Josep Ramoneda, avui

Vacil·lacions i incongruències

JOSEP RAMONEDA | Ara, 08/05/2013

1 . SENSE POLS. Certament, qualsevol procés de canvi requereix una estratègia temporal que sumi, capaç d'acumular forces abans de cada acceleració. Només fent el ple dels convençuts no es guanyen gaires batalles. En democràcia, s'ha de buscar sempre la màxima incorporació de persones. En aquest moment, en l'anomenat procés de transició nacional el que més aglutina és el referèndum. L'única via que pot conduir a una solució civilitzada i pactada de les diferències entre Catalunya i Espanya. Negar-se a aquesta opció, com fan els partits unionistes, equival a convertir el marc jurídic en els barrots de la presó, de la qual no es pot sortir per molt que els ciutadans ho demanin. Ara toca jugar la carta del referèndum, per sumar i per carregar-se de raons davant de tothom: de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Si els partits polítics espanyols s'hi neguen en rodó, s'obrirà una altra etapa i als que ara són reticents els costarà més despenjar-se'n. Certament s'ha d'exigir al govern català menys cerimònies inútils i més treball polític de fons. Quan s'organitza una cimera s'ha d'anar amb papers discutits i consensuats, no a fer petar la xerrada sense cap objectiu precís en l'ordre del dia. Un procés seriós no es fa a base de convocatòries perquè la premsa faci bullir l'olla durant el cap de setmana. Les cimeres sense contingut devaluen el projecte. No es pot conduir un procés d'aquest tipus amb una mirada posada en les exigències dels aliats i una altra en com seguir entretenint el personal quan hi ha dubtes sobre la línia estratègica i la barca belluga entre vacil·lacions dels que porten el timó. Respectar l'ordre seqüencial és fonamental per fer gran la majoria. Es va escurçar precipitadament la fase pacte fiscal, amb conseqüències no desitjades per als seus promotors. Ara no s'ha de cometre el mateix error amb el referèndum. Però tampoc es poden eternitzar les fases, perquè tot el que no avança es para i costa molt de tornar a arrencar. I si es para s'ha d'explicar per què. La política és ritme. I ara mateix flaqueja. Qui el marca?

2 . INCONGRUÈNCIES. La falta de pols en la direcció del procés ha donat una cimera del dret a decidir decebedora: una escenificació sense contingut, que només ha servit per fer emergir la incomoditat del PSC, que viu sense viure en si mateix, i pretén el miracle de caminar en dues direccions oposades a la vegada.

El gruix de la queixa del PSC és que el Govern, mentre planteja el referèndum, ja està treballant perquè, quan arribi el moment, el resultat sigui la independència. I demana neutralitat al president Mas. Els referèndums sempre es convoquen per aconseguir l'adhesió a una posició determinada. Són plebiscitaris per definició. Algú ha vist un govern que volgués fer un referèndum sense buscar un resultat concret? Però, a més, què fa el PSC? Mentre dóna suport al dret a decidir, està treballant per l'opció federal, i ens diu, des d'ara, que, a l'hora de la veritat, votarà contra la independència. És a dir, pel PSC es pot treballar a favor del federalisme o de l'unionisme però no es pot treballar a favor de la independència fins que arribi la convocatòria del referèndum. Estranya discriminació: és admissible defensar, durant el procés, l'ordre establert; però proposar un canvi de legalitat, no. L'esquerra com a defensora de l'statu quo. D'això se'n diu caminar enrere. Ho certifiquen les enquestes.

3 . RECONEIXEMENT. O existim necessàriament en la mirada de l'altre i en la seva estimació, o ens macerem en el nostre propi suc narcisista. Aquest és el dilema al qual cap humà escapa. Ho diu el filòsof francès François Flahault a Adam et Eve. La condition humaine. Precària condició, sempre entre el reconeixement i la solitud.

Som de la Franja i parlem català!

Hi ha poca cosa a afegir, perquè la cosa és vergonyosa però cau pel seu propi pes. En canvi, convé difondre. Per exemple, per Facebook i, sobretot, Twitter (#LAPAO #LAPAPYP #quinridícul #quinavergonya).


La Franja

comarquesnord.cat

El Periódico de Catalunya

avui, a Sant Llorenç del Munt i la Mola

Filologia Catalana, feina: lectorats

Al lloc web de l'Institut Ramon Llull s'hi poden trobar les bases de la convocatòria d'enguany de selecció de professorat de català en universitats i altres centres d'educació superior "de l'exterior".

Toni Padilla sobre el Bayern de Munic

Toni Padilla en teoria és un periodista especialitzat en esports. Al Twitter, de tota manera, també diu que és un historiador frustrat, i això ajuda a entendre per què alguns dels articles i dels apunts de blog que escriu van molt més enllà de la temàtica esportiva. M'agrada com escriu i sovint m'interessa el que explica. Aquí tenim una petita lliçó d'història molt adequada per avui. L'enllaç al seu blog és aquest (hi trobareu més fotos), però jo volia tenir el text al meu, de blog.

