a la Pedra

La Pedra és un nucli de població de menys de 70 habitants que fa municipi amb la Coma, a l'extrem nord del Solsonès, entre la serra del Port del Comte i la del Verd. En el seu terme neix el riu Cardener, el principal afluent del Llobregat, i el punt més alt és el Pedró dels Quatre Batlles (2.383 m), al Port del Comte. Veient les fotos, l'origen del topònim sembla obvi.

Diumenge hi feia un dia esplèndid.

.

a Tuixent

Març 2014

Febrer 2010

Empar Moliner, diumenge a l''Ara'

El riu no és nostre

EMPAR MOLINER | Ara, 02/03/2014

El govern d’Espanya es pensa que el delta de l’Ebre li pertany, perquè també es pensa que li pertany tot allò que hi ha al territori del regne. Per tant, en disposa com li plau. I el que vol fer amb el Delta, que a la pràctica és carregar-se’l, servirà perquè els regants (i sobretot votants) de Saragossa tinguin més aigua (i més ganes de votar-los). Catalunya ja està perduda, deuen pensar. És un territori insurrecte. És com aquell fill que et surt homosexual. Per això faran amb el delta de l’Ebre el que mai de la vida s’atrevirien a fer a Doñana o a Las Tablas de Daimiel (que vindrien a ser els fills estudiosos i heterosexuals). Deuen pensar que si el Delta es converteix en un desert ja hi rodarem pel·lícules de l’Oest, som uns grans emprenedors. Com va dir Mariano Rajoy, “ los catalanes hacen cosas ”. Catalunya pot quedar-se sense turisme, sense ocells i fins i tot sense arròs. No passa res. 

Però els catalans no ho podem permetre, perquè el delta de l’Ebre no és nostre. I l’Ebre tampoc. I no és nostre el que conté. Els ocells del Delta no són nostres, i no són nostres els seus nius ni la seva sort. Nosaltres som els dipositaris de tot el que hi ha al nostre territori, però no ens pertany, és un usdefruit, i, per tant, la nostra obligació és preservar-lo per als que vindran. Els que cridem “No al transvasament” no estem pensant a muntar una multinacional aquàtica que molesti els saragossans. No tenim cap animadversió envers ells. Estem defensant un patrimoni que no ens pertany. No és només que el govern d’Espanya fa sempre el que li surt de la carn d’olla i sempre ho farà, no és només que no es pugui confiar en el govern d’Espanya, no és només que cap govern d’Europa faria una bestiesa mediambiental com aquesta. És que el riu no és nostre. Per això l’hem de defensar. Perquè no és nostre!

Salvador Puig Antich, quaranta anys

 

no (t')oblidem

 

 

  

"Contra el separatismo", d'Albert Sánchez Piñol, a 'La Vanguardia'

Si el tipógrafo lo permitiera habría encabezado este artículo con un título más extenso: “El extraño caso del chico que escribía cuentos en un idioma y ganaba premios literarios en otros dos”. Se llama Marc Nadal Ferret, sólo tiene veintiocho años y ya es uno de los impostores más habilidosos y divertidos que han aparecido en los últimos tiempos. Pero dejamos por un momento a Marc.

Durante mucho tiempo preferí ignorar el secesionismo lingüístico. Y es que hay fenómenos que no se tendrían que inscribir en el ámbito de la política, sino de la psiquiatría. ¿Cómo se puede defender, con un argumentario mínimo, que en Valencia, Baleares o la Franja de Aragón lo que se habla no es catalán? La historia es diáfana. En el siglo XIII el rey Jaume conquistó Valencia y las Baleares, territorios que fueron repoblados mayoritariamente por catalanes. Con ellos llevaron su religión, su cultura y, como es lógico, su lengua. Por eso, mira tú por donde, sus descendientes hablan el mismo idioma que en Barcelona, Rupià o Calldetenes. ¿Qué quieren que hablen? ¿Ruso? ¿Urdu?

