lectures del cap de setmana (1)

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua comuna

ELVIRA RIERA | Ara, 20/10/2012

El debat suscitat les darreres setmanes sobre l'estatus de les llengües en una Catalunya independent recorre sovint a tres termes -llengua oficial, llengua pròpia (o nacional ) i llengua comuna- que seria bo aclarir.

El terme llengua oficial designa una llengua usada vàlidament pels poders públics. És un concepte jurídic ampli que pot comportar diferents drets i deures segons la legislació que el desenvolupi. Tots els estats tenen llengües oficials, i habitualment fan declaracions d'oficialitat en les Constitucions. Els que no en fan solen ser estats força uniformes lingüísticament, que no tenen la llengua a l'agenda política, com Alemanya, Grècia, Itàlia i els Països Baixos. Una Catalunya independent, precisament a causa de les inquietuds que desvetlla la regulació lingüística, hauria de prendre decisions explícites sobre l'oficialitat de les llengües.

Els termes llengua pròpia i llengua nacional designen una llengua que identifica una nació i la distingeix d'altres. Ens duen al terreny simbòlic sobre el qual es construeix una comunitat política: una llengua nacional representa un lligam històric amb els avantpassats (té un grau elevat d'historicitat) i també se n'espera una continuïtat en les generacions futures. Quan la llengua es percep com una part amenaçada -i per tant rellevant- de la identitat col·lectiva, la idea de llengua nacional és un dels recursos més utilitzats per generar sentiment de grup. A Europa la majoria d'estats no estableixen llengües nacionals, i els que ho fan atorguen sentits diversos a aquesta condició. Eslovàquia, França i Polònia denominen nacional una llengua (l'eslovac, el francès i el polonès) que és l'única oficial. Irlanda i Malta distingeixen una de les llengües oficials com a nacional (el gaèlic irlandès i el maltès) i la qualifiquen de prioritària sobre l'altra (l'anglès). I Luxemburg i Suïssa estableixen llengües nacionals (el luxemburguès i el romanx) que no tenen oficialitat plena. D'altra banda, Finlàndia estableix dues llengües alhora nacionals i oficials (el finès i el suec). A Catalunya la designació del català com a llengua pròpia, que ja es va fer en la Segona República, s'entén en el context d'una identitat que se sent amenaçada dins l'estat espanyol i requereix per a la llengua una protecció explícita: la modulació de la doble oficialitat. Podria ser que, amb els anys, en una comunitat política amb sobirania plena aquesta necessitat es percebés amb menys intensitat i el concepte perdés rellevància.

Finalment, el terme llengua comuna remet a la tradició política liberal, que el relaciona amb la participació democràtica, la configuració de l'opinió pública, la solidaritat entre els ciutadans i l'estabilitat de l'estat. S'entén, doncs, des de la perspectiva de l'estat i no de la nació, i designa una llengua compartida pels ciutadans que és també llengua dels usos públics i els permet exercir la ciutadania (els drets i deures civils i polítics). Com a concepte polític, la llengua comuna no es refereix a les comunicacions interpersonals privades (a la llengua que fan servir entre elles persones de diferents grups lingüístics), sinó a les comunicacions dels ciutadans en l'esfera pública. Perquè una llengua sigui comuna la gran majoria de ciutadans han de ser capaços de comunicar-s'hi i les institucions públiques l'han d'utilitzar. Una llengua comuna sempre és oficial, però no necessàriament nacional (com exemplifica Irlanda, on la llengua comuna és l'anglès).

Molts estats tenen llengües comunes, però rarament les declaren comunes en l'ordenament jurídic. Quan ho fan és en contextos de diversitat lingüística deguda a la immigració o als conflictes nacionals: és el cas de Suècia (que en una llei de 2009 declara el suec llengua principal i comuna de la societat sueca) o d'Espanya (que es refereix al castellà amb aquest terme en la jurisprudència del Tribunal Constitucional). En el fons, pretenen preservar una llengua que consideren nacional, però des d'una perspectiva liberal (la de l'autonomia i la igualtat d'oportunitats dels individus).

La complexitat demolingüística de Catalunya fa que tots tres termes siguin rellevants en el discurs dels actors polítics. I els conceptes admeten diverses combinacions, sobretot si es vol emprendre una política compromesa amb la diversitat lingüística. És per això que he volgut contribuir a aclarir-ne el significat i les implicacions.

(Foto: Francesc Melcion, diari Ara.)

ep, que aquestes som nosaltres!

Amb estabilitat econòmica, els fills crescuts i un terç de la vida per davant, les dones de 50 anys es reivindiquen i volen deixar de ser invisibles

La menopausa no és el final

LARA BONILLA BARCELONA | Ara, 20/10/2012
Per fi, sexe sense risc d'embaràs no desitjat! La menopausa hi ha moltes maneres de prendre-se-la i per a Montse Roura, de 58 anys, "va ser un alliberament deixar de ser reproductora", diu. A ella li va arribar amb 52 anys. "Et cau sense que te n'adonis", recorda. I també sense informació. "Quan fa sis anys se'm va retirar la regla em vaig trobar amb un supermercat de símptomes totalment desconeguts i poca informació. Ara n'hi ha més però encara hi ha molts tabús i costa dir públicament que tens la menopausa", explica Roura, la directora i fundadora del Fòrum Dona i Menopausa, l'únic sobre aquesta matèria que hi ha a l'Estat i que aquests dies se celebra a Barcelona.

Abans l'arribada de la menopausa era sinònim de vellesa. Ara a les dones de 50 anys els pot quedar per davant un terç de la seva vida, ja que poden viure perfectament fins més enllà dels 80 anys. I el perfil de la dona menopàusica ha variat totalment. Amb els fills fora de casa o a punt de marxar, en la plenitud de la seva vida i amb una millor autoestima, aquest hauria de ser el moment de gaudir de l'estabilitat econòmica i laboral. "Però el mercat de treball ens considera madures i amortitzades quan arribem a aquesta edat i no és cert. Ens queda molt per fer i molt per dir!", reivindica Roura.

Talent desaprofitat

A mesura que es fan grans, "les dones queden relegades a un segon terme". "Ells, en canvi, tenen carrera professional, política i social fins als 80 anys", explica Anna Mercadé, directora de l'Observatori Dona Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barelona. Segons Mercadé, les dones als 50 anys o són emprenedores i tenen la seva pròpia empresa o són invisibles. L'excepció són les que tenen una brillant carrera professional.

Aquesta discriminació comença quan les dones tenen fills, apunta. Un terç de les professionals que treballen en empreses privades es veuen obligades a abandonar el mercat laboral durant un temps "per una cultura empresarial presencialista més que de treball per resultats" i "uns horaris obsolets". "Aquesta pèrdua té un cost de 1.000 milions d'euros a l'any per a Catalunya, un 0,5% del PIB català, i un país no s'ho pot permetre", alerta Mercadé. "Els 50 anys poden ser el millor moment per a les dones però la societat està muntada de tal manera que a vegades és pitjor", lamenta Mercadé. "És quan més hores podrien treballar i amb més expertesa, però a vegades ja les han expulsat dels llocs de direcció" perquè van perdre el tren quan van tenir fills.

"Hi ha una important pèrdua de talent de les dones de 50 anys", afegeix Mercadé. La ginecòloga Elena Ruiz ofereix una visió molt diferent: vol desterrar la idea que les dones madures són invisibles. "Són dones alliberades, segures i amb poder econòmic, que gasten en roba i perruqueria". Considera que és "un mercat emergent a explotar i que té molt de pes".

La maduresa coincideix amb la menopausa, una etapa normal de la vida d'una dona que es caracteritza pel final de la menstruació i la pèrdua de fertilitat. Acostuma a situar-se al voltant dels 51 anys però pot oscil·lar entre els 45 i els 55 anys.

No és una malaltia

La dona comença a perdre progressivament la seva funció ovàrica i baixa la producció de les hormones femenines, els estrògens i la progesterona. No és una malaltia però pot provocar símptomes molestos en moltes dones. A curt i mitjà termini, poden aparèixer fogots, sudoració, intranquil·litat, insomni, atròfia i sequedat vaginal i taquicàrdia. A llarg termini, hi ha dones que poden desenvolupar "osteoporosi -és a dir, fragilitat als ossos-, problemes cardiovasculars i artrosi", explica la ginecòloga Elena Ruiz.

No totes les dones tenen els mateixos símptomes. "¿Sempre apareixen fogots? No, perquè la dona té mecanismes compensatoris en el seu cos i n'hi ha que se li activen i n'hi ha que no, i per això apareixen els símptomes", va dir el ginecòleg Santiago Dexeus, durant una de les conferències del Fòrum Dona i Menopausa. Per això, Dexeus argumenta que s'ha d'individualitzar el tractament i "fer-lo com un vestit a mida".