-----

El Bayern i els seus jueus

El Bayern solia ser un club de segona categoria. Ara fa por. El club bavarès ha guanyat 22 de les darreres 44 edicions de la Bundesliga, esdevenint un dels millors equips del món. Ara, les coses eren ben diferents el 1963, quan la Federació Alemanya de futbol va decidir acabar amb el sistema de competició local (grups regionals), per crear la ‘Bundesliga’, competició que aquest 2013 celebra els seus 50 anys. El Bayern no va ser admès a la primera edició de la competició ja que es va prioritzar escollir equips de diferents ciutats, i llavors el club fort de Munic era el ‘Munic 1860’. El 1963 doncs, el Bayern va jugar a segona. Però el 1965 va pujar a primera amb una generació de jugadors que feien patxoca: Beckenbauer, Müller, Maier… una generació que el primer any a Primera ja va acabar tercer i va guanyar la Copa. El 1965 va arribar la Recopa, el primer títol internacional. I el 1969, el primer doblet: lliga i copa. Per guanyar la primera Copa d’Europa no va caldre esperar gaire, ja que va arribar el 1974. En 10 anys el Bayern havia passat de jugar a Segona a regnar a Europa.

De les 23 lligues del Bayern, 22 s’han guanyat dins del sistema de la Bundesliga. Abans però, havia guanyat un únic títol de campió alemany, el 1932. Un dels grans responsables d’aquell èxit del 1932, quan el Bayern va derrotar l’Eintracht de Frankfurt per 2-0 a la final (vídeo), va ser el president Kurt Landauer, un empresari local que menys d’un any després de tocar el cel amb la primera lliga del Bayern, va haver de dimitir. La raó, ser jueu. El 1933 Adolf Hitler ja manava a Alemanya i Landauer va esdevenir una persona ‘non grata’ pel règim.

Convertit en una màquina de guanyar i fer diners, el Bayern modern va tardar molt en retre homenatge a la gent que va treballar fort pel club durant els anys anteriors al nazisme. La rivalitat Bayern-Munic 1860 dividia la ciutat històricament entre el Bayern fundat l’any 1900 per un grup d’estudiants d’un gimnàs al nord de la ciutat, al barri d’Schwabing, i els ‘lleons’ del 1860 fundats al sud. Un dels factors que podia decidir si un nen esdevenia aficionat d’un club o l’altre, era la religió. A la catòlica capital bavaresa, el Bayern tenia fama de ser un club de jueus. De fet, era un club on es barrejaven persones de diferents religions. Però la petjada jueva va ser clau en la història del Bayern.

Dels 17 estudiants que van fundar el club, batejat amb el nom de Bayern (‘Baviera en alemany), 2 eren jueus. Un d’ells arribaria a ser prou conegut. Nascut curiosament a Dortmund, Benno Elkan emigraria a Londres, on va esdevenir un artista de prestigi, i quan els britànics van controlar Palestina li van encarregar la “menorà” (el canelobre de set braços dels rituals jueus) de l’edició del parlament a Jerusalem. El 1902, debutava al Bayern com a jugador Kurt Landauer, fill d’una família jueva bavaresa que marxaria poc després a Suïssa i Itàlia per estudiar i treballar. Quan el 1911 va tornar, va trigar poc en ser escollit president del club. Un dels grans èxits de Landauer seria contractar el tècnic austríac Richard Kohn, el tècnic que guanyaria la lliga del 1932. Conegut com “Little Dombi” (petita eminència), Kohn també era jueu. I curiosament, és recordat per haver treballat en dues etapes diferents al Barça.

Kohn va fitxar homes del nivell d’Oscar Rohr, un home que va oposar-se al nazisme i malgrat ser un dels futbolistes alemanys més destacats va fugir del país. Els anys 40 va ser capturat per la ‘Gestapo’, quan jugava a França, i acabaria empresonat i condemnat a lluitar al front rus. Va sobreviure i el seu nét va ser futbolista al Bayern, com ell, malgrat que no va fer fortuna, marxant al futbol francès… també com el seu avi. El 2012 era el seleccionador del Níger.

El Bayern del 1932 doncs, semblava destinat a viure oposat al nazisme. Si clubs com l’Stuttgart o el Munic 1860 van decidir fer fora els jueus de la seva associació abans que fos obligatori, el Bayern va decidir oposar-se a Hitler en la mesura que era possible. Richard Kohn marxaria al Barça, on viuria una segona etapa com a tècnic blaugrana. L’agost del 1933 donava una entrevista a ‘El Mundo Deportivo’, a l’Hotel Oriente, on recordava la seva trajectòria i mostrava als periodistes una revista del Bayern on era acomiadat amb grans paraules. Van ser els petits actes de resistència com aquests els que van fer del Bayern un club especial. El tècnic marxava per ser jueu i el club li feia un homenatge, provocant que els nazis s’emprenyessin.

El Bayern de fet, no va fer fora els seus directius o socis fins que no va ser obligat a fer-ho. I els va acomiadar amb una festa. Els nazis doncs, consideraven el Bayern com un “Judenklub’ i el miraven amb mals ulls. Així, el 1934 diferents jugadors del club es van esbatussar amb “camises marrons”, membres de la Sturmabteilung (la SA, la temible Secció d’Assalt del Partit nazi). Un dels jugadors, el defensa Sigmund Haringer, va insultar membres del Partit que desfilaven per la ciutat provocant un fort enrenou. Un dels seus companys al Bayern, Willy Simetsreiter es va fer una fotografia amb l’atleta de color Jesse Owens durant el Jocs Olímpics del 1936, fet que la Gestapo va documentar. El capità de l’equip Conny Heidkamp tampoc es va quedar quiet. Quan es va demanar durant la guerra que la gent fes donacions de metall per l’exèrcit, va amagar les copes del club a casa, negant-se a perdre els records per ajudar una causa que no era la seva.



