d'Aubarca (o Albarca) a Ulldemolins (Priorat, Catalunya)

De poble a poble vorejant la falda del Montsant.












Una profunda sensació de solitud i llibertat.





La bellesa alhora superba i petita d'aquests paratges.












...I les bruixes es pentinaven.





.

solidaritat amb les víctimes, vergonya per als responsables

Misèria ètica

FERRAN TORRENT | Ara, 24/03/2013

El pròxim tres de juliol es compliran set anys del quart accident de metro més greu en nombre de víctimes d'Europa. El més catastròfic des de l'any 1970: quaranta-tres morts i quaranta-set ferits de diversa gravetat, però zero responsables.

No hi hagut cap dimissió, ningú ha assumit cap responsabilitat política. Ni tan sols unes lacòniques o protocol·làries disculpes, ni un "No tornarà a passar". Tot continua igual des de l'accident. Tot. Els extractors de fum dels túnels de la Línia 1, la de l'accident, no funcionaven fa set anys i encara avui no funcionen.

Quaranta-tres morts no han servit per a solucionar les deficiències que té aquesta línia. La seua memòria no ha valgut ni tan sols per a això, per a fer més segura la línia. Els telèfons d'emergència estan a més de dos metres d'altura. Un servidor, que no és, ni de bon tros, Manute Bol, no hi arribaria, en cas d'haver pogut eixir viu d'aquell accident, per donar l'alarma. Tothom assenyala que fou causat per l'excés de velocitat, i tinc el convenciment que el mal estat de la via i el tren (en diuen el boogie) formaren la tempesta perfecta.

No sóc un expert, ni em cal, però al conductor, mort en l'accident, mai se li va practicar una segona autòpsia. Immediatament el van incinerar. La seua germana, treballadora de base, va ser ascendida al departament de recursos humans (quina ironia més cruel). Reitere que no sóc un expert, però, segons algunes informacions, el tren primer va descarrilar i després va bolcar. Eixe és el pàlpit dels familiars de les víctimes, que set anys després, humiliades, vexades per Francisco Camps, mantenen activament una lluita ciutadana perquè continue viva la seua memòria i esclarir la veritat, que, en aquells anys de bombolles econòmiques de tota mena, fou una quimera.

Els familiars de les víctimes (ara són ells, les víctimes), a través de www.0responsables.com, han convocat una Comissió d'Investigació Ciutadana per posar blanc sobre negre un dels casos més greus d'immoralitat política que he conegut (i n'he conegut bastants). Només un mes després de l'accident s'havia substanciat la Comissió d'Investigació més breu que es recorda a les Corts: quatre dies i en ple mes d'agost.

Tots els dirigents de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, ajustant-se al guió dissenyat per una consultoria de comunicació, que va costar sis-cents mil euros, van mentir en seu parlamentària. Mireu el primer capítol en el web que vos he indicat abans. M'informen que, havent acabat, potser amb la intenció de celebrar-ho, anaren a dinar a un restaurant de la població de Picanya.

Em diuen que la pressió que exerciren les autoritats arribà a tal punt que alguns que testimoniaren a la Comissió d'Investigació van plorar en aquella martingala. Al mateix temps, l'actual president de les Corts i home fort de Paco Camps, Juan Cotino, va visitar casa per casa els familiars de les víctimes per oferir-los llocs de treball en empreses públiques a canvi del seu silenci (si no és així no s'explica tant d'altruisme sobtat), mirar cap a una altra banda i no remoure l'assumpte.

Set anys després, els familiars de les víctimes no s'han doblegat i continuen lluitant (el dia tres de cada mes es reuneixen a la plaça de la Mare de Déu). La memòria dels morts continua reclamant un tracte digne i passarà per damunt dels marmessors d'aquesta ignomínia. Els familiars busquen solidaritat per a que es conega, d'una vegada i per sempre, la veritat i es pose punt final al seu dolor, que no ve sols de la desaparició de pares, fills i germans, sinó de l'estratègia de la mentida i el menyspreu institucional per no molestar els que, en aquell moment i ara, manaven a la Generalitat.

Benet XVI, que just la setmana de l'accident visitava València, els va dedicar un record. Molt cristià, però potser hauria d'haver ajornat el viatge. Hauria estat un senyal inequívoc que quaranta-tres morts i quaranta-set ferits mereixien un gest a l'altura d'una tragèdia tan greu.