Pues no; según algunas voces iluminadas no es así. Según estas voces el valenciano y el baléà no son variantes dialectales, sino idiomas totalmente diferentes. Tienen que tener su diccionario, su academia de la lengua, todo aquello que pule, lustra y da esplendor. La pregunta es: ¿de dónde salen estos organismos esperpénticos? Y la respuesta, por desgracia, es elemental: tan sólo es una estrategia del nacionalismo español para dividir y fragmentar la cultura catalana.

En todo el planeta Tierra no hay ni un solo filólogo serio, ni uno, que corrobore las tesis del secesionismo lingüístico. No importa. De hecho, sería un error buscar racionalidades o coherencias en un movimiento que ni las busca ni las necesita. Los mismos individuos que quieren hacer creer que en Alcanar y en Vinaròs no se habla el mismo idioma afirman fanáticamente que en la selva de Bolivia y las calles de Vallecas sí que se habla el mismo idioma. Los mismos poderes que acusan a la cultura catalana de ser una cultura subvencionada son los mismos que subvencionan los chiringuitos anticientíficos de los secesionistas lingüísticos. Y lo más delirante de todo: que en realidad no se promocionan estos artificios lingüísticos para usarlos, sino para hacer desaparecer el catalán. Estos días el presidente de Valencia se ha indignado porque un diccionario recoge la unidad de la lengua. (Por cierto: ¿desde cuándo un político tiene que implementar las definiciones de un diccionario?) Pero al mismo tiempo cerca de 14.000 alumnos valencianos no pueden estudiar en su lengua por culpa de la administración. Ahora bien, cuando cuatro individuos, en Catalunya, quieren reventar la inmersión lingüística, no lo duden: enseguida tendrán a su servicio el ministro Wert, el Tribunal Constitucional y lo que haga falta.

El colonialismo es un proceso por el que el colonizador impone sus valores al colonizado. Es decir, convierte la víctima en parte del proceso alineador. Permítanme un ejemplo. Un día viajaba en autocar, detrás mío sentaba un matrimonio guineano. Hablaban un idioma tan exótico, y a la vez tan dulce, que les pregunté al respeto. “Perdone usted” se excusaron ante todo, y añadieron: “Es que hablábamos en dialecto”. La respuesta me sorprendió: ¡en dialecto! El proceso colonial actúa así: las culturas locales no son auténticas culturas; en consecuencia, los idiomas locales tampoco son auténticos idiomas. Se desprecian y marginan, y por eso, bajo el dominio colonial, las lenguas autóctonas de Guinea sólo eran “dialectos”.

También ha existido un colonialismo interior. Los veranos, cuando era un crío, recorría los parajes del Matarraña. Un día salió el tema: “Nosotros no hablamos catalán”, me dijeron los chicos del pueblo, “hablamos chapurreao”. ¡Chapurreao! Es decir, alguien, en algún momento, los había convencido que aquello que ellos hablaban no tenía la dignidad de un idioma, que ellos sólo “chapurreaban”.

Creímos que la democracia lo curaría todo. Que sanaría el cuerpo diezmado de la lengua, que se desbrozarían malentendidos fascistoides. Obviábamos un detalle: que la democracia que vino era la española. ¿Ha hecho el Gobierno aragonés algún esfuerzo para reparar la ignominia histórica? Al contrario. Hurgando en la herida, añadiendo lastre a la infamia, han oficializado el chapurreao: ahora se llama lapao.

Y aquí aparece Marc Nadal. El chico se ha especializado en enviar cuentos a premios literarios que se convocan para el lapao y el baléà. ¿Qué diferencia hay entre el catalán de Marc y el de sus cuentos? Prácticamente ninguno. Usa el artículo salado en el caso del baléà y las formas verbales de poniente para el lapao. Según los convocantes se trata de lenguas diferentes, pero no lo deben de ser tanto: se lo premian todo. Es para morirse de risa. Según Marc lo hizo para combatir el secesionismo lingüístico de una manera elegante. Lo es. Y eso que en el caso del lapao presentó un relato tan esperpéntico, el argumento tan aberrante, que no creía que colara. En sus palabras: “Era el cuento de un niño que lo pasa muy mal en la escuela porque tiene un profesor muy malo que les hace hablar catalán en lugar de aragonés oriental y que les dice que ellos son de los Países Catalanes”.

