6 d’abr. 2012

estat de la qüestió

Aquest començament d'abril, a Ulldemolins:

L'escociarda (també es diu cossiada, fuixarda, escorsiada...; nom científic: Globularia Alypum; DCVB dixit.) i el bruc, florits i ufanosos...




...i el romaní, poc fotogènic --com quasi sempre--, però amb flors (la farigola amb prou feines tenia fulles tendres, feia peneta i més val esperar).



A la nostra solana les fulles i els fruits de les figueres tot just s'intueixen...




...i els avellaners ja verdegen (al darrere s'endevina la cabana).




I per tot el terme, la vinya encara dorm (al fons, el Montsant, fent filera amb els ceps)...




...i hi ha ametllers que els ha caigut la flor i d'altres en plena floració (llàstima que no podeu sentir el zum-zum intens les abelles i altres insectes, fent feina; al fons, la serra de la Llena, separant el Priorat de les Garrigues).





Més fotos d'Ulldemolins, del Montsant, de flors, per aquí.

3 d’abr. 2012

Cau gotes a Ulldemolins

Ara mateix (dimarts al migdia) "cau gotes" a Ulldemolins (atenció, inacusativa sense concordança!)*. A part del fons emboirat, si us hi fixeu les gotes es veuen en aquesta casa que té una paret mitgera mig caiguda i es veu l'interior fosc. I el congost de Fraguerau, al fons de tot, també està ben tapat.


(A mi en èpoques de sequera m'haurien de contractar per pujar cap aquí: quasi sempre que vinc, plou, poc o molt.)


* Per a qui no sàpiga de què va això de les inacusatives i ho vulgui saber:

Això del "cau gotes" (en lloc de "cauen gotes", que és com ho diria jo) forma part de les construccions inacusatives que explica Joan Solà al llibre Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), dintre del capítol sobre la concordança del verb haver-hi. Ja abans, Pompeu Fabra, a la gramàtica pòstuma (1956), havia parlat d'un "tipus IV" d'oració, que correspon a les construccions inacusatives. I en altres llengües també n'hi ha, i s'han estudiat (inacusativity o inacusative construction, in English). En mallorquí, per exemple, els verbs intransitius de moviment que fan el perfet amb ser en lloc de estar ("som arribada") permeten fer construccions inacusatives. I en nord-occidental, la varietat de Joan Solà, sembla que fan totes les construccions inacusatives possibles sense concordar: "cau gotes", "en aquest racó s'hi troba molts caragols", "per aquest carrer no hi passa cotxes"...

Fabra va ser un dels primers gramàtics del món que en va parlar, d'aquestes construccions. El que ja no sé és si dintre de la lingüística internacional se sap gaire, això...

2 d’abr. 2012

Cel de capvespre

Les Crestes de la Llena, al límit entre el Priorat i les Garrigues.



Aprenent a fotografiar la Lluna. Només que pogués posar la de la segona foto en la primera, la cosa ja milloraria... Algun dia sortirà bé de veritat!




Mart (la més brillant) i algunes veïnes sense identificar.


1 d’abr. 2012

Ep, qué diuen los de Barcelona?

Tot i que la paret no és blanca..., tot i que ara no és Tots Sants sinó Setmana Santa..., igualment aquest podria ser el cementiri on arriba l'Èlia de cal Pedró a la primera "escena" de Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.

(Aquest és el cementiri d'Ulldemolins, ben a propet...)



12 de març 2012

Júpiter i Venus, avui

Aquí les tenim! Tal com estava previst, a dos quarts de nou del vespre, ben juntetes.


I d'aquí uns dies, vindrà la Lluna i hi passarà pel mig. Estarem al cas!

Més estrelles d'aquest hivern a Barcelona, aquí.




(Aquesta vegada, amb trípode. Quina diferència!)

