.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
23 de març 2013
18 de març 2013
"El problema és el projecte"
MIQUEL PUIG | Ara, 16/03/2013
A España invertebrada (1922), Ortega y Gasset advertia als seus contemporanis que les pulsions "separatistes" de catalans i bascos tenien com a única causa la falta de projecte espanyol, i que no es podria preservar la integritat de l'Estat si "Castella" no era capaç de proposar-ne un. Noranta anys després, Espanya té un projecte: les minories polítiques i intel·lectuals que dirigeixen l'estat espanyol comparteixen la voluntat de construir una gran capital -de fet, la capital- del món hispànic. Per comprovar-ho ens hem de fixar en els seus actes, i sobretot en els que resulten desmesurats o simplement insensats.
Les dues estrelles de la política d'infraestructures dels successius governs espanyols han estat l'AVE i l'ampliació de l'aeroport de Barajas. La xarxa d'AVE ha d'unir totes les capitals de província peninsulars amb Madrid en menys de quatre hores, però no unirà Barcelona amb València o amb Bilbao, per exemple, si no és a través de Madrid. Es tracta d'un projecte insensat que no té parió enlloc del món, però que ningú, des de l'Estat, discuteix. Pel que fa als aeroports, basti recordar que el de més trànsit d'Europa, Heathrow, disposa de dues pistes, i que l'ampliació de Barajas, concebut com la gran plataforma que relligui Europa amb Llatinoamèrica, va comportar passar de dues a quatre.
És també significatiu recordar que mentre els governs d'Aznar i Zapatero aprovaven mesures de tota mena per combatre la immigració i es creava una sofisticada protecció a l'estret de Gibraltar, la Policia Nacional segellava rutinàriament a Barajas els passaports de vora dos milions d'immigrants llatinoamericans. També és significatiu que l'adaptació a Bolonya per part del sistema universitari espanyol hagi conduït no a graus de tres anys -com a Europa- sinó de quatre, com a Llatinoamèrica.
La resposta espanyola a l'atur consisteix a liberalitzar el mercat de treball, els horaris comercials i l'activitat empresarial, i quan la situació no millora es conclou que cal insistir-hi. Ara bé, es tracta de mesures que ens acosten al món americà i ens allunyen dels sistemes d'ordenació econòmica centreeuropeus i nord-europeus, caracteritzats per la regulació i per l'estabilitat laboral en el marc de la flexiseguretat. Finalment, no és menys significatiu que la desigualtat econòmica espanyola era ja abans de la crisi -ara encara ho és més- molt superior a la dels països centreeuropeus i nord-europeus.
Tots aquests elements defineixen un estat que està construint al mig de la Meseta una gran capital que concentri totes les energies d'una Espanya més poblada, però d'hispanoamericans, orientada a Llatinoamèrica i organitzada més a la manera americana que centreeuropea: més dinàmica, més flexible i més desigual. És un projecte que té grandesa i ambició i que, per tant, pot, legítimament, justificar l'entusiasme de molts.
Ara bé, ¿els catalans compartim aquest projecte? La resposta és inequívocament negativa. Vegem per què.
En primer lloc, perquè Catalunya aspira a una certa centralitat, o, dit d'una altra manera, a no dependre necessàriament de Madrid, i d'aquí els consensos que susciten projectes com l'eix ferroviari mediterrani o la gestió autònoma del Prat. En segon lloc, perquè Catalunya mira a Europa, i això es manifesta tant de manera sensata (les universitats catalanes es van quedar soles defensant els graus de tres anys) com insensata (l'únic projecte de la Generalitat de Pujol que l'alcalde Maragall va aplaudir entusiàsticament va ser el del TGV Barcelona-París, tot i que la distància que separa aquestes dues ciutats és inadequada per a l'alta velocitat ferroviària). Assenyalem també que davant les crisis la resposta catalana tendeix a la concertació: cimeres que són essencialment impotents, però que apunten a les respostes que han definit les societats centreeuropees i nord-europees (el model pòlder holandès, el model nòrdic, el model social de mercat germànic). Finalment, afegim que Catalunya desconfia de la desregulació de les activitats econòmiques i que avorreix la desigualtat (que, per cert, és significativament inferior a la mitjana espanyola).
El resum: mentre que Espanya voldria liderar la hispanitat, a Catalunya li cau la bava davant els models danès o suís. La conclusió: el conflicte hispano-català és insoluble perquè ni és fruit d'una obcecació arrauxada ni depèn de la bona o mala fe dels uns o dels altres; és per això que Catalunya sempre serà una nosa en el projecte espanyol i que només podrà assajar de construir el seu fora d'Espanya.
A España invertebrada (1922), Ortega y Gasset advertia als seus contemporanis que les pulsions "separatistes" de catalans i bascos tenien com a única causa la falta de projecte espanyol, i que no es podria preservar la integritat de l'Estat si "Castella" no era capaç de proposar-ne un. Noranta anys després, Espanya té un projecte: les minories polítiques i intel·lectuals que dirigeixen l'estat espanyol comparteixen la voluntat de construir una gran capital -de fet, la capital- del món hispànic. Per comprovar-ho ens hem de fixar en els seus actes, i sobretot en els que resulten desmesurats o simplement insensats.Les dues estrelles de la política d'infraestructures dels successius governs espanyols han estat l'AVE i l'ampliació de l'aeroport de Barajas. La xarxa d'AVE ha d'unir totes les capitals de província peninsulars amb Madrid en menys de quatre hores, però no unirà Barcelona amb València o amb Bilbao, per exemple, si no és a través de Madrid. Es tracta d'un projecte insensat que no té parió enlloc del món, però que ningú, des de l'Estat, discuteix. Pel que fa als aeroports, basti recordar que el de més trànsit d'Europa, Heathrow, disposa de dues pistes, i que l'ampliació de Barajas, concebut com la gran plataforma que relligui Europa amb Llatinoamèrica, va comportar passar de dues a quatre.
És també significatiu recordar que mentre els governs d'Aznar i Zapatero aprovaven mesures de tota mena per combatre la immigració i es creava una sofisticada protecció a l'estret de Gibraltar, la Policia Nacional segellava rutinàriament a Barajas els passaports de vora dos milions d'immigrants llatinoamericans. També és significatiu que l'adaptació a Bolonya per part del sistema universitari espanyol hagi conduït no a graus de tres anys -com a Europa- sinó de quatre, com a Llatinoamèrica.
La resposta espanyola a l'atur consisteix a liberalitzar el mercat de treball, els horaris comercials i l'activitat empresarial, i quan la situació no millora es conclou que cal insistir-hi. Ara bé, es tracta de mesures que ens acosten al món americà i ens allunyen dels sistemes d'ordenació econòmica centreeuropeus i nord-europeus, caracteritzats per la regulació i per l'estabilitat laboral en el marc de la flexiseguretat. Finalment, no és menys significatiu que la desigualtat econòmica espanyola era ja abans de la crisi -ara encara ho és més- molt superior a la dels països centreeuropeus i nord-europeus.
Tots aquests elements defineixen un estat que està construint al mig de la Meseta una gran capital que concentri totes les energies d'una Espanya més poblada, però d'hispanoamericans, orientada a Llatinoamèrica i organitzada més a la manera americana que centreeuropea: més dinàmica, més flexible i més desigual. És un projecte que té grandesa i ambició i que, per tant, pot, legítimament, justificar l'entusiasme de molts.
Ara bé, ¿els catalans compartim aquest projecte? La resposta és inequívocament negativa. Vegem per què.
En primer lloc, perquè Catalunya aspira a una certa centralitat, o, dit d'una altra manera, a no dependre necessàriament de Madrid, i d'aquí els consensos que susciten projectes com l'eix ferroviari mediterrani o la gestió autònoma del Prat. En segon lloc, perquè Catalunya mira a Europa, i això es manifesta tant de manera sensata (les universitats catalanes es van quedar soles defensant els graus de tres anys) com insensata (l'únic projecte de la Generalitat de Pujol que l'alcalde Maragall va aplaudir entusiàsticament va ser el del TGV Barcelona-París, tot i que la distància que separa aquestes dues ciutats és inadequada per a l'alta velocitat ferroviària). Assenyalem també que davant les crisis la resposta catalana tendeix a la concertació: cimeres que són essencialment impotents, però que apunten a les respostes que han definit les societats centreeuropees i nord-europees (el model pòlder holandès, el model nòrdic, el model social de mercat germànic). Finalment, afegim que Catalunya desconfia de la desregulació de les activitats econòmiques i que avorreix la desigualtat (que, per cert, és significativament inferior a la mitjana espanyola).
El resum: mentre que Espanya voldria liderar la hispanitat, a Catalunya li cau la bava davant els models danès o suís. La conclusió: el conflicte hispano-català és insoluble perquè ni és fruit d'una obcecació arrauxada ni depèn de la bona o mala fe dels uns o dels altres; és per això que Catalunya sempre serà una nosa en el projecte espanyol i que només podrà assajar de construir el seu fora d'Espanya.
17 de març 2013
Oriol Junqueras fa números
Què representa el 0,7% de límit de dèficit que ens vol imposar l'Estat espanyol?
Sovint, no acabem de comprendre l'abast de les xifres que tractem i no sóm prou conscients de les conseqüències que poden tenir en la nostra vida quotidiana. Per això el nostre deure és explicar a la gent d’aquest país què signifiquen les retallades de 4500M€ que ens vol imposar l’Estat espanyol fixant un límit de dèficit de la Generalitat del 0,7% del PIB. Fem números.
