els Ports de Beseit (2): l'empremta humana, Horta de Sant Joan

El poble, de més o menys lluny










La geometria dels camps de la rodalia















La serra dels Montsagres, les roques de Benet i alguna seqüela del terrible incendi del 2009, aquí.

Una mica de flora i fauna, aquí.

els Ports de Beseit (1): la serra dels Montsagres i les roques de Benet

Diumenge passat vaig fer la travessa dels Montsagres, una serra que forma part del massís dels Ports de Beseit, des d'Horta de Sant Joan fins a Paüls, amb l'Anna Montserrat i un grup de gent de la Universitat Rovira i Virgili.

Va ser una excursió magnífica: vam travessar paratges idíl·lics dels Ports i vam veure uns paisatges meravellosos, flora i fauna incloses.

Les roques de Benet es van anar fent presents d'una manera intermitent al llarg de tot el recorregut.









La serra dels Montsagres estava esplendorosa, verda i florida, en ple esclat de la primavera.















El terrible incendi del juliol del 2009 ha deixat una empremta desoladora en part de la serra. La natura, això sí, s'entesta a renéixer.












Horta de Sant Joan, aquí.

Una miqueta de flora i fauna, aquí.

dies de pluja a Barcelona / rainy days in Barcelona

¿on comença i on acaba una llengua? / ¿dónde empieza y dónde acaba una lengua?

Josep Ramoneda, avui

Vacil·lacions i incongruències

JOSEP RAMONEDA | Ara, 08/05/2013

1 . SENSE POLS. Certament, qualsevol procés de canvi requereix una estratègia temporal que sumi, capaç d'acumular forces abans de cada acceleració. Només fent el ple dels convençuts no es guanyen gaires batalles. En democràcia, s'ha de buscar sempre la màxima incorporació de persones. En aquest moment, en l'anomenat procés de transició nacional el que més aglutina és el referèndum. L'única via que pot conduir a una solució civilitzada i pactada de les diferències entre Catalunya i Espanya. Negar-se a aquesta opció, com fan els partits unionistes, equival a convertir el marc jurídic en els barrots de la presó, de la qual no es pot sortir per molt que els ciutadans ho demanin. Ara toca jugar la carta del referèndum, per sumar i per carregar-se de raons davant de tothom: de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Si els partits polítics espanyols s'hi neguen en rodó, s'obrirà una altra etapa i als que ara són reticents els costarà més despenjar-se'n. Certament s'ha d'exigir al govern català menys cerimònies inútils i més treball polític de fons. Quan s'organitza una cimera s'ha d'anar amb papers discutits i consensuats, no a fer petar la xerrada sense cap objectiu precís en l'ordre del dia. Un procés seriós no es fa a base de convocatòries perquè la premsa faci bullir l'olla durant el cap de setmana. Les cimeres sense contingut devaluen el projecte. No es pot conduir un procés d'aquest tipus amb una mirada posada en les exigències dels aliats i una altra en com seguir entretenint el personal quan hi ha dubtes sobre la línia estratègica i la barca belluga entre vacil·lacions dels que porten el timó. Respectar l'ordre seqüencial és fonamental per fer gran la majoria. Es va escurçar precipitadament la fase pacte fiscal, amb conseqüències no desitjades per als seus promotors. Ara no s'ha de cometre el mateix error amb el referèndum. Però tampoc es poden eternitzar les fases, perquè tot el que no avança es para i costa molt de tornar a arrencar. I si es para s'ha d'explicar per què. La política és ritme. I ara mateix flaqueja. Qui el marca?

2 . INCONGRUÈNCIES. La falta de pols en la direcció del procés ha donat una cimera del dret a decidir decebedora: una escenificació sense contingut, que només ha servit per fer emergir la incomoditat del PSC, que viu sense viure en si mateix, i pretén el miracle de caminar en dues direccions oposades a la vegada.

El gruix de la queixa del PSC és que el Govern, mentre planteja el referèndum, ja està treballant perquè, quan arribi el moment, el resultat sigui la independència. I demana neutralitat al president Mas. Els referèndums sempre es convoquen per aconseguir l'adhesió a una posició determinada. Són plebiscitaris per definició. Algú ha vist un govern que volgués fer un referèndum sense buscar un resultat concret? Però, a més, què fa el PSC? Mentre dóna suport al dret a decidir, està treballant per l'opció federal, i ens diu, des d'ara, que, a l'hora de la veritat, votarà contra la independència. És a dir, pel PSC es pot treballar a favor del federalisme o de l'unionisme però no es pot treballar a favor de la independència fins que arribi la convocatòria del referèndum. Estranya discriminació: és admissible defensar, durant el procés, l'ordre establert; però proposar un canvi de legalitat, no. L'esquerra com a defensora de l'statu quo. D'això se'n diu caminar enrere. Ho certifiquen les enquestes.