Santa Maria del Mar, el barri de la Rivera (o el Born), a Barcelona, aquesta tarda

"El problema és el projecte"

MIQUEL PUIG | Ara, 16/03/2013

A España invertebrada (1922), Ortega y Gasset advertia als seus contemporanis que les pulsions "separatistes" de catalans i bascos tenien com a única causa la falta de projecte espanyol, i que no es podria preservar la integritat de l'Estat si "Castella" no era capaç de proposar-ne un. Noranta anys després, Espanya té un projecte: les minories polítiques i intel·lectuals que dirigeixen l'estat espanyol comparteixen la voluntat de construir una gran capital -de fet, la capital- del món hispànic. Per comprovar-ho ens hem de fixar en els seus actes, i sobretot en els que resulten desmesurats o simplement insensats.

Les dues estrelles de la política d'infraestructures dels successius governs espanyols han estat l'AVE i l'ampliació de l'aeroport de Barajas. La xarxa d'AVE ha d'unir totes les capitals de província peninsulars amb Madrid en menys de quatre hores, però no unirà Barcelona amb València o amb Bilbao, per exemple, si no és a través de Madrid. Es tracta d'un projecte insensat que no té parió enlloc del món, però que ningú, des de l'Estat, discuteix. Pel que fa als aeroports, basti recordar que el de més trànsit d'Europa, Heathrow, disposa de dues pistes, i que l'ampliació de Barajas, concebut com la gran plataforma que relligui Europa amb Llatinoamèrica, va comportar passar de dues a quatre.

És també significatiu recordar que mentre els governs d'Aznar i Zapatero aprovaven mesures de tota mena per combatre la immigració i es creava una sofisticada protecció a l'estret de Gibraltar, la Policia Nacional segellava rutinàriament a Barajas els passaports de vora dos milions d'immigrants llatinoamericans. També és significatiu que l'adaptació a Bolonya per part del sistema universitari espanyol hagi conduït no a graus de tres anys -com a Europa- sinó de quatre, com a Llatinoamèrica.

La resposta espanyola a l'atur consisteix a liberalitzar el mercat de treball, els horaris comercials i l'activitat empresarial, i quan la situació no millora es conclou que cal insistir-hi. Ara bé, es tracta de mesures que ens acosten al món americà i ens allunyen dels sistemes d'ordenació econòmica centreeuropeus i nord-europeus, caracteritzats per la regulació i per l'estabilitat laboral en el marc de la flexiseguretat. Finalment, no és menys significatiu que la desigualtat econòmica espanyola era ja abans de la crisi -ara encara ho és més- molt superior a la dels països centreeuropeus i nord-europeus.

Tots aquests elements defineixen un estat que està construint al mig de la Meseta una gran capital que concentri totes les energies d'una Espanya més poblada, però d'hispanoamericans, orientada a Llatinoamèrica i organitzada més a la manera americana que centreeuropea: més dinàmica, més flexible i més desigual. És un projecte que té grandesa i ambició i que, per tant, pot, legítimament, justificar l'entusiasme de molts.

Ara bé, ¿els catalans compartim aquest projecte? La resposta és inequívocament negativa. Vegem per què.

En primer lloc, perquè Catalunya aspira a una certa centralitat, o, dit d'una altra manera, a no dependre necessàriament de Madrid, i d'aquí els consensos que susciten projectes com l'eix ferroviari mediterrani o la gestió autònoma del Prat. En segon lloc, perquè Catalunya mira a Europa, i això es manifesta tant de manera sensata (les universitats catalanes es van quedar soles defensant els graus de tres anys) com insensata (l'únic projecte de la Generalitat de Pujol que l'alcalde Maragall va aplaudir entusiàsticament va ser el del TGV Barcelona-París, tot i que la distància que separa aquestes dues ciutats és inadequada per a l'alta velocitat ferroviària). Assenyalem també que davant les crisis la resposta catalana tendeix a la concertació: cimeres que són essencialment impotents, però que apunten a les respostes que han definit les societats centreeuropees i nord-europees (el model pòlder holandès, el model nòrdic, el model social de mercat germànic). Finalment, afegim que Catalunya desconfia de la desregulació de les activitats econòmiques i que avorreix la desigualtat (que, per cert, és significativament inferior a la mitjana espanyola).

El resum: mentre que Espanya voldria liderar la hispanitat, a Catalunya li cau la bava davant els models danès o suís. La conclusió: el conflicte hispano-català és insoluble perquè ni és fruit d'una obcecació arrauxada ni depèn de la bona o mala fe dels uns o dels altres; és per això que Catalunya sempre serà una nosa en el projecte espanyol i que només podrà assajar de construir el seu fora d'Espanya.