Coló.



(Article publicat a Caffe Reggio. Periodismo de opinión.)

gremi lingüístic: oferta de feina

Per dirigir el Servei Lingüístic de la UOC. Termini fins al 16 de març. Bases de la convocatòria aquí.

Sense morts

Aquest cap de setmana he estat, per segona vegada en mig any, a la vall de Boí. Impressionada un cop més per la bellesa d'aquella terra, m'ha arribat un text de la meva amiga Núria Alturo que m'ha impressionat per una altra banda. Amb el seu permís, el reprodueixo aquí. Moltes gràcies, Núria!

Llegeixo avui a La Vanguardia i al Diari de Tarragona diversos articles que recorden el temps de la guerra civil espanyola (1936-1939): l'exili d'Antonio Machado ara fa setanta-cinc anys, l'afusellament de càrrecs públics de la República després de judicis sumaris que seguien l'entrada dels nacionals en molts i molts pobles, l'assassinat de capellans, monges, i persones sovint benestants en mans dels seus veïns o de grups violents...

En aquest context vull recordar el que va passar en aquells anys al Pont de Suert, el meu poble, tal com ho recordo del que me'n van explicar diverses persones. Potser m'equivocaré en algun detall, però no en allò més important que aquells fets revelen:

Durant la guerra es va saber que un grup de soldats republicans anaven pujant pels pobles demanant a qui s'havien de carregar (capellans, rics, persones de dreta). Avisats d'aquests fets, els membres del comitè republicà del Pont de Suert van decidir defensar els seus conciutadans, i van apostar diverses persones amb escopetes als balcons. El president del comitè va rebre els soldats a peu de carretera, i els va impedir que s'enduguessin aquelles persones. Quan va acabar la guerra i es va voler jutjar els càrrecs públics de la república i els membres del comitè, aquelles persones van parlar en defensa d'aquells qui els havien salvat, i no hi va haver condemnes.

Al Pont de Suert, en la guerra del 36, no hi va morir ningú: ni al front (per intercessió de la fortuna), ni al poble (per la capacitat de les persones de separar política i humanitat).

'El tramvia groc', memòries d'infantesa de Joan F. Mira

M'agraden les obres que parlen de l'època que envolta, per davant i sobretot per darrere, la Guerra Civil Espanyola. El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, ho fa des del record –sublim el primer capítol, sobre la memòria–, des d'una selecció de records d'infantesa que ocupen els anys quaranta del segle passat i una part dels cinquanta.

L'Horta de València. Un paisatge per mi desconegut que he evocat donant la mà al xiquet que era Mira. El pare, la mare, els germans, els avis, veïns i parents, l'escola, l'hort i les gallines, el tramvia com a metàfora de l'enllaç constant entre el món rural i el món urbà.

Fons i forma també aparellats –sempre, aparellats. Escriptura precisa i sense estridències ni grinyols. L'enumeració justa, l'adverbi eloqüent, l'adjectiu adequat. Lectura de ritme plàcid.


Selecció de fragments marcats amb llapis (en tinc desenes més)

"Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l'any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un «jo pense», sinó per un record: jo me'n recorde."

"...ningú no es pot suportar sencer a si mateix..."

"...l'olor de la terra quan plou..."

"Jo contemplava, doncs, el trànsit de la carretera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, oficialment Carretera Nacional 340 de Cadis a la frontera de França, i molts segles abans Via Augusta de l'Imperi, de Roma o a Roma."

"I és també cert i segur que les poques fanecades d'aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquests primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d'aquell camí reial, via imperial."

"Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l'exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d'escacs d'aquella primera gran guerra europea, ni que els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d'Almansa, farien aquest mateix camí sense ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat i annexionat (fins avui i qui sap si també fins demà) pel país vencedor."

"I perquè aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú."

"Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma. Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer –govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble– camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot."