Posem que tanquem tot allò que alguns insisteixen en assenyalar com l’origen de tots els mals: TV3 (235 M€), Catalunya Ràdio (25 M€), el Parlament de Catalunya sencer (55M€), i les delegacions exteriors de Catalunya (2,5M€). Total: 317M€. Encara ens queden 4200M€ per retallar, no li hem fet ni pessigolles als 4500M€ totals.
Doncs seguim. Què més volen que tanquem, hospitals? Universitats? Posem que tanquem, del tot, la UB, la UAB, la UPC i la UdG (532M€). Bé, encara ens queden 3700M€ per retallar...
Què més hem de fer? Tancar hospitals sencers? Posem que també tanquem l’Hospital de la Vall d’Hebron (580M€), el Clínic (441M€), Bellvitge (300M€), el Joan XXIII de Tarragona (111M€), el Josep Trueta de Girona (129M), i l’Arnau de Vilanova de Lleida (139M€). Tots tancats. Encara ens quedarien 2000M€ més de retallades per fer.
Què més voldrien que tanquéssim?! Eliminem tot el cos de Mossos d’Esquadra? Eliminem tot el cos de Bombers? O tots dos? Deixem el país sense ni un mosso d’esquadra i sense cap bomber: 900M€ menys.
Doncs després de fer tot això, encara ens quedarien 1000M€ de retallades addicionals per arribar als 4500M€ de retallades que ens imposa el Govern espanyol. El país no s’ho pot permetre, no ens ho mereixem i seria injust i ineficaç.
La pressió i l'esgotament de les finances de la Generalitat fan cada vegada més necessari fer la consulta el més aviat possible.
----
Text extret d'aquí. (Suposo que em sabreu perdonar que hagi suprimit la fotografia que hi havia amb el text per raons estètiques, i no només estètiques.)
Aquest text s'hauria de traduir a l'anglès per difondre'l pel món. ¿Algú s'hi veu amb cor?
16 de març 2013
ATUREM LA GUERRA, deu anys
Recordo bé com aquells mesos, aquells anys, a la meva generació ens van permetre transmetre als fills els valors de la pau, la justícia i la llibertat dels pobles. I d'una manera o altra, ara n'estem recollint els fruits, i els continuarem recollint en el futur.
Una selecció de fotos de les manifestacions d'aquells dies: carrer Gran de Gràcia, plaça Salmeron, Jardins de Salvador Espriu i la part de dalt del passeig de Gràcia.
De les cassolades no en tinc, de fotos, però encara guardo una tapa que va quedar inservible de tant que va rebre, la pobra...
Una selecció de fotos de les manifestacions d'aquells dies: carrer Gran de Gràcia, plaça Salmeron, Jardins de Salvador Espriu i la part de dalt del passeig de Gràcia.
De les cassolades no en tinc, de fotos, però encara guardo una tapa que va quedar inservible de tant que va rebre, la pobra...
14 de març 2013
Juan José Millás, Nevenka Fernández i altres que no vull anomenar
La brillantor de Juan José Millás al servei d'un cas que supera la capacitat d'imaginar del més espavilat. La lectura del llibre Hay algo que no es como me dicen. El caso de Nevenka Fernández contra la realidad és escruixidora, i molt reveladora de maneres de fer que ens pensem que ja no es practiquen, que no pot ser que passin. I va passar. I ara, aquest epíleg vergonyant per a qualsevol persona que tingui un mínim d'ètica, que no és demanar gaire...
COLUMNA
Este pacto que no tiene nombre se veía venir desde las elecciones municipales. ¿A qué viene ahora la extrañeza de Rubalcaba?
JUAN JOSÉ MILLÁS, El País, 9 de marzo de 2013
Este expediente se resuelve con dos palabras: da asco. Es una pena que no haya una oficina donde apostatar del género humano.
-Me desapunte usted de esta mierda, por favor.
Hablamos, claro de la alianza, en Ponferrada, entre el PSOE e Ismael Álvarez, una alianza que se veía venir desde que Álvarez obtuviera sus cinco o seis concejales gracias a los votos de una sociedad completamente enferma, una sociedad en la que la víctima, Nevenka Fernández, pese a haber ganado la batalla judicial, perdió la social, pues tuvo que exiliarse. Y en el exilio continúa. Su acosador, en cambio, fue recibido con vítores en todos los bares de la región, donde hizo más amigos de los que tenía antes del crimen. Un héroe.
Se veía venir, decíamos, desde las últimas elecciones municipales. ¿A qué viene ahora la extrañeza de Rubalcaba y los lloriqueos de Oscar López, que en el momento de escribir estas líneas continúa sin dimitir? Lo han hecho todo ante sus ojos. Si lo sabía yo, que soy un piernas, lo sabía toda la ejecutiva del partido. ¿Pero cuánto vale la alcaldía de Ponferrada? Mucho, muchísimo, y hablamos de pasta, de pasta de todos los colores, incluido el negro. Eso ha sido, la pasta. Olvídense ustedes de toda la retórica biempensante del nuevo alcalde, al que daba asco ver en la tele abrazándose, ebrio, a sus compañeros. Parecía una escena del 22 de diciembre, después del Gordo. Y es que, en efecto, le había tocado el Gordo.
En su día, Nevenka se quedó sola, completamente sola, ya que el feminismo de la época pensó: “Que se joda, no haber sido de derechas”. Así me lo reconoció, tras la publicación de mi libro sobre el caso, un grupo de mujeres socialistas que me invitó a cenar y me regaló un ramo de flores. Así que teníamos, por un lado, a Ana Botella, y todos los suyos, solidarizándose con el acosador y, por otro, a toda la izquierda callada frente a lo que consideraba un ajuste de cuentas entre gente de la derecha. Que lo arreglen entre ellos. Que se joda. No haber sido guapa.
Pero porque hay historia, y una historia muy fea, este pacto explícito entre acosadores e idiotas no tiene nombre. ¿Pero dónde estaban, Dios mío, dónde estaban, todas las militantes del PSOE en el momento de consumarse la moción que daba la alcaldía al tonto de Samuel Folgueral? Perdón, ya caigo: estaban celebrando el Día Internacional de la Mujer.
Text extret d'aquí.
El llibre, de lectura imprescindible, al meu entendre:
L'avançament que en va fer el diari El País, aquí.
COLUMNA
Acosadores e idiotas
Este pacto que no tiene nombre se veía venir desde las elecciones municipales. ¿A qué viene ahora la extrañeza de Rubalcaba?
JUAN JOSÉ MILLÁS, El País, 9 de marzo de 2013
Este expediente se resuelve con dos palabras: da asco. Es una pena que no haya una oficina donde apostatar del género humano.
-Me desapunte usted de esta mierda, por favor.
Hablamos, claro de la alianza, en Ponferrada, entre el PSOE e Ismael Álvarez, una alianza que se veía venir desde que Álvarez obtuviera sus cinco o seis concejales gracias a los votos de una sociedad completamente enferma, una sociedad en la que la víctima, Nevenka Fernández, pese a haber ganado la batalla judicial, perdió la social, pues tuvo que exiliarse. Y en el exilio continúa. Su acosador, en cambio, fue recibido con vítores en todos los bares de la región, donde hizo más amigos de los que tenía antes del crimen. Un héroe.
Se veía venir, decíamos, desde las últimas elecciones municipales. ¿A qué viene ahora la extrañeza de Rubalcaba y los lloriqueos de Oscar López, que en el momento de escribir estas líneas continúa sin dimitir? Lo han hecho todo ante sus ojos. Si lo sabía yo, que soy un piernas, lo sabía toda la ejecutiva del partido. ¿Pero cuánto vale la alcaldía de Ponferrada? Mucho, muchísimo, y hablamos de pasta, de pasta de todos los colores, incluido el negro. Eso ha sido, la pasta. Olvídense ustedes de toda la retórica biempensante del nuevo alcalde, al que daba asco ver en la tele abrazándose, ebrio, a sus compañeros. Parecía una escena del 22 de diciembre, después del Gordo. Y es que, en efecto, le había tocado el Gordo.
En su día, Nevenka se quedó sola, completamente sola, ya que el feminismo de la época pensó: “Que se joda, no haber sido de derechas”. Así me lo reconoció, tras la publicación de mi libro sobre el caso, un grupo de mujeres socialistas que me invitó a cenar y me regaló un ramo de flores. Así que teníamos, por un lado, a Ana Botella, y todos los suyos, solidarizándose con el acosador y, por otro, a toda la izquierda callada frente a lo que consideraba un ajuste de cuentas entre gente de la derecha. Que lo arreglen entre ellos. Que se joda. No haber sido guapa.
Pero porque hay historia, y una historia muy fea, este pacto explícito entre acosadores e idiotas no tiene nombre. ¿Pero dónde estaban, Dios mío, dónde estaban, todas las militantes del PSOE en el momento de consumarse la moción que daba la alcaldía al tonto de Samuel Folgueral? Perdón, ya caigo: estaban celebrando el Día Internacional de la Mujer.
Text extret d'aquí.
El llibre, de lectura imprescindible, al meu entendre:
L'avançament que en va fer el diari El País, aquí.