Oriol Junqueras fa números

Què representa el 0,7% de límit de dèficit que ens vol imposar l'Estat espanyol?

Sovint, no acabem de comprendre l'abast de les xifres que tractem i no sóm prou conscients de les conseqüències que poden tenir en la nostra vida quotidiana. Per això el nostre deure és explicar a la gent d’aquest país què signifiquen les retallades de 4500M€ que ens vol imposar l’Estat espanyol fixant un límit de dèficit de la Generalitat del 0,7% del PIB. Fem números.

Posem que tanquem tot allò que alguns insisteixen en assenyalar com l’origen de tots els mals: TV3 (235 M€), Catalunya Ràdio (25 M€), el Parlament de Catalunya sencer (55M€), i les delegacions exteriors de Catalunya (2,5M€). Total: 317M€. Encara ens queden 4200M€ per retallar, no li hem fet ni pessigolles als 4500M€ totals.

Doncs seguim. Què més volen que tanquem, hospitals? Universitats? Posem que tanquem, del tot, la UB, la UAB, la UPC i la UdG (532M€). Bé, encara ens queden 3700M€ per retallar...

Què més hem de fer? Tancar hospitals sencers? Posem que també tanquem l’Hospital de la Vall d’Hebron (580M€), el Clínic (441M€), Bellvitge (300M€), el Joan XXIII de Tarragona (111M€), el Josep Trueta de Girona (129M), i l’Arnau de Vilanova de Lleida (139M€). Tots tancats. Encara ens quedarien 2000M€ més de retallades per fer.

Què més voldrien que tanquéssim?! Eliminem tot el cos de Mossos d’Esquadra? Eliminem tot el cos de Bombers? O tots dos? Deixem el país sense ni un mosso d’esquadra i sense cap bomber: 900M€ menys.

Doncs després de fer tot això, encara ens quedarien 1000M€ de retallades addicionals per arribar als 4500M€ de retallades que ens imposa el Govern espanyol. El país no s’ho pot permetre, no ens ho mereixem i seria injust i ineficaç.

La pressió i l'esgotament de les finances de la Generalitat fan cada vegada més necessari fer la consulta el més aviat possible.

----

Text extret d'aquí. (Suposo que em sabreu perdonar que hagi suprimit la fotografia que hi havia amb el text per raons estètiques, i no només estètiques.)

Aquest text s'hauria de traduir a l'anglès per difondre'l pel món. ¿Algú s'hi veu amb cor?

ATUREM LA GUERRA, deu anys

Recordo bé com aquells mesos, aquells anys, a la meva generació ens van permetre transmetre als fills els valors de la pau, la justícia i la llibertat dels pobles. I d'una manera o altra, ara n'estem recollint els fruits, i els continuarem recollint en el futur.

Una selecció de fotos de les manifestacions d'aquells dies: carrer Gran de Gràcia, plaça Salmeron, Jardins de Salvador Espriu i la part de dalt del passeig de Gràcia.























De les cassolades no en tinc, de fotos, però encara guardo una tapa que va quedar inservible de tant que va rebre, la pobra...

Juan José Millás, Nevenka Fernández i altres que no vull anomenar

La brillantor de Juan José Millás al servei d'un cas que supera la capacitat d'imaginar del més espavilat. La lectura del llibre Hay algo que no es como me dicen. El caso de Nevenka Fernández contra la realidad és escruixidora, i molt reveladora de maneres de fer que ens pensem que ja no es practiquen, que no pot ser que passin. I va passar. I ara, aquest epíleg vergonyant per a qualsevol persona que tingui un mínim d'ètica, que no és demanar gaire...



COLUMNA

Acosadores e idiotas

Este pacto que no tiene nombre se veía venir desde las elecciones municipales. ¿A qué viene ahora la extrañeza de Rubalcaba?


JUAN JOSÉ MILLÁS, El País, 9 de marzo de 2013

Este expediente se resuelve con dos palabras: da asco. Es una pena que no haya una oficina donde apostatar del género humano.

-Me desapunte usted de esta mierda, por favor.