La lluita silenciosa del Bayern contra el nazisme va anar més enllà. El president Landauer va acabar al camp de concentració de Dachau el 1938 amb el número de presoner 20009 després de ser detingut durant la Kristallnacht, la nit dels vidres trencats. En ser un veterà de la primera guerra mundial amb condecoracions, va poder ser alliberat després de 33 dies empresonat, però tothom sabia que un jueu famós com ell tenia poc futur. I van ser els socis del Bayern els que li van pagar el bitllet per marxar a Suïssa, ja que s’havia quedat sense diners per comprar la seva llibertat. El 1943, Landauer va assistir a un partit amistós del Bayern a Ginebra contra una selecció suïssa. I quan els jugadors el van veure, el van saludar, abraçar i dedicar càntics amistosos. Els agents de la Gestapo en van informar i de tornada a casa, els jugadors van ser interrogats i amenaçats.

El 1947, amb la ciutat feta runes, Landauer va tornar i va ser escollit de nou president. Tota la seva família havia perdut la vida a l’Holocaust excepte una germana, que el 1934 havia marxat a Palestina. El fill d’aquesta dona, Uri Siegel, tornaria a Munic després de la guerra i avui en dia és l’únic descendent viu d’aquesta família. Sense família, Landauer ho va donar tot pel Bayern. L’alcalde Karl Scharnagl, un opositor al nazisme que també havia estat internat a Dachau, va rebre una delegació del club en un acte on es va recordar que “el Bayern ha estat perseguit pel nazisme ja que mai va voler esdevenir un club nacionalsocialista”.



Landauer deixaria el càrrec el 1951. El 1961 va ser enterrat després d’un funeral en que els jugadors del club van desfilar darrera del seu fèretre pel centre de la ciutat. Acabava una època fosca i Alemanya mirava cap al futur. En pocs anys, el Bayern va esdevenir un gegant gràcies a aquells joves com Beckenbauer que no tenien les mans tacades de sang, a diferència de la generació dels seus pares. I la història va anar tant ràpid, que homes com Landauer i Dombi van ser oblidats. Un directiu del club va arribar a admetre que no volien recordar la paraula ‘jueu’ per parlar del passat del club per por al boicot en certs estats musulmans. Però darrerament la situació ha canviat. En motiu del Mundial del 2006 es van fer diferents investigacions i mica en mica el Bayern ha fet homenatges als seus herois oblidats. Els aficionats radicals del club, d’esquerres, van celebrar els 125 anys del naixement de Landauer amb una pancarta a l’estadi i enganxines per tota la ciutat. Després van fer un homenatge a Richard Dombi a la graderia. I el club ha fet actes per recordar els noms d’aquells herois que van desafiar Hitler, inaugurant plaques i carrers amb el nom de Landauer. El 2010, un club modest de la ciutat fundat per jueus, el Maccabi de Munic, va estrenar el seu camp, batejat com ‘Kurt Landauer’. El Bayern va pagar les obres.

Temps afegit:

“Der FC Bayern un seine juden” de Dietrich Schulze-Marmeling

Aquest llibre, titulat “El Bayern i els seus jueus” va permetre recuperar la memòria d’aquells anys. Gràcies a la feina d’aquest periodista, el Bayern va fer una exposició al seu museu. El llibre només es pot trobar en alemany.

Ferran Torrent, avui a l''Ara'

Descansa en pau, Torquata

FERRAN TORRENT | Ara, 28/04/2013

ARA QUE L'ORATGE ho permet tenen lloc tertúlies matineres o nocturnes a la plaça del poble. A mi, la gent que té l'opinió mediatitzada m'interessa. Formen part, també, del meu cicle vital. De vegades, de la colla que ens reunim l'únic que està actiu laboralment sóc jo. La resta són jubilats i aturats. Un d'ells ja no cobra de l'atur i cada dia, durant un parell d'hores, s'allarga a empreses, bars i restaurants per demanar si necessiten un empleat per fer el que siga, amb el salari que vulguen. Ha estat i és un bon fuster. Té cinquanta-cinc anys. S'ha reciclat i ara també és cuiner, però no troba res. Em pregunte què serà d'aquesta gent, com s'ho faran en el futur, com s'ho fan en el present.

Em pregunte què serà dels malalts crònics prejubilats o jubilats, amb les retallades en la sanitat i en els medicaments, dels quals n'han de pagar una part, i la minva previsible en les pensions. Encara confien en l'Estat: això no pot durar. Creuen (més amb esperança que amb confiança) que en un moment o en un altre l'economia s'arreglarà, que les coses canviaran. Em pregunten i els responc que sí. Ho argumente: quan va malament a molts, va malament a tots. Interessen solucions.

No saben gairebé res de Grècia, Portugal o Xipre. Com que han passat altres crisis econòmiques, aquesta també la imaginen si fa no fa igual. Tots ells, en un passat, estigueren a l'atur i tornaren a treballar. Això del canvi de paradigma ni ho han sentit i, probablement, si els ho explicares no ho entendrien. Tampoc cal afegir-los més angoixa.

Tampoc no entenen què és viure per damunt de les seues possibilitats, perquè el salari no els ho permetia. No sóc gaire partidari de les subvencions, ¿però què s'ha de fer amb totes aquestes persones que han treballat des de l'adolescència i han cotitzat a la Seguretat Social durant molts anys? Algú haurà de pagar per ells, algú se n'haurà de preocupar; saben que està passant alguna cosa més greu del que és habitual, però no saben què. I ells no en tenen la culpa.