3 . RECONEIXEMENT. O existim necessàriament en la mirada de l'altre i en la seva estimació, o ens macerem en el nostre propi suc narcisista. Aquest és el dilema al qual cap humà escapa. Ho diu el filòsof francès François Flahault a Adam et Eve. La condition humaine. Precària condició, sempre entre el reconeixement i la solitud.

Som de la Franja i parlem català!

Hi ha poca cosa a afegir, perquè la cosa és vergonyosa però cau pel seu propi pes. En canvi, convé difondre. Per exemple, per Facebook i, sobretot, Twitter (#LAPAO #LAPAPYP #quinridícul #quinavergonya).


La Franja

comarquesnord.cat

El Periódico de Catalunya

avui, a Sant Llorenç del Munt i la Mola

Filologia Catalana, feina: lectorats

Al lloc web de l'Institut Ramon Llull s'hi poden trobar les bases de la convocatòria d'enguany de selecció de professorat de català en universitats i altres centres d'educació superior "de l'exterior".

Toni Padilla sobre el Bayern de Munic

Toni Padilla en teoria és un periodista especialitzat en esports. Al Twitter, de tota manera, també diu que és un historiador frustrat, i això ajuda a entendre per què alguns dels articles i dels apunts de blog que escriu van molt més enllà de la temàtica esportiva. M'agrada com escriu i sovint m'interessa el que explica. Aquí tenim una petita lliçó d'història molt adequada per avui. L'enllaç al seu blog és aquest (hi trobareu més fotos), però jo volia tenir el text al meu, de blog.

-----

El Bayern i els seus jueus

El Bayern solia ser un club de segona categoria. Ara fa por. El club bavarès ha guanyat 22 de les darreres 44 edicions de la Bundesliga, esdevenint un dels millors equips del món. Ara, les coses eren ben diferents el 1963, quan la Federació Alemanya de futbol va decidir acabar amb el sistema de competició local (grups regionals), per crear la ‘Bundesliga’, competició que aquest 2013 celebra els seus 50 anys. El Bayern no va ser admès a la primera edició de la competició ja que es va prioritzar escollir equips de diferents ciutats, i llavors el club fort de Munic era el ‘Munic 1860’. El 1963 doncs, el Bayern va jugar a segona. Però el 1965 va pujar a primera amb una generació de jugadors que feien patxoca: Beckenbauer, Müller, Maier… una generació que el primer any a Primera ja va acabar tercer i va guanyar la Copa. El 1965 va arribar la Recopa, el primer títol internacional. I el 1969, el primer doblet: lliga i copa. Per guanyar la primera Copa d’Europa no va caldre esperar gaire, ja que va arribar el 1974. En 10 anys el Bayern havia passat de jugar a Segona a regnar a Europa.

De les 23 lligues del Bayern, 22 s’han guanyat dins del sistema de la Bundesliga. Abans però, havia guanyat un únic títol de campió alemany, el 1932. Un dels grans responsables d’aquell èxit del 1932, quan el Bayern va derrotar l’Eintracht de Frankfurt per 2-0 a la final (vídeo), va ser el president Kurt Landauer, un empresari local que menys d’un any després de tocar el cel amb la primera lliga del Bayern, va haver de dimitir. La raó, ser jueu. El 1933 Adolf Hitler ja manava a Alemanya i Landauer va esdevenir una persona ‘non grata’ pel règim.

Convertit en una màquina de guanyar i fer diners, el Bayern modern va tardar molt en retre homenatge a la gent que va treballar fort pel club durant els anys anteriors al nazisme. La rivalitat Bayern-Munic 1860 dividia la ciutat històricament entre el Bayern fundat l’any 1900 per un grup d’estudiants d’un gimnàs al nord de la ciutat, al barri d’Schwabing, i els ‘lleons’ del 1860 fundats al sud. Un dels factors que podia decidir si un nen esdevenia aficionat d’un club o l’altre, era la religió. A la catòlica capital bavaresa, el Bayern tenia fama de ser un club de jueus. De fet, era un club on es barrejaven persones de diferents religions. Però la petjada jueva va ser clau en la història del Bayern.