Hablamos, claro de la alianza, en Ponferrada, entre el PSOE e Ismael Álvarez, una alianza que se veía venir desde que Álvarez obtuviera sus cinco o seis concejales gracias a los votos de una sociedad completamente enferma, una sociedad en la que la víctima, Nevenka Fernández, pese a haber ganado la batalla judicial, perdió la social, pues tuvo que exiliarse. Y en el exilio continúa. Su acosador, en cambio, fue recibido con vítores en todos los bares de la región, donde hizo más amigos de los que tenía antes del crimen. Un héroe.

Se veía venir, decíamos, desde las últimas elecciones municipales. ¿A qué viene ahora la extrañeza de Rubalcaba y los lloriqueos de Oscar López, que en el momento de escribir estas líneas continúa sin dimitir? Lo han hecho todo ante sus ojos. Si lo sabía yo, que soy un piernas, lo sabía toda la ejecutiva del partido. ¿Pero cuánto vale la alcaldía de Ponferrada? Mucho, muchísimo, y hablamos de pasta, de pasta de todos los colores, incluido el negro. Eso ha sido, la pasta. Olvídense ustedes de toda la retórica biempensante del nuevo alcalde, al que daba asco ver en la tele abrazándose, ebrio, a sus compañeros. Parecía una escena del 22 de diciembre, después del Gordo. Y es que, en efecto, le había tocado el Gordo.

En su día, Nevenka se quedó sola, completamente sola, ya que el feminismo de la época pensó: “Que se joda, no haber sido de derechas”. Así me lo reconoció, tras la publicación de mi libro sobre el caso, un grupo de mujeres socialistas que me invitó a cenar y me regaló un ramo de flores. Así que teníamos, por un lado, a Ana Botella, y todos los suyos, solidarizándose con el acosador y, por otro, a toda la izquierda callada frente a lo que consideraba un ajuste de cuentas entre gente de la derecha. Que lo arreglen entre ellos. Que se joda. No haber sido guapa.

Pero porque hay historia, y una historia muy fea, este pacto explícito entre acosadores e idiotas no tiene nombre. ¿Pero dónde estaban, Dios mío, dónde estaban, todas las militantes del PSOE en el momento de consumarse la moción que daba la alcaldía al tonto de Samuel Folgueral? Perdón, ya caigo: estaban celebrando el Día Internacional de la Mujer.

Text extret d'aquí.

El llibre, de lectura imprescindible, al meu entendre:



L'avançament que en va fer el diari El País, aquí.

avui: Josep Ramoneda i editorial de l''Ara'

Misèries, anacronismes i canvis

JOSEP RAMONEDA | Ara, 13/03/2013

1. EMPASTIFAR. El numeret d'Alícia Sánchez-Camacho contra la policia autonòmica és una fugida d'Estat, una negació de les institucions catalanes. No vull que la policia catalana em protegeixi, com a manera de posar-la sota sospita. Si la diputada del PP té algun problema amb la policia autonòmica, té dos camins: demanar explicacions en seu parlamentària als responsables pertinents, si el problema és polític; anar al jutjat de guàrdia, si hi veu alguna acció delictiva. La resta és soroll. A Sánchez-Camacho li agrada exhibir privilegis: ella pot triar policia, cosa que no poden fer la majoria de ciutadans. I li agrada fer soroll, perquè és l'estratègia que té encarregada: la desqualificació permanent. El problema és que aquestes conductes són contaminants: ho empastifen tot. I generen respostes al nivell de la provocació. No és el paper d'un responsable policial actuar com un polític i fer una declaració pública per dir i repetir que la senyora Camacho ha mentit. L'estratègia del PP des de l'11-S passat és molt clara: pressió constant sobre el sobiranisme i sobre les institucions catalanes. L'objectiu és conegut: fer caure Artur Mas, perquè estan convençuts que sense el president es podrà tornar a l'escenari de la conllevancia de sempre. Camacho és un instrument d'aquest joc. El fa amb molt de gust perquè li agrada fer-se veure, independentment de com se la vegi. La feina de Camacho és degradar la situació, la de Montoro asfixiar econòmicament i la de l'entorn de la Moncloa aïllar Artur Mas. Seria interessant saber qui fa creure a Rajoy, des de Catalunya, que sense Artur Mas tot seria més fàcil. Sabríem a què juga cadascú. I sabríem qui són els brillants estrategs que creuen que un problema polític com el que hi ha sobre la taula es pot resoldre amb un simple canvi de persona.

