Uganda no fa el ridícul

SEBASTIÀ ALZAMORA, Ara, 13/06/2012

Aquests dies ha causat furor internacional el ja cèlebre missatge que va enviar Rajoy (a qui tot apunta que aviat recordarem com a Mariano el Breu) a De Guindos mentre aquest ministre estava reunit amb l'Eurogrup, passant la bacina dels cent mil milions: "Aguanta, som la quarta potència d'Europa, Espanya no és Uganda", deia el missatge. Ula, ula. Potser Rajoy es va equivocar de destinatari i l'hi volia enviar a Vicente del Bosque, però el cas és que la cosa va anar com va anar. Als ugandesos l'empanada gallega del president espanyol no els ha fet ni gota de gràcia, i ja fa dies que existeix a Twitter el hashtag #UgandaIsNotSpain, i que circula per la xarxa un vídeo en què una jove ugandesa explica que entenen la provocació de don Mariano com una emissió de boira baixa per desviar l'atenció dels seriosos problemes econòmics i financers que Espanya, i no Uganda, està travessant. Pel que fa al món occidental, l'incident ha servit perquè Espanya i el seu govern reiterin la seva condició de riota predilecta dels mitjans més prestigiosos i de més difusió, començant per la comparativa que va elaborar la BBC per demostrar que Espanya i Uganda efectivament són països diferents, però que no per això Espanya deixa de fer bastanta pena.

El més curiós del cas és que, amb tota probabilitat, el registrador de la propietat Rajoy no deu ser capaç de situar Uganda no ja en un mapamundi, sinó en un mapa de l'Àfrica. La ficada de pota és tan garrafal com gratuïta i innecessària, i s'assembla bastant a la brometa que fa uns mesos es va permetre el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, sobre l'idioma mandinga, amb el propòsit de fer conya marinera sobre la diversitat lingüística del Regne d'Espanya. Esclar que això era abans que transcendís que les "intenses reunions de feina" que Dívar celebrava a Marbella a càrrec de l'erari públic tenien com a únic acompanyant el seu cap d'escortes, amb qui l'uneix una relació tan estreta que no hi passa l'aire. Seria interessant que l'Opus Dei, una entitat a la qual pertany el senyor Dívar, fes pública la seva particular valoració d'aquest assumpte. Mentrestant, Don Carlos està molt ocupat fent-se arxivar querelles, i es veu que ja no li queda humor ni per fer bromes sobre el mandinga.

El que tenen en comú Dívar i Rajoy és una visió obtusa i vagament racista sobre l'Àfrica, que els sembla un referent idoni per fer-ne gracietes denigrants amb la finalitat de subratllar la grandesa de la pàtria espanyola. És el que deia Machado: menyspreen tot el que ignoren, i aquests ho ignoren tot. Ara que també sabem que Rajoy va enviar una carta a Durao Barroso i a Van Rompuy per assabentar-los que l'euro té problemes i que cal actuar ràpidament per solucionar-los, podria succeir que els dirigents europeus fessin gala d'aquest mateix humor tavernari i responguessin a la missiva amb una altra vella broma africana: "Ens ho dius o ens ho expliques, Mariano? Et recordem que l'Àfrica comença als Pirineus".

Jesús Moncada

Avui fa set anys que es va morir Jesús Moncada. Casualment, aquests últims dies m'han regalat dos llibres preciosos sobre obra seva que m'han fet una il·lusió immensa.

El primer, Jesús Moncada. L'univers visual. Llapis, tinta i oli, conté una bona mostra dels seus dibuixos i pintures. Amb explicacions molt interessants i unes reproduccions precioses. M'agraden, sobretot, les pintures del final, oníriques i plenes de color. Les havia vist a Lleida exposades, poc després de la mort del Jesús, i em pensava que ja no les veuria mai més.

El segon, Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada, és un recull de dedicatòries i targetons, amb una explicació breu (destinatari, obra dedicada, motiu del targetó...). Ens descobreix una faceta diferent, un estil una mica diferent, de l'autor.

Entre els llibres de Jesús Moncada, els meus preferits són Calaveres atònites, Cabòries estivals i, sobretot, Estremida memòria. Segurament Camí de sirga també hi hauria de ser, però la vaig llegir fa temps, quan es va publicar, i la tinc més desdibuixada. L'hauré de rellegir (¿quan, amb tants llibres que tinc pendents d'una primera lectura?).

Mentiria si digués que Jesús Moncada era amic meu. Només érem veïns, vivia tres cases més avall. Però des del dia que, després de molts dubtes, em vaig atrevir a dir-li que Estremida memòria m'havia deixat sense saber què llegir després, quan ens trobàvem pel carrer xerràvem de coses quotidianes, sovint acompanyats de l'Agustí, el quiosquer que compartíem i que li "gestionava" les dedicatòries de la gent del barri. En conservo algun dibuix preciós de l'estil dels que s'han publicat ara (amb el Nelson, el cocodril de l'Ebre, un llaüter, la xuta Cassandra...). I la seva malaltia i la seva mort les vaig sentir com no havia sentit mai i com no he tornat a sentir mai més la mort d'una persona que no fos molt pròxima a mi. De fet, encara em dol.

Projectes pendents: primer, anar a Mequinensa a visitar l'Espai Moncada i la resta del Museu d'Història de Mequinensa. I segon, molt més imminent: anar a veure Mequinensa al Teatre Nacional, que s'acaba diumenge!

classe de llengua

Avui al diari ens expliquen amb exemples més o menys recents (del cap de setmana passat al novembre del 2002) què és un eufemisme i, sobretot, quin ús n'han fet els polítics en aquest període.

La classe es podria titular, doncs: "els eufemismes en el discurs polític recent", i pot ser també, per als més joves, una classe d'història contemporània contemporània. Voilà:

(Per a qui el vulgui, l'enllaç directe a la notícia. Jo he preferit estalviar-me i estalviar-vos la foto... I perquè no us perdéssiu res, he posat aquí tots els enllaços que hi ha. Formen part de la classe, i us ben asseguro que no tenen pèrdua!)




