21 d’abr. 2013

quan la frivolitat i la banalització ofenen i fan mal

El Periódico de Catalunya, divendres, 19 d'abril del 2013

Nazis

Júlia Otero, periodista

El 27534 era el seu número en el camp d'extermini de Ravensbrück. Hi va arribar, abans de complir els 30, el 3 de febrer del 1944. Neus Català té avui 97 anys i la seva memòria viva i lúcida és l'única supervivent que ens queda de l'horror nazi. Em va emocionar llegir fa uns dies l'entrevista que li van fer en aquestes pàgines a la residència de gent gran on viu al Priorat, i celebro aquesta setmana d'homenatge que li tributa EL PERIÓDICO, els lectors del qual la van escollir Català de l'Any el 2007. He tornat a rellegir, amb dolor gairebé físic, els seus escrits i testimonis, aquells que responen al jurament solemne que les supervivents de Ravensbrück es van fer a si mateixes el dia del seu alliberament, el 5 de maig del 1945: no oblidar mentre visquessin. És insuportable la lectura del que van veure els seus ulls i, no obstant, imprescindible per acostar-se a les pitjors tenebres de l'ésser humà. Neus Català va ser una dels 133.000 dones i nens deportats a un camp d'extermini en què gairebé 100.000 van ser assassinats. Neus va veure morir de gana moltes companyes, d'altres ofegades a les latrines, devorades per gossos ensinistrats amb aquesta finalitat; algunes desenes van ser rebentades amb injeccions de gasolina al cor. Eren experiments del doctor Gebhardt, la crueltat del qual es va acarnissar en les kaminchen (conills d'índies), un grup de joves poloneses que alimentaven bé amb l'únic fi que resistissin les atrocitats que cometien amb elles al modern quiròfan de Ravensbrück. Els extreien, amb l'anestèsia justa que només les immobilitzés, nervis dels seus braços i cames, trossos sencers de múscul, ossos. «Les vèiem deambular pel camp amb les seves horribles mutilacions», escriu Neus. Durant els 15 mesos que hi va estar, no recorda un sol dia que els forns crematoris deixessin de funcionar. Ho feien dia i nit, a un ritme frenètic que, no obstant, no absorbia les necessitats completes de reduir a cendres desenes de milers de vides. És insofrible llegir com van acabar els nens jueus i gitanos que arribaven al camp amb les seves mares: enganyats amb un bombó a la mà, els feien baixar a una rasa ruixada amb gasolina amb el pretext de protegir-los d'un bombardeig. Després els calaven foc. Neus recorda que els crits d'aquelles criatures feien embogir les seves mares. Moltes es van suïcidar, electrocutades, llançant-se contra les tanques.

Si no coneixen el testimoni de Neus Català, els convido a buscar els documents que ella mateixa va escriure (són tots a l'Associació Amical de Ravensbrück) o a llegir la novel·la que va fer de la seva vida Carme Martí, Un cel de plom. És una vacuna imprescindible contra l'oblit i la ignorància. I, per tant, contra la banalització d'alguns conceptes tan repetits últimament.

La definició de Cospedal

Espero que aquell dia en què, asseguda al tamboret d'un bar, María Dolores de Cospedal va definir com a «nazisme pur» la forma de protestar d'alguns ciutadans desesperats, Neus Català estigués distreta jugant al dòmino, com sol fer, amb els seus companys de residència.

----
L'article a la web de El Periódico de Catalunya.

----
Retalls del programa El convidat amb Neus Català.

Cap comentari:

Publica un comentari