EN UN TRES I NO RES vindrà l'estiu i els nostres pobles ho celebraran amb les festes majors o populars. Com cada any reitere que deteste l'anomenada fiesta nacional tant com els bous al carrer o el bou embolat, d'arrelada tradició al sud de Catalunya i a bona part del País Valencià. L'any 2012 la xifra de víctimes d'aquesta festa han estat sis morts i més de mil ferits "de diversa consideración", per fer servir el llenguatge taurí. Informa la Plataforma Antitaurina que en dotze anys hi han perdut la vida quaranta-cinc persones.

És del tot sarcàstic que retallen en sanitat i que permeten una bestiesa que atapeïx de nafrats les urgències dels hospitals. La Generalitat Valenciana no dóna cap explicació sobre les víctimes, ni demana responsabilitats. Es limita a exigir una assegurança als ajuntaments per evitar-se'n la responsabilitat subsidiària. Que moren ciutadans o queden esguerrats per sempre no els importa. Es fa política d'acord amb les enquestes: ¿el personal vol bous? Perfecte. Però no hem d'obviar altres responsabilitats: municipis a mans de l'esquerra que també governen com la dreta. Són tradicions, et diuen. Doncs que torne l'esclavisme, progre de manual.

AL TERCER DIA em vaig adonar que al bar xinès de la cantonada per on passe de camí a comprar el pa i el diari no estava la tertúlia matinera composta per Pepe l'Obrer, el Quinto, la Torquata i els dos negres habituals. Llavors li vaig preguntar al Pere, aquell que agrana i ruixa el carrer:

-¿La colla s'ha barallat?

-No, la Torquata ha faltat. La pobra duia morta dos dies a casa i els veïns, estranyats, van cridar els municipals.

Donem-li uns minuts de glòria a la Torquata. Vídua del Popa des de feia vint anys, treballava fora i a casa amb l'agreujant d'una mare paralítica. La mare també va faltar. Temps després es va jubilar. No necessitava gaire per viure: cigarrets i cafè, que repartia ara a la porta d'un bar ara en un altre, xarrant amb qui volguera escoltar-la. Reinicie el camí tot pensant en aquella frase que tots morim sols. No és cert. Quant de temps estigué aquesta dona agonitzant? Ella pagava els cafès de la colla. Ja veus, pagar per evitar-se la solitud i no poder evitar morir sola.

bon Sant Jordi!

Per Sant Jordi, roses, paraules i llibres!







Sí, també llibres!

Els de Ramon Llull, comentats per Albert Soler a l'AraTV.

Perquè el diari Ara avui regala un suplement de 80 pàgines sobre Ramon Llull, amb l'assessorament del Centre de Documentació Ramon Llull del Departament de Filologia Catalana de la UB. S'hi publiquen articles dels professors Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, i dels becaris de doctorat Anna Fernández Clot i Francesc Tous.

I us deixo amb un dibuix magnífic de l'il·lustrador Francesc Rovira. No se us acudeixi girar-lo!

.

fent ambient pensant en Sant Jordi

Ja tenim Sant Jordi a sobre. ¿Ja sabeu quin(s) llibre(s) us comprareu o regalareu?

Jo ja fa uns dies que vaig fent llista, i de moment la tinc així:

* Roger Vilà, Els marges. El Roger i jo hem coincidit en diversos cursos, però fins no fa gaire no vaig saber que, com jo, té arrels prioratines per part de pare. I pel que sembla, com a mi, el fascinen els marges.

* Kirmen Uribe, El que mou el món. La seva primera novel·la, Bilbao-New York-Bilbao, em va encantar.

* Nikos Kavadias, Li i altres relats. Recomanat per Jordi Puntí.

* Jordi Puntí, Els castellans. Els altres llibres seus que he llegit (Pell d'armadillo i, sobretot, Maletes perdudes) em van agradar molt.

* Andrea Camilleri, El joc de pistes. Fan d'en Montalbano.

* Alguna novel·la negra catalana. Tinc una llista de recomanacions de l'Anna Maria Villalonga (moltes gràcies!), però encara no m'he decidit.

* Mikel López Iturriaga, La cocina pop de El comidista. Això (en principi) no és literatura, però si us agrada la cuina i coneixeu el blog El Comidista potser també us semblarà una bona idea.

Per a qui li agradi la poesia, una novetat editorial que aquests últims dies ha sigut mediàtica i tot:

* Sebastià Bonet, Voluntàries. En Màrius Serra n'ha parlat a Catalunya Ràdio i a La Vanguàrdia. I el suplement Ara Llegim de l'Ara d'ahir en deia això:
"Nebot d'Espriu, Sebastià Bonet publica un dels poemaris més complexos d'aquest 2013: 58 onzenes hetero-gramàtiques en què l'autor desafia les restriccions matemàtiques. El sentit domina el conjunt, sorprenentment."


I per si esteu despistats, aquí teniu un parell de recomanacions més:

* Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera. Si no encara no n'heu sentit a parlar, és que esteu moooolt despistats! No conec a ningú a qui no li hagi agradat molt. Podeu fer-ne uns tastets aquí, aquí i aquí.

* Pep Subirós, Cita a Tombuctú. Menys coneguda i menys recent, però jo la vaig llegir fa poc, feia temps que la buscava. Excel·lent. Està descatalogada, però jo la vaig trobar a Iberlibro.