2. FALDILLES. Cent quinze homes d'edat provecta estan tancats a la Capella Sixtina per elegir papa. Ironies de la vida, vesteixen faldilles, encara que en diuen sotana. Ni una sola dona participa d'aquest superespectacle mediàtic del Vaticà. En ple segle XXI, una institució amb vocació universal exclou la dona de qualsevol lloc de poder i gairebé ningú hi dóna importància. Entre el descomunal espai que els mitjans de comunicació dediquen al conclave, buscar una referència a aquesta escandalosa discriminació és com trobar una agulla en un paller. ¿Com podem indignar-nos del destí de les dones en l'islam i guardar un silenci clamorós sobre el paper residual que els atorga l'Església catòlica? El món occidental treballa amb uns instruments de mesura molt marcats.

3. DONES. La periodista americana Hanna Rosin ha escrit: "El final dels homes. Comença el temps de les dones". Hannah Rosin funda el seu argument en tres factors de canvi que s'aprecien en les societats avançades: les dones estan obtenint molt millors resultats que els homes en el món acadèmic; l'evolució de l'economia sembla anar cap a una pèrdua de pes dels bastions del treball masculí -la construcció i la indústria en general-; la dona és més flexible i més capaç d'adaptar-se als canvis que l'home. Caldrà veure com evolucionen els indicis de Rosin per conèixer la dimensió del canvi. Però del que no hi ha dubte és que hi ha molts llocs, i no només al Vaticà, on no es vol fer cabal d'aquesta evolució de les coses.

4. LLIBERTAT. Hi ha frases precises com trets al centre de la diana. Aquesta d'Alexis de Tocqueville talla d'arrel els discursos vacus sobre la llibertat amb què s'omplen la boca polítics i ideòlegs de tota mena. Diu així: "El que cerca en la llibertat altra cosa que ella mateixa està fet per servir".

-------

L'EDITORIAL

La inexplicable no dimissió de Jorge Fernández Díaz


Ara, 13/03/2013

Quatre mesos després de la publicació de l'esborrany apòcrif de la UDEF al diari El Mundo, en plena campanya electoral catalana, la policia nacional ha estat incapaç de determinar-ne l'autoria. Així ho va admetre ahir el mateix ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, en una compareixença al Congrés de Diputats. Es tracta d'una mostra d'incompetència tan flagrant, d'una manca de control tan absolut sobre el que passa a dins del seu ministeri, que el més lògic seria pensar que Fernández Díaz presentaria ahir la seva dimissió irrevocable.

Res més lluny, però, de la realitat. El ministre català no es va avergonyir en cap moment del seu fracàs, ni va demanar disculpes a les persones afectades per un informe que, tal com va reconèixer, "no és oficial". Al contrari, es va mostrar ufanós, va amenaçar CiU amb noves informacions i es va permetre el luxe d'afirmar que a Catalunya "hi ha massa corrupció". I això ho diu un membre d'un partit que té l'extresorer imputat, entre altres coses, per tenir 38 milions a Suïssa i per haver portat a terme durant dues dècades una comptabilitat B que servia presumptament per remunerar de manera irregular els dirigents populars! A Catalunya hi ha corrupció, sí, i cal arribar fins al fons de tots els casos, però des d'Espanya ningú pot donar lliçons de res. Al contrari.

El PP s'equivoca, però, si es pensa que amb l'estratègia de projectar una imatge de Catalunya com un fangar aconseguirà torpedinar el procés escrupolosament democràtic que s'ha iniciat per consultar la ciutadania. Perquè, fins ara, els únics missatges que arriben des de Madrid per intentar convèncer els indecisos, més enllà del discurs de la por contra l'estat propi, són l'asfíxia financera de la Generalitat, l'incompliment de l'Estatut i la guerra bruta a base de dossiers i picabaralles de baix nivell. ¿Amb aquests arguments es pensen que podran convèncer la població catalana que l'entesa amb Espanya és possible?

Carles Boix, avui

Somiatruites

CARLES BOIX | Ara, 12/03/2013

Un bon amic va enviar-me fa poc un mapa polític d'Espanya el 1852, publicat per Torres Villegas, un membre de la Sociedad Matritense de Amigos del País, molt curiós. El mapa, que ja havia fet servir un dels pocs pares amables de la Constitució espanyola, el Sr. Herrero de Miñón, en un dels seus llibres, divideix l'Estat en quatre Espanyes: l'antiga Corona de Castella, amb les fronteres pintades d'un ocre aigualit; l'ex Corona d'Aragó, marcada amb un verd molt definit; Navarra i el País Basc, en blau cel, i els territoris d'Ultramar, en groc esblaimat. La part més xocant del mapa no és la divisió territorial en si, raonable perquè cada territori encara tenia exaccions fiscals i institucions jurídiques específiques, sinó els noms que Villegas atribueix a cada part. A l'ex Corona de Castella l'anomena l'Espanya "uniforme o purament constitucional". A la Corona d'Aragó, l'Espanya "assimilada o incorporada". A Navarra i Euskadi, l'Espanya foral. I a la resta, l'Espanya colonial.

