada van apedregar les portes de la sala en què Vasiliu dirigeix Corpus Christi de Terence McNall. Alguns actors no han resistit les intimidacions i han deixat l'obra. L'estratègia és vella: sembrar el pànic per guanyar la submissió dels més vulnerables mentalment i atemorir la resta. Amb la bandera de sempre, "Només per als grecs": nosaltres i els altres, la consigna mare de totes les persecucions.

Certament, la ceguesa de les élites europees actuals recorda els anys trenta: uns dirigents van ser incapaços de prevenir el desastre, altres en va ser directament còmplices. "A Espanya, treballar ja no et treu de ser pobra". Una constatació demolidora, perquè elimina tota esperança. Viure prostrat contra un mur és una vida de gossos, deia Camus. L'estat claudica. Quan els governs no són capaços d'assumir les nefastes conseqüències socials de les seves polítiques anticrisi, algú s'aprofita d'aquesta deixadesa. L'extrema dreta grega dóna menjar i ajuda persones desesperades, i orienta la seva frustració contra els estrangers i contra polítics titelles de governs exteriors. Encara no estem en aquest punt, però ens hi acostarem perillosament si es continua afavorint l'augment salvatge de l'atur, premiant els empresaris perquè acomiadin; si, amb una insolència impròpia, els governs es neguen a afrontar la bomba de la desigualtat; i si s'accepta resignadament la fractura de les classes mitjanes. Estem a les portes d'un nou rescat que abaixarà les pensions i enviarà més gent a l'atur. S'haurà salvat el sistema financer i socialitzat el deute privat, però al preu de trencar la societat. De Grècia ve una advertència clara. El governant que no la vulgui veure és un irresponsable.


El sí condicional

TONI SOLER | Ara, 28/10/2012

PENSIONS I PEATGES. Em vaig quedar molt parat l'altre dia veient Salvados. Jordi Évole formulava a Artur Mas preguntes que sens dubte estan al cap de molts ciutadans, però que són impossibles de respondre, com ara si amb un estat propi les pensions pujarien o s'eliminarien els peatges de les autopistes. Com pretén saber-ho? ¿Que potser Espanya, Xipre o Alemanya saben què passarà amb les seves pensions? Ja hem après que qualsevol predicció econòmica està condemnada al ridícul; encara amb més motiu a Catalunya hem d'evitar els contes de por i els de la lletera, ni per justificar l'independentisme ni per desacreditar-lo. Cal dir que Artur Mas també es va equivocar en respondre (per cert, va respondre que no, que no s'eliminarien els peatges), perquè ni ell ni ningú no sap qui governarà en el futur estat propi: la sobirania és un projecte de país, no de legislatura. ¿Hi haurà peatges a la Catalunya independent? L'única resposta vàlida és: ho decidirà el govern que triïn els electors catalans. I els governs successius, que segurament seran d'un altre color. Aquesta és la gràcia, l'única gràcia del procés: els catalans i les catalanes decidiran el seu futur, amb els seus propis recursos. I l'encertaran… o no. Com la resta dels mortals.

EXIGÈNCIES. El sobiranisme està envoltat d'eixams de fans incondicionals que identifiquen la independència amb Disney World. Però a l'altra banda hi ha els que, a canvi d'una adhesió desmenjada, exigeixen a l'estat propi un seguit de garanties, del tot inassumibles. Tan absurd -tan infantil- és un plantejament com l'altre. "Per què volem l'estat propi? Perquè governi CiU? Perquè continuï retallant?", em deia no fa gaire un esquerrà de pedra picada. Quina paradoxa: els que més reivindiquen que Catalonia is not CiU, cauen en l'error de presentar l'estat propi com una joguina d'Artur Mas! És una confusió en els termes, possiblement interessada. En el futur estat propi governarà qui decideixin els ciutadans, i el govern retallarà més o menys segons el seu color polític, segons les dades macroeconòmiques, segons els imperatius europeus. Un estat no és un vestit fet a la mida de ningú.