5 de març 2012

parla Ignacio Bosque: sexisme lingüístic i visibilitat de la dona

Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer

Text molt important, crec. M'ha agradat molt llegir-lo i comprovar que Ignacio Bosque, que és un gran lingüista, veu les coses d'aquesta manera. A més, el text dóna la sensació que està molt emprenyat (se'n deu haver sentit a dir de tots colors com a membre de la RAE), però en canvi el to que utilitza és impecable. No cal dir que tot el que diu és aplicable, fil per randa, al català.

Aquí, en pdf.

3 de març 2012

El Boss està emprenyat

Bruce Springsteen es va il·lusionar amb Obama, però les coses no han anat com esperava. Dimarts publicarà el disc 'Wrecking ball', una radiografia de la seva decepció. El Boss torna, i està emprenyat. XAVIER CERVANTES BARCELONA. | Ara, 3/03/2012 "Obama ha sigut més amic de les grans corporacions del que a mi m'hauria agradat", va dir Bruce Springsteen fa unes setmanes a París, durant la roda de premsa de presentació de Wrecking ball, el disc que es publicarà el 6 de març. L'amor entre el president dels Estats Units i el músic que Nova Jersey s'ha trencat, no de tant fer-lo servir sinó per les pregàries desateses. El Boss està emprenyat i no vol escoltar explicacions, sinó activar la bola de demolició i tornar a començar agafant com a guia l'esperit fundacional del somni americà. Com canta a la cançó "We take care of our own", "ara ens hem de cuidar nosaltres mateixos". I el plural inclou Barack Obama, a qui tornarà a votar per exigir-li que defensi els que el van fer president. El 2 de novembre del 2008 Springsteen i Patti Scialfa van interpretar la cançó "Working on a dream" en un acte de la campanya electoral d'Obama. Com molts altres músics, Springsteen reclamava un canvi. Calia redreçar els valors que la presidència de George W. Bush havia malmès. No era la primera vegada que l'autor de "Born in the USA" (1984) es posicionava políticament d'una manera tan explícita. Quatre anys abans s'havia implicat en la campanya Vote for change i havia demanat el vot pel candidat demòcrata John Kerry, que finalment va ser derrotat per Bush. Fill de la ràbia Lluny de refugiar-se en la inacció, Springsteen va tornar a la càrrega fent confiança a Obama. Però l'esperança es va esmicolar a la mateixa velocitat que el sistema financer feia fallida. "El desastre es va endur les cases i les feines de les famílies nord-americanes, i ningú va assumir-ne les responsabilitats", es va queixar el Boss. Springsteen reconeix que el nou disc és fill d'aquella ràbia, tot i que no ben bé del raïm de la ira de l'escriptor John Steinbeck que el va inspirar a fer el disc The ghost of Tom Joad (1995). Admira Woody Guthrie i Pete Seeger, però no agafa el martell de la justícia dels revolucionaris socialistes. És una superestrella del rock de 62 anys, i, malgrat això, encara és capaç de representar la perplexitat de la classe obrera blanca nord-americana que va superar la crisi industrial dels anys 70, es va instal·lar en la classe mitjana i ha acabat colpejada per una crisi financera que no acaba d'entendre. A ells és a qui va dirigit Wrecking ball, un disc que parla de ràbia, decepció i esperança. Blues, folk i rock Per transmetre el missatge, Springsteen ha remenat els compassos del blues i les essències més profundes del folk. Són les pedres fundacionals de la música nord-americana, les arrels que s'han de recuperar i, si cal, amplificar-les a cop de rock. Moltes cançons comencen austeres, amb la veu cremada pel blues, com ara "Shackled and drawn", "Easy money" o la mateixa "Wrecking ball", i a poc a poc van sonant violins i banjos que activen la memòria dels buscadors del somni americà, i a vegades la nostàlgia irlandesa dels Pogues, sobretot a "Death of my hometown", on parla de la decadència d'una ciutat industrial. "Ells van destruir les nostres fàbriques", canta. Però a diferència del que passava a Nebraska (1982), The ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), l'Springsteen del 2012 no vol renunciar a l'esperança dels dies de glòria i pràcticament no deixa escapar cap cançó sense catapultar-la amb els acords majors del rock i la producció de Ron Aiello, que confereix grandiositat al so. El rock, més que representar la ràbia, serveix per impulsar la determinació en el canvi a cop d'himne. També hi ajuda l'espiritualitat de la part final del disc: a "Rocky ground", en què hi ha una tímida aproximació al hip-hop, i on fa venir a tomb l'expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem; i a "Land of hope and dreams", un tema que Springsteen ja havia tocat en directe amb la E Street Band a finals dels 90 i que al disc sona amb l'acompanyament del Victorious Gospel Choir. La prova de foc de Wrecking ball serà en directe, en la gira que començarà el 18 de març a Atlanta i que passarà per l'Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona els dies 17 i 18 de maig, on pot ser que trobi una societat emprenyada.