Un segle i mig després, l'Espanya colonial de Torres Villegas ja ha desaparegut. Les altres tres Espanyes i, sobretot, els seus noms conserven tota la seva força programàtica. L'excepcionalisme basco-navarrès continua dempeus. A la resta, hi ha, d'una banda, l'Espanya purament constitucional, encarnació del projecte liberal, uniformitzador i "solidari". D'altra banda, hi ha l'Espanya "incorporada", impura, gairebé mai espanyola per convicció, obedient per conveniència o per por i, en definitiva, necessitada d'uniformització. L'únic canvi que s'ha produït en cent cinquanta anys ha estat de dimensions geogràfiques: l'Espanya purament constitucional ara inclou l'Aragó i potser parts de València.

Els noms triats per Villegas ho diuen ben clar. La incorporació d'una Espanya impura només es pot produir per assimilació -cultural i d'identitat-. L'assimilació, a més, ha de ser sorollosa, pública, excessiva, pròpia de penitents medievals. La dreta política i social de la ciutat de València n'és l'exemple més reeixit. El blaverisme branda un espanyolisme barroc, estratosfèric, fallero -del to de la llum crua d'un quadre de Sorolla-. La seva hostilitat als no assimilats -els catalans en general i els suposats catalanistes de la universitat valenciana- es desplega amb el gest exagerat del convers.

Mentrestant, a l'impur que no vol assimilar-se hom li nega la categoria d'espanyol complet. A l'època del govern González i el ministre de Defensa Serra, quan encara hi havia mili obligatòria, vaig fer el servei militar de soldat ras. Sense voler-ho, em van ascendir a cabo primero. A les maniobres fora de caserna, els caporals primers normalment dinaven, separats dels soldats, amb suboficials i oficials. Al primer dinar de la nostra primera sortida ens van servir aigua de Fontvella. Sembla que això no devia de ser del gust d'un dels tinents chusqueros perquè, en veu alta i de manera constant, no parava de queixar-se pel fet que l'exèrcit hagués de comprar aigua catalana. Cada cop més irritat, m'hi vaig adreçar i li vaig explicar que, de fet, Fontvella pertanyia a una multinacional francesa. Era cert: als vuitanta va haver-hi la primera onada de venda d'empreses catalanes a empreses de fora. Aquell vespre tots els cabos primeros sopàvem amb els soldats rasos.

Quan, l'últim dia de la mili, ja vestit de paisà, vaig passar a recollir la llicència de mans del capità, li vaig recordar aquell episodi i li vaig assegurar que em sorprenia que no m'hagués defensat considerant que Catalunya era una "part entranyable" d'Espanya. El capità, jove i constitucionalista destacat, em va retreure que jo no hagués dit precisament això, que els catalans eren espanyols i, per tant, dignes de respecte. "No, mi capitán -li vaig contestar-, era usted el que tenía que haberme defendido y no yo".

Sempre hi haurà tinents (o qualsevol altra mena d'energúmens) dient bajanades. El problema és que no hi hagi mai cap capità parant-los els peus. De la mateixa manera que el monarca espanyol, tant rotund a Llatinoamèrica, no fa mai callar cap dels seus súbdits purs quan n'ataquen un d'impur. De la mateixa manera que Peces-Barba reia, amb completa impunitat, quan parlava dels catalans com una possessió que calia bombardejar de tant en tant. De la mateixa manera que l'Estat no enviarà els seus fiscals a posar a ratlla el Sr. Ibarra o a portar als tribunals la gentalla que ens insulta a Twitter o als diaris amb epítets de clares connotacions antisemítiques.

Qui cregui que aquesta realitat tan trista es pot canviar, que catalanitat i espanyolitat són compatibles, és un somiatruites. Tots els catalans, es diguin Boadella, d'Ors, Trias, Pujol o Fernàndez, seran sempre espanyols impurs. Només deixaran de ser sospitosos si expressen la seva espanyolitat de forma grotesca i provinciana. I només deixaran de ser molestos si cultiven una vida estrictament privada. Però, totes aquestes solucions són, en consciència, inacceptables.