PERTINENÇA. Aquests -diguem-ne- catescèptics militants exigeixen que el projecte sobiranista català sigui impecable, que tingui un suport de més del 60%, que tingui ple reconeixement internacional, que blindi l'estat del benestar i que ens tregui de la crisi abans que a ningú. Però el llistó no sempre el posen tan amunt. Hi ha més indulgència amb l'Espanya de Rajoy, malgrat que ens nega el dret a decidir, que posa en risc la nostra pertinença a l'euro, i que no només retalla, sinó que a més aplica una política fiscal, econòmica i competencial totalment lesiva per als interessos dels catalans. Realment cal molta empatia, un fort impuls de pertinença, per mantenir-se lleial a un projecte com aquest. És com ser del Betis manque pierda. Un sentiment molt noble i molt legítim... sempre que no es tingui la barra de dir que els nacionalistes són els altres.

26 d’oct. 2012

eleccions a rector, o rectora, a la UB

Aquesta és la meva aposta per a les eleccions a rector o rectora del 22 de novembre: Victòria Girona, candidata a rectora de la UB!


Aquí trobareu l'equip que l'acompanya i les primeres idees que ha difós sobre la seva proposta per encarar el futur pròxim a la nostra Universitat.

24 d’oct. 2012

Josep Ramoneda, avui

Tàctiques i estratègies


JOSEP RAMONEDA | Ara, 24/10/2012

1 . DESIGUALTAT. La revista The Economist, que no és precisament l'esquerra proletària, dedicava el número de la setmana passada a la qüestió de la desigualtat. En opinió del seus editorialistes, la lluita contra la desigualtat hauria de ser una prioritat tant a Europa com als Estats Units. Però, diuen, la dreta no vol entendre que la desigualtat és un problema, i l'esquerra no és capaç de proposar solucions adequades. The Economist descriu el creixement espectacular de la desigualtat interior en els països de l'anomenat Primer Món dels anys 80 fins ara. I amb un intent de convèncer els que no volen veure el problema adverteix que la desigualtat és negativa i ineficient fins i tot per al creixement.

Des d'un punt de vista sensiblement diferent, Amin Maalouf, l'escriptor libanès en gira de promoció del seu darrer llibre, ha dit: "Estem en un món on la desigualtat és promocionada com una forma de modernitat. Encara estem a prop de la ressaca de l'esfondrament del comunisme. I es continua considerant que tots el valors que van ser predicats i després transvestits per l'experiència comunista han de ser invertits".

La desigualtat és com un immens forat en la societat que, en la mesura que no para de créixer, amenaça de trencar-la. És un risc per a la democràcia, perquè només és possible a partir d'unes condicions mínimes d'igualtat. I és un terreny propici als populismes i a les diverses formes d'autoritarisme postdemocràtic. ¿Podem anomenar civilitzada una societat que manté en la humiliació una gran part dels ciutadans?

Aquest cap de setmana hem assistit a un nou episodi de davallada electoral del socialisme, en aquest cas a Galícia i al País Basc, i tot fa pensar que la seqüència continuarà d'aquí un mes a Catalunya. Els socialistes diuen ara que s'han de reinventar. Tenen en la igualtat un bon tema per començar. Llàstima que no se n'adonessin abans, quan Zapatero deia que "abaixar impostos és d'esquerres" i que "dóna gust governar sobrant-te els diners". Els socialistes s'han guanyat l'esfondrament a pols. És el que passa quan un s'oblida dels seus referents constitutius. En el cas de l'esquerra, la igualtat, per exemple.

2. TÀCTICA. Persones que freqüenten alguns ministeris del PP transmeten la sensació que el govern espanyol no té una estratègia definida respecte a l'aposta independentista catalana. "Tot és tàctica", diuen. D'aquí al 25-N prodigaran les amenaces, el discurs de la por, les acusacions de deslleialtat, les apel·lacions a la Constitució i a la llei, la negació del referèndum, les advertències sobre conseqüències penals, les intimidacions personals i les manifestacions grandiloqüents de nacionalisme espanyol a l'estil Wert. "No serà fins després de les eleccions que es definiran els objectius i el camí a seguir". Pot ser que sigui així. Però més aviat m'atreviria a pensar que no és que no hi hagi estratègia, sinó que l'estratègia és la tàctica que estan practicant ara: la confrontació. I que el PP seguirà així fins al final.