Dels 17 estudiants que van fundar el club, batejat amb el nom de Bayern (‘Baviera en alemany), 2 eren jueus. Un d’ells arribaria a ser prou conegut. Nascut curiosament a Dortmund, Benno Elkan emigraria a Londres, on va esdevenir un artista de prestigi, i quan els britànics van controlar Palestina li van encarregar la “menorà” (el canelobre de set braços dels rituals jueus) de l’edició del parlament a Jerusalem. El 1902, debutava al Bayern com a jugador Kurt Landauer, fill d’una família jueva bavaresa que marxaria poc després a Suïssa i Itàlia per estudiar i treballar. Quan el 1911 va tornar, va trigar poc en ser escollit president del club. Un dels grans èxits de Landauer seria contractar el tècnic austríac Richard Kohn, el tècnic que guanyaria la lliga del 1932. Conegut com “Little Dombi” (petita eminència), Kohn també era jueu. I curiosament, és recordat per haver treballat en dues etapes diferents al Barça.

Kohn va fitxar homes del nivell d’Oscar Rohr, un home que va oposar-se al nazisme i malgrat ser un dels futbolistes alemanys més destacats va fugir del país. Els anys 40 va ser capturat per la ‘Gestapo’, quan jugava a França, i acabaria empresonat i condemnat a lluitar al front rus. Va sobreviure i el seu nét va ser futbolista al Bayern, com ell, malgrat que no va fer fortuna, marxant al futbol francès… també com el seu avi. El 2012 era el seleccionador del Níger.

El Bayern del 1932 doncs, semblava destinat a viure oposat al nazisme. Si clubs com l’Stuttgart o el Munic 1860 van decidir fer fora els jueus de la seva associació abans que fos obligatori, el Bayern va decidir oposar-se a Hitler en la mesura que era possible. Richard Kohn marxaria al Barça, on viuria una segona etapa com a tècnic blaugrana. L’agost del 1933 donava una entrevista a ‘El Mundo Deportivo’, a l’Hotel Oriente, on recordava la seva trajectòria i mostrava als periodistes una revista del Bayern on era acomiadat amb grans paraules. Van ser els petits actes de resistència com aquests els que van fer del Bayern un club especial. El tècnic marxava per ser jueu i el club li feia un homenatge, provocant que els nazis s’emprenyessin.

El Bayern de fet, no va fer fora els seus directius o socis fins que no va ser obligat a fer-ho. I els va acomiadar amb una festa. Els nazis doncs, consideraven el Bayern com un “Judenklub’ i el miraven amb mals ulls. Així, el 1934 diferents jugadors del club es van esbatussar amb “camises marrons”, membres de la Sturmabteilung (la SA, la temible Secció d’Assalt del Partit nazi). Un dels jugadors, el defensa Sigmund Haringer, va insultar membres del Partit que desfilaven per la ciutat provocant un fort enrenou. Un dels seus companys al Bayern, Willy Simetsreiter es va fer una fotografia amb l’atleta de color Jesse Owens durant el Jocs Olímpics del 1936, fet que la Gestapo va documentar. El capità de l’equip Conny Heidkamp tampoc es va quedar quiet. Quan es va demanar durant la guerra que la gent fes donacions de metall per l’exèrcit, va amagar les copes del club a casa, negant-se a perdre els records per ajudar una causa que no era la seva.



La lluita silenciosa del Bayern contra el nazisme va anar més enllà. El president Landauer va acabar al camp de concentració de Dachau el 1938 amb el número de presoner 20009 després de ser detingut durant la Kristallnacht, la nit dels vidres trencats. En ser un veterà de la primera guerra mundial amb condecoracions, va poder ser alliberat després de 33 dies empresonat, però tothom sabia que un jueu famós com ell tenia poc futur. I van ser els socis del Bayern els que li van pagar el bitllet per marxar a Suïssa, ja que s’havia quedat sense diners per comprar la seva llibertat. El 1943, Landauer va assistir a un partit amistós del Bayern a Ginebra contra una selecció suïssa. I quan els jugadors el van veure, el van saludar, abraçar i dedicar càntics amistosos. Els agents de la Gestapo en van informar i de tornada a casa, els jugadors van ser interrogats i amenaçats.