Josep Ramoneda, avui

(Entre moltes altres reflexions sàvies, Voltaire i Catalunya.)

Temps d'aigües turbulentes

JOSEP RAMONEDA | Ara, 06/03/2013

1 . CAPRICI. Atenent les catastròfiques dades econòmiques que surten aquests dies i que auguren una recessió més llarga i fonda, ¿no seria ja hora que el govern espanyol sortís del seu quietisme? Atès que està demostrat que ni Alemanya ni la Comissió Europea volen acceptar el desastre de les seves polítiques, ni escoltar la gent, ¿"no seria el moment", em diu un amic economista, "que un país de la dimensió d'Espanya amenacés de deixar l'euro o de fer efectiu el default?" La història demostra que el deute no s'arribarà a tornar mai només amb austeritat: cal creixement, una mica d'inflació i quitances. Algú s'hauria d'atrevir a aixecar la veu. Però per a això es necessita voluntat i coratge, que van escassos. El que és terrible és veure que un país s'enfonsa i no fer-hi res, en nom de l'obediència deguda. La resposta de Durão Barroso, l'escolanet de les Açores, a les eleccions italianes ha estat patètica: "¿Hem de determinar les nostres polítiques a partir de consideracions a curt termini de resultats electorals?", ha preguntat. El vot ciutadà com a caprici. La sobirania substituïda pel criteri inapel·lable de l'expert. ¿És aquest el futur de la democràcia?

2. MONARQUIA. Llegeixo aquests dies grans recomanacions sobre el futur de la monarquia, propostes de transparència, de simplicitat, de funcionalitat, de modèstia. És com demanar a l'Església que es democratitzi. Una monarquia és el que és, una institució anacrònica que pot justificar-se temporalment per la seva utilitat. La monarquia es funda en el vincle de sang. És precisament enfront de l'aristocràcia que neix i creix la democràcia. Un debat sobre les maneres de fer de la monarquia és un brindis al sol per seguir mantenint el règim monàrquic encara que ja no sigui útil. No és que aquesta monarquia sigui corrupta, és que ho és la institució en si, fundada sobre el nepotisme, el privilegi, l'esperit de camarilla, la irrevocabilitat i la irresponsabilitat. La Constitució defineix el rei com a irresponsable, ¿hi ha res més a dir? L'únic debat de veritat que aquest país mereix és el que ha quedat pendent perquè a la Transició no es va voler afrontar: monarquia o república. La resta és ornamentació monàrquica.

3. VOLTAIRE. En moments com aquest, en què la desigualtat i l'abús de poder estan limitant greument les llibertats i empobrint la democràcia, sempre és útil recórrer a Voltaire, un personatge carregat de contradiccions, com la vida, que passava amb facilitat de lluitar contra la infàmia a fer la cort al despotisme il·lustrat. En Voltaire hi ha tres paradoxes que il·lustren la fragilitat de ser lliures. Paradoxa de la necessitat: la llibertat pot subsistir amb la necessitat absoluta perquè era necessari que fóssim lliures. Paradoxa dels límits: sóc lliure quan puc fer el que vull fer, o, si ho preferiu, quan vull caminar i no tinc gota. Paradoxa de la ironia: no hi ha redempció en el millor dels mons possibles. Voltaire, inspirat per 1714, escriu a El segle de Lluís XIV: "Catalunya pot prescindir de l'Univers sencer i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Podria ser un lema per mantenir l'autoestima d'un país que la perd amb gran facilitat. "Tanmateix", escrivia Ramon Alcoberro fa vint anys, "ningú li ha dedicat mai un carrer a Barcelona". L'any 2014 podria ser una oportunitat d'incorporar Voltaire a la ciutat.

4. RETRET. "Va haver-hi dies d'aigües turbulentes en què el Senyor semblava dormir", va dir Benet XVI en el seu comiat. M'agraden aquests retrets papals a Déu. Són com llampecs de dubte, que confirmen que encara hi ha algun papa que creu en Déu.

Sant Medir: el meu barri, la meva mare, el meu cabàs

Imagina

Aquest és el títol d'un disc de Marcel Cranc que em té abduïda. Com que se'm fa difícil d'explicar, aquí teniu una selecció de cançons del disc (enllaç al Youtube o a l'Sportify als títols), amb algun fragment de la lletra que m'agrada d'una manera especial. I, per il·lustrar-ho, una altra tria, en aquest cas de fotografies precioses de Miquel Riera, que és qui em va fer descobrir aquest cantant mallorquí meravellós. Quins dos artistes!