"Filets de plastilina" per no dir "marea negra" i "préstec bancari" per no dir "rescat": 6 eufemismes polítics

L'executiu de Rajoy ha buscat aquests dies una expressió 'amable' per definir la intervenció a la banca espanyola. L'ús d'eufemismes és una estratègia recorrent dels governs quan van mal dades

ISAAC SALVATIERRA Barcelona, Ara, 11/06/2012

Quan hi ha una crisi, es poden dir les coses pel seu nom o buscar paraules 'amables' que intentin emmascarar el mal o, com a mínim, fer-lo menys evident. El govern del PP ha decidit que del rescat a la banca espanyola n'hi diria "préstec" o "ajuda financera". És un fet recorrent de la classe política espanyola jugar al joc de les paraules prohibides quan van mal dades. L'estratègia sovint se'ls gira en contra perquè el ciutadà s'adona que li venen gat per llebre.

1. Paraula prohibida: 'Rescat bancari' (govern del PP, juny 2012).

Substituir per: "Préstec", "obertura d'una línia de crèdit europea", "ajuda financera", "allò d'ahir".

Mariano Rajoy ha evitat dir en tot moment la paraula 'rescat' en la compareixença d'aquest diumenge per explicar la intervenció bancària (vídeo). El president espanyol ho ha definit com l'"obertura d'una línia de crèdit europea". També s'hi ha referit com a "préstec" i diverses vegades ha arribat a parlar d'"allò d'ahir" ['lo de ayer']. Malgrat la polèmica per no fer servir el terme, Rajoy ha dit que no entraria en "debats nominals". Aquest dissabte el ministre d'Economia, Luis de Guindos, el primer a comparèixer, també va evitar l'expressió 'rescat bancari' i va parlar d'"ajuda financera". "El govern sol·licita ajuda financera. No té res a veure amb un rescat", va dir. "Això és un préstec que es rep en condicions més favorables que si el demanéssim al mercat". La gran majoria de la premsa internacional coincideix a parlar de "rescat" i fins i tot la revista 'Time' n'ha fet broma a la seva web.

2. Paraula prohibida: L'autoria dels atemptats de l'11-M (govern del PP, març 2004).

Substituir per: "Hi ha dues línies d'investigació".

El govern del PP, amb el ministre de l'Interior Ángel Acebes com a cara visible, va intentar allargar com va poder la suposada hipòtesi de l'autoria d'ETA en els atemptats de Madrid de 2004 (vídeo). L'autoria islamista perjudicava els interessos dels populars a tres dies per a les eleccions generals perquè l'atac es vincularia directament amb la participació espanyola en la invasió de l'Iraq. Així que el govern d'Aznar va intentar guanyar temps per intentar mantenir viva fins al final la hipòtesi d'ETA. Acebes va dir en la seva primera compareixença al migdia que "ETA buscava aquest atemptat". Més tard va aferrar-se a les famoses "dues línies d'investigació". Segons un recompte fet per 'El País', en 7 compareixences entre l'11 i el 14 de març, el ministre de l'Interior va relacionar ETA amb els atemptats almenys 59 vegades. Només hi va haver 5 referències a Al Qaeda. El mateix 11-M al matí, el president espanyol José María Aznar va arribar a trucar els directors dels diaris venent la hipòtesi d'ETA com la verdadera, i així va quedar reflectit a les portades de la majoria d'edicions especials de la tarda. El 13 de març, milers de ciutadans es manifestaven davant les seus del PP exigint saber la veritat. La convocatòria espontània via sms va ser un assaig del poder que tindrien poc després les xarxes socials. L'endemà, el PP va perdre les eleccions generals contra tot pronòstic.

3. Paraula prohibida: 'Crisi' (govern del PSOE, juliol 2008).

Substituir per: "Període de desacceleració", "dificultat econòmica seriosa", "desacceleració accelerada", "període de dificultats objectives".

"Tenim titular!" va dir la periodista Gloria Lomana en una entrevista al president espanyol. José Luis Rodríguez Zapatero acabava de dir per primera vegada la paraula "crisi". Era el juliol de 2008 a Antena 3 (vídeo). Zapatero havia parlat de "període de desacceleració" i de "dificultat econòmica seriosa" i, davant la insistència dels entrevistadors, va accedir a dir 'crisi': "En aquesta crisi, com vostès vulguin que digui, hi ha gent que no passarà cap dificultat". Els mesos anteriors també havia parlat de "desacceleració accelerada" i de "període de dificultats objectives". Més endavant, el govern de Zapatero va començar a parlar de "brots verds" per 'vendre' la il·lusió d'una sortida de la crisi que encara no ha arribat.

4. Paraula prohibida: 'Marea negra', 'chapapote' (govern del PP, novembre 2002).

Substituir per: "Filets de plastilina", "taca negra".

El 13 de novembre de 2002 un petrolier amb 70.000 tones de fuel va embarrancar prop de la costa gallega. El govern d'Aznar va avalar la decisió d'allunyar el 'Prestige' del litoral, en contra del que deien els protocols. La mesura va danyar l'estructura del vaixell, que es va dividir en dos després d'una setmana a alta mar vessant combustible. Mariano Rajoy, llavors vicepresident del govern espanyol, encarregat de donar la cara, va evitar parlar de marea i va fer servir l'expressió "taca negra". Més tard va definir el vessament com uns "filets de plastilina" que s'enfonsarien solidificats (vídeo). Al cap d'uns dies, els "filets" ja eren una marea negra, que ocupava 50 quilòmetres de costa. El famós "chapapote" va arribar a la costa i va provocar el pitjor desastre ecològic de Galícia.

5. Paraula prohibida: "Retallades" (govern de CiU a Catalunya i del PP a Espanya, 2012)

Substituir per: "Ajustos", "ajustos de plantilla", "reducció de complements salarials", "l'austeritat no és un càstig és un valor".