La teràpia hormonal substitutiva (THS) redueix els símptomes relacionats amb la menopausa. No obstant, pot tenir efectes secundaris adversos i per això es recomana només en certs casos i durant etapes curtes. Els metges aconsellen fer prevenció i canviar els hàbits, com ara fer una dieta saludable, deixar de fumar perquè augmenta els fogots i practicar exercici.

"La menopausa no és un càstig i, si ho és, és perquè l'entorn fa sentir vulnerable la dona", argumenta el ginecòleg Santiago Dexeus. Cal comprensió familiar per compartir els canvis que la dona experimenta. Els experts aposten per naturalitzar aquesta etapa de la vida de la dona que continua sent molt desconeguda. "I tergiversada per cert masclisme científic", afegeix Santiago Dexeus.

Generalment, s'ha utilitzat el terme dona menopàusica en un to pejoratiu i sembla que això no tingui res a veure amb els homes, mentre que, segons explica la ginecòloga Elena Ruiz, és "una etapa comparable a la de l'home". Ells experimenten l'andropausa en reduir-se els nivells de testosterona al seu organisme. "Però per a la dona és com si perdés alguna cosa pel camí, pensen que ja no seran atractives per als homes quan el concepte de fertilitat ja està desterrat i l'home no busca una dona només per tenir fills", diu Ruiz. La menopausa, en tot cas, no és el final. S'acaba el període fèrtil però comença una nova etapa igual o més rica que les anteriors, en això coincideixen tots els experts.

[Fotos meves.]

adéu a Jordi Castellanos

"¿A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni?"

Així comença la novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, publicada el 1901. I aquestes són les primeres paraules que em vénen al cap quan m'arriba la notícia de la mort de Jordi Castellanos.

Va ser el primer professor que vaig tenir el primer dia de classe quan vaig començar a estudiar Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, el curs 1980-81. Era un savi en la seva matèria i transmetia als estudiants la passió que sentia pel que ensenyava.

Em dol cada vegada que se'n va un mestre.

(Foto publicada a la notícia del diari Ara.)

Quim Monzó a 'La Vanguardia', avui

Durant la presentació del Planeta van preguntar a Lara sobre les tensions entre Espanya i Catalunya. Va dir: "No hi ha hagut diàleg. Les parts (l'Executiu català i el Govern central) no han sabut fer-ho. Dialoguem o acabarem malament. La independència seria un mal irreparable per a tothom". És curiós que molta gent proposi diàleg ara, quan el malestar de la societat catalana es manifesta amb una intensitat que no preveien, i no abans, quan el ramat anava amb el cap cot. ¿Ara s'ha de dialogar perquè han vist que molta gent ha perdut la por i abans no calia fer-ho? És divertit, a més, que ho digui ell, editor de La Razón, un diari que no es distingeix precisament per una actitud dialogant en aquest assumpte, sinó per deformar la realitat catalana de manera interessada i sistemàtica.

L'actual efervescència sobiranista ha agafat a contrapeu moltes persones a les quals ja els anava bé la situació tal com era fins ara. Grans figures de la societat catalana parlen de la necessitat de convivència i pateixen pel trencament emocional dels que volen continuar dins d'Espanya. Són gent que en sa vida s'havia preocupat per cap necessitat de convivència ni per la submissió emocional d'aquells als quals, tot i no sentir-se espanyols, els fan ser-ho tant sí com no, fins al punt de vetar la possibilitat de fer un referèndum civilitzat (com a Escòcia, per exemple) i, com a gran argument de debat, encara fan la brometa del "¿Què hi posa, al teu DNI?".

Jo no tinc gaire fe en tot aquest procés que va començar a principis de setembre, perquè n'he vist de tots colors i em costa creure que els polítics catalans no acabin, una vegada més, amb els pantalons a l'alçada dels turmells. De moment, la feina metòdica d'anar posant aigua al vi els la fa tot un estol d'opinadors que, de cop, es preocupen pel que en diuen "la qüestió catalana", una "qüestió" que no els havia interessat mai si no era per fer-ne befa. Ara sí, ara, des que el galliner s'ha esvalotat, els interessa moltíssim. Lloen les virtuts de saber pactar, de trobar una solució a gust de tothom, i ens venen les meravelles dels federalismes, asimètrics o helicoïdals. Fins de sota de les pedres surten savis advertint dels perills que amenacen aquells que se surten del recte camí. Ara avisen que tots els grans onatges col·lectius lesionen la llibertat individual, però no deien pas el mateix quan l'onatge anava just en direcció contrària. Ara avisen que cal respectar els drets de les persones rebeques a la secessió, i que se les ha d'escoltar -quan precisament el que es demana és que s'escolti tothom!-, però durant dècades no van badar boca a favor dels drets dels partidaris de la separació, ni van fer res perquè se'ls escoltés. De cop i volta se'ls han disparat les alarmes. Experts a fer veure que estan per damunt del bé i del mal, n'hi ha molts que van d'equidistants per la vida però se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

salen unos hilitos...

Avui comença el judici del que va ser, fa deu anys, un autèntic malson per a molta gent: el naufragi del petroler Prestige. Va ser un desastre ecològic terrible per a Galícia i per a tot el Cantàbric. I també un dels primers episodis que van fer evident l'altíssima talla política d'aquest home que ara presideix el govern d'Espanya.

Si en ve de lluny, la credibilitat de Don Mariano!!!

Nunca máis, mai més, ni de desastres com aquell ni de politicastres com aquest!


---------------

Hoy empieza el juicio de lo que fue, hace diez años, una auténtica pesadilla para mucha gente: el naufragio del petrolero Prestige. Fue un desastre ecológico terrible para Galicia y para todo el Cantábrico. Y también uno de los primeros episodios que hicieron evidente la altísima talla política de ese hombre que ahora preside el gobierno de España.

¡¡¡Viene de muy lejos, la credibilidad de don Mariano!!!

¡Nunca máis, nunca más, ni desastres com aquél ni politicastros como éste!

Hotel Dilluns: Per banderes que no quedin

Hotel Dilluns: Per banderes que no quedin: Les banderes són perilloses. Que ho preguntin, si no, a l’individu que divendres passat, durant l’acte dels nacionalistes espanyols a la p...

el català col·loquial de la ficció

Per si hi ha algú que li pot interessar, aquí teniu la informació del curs de tardor "Gèneres, identitats i estils en la ficció: entre el col·loquial i l'estàndard", organitzat pel Centre Ernest Lluch de la Universitat Menéndez Pelayo, a Barcelona.

Neus Català, amb "El convidat": fragments

Si no vau veure el programa El convidat de dilluns passat, a TV3 A la Carta teniu l'oportunitat de veure'l quan tingueu una estona.





Neus Català és l'única dona catalana supervivent dels camps de la mort nazis. És una dona excepcional, forta, valenta i decidida, en aquest programa es fa ben evident. Aquí teniu algunes de les coses més interessants, fondes, estremidores, que va dir.

"La vida és bonica. I vaig lluitar a mort per conservar-la."

[Quan era al tren que la portava al camp de la mort, va parlar per última vegada amb el seu marit. No es van veure mai més.]

"No sé què ens vam dir, però al nazi que teníem al costat li saltaven les llàgrimes."

[El seu pare li havia dit: "No abaixis mai els ulls per ningú".]

"No vaig plorar mai davant d'un nazi. Era la manera de resistir."

[La Neus es va tornar a casar i, tot i que li havien dit que al camp s'havia tornat estèril, es va quedar embarassada i va tenir dos fills.]


"La vida torna a començar."

[Cada cinc anys torna al camp de la mort de Ravensbrück.]

"Cada cinc anys fem un peregrinatge. S'hi ha d'anar. Es pateix, però s'hi ha d'anar. Ho devem a les que hi van morir, en aquelles condicions."

"Sóc un testimoni, no una excepció."

"Tot el que he fet a la vida ha valgut la pena, i tant, i tant! Potser no ho he fet tan bé com ho hauria d'haver fet, però ho he fet amb la intenció de fer... de no fer mal, de fer bé, de tirar endavant el carro. Que si no fèiem res no es pot avançar. Vam lluitar, no vam guanyar, però sí que hem guanyat. Perquè el món d'avui no és el món d'abans. Sempre s'avança, si es fa algo. Sempre amb la gent que pacíficament busquen superar."


La mirada. La mirada decidida i enèrgica. Més enllà de les paraules, la mirada de la Neus és impressionant.

Ara viu als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys.

"L'ocell torna al niu per morir."

