l'arc de Sant Martí a Barcelona

Avui a quarts de vuit del matí, abans de la pluja.

adéu, Peret

L'article d'Albert Om amb motiu de la mort del cantant Peret em retorna als anys setanta, a casa dels pares. És un homenatge a l'artista i alhora un revival. I la foto...

‘Canta y sé feliz’

ALBERT OM Periodista | Ara, 28/08/2014

La televisió en color va arribar a casa nostra la primavera del 1974. Jo tenia set anys i una de les feines familiars que m’havien encomanat era consultar a la revista TP quins espais, enmig de la grisor de l’època, s’emetrien en color. Vaig detectar tres cites que no ens podíem perdre: un episodi, la mateixa nit que estrenàvem tele, del detectiu obès Cannon; un partit de Copa d’Europa de l’Atlètic de Madrid (encara no sabia que el primer futbolista que veuria jugar en color es diria Luis Aragonés) i, per sobre de qualsevol altra cita, el Festival d’Eurovisió.

Va guanyar Suècia, amb els Abba cantantWaterloo ; en quarta posició es va classificar Olivia Newton-John, que representava United Kingdom (unes paraules que no havia sentit mai i que vaig començar a repetir per casa de forma compulsiva, igual que el seu mot equivalent en francès, Royaume-Uni), i Espanya va ser desena. La cançó es deia Canta y sé feliz, era enganxosa (pegadissa, em sembla recordar que en dèiem) i la interpretava un home amb patilles fins al sotabarba i una gran tofa de cabells negres. El meu pare coneixia aquest home.

Tothom el coneixia, en Peret. Però el meu pare va voler aclarir que ell el coneixia de Vic, de quan encara ningú sabia qui era. “És gitano”, va dir. I jo vaig afegir una paraula més a la llista de paraules d’adults que un nen sent però no entén. Aquell que sortia per la tele cantant era fill del Mig Amic, un home que, amb tota la família, es dedicaven a la venda ambulant a la plana de Vic. El meu pare els veia al bar dels Toreros, al Passeig, i sabia que s’estaven a la fonda Torras, al carrer Manlleu, perquè era d’uns parents de la mare i des que en Peret s’havia fet famós en presumien, orgullosos.

Amb el temps, jo també vaig conèixer en Peret. Una vegada fins i tot em va convidar a passar un cap de setmana a casa seva, i li vaig explicar aquesta història d’un pare i un nen que miraven Eurovisió en una tele en colors. “Doncs aquell dia que tu em veies per la tele, jo estrenava lapeluca ”. Aquest era el seu record del 6 d’abril del 1974 a Brighton: ell i el seu palmero Toni, tots dos el mateix dia, estrenant perruca per dissimular la calvície. “En Toni encara la porta ara”, va precisar.

Antoni Valentí Carbonell, en Toni, el palmero de les ulleres, va morir ara fa tres setmanes, el 2 d’agost. Pere Pubill Calaf, en Peret, va morir ahir. Sense perruca. Amb l’estima de tanta i tanta gent. Lluny de l’abundància econòmica dels seus anys d’esplendor. “Vaig néixer pobre i moriré pobre”, vaticinava el 2012. Devia ser així, però ningú ho deu saber del cert. En Peret es feia escoltar, però a vegades no es deixava entendre.

Parlava, i hi havia coses que no et deia. “No t’oblidis que sóc gitano”. Enredant per aquí, enredant per allà. Era impossible no estimar-te’l.Era un home carinyós, sobretot per telèfon. Em trucava perquè la filla de la Chana havia publicat una novel·la, i abans de penjar em deia: “Ho saps que t’estimo, oi?” Cara a cara no ens les havíem dit mai, aquestes coses. Després d’haver fumat quatre paquets de Winston al dia, aquests últims anys, els pulmons li feien portar una vida més reposada. L’escenari era el lloc on li passaven tots els mals. Com aquell dia al Liceu, al 25è aniversari dels seus estimats Amics de la Gent Gran. Venia d’actuar a Vigo, i havia de fer només dues cançons. Un cop a dalt, va estar-se mitja hora cantant i ballant, amb tot el Liceu dempeus, emocionat. L’endemà va haver d’ingressar d’urgències a l’UVI.

I aleshores, quaranta anys després, vaig entendre el títol d’aquella cançó que en Peret va interpretar a Brighton el 6 d’abril del 1974, el dia que ell estrenava perruca i nosaltres, a casa, televisió en color: Canta y sé feliz.




.