"Sí, són retallades, no m'importa dir-ho encara que després a Gènova em mirin malament", va confessar el maig passat el president del PP basc, Antonio Basagoiti en una entrevista a 'Los Desayunos de TVE'. Tant el govern del PP a l'Estat com el de CiU a Catalunya han evitat fer servir la paraula "retallada" per definir el sever ajust pressupostari per reduir el dèficit. De l'acomiadament de personal se n'hi diu "ajustos de plantilla" i, de la retallada de sou, "reduccions de complements salarials". Artur Mas fa bandera del valor de l'austeritat.

6. Paraula prohibida: 'Transvasament' (Govern d'Entesa PSC, ERC, ICV, març 2008).

Substituir per: "Captació temporal d'aigua"

"No és un transvasament, és una aportació puntual, provisional, urgent i desmuntable". El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, va fer mans i mànigues per evitar dir la paraula 'transvasament' durant l'episodi de sequera a Catalunya de l'any 2008. El 25 de març va parlar d'una "aportació puntual" i "desmuntable". També en diria "captació temporal d'aigua". Una de les mesures proposades per la conselleria al govern espanyol era agafar aigua del riu Segre i desviar-la al Llobregat per evitar que Barcelona es quedés seca. Les forces del tripartit es van oposar fermament al transvasament de l'Ebre, previst en el Pla Hidrològic Nacional del PP, després derogat per Zapatero. El suport de Pujol al govern d'Aznar li va suposar un important desgast a les Terres de l'Ebre.

El Priorat com a metàfora

(Com a filla d'un home que va emigrar del Priorat els anys cinquanta cap a Barcelona, i com a persona que estima profundament aquella terra, el meu agraïment més sincer a Miquel Puig per haver publicat aquest article.)

MIQUEL PUIG

Ara, 07/06/2012
Fa trenta anys, el Priorat era una comarca pobra que, a més, no tenia futur. L'agricultura -avellana, raïm, una mica d'ametlla i d'olivera- no atreia als fills dels pagesos, que marxaven a Barcelona. La verema es feia en català i la producció vinícola es concentrava a les cooperatives, que elaboraven un vi pastós i aspre destinat a ser barrejat amb altres vins de menys consistència. Existia una certa activitat industrial, particularment al voltant de la confecció, que no tenia altre avantatge competitiu que l'accés a una mà d'obra -femenina- disposada a treballar més per una mica menys que a la Catalunya metropolitana. Amb el temps, les pensions van passar a ser la principal font d'ingressos de la comarca.

És coneguda la història de la renaixença del vi del Priorat. L'any 1982 la Generalitat va crear la primera escola de viticultura i enologia, a Falset. Per dirigir-la va fitxar un biòleg alacantí amb experiència docent però total desconeixement de la matèria. Afortunadament, es tractava d'un personatge excepcional que, anys després, tip del que considerava un enfocament científic miop, donaria un cop de porta i es llançaria a una aventura impossible: capitalitzar l'atur i adquirir una finca on experimentar amb diferents varietats de vinya. Per aquella època, dos aventurers de nissaga vinatera van aterrar al Priorat; el primer, d'origen francès i enamorat de la virginitat del paisatge, havia convençut el segon, de la Rioja, del potencial del territori per produir vins excepcionals. A Falset van coincidir amb un periodista que havia vingut de Tarragona a fer política. Tots quatre van llogar un local a Gratallops per elaborar un vi amb unes pretensions que als locals ens van semblar absurdes. El model que preconitzaven no era nou: a banda de les cooperatives ja existien cellers independents, però ells van aportar-hi audàcia i visió internacional. Com tots els profetes, van fracassar a la seva terra, i Catalunya i Espanya van mantenir-se fidels als vins de la Rioja. Però van triomfar fora: els seus productes van ser aclamats pels crítics internacionals i en van començar a exportar. El seu exemple ha estat seguit per d'altres, tant empresaris locals com inversors forans; els primers elaboren en locals modestos, els segons en pretensiosos edificis de nova planta. Avui els vins de la comarca es venen arreu i competeixen amb els dels orígens més prestigiosos.

Durant un temps, l'èxit dels productors es va traduir en la prosperitat dels viticultors, particularment si disposaven de varietats franceses, escasses i molt apreciades pels enòlegs. Cap a l'any 2000, a la DO Montsant el quilo de merlot o de cabernet es pagava a 1 euro, mentre que la clàssica garnatxa es pagava a 0,40. Amb el temps, la producció va atrapar la demanda i els preus van caure: avui tant les varietats franceses com les autòctones (ara preferides pels enòlegs) es paguen a uns ruïnosos 30 cèntims.

La indústria de confecció ha desaparegut, però un alcalde de Falset d'increïble dinamisme va deixar-se la pell per atreure noves factories i després d'innombrables fracassos va aconseguir interessar a una multinacional fabricant de portes d'ascensors, que constitueix el nucli industrial més important de la comarca.

La població del Priorat s'ha mantingut gràcies a la immigració: un de cada vuit habitants és estranger (un de cada sis a Falset), i avui a la verema hi són molt presents l'ucraïnès (la parla de la colònia romanesa) i l'àrab. Oportunitats laborals? De dues menes: al camp, a 50 euros el dia, i al món exportant vins (Priorat i Montsant) i olis excepcionals (Siurana). Avui, amb 150 cellers, al Priorat hi ha més empresaris que mai; no tenen la vida gens fàcil, però la majoria van fent. No hi ha, en canvi, perspectives per a qui vulgui un contracte estable i ben pagat: les oficines bancàries i de la Generalitat a Falset tendeixen a la contracció, el jutjat està amenaçat i la notaria no és el que era; les botigues de tota la vida pateixen per la competència de les grans superfícies de Reus, Móra i el mateix Falset.