Mercè Rodoreda: aniversari

Avui fa 104 anys que va néixer Mercè Rodoreda, una de les millors escriptores que ha donat la literatura catalana. No em cansaré mai de rellegir-la i recomanar-la.

Ramoneda i Capdevila, avui (i notícies relacionades)

Convèncer o coaccionar

JOSEP RAMONEDA | Ara, 10/10/2012

1. SENSIBILITATS. "Un disbarat de proporcions colossals", diu Rajoy sobre la independència. "Un caprici", diu Sáenz de Santamaría. És una manera peculiar de buscar punts d'entesa i negociació per resoldre el que alguns anomenen el desafiament català. El govern del PP s'ha posat nerviós perquè Elmar Brok, president del Comitè d'Exteriors de l'Eurocambra i membre del partit de la senyora Merkel, ha dit que amb Catalunya el que calia era "negociar i no altra cosa", i perquè la comissària Viviane Reding ha assegurat "que cap llei diu que Catalunya ha de sortir d'Europa si s'independitza". I ha protestat amb una carta oficial en què demana unitat de criteri a Europa. En realitat aquesta carta és l'expressió de dues maneres diferents d'entendre la cultura democràtica: a Europa saben que si una àmplia majoria dels catalans demanés la independència s'hauria de buscar una via de negociació que la fes possible de la manera menys onerosa per a totes les parts; la posició del govern espanyol és la contrària: oposar la legitimitat institucional a la legitimitat del vot. Dues sensibilitats a l'hora d'entendre la democràcia: uns veuen els ciutadans com a fonament de les institucions, els altres oposen les institucions als ciutadans. Precisament, un reputat intèrpret de la Constitució espanyola, Francisco Rubio Llorente, ha escrit un article en defensa del referèndum com a manera d'evitar aquesta confrontació entre institucions i ciutadania. El govern no en vol ni sentir parlar. ¿Por de perdre o autoritarisme patriòtic? "No ho podem acceptar de cap de les maneres", ha sentenciat Rajoy. Em ve al cap una cita del vell liberal Edmund Burke: "Un estat sense capacitat per canviar és un estat sense capacitat per a la seva conservació".

2. FREDOR. A Obama el poder se li ha menjat bona part de la màgia. L'empatia s'ha transformat en llunyania. El poder és implacable i no té compassió dels esperits exquisits. Obama s'ha apagat. "Convèncer sense coaccionar", aquest podria ser el lema d'Obama, seguint la filosofia d'un dels seus assessors, el jurista de Harvard Cass Sunstein. Però l'exercici del poder ha destenyit la capacitat de persuasió -i de seducció- d'Obama. Un reformista a la defensiva perd tota la credibilitat. I la principal bandera d'Obama era el reformisme, és a dir, la capacitat de fer canvis que afectin realment la distribució del poder.

3. CAPITALISME POPULAR. Com si no hi hagués prou gent entrampada amb hipoteques, preferents i altres deixalles financeres, els conservadors britànics volen tornar a vendre la moneda falsa thatcheriana del capitalisme popular. El darrer invent és que els treballadors acceptin canviar drets per accions, això sí, amb la promesa que els hipotètics beneficis estarien exempts d'impostos. És a dir, deixi's explotar sense restriccions i la resta es donarà en escreix. Així es destrueix la dignitat humana, es consolida l'edifici de la servitud voluntària i es garanteix que el diner sigui l'únic criteri fins i tot a l'hora de prendre decisions morals. Qui es deixi enganyar no té remei.

4. PREJUDICIS. Deia el savi Mon-tesquieu: "Prejudici no és el que fa que algú ignori certes coses, sinó el que fa que un s'ignori a ell mateix". Potser si superéssim els nostres prejudicis, si uns i altres fóssim capaços d'entendre'ns millor a nosaltres mateixos, els eterns debats identitaris tindrien un biaix menys transcendental. I serien més estimulants.

__________


La via ideal per entendre-ho és la del tren

CARLES CAPDEVILA | Ara, 10/10/2012

La vida ens ofereix moments de lucidesa i eines per entendre i objectivar què ens passa. Una de les vies que explica millor el desencontre de Catalunya amb Espanya, i que és ideal per explicar-lo a fora, és la del tren. Totes les infraestructures en general, però la ferroviària especialment. El greuge més descarat i inexplicable que ha generat el govern de l'estat espanyol amb el nostre territori és el d'encallar infrastructures claus per al mateix estat, perquè negues benzina al teu propi motor. En la nostra història s'hi acumulen temes sentimentals, lingüístics, culturals i econòmics sobre els quals es pot discutir molt. Hi ha material opinable. Però quan parles de ferro tot és més fred, més objectivable. Ho noto amb col·legues estrangers que aquests dies telefonen intrigats demanant "What's going on in your country". El dèficit fiscal, tot i la contundència de les xifres, pot ser discutit en el capítol de la solidaritat. Però que un estat castigui les infraestructures d'una zona clau per al seu propi futur no s'aguanta per enlloc, és un acte irracional, és disparar-te un tret al peu. Que això es faci en una època en què la recuperació econòmica és urgent i desatenent consells internacionals atempta contra la lògica de les prioritats. La manera d'escanyar les opcions catalanes de créixer negant millores i connexions a port, aeroport i ferrocarril és una evidència escandalosa que ha fet obrir els ulls a molta gent. Et poden convèncer que no volen que marxis de tant que t'estimen. Pots arribar a justificar que els costi ajudar-te en coses que només t'afavoriran a tu. Però quan algú es perjudica a ell mateix només pel gust de perjudicar-te a tu t'agafa un atac de lucidesa. L'inexplicable, de sobte, té una explicació. I és molt dura. L'únic avantatge és que, quan ho expliquis, s'entendrà tot.

________


Notícies relacionades:

Una advocada de l'Estat demana que "les forces i els cossos de seguretat" retirin les urnes si es fa el referèndum

Wert: "El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans" (Un altre que diu que parla català!!!)

El Congrés rebutja transferir la capacitat de convocar referèndums a Catalunya

Silencis que diuen molt

TONI SOLER | Ara, 07/10/2012

La unitat indestructible d'Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l'Església, l'exèrcit i la patronal.

SILENCIS. De tot això que estem vivint a Catalunya -Bru de Sala creu que en el futur en direm els fets de setembre - el més rellevant no és el vigorós esclat del sobiranisme, ni les matusseres respostes que arriben de l'Espanya eterna. No: el més rellevant és el silenci eloqüent de les instàncies europees i internacionals. De moment, el contenciós se circumscriu als límits peninsulars, la qual cosa afavoreix els interessos catalans i, sobretot, posa en relleu la feblesa diplomàtica de l'estat espanyol, que ja es va visualitzar després de la nacionalització de Repsol a l'Argentina. No dubto que l'aparell de l'Estat ha fet mans i mànigues per aconseguir pronunciaments clars dels principals països europeus, les instàncies comunitàries, les multinacionals amb presència a Catalunya i qualsevol agent global capaç d'exercir pressió. Però de moment tothom calla i consent. La premsa internacional ha fet d'altaveu de les aspiracions catalanes, la qual cosa ens ha convertit, d'un dia per l'altre, en subjecte polític; i les declaracions de dirigents europeus s'han referit sempre a la qüestió catalana amb extrema prudència i respecte, apel·lant a la necessitat del diàleg, i no han donat mai per fet que Espanya, per la seva condició d'estat sobirà, hagi de comptar amb el suport dels altres estats. La sensació que se'n treu és que, si bé Catalunya no podrà actuar de manera unilateral, Espanya tampoc no ho podrà fer.

REACCIONS. La unitat indestructible d'Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l'Església, l'exèrcit i la patronal. En el terreny polític, el PP manté un discurs de fermesa, mentre que el PSOE, induït pel pànic, i no pas per la convicció (sense el PSC -i encara menys sense Catalunya- Rubalcaba no arribarà mai a la Moncloa), ha iniciat el seu enèsim viatge imaginari cap al federalisme eteri. Les reaccions espanyoles han estat viscerals i amenaçadores, un producte del despit; i amb aquest bagatge no es pot combatre un independentisme que té com a ingredient fonamental la il·lusió per un projecte nou de trinca. Ans al contrari, les veus indignades, compungides o tremendistes que arriben de Madrid no fan altra cosa que reforçar el discurs de l'estat propi. El que Espanya necessita són reaccions dissidents dins de Catalunya. Veus nítides, nombroses o influents, que contrarestin el clam de la Diada i el discurs dominant. Però de moment només hi ha hagut pronunciaments individuals -ben rellevants, com en el cas de Lara o Piqué-, mentre que políticament i socialment hi ha hagut més aviat un viratge en direcció contrària. En qualsevol cas, la millor notícia serà que el gruix de la discussió sigui democràtic, que el sectarisme i la demagògia de tot signe restin a la perifèria, que tant els partidaris del sí com els del no defensin el dret a decidir, és a dir, el reconeixement de la nostra existència com a comunitat nacional. Que hi hagi una nova majoria és imprescindible per a la independència; però de cara a l'endemà, encara és més important que la pervivència dels valors democràtics desmenteixi els pregoners de la catàstrofe, l'abisme i les set plagues.