3. ABUSOS. "Vaig fer el que vaig pensar que era el millor per al meu país". Aquesta frase és de Tony Blair, de la seva resposta a la comissió d'investigació britànica sobre la Guerra de l'Iraq. La recorda Fernando Vallespín, en el seu excel·lent llibre La mentira os hará libres. És una frase, diu, sota la qual s'han amagat els pitjors abusos. És la frase preferida pels nostres governants per justificar el fonamentalisme de l'austeritat.

23 d’oct. 2012

lectures del cap de setmana (2)

Història de la muralla


ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL | Ara, 20/10/2012
Sempre m'han fascinat les muralles. Per què una societat decideix invertir tants esforços a posar pedra sobre pedra, incansablement, ordenadament? Centenars de comunitats humanes han desaparegut del planeta i, sovint, l'únic rastre que han deixat rere seu és justament això: els recintes de pedra amb els quals van intentar eludir l'extinció. I encara més singular: per estrany que sembli, la finalitat militar no és l'única. De fet, en la majoria dels casos les muralles tenen poc o res a veure amb la pulsió defensiva. Molt més enllà de l'arquitectura, la muralla implica una cultura de la pedra, una estructura social i fins i tot una manera d'entendre el poder.

Pensem en el paradigma de totes les muralles: la Gran Muralla Xinesa. Una línia fortificada que anava des de Corea fins al desert del Gobi. Una obra monumental, en efecte, però, sisplau, ja n'hi ha prou de llegendes: la Gran Muralla NO es pot veure des de la Lluna. (Si el seu gruix és comparable al d'una autopista, o una vulgar línia de ferrocarril, què ens fa suposar que la Gran Muralla es pot veure des de la Lluna i l'A-7, en canvi, no?) El valor de la Gran Muralla residia en la seva mateixa grandiloqüència: als ulls del poble un emperador capaç d'aixecar una obra tan magna havia de ser igualment magne. Erigir muralles era i és, per sobre de tot, un acte polític. Militarment parlant, en canvi, la Gran Muralla pot considerar-se com l'obra d'enginyeria més inútil de la història universal. Els huns, els mogols i els manxús, tot i el seu primitivisme tecnològic, van traspassar-la en diverses ocasions. Ja ho va advertir Moltke: qui vol defensar-ho tot no defensa res.

Astora que una lliçó històrica tan òbvia, i tan reiterada, costi tant de ser assumida. El color del règim és irrellevant: ideologies de signes adversos han confiat cegament en el valor de la barrera armada. El 1937 la República va lliurar les seves esperances al Cinturó de Ferro que protegia Bilbao. El 1940 la França democràtica dormia feliç rere la "inexpugnable" Línia Maginot. El 1944 el mateix exèrcit alemany que havia demostrat la inanitat de les defenses estàtiques va invertir-ho tot en la Muralla de l'Atlàntic i poc després en la igualment fracassada Línia Sígfrid.

Finides les grans conflagracions mundials, havíem de creure que les grans muralles perdrien sentit. Fals. La muralla com a idea és un arquetip irrenunciable. L'ésser humà té més ànsia de seguretat que de riquesa, prestigi o fins i tot plaer. Seguretat il·lusòria, en efecte. Però al capdavall, hi ha alguna mena de seguretat que no sigui il·lusòria?

