Firenze / Florència, 21 d'agost del 2011

El dia que toca Uffizi, al cap i al cos ja no els queda esma per gaire cosa més. I si hi afegim la calorada..., ja només tenim el passeig d'abans d'anar-hi (pintada amb joc de paraules inclosa) i el de tornada. Amb rematada final, això sí, pel cos i per l'ànima!


















E... / I...

Firenze / Florència, 20 d'agost del 2011

.

Sant Pol de Mar (i 2)

Sant Pol de Mar

l'Èlia de cal Pedró (3)

"Al camí, ja és fosc. Un cop a la carretera, el poble apareix com una petita constel·lació de llumetes grogues sobre el negre de la serra del Montsant. Al mig, la resplendor lletosa dels fanals de la Plaça. Allà lluny, elevat, un altre esquitx, dèbil, de llums blanques: la Figuera. Com deia ma padrina, la Figuera està molt alta, Cabassers molt amagat, la Bisbal entre dos roques i Margalef en un forat, o una cosa així."



"L'ampit del terrat és d'obra i m'hi recolzo en un cantó, observant el patchwork inèdit de les tauladetes del poble, plenes de secrets. L'horitzó m'és familiar, amb la serra del Montsant al fons, negra com un misteri."








"--Si vols et podem passar el contacte, ell et pot assessorar... per... Això que se sent és un pregó?
En efecte, al carrer, el piule d'un cor infantil comença a entonar «El desembre congelat». No m'ho puc creure, estic salvada: Ui, un pregó, sí, sí.
--A veure qué diuen.
--La Clara s'engenolla al sofà i obre dos dits de finestra: ...abril de flors coronat... Crec. I ara el Domingo, que no és que sigui un dotat de la locució, llegeix per als altaveus del campanar: Se fa saber. Que a les sis de la tarde. L'Associació... Dones. Passarà... veure els pessebres. Si algú. No se hi ha apuntat. I vol que passin. Que truqui a la Tere. De l'Ajuntament. Crec, i els nanos: D'una be-be-be-, d'una lla-lla-lla...
La Clara tanca la música i el Domingo al carrer i jo li poso un dit a la galta: Hi anem, eh?
--Vaaale, lo que tu vulguis, va."



"A la meua dreta, el Montsant dorm, blau, davall d'una manta selenita."











Fragments de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals (Barcelona: La Magrana, 2011.) Més fragments aquí i aquí.





Les meves fotos: les dues primeres són de la Setmana Santa passada (la primera, des del terrat de casa), i l'última de la Setmana Santa del 2009, just abans que arribés la pluja.




.

l'Èlia de cal Pedró (2)

"--[...] Però hi ha reaccions nostres que mos surten de l'úter, que no mos passen pel cervell, i que no les podem controlar. O no les sabem controlar.
[...]
--Són sentiments molt animals, saps? No som complicades perquè sí, i aquesta complexitat també mos sorprén, a nantros, no et pensis, pero així som, i així filtrem lo que mos passe a la vida. I a vegades actuem com si valtros haguéssiu de tindre clarividència, perqué no mos figurem l'enigma que podem arribar a ser, en segons quines situacions, per a un cervell que està estructurat d'una manera diferent a la nostra. I valtros no en teniu cap culpa, encara que la patiu. I nantros potser tampoc, mentre no siguem conscients d'aquesta diferència. A vegades és molt injust, perqué us exigim que hi veigueu clar amb un calidoscopi, és un símil molt idiota, pero... A vegades penso que en segons quines circumstàncies no mos anirie malament un traductor simultani."





"La Paula sempre diu que si no mires als ulls del teu brindador, et cauen set anys de mal sexe: plam. Jo no en sóc gens, de supersticiosa, però avui no estic per desafiar les lleis de l'esoterisme, així que busco els ulls del Bernat, o me'ls trobo, no ho sabria dir."





"--I tu no has rebut un vídeo d'aquets que corren pel Youtube, que és d'un humorista americà que explique el funcionament dels cervells masculi i femení i...
--Sí, hòstia, és molt bo, aquest paio. Mark Gungor.
--Boníssim, quan parle del cervell de la dona ple de connexions i interferències i el vostre tot ordenadet, amb les capsetes... I al mig de tot, la capsa del no-res, oh, oh!
El Bernat imposta la veu: The Nothing Box.
--Sí, això! Quina sort, tindre una capsa del no-res. Allò de, en qué penses?, i valtros, en no res. I resulte que és cert! Increïble!
--... Eh?
--Tràuuu!
--Ehè...
--I com és, pensar en no-res?
--I com és, fer cinquanta mil bilions d'operacions per segon?
--Esgotador, creu-me.
--Ah, sí?, no us surt automàtic: rrrrr, pling!?
--Lo que us passe a valtrros és que heu nascut en un món a la vostra mida, i les vostres maneres de processar les coses les heu convertit en un estàndard, i tot lo que se surti d'aquet estàndard és recomplicat, mortal, enrevessat, paranoic, histèric, uterí.
--Ei, que jo no t'he fet res, eh?
--Sí, sí, perdona."