Leonard Cohen a Barcelona, ahir

Ara fa vint-i-quatre hores jo estava literalment abduïda per la meravella de concert que va oferir Leonard Cohen al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Va cantar cançons conegudes i no tant, i entre elles totes les mítiques. Més de tres hores d'un concert que va anar lentament in crescendo. El públic cada vegada més entusiasmat. Més càlidament entusiasmat.

Elegant i sobri, amb aquella veu greu i alhora sedosa que la edat ha respectat escrupolosament, uns músics sensacionals, un cor de tres veus femenines sublims, i una escenografia senzilla però molt efectiva. Al final, emoció fins a l'estremiment.

Mr. Cohen, your concert yesterday in Barcelona was superb. Superb. I have no words..., thank you!

(Foto: Jordi Pizarro, diari Ara.)

Salvador Cardús, ahir

Independència i Països Catalans

Ara, 02/10/2012

Se'm dirà que venc la pell de l'ós abans de caçar-lo. Però entre les moltes preguntes que ens hem de fer sobre l'endemà d'una Catalunya independent, n'hi ha una que no és pas menor: què passarà amb les nostres relacions amb la resta de Països Catalans? La mateixa pregunta l'he feta a alguns amics de les Illes Balears o el País Valencià: com el veuen i el viuen ells, el nostre camí cap a la independència? I em sembla que no ho interpreto malament si dic que, si bé participen de la nostra il·lusió, alhora els genera molta preocupació pel risc de quedar encara més sols i abandonats en una Espanya que si ha estat econòmicament depredadora i culturalment inclement per a nosaltres, per a ells, encara més.

ABANS DE SEGUIR, voldria deixar dites tres opinions prèvies sobre la qüestió. Primera, que no tinc cap mena de dubte sobre quin és l'abast de la meva nació de llengua i cultura, i que somnio en un futur confederal entre tots els territoris que en formen part. Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú. Segona, que hi ha evidències de tota mena per poder afirmar que els 30 anys d'autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L'actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres. La història de la recepció de TV3 al País Valencià o a les Illes n'és el paradigma. I els catalans del Principat sovint hem actuat amb tan poca intel·ligència que, a la pràctica, hem acabat dividint la força política del mateix valencianisme, del mallorquinisme, del menorquinisme... Però, i tercera, també crec que Catalunya ha de fer el seu propi camí cap a l'emancipació nacional sense arrossegar cap mala consciència pel fet que ara la resta de Països Catalans no ens puguin seguir en aquesta aventura.

DIT AIXÒ, TANMATEIX, cal donar alguna resposta a les inquietuds que he expressat al principi. Obviar els grans riscos que comporta el procés seria una insensatesa. Ara bé, si s'actua amb prou intel·ligència -hi ho hem de fer-, la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l'Alguer. Primer, perquè des d'Espanya els serà més difícil enfrontar els nostres interessos com fins ara, per bé que vulguin seguir manipulant-nos els sentiments. Segon, perquè les nostres estructures d'Estat els han de ser molt útils, tant com ho han estat les franceses per al Quebec. La projecció internacional de Catalunya obrirà una via directa al món per al conjunt de la cultura i la llengua catalanes, i estimularà l'ambició nacional de tots. I la cooperació econòmica entre nosaltres serà franca i molt productiva. En tercer lloc, perquè no em cap al cap que una Catalunya sobirana no sàpiga mostrar tot l'agraïment per les moltes aportacions que els nostres connacionals han fet al nostre particular èxit social, cultural i, finalment, polític. Penseu, per exemple, en tot l'enriquiment literari sense el qual la llengua comuna hauria quedat radicalment empobrida, o en el paper que han tingut en l'imaginari nacional i cultural des dels clàssics Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet o Uc, fins als actuals Antònia Font o Obrint Pas. Catalunya no seria on és sense tots ells.

CERTAMENT, PODRIA PASSAR que la urgència per resoldre l'actual transició fes ajornar aquest debat. Seria un error. Tenir un projecte de relacions preferents amb el conjunt dels Països Catalans en una Catalunya sobirana és una raó més, i de pes, a favor de la independència. I és que per completar el nostre camí, que ningú no ho dubti, seguirem necessitant el suport més ample possible dels nostres connacionals i veïns més propers.


Dos comentaris de l'Ara en línia (seleccionats):

1. Martinenc, Lloret de Mar:
Sóc valencià, d'origen llunyà mallorquí, i fa 16 que visc a Catalunya. Bé, de fet hauria de dir que sóc simplement català (per mi, totes tres identitats, amb matisos, són la mateixa), un català que sent molt a prop els tres territoris. De vegades, des de Catalunya no s'entén gens el que passa allà i es critica sense pietat la societat balear i la valenciana (sobretot aquesta última); ara bé, en termes generals la incomprensió i l'allunyament és encara més gran des d'allà, però és que valencians i balears tenen uns mitjans de comunicació i uns partits polítics majoritaris nefastos, que els falsegen totalment la realitat (només s’han de veure els últims pressupostos de l’Estat i com Balears i València són les dues comunitats més castigades). Per sort, aquí a Catalunya tenim i hem tingut una societat més forta i articulada, que no s’ha deixat desfer totalment el país. Estic molt il·lusionat amb el moment que es viu a Catalunya, però, i espero equivocar-me, no sóc gens optimista pel que fa al futur dels nostres germans del sud i de l’est. Una abraçada ben forta per a ells, que ho tenen tot molt més difícil.

2. Lluís Melcior Alonso, Tarragona:
Jo també sóc valencià, exiliat a Catalunya només fa 8 mesos, i estic totalment d'acord amb Marinenc. Només vull dir que els darrers 10 anys que he viscut al País Valencià he vist un canvi brutal: la gent (fins i tot joves!) comença a parlar en català pel carrer a València (quan jo era jove fa 20 anys només es parlava a casa), encara que és veritat que a Alacant només el parlen la gent gran i sempre amb por, en veu baixa; n'hi ha centenars de milers de joves valencians que saben escriure i llegir en la nostra llengua (jo no l'he estudiada mai), els músics valencians fan la volta al món encara que no siguin mai a les nostres ràdios o al Canal Nueve, però si fan un concert (i en fan), omplen. Jo he hagut de venir cap ací però cada vegada veig més gent allà que mira Catalunya d'un altra manera i s'organitza per conservar la cultura i llengua comuna que ens uneix. I a Mallorca he viscut 4 anys i també sé que comença a haver una dreta que no està d'acord amb les polítiques del Govern balear sobre la llengua. Serà lent, però jo sí sóc més optimista. Sobretot amb una Catalunya forta.

L'Estat posa el sistema cultural català contra les cordes

EDITORIAL, Ara, 02/10/2012

Les retallades del ministeri de Cultura per al 2013 són un cop molt dur a un sector tocat per la crisi i que recentment ja estat castigat amb mesures com la pujada de l'IVA. Letal per a tot l'Estat, la tisorada afecta especialment les institucions catalanes. L'antiga consideració de Barcelona com a cocapital cultural d'Espanya, una aposta del maragallisme que amb estira-i-arronses la Generalitat pujolista va acabar fent seva, i que es va concretar amb l'entrada del ministeri als patronats de les institucions de capçalera -del Liceu al MNAC-, queda en entredit. Tot i que la retallada és general, els equipaments de Barcelona reben un càstig extra respecte als de Madrid, amb els quals la distància ja era gran en termes de suport econòmic ministerial. Plou sobre mullat.

El cas dels grans museus ho il·lustra bé: el MNAC i el Macba veuen disminuït el suport de l'Estat en un 37%, i es queden respectivament amb 1 i 2 milions; en canvi, el Prado i el Reina Sofia són tractats més benèvolament, i reben (-31% i 11 milions) i (-18% i 22 milions), respectivament. En el cas del Teatro Real i el Liceu, la reducció és similar (entorn d'un 33%), però la sala madrilenya rep 8,7 milions i la barcelonina 6,8. També és simptomàtic el cas de l'Institut d'Estudis Catalans: 341.340 euros (-55%). I encara més la desaparició de la partida de capitalitat per a Barcelona, que quedat a zero (el 2011 van ser 9,5 milions, i el 2012 ja només se n'ha rebut 1 dels 3,6 previstos).