"El policia que passejava anava a dir-li gràcies, però la mirà amb cara de sorpresa, clavà una llambregada de reüll sobre els tres emmanillats, es va quedar considerant les sis tasses, i l'olor del café calent es va escampar sobre tota la grisor dels homes i del matí com una treva impalpable i profunda. Sí, pobrets, va dir ma mare, que prenguen ells també una tasseta de café, que prou desgràcia tenen. En aquell punt, amb aquelles sis tasses de café, vaig saber clarament per primera vegada què vol dir la paraula bondat."

"Per mi, el llarg parèntesi trist de la malaltia, amb el descobriment que ma mare era visiblement mortal, va començar un matí que mon pare va fer amb mi el viatge amb tramvia, cosa del tot excepcional..."

"La mamà està molt greu, ens va dir, els metges no estan gens segurs si podrà sobreviure, i si es mor... El vaig veure plorar per primera vegada. Si es mor, jo no sé què faré, i vosaltres necessiteu una mare. Quatre homes, comptant-me a mi mateix, que sentia que ja tenia dret als pensaments i paraules dels adults, amb les mans damunt de l'hule de quadrets blancs i blaus que cobria la taula redona, quatre homes plorant. I el pare va concloure: voldria morir-me jo, i que visquera ella. Tal com va ser..."

"I jo, si haguera hagut de triar un ofici entre tots els oficis honestos del món, mai no he tingut cap dubte que hauria volgut ser fuster: més que escriptor, llaurador, hel·lenista, antropòleg o frare. Però fuster d'un petita fusteria antiga, amb el mateix utillatge que ja emprava a Natzaret sant Josep."

"Després, si de cas, passava uns minuts tancat a la comuna, en un racó del corral de la casa [d'uns parents], la qual comuna, escusat o retrete consistia en un banc d'obra llarg amb dos forats redons, un cagador que en podríem dir de matrimoni, que es comunicava per sota amb el galliner, de manera que a mesura que anaven caient les deposicions més o menys sòlides les gallinetes acudien veloçment i complien amb diligència la doble funció d'alimentar-se elles mateixes de matèria substanciosa i alhora deixar-ho tot higiènicament net i sense residus ni olors, i l'usuari podia sentir-les esgarrapar la terra i cloquejar animadament a penes un pam davall del seu cul exposat, sensació inoblidable i mostra educativa de la varietat infinita de condicions de les més simples experiències humanes."

'En altres paraules', avui fa un mes

Avui fa un mes que vaig estrenar el blog En altres paraules, dedicat a temes de lingüística. Per si hi ha algú que volta per aquí que no l'ha vist i li pot interessar, aquí teniu els enllaços de les cinc estrades que té, de moment:

En altres paraules, adreça general.

06/02/2014, ¿Què hi diu, aquí?, sobre dues funcions del pronom hi pròpies del català (i probablement de poques llengües més).

30/01/2014, ¿Què vol dir, 'nosaltres'?, sobre els diferents usos (11!) de la primera persona del plural.

23/01/2014, Non plus ultra, sobre algunes ultracorreccions freqüents.

16/01/2014, ¿Què en pensen, la majoria?, sobre la concordança amb el verb dels subjectes que comencen amb un quantificador.

09/01/2014, ¿Anem o venim, Gemma?, sobre la distribució dels verbs anar i venir en català.

.

Un argument difícil de rebatre

Xavier Sala i Martín va interpel·lar a Davos el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, per posar de manifest una contradicció fonamental en els arguments legalistes de la Unió Europea contra la independència de Catalunya. El que diu és molt difícil de rebatre. Aquí teniu l'enllaç.

Fent memòria: ara fa vuit anys...

El dia que Rajoy va obrir la caixa dels trons

La recollida de firmes contra l'Estatut compleix avui 8 anys

JAUME CLOTET Barcelona | Ara, 31/01/2014

En algun magatzem dels afores de Madrid, llogat pel Congrés, s'hi amaga una de les raons que expliquen la multiplicació dels independentistes i el vigor de l'actual procés sobiranista. Són 4.028.396 firmes, amuntegades dins de 876 caixes, que el PP va recollir fa vuit anys durant el debat estatutari català. La campanya de recollida de firmes va començar el 31 de gener del 2006. L'objectiu oficial era reclamar al govern de José Luis Rodríguez Zapatero que sotmetés la reforma de l'Estatut a un referèndum en què votessin tots els ciutadans de l'Estat. Mariano Rajoy, llavors cap de l'oposició, volia que tots els espanyols responguessin a la següent pregunta: "¿Creu convenient que Espanya segueixi essent una única nació en la qual tots els seus ciutadans siguin iguals en drets i obligacions, així com en l'accés a les prestacions públiques?"