Per desgràcia, la versió moderna de les muralles ja no pot emparar-se rere cap causa noble. El socialisme com a projecte universal té una data precisa de defunció: el 13 d'agost del 1961, quan es va posar la primera pedra al Mur de Berlín. D'acord, una muralla sempre intenta erigir una frontera discernible entre el bé i el mal. Però la mateixa construcció genera una pregunta incomodíssima: a quina banda hi ha el bé? Al món posterior a la Guerra Freda les muralles han retrocedit al seu sentit xinès: una frontera entre la barbàrie i la civilització. Les pedres parlen. Oh, i tant que parlen. I allò que ens diuen és: "Més enllà de mi no hi ha res, només hordes bàrbares, sotmeses a moviments compulsius, com els insectes". Avui mateix llegeixo al diari que la "tanca de Ceuta" ha estat desbordada per centenars d'africans. Sí, les muralles parlen. I en l'era postmoderna el que ens diuen és que aquesta part del món s'està submergint en el deliri: milions d'individus pugnen a la muralla per entrar a Espanya i alhora milions de persones volen votar per sortir-ne.

Farà uns anys vaig viure una escena lamentable en un aeroport. La Guàrdia Civil retenia un noiet malià. La concepció postmoderna fa que la violència del poder sigui discreta, si pot ser invisible. Els agents, val a dir-ho, actuaven amb una correcció robòtica, però legalista. Allò no obviava un fet irrefutable: que el noi estava mort de por. Quan has traspassat la frontera, qualsevol frontera, la primera lliçó que aprens és que al teu germà i a aquell noiet, qualsevol noiet, només els separa la muralla. Però al final el que ens mou acostumen a ser els detalls. En aquell cas va ser el regalim de pixum que mullava els pantalons del noi. Em vaig dirigir als agents: "Si el problema es que el chico no tiene DNI me gustaría regalarle el mío".

Encara en vaig sortir ben lliurat. Però recordo la mirada d'aquells guàrdies civils. I el que aquella mirada em deia era que el mur més infranquejable, la muralla més inexpugnable, sempre és ulls endins.

22 d’oct. 2012

Acorar

Encara queden uns dies de funció a Barcelona, però després aquest magnífic espectacle --pel text, la interpretació i la posada en escena-- se'n va de gira per tot Catalunya: entre altres, a Esparreguera, Tarragona, Girona, Lliçà de Vall i Manresa, aquí teniu llocs i dates. No us el perdeu!


I si us agrada, al sortir podeu comprar el llibret amb el text. Jo estic esperant uns dies per llegir-lo i recuperar aquesta meravellosa lliçó de vida i de llenguatge.

21 d’oct. 2012

lectures del cap de setmana (1)

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua comuna

ELVIRA RIERA | Ara, 20/10/2012

El debat suscitat les darreres setmanes sobre l'estatus de les llengües en una Catalunya independent recorre sovint a tres termes -llengua oficial, llengua pròpia (o nacional ) i llengua comuna- que seria bo aclarir.

El terme llengua oficial designa una llengua usada vàlidament pels poders públics. És un concepte jurídic ampli que pot comportar diferents drets i deures segons la legislació que el desenvolupi. Tots els estats tenen llengües oficials, i habitualment fan declaracions d'oficialitat en les Constitucions. Els que no en fan solen ser estats força uniformes lingüísticament, que no tenen la llengua a l'agenda política, com Alemanya, Grècia, Itàlia i els Països Baixos. Una Catalunya independent, precisament a causa de les inquietuds que desvetlla la regulació lingüística, hauria de prendre decisions explícites sobre l'oficialitat de les llengües.