El 1947, amb la ciutat feta runes, Landauer va tornar i va ser escollit de nou president. Tota la seva família havia perdut la vida a l’Holocaust excepte una germana, que el 1934 havia marxat a Palestina. El fill d’aquesta dona, Uri Siegel, tornaria a Munic després de la guerra i avui en dia és l’únic descendent viu d’aquesta família. Sense família, Landauer ho va donar tot pel Bayern. L’alcalde Karl Scharnagl, un opositor al nazisme que també havia estat internat a Dachau, va rebre una delegació del club en un acte on es va recordar que “el Bayern ha estat perseguit pel nazisme ja que mai va voler esdevenir un club nacionalsocialista”.



Landauer deixaria el càrrec el 1951. El 1961 va ser enterrat després d’un funeral en que els jugadors del club van desfilar darrera del seu fèretre pel centre de la ciutat. Acabava una època fosca i Alemanya mirava cap al futur. En pocs anys, el Bayern va esdevenir un gegant gràcies a aquells joves com Beckenbauer que no tenien les mans tacades de sang, a diferència de la generació dels seus pares. I la història va anar tant ràpid, que homes com Landauer i Dombi van ser oblidats. Un directiu del club va arribar a admetre que no volien recordar la paraula ‘jueu’ per parlar del passat del club per por al boicot en certs estats musulmans. Però darrerament la situació ha canviat. En motiu del Mundial del 2006 es van fer diferents investigacions i mica en mica el Bayern ha fet homenatges als seus herois oblidats. Els aficionats radicals del club, d’esquerres, van celebrar els 125 anys del naixement de Landauer amb una pancarta a l’estadi i enganxines per tota la ciutat. Després van fer un homenatge a Richard Dombi a la graderia. I el club ha fet actes per recordar els noms d’aquells herois que van desafiar Hitler, inaugurant plaques i carrers amb el nom de Landauer. El 2010, un club modest de la ciutat fundat per jueus, el Maccabi de Munic, va estrenar el seu camp, batejat com ‘Kurt Landauer’. El Bayern va pagar les obres.

Temps afegit:

“Der FC Bayern un seine juden” de Dietrich Schulze-Marmeling

Aquest llibre, titulat “El Bayern i els seus jueus” va permetre recuperar la memòria d’aquells anys. Gràcies a la feina d’aquest periodista, el Bayern va fer una exposició al seu museu. El llibre només es pot trobar en alemany.

Ferran Torrent, avui a l''Ara'

Descansa en pau, Torquata

FERRAN TORRENT | Ara, 28/04/2013

ARA QUE L'ORATGE ho permet tenen lloc tertúlies matineres o nocturnes a la plaça del poble. A mi, la gent que té l'opinió mediatitzada m'interessa. Formen part, també, del meu cicle vital. De vegades, de la colla que ens reunim l'únic que està actiu laboralment sóc jo. La resta són jubilats i aturats. Un d'ells ja no cobra de l'atur i cada dia, durant un parell d'hores, s'allarga a empreses, bars i restaurants per demanar si necessiten un empleat per fer el que siga, amb el salari que vulguen. Ha estat i és un bon fuster. Té cinquanta-cinc anys. S'ha reciclat i ara també és cuiner, però no troba res. Em pregunte què serà d'aquesta gent, com s'ho faran en el futur, com s'ho fan en el present.

Em pregunte què serà dels malalts crònics prejubilats o jubilats, amb les retallades en la sanitat i en els medicaments, dels quals n'han de pagar una part, i la minva previsible en les pensions. Encara confien en l'Estat: això no pot durar. Creuen (més amb esperança que amb confiança) que en un moment o en un altre l'economia s'arreglarà, que les coses canviaran. Em pregunten i els responc que sí. Ho argumente: quan va malament a molts, va malament a tots. Interessen solucions.

No saben gairebé res de Grècia, Portugal o Xipre. Com que han passat altres crisis econòmiques, aquesta també la imaginen si fa no fa igual. Tots ells, en un passat, estigueren a l'atur i tornaren a treballar. Això del canvi de paradigma ni ho han sentit i, probablement, si els ho explicares no ho entendrien. Tampoc cal afegir-los més angoixa.

Tampoc no entenen què és viure per damunt de les seues possibilitats, perquè el salari no els ho permetia. No sóc gaire partidari de les subvencions, ¿però què s'ha de fer amb totes aquestes persones que han treballat des de l'adolescència i han cotitzat a la Seguretat Social durant molts anys? Algú haurà de pagar per ells, algú se n'haurà de preocupar; saben que està passant alguna cosa més greu del que és habitual, però no saben què. I ells no en tenen la culpa.