Malgrat la gesticulació, el nou Estatut era aigua beneïda per als populars. Rajoy havia perdut les eleccions del 2004 contra Zapatero, en bona part a causa de la pèssima gestió dels atemptats de l'11-M. En plena travessia del desert, el debat estatutari era l'oportunitat idònia per recuperar terreny. D'una banda, li permetia assetjar Zapatero sense treva i acusar-lo de claudicar davant del nacionalisme. A més, el conflicte territorial permetia al PP mantenir tensionades les seves bases electorals. Tot plegat, ben embolcallat per alguns diaris i ràdios de Madrid que havien convertit l'anticatalanisme en la seva marca distintiva.

Aviat va quedar clar que l'objectiu del PP no era la celebració de cap consulta, sinó la instrumentalització d'aquesta mobilització com a arma política contra el PSOE i la Generalitat. No importava la finalitat, sinó la campanya en si mateixa. Per això, les firmes no van comptar amb cap supervisió ni van ser validades per cap organisme judicial, tal com passa amb les firmes per donar suport a una iniciativa legislativa popular. Es va comprovar que hi havia firmes a nom de l'ànec Donald, de Mickey Mouse i, fins i tot, d'Isabel la Catòlica. El PP tampoc no va fixar cap límit temporal per recollir-les i va acabar la campanya quan va superar els quatre milions de rúbriques, una xifra que va considerar amb la suficient càrrega política per desestabilitzar el procés.

Més firmes que vots

El bombardeig mediàtic previ havia estovat el terreny i els militants del PP no van haver de suar gaire per atreure milers de persones a les seves paradetes. En alguns feus populars, com l'exclusiu barri de Salamanca de Madrid, es van recollir més firmes que no pas vots obtenia el PP: més de 57.000 firmes enfront dels 56.857 vots aconseguits a les autonòmiques del 2003.

La iniciativa, tot i l'eufòria oficial, aviat va adoptar un caire incòmode. El to de la campanya se'ls havia escapat de les mans i semblava pilotada més per la caverna mediàtica que no pas per la direcció d'un partit amb voluntat de govern. L'anticatalanisme latent havia supurat obertament en moltes paradetes. El mateix Josep Antoni Duran Lleida va explicar que un dia, en un carrer de Madrid, un militant del PP que no el va reconèixer li va demanar "una firmita contra los catalanes". Davant d'això, Rajoy va haver d'explicar repetidament que la recollida de firmes no anava "contra ningú", però cada dia era més clar que calia posar fi a una campanya que situava el PP en la línia de la xenofòbia.

La incomoditat del PP català

Per al PP català, la situació era especialment desagradable. Una cosa era estar en contra del procés estatutari i una altra, ben diferent, era recollir firmes en una campanya amb innegables connotacions anticatalanes. Josep Piqué, president dels populars catalans en aquells temps, sabia que hi hauria eleccions al Parlament al final del procés, potser aquell mateix 2006. L'estratègia del PP dinamitava el seu impossible gir catalanista i, per això, els populars catalans van recollir firmes amb comptagotes, procurant passar desapercebuts. Alguns regidors del partit -a Palamós, a Santa Coloma de Farners- es van negar a recollir-ne. Diuen que Piqué no volia assistir a la presentació de les firmes, però Rajoy l'hi va obligar.

Aconseguit l'efecte polític de les firmes, el PP va afanyar-se a enterrar-les. Les va presentar com a annex a una proposició no de llei per demanar un referèndum estatal. La proposta, firmada per Eduardo Zaplana, va ser tombada el 16 de maig del 2006, l'afer es va oblidar i les firmes es van dur al magatzem. S'acabava així la part programada d'aquesta història, però se n'obria una altra que el PP no havia previst.