La veritat és que no em convé gaire allargar la llista, més aviat hauré de dosificar-me i triar, però... ¿alguna altra recomanació?

quan la frivolitat i la banalització ofenen i fan mal

El Periódico de Catalunya, divendres, 19 d'abril del 2013

Nazis

Júlia Otero, periodista

El 27534 era el seu número en el camp d'extermini de Ravensbrück. Hi va arribar, abans de complir els 30, el 3 de febrer del 1944. Neus Català té avui 97 anys i la seva memòria viva i lúcida és l'única supervivent que ens queda de l'horror nazi. Em va emocionar llegir fa uns dies l'entrevista que li van fer en aquestes pàgines a la residència de gent gran on viu al Priorat, i celebro aquesta setmana d'homenatge que li tributa EL PERIÓDICO, els lectors del qual la van escollir Català de l'Any el 2007. He tornat a rellegir, amb dolor gairebé físic, els seus escrits i testimonis, aquells que responen al jurament solemne que les supervivents de Ravensbrück es van fer a si mateixes el dia del seu alliberament, el 5 de maig del 1945: no oblidar mentre visquessin. És insuportable la lectura del que van veure els seus ulls i, no obstant, imprescindible per acostar-se a les pitjors tenebres de l'ésser humà. Neus Català va ser una dels 133.000 dones i nens deportats a un camp d'extermini en què gairebé 100.000 van ser assassinats. Neus va veure morir de gana moltes companyes, d'altres ofegades a les latrines, devorades per gossos ensinistrats amb aquesta finalitat; algunes desenes van ser rebentades amb injeccions de gasolina al cor. Eren experiments del doctor Gebhardt, la crueltat del qual es va acarnissar en les kaminchen (conills d'índies), un grup de joves poloneses que alimentaven bé amb l'únic fi que resistissin les atrocitats que cometien amb elles al modern quiròfan de Ravensbrück. Els extreien, amb l'anestèsia justa que només les immobilitzés, nervis dels seus braços i cames, trossos sencers de múscul, ossos. «Les vèiem deambular pel camp amb les seves horribles mutilacions», escriu Neus. Durant els 15 mesos que hi va estar, no recorda un sol dia que els forns crematoris deixessin de funcionar. Ho feien dia i nit, a un ritme frenètic que, no obstant, no absorbia les necessitats completes de reduir a cendres desenes de milers de vides. És insofrible llegir com van acabar els nens jueus i gitanos que arribaven al camp amb les seves mares: enganyats amb un bombó a la mà, els feien baixar a una rasa ruixada amb gasolina amb el pretext de protegir-los d'un bombardeig. Després els calaven foc. Neus recorda que els crits d'aquelles criatures feien embogir les seves mares. Moltes es van suïcidar, electrocutades, llançant-se contra les tanques.

Si no coneixen el testimoni de Neus Català, els convido a buscar els documents que ella mateixa va escriure (són tots a l'Associació Amical de Ravensbrück) o a llegir la novel·la que va fer de la seva vida Carme Martí, Un cel de plom. És una vacuna imprescindible contra l'oblit i la ignorància. I, per tant, contra la banalització d'alguns conceptes tan repetits últimament.

La definició de Cospedal

Espero que aquell dia en què, asseguda al tamboret d'un bar, María Dolores de Cospedal va definir com a «nazisme pur» la forma de protestar d'alguns ciutadans desesperats, Neus Català estigués distreta jugant al dòmino, com sol fer, amb els seus companys de residència.

----
L'article a la web de El Periódico de Catalunya.

----
Retalls del programa El convidat amb Neus Català.

fons de pantalla primaveral

.

Mediocritat

JOSEP RAMONEDA | Ara, 14/04/2013

El mal funcionament de la democràcia espanyola condueix permanentment a la intervenció de la justícia en qüestions que s'haurien de resoldre estrictament en l'àmbit polític. Els tribunals de justícia hi són per sancionar els abusos flagrants del poder polític, no per decidir com a tercera cambra sobre allò que els partits són incapaços de resoldre. Ni l'Estatut, ni el dret d'autodeterminació, ni la política lingüística haurien d'haver anat mai als tribunals. I si hi acaben és perquè els governs i els partits no fan la seva funció. En la seva falta de coratge es parapeten en la llei per no haver d'assumir riscos ni responsabilitats que poden tenir costos electorals. Però els ciutadans no els elegim perquè s'espolsin les puces de sobre.

El referèndum d'autodeterminació és una qüestió política, plantejada democràticament des d'una comunitat autònoma per una àmplia majoria parlamentària. No es pot liquidar amb l'apel·lació als límits marcats per la llei. És obligació de Mariano Rajoy i d'Artur Mas i de la resta de partits buscar una solució política. I el president del govern o el líder del principal partit de l'oposició no es poden limitar a posar la Constitució com a barrera infranquejable. Això no resol el problema, sinó que desvirtua el marc legal de convivència. La Constitució no pot ser un mecanisme d'imposició que impedeixi reconèixer els canvis socials i les aspiracions de sectors de la societat. El marc normatiu de la convivència ha de ser compartit. Si no ho és, està desfasat.

Passa el mateix amb la qüestió de la llengua. Ja n'hi ha prou d'anar arrossegant el debat a cop de sentència judicial. S'han d'asseure Rajoy, Mas i els altres, definir un criteri polític, a partir del reconeixement de la centralitat del català en el sistema educatiu, que tothom es comprometi a respectar. Intentar treure dividends polítics dels temes més conflictius utilitzant els tribunals és una manifestació de mala fe política. No es tracta de resoldre problemes sinó de treure'n benefici partidista amb el mínim risc. I això és la definició de la mediocritat política.