El ministre De Guindos diu que si l'Estat no inverteix 23.500 milions d'euros (de la nostra butxaca) a Bankia serà la catàstrofe, Montoro amenaça que Espanya serà intervinguda, la premsa insisteix que Merkel ha d'afluixar i donar una mica més de temps a Espanya perquè redueixi el seu dèficit, els socialistes mediterranis clamen perquè es complementin les polítiques d'austeritat amb les de creixement, els acadèmics reclamen que es defineixi un nou model productiu. Bankia? Intervenció? Dèficit? Polítiques de creixement? Nou model productiu? En la meva opinió, la sortida de la crisi no va per aquí. El que cal és que més empresaris s'atreveixin a fer més bé, i exportar el que sabem fer. Malauradament per als nostres fills, s'ha acabat allò que una carrera universitària era el passaport per entrar a treballar a La Caixa, la Generalitat o la Fecsa i jubilar-s'hi, però segueix havent-hi molta feina: la que sembla que només volen fer els immigrants i obrir mercats -la comercialització del nostre oli segueix monopolitzada pels italians, a l'espera que joves emprenedors es llancin a fer-se un forat en els mercats internacionals.

Alzamora i Capdevila comenten l'actualitat d'avui

VISCA EL SISTEMA

La llibertat no és cap collonada

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 29/05/2012
Doncs ja ho tenim: després de tant d'estira-i-arronsa, després de tant de tomba i gira, resulta que el percentatge de pares que han escollit el castellà com a llengua d'escolarització dels seus fills a les Balears es mou entre el 10% i el 15%. Això vol dir que a la resta ja els està bé el sistema actual, amb el català com a llengua vehicular de l'ensenyament, amb un mínim del 50% de les hores lectives en l'idioma de Ramon Llull i de Rafel Nadal, segons la legislació vigent fins a l'entrada en tromba del govern del rumbós José Ramón Bauzá i els seus boys . Un d'ells, el melancòlic conseller d'Educació, Cultura i Farbalans, Rafel M. Bosch, va sortir fa uns dies a explicar-ho en roda de premsa, amb una voluntat evident de posar-se la bena abans de la ferida.

I és que un 10% o un 15% de demanda és molt poqueta cosa, per a un govern que ha fet d'aquesta absurditat el seu cavall de batalla i que, quan se li plantegen discrepàncies, exhibeix la seva majoria absoluta de fa un any com si fos l'as de bastos. Una majoria absoluta no es fa amb un 10% ni amb un 15%, em sembla. Potser per això, el conseller Bosch es va limitar a dir que no es donarien casos d'aules formades només per quatre o cinc alumnes, cosa d'altra banda inevitable si han d'aplicar amb propietat el seu model de separació per idioma matern dels alumnes.

El problema es veia a venir de lluny i ara ja el tenen a les mans, en forma de moniato calent: ¿com pensa el govern Bauzá atendre aquesta demanda del 10% o el 15% que ells mateixos han forçat a emergir? Si no creen als centres públics aquestes aules de només quatre o cinc alumnes serà impossible oferir-los l'ensenyament monolingüe en castellà, i aleshores els pares que l'han triat (votants, al cap i a la fi) se sentiran inevitablement decebuts i enganyats. L'electorat ja les té, aquestes bromes. ¿I com es poden segregar aules només per a quatre o cinc alumnes, en un sistema escolar retallat fins a les genives i amb una comunitat educativa emprenyada després de tot un any d'ingerències, intromissions i mala vida promoguda sistemàticament per la conselleria del ram? A nosaltres no se'ns acudeix cap manera potable de fer lligar aquest allioli, però això no té cap importància: el que és rellevant és que els que se l'han inventat tampoc no tenen ni idea de com fer-ho. Un exemple més de la tasca de govern d'un executiu seriós i valent (Bauzá dixit ) que fa el que s'ha de fer (ídem).

Per tot això, al conseller Bosch només se li va acudir felicitar-se per haver procurat "la llibertat" dels pares. Deu ser el concepte de llibertat que ha mostrat ell mateix en enviar treballadors de la seva conselleria a requisar els llaços en favor de la llengua que alumnes i professors pengen als centres com a senyal de protesta de les seves irrisòries polítiques. La llibertat, com sens dubte sap el senyor Bosch -que abans de conseller va ser pedagog-, no es pot confondre mai amb un resultat electoral. I encara menys amb les collonades d'un gabinet d'obcecats.


El pitjor de Bankia no són els diners

CARLES CAPDEVILA | Ara, 29/05/2012
El pitjor de Bankia no és com van caure ahir les seves accions, que ara a més a més són nostres. El pitjor de Bankia no és que ha fet perdre encara més crèdit d'Espanya als mercats i a la premsa més influent del món. El pitjor de Bankia no són els 23.000 milions que hi enterrarem, ni els que vindran. El pitjor de Bankia no és que confirma que una politització desvergonyida pot portar a forats escandalosos. El pitjor de Bankia no és saber que encara estan guanyant temps esperant un miracle, i com que no arribarà caldrà abocar-hi més diners.

El pitjor del forat econòmic, ètic, estètic, legal i polític de Bankia, amb diferència, és que forada la nostra moral. Dispara la pitjor de les primes de risc, el risc que no ens creguem res, el risc que no ens doni la gana d'assumir més responsabilitats individuals, el risc de sentir-nos estafats, el risc que els que han tancat el negoci només per falta d'un crèdit pont se sentin directament robats, el risc que s'acabi per sempre la paciència amb les mesures que caldrà anar prenent. I això seria el més terrible, perquè només ens en sortirem si creiem en alguna cosa, i per fer esforços cal saber cap on anem i cal tenir la certesa que qui se'n rigui ho pagarà car, que és exactament el contrari del que està passant. Ara no paguen els desastres, sinó que els paguem la festa indecent.

el Col·lectiu Emma

Una recomanació: el Col·lectiu Emma. Ells mateixos ens expliquen qui són:

El Col·lectiu Emma som un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som. Per això volem respondre a visions esbiaixades que es donin sobre els catalans a la premsa internacional. També volem reservar un espai per a les opinions favorables que trobem en diaris de paper o electrònics que tenen ressò internacional.