Amb la llei de mecenatge encara pendent, amb retallades acumulades els últims anys, i amb la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona sense capacitat per parar el cop, la situació és greu tant per a les grans institucions com per a les petites. El públic ho notarà sobretot a partir de l'estiu que ve, quan s'acabin les programacions contractades. El món cultural en conjunt se'n ressentirà, i Catalunya i Barcelona, a causa d'un tracte discriminatori, perden força en un camp clau on han mostrat dinamisme i liderat.

Bru Rovira, avui

(Aquesta dona podria ser jo...)

CARRETERES SECUNDÀRIES

La periodista que ja no vol protestar

Tensió Protestes contra la manipulació de l'11-M, contra la guerra, manifestacions dels 'indignats', per la independència, contra les retallades, el model econòmic, els responsables de la crisi econòmica, la falta de feina Sortida P. diu que ella ja no vol fer mans manetes, vol treballar, vol una altra societat. Un món construït sobre l'ideal del bé públic

BRU ROVIRA | Ara, 30/09/2012

Rambla del Raval. Dimecres dia 26 de setembre, l'endemà que el moviment dels indignats ocupés els voltants del Congrés de Diputats, a Madrid. Em trobo amb una col·lega periodista a qui anomenarem P. Sé que treballa precàriament des que la van acomiadar d'un diari de la ciutat, però com que acaba de guanyar un important premi literari la felicito. Després de les felicitacions, que agraeix, ens acomiadem. "¿I la vida... bé?", pregunto mentre ens fem dos petons a la galta. P. s'enretira dues passes i, palplantada al mig del passeig, s'empassa la saliva: "¿Bé, dius? Anar fent: m'acaben de desnonar del pis".

Els ulls se li humitegen. L'escolto.

P. té uns quaranta anys. Dos nens petits. Soltera. Fins fa quatre anys treballava en un diari local. Una bona feina, de responsabilitat, molt ben pagada. Un dia la van acomiadar. A ella i a uns quants més. P. estava embarassada del seu segon fill. Però se sentia forta: era una bona periodista, pensava. "Me'n sortiré". Era tan forta -i tan burra, diu ara- que ni tan sols es va acollir a tots els mesos d'atur que li tocaven. Aviat es va fer autònoma i va provar d'aixecar una empresa. Es va associar amb periodistes que, com ella, buscaven una sortida professional a la xarxa.

A poc a poc es va adonar que la cosa no rutllava. La xarxa és com els mercats, una gran teranyina amb l'aranya emboscada. Ni els llibres que ha escrit P., ni les conferències que li demanaven ni les tertúlies -les tertúlies cada vegada menys, esclar: les tertúlies són per als que ja tenen feina o tenen alguna cosa a intercanviar amb les cadenes i els periodistes que les moderen-, res de tot això, dèiem, li servia per completar uns ingressos mínims de supervivència.

Tots els seus amics, assegura, els periodistes de la seva generació, estan en una situació similar a la seva: o no tenen feina o malviuen de feines precàries. "Mira les dades d'atur dels periodistes", diu. Les miro: ja són més de deu mil els periodistes aturats i més de la meitat d'aquests aturats van perdre la feina els últims dos anys. El ritme de nous aturats és cada vegada més terrorífic. A l'Associació de la Premsa de Madrid hi trobo la història delirant de la denúncia que fa un col·legiat a una empresa de gestió de continguts -vés a saber què vol dir això- que ofereix feina a llicenciats, amb les següents condicions: haurà d'escriure 174 cròniques de "batalles de l'antiguitat" -un tema molt excitant i d'un gran interès per a la comunitat- en el termini de dues setmanes. Es paguen 300 euros. Això vol dir escriure entre 10 i 12 cròniques al dia i percebre per cada crònica 1,74 euros.

No és una bona feina que pugui ajudar P. i els seus dos fills.

Tornem, doncs, al dia en què la van desnonar. Explica P. que sempre havia tingut un bon sou o un sou força decent, de manera que va decidir comprar un pis i, durant el primer any sense feina, no va deixar de pagar la hipoteca. Primer ho va fer desprenent-se dels diners estalviats, després demanant-los als pares -3.000 euros-, als germans -2.000-, als amics -1.000-. Aviat, però, el deute era massa gran, inassolible. Ja devia 6.000 euros i cada mes havia de seguir-ne pagant més de 1.000 (amb el premi que ha guanyat, el llibre es publicarà en quatre llengües, però en total no guanyarà més de 6.000 euros). Un dia ja no va poder pagar la hipoteca i al cap d'uns mesos la van desnonar. De moment espera que vingui el jutge a treure-la, i quan això passi diu que ocuparà un pis amb unes amigues, mares separades de l'escola dels seus fills, una de les quals és arquitecta sense feina -també desnonada- i l'altra és professora de música sense alumnes, a punt de perdre el pis. Totes tenen fills petits. Totes són usuàries de Càritas i el Banc del Aliments. Cigrons, arròs, llet. "El pitjor de tot -diu- és que hem perdut l'esperança de poder treballar. Sense feina no ets pobre: simplement no ets res. I si aguantem és perquè formem part de la immensa classe mitjana i encara queden recursos entre la gent que ens envolta".

Sentiment de culpa

Li pregunto sobre el seu estat d'ànim. "Em sento culpable", diu. "Desorientada i culpable. Culpable d'haver-me equivocat, de no ser tan llesta com pensava, ni tan bona periodista, de no saber protegir els meus fills. D'haver pensat que si treballaves bé, feies el que calia, tot aniria bé. Sento un gran fracàs i una immensa ràbia. Durant les manifestacions dels indignats , vaig veure un home gran, un jubilat, que volia trencar un caixer automàtic, l'apallissava com si li anés la vida, però el caixer, esclar, restava impassible, mut. Li vaig dir: aparti's, deixi'm a mi. I em vaig desfogar contra el caixer. «Malparit! Malparits!» Ara no vaig a les manis, perquè prendria mal. O faria mal a algú. I no tinc l'ànim per aixecar les manetes, mans manetes, per protestar".

En el suggestiu llibre El colapso de la globalización, J. Ralston Saul apunta algunes idees que ajuden a entendre el que està passant, que, diu, es tracta d'una crisi del model de civilització, d'un món construït sobre l'especulació invisible del diner, mercantilista, de "gestors disfressats de capitalistes". D'escoles de negocis i professors d'econòmiques. Com quan els espanyols, diu Ralston, es pensaven que l'or d'Amèrica era la riquesa -cosa que s'ha repetit amb la bombolla immobiliària-, i es van oblidar de construir la riquesa humana que sustenta qualsevol civilització, el destí compartit anomenat bé públic. Potser és el clam que ressona en mig del rum-rum de les onades de l'11-S, el 25-S i el gran terrabastall que s'acosta.

El Pedro i el Paco... i l'alt nivell del debat des d'Espanya (lectures d'avui)

El Pedro i el Paco eren a la Mani

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 28/09/2012

Una de les obvietats que, segons sembla, no han detectat els finíssims audiòmetres del patriotisme constitucional espanyol és la següent. Si el sobiranisme català ha crescut fins a les cotes en què es troba actualment és perquè ha esdevingut prou transversal per involucrar aquells que se suposava que hi havien de ser més refractaris: verbigràcia, els ciutadans de Catalunya que hi viuen i hi treballen en castellà. Si a la Mani de la Diada hi havia la gentada que hi havia és perquè entre els manifestants s'hi comptaven moltes (moltíssimes) persones que tenen el castellà com a llengua materna i/o habitual. Gent que també cridava independència , però amb la e tancada. Si no hagués estat així, l'èxit de la mobilització senzillament no hauria estat possible.

No voldríem que al senyor José Bono li agafés un baticor, però és molt possible que els seus estimats amics Pedro i Paco, pels quals ell pateix tant que no esdevinguin "estrangers" en una Catalunya independent, també assistissin a la Mani. I de cap manera desitjaríem que el senyor Fernández Vara sucumbís fulminat per un atac de perplexitat, però també pot molt ben ser que els 150.000 extremenys que ell reclama al president Mas (en el que segurament ha estat l'estirabot de demagògia més marciana que hem hagut de deglutir fins ara), també fossin al passeig de Gràcia el dia 11 de setembre. I si no ells, els seus fills, o els seus néts.

Una de les claus de la pervivència de la consciència nacional catalana ha estat la capacitat de la societat del país d'assumir i de donar cabuda a les successives onades migratòries arribades de la resta de l'estat espanyol (i, ara, de les que arriben d'arreu del món): allò que es va conèixer com a integració . Aquesta ha estat una història d'èxit, sobretot perquè no ha consistit en la dissolució o la persecució de la identitat i la cultura dels immigrants, sinó, justament al contrari, en el seu acomodament. En el seu encaix, per fer servir una expressió famosa que mai ha pogut utilitzar-se amb propietat quan del que es parlava era de la relació de Catalunya amb Espanya.