13 de març 2013
avui: Josep Ramoneda i editorial de l''Ara'
Misèries, anacronismes i canvis
JOSEP RAMONEDA | Ara, 13/03/2013
1. EMPASTIFAR. El numeret d'Alícia Sánchez-Camacho contra la policia autonòmica és una fugida d'Estat, una negació de les institucions catalanes. No vull que la policia catalana em protegeixi, com a manera de posar-la sota sospita. Si la diputada del PP té algun problema amb la policia autonòmica, té dos camins: demanar explicacions en seu parlamentària als responsables pertinents, si el problema és polític; anar al jutjat de guàrdia, si hi veu alguna acció delictiva. La resta és soroll. A Sánchez-Camacho li agrada exhibir privilegis: ella pot triar policia, cosa que no poden fer la majoria de ciutadans. I li agrada fer soroll, perquè és l'estratègia que té encarregada: la desqualificació permanent. El problema és que aquestes conductes són contaminants: ho empastifen tot. I generen respostes al nivell de la provocació. No és el paper d'un responsable policial actuar com un polític i fer una declaració pública per dir i repetir que la senyora Camacho ha mentit. L'estratègia del PP des de l'11-S passat és molt clara: pressió constant sobre el sobiranisme i sobre les institucions catalanes. L'objectiu és conegut: fer caure Artur Mas, perquè estan convençuts que sense el president es podrà tornar a l'escenari de la conllevancia de sempre. Camacho és un instrument d'aquest joc. El fa amb molt de gust perquè li agrada fer-se veure, independentment de com se la vegi. La feina de Camacho és degradar la situació, la de Montoro asfixiar econòmicament i la de l'entorn de la Moncloa aïllar Artur Mas. Seria interessant saber qui fa creure a Rajoy, des de Catalunya, que sense Artur Mas tot seria més fàcil. Sabríem a què juga cadascú. I sabríem qui són els brillants estrategs que creuen que un problema polític com el que hi ha sobre la taula es pot resoldre amb un simple canvi de persona.
2. FALDILLES. Cent quinze homes d'edat provecta estan tancats a la Capella Sixtina per elegir papa. Ironies de la vida, vesteixen faldilles, encara que en diuen sotana. Ni una sola dona participa d'aquest superespectacle mediàtic del Vaticà. En ple segle XXI, una institució amb vocació universal exclou la dona de qualsevol lloc de poder i gairebé ningú hi dóna importància. Entre el descomunal espai que els mitjans de comunicació dediquen al conclave, buscar una referència a aquesta escandalosa discriminació és com trobar una agulla en un paller. ¿Com podem indignar-nos del destí de les dones en l'islam i guardar un silenci clamorós sobre el paper residual que els atorga l'Església catòlica? El món occidental treballa amb uns instruments de mesura molt marcats.
3. DONES. La periodista americana Hanna Rosin ha escrit: "El final dels homes. Comença el temps de les dones". Hannah Rosin funda el seu argument en tres factors de canvi que s'aprecien en les societats avançades: les dones estan obtenint molt millors resultats que els homes en el món acadèmic; l'evolució de l'economia sembla anar cap a una pèrdua de pes dels bastions del treball masculí -la construcció i la indústria en general-; la dona és més flexible i més capaç d'adaptar-se als canvis que l'home. Caldrà veure com evolucionen els indicis de Rosin per conèixer la dimensió del canvi. Però del que no hi ha dubte és que hi ha molts llocs, i no només al Vaticà, on no es vol fer cabal d'aquesta evolució de les coses.
4. LLIBERTAT. Hi ha frases precises com trets al centre de la diana. Aquesta d'Alexis de Tocqueville talla d'arrel els discursos vacus sobre la llibertat amb què s'omplen la boca polítics i ideòlegs de tota mena. Diu així: "El que cerca en la llibertat altra cosa que ella mateixa està fet per servir".
-------
L'EDITORIAL
La inexplicable no dimissió de Jorge Fernández Díaz
Ara, 13/03/2013
Quatre mesos després de la publicació de l'esborrany apòcrif de la UDEF al diari El Mundo, en plena campanya electoral catalana, la policia nacional ha estat incapaç de determinar-ne l'autoria. Així ho va admetre ahir el mateix ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, en una compareixença al Congrés de Diputats. Es tracta d'una mostra d'incompetència tan flagrant, d'una manca de control tan absolut sobre el que passa a dins del seu ministeri, que el més lògic seria pensar que Fernández Díaz presentaria ahir la seva dimissió irrevocable.
Res més lluny, però, de la realitat. El ministre català no es va avergonyir en cap moment del seu fracàs, ni va demanar disculpes a les persones afectades per un informe que, tal com va reconèixer, "no és oficial". Al contrari, es va mostrar ufanós, va amenaçar CiU amb noves informacions i es va permetre el luxe d'afirmar que a Catalunya "hi ha massa corrupció". I això ho diu un membre d'un partit que té l'extresorer imputat, entre altres coses, per tenir 38 milions a Suïssa i per haver portat a terme durant dues dècades una comptabilitat B que servia presumptament per remunerar de manera irregular els dirigents populars! A Catalunya hi ha corrupció, sí, i cal arribar fins al fons de tots els casos, però des d'Espanya ningú pot donar lliçons de res. Al contrari.
El PP s'equivoca, però, si es pensa que amb l'estratègia de projectar una imatge de Catalunya com un fangar aconseguirà torpedinar el procés escrupolosament democràtic que s'ha iniciat per consultar la ciutadania. Perquè, fins ara, els únics missatges que arriben des de Madrid per intentar convèncer els indecisos, més enllà del discurs de la por contra l'estat propi, són l'asfíxia financera de la Generalitat, l'incompliment de l'Estatut i la guerra bruta a base de dossiers i picabaralles de baix nivell. ¿Amb aquests arguments es pensen que podran convèncer la població catalana que l'entesa amb Espanya és possible?
JOSEP RAMONEDA | Ara, 13/03/20131. EMPASTIFAR. El numeret d'Alícia Sánchez-Camacho contra la policia autonòmica és una fugida d'Estat, una negació de les institucions catalanes. No vull que la policia catalana em protegeixi, com a manera de posar-la sota sospita. Si la diputada del PP té algun problema amb la policia autonòmica, té dos camins: demanar explicacions en seu parlamentària als responsables pertinents, si el problema és polític; anar al jutjat de guàrdia, si hi veu alguna acció delictiva. La resta és soroll. A Sánchez-Camacho li agrada exhibir privilegis: ella pot triar policia, cosa que no poden fer la majoria de ciutadans. I li agrada fer soroll, perquè és l'estratègia que té encarregada: la desqualificació permanent. El problema és que aquestes conductes són contaminants: ho empastifen tot. I generen respostes al nivell de la provocació. No és el paper d'un responsable policial actuar com un polític i fer una declaració pública per dir i repetir que la senyora Camacho ha mentit. L'estratègia del PP des de l'11-S passat és molt clara: pressió constant sobre el sobiranisme i sobre les institucions catalanes. L'objectiu és conegut: fer caure Artur Mas, perquè estan convençuts que sense el president es podrà tornar a l'escenari de la conllevancia de sempre. Camacho és un instrument d'aquest joc. El fa amb molt de gust perquè li agrada fer-se veure, independentment de com se la vegi. La feina de Camacho és degradar la situació, la de Montoro asfixiar econòmicament i la de l'entorn de la Moncloa aïllar Artur Mas. Seria interessant saber qui fa creure a Rajoy, des de Catalunya, que sense Artur Mas tot seria més fàcil. Sabríem a què juga cadascú. I sabríem qui són els brillants estrategs que creuen que un problema polític com el que hi ha sobre la taula es pot resoldre amb un simple canvi de persona.
2. FALDILLES. Cent quinze homes d'edat provecta estan tancats a la Capella Sixtina per elegir papa. Ironies de la vida, vesteixen faldilles, encara que en diuen sotana. Ni una sola dona participa d'aquest superespectacle mediàtic del Vaticà. En ple segle XXI, una institució amb vocació universal exclou la dona de qualsevol lloc de poder i gairebé ningú hi dóna importància. Entre el descomunal espai que els mitjans de comunicació dediquen al conclave, buscar una referència a aquesta escandalosa discriminació és com trobar una agulla en un paller. ¿Com podem indignar-nos del destí de les dones en l'islam i guardar un silenci clamorós sobre el paper residual que els atorga l'Església catòlica? El món occidental treballa amb uns instruments de mesura molt marcats.
3. DONES. La periodista americana Hanna Rosin ha escrit: "El final dels homes. Comença el temps de les dones". Hannah Rosin funda el seu argument en tres factors de canvi que s'aprecien en les societats avançades: les dones estan obtenint molt millors resultats que els homes en el món acadèmic; l'evolució de l'economia sembla anar cap a una pèrdua de pes dels bastions del treball masculí -la construcció i la indústria en general-; la dona és més flexible i més capaç d'adaptar-se als canvis que l'home. Caldrà veure com evolucionen els indicis de Rosin per conèixer la dimensió del canvi. Però del que no hi ha dubte és que hi ha molts llocs, i no només al Vaticà, on no es vol fer cabal d'aquesta evolució de les coses.
4. LLIBERTAT. Hi ha frases precises com trets al centre de la diana. Aquesta d'Alexis de Tocqueville talla d'arrel els discursos vacus sobre la llibertat amb què s'omplen la boca polítics i ideòlegs de tota mena. Diu així: "El que cerca en la llibertat altra cosa que ella mateixa està fet per servir".