Josep Ramoneda sobre la PAH, el PP i Rajoy

Article de Josep Ramoneda a El País.


ANÁLISIS
Sobre el respeto a los demás

El PP quiere convertir a los movimientos sociales en chivo expiatorio para desplazar la atención

JOSEP RAMONEDA Barcelona 27 MAR 2013



Hasta el día de hoy a Mariano Rajoy no le hemos oído ni una sola palabra sobre los abusos de poder —la falta de respeto por excelencia— que los bancos han cometido aprovechándose de la confianza de las personas en los guardianes del dinero, representados por los jefes de sucursal, que, hasta que la crisis les ha puesto en evidencia, gozaban de un predicamento y autoridad sobre los ciudadanos equiparable al de los curas en el pasado.

Ahora hay muchísima gente que se ha sentido engañada en su buena fe, con cláusulas en las hipotecas que el Tribunal Europeo de Justicia ha considerado abusivas. Estas actuaciones bancarias, con manifiesta desconsideración de las personas, son faltas de respeto infinitamente mayores que los gritos de un puñado de manifestantes en la puerta del domicilio de un diputado, en protesta contra estos abusos a los que nuestros dirigentes políticos —a derecha e izquierda— no pusieron nunca coto. Para Rajoy los escraches podrían convertir España “en un país invivible”. ¿En qué país vive el presidente? ¿No se ha enterado todavía de la profunda crisis social que asola a España, como consecuencia de los años nihilistas en que parecía que todo estaba permitido, el poder económico desconocía la noción de límites y el poder político fue incapaz de ponerlos?

El Partido Popular tiene en este momento a tres extesoreros imputados: Ángel Sanchís, Álvaro Lapuerta, y Luis Bárcenas, que con un paréntesis de tres años, controlaron las cuentas del PP desde 1982 hasta 2009. Rajoy sigue con el chantaje de Luis Bárcenas a cuestas. Las malas perspectivas económicas que augura el Banco de España, arruinan el autobombo del PP, que con el paro disparado y en plena recesión, seguía cantando las excelencias de sus propias políticas. La austeridad se está traduciendo ya en la pérdida de calidad de servicios clave como la sanidad. Y el desbarajuste con que se ha gestionado la crisis chipriota, ha puesto el susto en el cuerpo de los ahorradores.

Ante este panorama, el PP quiere convertir a los movimientos sociales en chivo expiatorio, con la esperanza de desplazar la atención y de asustar a los sectores más conservadores. Los dirigentes del Partido Popular, van entrando en escena en aplicación de la consigna. Pero en su exceso de celo se les ha ido la mano.

La PAH es un movimiento que reacciona contra la injusticia flagrante, de modo pacífico, apurando los procedimientos legales, de persuasión y de negociación. No en vano ha resuelto muchos casos concretos negociando la paralización del desahucio. Y ha emprendido el laborioso camino de la iniciativa legislativa popular para canalizar sus reivindicaciones. Comparar sus acciones con la kale borroka es un despropósito. La PAH ni ha utilizado la violencia ni tiene detrás de sí a comandos apuntando con pistolas. Cuando la kale borroka señalaba a una persona equivalía a ponerla en el centro de un blanco de tiro. O sea que comparaciones pocas, porque estas son una falta de respeto.

La discusión en el Parlamento de la iniciativa legislativa popular (ILP) sobre las hipotecas se acerca. El PP sabe que sus enmiendas quedarán muy lejos de la propuesta de la PAH, porque los bancos han dejado muy claras sus líneas rojas. Ha habido grandes abusos de poder —enormes faltas de respeto a las personas, para utilizar la expresión de Rajoy— en las concesiones hipotecarias. Entre la defensa de los ciudadanos frente a los abusos y las pretensiones de la Banca, el gobierno cree que tiene muy poco margen. De modo que solo pretende cambiar algo para que nada cambie. Por eso trata a la PAH como a un enemigo, una amenaza para el orden establecido. Pero el Gobierno sabe que la PAH tiene amplio apoyo ciudadano. Y solo se le ocurren dos vías para minarlo: apelar una vez más al miedo al desorden y confiar en que la gente todavía sea sensible al temor de los bancos. ¿A quién se debe Mariano Rajoy? También es una cuestión de respeto.

el Barça, la llengua, el país i Joan Solà: una mica de sintaxi i pragmàtica

"Minut 20: Partit equilibrat. El PSG espera tancat i el Barça domina però li costa arribar."

Pel que em diuen, això avui només ha passat una estoneta. Però a mi els dos partits de quarts de final de la Lliga de Campions m'han fet recordar aquest fragment. Joan Solà el va anotar fa setze anys mentre escoltava per la ràdio un partit com el d'avui. I a partir d'aquí va escriure un article on feia una primera caracterització d'un ús particular dels verbs que tenen complements regits: l'ús en què elidim el complement perquè és deduïble pel context immediat --per això jo en dic "ús díctic"-- i perquè la situació --en aquest cas, una transmissió radiofònica-- demana rapidesa i anar al gra. S'elideix tota la informació coneguda --temàtica-- que admet l'estructura sintàctica i es deixa a l'oració només la informació nova --remàtica. O sigui: "El PSG espera [el Barça] tancat i el Barça domina [el partit] però li costa arribar [a la porteria contrària]". I aquestes elisions no comporten pronominalització ni res (si no és que el verb és pronominal: "Se l'endú Figo" (exemple també de Solà).