Tant ha estat així, que ara gairebé el seixanta per cent de la població catalana té el castellà com a primera llengua. I el cent per cent, no cal dir-ho, compleix el deure constitucional de conèixer-la i d'usar-la diàriament. Però això no ha trencat, com l'espanyolisme més ranci desitjava, la noció de comunitat que comparteixen la gran majoria dels catalans. Una noció de comunitat que, avui, reclama materialitzar-se en una sobirania plena.

Contra el que s'imagina el nacionalisme espanyol de les cavernes, parlar castellà no implica anar contra el català ni contra Catalunya. Hi ha independentisme català en castellà, i el Pedro i el Paco, en una Catalunya independent, no seran estrangers, sinó ciutadans com tots els altres. I seguiran parlant en castellà, lliures i contents com dues flors de pèsol.



Toca aïllar-se, excepcionalment

XAVIER ROIG | Ara, 28/09/2012

Ignoro quin és el nivell de dignitat que requereix un país. Per tant, ignoro el nivell de dignitat col·lectiva que mereix Catalunya. Ara bé, el que sí que conec amb prou precisió és el nivell de dignitat que reclamo jo com a català. I em plau dir que em sento honrat de com el president de la Generalitat i el seu equip més pròxim han defensat la meva dignitat nacional aquests últims dies. El coratge, la racionalitat i l'esforç que ha projectat l'honorable senyor Artur Mas sobre els seus actes han estat al nivell dels requeriments més elevats del seu càrrec i del moment en què li ha tocat ocupar-lo.

Dit això, ataquem el futur més immediat. Les eleccions del novembre seran unes eleccions excepcionals. No ho dic perquè siguin plebiscitàries, que també, sinó perquè es duran a terme en un entorn inacceptable en cap país del món. Enlloc es duen a terme unes eleccions amb una intromissió hostil exterior tan profunda com la que patirem els electors catalans. Sobre aquesta, i sobre algunes altres situacions anormals, hauríem de començar a reflexionar, perquè em temo que durant massa anys hem assumit com acceptables circumstàncies que són totalment inadmissibles en qualsevol altre indret. I, abans de continuar, els en poso un exemple perquè vegin per on van els trets: en cap país del món el primer ministre (o president) assisteix amb bona cara a lliuraments de premis literaris d'un editor que posseeix diaris que sempre van en contra del país. Ni el president de França, ni el primer ministre britànic, ni la cancellera alemanya, ni el president del govern espanyol serien amables amb un editor que, fronteres enllà del seu país, publiqués incendiaris diaris antifrancesos, antibritànics, antialemanys o antiespanyols. No es tracta d'ideologia innòcua amb l'objectiu de fer negocis. Estem parlant que, en nom dels negocis, algú atia les passions més baixes i reaccionàries que poden posar en risc el futur democràtic d'un país. I ho fa estimulant aquells elements externs que voldrien veure aquest país desaparegut -com a mínim nacionalment i culturalment-. Tot això, aquí, ho hem considerat acceptable. I no ho és. No tot s'hi val.

Aquest exemple serveix per destacar que durant molt de temps hem estat submergits en la més pura anormalitat. Que hem confós tolerància amb no sé quina estranya combinació al·lucinògena que ens van injectar durant la Transició. Per això, encara que sembli contradictori, demano aïllacionisme temporal -almenys fins que passin les eleccions-. Perquè, per si no en tinguéssim prou amb determinats elements de casa com el de l'exemple, en nom de la democràcia vindran per aquí elements que tenen tant interès per Catalunya i per la prosperitat del país i de la seva gent com l'interès que poden tenir vostès pels drets sindicals de les puces de saló. I en vindran de tot tipus. Uns ja els coneixem: els amos dels esbirros polítics locals (aquells que, dient-se catalans, estan preocupats per la seva situació dins del partit a nivell nacional ). Però també tindrem visites, articles i declaracions dels anomenats intel·lectuals . Jo els recomano ignorar-los, també. Per la simple raó que de veritables intel·lectuals, a Espanya, gairebé no n'hi ha. Escasseja aquell individu que a Europa o a Amèrica es considera un intel·lectual: un individu format, amb un cervell musculat, internacional, equànime, lliurepensador que no té les idees llogades per algun mitjà o partit, etc. El cas és que tots aquests ara ens vindran amb raons històriques, culturals, amb actituds pretesament enraonades... Alguns amb llagrimetes, apel·lant a sentiments familiars, als pretesos cinc-cents anys de matrimoni, etc., però també d'altres amb amenaces.

Hem de proposar-nos, per tant, que aquestes eleccions siguin unes eleccions estrictament catalanes -de fet, sempre hauria d'haver estat així-, on cadascú triï el partit que cregui més convenient. Uns pensaran que és millor un estat propi. D'altres no. I aquesta decisió l'hem de prendre els catalans per nosaltres mateixos, intentant ometre al màxim la pressió agressiva externa que rebrem. Aquestes pròximes setmanes hauríem de "desconnectar-nos" tant com puguem del que es dirà a Espanya. Perquè no ens aportarà res de bo. Els interessos de Catalunya, com succeeix en qualsevol altre indret del món, només els defensarem els que habitem el país. Per tant, i de manera excepcional i temporal, ens convé tancar-nos en nosaltres mateixos i reflexionar en una mena d'intimitat nacional. Perquè només decideixi Catalunya.

nenúfars i... granota

Els nenúfars són unes flors precioses, i no són cap sorpresa per a qui passeja habitualment pel jardí de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, i pel Pati de Lletres i el Pati de Ciències.

El que sí que va ser una sorpresa, no fa gaires dies --final d'estiu, començament de tardor...--, va ser trobar-me una inquilina que hi estava ben a gust, entre les flors, damunt les fulles i nedant dins l'aigua.

no hi ha temps...

...per llegir tot el que es publica d'interessant aquests dies!

Vivim uns dies apassionants, d'aquells que tenim la sensació que estem vivint una cruïlla històrica en directe (esperem que no acabi en una decepció més...). Jo no dono l'abast a llegir tot el que m'agradaria, però, sigui com sigui, aquí van un article i uns quants enllaços dels últims dies.

La indissoluble unitat de la cosa

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 25/09/2012

Nocions d'història sagrada per a descreguts: abans del Big Bang, ja existia Espanya. De fet, va ser el rei d'Espanya el que va accionar-ne el detonador, perquè s'avorria i trobava a faltar els elefants i les senyores nòrdiques que corren per la selva de Botswana. Posats a fer, i aprofitant una operació que tenia pendent a Barcelona, va crear Catalunya a partir d'una costella seva, de la qual no havia tingut notícia fins a aquell mateix moment. Li va semblar que podia tenir gràcia el fet de perseguir una quimera, i vet ací que Catalunya va ser creada.

Es van succeir els treballs i els dies, i més o menys tot va anar bé fins al dia que Eva (que, com ara sap més o menys tothom, era d'Artés), va convidar Adam a mossegar la poma de l'autodeterminació. A partir d'aquí tot va anar de mal borràs: el rei d'Espanya havia previst, providencialment, que tothom parlés un mateix idioma, però a la torre de Babel l'assumpte es va desmanegar i van aparèixer una colla de llengües, entre les quals una que es deia català i que va ser inventada per un filisteu anomenat Jordi Pujol només per poder reivindicar el fatídic dret a l'autodeterminació.

La confusió es va estendre entre els homes i les dones, i per mirar d'encalmar-la, Déu mateix va lliurar a Moisès, al Mont Sinaí, les Taules de la Salvació: la llegenda explica que eren els Deu Manaments, però estudis recents de la prestigiosa universitat de Smurfland demostren que es tractava de la Constitució espanyola, aquella que els ciutadans de la Pell de Brau ens van donar per viure tranquils, feliços i en pau, sobretot si ens aveníem als patrons ideològics consagrats per la modèlica Transició.

Van seguir decennis d'abusos i menyspreus, que des de la pecaminosa Catalunya es van afrontar amb el miracle de la multiplicació del vi i de les competències, també conegut com a miracle del peix al cove. I amb això es va anar tirant de veta, fins que als catalans (fills de Sodoma i Gomorra) se'ls va acabar la paciència i van sortir als carrers de Barcelona (la ciutat on el monarca solia operar-se) per demanar la independència. A partir d'aleshores (mai abans), els heresiarques sobrevinguts del PSOE consideren negociables les Taules de la Llei, en el sentit que anomenen federalista, mentre que els filisteus del PP s'hi aferren com si en depengués l'adveniment de l'Apocalipsi. Curiosament, els uns i els altres en van aprovar una reforma ara fa un parell d'anys, a les fosques i sense consens, només perquè els ho va imposar la sibil·la Merkel. Però ara, això, tant és: l'únic realment preocupant és que els guardians catalans de la llei siguin capaços, per una vegada, de no dividir-se en disputes de partit i de posar-se d'acord a l'àgora en alguna cosa que vagi realment en benefici dels ciutadans. La història, fins i tot sagrada, es troba encara en el moment de començar a ser escrita, i avui tenim l'ocasió de llegir-ne el primer capítol. Tant de bo, per acabar amb la farsa de qualsevol unitat indissoluble. Sigui quina sigui.