Els termes llengua pròpia i llengua nacional designen una llengua que identifica una nació i la distingeix d'altres. Ens duen al terreny simbòlic sobre el qual es construeix una comunitat política: una llengua nacional representa un lligam històric amb els avantpassats (té un grau elevat d'historicitat) i també se n'espera una continuïtat en les generacions futures. Quan la llengua es percep com una part amenaçada -i per tant rellevant- de la identitat col·lectiva, la idea de llengua nacional és un dels recursos més utilitzats per generar sentiment de grup. A Europa la majoria d'estats no estableixen llengües nacionals, i els que ho fan atorguen sentits diversos a aquesta condició. Eslovàquia, França i Polònia denominen nacional una llengua (l'eslovac, el francès i el polonès) que és l'única oficial. Irlanda i Malta distingeixen una de les llengües oficials com a nacional (el gaèlic irlandès i el maltès) i la qualifiquen de prioritària sobre l'altra (l'anglès). I Luxemburg i Suïssa estableixen llengües nacionals (el luxemburguès i el romanx) que no tenen oficialitat plena. D'altra banda, Finlàndia estableix dues llengües alhora nacionals i oficials (el finès i el suec). A Catalunya la designació del català com a llengua pròpia, que ja es va fer en la Segona República, s'entén en el context d'una identitat que se sent amenaçada dins l'estat espanyol i requereix per a la llengua una protecció explícita: la modulació de la doble oficialitat. Podria ser que, amb els anys, en una comunitat política amb sobirania plena aquesta necessitat es percebés amb menys intensitat i el concepte perdés rellevància.

Finalment, el terme llengua comuna remet a la tradició política liberal, que el relaciona amb la participació democràtica, la configuració de l'opinió pública, la solidaritat entre els ciutadans i l'estabilitat de l'estat. S'entén, doncs, des de la perspectiva de l'estat i no de la nació, i designa una llengua compartida pels ciutadans que és també llengua dels usos públics i els permet exercir la ciutadania (els drets i deures civils i polítics). Com a concepte polític, la llengua comuna no es refereix a les comunicacions interpersonals privades (a la llengua que fan servir entre elles persones de diferents grups lingüístics), sinó a les comunicacions dels ciutadans en l'esfera pública. Perquè una llengua sigui comuna la gran majoria de ciutadans han de ser capaços de comunicar-s'hi i les institucions públiques l'han d'utilitzar. Una llengua comuna sempre és oficial, però no necessàriament nacional (com exemplifica Irlanda, on la llengua comuna és l'anglès).

Molts estats tenen llengües comunes, però rarament les declaren comunes en l'ordenament jurídic. Quan ho fan és en contextos de diversitat lingüística deguda a la immigració o als conflictes nacionals: és el cas de Suècia (que en una llei de 2009 declara el suec llengua principal i comuna de la societat sueca) o d'Espanya (que es refereix al castellà amb aquest terme en la jurisprudència del Tribunal Constitucional). En el fons, pretenen preservar una llengua que consideren nacional, però des d'una perspectiva liberal (la de l'autonomia i la igualtat d'oportunitats dels individus).

La complexitat demolingüística de Catalunya fa que tots tres termes siguin rellevants en el discurs dels actors polítics. I els conceptes admeten diverses combinacions, sobretot si es vol emprendre una política compromesa amb la diversitat lingüística. És per això que he volgut contribuir a aclarir-ne el significat i les implicacions.

(Foto: Francesc Melcion, diari Ara.)

20 d’oct. 2012

ep, que aquestes som nosaltres!

Amb estabilitat econòmica, els fills crescuts i un terç de la vida per davant, les dones de 50 anys es reivindiquen i volen deixar de ser invisibles

La menopausa no és el final


LARA BONILLA BARCELONA | Ara, 20/10/2012
Per fi, sexe sense risc d'embaràs no desitjat! La menopausa hi ha moltes maneres de prendre-se-la i per a Montse Roura, de 58 anys, "va ser un alliberament deixar de ser reproductora", diu. A ella li va arribar amb 52 anys. "Et cau sense que te n'adonis", recorda. I també sense informació. "Quan fa sis anys se'm va retirar la regla em vaig trobar amb un supermercat de símptomes totalment desconeguts i poca informació. Ara n'hi ha més però encara hi ha molts tabús i costa dir públicament que tens la menopausa", explica Roura, la directora i fundadora del Fòrum Dona i Menopausa, l'únic sobre aquesta matèria que hi ha a l'Estat i que aquests dies se celebra a Barcelona.