----

A suggestion: the Col·lectiu Emma. They explain themselves who they are:

Col·lectiu Emma is a network of Catalans and non-Catalans living in different countries who have made it their job to try and set the record straight on news items published in the international press relating to various aspects of Catalan society.

"Explicacions i responsabilitats", article de Sebastià Alzamora

VISCA EL SISTEMA

Explicacions i responsabilitats

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 27/05/2012

El nou president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, va fer ahir un d'aquests exercicis de prestidigitació verbal que tan entretinguts ens tenen en els últims temps: un tecnicisme per aquí, una excusa barata per allà, tot plegat amanit amb la imprescindible dosi de fatxenderia i prepotència, i aquí (a Bankia) no hi ha hagut mai mala gestió. Tampoc no hi ha cap responsabilitat per depurar, ni pel que fa a Don Rodrigo ni als que li reien les gràcies. Ben al contrari: tot va anar com una seda, cosa de la qual ens felicitem perquè, si per mala sort hagués arribat a anar malament, potser hauríem d'empenyorar la dentadura de la iaia per pagar la nostra part alíquota del cataclisme bankista. Res en aquesta mà, res en l'altra, i de cop sobtat apareix de dins el copalta el conill d'una gestió impecable. Il·lusionisme fi. Acabada la funció, el gran Goirigolzarri va passar la gorra: 19.000 milions més de l'erari públic, que en qualsevol cas, va voler precisar, no s'han d'entendre com a ajudes ni inversió a fons perdut, sinó com a capitalització. Això ens va deixar a tots molt més tranquils, i ens va fer prorrompre en visques i aplaudiments.

Els partits polítics, en canvi, sempre tan insensibles a aquesta mena de coses, van preferir mostrar-se escèptics davant els jocs de mans del president de Bankia, com aquell espectador displicent que diu, sí home, si jo ja sé que duies el conill amagat dins un camal dels pantalons. Només el PP va voler fer veure que li havia agradat el xou, més que res perquè els seus dirigents en són, alhora, els principals espònsors. La resta, però, es van decantar per l'opció de mostrar-se indignats en vista de tanta barra i demanar explicacions i responsabilitats.

És una sort que ho facin, perquè nosaltres, els espectadors, altrament coneguts com a ciutadans, també en demanem, d'explicacions i responsabilitats, començant per les dels mateixos partits polítics. Sobretot als que tenen representació en el consell d'administració de Bankia, però també als que no en tenen: ¿de veritat tots ells ja sabien com anava el truc? I, si era així, per què no deien res? O formulat d'una altra manera: ¿de veritat els nostres capitostos ignoraven que la sortida a la borsa de Bankia era un ball de Carnaval abocat inevitablement al precipici? ¿Són lents de reflexos o és que estan a la lluna? Entre una opció i l'altra sobresurt aquest home que es diu Rubalcaba, que era vicepresident del govern d'Espanya quan es va cometre la fusió freda (una glaciació, més aviat) entre Caja Madrid i Bancaixa, i que ara es fa el sorprès i va pel món exigint justícia social i control del diner públic.

O bé els polítics no sabien res del que passava a Bankia, o bé ho sabien i es feien (i es fan) l'orni. El primer supòsit els converteix en una colla d'incompetents; el segon en una tropa de pocavergonyes: la suma de tots dos els deixa com a còmplices necessaris d'una màfia que ens està plomant a tots de viu en viu. Marqui vostè amb una X l'opció que li sembli menys desoladora.

"Aprenents d'Aguirre", article de Toni Soler

FORA DE TEST
Aprenents d'Aguirre
TONI SOLER | Ara, 27/05/2012

Sánchez-Camacho i companyia necessiten imperiosament que no es parli del pacte fiscal. Els surt molt més a compte atiar el conflicte lingüístic.

NUMERETS. S'ha parlat molt de l'estirabot d'Esperanza Aguirre en vigílies de la final de la Copa del Rei. S'ha atribuït a una maniobra escapista per part de la lideresa , que necessita excitar les baixes passions per desviar l'excessiva atenció mediàtica sobre l'escàndol (creixent) de Bankia, la hisenda autonòmica i certes ramificacions capitalines de la trama Gürtel. Però ha passat més desapercebuda una maniobra semblant assajada pel PP català, de manera encara més barroera, però amb idèntics objectius. El grup d'Alícia Sánchez-Camacho ha demanat oficialment al president i als consellers de la Generalitat que alternin el català i el castellà en les seves intervencions públiques, una mica per normalitat (malaguanyat concepte!) i una mica per cortesia [sic] envers la població de llengua materna castellana.

La proposta és, com diuen a Figueres, una solemne bertranada, que només tenia l'objectiu de muntar un numeret a la cambra catalana, cosa que per desgràcia es va complir; l'espectacle va ser de baix nivell, perquè aquestes coses les fa molt millor l'Albert Rivera. Però el cas és que així vam estar tots plegats -polítics, premsa i ciutadania- distrets i/o emprenyats, després de veure com s'intenta humiliar novament la llengua del país, com a càstig per no haver desaparegut del tot quan li tocava, és a dir, quan els pares d'alguns dels dirigents del PP remenaven les cireres -i en algun cas, el sabre.