Caputxeta
"hem perdut es camí de tornada
cada mica de pa ens l'hem menjada"

"em qued amb tu"




Darrerament
"darrere sa finestra surt
una invitació des sol"

"aquell que t'estima prepara cafè"

"i encara que no sé massa bé
si ha estat es dia o ja fa temps
pens molt en tu darrerament"




Adéu
"ciutats plenes de llum encara m'esperen"

"pensar que sempre esperen coses bones"

"no et giris cap enrere, adéu, adéu"




Petit amor
"Un dia ens vàrem trobar"

"ara véns ara te'n vas"

"i don per assumit
que ningú és de ningú"




Vals caníbal
"pensen que el temps no importa"

"es miren i no s'acaben
es mengen i no es toquen"

"no s'imaginen demà si estan junts"



Mar endins

"papallones dins es cap
no tenim ni mapa
que ens indiqui"




Si teniu Spotify, poseu-hi "Marcel Cranc Imagina" i us sortirà tot el disc. En té més, però encara no hi he entrat, de moment estic assaborint aquest. I aquí trobareu més informació sobre l'autor.

I si entreu a l'enllaç de Miquel Riera, podreu veure moltes més fotos seves, precioses, al Flickr.

¿femení per referir-se a homes i dones?

Dissabte passat es van fer diverses manifestacions a tot l'Estat per protestar contra les retallades i contra la situació política i econòmica en general. El lema de la convocatòria de Barcelona era aquest: "Fem-los fora!!! Juntes podem!!!"

Per a dijous que ve, 28 de febrer, a la universitat tenim convocada una vaga. En aquest cas, el lema és: "L'educació és de totes. El deute és vostre. No devem, no paguem".

En els últims anys hem vist com proliferaven, sobretot en el llenguatge administratiu, en els discursos dels polítics i en el món educatiu, diverses maneres d'evitar l'ús del masculí amb valor genèric. Per exemple, els desdoblaments ("Hola a tots i totes!") i els noms col·lectius ("El professorat dóna instruccions a l'alumnat abans de l'examen"). Fa tres anys es va parlar d'aquests i altres fenòmens a la jornada "Visibilitzar i marcar: repensar el gènere en la llengua catalana", i del grup de treball que es va constituir posteriorment en va sortir el document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua", que va servir de base per revisar algunes propostes, com ara la de la Generalitat de Catalunya. (Quan surti, esperem que ben aviat, el llibre d'actes d'aquella jornada, en què vaig participar, ja ho comentaré aquí al blog.)

En els lemes de més amunt, però, s'ha fet un pas més: s'hi fa servir només el femení per referir-se a homes i dones. O sigui, s'ha substituït el masculí genèric per un femení... ¿genèric? Sembla que l'ús del femení es vol justificar dient que, de fet, aquests lemes es refereixen a persones, que és un nom femení. Però per poder fer concordar altres formes lingüístiques amb persones, aquesta paraula hauria d'haver aparegut prèviament en el discurs; si no, aquests femenins, agradi o no, es refereixen només a dones. El significat i el referent de les paraules, i encara menys el de les categories gramaticals, no es canvien així com així...

Però el primer dels dos lemes que comento té un altre aspecte interessant. A més d'aquest ús del femení ("Juntes podem!!!"), fa servir, volgudament o no, un masculí "Fem-los fora!!!" referit, pel context, als polítics en general. Homes i dones, se suposa. Cosa que em fa pensar que l'ús del femení que comento, que és difícil de mantenir en qualsevol discurs que consti de més de dues o tres frases, s'acaba aplicant només a les paraules que fan referència al propi grup, i no als "altres", siguin els que siguin, aquests altres. (Amb els desdoblaments passa una cosa semblant, com he explicat, analitzant textos concrets, en un breu treball que es publicarà aviat a la revista Caplletra i que ja comentaré en aquest blog quan surti.)

Seria una llàstima que decisions d'aquesta mena fessin perdre credibilitat a moviments que, en un moment com el que estem vivint, poden contribuir amb les seves propostes a proposar alternatives al que realment no funciona.


(Un altre text que parla sobre això, una mica posterior: "Contra tots i totes, sí senyor!".)

En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.