29 de febr. 2012

Una proposició indecent

ERNEST FOLCH | Ara, 29/02/2012

Un multimilionari baixa del seu avió privat, entra escandalosament al Palau de l'encara nostra Generalitat, se'n torna cap a casa seva i ens deixa amb el gran debat, palplantats i amb la boca oberta: vet aquí la faula política de la setmana. És probable que el tal Sheldon Adelson s'ocupi a hores d'ara d'assumptes més importants, però els pobres i retallats catalans ens hem quedat amb un dilema diabòlic de l'estil d' Una proposició indecent , la pel·lícula en què un ric (Robert Redford) oferia un milió a una dona senzilla (Demi Moore) per passar una nit amb ell i solucionar així tots els seus problemes econòmics. Ironies del destí, la història passa a Las Vegas. I igual que passa a la ficció, la proposta d'Adelson és una perversió en ella mateixa: plantejar-li a un país assolat per la crisi fins on vol rebaixar les seves pretensions legals per edificar un casino que pretesament li solucioni el problema de l'atur només té un nom, i es diu xantatge. El debat, doncs, és fals a més d'estèril, perquè no tenim pinta de ser res més que la palanca que usa el tiet Donald per pujar a la subhasta.

El circ de la setmana passada ha estat molt útil per veure en quin punt es troba el debat públic en aquests moments al nostre país. El més interessant no ha estat la polèmica previsible sinó els arguments que s'han usat per justificar el macrocomplex, un eufemisme per amagar el que segons Roberto Saviano seria un dels grans caus de delinqüència d'Europa. Perquè la visita llampec d'Adelson ha posat al descobert l'última tendència en comunicació governamental: es tracta de fer-nos creure que no hi ha alternativa. Que les decisions que es prenen són per definició inevitables: o casino o ens ensorrem. O negra o vermella, com a la ruleta. Tornen els temps dels capellans que s'esforçaven a fer creure que només podíem triar entre el cel i l'infern. Se'ns posen els milers d'aturats perquè diguem que sí a l'Eurovegas.

Vet aquí la gran fal·làcia d'aquesta crisi: els que retallen se'ns presenten amb un únic i recte camí, i els que s'hi oposen són uns irresponsables. Però han passat els mesos, i comencem a veure que s'esquerda el dogma, que en realitat sí que hi havia altres vies. Es podria haver decidit, per exemple, cobrar la taxa turística i tancar llavors menys quiròfans. Es podrien haver destinat els diners de la Fórmula 1 a allargar més hores el metro i a tancar menys escoles. Es podria haver optat per cobrar l'impost de successions al principi de la legislatura i no haver retallat per sorpresa una altra vegada el sou dels funcionaris. És cert, potser alguna d'aquestes opcions no és tan òbvia o potser en trobaríem alguna de millor. Però és una gran i escandalosa mentida que no hi hagi alternatives a les decisions que es prenen. Es pretén que ens creguem el fatalisme que és això o res, i si no t'agrada, obre la boca i empassa't un casino. Acaba de néixer una nova demagògia governamental, una nova ficció que ens vol fer creure que només hi ha una opció. Però hauran de provar un altre mètode. Aquest no cola.