MOSSEGAR L'ESQUER. El fet és lamentable, però se'n deriven conclusions molt reveladores. Si el PP mira de fer bascular el debat català cap a l'idioma i la identitat -temes que històricament considerava "que no interessen a la gent"- és que realment està preocupat per les seves expectatives, confirmades en enquestes recents. No n'hi ha per menys: la credibilitat del govern de Rajoy està per terra, mentre que a Catalunya CiU ha aconseguit espolsar-se part de la pressió que rep per les retallades fent que el debat polític orbiti entorn de la fiscalitat. En aquest terreny, el PP se sent feble perquè no té autonomia de decisió ni arguments reals per oposar-se a la indignació ciutadana. Per tant, Sánchez-Camacho i companyia necessiten -ho necessiten imperiosament- que no es parli del pacte fiscal, ni de res que tingui a veure amb el malmès benestar de la població catalana, parli en la llengua que parli. Als populars els surt molt més a compte atiar el conflicte lingüístic, amb l'esperança que algú mossegui l'esquer, la cosa pugi de to i es confirmi la falsa premissa que la sobirania és una amenaça per a la convivència dins de Catalunya. És el que han fet tota la vida els bombers piròmans, és el que ha fet Esperanza Aguirre, és el que fa la caverna impresa, posant el pedrot de Gibraltar a tota portada, perquè tapi els milers de milions d'euros que ens costarà Bankia. Però el fet que sigui una maniobra matussera no vol dir que no sigui perillosa, tractant-se del futur de l'idioma i de la cohesió nacional. Tant de bo a Catalunya no hi hagi gaire gent prou beneita per caure en aquesta trampa.

la llengua a l'escola (2)

Arriben bones notícies de llevant... A veure si el resultat és que hi ha tan poques sol·licituds que la cosa no dóna per obrir aules. Aquesta seria la bona notícia, la que demostraria que hi ha vegades que la política --alguns polítics-- no pot modificar determinades realitats per molt que ho intentin, que no poden amb la gent.

Menorca

"Part forana" de Mallorca

Gràcies, Júlia!

Gràcies, Roser!

la llengua a l'escola

La Conselleria d'Educació balear declara la guerra a la pau lingüística

La Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) denuncia la salvatjada de la Conselleria d'educació del Govern de les Illes Balears d'imposar la segregació dels infants de les Illes per raó de llengua. Per ordres directes de Madrid enguany donaran l'opció de triar de fer el primer ensenyament en espanyol o en català. Per tant, uns nins ho faran com fins ara en català i els altres companys en espanyol, provocant el caos a les escoles de les Illes i destruint l'exemplar pau lingüística que hi havia fins ara.

D'aquesta manera marcaran i enfrontaran els nens des del primer ensenyament en nom de la "llibertat d'elecció" que és el mateix que dir la llibertat a ignorar el català o la llibertat a la segregació dels infants. Una falsa" llibertat" que mostra el nivell d'esclavatge i d'ignorància dels servidors fidels de les consignes genocides de Madrid dictades per una extrema dreta espanyolista i que els lacais del PP balear acompleixen per continuar ostentant el poder.

Optar pel català i matricular en català significa matricular en futur, en qualitat i en cohesió social, matricular en espanyol significa segregació, ignorància del país i atemptar contra el dret a la igualtat i els drets lingüístics dels infants, "que són uns drets democràtics bàsics que tot Estat democràtic hauria de respectar".

La FOLC crida la comunitat educativa a la desobediència civil i a reflexionar sobre la necessitat de fugir definitivament d'aquest context espanyol cada dia que passa més opressor.

Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC)

En nom de les entitats següents:

Àgora Literària de Ponent, Àgora Literària dels Països Catalans, Amics de la Llengua Catalana, Angelets de la Terra, Arrels dels Països Catalans, /Arxiu de Tradicions de l'Alguer, Associació Cívica de Guardamar, /Associació Cívica El Tempir, Associació Cívica pel Valencià l'Antina de Santa Pola, Associació Cívica per a la Normalització Valencià, Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, Associació Cultural Alambor, Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila, Associació Cultural del Matarranya, Associació Cultural El Raig de Crevillent, Associació Cultural Serra Grossa, Associació d'Amics de l'Escola Comte Guifré de Perpinyà, Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC), L'Associació Josep-Narcís Roca i Ferreras, Associació Llengua Nacional, Associació per la Llengua, Associació SAC XIROI, Associació Tallers per la Llengua, CAPPEPV- Coordinadora d'Alumnes, Pares i Professors per l'Ensenyament Públic en Valencià, CAPPEPV- Marina Alta, Casal Argentí a Barcelona, Català sempre, Centre Cultural- Casal Jaume I de Perpinyà, Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris (CEL), Centre d'Estudis Solivellencs, Cercle XXI, Col·lectiu de la Llengua i la Cultura de Castelló, Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), Coordinadora de l'Alcoià- Comtat pel Valencià, Coordinadora de la Plana Baixa Ensenyament en Valencià, Coordinadora de la Vall d'Albaida per la Defensa i l'Ús del Valencià, Coordinadora Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera, Coordinadora Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Marina Baixa, Coordinadora Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Ribera Alta, Coordinadora pel Valencià Camp de Túria, Coordinadora pel Valencià de les Valls del Vinalopó, Coordinadora pel Valencià El Guaix d'Horta Sud, Coordinadora pel Valencià Horta Nord, Coordinadora per l'Ensenyament en Valencià del Camp de Morvedre, Coordinadora Safor- Valldigna pel Valencià, Cultural Nord, Dignitat Nacional, Escola Catalana, Escola Valenciana. Federació d'Associacions per la Llengua, Espai País Valencià, Falla El Raconet, Falla del Port de Cullera, Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalana a Perpinyà, Freecatalonia, Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, Fundació Privada Esport Català, Institució Cultural de la Franja de Ponent, Joves de Mallorca per la Llengua, La Crida del Segle XXI, Obra Cultural Balear (OCB), Òmnium Cultural de Catalunya-Nord, Òmnium Cultural Reus - Baix Camp, Organització Capital de la Cultura Catalana, Parlacatala.org, Plataforma per la llengua, Plataforma per la Llengua d'Eivissa i Formentera, Softcatalà, STEI-i, STEPV- Intersindical Valenciana, /Units - Associació Internacional de Voluntariat i /Veu Pròpia, Xarxa Cultural de l'Ebre i de Ponent.

Avui Gabriel Ferrater hauria fet noranta anys: #90ambFerrater

Considerat com un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i autor d'una obra poètica que va trencar motllos i va influir tota la poesia que es va escriure després, sembla que Ferrater no rebrà cap homenatge oficial en aquest aniversari.