-------
L'EDITORIAL
La inexplicable no dimissió de Jorge Fernández Díaz
Ara, 13/03/2013
Quatre mesos després de la publicació de l'esborrany apòcrif de la UDEF al diari El Mundo, en plena campanya electoral catalana, la policia nacional ha estat incapaç de determinar-ne l'autoria. Així ho va admetre ahir el mateix ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, en una compareixença al Congrés de Diputats. Es tracta d'una mostra d'incompetència tan flagrant, d'una manca de control tan absolut sobre el que passa a dins del seu ministeri, que el més lògic seria pensar que Fernández Díaz presentaria ahir la seva dimissió irrevocable.
Res més lluny, però, de la realitat. El ministre català no es va avergonyir en cap moment del seu fracàs, ni va demanar disculpes a les persones afectades per un informe que, tal com va reconèixer, "no és oficial". Al contrari, es va mostrar ufanós, va amenaçar CiU amb noves informacions i es va permetre el luxe d'afirmar que a Catalunya "hi ha massa corrupció". I això ho diu un membre d'un partit que té l'extresorer imputat, entre altres coses, per tenir 38 milions a Suïssa i per haver portat a terme durant dues dècades una comptabilitat B que servia presumptament per remunerar de manera irregular els dirigents populars! A Catalunya hi ha corrupció, sí, i cal arribar fins al fons de tots els casos, però des d'Espanya ningú pot donar lliçons de res. Al contrari.
El PP s'equivoca, però, si es pensa que amb l'estratègia de projectar una imatge de Catalunya com un fangar aconseguirà torpedinar el procés escrupolosament democràtic que s'ha iniciat per consultar la ciutadania. Perquè, fins ara, els únics missatges que arriben des de Madrid per intentar convèncer els indecisos, més enllà del discurs de la por contra l'estat propi, són l'asfíxia financera de la Generalitat, l'incompliment de l'Estatut i la guerra bruta a base de dossiers i picabaralles de baix nivell. ¿Amb aquests arguments es pensen que podran convèncer la població catalana que l'entesa amb Espanya és possible?
12 de març 2013
Carles Boix, avui
Somiatruites
CARLES BOIX | Ara, 12/03/2013
Un bon amic va enviar-me fa poc un mapa polític d'Espanya el 1852, publicat per Torres Villegas, un membre de la Sociedad Matritense de Amigos del País, molt curiós. El mapa, que ja havia fet servir un dels pocs pares amables de la Constitució espanyola, el Sr. Herrero de Miñón, en un dels seus llibres, divideix l'Estat en quatre Espanyes: l'antiga Corona de Castella, amb les fronteres pintades d'un ocre aigualit; l'ex Corona d'Aragó, marcada amb un verd molt definit; Navarra i el País Basc, en blau cel, i els territoris d'Ultramar, en groc esblaimat. La part més xocant del mapa no és la divisió territorial en si, raonable perquè cada territori encara tenia exaccions fiscals i institucions jurídiques específiques, sinó els noms que Villegas atribueix a cada part. A l'ex Corona de Castella l'anomena l'Espanya "uniforme o purament constitucional". A la Corona d'Aragó, l'Espanya "assimilada o incorporada". A Navarra i Euskadi, l'Espanya foral. I a la resta, l'Espanya colonial.
Un segle i mig després, l'Espanya colonial de Torres Villegas ja ha desaparegut. Les altres tres Espanyes i, sobretot, els seus noms conserven tota la seva força programàtica. L'excepcionalisme basco-navarrès continua dempeus. A la resta, hi ha, d'una banda, l'Espanya purament constitucional, encarnació del projecte liberal, uniformitzador i "solidari". D'altra banda, hi ha l'Espanya "incorporada", impura, gairebé mai espanyola per convicció, obedient per conveniència o per por i, en definitiva, necessitada d'uniformització. L'únic canvi que s'ha produït en cent cinquanta anys ha estat de dimensions geogràfiques: l'Espanya purament constitucional ara inclou l'Aragó i potser parts de València.
Els noms triats per Villegas ho diuen ben clar. La incorporació d'una Espanya impura només es pot produir per assimilació -cultural i d'identitat-. L'assimilació, a més, ha de ser sorollosa, pública, excessiva, pròpia de penitents medievals. La dreta política i social de la ciutat de València n'és l'exemple més reeixit. El blaverisme branda un espanyolisme barroc, estratosfèric, fallero -del to de la llum crua d'un quadre de Sorolla-. La seva hostilitat als no assimilats -els catalans en general i els suposats catalanistes de la universitat valenciana- es desplega amb el gest exagerat del convers.
Mentrestant, a l'impur que no vol assimilar-se hom li nega la categoria d'espanyol complet. A l'època del govern González i el ministre de Defensa Serra, quan encara hi havia mili obligatòria, vaig fer el servei militar de soldat ras. Sense voler-ho, em van ascendir a cabo primero. A les maniobres fora de caserna, els caporals primers normalment dinaven, separats dels soldats, amb suboficials i oficials. Al primer dinar de la nostra primera sortida ens van servir aigua de Fontvella. Sembla que això no devia de ser del gust d'un dels tinents chusqueros perquè, en veu alta i de manera constant, no parava de queixar-se pel fet que l'exèrcit hagués de comprar aigua catalana. Cada cop més irritat, m'hi vaig adreçar i li vaig explicar que, de fet, Fontvella pertanyia a una multinacional francesa. Era cert: als vuitanta va haver-hi la primera onada de venda d'empreses catalanes a empreses de fora. Aquell vespre tots els cabos primeros sopàvem amb els soldats rasos.
Quan, l'últim dia de la mili, ja vestit de paisà, vaig passar a recollir la llicència de mans del capità, li vaig recordar aquell episodi i li vaig assegurar que em sorprenia que no m'hagués defensat considerant que Catalunya era una "part entranyable" d'Espanya. El capità, jove i constitucionalista destacat, em va retreure que jo no hagués dit precisament això, que els catalans eren espanyols i, per tant, dignes de respecte. "No, mi capitán -li vaig contestar-, era usted el que tenía que haberme defendido y no yo".
Sempre hi haurà tinents (o qualsevol altra mena d'energúmens) dient bajanades. El problema és que no hi hagi mai cap capità parant-los els peus. De la mateixa manera que el monarca espanyol, tant rotund a Llatinoamèrica, no fa mai callar cap dels seus súbdits purs quan n'ataquen un d'impur. De la mateixa manera que Peces-Barba reia, amb completa impunitat, quan parlava dels catalans com una possessió que calia bombardejar de tant en tant. De la mateixa manera que l'Estat no enviarà els seus fiscals a posar a ratlla el Sr. Ibarra o a portar als tribunals la gentalla que ens insulta a Twitter o als diaris amb epítets de clares connotacions antisemítiques.
Qui cregui que aquesta realitat tan trista es pot canviar, que catalanitat i espanyolitat són compatibles, és un somiatruites. Tots els catalans, es diguin Boadella, d'Ors, Trias, Pujol o Fernàndez, seran sempre espanyols impurs. Només deixaran de ser sospitosos si expressen la seva espanyolitat de forma grotesca i provinciana. I només deixaran de ser molestos si cultiven una vida estrictament privada. Però, totes aquestes solucions són, en consciència, inacceptables.
CARLES BOIX | Ara, 12/03/2013
Un bon amic va enviar-me fa poc un mapa polític d'Espanya el 1852, publicat per Torres Villegas, un membre de la Sociedad Matritense de Amigos del País, molt curiós. El mapa, que ja havia fet servir un dels pocs pares amables de la Constitució espanyola, el Sr. Herrero de Miñón, en un dels seus llibres, divideix l'Estat en quatre Espanyes: l'antiga Corona de Castella, amb les fronteres pintades d'un ocre aigualit; l'ex Corona d'Aragó, marcada amb un verd molt definit; Navarra i el País Basc, en blau cel, i els territoris d'Ultramar, en groc esblaimat. La part més xocant del mapa no és la divisió territorial en si, raonable perquè cada territori encara tenia exaccions fiscals i institucions jurídiques específiques, sinó els noms que Villegas atribueix a cada part. A l'ex Corona de Castella l'anomena l'Espanya "uniforme o purament constitucional". A la Corona d'Aragó, l'Espanya "assimilada o incorporada". A Navarra i Euskadi, l'Espanya foral. I a la resta, l'Espanya colonial.Un segle i mig després, l'Espanya colonial de Torres Villegas ja ha desaparegut. Les altres tres Espanyes i, sobretot, els seus noms conserven tota la seva força programàtica. L'excepcionalisme basco-navarrès continua dempeus. A la resta, hi ha, d'una banda, l'Espanya purament constitucional, encarnació del projecte liberal, uniformitzador i "solidari". D'altra banda, hi ha l'Espanya "incorporada", impura, gairebé mai espanyola per convicció, obedient per conveniència o per por i, en definitiva, necessitada d'uniformització. L'únic canvi que s'ha produït en cent cinquanta anys ha estat de dimensions geogràfiques: l'Espanya purament constitucional ara inclou l'Aragó i potser parts de València.
Els noms triats per Villegas ho diuen ben clar. La incorporació d'una Espanya impura només es pot produir per assimilació -cultural i d'identitat-. L'assimilació, a més, ha de ser sorollosa, pública, excessiva, pròpia de penitents medievals. La dreta política i social de la ciutat de València n'és l'exemple més reeixit. El blaverisme branda un espanyolisme barroc, estratosfèric, fallero -del to de la llum crua d'un quadre de Sorolla-. La seva hostilitat als no assimilats -els catalans en general i els suposats catalanistes de la universitat valenciana- es desplega amb el gest exagerat del convers.