Abans l'arribada de la menopausa era sinònim de vellesa. Ara a les dones de 50 anys els pot quedar per davant un terç de la seva vida, ja que poden viure perfectament fins més enllà dels 80 anys. I el perfil de la dona menopàusica ha variat totalment. Amb els fills fora de casa o a punt de marxar, en la plenitud de la seva vida i amb una millor autoestima, aquest hauria de ser el moment de gaudir de l'estabilitat econòmica i laboral. "Però el mercat de treball ens considera madures i amortitzades quan arribem a aquesta edat i no és cert. Ens queda molt per fer i molt per dir!", reivindica Roura.

Talent desaprofitat

A mesura que es fan grans, "les dones queden relegades a un segon terme". "Ells, en canvi, tenen carrera professional, política i social fins als 80 anys", explica Anna Mercadé, directora de l'Observatori Dona Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barelona. Segons Mercadé, les dones als 50 anys o són emprenedores i tenen la seva pròpia empresa o són invisibles. L'excepció són les que tenen una brillant carrera professional.

Aquesta discriminació comença quan les dones tenen fills, apunta. Un terç de les professionals que treballen en empreses privades es veuen obligades a abandonar el mercat laboral durant un temps "per una cultura empresarial presencialista més que de treball per resultats" i "uns horaris obsolets". "Aquesta pèrdua té un cost de 1.000 milions d'euros a l'any per a Catalunya, un 0,5% del PIB català, i un país no s'ho pot permetre", alerta Mercadé. "Els 50 anys poden ser el millor moment per a les dones però la societat està muntada de tal manera que a vegades és pitjor", lamenta Mercadé. "És quan més hores podrien treballar i amb més expertesa, però a vegades ja les han expulsat dels llocs de direcció" perquè van perdre el tren quan van tenir fills.

"Hi ha una important pèrdua de talent de les dones de 50 anys", afegeix Mercadé. La ginecòloga Elena Ruiz ofereix una visió molt diferent: vol desterrar la idea que les dones madures són invisibles. "Són dones alliberades, segures i amb poder econòmic, que gasten en roba i perruqueria". Considera que és "un mercat emergent a explotar i que té molt de pes".

La maduresa coincideix amb la menopausa, una etapa normal de la vida d'una dona que es caracteritza pel final de la menstruació i la pèrdua de fertilitat. Acostuma a situar-se al voltant dels 51 anys però pot oscil·lar entre els 45 i els 55 anys.

No és una malaltia

La dona comença a perdre progressivament la seva funció ovàrica i baixa la producció de les hormones femenines, els estrògens i la progesterona. No és una malaltia però pot provocar símptomes molestos en moltes dones. A curt i mitjà termini, poden aparèixer fogots, sudoració, intranquil·litat, insomni, atròfia i sequedat vaginal i taquicàrdia. A llarg termini, hi ha dones que poden desenvolupar "osteoporosi -és a dir, fragilitat als ossos-, problemes cardiovasculars i artrosi", explica la ginecòloga Elena Ruiz.

No totes les dones tenen els mateixos símptomes. "¿Sempre apareixen fogots? No, perquè la dona té mecanismes compensatoris en el seu cos i n'hi ha que se li activen i n'hi ha que no, i per això apareixen els símptomes", va dir el ginecòleg Santiago Dexeus, durant una de les conferències del Fòrum Dona i Menopausa. Per això, Dexeus argumenta que s'ha d'individualitzar el tractament i "fer-lo com un vestit a mida".

La teràpia hormonal substitutiva (THS) redueix els símptomes relacionats amb la menopausa. No obstant, pot tenir efectes secundaris adversos i per això es recomana només en certs casos i durant etapes curtes. Els metges aconsellen fer prevenció i canviar els hàbits, com ara fer una dieta saludable, deixar de fumar perquè augmenta els fogots i practicar exercici.

"La menopausa no és un càstig i, si ho és, és perquè l'entorn fa sentir vulnerable la dona", argumenta el ginecòleg Santiago Dexeus. Cal comprensió familiar per compartir els canvis que la dona experimenta. Els experts aposten per naturalitzar aquesta etapa de la vida de la dona que continua sent molt desconeguda. "I tergiversada per cert masclisme científic", afegeix Santiago Dexeus.