Independentisme en ascens

La campanya havia indignat amplis sectors socials catalans, sobiranistes o no. Havia posat les bases d'un nou independentisme nascut de la percepció d'agressió que molts catalans havien sentit, un sentiment que es va multiplicar arran del recurs contra l'Estatut interposat pel PP davant del Tribunal Constitucional el juliol del 2006. La sentència, publicada el 2010, va culminar aquest divorci i va convertir el sobiranisme per primer cop en majoritari. Segurament conscient d'haver obert la capsa de Pandora, Rajoy va voler girar full. "Ara toca mirar al futur", va dir en conèixer la sentència. I el futur era, poc que s'ho pensava, el procés sobiranista que ell mateix havia contribuït a fer néixer.

-----

Toni Soler, diumenge a l''Ara'

Els nacionals

TONI SOLER | Ara, 26/01/2014

NECESSITAT. Potser és veritat que Espanya necessita Catalunya, però qui la necessita de veritat és el PP. Sense Catalunya, sense l'órdago separatista, el PP estaria ara mateix pagant la penitència pel desastre de la seva gestió governamental, per la contrareforma de l'avortament i sobretot pel cas Bárcenas, que va desapareixent de les portades sense que els receptors dels famosos sobres s'immutin (molts d'ells van ser ahir a Barcelona, donant lliçons). A les pròximes eleccions europees un país normal dedicaria una sonora coça al cul d'aquesta colla d'impresentables; però sembla que tornaran a guanyar, en part per la inanitat de les alternatives, en part perquè Espanya és com és, i en part també perquè quan volen tenir contenta la seva parròquia agafen el pont aeri, encara que faci 75 anys d'allò dels tancs a la Diagonal, i fan una demostració d'autoritat gairebé castrense, amanida amb insults, amenaces i expressions indignes de polítics democràtics. Tot per conservar i blindar el vot essencialista, el vot dels nacionals, que és el que permet al PP sobreviure als seus errors i a les seves corrupteles.

ESGARIPS. L'espectacle ha estat a l'altura del que s'esperava. Sense concessions. Amb arguments inflexibles i un to fatxenda que fins i tot devia fer salivar Aleix Vidal-Quadras. Ah, l'entusiasme septuagenari del públic. Ah, la patètica reaparició d'Alfons Quintà. Ah, l'ovació de la premsa de Madrid per la demostració d'autoritat, com si estiguéssim davant d'un Perejil 2. Els cops de porta verbals de Rajoy, els machetazos de la Cospedal i per acabar-ho d'adobar les brometes de Jorge Moragas sobre el país dels hòbbits (sabeu de qui parlo, no?: l'amic de l'ex de Jordi Pujol júnior, el que va muntar el dinar de La Camarga, que va sortir fatal perquè es va parlar de massa coses, massa lletges). Molta feina, molt d'esforç, molt de verí, per descreditar un procés que, segons ells, no és real, no porta enlloc i és impossible. No lo vamos a permitir. Això és tot el que tenen per dir abans de tornar a Madrid. Així no convencen cap independentista, més aviat emprenyen els indecisos; però els importa un rave. Només volen esgarrapar quatre vots a Ciutadans i mobilitzar les seves bases fora de Catalunya. Una majoria forta a costa de Catalunya. Espanya, a costa de Catalunya. És per això, que ens necessiten.

FRIVOLITAT. El paperot dels dirigents del PP a Catalunya, fent de comparses i teloners, demana un comentari a part. Ja en teníem prou amb el seu menyspreu del Parlament, el seu provincianisme, els seus intents de promoure la divisió ètnica del país, la submissió amb què s'han empassat totes les provocacions i tots els insults cap a les institucions catalanes. Però sempre es pot anar un pas més enllà, i Alícia Sánchez-Camacho ho ha fet. Camacho, de la qual potser el més rellevant és que encara continuï fent política, va equiparar el sofriment dels militants del PP d'Euskadi amb la situació d'ella mateixa i els seus companys. El pitjor del cas no és que compari el sobiranisme català amb la violència d'ETA -que també- sinó la confirmació que el PP utilitza el dolor de les víctimes del terrorisme per capricis electoralistes. Espero que la temeritat de l'Alícia li suposi una bona esbroncada... si algun dia la conviden a un acte del PP d'Euskadi, o de l'Associació de Víctimes del Terrorisme.

