En la mort de l'historiador Josep Fontana, vull reproduir aquí la seva ponència "Espanya i Catalunya: tres-cents anys de conflicte polític", que el 12 de desembre del 2013 va inaugurar el simposi "Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014", organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans i el Centre d'Història Contemporània de Catalunya.
Aquesta ponència ajuda a entendre moltes coses del passat i el present del nostre país.
La traducció al castellà de la versió escrita de la ponència es pot descarregar aquí.
També us pot interessar aquesta entrevista i aquesta altra, totes dues a Crític.
I per acabar, aquest article del 2016 de Toni Mollà a La Veu i aquest altre que ha publicat avui mateix Ignasi Aragay al diari Ara.
Sit tibi terra levis.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
28 d’ag. 2018
24 de febr. 2014
Sense morts
Aquest cap de setmana he estat, per segona vegada en mig any, a la vall de Boí. Impressionada un cop més per la bellesa d'aquella terra, m'ha arribat un text de la meva amiga Núria Alturo que m'ha impressionat per una altra banda. Amb el seu permís, el reprodueixo aquí. Moltes gràcies, Núria!
.jpg)
Llegeixo avui a La Vanguardia i al Diari de Tarragona diversos articles que recorden el temps de la guerra civil espanyola (1936-1939): l'exili d'Antonio Machado ara fa setanta-cinc anys, l'afusellament de càrrecs públics de la República després de judicis sumaris que seguien l'entrada dels nacionals en molts i molts pobles, l'assassinat de capellans, monges, i persones sovint benestants en mans dels seus veïns o de grups violents...
En aquest context vull recordar el que va passar en aquells anys al Pont de Suert, el meu poble, tal com ho recordo del que me'n van explicar diverses persones. Potser m'equivocaré en algun detall, però no en allò més important que aquells fets revelen:
Durant la guerra es va saber que un grup de soldats republicans anaven pujant pels pobles demanant a qui s'havien de carregar (capellans, rics, persones de dreta). Avisats d'aquests fets, els membres del comitè republicà del Pont de Suert van decidir defensar els seus conciutadans, i van apostar diverses persones amb escopetes als balcons. El president del comitè va rebre els soldats a peu de carretera, i els va impedir que s'enduguessin aquelles persones. Quan va acabar la guerra i es va voler jutjar els càrrecs públics de la república i els membres del comitè, aquelles persones van parlar en defensa d'aquells qui els havien salvat, i no hi va haver condemnes.
Al Pont de Suert, en la guerra del 36, no hi va morir ningú: ni al front (per intercessió de la fortuna), ni al poble (per la capacitat de les persones de separar política i humanitat).
.jpg)
Llegeixo avui a La Vanguardia i al Diari de Tarragona diversos articles que recorden el temps de la guerra civil espanyola (1936-1939): l'exili d'Antonio Machado ara fa setanta-cinc anys, l'afusellament de càrrecs públics de la República després de judicis sumaris que seguien l'entrada dels nacionals en molts i molts pobles, l'assassinat de capellans, monges, i persones sovint benestants en mans dels seus veïns o de grups violents...
En aquest context vull recordar el que va passar en aquells anys al Pont de Suert, el meu poble, tal com ho recordo del que me'n van explicar diverses persones. Potser m'equivocaré en algun detall, però no en allò més important que aquells fets revelen:
Durant la guerra es va saber que un grup de soldats republicans anaven pujant pels pobles demanant a qui s'havien de carregar (capellans, rics, persones de dreta). Avisats d'aquests fets, els membres del comitè republicà del Pont de Suert van decidir defensar els seus conciutadans, i van apostar diverses persones amb escopetes als balcons. El president del comitè va rebre els soldats a peu de carretera, i els va impedir que s'enduguessin aquelles persones. Quan va acabar la guerra i es va voler jutjar els càrrecs públics de la república i els membres del comitè, aquelles persones van parlar en defensa d'aquells qui els havien salvat, i no hi va haver condemnes.
Al Pont de Suert, en la guerra del 36, no hi va morir ningú: ni al front (per intercessió de la fortuna), ni al poble (per la capacitat de les persones de separar política i humanitat).
14 de des. 2013
Josep Fontana: "Espanya i Catalunya: tres-cents anys d'història"
Els 300 anys d'història que no ens van ensenyar a l'escola, resumits d'una manera clara i magistral en 36 minuts per l'historiador Josep Fontana, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra (GEC i Viquipèdia).