Generalment, s'ha utilitzat el terme dona menopàusica en un to pejoratiu i sembla que això no tingui res a veure amb els homes, mentre que, segons explica la ginecòloga Elena Ruiz, és "una etapa comparable a la de l'home". Ells experimenten l'andropausa en reduir-se els nivells de testosterona al seu organisme. "Però per a la dona és com si perdés alguna cosa pel camí, pensen que ja no seran atractives per als homes quan el concepte de fertilitat ja està desterrat i l'home no busca una dona només per tenir fills", diu Ruiz. La menopausa, en tot cas, no és el final. S'acaba el període fèrtil però comença una nova etapa igual o més rica que les anteriors, en això coincideixen tots els experts.

[Fotos meves.]

19 d’oct. 2012

adéu a Jordi Castellanos

"¿A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni?"

Així comença la novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, publicada el 1901. I aquestes són les primeres paraules que em vénen al cap quan m'arriba la notícia de la mort de Jordi Castellanos.

Va ser el primer professor que vaig tenir el primer dia de classe quan vaig començar a estudiar Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, el curs 1980-81. Era un savi en la seva matèria i transmetia als estudiants la passió que sentia pel que ensenyava.

Em dol cada vegada que se'n va un mestre.

(Foto publicada a la notícia del diari Ara.)

17 d’oct. 2012

Quim Monzó a 'La Vanguardia', avui



Durant la presentació del Planeta van preguntar a Lara sobre les tensions entre Espanya i Catalunya. Va dir: "No hi ha hagut diàleg. Les parts (l'Executiu català i el Govern central) no han sabut fer-ho. Dialoguem o acabarem malament. La independència seria un mal irreparable per a tothom". És curiós que molta gent proposi diàleg ara, quan el malestar de la societat catalana es manifesta amb una intensitat que no preveien, i no abans, quan el ramat anava amb el cap cot. ¿Ara s'ha de dialogar perquè han vist que molta gent ha perdut la por i abans no calia fer-ho? És divertit, a més, que ho digui ell, editor de La Razón, un diari que no es distingeix precisament per una actitud dialogant en aquest assumpte, sinó per deformar la realitat catalana de manera interessada i sistemàtica.

L'actual efervescència sobiranista ha agafat a contrapeu moltes persones a les quals ja els anava bé la situació tal com era fins ara. Grans figures de la societat catalana parlen de la necessitat de convivència i pateixen pel trencament emocional dels que volen continuar dins d'Espanya. Són gent que en sa vida s'havia preocupat per cap necessitat de convivència ni per la submissió emocional d'aquells als quals, tot i no sentir-se espanyols, els fan ser-ho tant sí com no, fins al punt de vetar la possibilitat de fer un referèndum civilitzat (com a Escòcia, per exemple) i, com a gran argument de debat, encara fan la brometa del "¿Què hi posa, al teu DNI?".

Jo no tinc gaire fe en tot aquest procés que va començar a principis de setembre, perquè n'he vist de tots colors i em costa creure que els polítics catalans no acabin, una vegada més, amb els pantalons a l'alçada dels turmells. De moment, la feina metòdica d'anar posant aigua al vi els la fa tot un estol d'opinadors que, de cop, es preocupen pel que en diuen "la qüestió catalana", una "qüestió" que no els havia interessat mai si no era per fer-ne befa. Ara sí, ara, des que el galliner s'ha esvalotat, els interessa moltíssim. Lloen les virtuts de saber pactar, de trobar una solució a gust de tothom, i ens venen les meravelles dels federalismes, asimètrics o helicoïdals. Fins de sota de les pedres surten savis advertint dels perills que amenacen aquells que se surten del recte camí. Ara avisen que tots els grans onatges col·lectius lesionen la llibertat individual, però no deien pas el mateix quan l'onatge anava just en direcció contrària. Ara avisen que cal respectar els drets de les persones rebeques a la secessió, i que se les ha d'escoltar -quan precisament el que es demana és que s'escolti tothom!-, però durant dècades no van badar boca a favor dels drets dels partidaris de la separació, ni van fer res perquè se'ls escoltés. De cop i volta se'ls han disparat les alarmes. Experts a fer veure que estan per damunt del bé i del mal, n'hi ha molts que van d'equidistants per la vida però se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

16 d’oct. 2012

salen unos hilitos...