Podeu llegir-ho molt més ben explicat i en paraules del mateix Solà al recull d'articles Parlem-ne (1997). És el número 110.

(Foto, meva: el 28 de setembre del 2005 a Terrassa, en una conferència

sobre Joan Coromines organitzada pel CNL de Terrassa Rubí.)

Junts ho farem possible

Un repàs a diferents lluites socials que han aconseguit abolir lleis injustes, i que mostra la feblesa d'alguns arguments. Per tenir-ho present avui i cada dia.

oferta de feina, Filologia Catalana

Escola de Lleida busca un llicenciat en Filologia Catalana, preferiblement noi, per donar classes de català al batxillerat.

DISPONIBILITAT HORÀRIA: en principi es necessita la disponibilitat com a mínim de 9 hores setmanals, ampliables com a màxim a 12 hores.

INCORPORACIÓ: setembre del 2013


Cal enviar el CV a les següents persones de contacte:

Imma Font: immafont@institucio.org , cap del departament
Marta Muntaner: mmuntaner@institucio.org

Font: Infozèfir.

primavera

A Ulldemolins i al Montsant, o sigui, al Priorat.

Ametllers, avellaners i vinya















Altres plantes i flors

Umberto Eco, a l''Ara'

Sobre avatars i adúlters

UMBERTO ECO | Ara, 05/04/2013

El maig del 2012 em vaig assabentar que tenia un avatar a la xarxa: un usuari de Twitter que feia servir el nom d'UmbertoEcoOffic i que va anunciar la mort de Gabriel García Márquez. El tuit, que va fer la volta al món, va despertar l'alarma, alhora que es multiplicaven les peticions de confirmació i els missatges de condol en diverses llengües. De seguida, però, les agències de notícies, sobretot les del món anglosaxó, van mirar de confirmar els fets -com sempre hauria de fer la premsa- i van descobrir que l'escriptor colombià encara era viu i estava en bon estat de salut. A més, es van assabentar que no tinc cap compte a Facebook ni a Twitter.

La veritat és que ja rebo massa missatges inútils i no em ve gens de gust contaminar l'univers amb els meus. Però no hi ha res que impedeixi a un total desconegut obrir un compte de Twitter a nom meu. És més, qualsevol frustrat amb problemes d'identitat té plena llibertat per adoptar a la xarxa el pseudònim que li doni la gana, des d'Aristòtil fins a Mario Monti, l'anterior primer ministre italià.

La història, però, no acaba aquí. Fa poc he sabut que hi ha un altre fals Umberto Eco que està fent molts amics a Facebook. He de dir que no em vaig assabentar d'aquesta notícia a través dels mitjans de comunicació sinó en un bar de províncies; m'ho van explicar uns amics que, per descomptat, feien broma sobre el tema, perquè no cal ser cap llumenera per ensumar un canard, una presa de pèl.

Els meus amics em van explicar que aquest perfil de Facebook em presentava com a Eco Umberto, no com a Umberto Eco. Aquesta fórmula de cognom-nom, que a Itàlia sol indicar un nivell educatiu molt baix, els va portar a deduir que tot plegat era obra d'un canardista, que és com en diré dels inventors de canards. A Itàlia, normalment només els nens de primària es presenten pel cognom seguit del nom de pila. A mesura que es van fent grans i passen a secundària i a la universitat, deixen d'utilitzar aquesta construcció i adopten la fórmula de nom-cognom, llevat que siguin hongaresos o japonesos, o reclutes de les forces armades.

Però el que a mi em preocupa no és el canardista, que potser va adoptar el meu nom mogut per una profunda sensació de soledat i per por que, si es presentava amb el seu propi nom, no faria amics ni rebria missatges. El que em preocupa són les persones que hi han establert un diàleg pensant-se que parlaven amb mi. La tragèdia no és l'existència de canardistes, sinó el fet que totes aquestes ànimes càndides -que, d'altra banda, m'envien missatges molt amables- hagin estat enganyades. Pel que sembla, no s'han adonat que en el perfil d'Umberto Eco hi diu "No l'autèntic" -tot i que amb una lletra diminuta que recorda la de les pòlisses d'assegurances- i s'afirma que vaig néixer l'1 d'abril del 1960, una data força improbable. Es veu que hi ha gent que es pensa que tot el que surt a internet és veritat. (I després ens preguntem per què voten com voten.)

Navegar per la xarxa provoca també moltes altres sorpreses, i algunes de lascives. En una web que no especificaré perquè no vull donar idees als que no són capaços d'organitzar pel seu compte un adulteri dels clàssics, hi vaig trobar una invitació molt reveladora: "¿Vols posar una mica de sal i pebre a la vida amb total discreció? Atreveix-te a gaudir de noves relacions extraconjugals i a viure les teves fantasies amb adults ben predisposats! Milions d'amants ja s'han unit a la comunitat!"

El cas és que vaig tenir la temptació de seguir l'enllaç per conèixer els detalls d'aquesta absurda oferta, però vaig tenir por que, pel sol fet de clicar-hi, acabés apareixent a la llista dels "milions d'amants" i a la vista de tothom, malgrat les promeses de privacitat de la web; com aquell personatge d'Amarcord -el famós film de Fellini- que, perquè el senti tothom, s'enfila en un arbre i crida que vol una dona. I això, al seu torn, em recorda una antiga frase de Woody Allen: "Desitjo intensament tornar a l'úter. Al de qualsevol".