We shall overcome: el meu Pete Seeger

Cantàvem aquesta cançó traduïda al català ("Tots junts vencerem") i jo no sabia qui era Pete Seeger. De fet, sabia ben poca cosa del folk nord-americà, que ens havia arribat traduït pel Grup de Folk i per Xesco Boix (això també ho vaig saber després).


Anys més tard, bastants anys més tard, la conjunció perfecta: Bruce Springsteen li va versionar aquesta i altres cançons en un disc (The Seeger Sessions, 2006) que a mi em va emocionar perquè em va semblar un regal i el millor homenatge. Pete Seeger ja era molt gran.



Així, escoltant Bruce Springsteen i veient-lo actuar en directe a Barcelona, vaig descobrir de debò la música de Pete Seeger.

Seeger també va cantar Springsteen, i no una cançó qualsevol: "The gost of Tom Joad". A duo amb ell, un duo preciós.


Evidentment, tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la seva mort. Jo em quedo amb l'entrada que li ha dedicat el periodista Joan Carles Peris al seu blog, Pete Seeger (1919-2014), cantant i activista. Allà he vist que "This land is your land", que jo li he sentit sempre a Springsteen, també és una cançó seva.

.

Descobrint música nova!

Vaig sentir per primer cop "Pa amb oli i sal", de Blaumut, a la nova llibreria Ona (al carrer Gran de Gràcia de Barcelona), i em va agradar tant que vaig preguntar a la llibretera qui la cantava. Després d'uns dies de Spotify, ara ja tinc el CD, El turista. Aquesta continua sent la cançó que m'agrada més, però tot el disc està molt molt bé.


Aquí trobareu tots els vídeos oficials de les cançons del disc i algun altre.

(Altres entrades d'aquest blog on parlo de la música que m'agrada clicant l'etiqueta "música", aquí a la dreta. Últimament una mica menys monotemàtica!)

Ho va dir d'una manera sublim Ovidi Montllor

.

El Priorat prem l'accelerador

La candidatura de la comarca a Patrimoni de la Humanitat
aspira a presentar-se a la Unesco el 2015

MIQUEL JORDÀ Falset | Ara, 04/01/2014
"Hem posat el comptador a zero. Fins ara, hem fet molta feina i ben feta, però entrem en una fase decisiva i cal que tots estiguem a l'altura". Ho diu Roser Vernet, coordinadora de Prioritat, l'entitat promotora de la candidatura del Priorat a ser reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en la categoria de paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània. Des del 2007, quan van començar a treballar en la idea, aquest reconeixement s'ha convertit en l'objectiu de tota una comarca. Un projecte impulsat per la societat civil que ha anat cremant etapes a un ritme lent però segur, "cosa que demana fer les coses ben fetes", argumenta Vernet.

La cursa de fons continua, però al novembre es va accelerar el ritme quan el ministeri de Cultura va admetre la candidatura a la llista de la qual surten les dues propostes que l'Estat fa cada any a la Unesco. La inclusió els podria portar davant de l'organisme internacional el 2015. La candidatura ja treballa intensament en l'elaboració del dossier de presentació que exigeix l'organisme internacional. "És un document que està molt pautat i hem de seguir els protocols que ens marquen", explica la coordinadora de Prioritat. "Valoren aspectes com l'autenticitat, que no sigui un paisatge de cartró pedra, o la integritat, que estigui equilibrat, que no hi sobri ni hi falti res. I són aspectes en els quals som forts. Però cal plasmar-ho bé", comenta Vernet. En la redacció del dossier hi treballen membres de Prioritat, però també representants de diverses universitats com la Rovira i Virgili, la Universitat de Lleida i la Universitat Autònoma de Barcelona, i de l'Institut d'Estudis Catalans. La candidatura preveu enllestir el document la tardor que ve, de manera que pugui aspirar a presentar-se davant de la Unesco durant el 2015.