EN UN TRES I NO RES vindrà l'estiu i els nostres pobles ho celebraran amb les festes majors o populars. Com cada any reitere que deteste l'anomenada fiesta nacional tant com els bous al carrer o el bou embolat, d'arrelada tradició al sud de Catalunya i a bona part del País Valencià. L'any 2012 la xifra de víctimes d'aquesta festa han estat sis morts i més de mil ferits "de diversa consideración", per fer servir el llenguatge taurí. Informa la Plataforma Antitaurina que en dotze anys hi han perdut la vida quaranta-cinc persones.

És del tot sarcàstic que retallen en sanitat i que permeten una bestiesa que atapeïx de nafrats les urgències dels hospitals. La Generalitat Valenciana no dóna cap explicació sobre les víctimes, ni demana responsabilitats. Es limita a exigir una assegurança als ajuntaments per evitar-se'n la responsabilitat subsidiària. Que moren ciutadans o queden esguerrats per sempre no els importa. Es fa política d'acord amb les enquestes: ¿el personal vol bous? Perfecte. Però no hem d'obviar altres responsabilitats: municipis a mans de l'esquerra que també governen com la dreta. Són tradicions, et diuen. Doncs que torne l'esclavisme, progre de manual.

AL TERCER DIA em vaig adonar que al bar xinès de la cantonada per on passe de camí a comprar el pa i el diari no estava la tertúlia matinera composta per Pepe l'Obrer, el Quinto, la Torquata i els dos negres habituals. Llavors li vaig preguntar al Pere, aquell que agrana i ruixa el carrer:

-¿La colla s'ha barallat?

-No, la Torquata ha faltat. La pobra duia morta dos dies a casa i els veïns, estranyats, van cridar els municipals.

Donem-li uns minuts de glòria a la Torquata. Vídua del Popa des de feia vint anys, treballava fora i a casa amb l'agreujant d'una mare paralítica. La mare també va faltar. Temps després es va jubilar. No necessitava gaire per viure: cigarrets i cafè, que repartia ara a la porta d'un bar ara en un altre, xarrant amb qui volguera escoltar-la. Reinicie el camí tot pensant en aquella frase que tots morim sols. No és cert. Quant de temps estigué aquesta dona agonitzant? Ella pagava els cafès de la colla. Ja veus, pagar per evitar-se la solitud i no poder evitar morir sola.

bon Sant Jordi!

Per Sant Jordi, roses, paraules i llibres!







Sí, també llibres!

Els de Ramon Llull, comentats per Albert Soler a l'AraTV.

Perquè el diari Ara avui regala un suplement de 80 pàgines sobre Ramon Llull, amb l'assessorament del Centre de Documentació Ramon Llull del Departament de Filologia Catalana de la UB. S'hi publiquen articles dels professors Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, i dels becaris de doctorat Anna Fernández Clot i Francesc Tous.

I us deixo amb un dibuix magnífic de l'il·lustrador Francesc Rovira. No se us acudeixi girar-lo!

.

fent ambient pensant en Sant Jordi

Ja tenim Sant Jordi a sobre. ¿Ja sabeu quin(s) llibre(s) us comprareu o regalareu?

Jo ja fa uns dies que vaig fent llista, i de moment la tinc així:

* Roger Vilà, Els marges. El Roger i jo hem coincidit en diversos cursos, però fins no fa gaire no vaig saber que, com jo, té arrels prioratines per part de pare. I pel que sembla, com a mi, el fascinen els marges.

* Kirmen Uribe, El que mou el món. La seva primera novel·la, Bilbao-New York-Bilbao, em va encantar.

* Nikos Kavadias, Li i altres relats. Recomanat per Jordi Puntí.

* Jordi Puntí, Els castellans. Els altres llibres seus que he llegit (Pell d'armadillo i, sobretot, Maletes perdudes) em van agradar molt.

* Andrea Camilleri, El joc de pistes. Fan d'en Montalbano.

* Alguna novel·la negra catalana. Tinc una llista de recomanacions de l'Anna Maria Villalonga (moltes gràcies!), però encara no m'he decidit.

* Mikel López Iturriaga, La cocina pop de El comidista. Això (en principi) no és literatura, però si us agrada la cuina i coneixeu el blog El Comidista potser també us semblarà una bona idea.

