Toni Soler, a l''Ara'

‘Ni una ceja’

TONI SOLER | Ara, 29/08/2014

Un membre del govern espanyol (sector moderat) va demanar no fa gaire al seu homòleg català que traslladés un missatge directe als seus companys de gabinet: “ Diles que se estén quietecitos. Que no muevan ni una ceja, si no quieren que alguien les busque las cosquillas ”. L’advertiment devia fer més efecte o menys, segons els casos. Però resulta molt revelador. Fa tota la impressió que, pel govern espanyol, si ets un català corrupte però no mous “ni una ceja ” quedes eximit de tota responsabilitat, la qual cosa és una invitació claríssima a tots els polítics i empresaris catalans que tinguin alguna cosa a témer de la justícia: si abjuren del sobiranisme i se sotmeten a l’ordre constitucional, l’estat espanyol serà magnànim i no els investigarà. O fins i tot els encobrirà. Així és com funciona tot plegat.

Josep Ramoneda i Toni Soler, avui

L'advertència grega

JOSEP RAMONEDA | Ara, 28/10/2012

De Grècia ve una seriosa advertència: l'extrema dreta s'ha fet seu el carrer, fa de la xenofòbia la seva bandera, practica l'agressió sistemàtica contra els immigrants, emprèn la persecució de les activitats culturals que considera antipatriòtiques o anticristianes i puja a les enquestes. "És el que va passar a Alemanya als anys trenta", ha dit el director de teatre Laertis Vasiliu. Diputats d'Alba Daurada van apedregar les portes de la sala en què Vasiliu dirigeix Corpus Christi de Terence McNall. Alguns actors no han resistit les intimidacions i han deixat l'obra. L'estratègia és vella: sembrar el pànic per guanyar la submissió dels més vulnerables mentalment i atemorir la resta. Amb la bandera de sempre, "Només per als grecs": nosaltres i els altres, la consigna mare de totes les persecucions.

Certament, la ceguesa de les élites europees actuals recorda els anys trenta: uns dirigents van ser incapaços de prevenir el desastre, altres en va ser directament còmplices. "A Espanya, treballar ja no et treu de ser pobra". Una constatació demolidora, perquè elimina tota esperança. Viure prostrat contra un mur és una vida de gossos, deia Camus. L'estat claudica. Quan els governs no són capaços d'assumir les nefastes conseqüències socials de les seves polítiques anticrisi, algú s'aprofita d'aquesta deixadesa. L'extrema dreta grega dóna menjar i ajuda persones desesperades, i orienta la seva frustració contra els estrangers i contra polítics titelles de governs exteriors. Encara no estem en aquest punt, però ens hi acostarem perillosament si es continua afavorint l'augment salvatge de l'atur, premiant els empresaris perquè acomiadin; si, amb una insolència impròpia, els governs es neguen a afrontar la bomba de la desigualtat; i si s'accepta resignadament la fractura de les classes mitjanes. Estem a les portes d'un nou rescat que abaixarà les pensions i enviarà més gent a l'atur. S'haurà salvat el sistema financer i socialitzat el deute privat, però al preu de trencar la societat. De Grècia ve una advertència clara. El governant que no la vulgui veure és un irresponsable.

El sí condicional

TONI SOLER | Ara, 28/10/2012

PENSIONS I PEATGES. Em vaig quedar molt parat l'altre dia veient Salvados. Jordi Évole formulava a Artur Mas preguntes que sens dubte estan al cap de molts ciutadans, però que són impossibles de respondre, com ara si amb un estat propi les pensions pujarien o s'eliminarien els peatges de les autopistes. Com pretén saber-ho? ¿Que potser Espanya, Xipre o Alemanya saben què passarà amb les seves pensions? Ja hem après que qualsevol predicció econòmica està condemnada al ridícul; encara amb més motiu a Catalunya hem d'evitar els contes de por i els de la lletera, ni per justificar l'independentisme ni per desacreditar-lo. Cal dir que Artur Mas també es va equivocar en respondre (per cert, va respondre que no, que no s'eliminarien els peatges), perquè ni ell ni ningú no sap qui governarà en el futur estat propi: la sobirania és un projecte de país, no de legislatura. ¿Hi haurà peatges a la Catalunya independent? L'única resposta vàlida és: ho decidirà el govern que triïn els electors catalans. I els governs successius, que segurament seran d'un altre color. Aquesta és la gràcia, l'única gràcia del procés: els catalans i les catalanes decidiran el seu futur, amb els seus propis recursos. I l'encertaran… o no. Com la resta dels mortals.