Conscient que, malgrat aquesta mancança, l'obra i la figura de Ferrater és vigent i estimada per moltes persones, i seguint una iniciativa de David Figueres Masip al Facebook, us convido a tots els que tingueu alguna mena de tribuna o senzillament als que considereu que val la pena de recordar-se d'ell, que us uniu a aquesta celebració.

Fem que els seus versos, les seves paraules, siguin presentes a la xarxa.


LA CIUTAT

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies


Enllaços sobre Gabriel Ferrater
Lletra
AELC
VISAT
Mag Poesia
Corpus literari
Un fres de mores negres (Enric Blanes)
Ferrateriana (dins Els dies i les dones - David Figueres)
Metrònom Ferrater (bloc del documental homònim)
Metrònom Ferrater (per veure el documental)

També podeu participar en l'homenatge des de Twitter amb l'etiqueta #90ambFerrater.

el Boss a Barcelona

Concert meravellós de Bruce Springsteen ahir a Barcelona! Vam acabar exhaustos però ben contents. La combinació de cançons noves i antigues --no totes les més típiques-- va estar molt bé. La posada en escena, senzilla, com sempre, però molt bonica. I les versions noves de cançons ja conegudes, amb un aire soul preciós. I la presentació en societat del nou saxofonista, Jake Clemons, que, tot i no tenir la potència de l'oncle, va fer una actuació meravellosa i ens va arribar al cor.

Un tast del que n'ha dit la premsa: l'Ara, el Diari de Balears i El País.

En fi, que em falten paraules. Un capítol més de la història d'amor entre el Boss i nosaltres. I que en vinguin molts més!!!

A més a més, aquest concert per mi va ser mooolt especial: era la primera vegada que els meus fills, que han mamat Springsteen des del bressol (literalment, i de fet des d'abans de néixer!), anaven a un concert seu. Va ser molt emocionant tenir-los al costat i notar com xalaven veient-lo en directe i comprovant per ells mateixos una cosa que jo els havia dit moltíssimes vegades: que el directe de Bruce Springsteen és únic.

(Fotos de Jo Lopez, publicades al web oficial de Springsteen.)

Joan Francesc Mira a la UB

Conferència de cloenda del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials

Literatura, traducció, literatures

Dimecres 23 de maig del 2012
6 de la tarda

Aula 1.1 de l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona

Vinguen els temps que vinguen, el llibre serà encara el gran vehicle: les paraules escrites, sobre pàgines de paper o sense paper, i si pot ser ben compostes, correctes i netes. La vida és breu, però afortunadament l’art –l’art d’escriure i de llegir– és tan extens que ens permet “ser” moderns i antics, homes i dones, infants i ancians, i habitants de qualsevol època o país. Poc més podem demanar, en aquesta vida tan curta, ara que el món és redó i que tota la literatura és nostra. (Joan Francesc Mira)

Més informació al web del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona

capvespre a Portsmouth

Aquest dissabte al vespre, un cop acabat el congrés, he fet un llarg passeig de tres hores, quasi de comiat, per la zona antiga de Portsmouth. El passeig m'ha proporcionat unes quantes sorpreses, totes molt agradables. Mentrestant, ja ho veureu, s'anava fent de nit.

Erasmus

L'EDITORIAL

Erasmus: la cara més exitosa d'Europa

Ara, 09/05/2012

Enmig d'una Europa convulsa, una Europa que viu atrapada per la crisi econòmica, que veu atònita com ressorgeixen la ultradreta i els populismes, amb la moneda comuna sotmesa a grans tensions i la construcció política encallada, ens arriba una bona notícia. Es tracta de l'èxit del programa universitari Erasmus, que ara celebra el seu primer quart de segle d'existència amb un bagatge quantitatiu i qualitatiu més que notable.

Dos milions i mig d'universitaris s'han acollit als programes d'intercanvi d'estudis promoguts per Erasmus des del 1987, amb un creixement que ha arribat a la xifra rècord del curs passat: 231.000 estudiants (l'any que es va iniciar l'aventura s'hi van apuntar 3.244 alumnes). Actualment hi participen 32 països, incloent-n'hi alguns de fora de la Unió Europea: Croàcia, Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Turquia.

L'èxit del programa Erasmus ha fet que, malgrat la crisi, el seu pressupost hagi augmentat un 2% en el curs actual, tot i que els diners rebuts pels alumnes s'hagin reduït una mica a causa de l'increment de participació, i amb importants diferències entre països: la mitjana europea són 230 euros mensuals (l'espanyola, 133). Amb tot, Espanya és l'estat que més estudiants envia fora (uns 36.000) i també el que més en rep (un 16% del total), i té set universitats entre les deu més receptores, incloent-hi la de València (segona classificada), la Politècnica de València (sisena) i l'Autònoma de Barcelona (desena); la Universitat de Barcelona és la tretzena.

Malgrat els desequilibris entre països i malgrat la migradesa de les beques, en aquestes dues dècades i mitja aquest programa de mobilitat estudiantil sens dubte ha fet més per la cohesió europea que moltes polítiques econòmiques, culturals i d'altres tipus. I ho ha fet incidint en la formació i el coneixement de la població jove, és a dir, incidint en el futur. Ara més que mai, la continuïtat del programa Erasmus és necessària i és una garantia per a l'Europa de les persones i del diàleg.

El mapa al revés

JOSEP RAMONEDA | Ara, 06/05/2012

Al museu de la Casbah de Tànger hi ha un mapa del segle XII, del geògraf Muhammad al-Idrisi, que ens ensenya el món a l'inrevés de com estem acostumats a veure'l. El sud és a la meitat superior i el nord, a la meitat inferior. La posició és molt important. La perspectiva des de la qual mirem el món té molt a veure amb la visió que en tenim.

Des de l'altre cantó de l'estret hi ha probablement una imatge idealitzada d'Europa que fa que molta gent hi vagi a la desesperada a buscar-se la vida. Però també hi ha la imatge de l'arrogància d'una Europa que posa la mort com a peatge d'entrada. Des del sud es veuen els esforços per fer del Mediterrani una barrera, i es veuen les ignominioses tanques de Ceuta i Melilla que el govern Zapatero va voler convertir en inexpugnables i només va aconseguir que els preus de les màfies per passar les persones s'incrementessin i que el nombre dels que deixaven la vida al mar augmentés.

