3 d’oct. 2012

Salvador Cardús, ahir

Independència i Països Catalans

Ara, 02/10/2012
Se'm dirà que venc la pell de l'ós abans de caçar-lo. Però entre les moltes preguntes que ens hem de fer sobre l'endemà d'una Catalunya independent, n'hi ha una que no és pas menor: què passarà amb les nostres relacions amb la resta de Països Catalans? La mateixa pregunta l'he feta a alguns amics de les Illes Balears o el País Valencià: com el veuen i el viuen ells, el nostre camí cap a la independència? I em sembla que no ho interpreto malament si dic que, si bé participen de la nostra il·lusió, alhora els genera molta preocupació pel risc de quedar encara més sols i abandonats en una Espanya que si ha estat econòmicament depredadora i culturalment inclement per a nosaltres, per a ells, encara més.

ABANS DE SEGUIR, voldria deixar dites tres opinions prèvies sobre la qüestió. Primera, que no tinc cap mena de dubte sobre quin és l'abast de la meva nació de llengua i cultura, i que somnio en un futur confederal entre tots els territoris que en formen part. Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú. Segona, que hi ha evidències de tota mena per poder afirmar que els 30 anys d'autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L'actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres. La història de la recepció de TV3 al País Valencià o a les Illes n'és el paradigma. I els catalans del Principat sovint hem actuat amb tan poca intel·ligència que, a la pràctica, hem acabat dividint la força política del mateix valencianisme, del mallorquinisme, del menorquinisme... Però, i tercera, també crec que Catalunya ha de fer el seu propi camí cap a l'emancipació nacional sense arrossegar cap mala consciència pel fet que ara la resta de Països Catalans no ens puguin seguir en aquesta aventura.

DIT AIXÒ, TANMATEIX, cal donar alguna resposta a les inquietuds que he expressat al principi. Obviar els grans riscos que comporta el procés seria una insensatesa. Ara bé, si s'actua amb prou intel·ligència -hi ho hem de fer-, la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l'Alguer. Primer, perquè des d'Espanya els serà més difícil enfrontar els nostres interessos com fins ara, per bé que vulguin seguir manipulant-nos els sentiments. Segon, perquè les nostres estructures d'Estat els han de ser molt útils, tant com ho han estat les franceses per al Quebec. La projecció internacional de Catalunya obrirà una via directa al món per al conjunt de la cultura i la llengua catalanes, i estimularà l'ambició nacional de tots. I la cooperació econòmica entre nosaltres serà franca i molt productiva. En tercer lloc, perquè no em cap al cap que una Catalunya sobirana no sàpiga mostrar tot l'agraïment per les moltes aportacions que els nostres connacionals han fet al nostre particular èxit social, cultural i, finalment, polític. Penseu, per exemple, en tot l'enriquiment literari sense el qual la llengua comuna hauria quedat radicalment empobrida, o en el paper que han tingut en l'imaginari nacional i cultural des dels clàssics Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet o Uc, fins als actuals Antònia Font o Obrint Pas. Catalunya no seria on és sense tots ells.

CERTAMENT, PODRIA PASSAR que la urgència per resoldre l'actual transició fes ajornar aquest debat. Seria un error. Tenir un projecte de relacions preferents amb el conjunt dels Països Catalans en una Catalunya sobirana és una raó més, i de pes, a favor de la independència. I és que per completar el nostre camí, que ningú no ho dubti, seguirem necessitant el suport més ample possible dels nostres connacionals i veïns més propers.


Dos comentaris de l'Ara en línia (seleccionats):

1. Martinenc, Lloret de Mar:
Sóc valencià, d'origen llunyà mallorquí, i fa 16 que visc a Catalunya. Bé, de fet hauria de dir que sóc simplement català (per mi, totes tres identitats, amb matisos, són la mateixa), un català que sent molt a prop els tres territoris. De vegades, des de Catalunya no s'entén gens el que passa allà i es critica sense pietat la societat balear i la valenciana (sobretot aquesta última); ara bé, en termes generals la incomprensió i l'allunyament és encara més gran des d'allà, però és que valencians i balears tenen uns mitjans de comunicació i uns partits polítics majoritaris nefastos, que els falsegen totalment la realitat (només s’han de veure els últims pressupostos de l’Estat i com Balears i València són les dues comunitats més castigades). Per sort, aquí a Catalunya tenim i hem tingut una societat més forta i articulada, que no s’ha deixat desfer totalment el país. Estic molt il·lusionat amb el moment que es viu a Catalunya, però, i espero equivocar-me, no sóc gens optimista pel que fa al futur dels nostres germans del sud i de l’est. Una abraçada ben forta per a ells, que ho tenen tot molt més difícil.

2. Lluís Melcior Alonso, Tarragona:
Jo també sóc valencià, exiliat a Catalunya només fa 8 mesos, i estic totalment d'acord amb Marinenc. Només vull dir que els darrers 10 anys que he viscut al País Valencià he vist un canvi brutal: la gent (fins i tot joves!) comença a parlar en català pel carrer a València (quan jo era jove fa 20 anys només es parlava a casa), encara que és veritat que a Alacant només el parlen la gent gran i sempre amb por, en veu baixa; n'hi ha centenars de milers de joves valencians que saben escriure i llegir en la nostra llengua (jo no l'he estudiada mai), els músics valencians fan la volta al món encara que no siguin mai a les nostres ràdios o al Canal Nueve, però si fan un concert (i en fan), omplen. Jo he hagut de venir cap ací però cada vegada veig més gent allà que mira Catalunya d'un altra manera i s'organitza per conservar la cultura i llengua comuna que ens uneix. I a Mallorca he viscut 4 anys i també sé que comença a haver una dreta que no està d'acord amb les polítiques del Govern balear sobre la llengua. Serà lent, però jo sí sóc més optimista. Sobretot amb una Catalunya forta.

Cap comentari:

Publica un comentari