EXIGÈNCIES. El sobiranisme està envoltat d'eixams de fans incondicionals que identifiquen la independència amb Disney World. Però a l'altra banda hi ha els que, a canvi d'una adhesió desmenjada, exigeixen a l'estat propi un seguit de garanties, del tot inassumibles. Tan absurd -tan infantil- és un plantejament com l'altre. "Per què volem l'estat propi? Perquè governi CiU? Perquè continuï retallant?", em deia no fa gaire un esquerrà de pedra picada. Quina paradoxa: els que més reivindiquen que Catalonia is not CiU, cauen en l'error de presentar l'estat propi com una joguina d'Artur Mas! És una confusió en els termes, possiblement interessada. En el futur estat propi governarà qui decideixin els ciutadans, i el govern retallarà més o menys segons el seu color polític, segons les dades macroeconòmiques, segons els imperatius europeus. Un estat no és un vestit fet a la mida de ningú.

PERTINENÇA. Aquests -diguem-ne- catescèptics militants exigeixen que el projecte sobiranista català sigui impecable, que tingui un suport de més del 60%, que tingui ple reconeixement internacional, que blindi l'estat del benestar i que ens tregui de la crisi abans que a ningú. Però el llistó no sempre el posen tan amunt. Hi ha més indulgència amb l'Espanya de Rajoy, malgrat que ens nega el dret a decidir, que posa en risc la nostra pertinença a l'euro, i que no només retalla, sinó que a més aplica una política fiscal, econòmica i competencial totalment lesiva per als interessos dels catalans. Realment cal molta empatia, un fort impuls de pertinença, per mantenir-se lleial a un projecte com aquest. És com ser del Betis manque pierda. Un sentiment molt noble i molt legítim... sempre que no es tingui la barra de dir que els nacionalistes són els altres.

Silencis que diuen molt

TONI SOLER | Ara, 07/10/2012

La unitat indestructible d'Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l'Església, l'exèrcit i la patronal.

SILENCIS. De tot això que estem vivint a Catalunya -Bru de Sala creu que en el futur en direm els fets de setembre - el més rellevant no és el vigorós esclat del sobiranisme, ni les matusseres respostes que arriben de l'Espanya eterna. No: el més rellevant és el silenci eloqüent de les instàncies europees i internacionals. De moment, el contenciós se circumscriu als límits peninsulars, la qual cosa afavoreix els interessos catalans i, sobretot, posa en relleu la feblesa diplomàtica de l'estat espanyol, que ja es va visualitzar després de la nacionalització de Repsol a l'Argentina. No dubto que l'aparell de l'Estat ha fet mans i mànigues per aconseguir pronunciaments clars dels principals països europeus, les instàncies comunitàries, les multinacionals amb presència a Catalunya i qualsevol agent global capaç d'exercir pressió. Però de moment tothom calla i consent. La premsa internacional ha fet d'altaveu de les aspiracions catalanes, la qual cosa ens ha convertit, d'un dia per l'altre, en subjecte polític; i les declaracions de dirigents europeus s'han referit sempre a la qüestió catalana amb extrema prudència i respecte, apel·lant a la necessitat del diàleg, i no han donat mai per fet que Espanya, per la seva condició d'estat sobirà, hagi de comptar amb el suport dels altres estats. La sensació que se'n treu és que, si bé Catalunya no podrà actuar de manera unilateral, Espanya tampoc no ho podrà fer.