"--El que vull dir és que vosaltres les afronteu, les coses, normalment. Hi patiu, hi doneu voltes, de vegades massa..., també és cert. Però nosaltres les evadim, en fugim amb els talons al cul. Fugim buscant l'evasió. Rient, nedant, corrent, fotent-nos d'hòsties, sexejant. Amb e i amb a. Doncs això és la capsa del no-res. Pura evasió. I si així hem pretès establir l'estàndard de la valentia, ja que has tret el tema, ja ho veus: un exèrcit de valents cagats."





"Dos a un, ja ho trobarem."





"Malgrat tot, la mossegada al clatell, la mà prodigiosa: tres a dos i cap a casa."



Fragments de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals (Barcelona: La Magrana, 2011.) Més fragments aquí i aquí.



Les meves fotos: flors i algun insecte del Montsant, Setmana Santa 2011.





.

l'Èlia de cal Pedró (1)

"Fa una desena d'hiverns, aprofitant que la gent era a collir olives, una banda de forasters van entrar en algunes cases dels afores i es van emportar vídeos i teles i maquinària dels garaigs. Uns diuen que eren gitanos, vés a saber. Abans deien que eren gitanos i ara albanokosovars, perquè els prejudicis també es modernitzen."

"I la Clara i jo [a l'institut] no volíem ser de poble, o, si més no, no volíem semblar de poble. Volíem ser com la Sònia Escoda, per exemple, una rossa que treia excel·lents a cabassos, deia paraules com «circumstancial»i «explicatiu», i fumava a l'hora del descans, sostenint el Fortuna amb la punta dels dits .Uàu, no podia haver-hi més glamur per metre quadrat!"

"A cada aula [a l'escola primària] teníem les taules agrupades per cursos, i el mestre saltava d'un nivell a l'altre fent malabarismes amb els horaris i les matèries. L'escola rural en estat pur, tota una heroïcitat acadèmica."

"--Bon dia.
La veu era desconeguda i fresca. Bon dia, bon dia, li va respondre tots. Havia dit Bon dia amb la «a», com a TV3, com els forasters de Barcelona, i nosaltres dèiem Bon dia amb la «e», com nosaltres mateixos."

"[a la cafeteria de la gasolinera] --Tens foc?
La noia russa em passa un encenedor i un cendrer, també sense mirar-me. Sembla que tingui ulls al clatell. Gràcies. De nada. Cony, aquí també? Pensava demanar-li si el Cesc encara hi treballa entre setmana, però ja em veig a vindre l'escena, i per mandra m'empasso la curiositat."

"Mentre em preparo el cafè amb llet, penso que al Pirineu no hi ha incendis. I si n'hi ha, no són com els nostres incendis, els del secà. Mon pare acaba d'arribar de l'hort i, quan em veu a la cuina, em diu: Que plores?"


"Les escletxes de les guerres costen molt de tancar, i la majoria [...] són invisibles."





Fragments de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals (Barcelona: La Magrana, 2011.) Més fragments aquí i aquí.


Les meves fotos:

La segona és de l'incendi que hi va haver el juliol del 1994 al Fraguerau.

Les altres dues són de la Setmana Santa passada, a la nostra garriga.

A la primera hi surt un dels marges que va fer el padrí Pagès. (I dic fer perquè jo, segona generació a Barcelona, no sé si a Ulldemolins es faria servir un altre verb, en aquest cas.)


.

Nois, a veure si ens espavilem!!!

TRASPLANTAMENTS
El Clínic presenta una nova tècnica que evita les cicatrius

Parir un ronyó per salvar el marit

Els especialistes de l'Hospital Clínic han presentat públicament el primer cas del món de donant viva a qui s'extreu el ronyó sense deixar-li cicatrius. Ja s'ha aconseguit amb 32 donants.
MÒNICA L. FERRADO BARCELONA. | Ara, 05/08/2011 00:00

Recuperar la vida Concepción Jiménez ha donat un ronyó al seu marit després de 32 anys esperant un trasplantament. P. TORDERA


Als 69 anys, Concepción Jiménez, que té tres fills d'entre 37 i 47 anys, mai hagués pensat que passaria per un altre part. En aquesta ocasió, per parir el ronyó que li ha retornat la vida al seu marit. "Es com ser mare dos cops a la vida", afirma Antonio Alcaraz, l'especialista de l'Hospital Clínic que dirigeix l'equip que ha fet possible que, per primer cop al món, s'apliqui una tècnica de cirurgia mínimament invasiva per extreure a una donant viva un ronyó per la vagina.