El gran problema de l'Àfrica és que només n'arriben les males notícies o els tòpics de postal que la presenten com una reserva exòtica del món. Per un cantó, guerres per l'aigua, pels minerals, pels diamants, matances, nens soldat, dictadures, corrupció, estats fallits, tràfic de persones i de drogues, misèria. Per l'altre, el mite del salvatge, del primitivisme i de les feres i dels grans animals, carn de canó dels safaris cinegètics i dels safaris fotogràfics, versió per a sainet de la mentalitat colonial. Amb un element afegit: Occident no reconeix mai cap responsabilitat en els grans conflictes africans, quan sovint són batalles camuflades entre els grans actors mundials, començant pels Estats Units i la Xina, pel control i l'explotació de les riqueses naturals.

La metàfora de la inversió del mapa vol dir, per començar, que l'Àfrica necessita més visibilitat, perquè hi passen massa coses, i tenim poques claus per entendre-les i poca curiositat per aprendre'n. El mapa al revés ens ofereix un missatge molt elemental: de l'experiència del colonialisme no n'hem estat capaços d'aprendre que el món no pot ser a imatge i semblança d'Occident. Europa, ni quan s'enfonsa, és capaç de superar aquesta fantasia.

---

Comentaris d'un lector (Penya1992, Cabrera de Mar):

Sr. Ramoneda, fa més de 15 anys que lluito contra la mala informació respecte aquest continent. No en conec gairebé res i a la vegada, disculpim l'atreviment, em dóna la sensació que en sé molt més que molts que hi han estat cent vegades.

Durant aquests 15 anys m'he barellat amb desenes de converses que, excepte algun país en concret, el continent tenia cada vegada més qualitat de vida. Les guerres s'han reduit, els episodis de fam també i quan apareixen, l'ajuda internacional és brutal. Mai ningú em va donar la raó. Però que dius, tio? Com pots dir això?

La diferència respecte "la gent" (disculpim de nou l'excés de ego) és que jo apareixia amb informes de la ONU, de la FAO, de la OMS. Me'ls baixava d'Internet i analitzava l'evolució dels paràmetres com la mortalitat infantil, l'esperança de vida, la renta per càpita, les ràtios de l'evolució nutricional, l'evolució del nombre de dictadures i democràcies.

Fa 3 anys vaig anar a buscar la meva filla a Etiòpia. L'única vegada que he estat físicament a l'Àfrica. I vaig fer La Pregunta. "Evidentment!" em va dir molta gent, "No es pot comparar el país en fa 10 anys! les coses han millorat molt, per favor!" I tu, amb ulls occidentals, si volies, podies portar-te milers d'imatges duríssimes cap a casa per no creure allò que em deien, les mateixes imatges que ens aporta el periodisme i que, sense ser mentida en sí mateixes, si que ha estat una gran mentida, perquè el periodisme mai ha fet la feina d'un anàlisi real, només s'ha preocupat del drama. Quin gran exemple d'això, Etiòpia.

-

Àfrica és immensa. El nom Àfrica és absurd per comentar cap aspecte vital. Quan vaig ser a Addis Abeba, vaig aprendre una mica el seu idioma, l'Amarinya (ho vaig aprendre per Internet (youtube), perquè Internet és brutal). Només 30 kilòmetres al nord ja parlaven Tigrinya. 200 kms al sud parlaven Sidamo. 78 milions de persones, centenars de cultures, més de 50 idiomes, tribus, zones seques amb moltes mosques (les de la tele), zones frondoses, verdes, cascades d'aigua del Nil Blau (gairebé mai les de la tele). Inabordable un sol país. Inabordable Àfrica.

El mal que ha fet el periodisme a Occident respecte aquest continent és infinit. Ignorància doble. Ignorància en sí mateixa i el filtre per publicar només la informació nefasta. Quan hem vist una família etíop foten-se un banquet?

És al llarg d'aquests anys que ja he arribat a la conclusió que el periodisme visible, no reflecteix la realitat. Mai els mitjans podran fer-ho. D'entrada, els 5 minuts d'esports per cada 30 minuts no són molt representatius del món. El periodisme és un magazine de singularitats, drames i selecció de curiositats. Les gran masses en silenci, tota aquella realitat que va bé, que millora, mai apareix a les notícies. O amb molta dificultat.

Acabant amb "el mapa al revés". La majoria del Japó no va patir radioactivitat. La majoria d'Etiòpia no és seca amb mosques. La majoria de catalans no som ni indignats ni ens manifestem contra les retallades. La majoria de gent a Espanya (encara) té feina (75%). La immensa majoria de la gent no es cola en el transport públic (>95%). No hi ha més sunamis que fa 100 anys, no hi ha més tornados que fa 100 anys.

Hi ha més periodistes, hi més càmeres professionals i amateurs per tot el món, hi ha més xarxes socials, hi ha you tube, twitter, hi ha més mòbils. I malgrat això, és molt difícil que reflectim la majoria, sempre publicitem la singularitat. Això ha passat i passa amb Àfrica. Però passa cada dia aquí, al costat de casa.

------

Tot plegat, em fa pensar i em desconcerta...

la Lluna avui...

...a Barcelona ha estat bona part del vespre mig tapada pels núvols. Més tard, el cel s'ha aclarit una mica, però ella ja estava alta i l'efecte espectacular s'havia diluït bastant.

un glop de frescor primaveral

Batut vermell

• Un grapadet de gerds
• Un grapadet de maduixots
• Una cullerada generosa de sorbet de llimona
• Mig got de llet de civada

Tot ben fresc i batut amb la batedora.

Saludable, saborós i refrescant. Ideal a mitja tarda (o a mig matí, o...).



(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

Alhambra de Granada