Mentrestant, a l'impur que no vol assimilar-se hom li nega la categoria d'espanyol complet. A l'època del govern González i el ministre de Defensa Serra, quan encara hi havia mili obligatòria, vaig fer el servei militar de soldat ras. Sense voler-ho, em van ascendir a cabo primero. A les maniobres fora de caserna, els caporals primers normalment dinaven, separats dels soldats, amb suboficials i oficials. Al primer dinar de la nostra primera sortida ens van servir aigua de Fontvella. Sembla que això no devia de ser del gust d'un dels tinents chusqueros perquè, en veu alta i de manera constant, no parava de queixar-se pel fet que l'exèrcit hagués de comprar aigua catalana. Cada cop més irritat, m'hi vaig adreçar i li vaig explicar que, de fet, Fontvella pertanyia a una multinacional francesa. Era cert: als vuitanta va haver-hi la primera onada de venda d'empreses catalanes a empreses de fora. Aquell vespre tots els cabos primeros sopàvem amb els soldats rasos.
Quan, l'últim dia de la mili, ja vestit de paisà, vaig passar a recollir la llicència de mans del capità, li vaig recordar aquell episodi i li vaig assegurar que em sorprenia que no m'hagués defensat considerant que Catalunya era una "part entranyable" d'Espanya. El capità, jove i constitucionalista destacat, em va retreure que jo no hagués dit precisament això, que els catalans eren espanyols i, per tant, dignes de respecte. "No, mi capitán -li vaig contestar-, era usted el que tenía que haberme defendido y no yo".
Sempre hi haurà tinents (o qualsevol altra mena d'energúmens) dient bajanades. El problema és que no hi hagi mai cap capità parant-los els peus. De la mateixa manera que el monarca espanyol, tant rotund a Llatinoamèrica, no fa mai callar cap dels seus súbdits purs quan n'ataquen un d'impur. De la mateixa manera que Peces-Barba reia, amb completa impunitat, quan parlava dels catalans com una possessió que calia bombardejar de tant en tant. De la mateixa manera que l'Estat no enviarà els seus fiscals a posar a ratlla el Sr. Ibarra o a portar als tribunals la gentalla que ens insulta a Twitter o als diaris amb epítets de clares connotacions antisemítiques.
Qui cregui que aquesta realitat tan trista es pot canviar, que catalanitat i espanyolitat són compatibles, és un somiatruites. Tots els catalans, es diguin Boadella, d'Ors, Trias, Pujol o Fernàndez, seran sempre espanyols impurs. Només deixaran de ser sospitosos si expressen la seva espanyolitat de forma grotesca i provinciana. I només deixaran de ser molestos si cultiven una vida estrictament privada. Però, totes aquestes solucions són, en consciència, inacceptables.
6 de març 2013
Josep Ramoneda, avui
(Entre moltes altres reflexions sàvies, Voltaire i Catalunya.)
Temps d'aigües turbulentes
JOSEP RAMONEDA | Ara, 06/03/2013
1 . CAPRICI. Atenent les catastròfiques dades econòmiques que surten aquests dies i que auguren una recessió més llarga i fonda, ¿no seria ja hora que el govern espanyol sortís del seu quietisme? Atès que està demostrat que ni Alemanya ni la Comissió Europea volen acceptar el desastre de les seves polítiques, ni escoltar la gent, ¿"no seria el moment", em diu un amic economista, "que un país de la dimensió d'Espanya amenacés de deixar l'euro o de fer efectiu el default?" La història demostra que el deute no s'arribarà a tornar mai només amb austeritat: cal creixement, una mica d'inflació i quitances. Algú s'hauria d'atrevir a aixecar la veu. Però per a això es necessita voluntat i coratge, que van escassos. El que és terrible és veure que un país s'enfonsa i no fer-hi res, en nom de l'obediència deguda. La resposta de Durão Barroso, l'escolanet de les Açores, a les eleccions italianes ha estat patètica: "¿Hem de determinar les nostres polítiques a partir de consideracions a curt termini de resultats electorals?", ha preguntat. El vot ciutadà com a caprici. La sobirania substituïda pel criteri inapel·lable de l'expert. ¿És aquest el futur de la democràcia?
2. MONARQUIA. Llegeixo aquests dies grans recomanacions sobre el futur de la monarquia, propostes de transparència, de simplicitat, de funcionalitat, de modèstia. És com demanar a l'Església que es democratitzi. Una monarquia és el que és, una institució anacrònica que pot justificar-se temporalment per la seva utilitat. La monarquia es funda en el vincle de sang. És precisament enfront de l'aristocràcia que neix i creix la democràcia. Un debat sobre les maneres de fer de la monarquia és un brindis al sol per seguir mantenint el règim monàrquic encara que ja no sigui útil. No és que aquesta monarquia sigui corrupta, és que ho és la institució en si, fundada sobre el nepotisme, el privilegi, l'esperit de camarilla, la irrevocabilitat i la irresponsabilitat. La Constitució defineix el rei com a irresponsable, ¿hi ha res més a dir? L'únic debat de veritat que aquest país mereix és el que ha quedat pendent perquè a la Transició no es va voler afrontar: monarquia o república. La resta és ornamentació monàrquica.
3. VOLTAIRE. En moments com aquest, en què la desigualtat i l'abús de poder estan limitant greument les llibertats i empobrint la democràcia, sempre és útil recórrer a Voltaire, un personatge carregat de contradiccions, com la vida, que passava amb facilitat de lluitar contra la infàmia a fer la cort al despotisme il·lustrat. En Voltaire hi ha tres paradoxes que il·lustren la fragilitat de ser lliures. Paradoxa de la necessitat: la llibertat pot subsistir amb la necessitat absoluta perquè era necessari que fóssim lliures. Paradoxa dels límits: sóc lliure quan puc fer el que vull fer, o, si ho preferiu, quan vull caminar i no tinc gota. Paradoxa de la ironia: no hi ha redempció en el millor dels mons possibles. Voltaire, inspirat per 1714, escriu a El segle de Lluís XIV: "Catalunya pot prescindir de l'Univers sencer i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Podria ser un lema per mantenir l'autoestima d'un país que la perd amb gran facilitat. "Tanmateix", escrivia Ramon Alcoberro fa vint anys, "ningú li ha dedicat mai un carrer a Barcelona". L'any 2014 podria ser una oportunitat d'incorporar Voltaire a la ciutat.
4. RETRET. "Va haver-hi dies d'aigües turbulentes en què el Senyor semblava dormir", va dir Benet XVI en el seu comiat. M'agraden aquests retrets papals a Déu. Són com llampecs de dubte, que confirmen que encara hi ha algun papa que creu en Déu.
Temps d'aigües turbulentes
JOSEP RAMONEDA | Ara, 06/03/2013
2. MONARQUIA. Llegeixo aquests dies grans recomanacions sobre el futur de la monarquia, propostes de transparència, de simplicitat, de funcionalitat, de modèstia. És com demanar a l'Església que es democratitzi. Una monarquia és el que és, una institució anacrònica que pot justificar-se temporalment per la seva utilitat. La monarquia es funda en el vincle de sang. És precisament enfront de l'aristocràcia que neix i creix la democràcia. Un debat sobre les maneres de fer de la monarquia és un brindis al sol per seguir mantenint el règim monàrquic encara que ja no sigui útil. No és que aquesta monarquia sigui corrupta, és que ho és la institució en si, fundada sobre el nepotisme, el privilegi, l'esperit de camarilla, la irrevocabilitat i la irresponsabilitat. La Constitució defineix el rei com a irresponsable, ¿hi ha res més a dir? L'únic debat de veritat que aquest país mereix és el que ha quedat pendent perquè a la Transició no es va voler afrontar: monarquia o república. La resta és ornamentació monàrquica.
3. VOLTAIRE. En moments com aquest, en què la desigualtat i l'abús de poder estan limitant greument les llibertats i empobrint la democràcia, sempre és útil recórrer a Voltaire, un personatge carregat de contradiccions, com la vida, que passava amb facilitat de lluitar contra la infàmia a fer la cort al despotisme il·lustrat. En Voltaire hi ha tres paradoxes que il·lustren la fragilitat de ser lliures. Paradoxa de la necessitat: la llibertat pot subsistir amb la necessitat absoluta perquè era necessari que fóssim lliures. Paradoxa dels límits: sóc lliure quan puc fer el que vull fer, o, si ho preferiu, quan vull caminar i no tinc gota. Paradoxa de la ironia: no hi ha redempció en el millor dels mons possibles. Voltaire, inspirat per 1714, escriu a El segle de Lluís XIV: "Catalunya pot prescindir de l'Univers sencer i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Podria ser un lema per mantenir l'autoestima d'un país que la perd amb gran facilitat. "Tanmateix", escrivia Ramon Alcoberro fa vint anys, "ningú li ha dedicat mai un carrer a Barcelona". L'any 2014 podria ser una oportunitat d'incorporar Voltaire a la ciutat.
4. RETRET. "Va haver-hi dies d'aigües turbulentes en què el Senyor semblava dormir", va dir Benet XVI en el seu comiat. M'agraden aquests retrets papals a Déu. Són com llampecs de dubte, que confirmen que encara hi ha algun papa que creu en Déu.
2 de març 2013
1 de març 2013
Imagina
Aquest és el títol d'un disc de Marcel Cranc que em té abduïda. Com que se'm fa difícil d'explicar, aquí teniu una selecció de cançons del disc (enllaç al Youtube o a l'Sportify als títols), amb algun fragment de la lletra que m'agrada d'una manera especial. I, per il·lustrar-ho, una altra tria, en aquest cas de fotografies precioses de Miquel Riera, que és qui em va fer descobrir aquest cantant mallorquí meravellós. Quins dos artistes!