REACCIONS. La unitat indestructible d'Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l'Església, l'exèrcit i la patronal. En el terreny polític, el PP manté un discurs de fermesa, mentre que el PSOE, induït pel pànic, i no pas per la convicció (sense el PSC -i encara menys sense Catalunya- Rubalcaba no arribarà mai a la Moncloa), ha iniciat el seu enèsim viatge imaginari cap al federalisme eteri. Les reaccions espanyoles han estat viscerals i amenaçadores, un producte del despit; i amb aquest bagatge no es pot combatre un independentisme que té com a ingredient fonamental la il·lusió per un projecte nou de trinca. Ans al contrari, les veus indignades, compungides o tremendistes que arriben de Madrid no fan altra cosa que reforçar el discurs de l'estat propi. El que Espanya necessita són reaccions dissidents dins de Catalunya. Veus nítides, nombroses o influents, que contrarestin el clam de la Diada i el discurs dominant. Però de moment només hi ha hagut pronunciaments individuals -ben rellevants, com en el cas de Lara o Piqué-, mentre que políticament i socialment hi ha hagut més aviat un viratge en direcció contrària. En qualsevol cas, la millor notícia serà que el gruix de la discussió sigui democràtic, que el sectarisme i la demagògia de tot signe restin a la perifèria, que tant els partidaris del sí com els del no defensin el dret a decidir, és a dir, el reconeixement de la nostra existència com a comunitat nacional. Que hi hagi una nova majoria és imprescindible per a la independència; però de cara a l'endemà, encara és més important que la pervivència dels valors democràtics desmenteixi els pregoners de la catàstrofe, l'abisme i les set plagues.

"Aprenents d'Aguirre", article de Toni Soler

FORA DE TEST
Aprenents d'Aguirre
TONI SOLER | Ara, 27/05/2012

Sánchez-Camacho i companyia necessiten imperiosament que no es parli del pacte fiscal. Els surt molt més a compte atiar el conflicte lingüístic.

NUMERETS. S'ha parlat molt de l'estirabot d'Esperanza Aguirre en vigílies de la final de la Copa del Rei. S'ha atribuït a una maniobra escapista per part de la lideresa , que necessita excitar les baixes passions per desviar l'excessiva atenció mediàtica sobre l'escàndol (creixent) de Bankia, la hisenda autonòmica i certes ramificacions capitalines de la trama Gürtel. Però ha passat més desapercebuda una maniobra semblant assajada pel PP català, de manera encara més barroera, però amb idèntics objectius. El grup d'Alícia Sánchez-Camacho ha demanat oficialment al president i als consellers de la Generalitat que alternin el català i el castellà en les seves intervencions públiques, una mica per normalitat (malaguanyat concepte!) i una mica per cortesia [sic] envers la població de llengua materna castellana.

La proposta és, com diuen a Figueres, una solemne bertranada, que només tenia l'objectiu de muntar un numeret a la cambra catalana, cosa que per desgràcia es va complir; l'espectacle va ser de baix nivell, perquè aquestes coses les fa molt millor l'Albert Rivera. Però el cas és que així vam estar tots plegats -polítics, premsa i ciutadania- distrets i/o emprenyats, després de veure com s'intenta humiliar novament la llengua del país, com a càstig per no haver desaparegut del tot quan li tocava, és a dir, quan els pares d'alguns dels dirigents del PP remenaven les cireres -i en algun cas, el sabre.

MOSSEGAR L'ESQUER. El fet és lamentable, però se'n deriven conclusions molt reveladores. Si el PP mira de fer bascular el debat català cap a l'idioma i la identitat -temes que històricament considerava "que no interessen a la gent"- és que realment està preocupat per les seves expectatives, confirmades en enquestes recents. No n'hi ha per menys: la credibilitat del govern de Rajoy està per terra, mentre que a Catalunya CiU ha aconseguit espolsar-se part de la pressió que rep per les retallades fent que el debat polític orbiti entorn de la fiscalitat. En aquest terreny, el PP se sent feble perquè no té autonomia de decisió ni arguments reals per oposar-se a la indignació ciutadana. Per tant, Sánchez-Camacho i companyia necessiten -ho necessiten imperiosament- que no es parli del pacte fiscal, ni de res que tingui a veure amb el malmès benestar de la població catalana, parli en la llengua que parli. Als populars els surt molt més a compte atiar el conflicte lingüístic, amb l'esperança que algú mossegui l'esquer, la cosa pugi de to i es confirmi la falsa premissa que la sobirania és una amenaça per a la convivència dins de Catalunya. És el que han fet tota la vida els bombers piròmans, és el que ha fet Esperanza Aguirre, és el que fa la caverna impresa, posant el pedrot de Gibraltar a tota portada, perquè tapi els milers de milions d'euros que ens costarà Bankia. Però el fet que sigui una maniobra matussera no vol dir que no sigui perillosa, tractant-se del futur de l'idioma i de la cohesió nacional. Tant de bo a Catalunya no hi hagi gaire gent prou beneita per caure en aquesta trampa.