Ramoneda

Avui, un article de ja fa uns quants dies, amb una revelació que a mi em va deixar petrificada. La destaco en negreta. ¿Com es pot ser tan tan frívol?

I a sota, dos fragments de l'article d'avui.

---

De la indiferència al rebuig

JOSEP RAMONEDA | Ara, 24/03/2013

A mesura que s'allarga la crisi, la societat va passant de la indiferència al rebuig. Durant els anys de la quimera de l'or, els fluxos dels sistemes clientelars que regaven l'estat de les autonomies i la força del costum havien anat creant una suspensió del vincle polític, una certa anomia d'allò públic. El juliol del 2007, Zapatero em va dir una frase que encara m'esgarrifa quan la recordo: "No saps el gust que dóna governar sobrant-te els diners". Podríem enviar-la directament a una antologia de la seva lleugeresa. Però era expressió d'uns temps de servitud fonamentada en la facilitat del diner i en la tendència dels humans "a no tenir cap remordiment de les coses que tenen costum de fer" (Voltaire). Molts dels fets que ara escandalitzen ja passaven llavors, però ni estaven a la vista ni es volien veure. Calia que el gran sotrac fes caure les cortines barroques que ho amagaven tot.

A poc a poc, les injustícies s'han fet flagrants i s'ha anat descobrint la gran mentida d'un present continu que renegava del passat però que no tenia cap futur. La feina de l'escriptor, deia de manera premonitòria James G. Ballard, és crear realitat. A mesura que se supera el xoc de veure que vivíem embolcallats en una ficció, la malfiança respecte als responsables polítics i a les classes dirigents (incomprensiblement els banquers segueixen despertant un gran temor en els ciutadans) s'ha convertit en rebuig. I la indiferència s'ha fet activisme.

La resignació perd pistonada. I els ciutadans salven la política, amb el benentès que la política és tasca de tots -per alguna cosa vam ser definits com a animals polítics- i no només dels que ho han convertit en professió. Però els grans partits, que fa temps que han oblidat la força del poder que ve de baix, no reaccionen. Parlen de transparència però continuen embolicant els procediments judicials i actuant com un gremi a l'hora de protegir els seus imputats. ¿Com passar del rebuig a una política capaç de forçar l'oligopoli dels partits i a una millor redistribució del poder? És la qüestió del moment: democràcia o autoritarisme postdemocràtic.


---

Mirades tèrboles (fragment)

JOSEP RAMONEDA | Ara, 03/04/2013

2 . APOLOGIA. El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha dit que l'avortament és un Holocaust silenciós. Aquest bisbe hauria de ser investigat judicialment per apologia del genocidi, perquè és un discurs que minimitza manifestament la crueltat del nazisme, que fou una maquinària de mort organitzada de manera industrial per a l'extermini de jueus i gitanos. Em vol dir el senyor bisbe, honestament, què tenen a veure aquestes matances sistemàtiques d'estat amb l'avortament? Hi ha comparacions que són un crim en elles mateixes.

3 . TECNOLOGIA DE L'ESTUPIDESA. Llegeixo que s'estan experimentant unes ulleres intel·ligents que poden fer desaparèixer de la nostra vista les coses que ens resultin desagradables. Per exemple, les persones sense sostre que tenen la impertinència d'exposar-se a la nostra mirada i posar-nos davant la crua realitat. Altra vegada la utopia de la invisibilitat, de l'asèpsia d'un món a mida de la incapacitat d'empatia d'unes persones que no volen saber res dels altres. De fet, té molt a veure amb la cultura dels murs que separen països i fragmenten ciutats. La tecnologia al servei de l'estupidesa. On es nega l'altre no hi ha societat ni ciutat, només hi ha ignorància, desdeny, violència i odi.

a l'ermita de la Mare de Déu del Montsant (Priorat, Catalunya)

Sortim amb la Núria des d'Aubarca (Albarca), i de seguida tenim el poble als nostres peus.


A una banda, Cornudella de Montsant, el pantà de Siurana i, més a la dreta, quasi imperceptible, el poble de Siurana de Prades, dalt d'una cinglera.


A l'altra, Ulldemolins, amb la serra de la Llena al fons i, a l'esquerra, les Crestes.


Un cop a la carena, aquest caminet ens porta fins a l'ermita.


L'ermita i els voltants.










Baixant, badem amb roques i núvols.








Per a qui no conegui la zona, en aquesta foto es veu el recorregut que vam fer: des d'Aubarca, a l'esquerra, fins a l'ermita, a l'extrem dret, reseguint sempre, més o menys, la carena. És una caminada curta, de menys d'una hora, i només té el desnivell inicial, després és tot pla.



Un secret: els panadons d'espinacs i les coques de recapte d'arengada del forn La Carretera de les Borges del Camp, dalt al Monsant encara són més bons!






Ja fa quasi quatre anys vaig fer una altra estada memorable per aquesta zona, acompanyada d'un grup de bons amics entre els quals hi havia en Josep Murgades, que ens va ensenyar un munt de racons de la serra. Va ser l'única vegada que vaig anar al Montsant amb en Joan Solà, tantes vegades que n'havíem parlat! Resum fotogràfic, aquí. Llavors la primavera estava més avançada, i hi havia més flors.

Fa dos anys, l'excursió al Toll de l'Ou i el Pont Natural, amb en Joan Llobet, també va ser fantàstica.

I fa tot just dos dies, el camí d'Aubarca a Ulldemolins.

Més fotos del Montsant i d'Ulldemolins, clicant a les etiquetes de la dreta.