Caputxeta
"hem perdut es camí de tornada
cada mica de pa ens l'hem menjada"
"em qued amb tu"
Darrerament
"darrere sa finestra surt
una invitació des sol"
"aquell que t'estima prepara cafè"
"i encara que no sé massa bé
si ha estat es dia o ja fa temps
pens molt en tu darrerament"
Adéu
"ciutats plenes de llum encara m'esperen"
"pensar que sempre esperen coses bones"
"no et giris cap enrere, adéu, adéu"
Petit amor
"Un dia ens vàrem trobar"
"ara véns ara te'n vas"
"i don per assumit
que ningú és de ningú"
Vals caníbal
"pensen que el temps no importa"
"es miren i no s'acaben
es mengen i no es toquen"
"no s'imaginen demà si estan junts"
Mar endins
"papallones dins es cap
no tenim ni mapa
que ens indiqui"
Si teniu Spotify, poseu-hi "Marcel Cranc Imagina" i us sortirà tot el disc. En té més, però encara no hi he entrat, de moment estic assaborint aquest. I aquí trobareu més informació sobre l'autor.
I si entreu a l'enllaç de Miquel Riera, podreu veure moltes més fotos seves, precioses, al Flickr.
Caputxeta
"hem perdut es camí de tornada
cada mica de pa ens l'hem menjada"
"em qued amb tu"
Darrerament
"darrere sa finestra surt
una invitació des sol"
"aquell que t'estima prepara cafè"
"i encara que no sé massa bé
si ha estat es dia o ja fa temps
pens molt en tu darrerament"
Adéu
"ciutats plenes de llum encara m'esperen"
"pensar que sempre esperen coses bones"
"no et giris cap enrere, adéu, adéu"
Petit amor
"Un dia ens vàrem trobar"
"ara véns ara te'n vas"
"i don per assumit
que ningú és de ningú"
Vals caníbal
"pensen que el temps no importa"
"es miren i no s'acaben
es mengen i no es toquen"
"no s'imaginen demà si estan junts"
Mar endins
"papallones dins es cap
no tenim ni mapa
que ens indiqui"
Si teniu Spotify, poseu-hi "Marcel Cranc Imagina" i us sortirà tot el disc. En té més, però encara no hi he entrat, de moment estic assaborint aquest. I aquí trobareu més informació sobre l'autor.
I si entreu a l'enllaç de Miquel Riera, podreu veure moltes més fotos seves, precioses, al Flickr.
25 de febr. 2013
¿femení per referir-se a homes i dones?
Dissabte passat es van fer diverses manifestacions a tot l'Estat per protestar contra les retallades i contra la situació política i econòmica en general. El lema de la convocatòria de Barcelona era aquest: "Fem-los fora!!! Juntes podem!!!"
Per a dijous que ve, 28 de febrer, a la universitat tenim convocada una vaga. En aquest cas, el lema és: "L'educació és de totes. El deute és vostre. No devem, no paguem".
En els últims anys hem vist com proliferaven, sobretot en el llenguatge administratiu, en els discursos dels polítics i en el món educatiu, diverses maneres d'evitar l'ús del masculí amb valor genèric. Per exemple, els desdoblaments ("Hola a tots i totes!") i els noms col·lectius ("El professorat dóna instruccions a l'alumnat abans de l'examen"). Fa tres anys es va parlar d'aquests i altres fenòmens a la jornada "Visibilitzar i marcar: repensar el gènere en la llengua catalana", i del grup de treball que es va constituir posteriorment en va sortir el document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua", que va servir de base per revisar algunes propostes, com ara la de la Generalitat de Catalunya. (Quan surti, esperem que ben aviat, el llibre d'actes d'aquella jornada, en què vaig participar, ja ho comentaré aquí al blog.)
En els lemes de més amunt, però, s'ha fet un pas més: s'hi fa servir només el femení per referir-se a homes i dones. O sigui, s'ha substituït el masculí genèric per un femení... ¿genèric? Sembla que l'ús del femení es vol justificar dient que, de fet, aquests lemes es refereixen a persones, que és un nom femení. Però per poder fer concordar altres formes lingüístiques amb persones, aquesta paraula hauria d'haver aparegut prèviament en el discurs; si no, aquests femenins, agradi o no, es refereixen només a dones. El significat i el referent de les paraules, i encara menys el de les categories gramaticals, no es canvien així com així...
Però el primer dels dos lemes que comento té un altre aspecte interessant. A més d'aquest ús del femení ("Juntes podem!!!"), fa servir, volgudament o no, un masculí "Fem-los fora!!!" referit, pel context, als polítics en general. Homes i dones, se suposa. Cosa que em fa pensar que l'ús del femení que comento, que és difícil de mantenir en qualsevol discurs que consti de més de dues o tres frases, s'acaba aplicant només a les paraules que fan referència al propi grup, i no als "altres", siguin els que siguin, aquests altres. (Amb els desdoblaments passa una cosa semblant, com he explicat, analitzant textos concrets, en un breu treball que es publicarà aviat a la revista Caplletra i que ja comentaré en aquest blog quan surti.)
Seria una llàstima que decisions d'aquesta mena fessin perdre credibilitat a moviments que, en un moment com el que estem vivint, poden contribuir amb les seves propostes a proposar alternatives al que realment no funciona.
(Un altre text que parla sobre això, una mica posterior: "Contra tots i totes, sí senyor!".)
En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.
Per a dijous que ve, 28 de febrer, a la universitat tenim convocada una vaga. En aquest cas, el lema és: "L'educació és de totes. El deute és vostre. No devem, no paguem".
En els últims anys hem vist com proliferaven, sobretot en el llenguatge administratiu, en els discursos dels polítics i en el món educatiu, diverses maneres d'evitar l'ús del masculí amb valor genèric. Per exemple, els desdoblaments ("Hola a tots i totes!") i els noms col·lectius ("El professorat dóna instruccions a l'alumnat abans de l'examen"). Fa tres anys es va parlar d'aquests i altres fenòmens a la jornada "Visibilitzar i marcar: repensar el gènere en la llengua catalana", i del grup de treball que es va constituir posteriorment en va sortir el document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua", que va servir de base per revisar algunes propostes, com ara la de la Generalitat de Catalunya. (Quan surti, esperem que ben aviat, el llibre d'actes d'aquella jornada, en què vaig participar, ja ho comentaré aquí al blog.)
En els lemes de més amunt, però, s'ha fet un pas més: s'hi fa servir només el femení per referir-se a homes i dones. O sigui, s'ha substituït el masculí genèric per un femení... ¿genèric? Sembla que l'ús del femení es vol justificar dient que, de fet, aquests lemes es refereixen a persones, que és un nom femení. Però per poder fer concordar altres formes lingüístiques amb persones, aquesta paraula hauria d'haver aparegut prèviament en el discurs; si no, aquests femenins, agradi o no, es refereixen només a dones. El significat i el referent de les paraules, i encara menys el de les categories gramaticals, no es canvien així com així...
Però el primer dels dos lemes que comento té un altre aspecte interessant. A més d'aquest ús del femení ("Juntes podem!!!"), fa servir, volgudament o no, un masculí "Fem-los fora!!!" referit, pel context, als polítics en general. Homes i dones, se suposa. Cosa que em fa pensar que l'ús del femení que comento, que és difícil de mantenir en qualsevol discurs que consti de més de dues o tres frases, s'acaba aplicant només a les paraules que fan referència al propi grup, i no als "altres", siguin els que siguin, aquests altres. (Amb els desdoblaments passa una cosa semblant, com he explicat, analitzant textos concrets, en un breu treball que es publicarà aviat a la revista Caplletra i que ja comentaré en aquest blog quan surti.)
Seria una llàstima que decisions d'aquesta mena fessin perdre credibilitat a moviments que, en un moment com el que estem vivint, poden contribuir amb les seves propostes a proposar alternatives al que realment no funciona.
(Un altre text que parla sobre això, una mica posterior: "Contra tots i totes, sí senyor!".)
En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.
24 de febr. 2013
el 'The New York Times', el Priorat i la DO Montsant
El 'New York Times' destaca la "potència" i la "intensitat" dels vins del Priorat
El prestigiós rotatiu nord-americà destaca el cas de la DO Montsant, la qual ha sabut distingir-se de la DO Priorat aconseguint vins amb personalitat i més econòmics
Ara, 23/02/2013
La tradició vinícola catalana (i espanyola) es remunta a temps mil·lenaris. Però des que va abandonar la vessant de consum local per transformar-se en un negoci global, els viticultors han hagut de pensar en noves formes de treballar i de donar cos als seus vins. En un reportatge al New York Times, el prestigiós diari nord-americà destaca la brillant transformació i capacitat d'adaptació que han demostrat els vins del Montsant, una denominació d'origen catalana que té la major part de la seva zona de producció a la comarca del Priorat, llevat d'algunes terres de la Ribera d'Ebre, a la riba del riu de Montsant. El rotatiu destaca que els vins negres del Priorat aconsegueixen combinar de forma excel·lent la "potència" i la "densitat" amb "el cos i la forma".