El paisatge, clau

La pedra angular del Priorat per aspirar a aquest reconeixement és el paisatge. Per la seva bellesa, singularitat i estat de conservació, però també perquè il·lustra la convivència entre la natura i el desenvolupament de la comarca. El rerefons és la tradició agrària del Priorat, que ha permès aquesta relació harmònica i sostenible dels habitants i el seu entorn. "El que busquem és que la gent del territori pugui viure-hi dignament a partir de la riquesa que generen els seus propis recursos", resumeix la Roser. "Amb la repercussió que tindria un nomenament com el de la Unesco refermaríem els valors que ens han portat fins aquí, però, a més, prestigiant el nostre paisatge prestigiarem també els nostres productes", argumenta.

El vi, l'oli i els fruits secs són els productes estrella de la comarca, que es veurien beneficiats per aquest reconeixement. Però també repercutiria positivament en el turisme, una activitat que en els últims anys ha experimentat un fort impuls al Priorat gràcies al magnetisme del món del vi. Diversos estudis constaten que el segell Patrimoni de la Humanitat pot generar increments de visitants d'entre el 20% i el 30%. Per tot plegat, des de la candidatura reivindiquen que es tracta d'"un projecte de país, ja que els beneficis no es limiten al Priorat, sinó que són positius per al conjunt de Catalunya".

Foto (meva): ermita de Sant Bartomeu, Ulldemolins (Priorat).






.

pastís de castanyes i xocolata

Ingredients

• mig quilo de castanyes (o un pot de puré de castanyes sense sucre)*
• 150 g de sucre moreno (jo el d'Intermón, molt aromàtic)
• 125 g de mantega amb textura de pomada
• 3 ous
• 100 g de cobertura de xocolata

Preparació

1. Bulliu les castanyes amb un tall (com si les haguéssiu de torrar) uns tres quarts d'hora i després peleu-les.

2. Tritureu-les amb la batedora elèctrica o el robot.

3. Si són de pot, comenceu aquí. Barregeu les castanyes amb el sucre (o podeu fer amb la mà), i després amb la mantega (a mi em va bé fer servir una espàtula de silicona).

4. Separeu els rovells de les clares i munteu les clares a punt de neu.

5. Afegiu els rovells a la barreja de castanyes, sucre i mantega i barregeu-ho tot fins que quedi una massa fina. Afegiu-hi les clares a punt de neu, sense remenar-ho gaire, perquè no es perdi l'aire que farà que el pastís sigui flonjo.

6. Escalfeu el forn a 180 graus.

7. Aboqueu-ho dins un motllo untat amb mantega i enfarinat.

9. Fiqueu el motllo al forn i deixeu coure el pastís una hora, o potser una mica menys. Aneu-lo vigilant.

10. Un cop cuit el pastís, deixeu-lo refredar i desemmotlleu-lo amb cura perquè no es trenqui. Si se us esquerda una mica, amb sort ho podreu dissimular amb la xocolata (pas següent).

11. Desfeu la xocolata al bany maria o al microones i cobriu-hi el pastís. El podeu decorar amb trossets de castanya.

Sense xocolata és un pastís una mica fat, però amb la xocolata queda molt fi i molt bo.

* Encara no he provat de fer aquest pastís amb farina de castanyes, però tot arribarà. I llavors actualitzaré la recepta. Si teniu castanyes torrades, peleu-les, bulliu-les un quart d'hora i seguiu amb la recepta. Si heu collit moltes castanyes per Tots Sants, podeu bullir-les totes, repartir-les en bosses de mig quilo i congelar-les sense pelar. En tindreu per a uns quants pastissos!

Aquesta és la meva versió de la recepta del programa cuines de TV3.

(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)


.

Cap d'Any a Eivissa: per Dalt Vila

a Dalt Vila

des de Dalt Vila

Durant aquesta estada a Eivissa també vaig anar a pescar calamars.


.