Per a qui li agradi la poesia, una novetat editorial que aquests últims dies ha sigut mediàtica i tot:

* Sebastià Bonet, Voluntàries. En Màrius Serra n'ha parlat a Catalunya Ràdio i a La Vanguàrdia. I el suplement Ara Llegim de l'Ara d'ahir en deia això:
"Nebot d'Espriu, Sebastià Bonet publica un dels poemaris més complexos d'aquest 2013: 58 onzenes hetero-gramàtiques en què l'autor desafia les restriccions matemàtiques. El sentit domina el conjunt, sorprenentment."


I per si esteu despistats, aquí teniu un parell de recomanacions més:

* Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera. Si no encara no n'heu sentit a parlar, és que esteu moooolt despistats! No conec a ningú a qui no li hagi agradat molt. Podeu fer-ne uns tastets aquí, aquí i aquí.

* Pep Subirós, Cita a Tombuctú. Menys coneguda i menys recent, però jo la vaig llegir fa poc, feia temps que la buscava. Excel·lent. Està descatalogada, però jo la vaig trobar a Iberlibro.


La veritat és que no em convé gaire allargar la llista, més aviat hauré de dosificar-me i triar, però... ¿alguna altra recomanació?

quan la frivolitat i la banalització ofenen i fan mal

El Periódico de Catalunya, divendres, 19 d'abril del 2013

Nazis

Júlia Otero, periodista

El 27534 era el seu número en el camp d'extermini de Ravensbrück. Hi va arribar, abans de complir els 30, el 3 de febrer del 1944. Neus Català té avui 97 anys i la seva memòria viva i lúcida és l'única supervivent que ens queda de l'horror nazi. Em va emocionar llegir fa uns dies l'entrevista que li van fer en aquestes pàgines a la residència de gent gran on viu al Priorat, i celebro aquesta setmana d'homenatge que li tributa EL PERIÓDICO, els lectors del qual la van escollir Català de l'Any el 2007. He tornat a rellegir, amb dolor gairebé físic, els seus escrits i testimonis, aquells que responen al jurament solemne que les supervivents de Ravensbrück es van fer a si mateixes el dia del seu alliberament, el 5 de maig del 1945: no oblidar mentre visquessin. És insuportable la lectura del que van veure els seus ulls i, no obstant, imprescindible per acostar-se a les pitjors tenebres de l'ésser humà. Neus Català va ser una dels 133.000 dones i nens deportats a un camp d'extermini en què gairebé 100.000 van ser assassinats. Neus va veure morir de gana moltes companyes, d'altres ofegades a les latrines, devorades per gossos ensinistrats amb aquesta finalitat; algunes desenes van ser rebentades amb injeccions de gasolina al cor. Eren experiments del doctor Gebhardt, la crueltat del qual es va acarnissar en les kaminchen (conills d'índies), un grup de joves poloneses que alimentaven bé amb l'únic fi que resistissin les atrocitats que cometien amb elles al modern quiròfan de Ravensbrück. Els extreien, amb l'anestèsia justa que només les immobilitzés, nervis dels seus braços i cames, trossos sencers de múscul, ossos. «Les vèiem deambular pel camp amb les seves horribles mutilacions», escriu Neus. Durant els 15 mesos que hi va estar, no recorda un sol dia que els forns crematoris deixessin de funcionar. Ho feien dia i nit, a un ritme frenètic que, no obstant, no absorbia les necessitats completes de reduir a cendres desenes de milers de vides. És insofrible llegir com van acabar els nens jueus i gitanos que arribaven al camp amb les seves mares: enganyats amb un bombó a la mà, els feien baixar a una rasa ruixada amb gasolina amb el pretext de protegir-los d'un bombardeig. Després els calaven foc. Neus recorda que els crits d'aquelles criatures feien embogir les seves mares. Moltes es van suïcidar, electrocutades, llançant-se contra les tanques.

Si no coneixen el testimoni de Neus Català, els convido a buscar els documents que ella mateixa va escriure (són tots a l'Associació Amical de Ravensbrück) o a llegir la novel·la que va fer de la seva vida Carme Martí, Un cel de plom. És una vacuna imprescindible contra l'oblit i la ignorància. I, per tant, contra la banalització d'alguns conceptes tan repetits últimament.

La definició de Cospedal

Espero que aquell dia en què, asseguda al tamboret d'un bar, María Dolores de Cospedal va definir com a «nazisme pur» la forma de protestar d'alguns ciutadans desesperats, Neus Català estigués distreta jugant al dòmino, com sol fer, amb els seus companys de residència.

----
L'article a la web de El Periódico de Catalunya.

----
Retalls del programa El convidat amb Neus Català.