Tanmateix, el diari posa el focus en la DO Montsant, de la qual diu que ha sabut recollir part de la fama de la DO qualificada del Priorat - mantenint uns preus més econòmics. Remarca que les dues denominacions utilitzen de base el Samsó, el qual complementen amb varietats internacionals com el syrah, el cabernet sauvignon, el merlot i l'ull de llebre. També destaca que ambdues comparteixen un punt de vista català, un repunt de cultura que "mai ha de ser subestimada". Tanmateix, remarca les diferències que fan particulars les dues regions catalanes: principalment les característiques del sòl i el microclima de cada zona.
Així, el rotatiu destaca l'enfocament temàtic de gran part dels vins Montsant, que inclou sabors de regalèssia, terra i minerals a base d'herbes, com a component ocasional.
Gotim d'una vinya del Montsant /web: DO Montsant
Reportatge del The New York Times:
By ERIC ASIMOV
Published: February 22, 2013
The wine universe has been expanding at an accelerated rate over the last decade or so, and no place illustrates it better than Spain. New appellations have joined historic names. Forgotten regions have reinvented themselves. And everywhere, despite the country’s poor economy, new producers have jumped into the global fray.
Global is the salient point. No Spanish regions are really new to making wine. It has been part of the culture for centuries, if not millenniums. But unlike the first thousand some-odd years, during which consumption was primarily local, winemaking is now a thoroughly global enterprise, and that has required new ways of thinking and working.
One of the foremost examples of Spain’s transformation is Montsant, a small Catalonian region nestled in the forbidding shadows of Priorat’s slate hills.
Priorat itself is both old and new, an ancient region that few outside of Catalonia had heard of 30 years ago. Now it is renowned for beautiful red wines that manage to combine power and density with structure, shape and a distinctive sense of place. Naturally, they fetch high prices.
Montsant is an even more recent discovery. Only in 2001 was it carved out of the larger Tarragona appellation and given official approval as an independent zone. Even since then, it has largely been valued for its proximity to Priorat, an association that has had its pluses and minuses.
On the one hand, because the world greatly values the wines of Priorat, Montsant has earned attention as a source of red wines that resemble Priorat’s but for a lot less money. This, of course, is good for business. On the other hand, the constant likening to Priorat has kept Montsant from developing its own identity. This, perhaps, is bad for the soul.
So how do the regions resemble each another? Proximity is one thing, but judging by the many ordinary Bordeaux chateaus that like to note they are just across the way from renowned Latour or Margaux, that doesn’t always amount to much. Montsant and Priorat do use many of the same grapes. Old-vine stands of garnacha and carignan, known in Catalonian as samsó, and in Castilian as mazuelo or cariñena, remain of what had historically been planted in the region. They have been supplemented by international grapes like syrah, cabernet sauvignon, merlot and even tempranillo.
The two regions also share a Catalan outlook, and unlike geography, the role of culture should never be underestimated.
Yet, differences separate the regions. Most significant is the soil. The best Priorat vineyards are planted on steep slopes in unusual, porous, slatelike soils, known in Catalan as llicorella, which allow naturally low yields of concentrated grapes. In Montsant, the soil is more varied, though predominantly granite-like sand. The microclimates differ, too.
While Montsant producers generally strive for the same styles of wine that are made in the Priorat, to my taste they don’t quite achieve the drama, intensity or distinctive minerality of the Priorat wines. Nonetheless, they are quite delicious in their own right. In the end, it’s not much of a stretch to liken them to Priorat’s, so long as it’s understood that the wines are related but not identical.
That leaves the matter of soul. What does Montsant offer without the burden of comparison? The wine panel tasted 20 bottles from recent vintages, primarily 2009s and 2010s, along with one each from ’06, ’07, ’08 and ’11. Florence Fabricant and I were joined by two guests, Hector Perez, wine director of Casa Mono near Gramercy Park, and Jill Roberts, wine director of the Marrow in the West Village.
We all appreciated the balance of the best wines, particularly since the leading grapes, garnacha and carignan, can easily veer off into the sweetly fruity realm if not managed carefully. Instead, we found a deep thematic strand binding many of the wines, comprising flavors of licorice, earth and minerals with the occasional herbal component. We were also surprised to find so few overtly oaky wines, often a hallmark of ambitious emerging regions.
“I was expecting much more alcohol, wood, jam and juice,” Jill said afterward. “I felt real craftsmanship.”
Let’s be clear: these wines are big, mostly 14 to 14.5 percent alcohol, but that feels natural in their context.
Craftsmanship was certainly evident in our top bottle, the 2010 Orto Vins, a seamlessly integrated wine that was mostly a blend of carignan and garnacha, with smaller amounts of tempranillo (known in Catalan as ull de llebre) and cabernet sauvignon, which has no Catalan alias, at least not yet. It was pure, harmonious, even elegant, and while I doubt it would be mistaken for a Priorat, it’s a wine on which Montsant could certainly hang its own identity.
It turns out that Orto’s viticulturalist, Joan Assens, worked for 15 years for Álvaro Palacios in Priorat before going his own way. He grows grapes biodynamically and, in addition to the lower-priced blend that we tried, makes four single-vineyard wines, which most definitely cost Priorat prices at $85 to $125 a bottle.
Our No. 2 bottle was the 2007 Coca I Fitó, a structured, tannic wine with strong flavors of anise and menthol. The wine was 30 percent garnacha, 20 percent carignan and 50 percent syrah. In fact, several other of our top 10 wines had strong syrah components, including No. 4, the 2010 Faunus from Ediciones i-Limitadas (30 percent); No. 9, the 2010 Finca L’Argata from Joan d’Anguera (40 percent); and No. 6, the 2011 Bula from Celler Can Blau (20 percent), in which even though the blend was 40 percent carignan and 40 percent garnacha, it was the flavors of the syrah that really stood out.
Anything wrong with this? Well, I’m always partial to indigenous grapes. Still, each of these wines seems to me to be a clear expression of Montsant despite the presence of other grapes, so it’s hard to complain.
At the same time, our No. 3 wine, the 2009 Clos de Noi, was made entirely of carignan. It was a lively wine with earthy licorice flavors, and, at $19, our best value.
All told, it was an impressive set of wines. Given its locale, Montsant can never be physically removed from Priorat’s shadow. But it’s time to think of Montsant as its own wine.
Tasting Report
The panel tasted red wines from Montsant, a small Catalonian region.
1.ORTO VINS
Montsant 2010 ***
$36
Complete, balanced and well-integrated with earth, mineral and licorice flavors and a proper tannic grip.
Tony Cenicola/The New York Times
Importer: Peninsula Wines, New Rochelle, N.Y.
Orto Vins, $36, ***
Montsant 2010
Complete, balanced and well-integrated with earth, mineral and licorice flavors and a proper tannic grip. (Peninsula Wines, New Rochelle, N.Y.)
Coca I Fitó, $39, ***
Montsant 2007
Dark, inky and structured with earthy anise and menthol flavors. (The Artisan Collection, New York)
BEST VALUE
Clos de Noi, $19, ***
Montsant Vinya Velles Samsó 2009
Vibrant and alive, with earthy, funky, licorice aromas. (José Pastor Selections/Vinos & Gourmet, Richmond, Calif.)
Ediciones i-Limitadas, $22, ***
Montsant Faunus 2010
Complex and harmonious with aromas and flavors of dark fruit, flowers and herbs. (United Cellars, Doral, Fla.)
Celler de Capçanes, $22, ** ½
Montsant Peraj Petita 2010
Bright and spicy with evident tannins, flavors of red fruit and a touch of oak (and it’s kosher). (Royal Wine, New York)
Celler Can Blau, $14, ** ½
Montsant Bula 2011
Smoky and herbal with savory licorice and olive flavors. (Aviva Wines, New York)
Laurona, $35, ** ½
Montsant 2006
Balanced yet intense with spicy cedar and chalky mineral flavors. (Classic Wines, Stamford, Conn.)
Celler Dosterras, $25, **
Vespres 2010
Dark, spicy and herbal, with a touch of heat from alcohol. (Classical Wines, Seattle)
Joan d’Anguera, $33, **
Montsant Finca L’Argata 2010
Pleasant and juicy with flavors of dark fruit and licorice. (De Maison Selections, Chapel Hill, N.C.)
Vinyes Domènech, $32, **
Montsant Furvus 2009
Tannic and earthy with flavors of sweet dark fruit. (Olé Imports, New Rochelle, N.Y.)
-----
Buf! "Montsant, a small Catalonian region nestled in the forbidding shadows of Priorat’s slate hills"... Em sembla que ploraré...
El "meu" Priorat, aquí. El meu Montsant, aquí, aquí i més si cliqueu "Ulldemolins", "Montsant" i "fotos" a les etiquetes de la dreta.
El prestigiós rotatiu nord-americà destaca el cas de la DO Montsant, la qual ha sabut distingir-se de la DO Priorat aconseguint vins amb personalitat i més econòmics
Ara, 23/02/2013
La tradició vinícola catalana (i espanyola) es remunta a temps mil·lenaris. Però des que va abandonar la vessant de consum local per transformar-se en un negoci global, els viticultors han hagut de pensar en noves formes de treballar i de donar cos als seus vins. En un reportatge al New York Times, el prestigiós diari nord-americà destaca la brillant transformació i capacitat d'adaptació que han demostrat els vins del Montsant, una denominació d'origen catalana que té la major part de la seva zona de producció a la comarca del Priorat, llevat d'algunes terres de la Ribera d'Ebre, a la riba del riu de Montsant. El rotatiu destaca que els vins negres del Priorat aconsegueixen combinar de forma excel·lent la "potència" i la "densitat" amb "el cos i la forma".