Enllaços

El Punt Avui de diumenge.

Un "Cataluña, no nos dejes solos" publicat en un diari que jo no havia vist mai.

"Notícia" d'El País de diumenge, que en realitat és opinió opinió. Lleig, colar-ho com a notícia, trobo.

Juan Luis Cebrián, El País de diumenge. Too late, senyor Cebrián. El seu federalisme oportunista arriba com a mínim vuit anys tard. ¿Per què no el va proposar quan governava el PSOE?

Ramoneda, aquest cop a El País i "en obert".

Un parell de "SalaiMartins", aquí i aquí.

I per acabar, un article de Suso de Toro de fa un parell d'anys, però totalment vigent... i visionari!

happy birthday, Bruce!

Em sonava que el Bruce era d'origen italià. Efectivament, ho és per part de mare. El que no sabia és que és d'origen irlandès i neerlandès per part de pare. El seu cognom, springsteen, en neerlandès significa 'pedra que salta'. Ja ve a ser això, ¿no?











Happy birthday, Bruce! Nice cake, and nice to celebrate your 63 birthday at home! Born to run and born to jump!

ja tenim la tardor aquí!

Per celebrar l'arribada de la tardor, un poema del meu poeta i pintor eivissenc preferit!



"Clam de tardor", de Josep Marí

Tariram i tariró
que hem entrat a la tardor!

Munta-que-munta-que-mun
núvol blanc amunt-amunt

Jo et daré tots els ocells,
l'aigua fresca i els camps vells.

Jo et regalaré els camins
resplendents entre els nous brins.

Si tu els camins em regales,
jo, veles, illots i cales.

M'enfilaré pels filats
cap a la lluna dels gats.

Jacareno, jacaró
qui m'ensenya la cançó?



Jo mateix, i de passada,
te'n cobraré una besada.

Dels molins ve l'ample vent
i dels xàfecs, el torrent.

Jugarem a toc-i-pam
i al marro, patim-patam.

No: jo jugaré a la xinga
i a la corda, que ja dringa.

Tot morint la tarda esvelta,
la nit d'estrelles s'empelta.


Qui no dirà la cançó
del màgic clam de tardor?"

(El poema, difós pel Facebook per l'Institut d'Estudis Eivissencs. Les minireproduccions d'alguns quadros preciosos --tots els seus quadros són preciosos-- d'en Pep Marí, extretes d'aquí.)

D'idees i creences

JOSEP RAMONEDA | Ara, 19/09/2012

1. CONVERSOS. En la ressaca de la manifestació de l'Onze de Setembre he llegit bastants cops la paraula conversos com a manera d'expressar el salt quantitatiu de l'independentisme històric a l'independentisme de masses. És evident que l'expansió del fenomen és recent i que aplega molta gent que no havia pensat mai en la independència de Catalunya com a hipòtesi plausible. Però la paraula conversos m'inquieta perquè dóna a la independència una dimensió de creença que em sembla equivocada i perillosa. Les persones no es converteixen a una idea: a les idees s'hi arriba per consideració racional. Es converteixen a una fe. I la fe sempre és un sistema de demarcació: ortodoxos i heterodoxos, fidels i infidels, sants i pecadors. La independència no ha de demarcar, ha d'integrar. No pot ser propietat de ningú, perquè els països són de tots, per molt que als nacionalismes els costi entendre-ho. La independència no pot ser mai una creença perquè és una realitat tangible: un estat. Una potència convertida en acte: una forma política i institucional. Precisament, el gran salt té molt a veure amb l'assumpció per part de molta gent que pot voler la independència sense necessitat de fer seva la fe que emana de la nació i el seu caràcter inefable. Si en fem una fe, comencem malament. Oblidem el principi democràtic bàsic, el principi d'increença, que diu així: "Tota creença compartida és un judici que no jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s'examina. Pensar és acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis".

2. EMPRESARIS. L'atenció s'ha desplaçat cap als empresaris. En els estrats més alts del poder empresarial i financer del país hi ha preocupació i incomoditat per l'evolució dels esdeveniments des de la manifestació de la Diada i, sobretot, pel fet que el president Artur Mas entomés el rol de Moisès de la transició nacional. Hi ha nervis: el diner només és valent amb més diner a la vista i s'espanta de seguida quan veu turbulències. Però tinc la sensació que també hi ha una certa utilització de la por dels empresaris per frenar l'eufòria i justificar el canvi de ritme. Al govern de CiU li va bé tenir coartada per a la pausa, per guanyar temps, rebaixar tensió i no quedar-se sense els diners que necessita per pagar a final de mes. I des d'Espanya, utilitzar com parapet els empresaris catalans és molt útil per parar la primera embranzida. No oblidem que vivim en societats en què el temor de Déu ha estat substituït pel temor del diner. La independència no és bufar i fer ampolles.

3. ESPERANZA. Se'n va la presidenta Aguirre. El paisatge de la política espanyola serà més avorrit. La dreta sense complexos s'ha quedat sense la seva estrella. Des que Aznar va optar per guanyar diners, Aguirre havia quedat com l'únic referent d'això que en diuen la dreta liberal espanyola. De fet és una contradicció dels termes, perquè a Espanya (com a Catalunya) la tradició liberal és gairebé inexistent. Però aquí anomenen liberal el model Bush fill, que combinava el liberalisme econòmic amb posicions extremadament reaccionàries en política i moral. Tanmateix, d'Aguirre cal aprendre'n una cosa: en política, la lluita ideològica és fonamental. Ella no se'n va distreure ni un sol dia. Una lliçó que l'esquerra sembla haver oblidat.

Més sobre Santiago Carrillo

L'últim federalista

ANDREU MAYAYO, HISTORIADOR | Ara, 19/09/2012

Quan algú sentencia amb ganes que ja no queden federalistes més enllà del riu Sénia sempre penso en Santiago Carrillo. El gener del 2011, amb 96 anys acabats de fer, va venir a Barcelona per promocionar el seu darrer llibre, La difícil reconciliación de los españoles. De la dictadura a la democracia , i va tornar a reblar el clau amb la seva lucidesa habitual: "No hi ha futur per a Espanya sense que els catalans, els bascos i els gallecs se sentin còmodes". Ras i curt: sense un estat que defensi la seva identitat nacional i el seu autogovern. Encara més, el vell animal polític pronosticava que la castració física i química de l'estat autonòmic plantejada per José María Aznar (aquells dies, en el context de la convenció del PP realitzada a Sevilla) podia esperonar el sentiment i la voluntat política independentista a Catalunya.

Carrillo va ser un dels pocs polítics espanyols que va criticar públicament la sentència del Tribunal Constitucional respecte a la reforma estatutària catalana. Així mateix, com a màxim dirigent del PCE, es va oposar l'any 1982 a la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic i no va dubtar a presentar recurs d'inconstitucionalitat ensems amb els nacionalistes bascos i catalans. El jove Carrillo havia seguit com a periodista novell els debats sobre l'Estatut del 1932 a les Corts republicanes, havia liderat la més poderosa organització juvenil durant la Guerra Civil, les Joventuts Socialistes Unificades, acceptant l'especificitat catalana, la qual cosa repetiria després amb les relacions entre el PCE i el PSUC.

Carrillo coneixia prou bé i admirava la cultura política catalana. De l'Assemblea de Catalunya en va treure el model de la seva Junta Democrática. De la mà de cristians com Alfonso Comín va aconseguir transformar el PCE en un partit laic obert a tothom, cristians inclosos. Carrillo estimava Catalunya i aquí s'hi trobava bé. I no cal dir amb barnús blanc al balneari Prats de Caldes de Malavella acompanyat del seu gran amic Pere Portabella. Això sí, sense parar de fumar les cigarretes Peter Stuyvesant.

La política és matís

L'any 2009 va deixar el seu testament, amb Manuel Fraga, en el documental Últimos testigos. Al final el director li pregava que respongués a la darrera pregunta amb una sola paraula. Carrillo li deia que en política no era possible respondre amb una sola paraula, que tot era molt complex i calia matisar... Martín Cuenca li va preguntar: "¿Color?" Carrillo va respondre sense embuts: "¡Rojo!" D'un roig encès, que diria Raimon.