Aquesta ponència va inaugurar el simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, que s'ha desenvolupat del 12 al 14 de desembre a l'IEC. L'organitzaven el Centre d’Història Contemporània de Catalunya de la Generalitat de Catalunya (CHCC) i la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’IEC.
Aquesta ponència va inaugurar el simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, que s'ha desenvolupat del 12 al 14 de desembre a l'IEC. L'organitzaven el Centre d’Història Contemporània de Catalunya de la Generalitat de Catalunya (CHCC) i la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’IEC.
11 d’oct. 2012
Neus Català, amb "El convidat": fragments
Si no vau veure el programa El convidat de dilluns passat, a TV3 A la Carta teniu l'oportunitat de veure'l quan tingueu una estona.
Neus Català és l'única dona catalana supervivent dels camps de la mort nazis. És una dona excepcional, forta, valenta i decidida, en aquest programa es fa ben evident. Aquí teniu algunes de les coses més interessants, fondes, estremidores, que va dir.
"La vida és bonica. I vaig lluitar a mort per conservar-la."
[Quan era al tren que la portava al camp de la mort, va parlar per última vegada amb el seu marit. No es van veure mai més.]
"No sé què ens vam dir, però al nazi que teníem al costat li saltaven les llàgrimes."
[El seu pare li havia dit: "No abaixis mai els ulls per ningú".]
"No vaig plorar mai davant d'un nazi. Era la manera de resistir."
[La Neus es va tornar a casar i, tot i que li havien dit que al camp s'havia tornat estèril, es va quedar embarassada i va tenir dos fills.]
"La vida torna a començar."
[Cada cinc anys torna al camp de la mort de Ravensbrück.]
"Cada cinc anys fem un peregrinatge. S'hi ha d'anar. Es pateix, però s'hi ha d'anar. Ho devem a les que hi van morir, en aquelles condicions."
"Sóc un testimoni, no una excepció."
"Tot el que he fet a la vida ha valgut la pena, i tant, i tant! Potser no ho he fet tan bé com ho hauria d'haver fet, però ho he fet amb la intenció de fer... de no fer mal, de fer bé, de tirar endavant el carro. Que si no fèiem res no es pot avançar. Vam lluitar, no vam guanyar, però sí que hem guanyat. Perquè el món d'avui no és el món d'abans. Sempre s'avança, si es fa algo. Sempre amb la gent que pacíficament busquen superar."
La mirada. La mirada decidida i enèrgica. Més enllà de les paraules, la mirada de la Neus és impressionant.
Ara viu als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys.
"L'ocell torna al niu per morir."
Neus Català és l'única dona catalana supervivent dels camps de la mort nazis. És una dona excepcional, forta, valenta i decidida, en aquest programa es fa ben evident. Aquí teniu algunes de les coses més interessants, fondes, estremidores, que va dir.
"La vida és bonica. I vaig lluitar a mort per conservar-la."
[Quan era al tren que la portava al camp de la mort, va parlar per última vegada amb el seu marit. No es van veure mai més.]
"No sé què ens vam dir, però al nazi que teníem al costat li saltaven les llàgrimes."
[El seu pare li havia dit: "No abaixis mai els ulls per ningú".]
"No vaig plorar mai davant d'un nazi. Era la manera de resistir."
"La vida torna a començar."
[Cada cinc anys torna al camp de la mort de Ravensbrück.]
"Cada cinc anys fem un peregrinatge. S'hi ha d'anar. Es pateix, però s'hi ha d'anar. Ho devem a les que hi van morir, en aquelles condicions."
"Sóc un testimoni, no una excepció."
"Tot el que he fet a la vida ha valgut la pena, i tant, i tant! Potser no ho he fet tan bé com ho hauria d'haver fet, però ho he fet amb la intenció de fer... de no fer mal, de fer bé, de tirar endavant el carro. Que si no fèiem res no es pot avançar. Vam lluitar, no vam guanyar, però sí que hem guanyat. Perquè el món d'avui no és el món d'abans. Sempre s'avança, si es fa algo. Sempre amb la gent que pacíficament busquen superar."
La mirada. La mirada decidida i enèrgica. Més enllà de les paraules, la mirada de la Neus és impressionant.
Ara viu als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys.
"L'ocell torna al niu per morir."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)