Toni Soler, a l''Ara'

‘Ni una ceja’

TONI SOLER | Ara, 29/08/2014

Un membre del govern espanyol (sector moderat) va demanar no fa gaire al seu homòleg català que traslladés un missatge directe als seus companys de gabinet: “ Diles que se estén quietecitos. Que no muevan ni una ceja, si no quieren que alguien les busque las cosquillas ”. L’advertiment devia fer més efecte o menys, segons els casos. Però resulta molt revelador. Fa tota la impressió que, pel govern espanyol, si ets un català corrupte però no mous “ni una ceja ” quedes eximit de tota responsabilitat, la qual cosa és una invitació claríssima a tots els polítics i empresaris catalans que tinguin alguna cosa a témer de la justícia: si abjuren del sobiranisme i se sotmeten a l’ordre constitucional, l’estat espanyol serà magnànim i no els investigarà. O fins i tot els encobrirà. Així és com funciona tot plegat.

a Montserrat

Degotalls - monestir - Sant Miquel - Sant Joan - Santa Magdalena - Santa Anna - monestir - Degotalls

el perfil de la muntanya, al matí

el Cavall Bernat, a l'esquerra; les antenes de Sant Jeroni

i la paret, a la dreta

 de dreta a esquerra: la Gorra Frígia, la Magdalena

Superior, l'Ullal de la Magdalena, la Magdalena Inferior

i la Gorra Marinera

el monestir, des del camí de Sant Joan a Sant Jeroni

contraforts per la banda de Collbató

 l'aeri arribant al monestir

el Cavall Bernat, a l'esquerra

de dreta a esquerra: la Mòmia, l'Elefant

i la Prenyada

fauna: pardal

flora: cargola, Erodium rupestre

espècie protegida

el perfil de la muntanya, a la tarda

.

Frederiksberg Allé, a Copenhaguen

És una avinguda ampla i clara, amb dues files de til·lers a banda i banda. Molts dels seus edificis són molt bonics. Les fotos són de la mateixa avinguda i d'algun carrer de la rodalia.

I també:

Copenhaguen: 6 i 17 d'agost

Copenhaguen: 8 i 19 d'agost

per Dinamarca: 20 d'agost

Malmö: per la terra de Kurt Wallander

.

Malmö: per la terra de Kurt Wallander

Ahir vaig anar a Malmö, la tercera ciutat de Suècia i un dels indrets on, de tant en tant, el policia Kurt Wallander ha d'anar a resoldre algun dels seus casos. Vella i nova arquitectura, ciutat encarada al mar. En el país on, gràcies a Stieg Larsson, Camilla Läckberg i Henning Mankell, sabem que els carrers acaben en -gatan.

Si hagués sabut que me l'havia de trobar, hauria agafat aquell tren anunciat cap a Ystad. Aix, totes estem enamorades de Kurt Wallander...

I també:

Copenhaguen: 6 i 17 d'agost

Copenhaguen: 18 i 19 d'agost

per Dinamarca: 20 d'agost

Frederiksberg Allé, a Copenhaguen



.

per Dinamarca: 20 d'agost

Louisiana Museum of Modern Art, a Humlebæk
Un dels museus més bonics que he vist mai, no només ni principalment per les obres que hi ha, sinó sobretot pel lloc magnífic on són i per la manera com hi estan exposades, que és una sorpresa permanent. M'ha recordat el Chillida-Leku (ara malauradament tancat).

Slender Ribs, Alexander Calder

Three Piece Reclining Figure: Drapped, Henry Moore

Un arbre a la mateixa part del jardí

Una de les sales, amb finestra al jardí

El mar Øresund, amb Suècia al fons, des d'una de les sales

Nocturne III, Asger Jorn

Racó a la vora d'un petit espigó de roques rodones

Alberto Giacometti

Femme debout IV

Manoir d'essor, Jean Dubuffet

La grande grenouille, Max Ernst

Passadís

Mòbil inconfusible d'Alexander Calder

I la magnífica retrospectiva temporal d'Emil Nolde. No s'hi podien fer fotos i no vull transgredir el copyright, però podeu donar un cop d'ull aquí. Una meravella.




Helsingør
El poble costaner on hi ha el Kronborg Slot, el castell que és l'escenari del Hamlet de Shakespeare. El castell, que feia de duana, està situat en un indret estratègic, amb el que ara és Suècia al davant. El poble és petit i recollit, i al port, a més dels ferris, hi havia unes quantes barques.

I també:

Copenhaguen: 6 i 17 d'agost

Copenhaguen: 18 i 19 d'agost

Malmö: per la terra de Kurt Wallander

Frederiksberg Allé, a Copenhaguen

.