Avui comença el judici del que va ser, fa deu anys, un autèntic malson per a molta gent: el naufragi del petroler Prestige. Va ser un desastre ecològic terrible per a Galícia i per a tot el Cantàbric. I també un dels primers episodis que van fer evident l'altíssima talla política d'aquest home que ara presideix el govern d'Espanya.

Si en ve de lluny, la credibilitat de Don Mariano!!!


Nunca máis, mai més, ni de desastres com aquell ni de politicastres com aquest!


---------------

Hoy empieza el juicio de lo que fue, hace diez años, una auténtica pesadilla para mucha gente: el naufragio del petrolero Prestige. Fue un desastre ecológico terrible para Galicia y para todo el Cantábrico. Y también uno de los primeros episodios que hicieron evidente la altísima talla política de ese hombre que ahora preside el gobierno de España.

¡¡¡Viene de muy lejos, la credibilidad de don Mariano!!!


¡Nunca máis, nunca más, ni desastres com aquél ni politicastros como éste!

15 d’oct. 2012

Hotel Dilluns: Per banderes que no quedin

Hotel Dilluns: Per banderes que no quedin: Les banderes són perilloses. Que ho preguntin, si no, a l’individu que divendres passat, durant l’acte dels nacionalistes espanyols a la p...

14 d’oct. 2012

el català col·loquial de la ficció

Per si hi ha algú que li pot interessar, aquí teniu la informació del curs de tardor "Gèneres, identitats i estils en la ficció: entre el col·loquial i l'estàndard", organitzat pel Centre Ernest Lluch de la Universitat Menéndez Pelayo, a Barcelona.

11 d’oct. 2012

Neus Català, amb "El convidat": fragments

Si no vau veure el programa El convidat de dilluns passat, a TV3 A la Carta teniu l'oportunitat de veure'l quan tingueu una estona.





Neus Català és l'única dona catalana supervivent dels camps de la mort nazis. És una dona excepcional, forta, valenta i decidida, en aquest programa es fa ben evident. Aquí teniu algunes de les coses més interessants, fondes, estremidores, que va dir.

"La vida és bonica. I vaig lluitar a mort per conservar-la."

[Quan era al tren que la portava al camp de la mort, va parlar per última vegada amb el seu marit. No es van veure mai més.]

"No sé què ens vam dir, però al nazi que teníem al costat li saltaven les llàgrimes."

[El seu pare li havia dit: "No abaixis mai els ulls per ningú".]

"No vaig plorar mai davant d'un nazi. Era la manera de resistir."

[La Neus es va tornar a casar i, tot i que li havien dit que al camp s'havia tornat estèril, es va quedar embarassada i va tenir dos fills.]


"La vida torna a començar."

[Cada cinc anys torna al camp de la mort de Ravensbrück.]

"Cada cinc anys fem un peregrinatge. S'hi ha d'anar. Es pateix, però s'hi ha d'anar. Ho devem a les que hi van morir, en aquelles condicions."

"Sóc un testimoni, no una excepció."

"Tot el que he fet a la vida ha valgut la pena, i tant, i tant! Potser no ho he fet tan bé com ho hauria d'haver fet, però ho he fet amb la intenció de fer... de no fer mal, de fer bé, de tirar endavant el carro. Que si no fèiem res no es pot avançar. Vam lluitar, no vam guanyar, però sí que hem guanyat. Perquè el món d'avui no és el món d'abans. Sempre s'avança, si es fa algo. Sempre amb la gent que pacíficament busquen superar."


La mirada. La mirada decidida i enèrgica. Més enllà de les paraules, la mirada de la Neus és impressionant.

Ara viu als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys.

"L'ocell torna al niu per morir."