(foto meva)

Ha mort Santiago Carrillo

Carrillo, la cara i l'ànima del PCE més gran

L'exlíder dels comunistes espanyols va tenir un paper clau en tots els consensos de la Transició espanyola





GUILLEM GENOVÈS Barcelona | Ara, 18/09/2012


Si hi ha un personatge espanyol del segle XX que representa l'antítesi del dictador Francisco Franco aquest és Santiago Carrillo. Paradigma de l'esquerra espanyola a la Transició, va ser l'estendard del comunisme des de l'exili, juntament amb Dolores Ibárruri, la Pasionaria. És autor de la frase "en la política el penediment no existeix. Un s'equivoca o l'encerta, però no hi ha lloc pel penediment".

Santiago Carrillo Solares va néixer el 18 de gener de 1915 a Gijón, Astúries. Va passar la infància amb els seus quatre germans a Astúries fins que el seu pare va adquirir la condició de dirigent nacional del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT), i la família es va traslladar a Madrid, al barri obrer de Cuatro Caminos.

Santiago Carrillo havia arribat a la capital espanyola amb una educació força deficitària, i va ingressar al Grup Escolar Cervantes -institució creada per un grup de catedràtics que defensaven la llibertat de càtedra i l'ensenyament independent de la política i la religió. Santiago Carrillo va assegurar en diverses ocasions que s'havia educat en el millor col·legi de l'Espanya de l'època.

Un cop completat l'ensenyament primari va ser seleccionat per cursar el Batxillerat, però les dificultats econòmiques no li van permetre pagar els drets d'examen. En lloc d'això, va començar a treballar com a aprenent en una impremta, i poc després es va afiliar a les Joventuts Socialistes d'Espanya i a la UGT.

Dins de les Joventuts va començar a destacar en el sector més revolucionari del partit, que aleshores representava una petita part davant de la majoria reformista. El 1933 va accedir a la direcció de Renovación, la revista de les Joventuts.

El 1934 va ser nomenat secretari de les Joventuts Socialistes, i la seva posició es va radicalitzar. Carrillo era partidari d'unificar les joventuts socialistes i comunistes, cosa que va acabar succeint dos anys després sota el nom de Joventuts Socialistes Unificades. També va intentar que Esquerra Comunista, organització de caràcter trotskista, ingressés al PSOE, i va defensar l'entrada del mateix PSOE a la Internacional Comunista.

Va prendre part al moviment revolucionari conegut com Revolució de 1934, fet que el va portar a la presó fins al febrer de 1936, quan va ser alliberat després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals.

La revolta militar del 18 de juliol el va sorprendre a París, i immediatament va retornar a Espanya i es va incorporar a l'exèrcit republicà com a capità. Quatre mesos després es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya i va esdevenir conseller d'ordre públic de la Junta de Defensa de Madrid. Als tres dies posteriors d'esdevenir conseller d'ordre públic van tenir lloc les "Matances de Paracuellos", en què entre 2.396 i 5.000 presos -civils i militars- afins als revoltats van ser afusellats i enterrats en fosses comunes. Avui en dia encara es desconeix amb exactitud la responsabilitat de Santiago Carrillo en aquestes matances. Carrillo sempre va negar la seva responsabilitat directa en els afusellaments que li atribuia la dreta.

Amb la guerra perduda, el 1939 es va exiliar cap a París per la frontera catalana, i posteriorment es va desplaçar per diferents països. Estant a Argel, va esdevenir responsable de l'organització del PCE a Espanya, partit que aleshores dirigia Dolores Ibárruri, La Pasionaria. Carrillo va ser proposat per a ministre del govern republicà a l'exili, però va refusar el càrrec.

El 1949, a París, es va casar amb Carmen Menéndez, amb la que va tenir tres fills: Santiago, José i Jorge. La família vivia amb una falsa identitat francesa, i els fills van desconèixer la verdadera identitat del seu pare durant la infància.

En els anys cinquanta, les relacions entre la Pasionaria -aleshores Secretària General del PCE- i Carrillo no eren gaire bones. Al Vè Congrés del partit, celebrat a Txecoslovàquia, Carrillo va plantejar la democratització del partit. Aquesta posició va ser considerada com a altra traïció, cosa que li va arribar a costar gairebé l'expulsió del partit. El 1960, però, la Pasionaria va veure que els temps estaven canviant i va promoure Carrillo a la Secretaria General del PCE, al mateix temps que ella n'esdevenia la presidenta. Carrillo va dirigir el partit amb molta autoritat, però tot i així dins del PCE s'aixecaven nombroses veus discrepants. En la majoria de les ocasions, les disputes es resolien amb la sortida del partit del grup que estava en desacord amb la direcció.

A partir del 1968 el PCE es comença a distanciar de la tutela de la URSS, i Carrillo -juntament amb els líders comunistes d'itàlia i frança- creen el corrent conegut com a eurocomunisme.

Un cop mort Franco, Carrillo va tornar a Espanya i va ser detingut. Abans, però, havia contactat amb el govern d'Adolfo Suárez, a qui havia donat garanties de moderació dels seus militants i promès fidelitat al règim monàrquic. La seva mentalitat, més oberta i cautelosa que la de molts militants comunistes, va fer que fos considerat per moltes persones com un dels personatges que va possibilitar l'èxit de la transició política a la democràcia a Espanya, i per d'altres com un traïdor a la República per acceptar símbols com l'actual bandera espanyola o la monarquia.

El 15 de juny de 1977, en les primeres eleccions democràtiques estatals, Carrillo va ser escollit diputat al Congrés per Madrid. Posteriorment va formar part en el procés d'elaboració de la nova Constitució. Va repetir com a diputat el 1979 i el 1982. Els resultats del Partit Comunista, però, van començar a minvar. Finalment, Carrillo va ser expulsat del partit el 1985 per les confrontacions internes entre els diferents sectors. L'any següent va crear un nou partit, el Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC), que va acabar integrant-se al PSOE -tot i la negativa de Carrillo, que no s'hi va voler allistar pel fet de ser un partit socialista i no comunista.

Des de l'intent fallit del PTE-UC, Carrillo ja no va tornar a primera línia política. Va dedicar-se a escriure, fer conferències i participar en tertúlies radiofòniques.

El 2005 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Madrid.

Amb la mort de Santiago Carrillo desapareix un dels últims protagonistes de la Guerra Civil i de la lluita d'ideologies que tant va marcar Espanya el segle passat. Anarquistes, franquistes, comunistes i republicans van ser els protagonistes de l'etapa més dura de la història espanyola recent. Amb aquesta mort es tanca una carpeta que sovint forceja per tornar-se a obrir.

Més, a TV3.

I més vídeos a l'Ara.

Cal protegir l'excel·lència del sistema universitari

Ara, 18 de setembre del 2012

EDITORIAL

El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va advertir ahir els rectors que farien bé de buscar finançament extern per a les universitats a causa del mal estat de les arques públiques. L'avís ha caigut com una galleda d'aigua freda en una comunitat que, és just admetre-ho, està fent sacrificis importants els últims anys per adequar-se a la nova realitat. De fet, la crisi està fent estralls entre els professors associats (entre comiats i reduccions de sou de fins al 40%) i els investigadors, i ha obligat a reduir part de l'oferta formativa gratuïta per estalviar costos i centrar-se en els postgraus i màsters, que són de pagament.

A tot això cal sumar-hi l'augment de les taxes universitàries, que per a un 40% de l'alumnat suposa una pujada d'entre 600 i 1.000 euros. Aquesta càrrega recau bàsicament sobre les famílies de classe mitjana i baixa, les més castigades per la crisi, i per a les quals la universitat pública és la millor opció de promoció professional.

És cert que una part del sistema universitari català ha viscut massa anys d'esquena a la realitat econòmica del país i no s'ha preocupat de buscar fórmules per generar recursos, però ara tampoc es pot condemnar unes universitats que, en general, estan entre les millors de l'Estat i ocupen posicions destacades en rànquings de qualitat internacional.

L'argument que en aquests moments és prioritari destinar els recursos a la salut o fins i tot a l'educació primària, tal com va esgrimir ahir Mas-Colell, és impropi d'una persona que sempre ha defensat la necessitat de comptar amb un sistema educatiu superior d'excel·lència per poder convertir Catalunya en una de les societats més pròsperes d'Europa, seguint el model de gestió del coneixement de Massachusetts. Per això és molt raonable el que van demanar ahir els rectors: que l'augment de les taxes reverteixi directament en un sistema que per força s'ha de convertir en una palanca de creixement futur.