Tanmateix, el diari posa el focus en la DO Montsant, de la qual diu que ha sabut recollir part de la fama de la DO qualificada del Priorat - mantenint uns preus més econòmics. Remarca que les dues denominacions utilitzen de base el Samsó, el qual complementen amb varietats internacionals com el syrah, el cabernet sauvignon, el merlot i l'ull de llebre. També destaca que ambdues comparteixen un punt de vista català, un repunt de cultura que "mai ha de ser subestimada". Tanmateix, remarca les diferències que fan particulars les dues regions catalanes: principalment les característiques del sòl i el microclima de cada zona.
Així, el rotatiu destaca l'enfocament temàtic de gran part dels vins Montsant, que inclou sabors de regalèssia, terra i minerals a base d'herbes, com a component ocasional.
Gotim d'una vinya del Montsant /web: DO Montsant
Reportatge del The New York Times:
By ERIC ASIMOV
Published: February 22, 2013
The wine universe has been expanding at an accelerated rate over the last decade or so, and no place illustrates it better than Spain. New appellations have joined historic names. Forgotten regions have reinvented themselves. And everywhere, despite the country’s poor economy, new producers have jumped into the global fray.
Global is the salient point. No Spanish regions are really new to making wine. It has been part of the culture for centuries, if not millenniums. But unlike the first thousand some-odd years, during which consumption was primarily local, winemaking is now a thoroughly global enterprise, and that has required new ways of thinking and working.
One of the foremost examples of Spain’s transformation is Montsant, a small Catalonian region nestled in the forbidding shadows of Priorat’s slate hills.
Priorat itself is both old and new, an ancient region that few outside of Catalonia had heard of 30 years ago. Now it is renowned for beautiful red wines that manage to combine power and density with structure, shape and a distinctive sense of place. Naturally, they fetch high prices.
Montsant is an even more recent discovery. Only in 2001 was it carved out of the larger Tarragona appellation and given official approval as an independent zone. Even since then, it has largely been valued for its proximity to Priorat, an association that has had its pluses and minuses.
On the one hand, because the world greatly values the wines of Priorat, Montsant has earned attention as a source of red wines that resemble Priorat’s but for a lot less money. This, of course, is good for business. On the other hand, the constant likening to Priorat has kept Montsant from developing its own identity. This, perhaps, is bad for the soul.
So how do the regions resemble each another? Proximity is one thing, but judging by the many ordinary Bordeaux chateaus that like to note they are just across the way from renowned Latour or Margaux, that doesn’t always amount to much. Montsant and Priorat do use many of the same grapes. Old-vine stands of garnacha and carignan, known in Catalonian as samsó, and in Castilian as mazuelo or cariñena, remain of what had historically been planted in the region. They have been supplemented by international grapes like syrah, cabernet sauvignon, merlot and even tempranillo.
The two regions also share a Catalan outlook, and unlike geography, the role of culture should never be underestimated.
Yet, differences separate the regions. Most significant is the soil. The best Priorat vineyards are planted on steep slopes in unusual, porous, slatelike soils, known in Catalan as llicorella, which allow naturally low yields of concentrated grapes. In Montsant, the soil is more varied, though predominantly granite-like sand. The microclimates differ, too.
While Montsant producers generally strive for the same styles of wine that are made in the Priorat, to my taste they don’t quite achieve the drama, intensity or distinctive minerality of the Priorat wines. Nonetheless, they are quite delicious in their own right. In the end, it’s not much of a stretch to liken them to Priorat’s, so long as it’s understood that the wines are related but not identical.
That leaves the matter of soul. What does Montsant offer without the burden of comparison? The wine panel tasted 20 bottles from recent vintages, primarily 2009s and 2010s, along with one each from ’06, ’07, ’08 and ’11. Florence Fabricant and I were joined by two guests, Hector Perez, wine director of Casa Mono near Gramercy Park, and Jill Roberts, wine director of the Marrow in the West Village.
We all appreciated the balance of the best wines, particularly since the leading grapes, garnacha and carignan, can easily veer off into the sweetly fruity realm if not managed carefully. Instead, we found a deep thematic strand binding many of the wines, comprising flavors of licorice, earth and minerals with the occasional herbal component. We were also surprised to find so few overtly oaky wines, often a hallmark of ambitious emerging regions.
“I was expecting much more alcohol, wood, jam and juice,” Jill said afterward. “I felt real craftsmanship.”
Let’s be clear: these wines are big, mostly 14 to 14.5 percent alcohol, but that feels natural in their context.
Craftsmanship was certainly evident in our top bottle, the 2010 Orto Vins, a seamlessly integrated wine that was mostly a blend of carignan and garnacha, with smaller amounts of tempranillo (known in Catalan as ull de llebre) and cabernet sauvignon, which has no Catalan alias, at least not yet. It was pure, harmonious, even elegant, and while I doubt it would be mistaken for a Priorat, it’s a wine on which Montsant could certainly hang its own identity.
It turns out that Orto’s viticulturalist, Joan Assens, worked for 15 years for Álvaro Palacios in Priorat before going his own way. He grows grapes biodynamically and, in addition to the lower-priced blend that we tried, makes four single-vineyard wines, which most definitely cost Priorat prices at $85 to $125 a bottle.
Our No. 2 bottle was the 2007 Coca I Fitó, a structured, tannic wine with strong flavors of anise and menthol. The wine was 30 percent garnacha, 20 percent carignan and 50 percent syrah. In fact, several other of our top 10 wines had strong syrah components, including No. 4, the 2010 Faunus from Ediciones i-Limitadas (30 percent); No. 9, the 2010 Finca L’Argata from Joan d’Anguera (40 percent); and No. 6, the 2011 Bula from Celler Can Blau (20 percent), in which even though the blend was 40 percent carignan and 40 percent garnacha, it was the flavors of the syrah that really stood out.
Anything wrong with this? Well, I’m always partial to indigenous grapes. Still, each of these wines seems to me to be a clear expression of Montsant despite the presence of other grapes, so it’s hard to complain.
At the same time, our No. 3 wine, the 2009 Clos de Noi, was made entirely of carignan. It was a lively wine with earthy licorice flavors, and, at $19, our best value.
All told, it was an impressive set of wines. Given its locale, Montsant can never be physically removed from Priorat’s shadow. But it’s time to think of Montsant as its own wine.
Tasting Report
The panel tasted red wines from Montsant, a small Catalonian region.
1.ORTO VINS
Montsant 2010 ***
$36
Complete, balanced and well-integrated with earth, mineral and licorice flavors and a proper tannic grip.
Tony Cenicola/The New York Times
Importer: Peninsula Wines, New Rochelle, N.Y.
Orto Vins, $36, ***
Montsant 2010
Complete, balanced and well-integrated with earth, mineral and licorice flavors and a proper tannic grip. (Peninsula Wines, New Rochelle, N.Y.)
Coca I Fitó, $39, ***
Montsant 2007
Dark, inky and structured with earthy anise and menthol flavors. (The Artisan Collection, New York)
BEST VALUE
Clos de Noi, $19, ***
Montsant Vinya Velles Samsó 2009
Vibrant and alive, with earthy, funky, licorice aromas. (José Pastor Selections/Vinos & Gourmet, Richmond, Calif.)
Ediciones i-Limitadas, $22, ***
Montsant Faunus 2010
Complex and harmonious with aromas and flavors of dark fruit, flowers and herbs. (United Cellars, Doral, Fla.)
Celler de Capçanes, $22, ** ½
Montsant Peraj Petita 2010
Bright and spicy with evident tannins, flavors of red fruit and a touch of oak (and it’s kosher). (Royal Wine, New York)
Celler Can Blau, $14, ** ½
Montsant Bula 2011
Smoky and herbal with savory licorice and olive flavors. (Aviva Wines, New York)
Laurona, $35, ** ½
Montsant 2006
Balanced yet intense with spicy cedar and chalky mineral flavors. (Classic Wines, Stamford, Conn.)
Celler Dosterras, $25, **
Vespres 2010
Dark, spicy and herbal, with a touch of heat from alcohol. (Classical Wines, Seattle)
Joan d’Anguera, $33, **
Montsant Finca L’Argata 2010
Pleasant and juicy with flavors of dark fruit and licorice. (De Maison Selections, Chapel Hill, N.C.)
Vinyes Domènech, $32, **
Montsant Furvus 2009
Tannic and earthy with flavors of sweet dark fruit. (Olé Imports, New Rochelle, N.Y.)
-----
Buf! "Montsant, a small Catalonian region nestled in the forbidding shadows of Priorat’s slate hills"... Em sembla que ploraré...
El "meu" Priorat, aquí. El meu Montsant, aquí, aquí i més si cliqueu "Ulldemolins", "Montsant" i "fotos" a les etiquetes de la dreta.
23 de febr. 2013
després de la nevada
Collserola, aquesta tarda.
.jpg)
Arbre florit...
.jpg)
...i arbre nevat.
.jpg)
.jpg)
Gotes.
.jpg)
La Torre.
.jpg)
Vistes al mar.
.jpg)
.jpg)
I au, escales avall de Vallvidrera a Sarrià i... premi!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Arbre florit...
.jpg)
...i arbre nevat.
.jpg)
.jpg)
Gotes.
.jpg)
La Torre.
.jpg)
Vistes al mar.
.jpg)
.jpg)
I au, escales avall de Vallvidrera a Sarrià i... premi!
.jpg)
.jpg)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)