Fins ara, en aquests casos la intervenció es feia per laparoscòpia, una tècnica que requereix fer uns petits talls de centímetres a l'abdomen per treballar i, a més, un tall de 7 centímetres per acabar d'extreure el ronyó. Amb la cirurgia anterior, les cicatrius eren de 15 centímetres. La Concepció s'ha estalviat cicatrius. L'extracció transvaginal deixa només dues marques d'uns 5 mil·límetres.

Aprofitar forats

La cirurgia mínimament invasiva a través d'orificis naturals es practica des de fa temps per extreure altres òrgans. El Clínic ha estat pioner a Espanya a treure la vesícula biliar per la boca i un tumor del còlon per la vagina. "Fins que no l'hem practicada prou en altres patologies no l'hem aplicada en donants vius, no estem davant d'un pacient, es tracta d'una persona sana i per això hem de donar el màxim de garanties", diu Antonio Alcaraz, cap del servei d'Urologia. També s'utilitza per l'apèndix, lligadures de trompes i hèrnies engonals.

Per acceptar la donació d'una persona viva, cal passar per proves de compatibilitat i altres analítiques que confirmin un estat de salut excel·lent. La tècnica no estaria indicada en donants amb obesitat o en dones amb la vagina molt estreta. Per als especialistes, un dels majors reptes ha estat aconseguir reduir el temps de la intervenció. Això és necessari perquè l'òrgan estigui el mínim de temps sense reg sanguini i no es deteriori. "Hem aconseguit que siguin menys de cinc minuts", diu Alcaraz.

Els 32 casos en què ja s'ha aplicat són donacions d'esposa a marit i de mare a fill. Només hi ha un cas d'una germana al seu germà. L'instrument que treu el ronyó s'introdueix per la vagina, segueix el canal del part i arriba fins a l'úter. Des de fora es controla com perfora el teixit per arribar fins al ronyó. Quan recula, es sutura aquest teixit intern. "No té cap repercussió posterior en la salut reproductiva i sexual de la dona", aclareix Alcaraz.

Millor postoperatori

Concepción explica que la seva recuperació va ser molt ràpida. Tan sols un parell de dies a l'hospital, amb vigilància, i pràcticament sense analgèsics. No se separa del costat del seu marit, Antonio González, que amb 69 anys ha tornat a néixer. Abans de l'operació el seu ronyó treballava tan poc que fins i tot quedava esgotat quan havia d'anar al bany, explica. Acabava d'entrar a diàlisis. Ara, cada dia camina uns quilòmetres entre Badalona i Montgat. Els especialistes veuen en aquesta tècnica una manera d'encoratjar la donació de viu, una opció necessària per augmentar les donacions i escurçar les llistes d'espera. L'Organització Nacional de Trasplantaments té com a objectiu aconseguir que un 25% de les intervencions s'acabin fent amb donants vius. "Dues terceres parts dels donants vius són dones, són més altruistes. Per tant, el mínim que podem fer és fer-los-ho més fàcil", afirma Alcaraz.

En el cas dels homes, el Clínic també ha importat dels EUA una tècnica per extreure aquest òrgan pel melic. El primer cas ha estat una donació d'un pare al seu fill de 37 anys.

pa de la Toscana

Ingredients

25 g de llevat de forner fresc (o 12 g de llevat sec instantani)
un pessic de sucre
275 dl d'aigua tèbia
300 g de farina integral (millor orgànica)
200 g de farina blanca per fer pa (millor orgànica)
una mica més de farina blanca per tirar per sobre
4 cullerades d'oli d'oliva del bo


Com es fa

1. Poseu el llevat, el sucre i l'aigua en un bol petit i deixeu-ho reposar 10 minuts.

2. Poseu la farina, tamisada, en un bol gran. Feu un forat al mig i tireu-hi el líquid anterior i l'oli d'oliva.

3. Barregeu-ho amb una mà per fer una massa tova i tireu-la al marbre, enfarinat.

4. Pasteu-la durant 10 minuts amb les dues mans, fins que estigui suau i elàstica.

5. Feu una bola i poseu-la en un bol net i untat amb oli. Cobriu-la amb un drap de cotó o de lli mullat o amb film de plàstic, i deixeu-la reposar en un lloc càlid 1 hora o 1 hora i mitja, fins que hagi doblat el volum.

6. Torneu a bolcar la bola al marbre, doneu-li cops perquè surti l'aire i torneu-la a pastar un minut.

7. Doneu-li forma de cilindre gran, per fer una barra, o bé de cilindres petits, per fer panets llargs (els clàssics panini italians). Poseu-ho en una placa de forn enfarinada o amb paper de cuina, tapeu-ho i deixeu-ho reposar 45 minuts més.

8. Mentrestant, escalfeu el forn a 200 ºC, amb escalfor a dalt i a baix (important!).

9. Poseu un recipient resistent a l'escalfor ple d'aigua dins del forn. El vapor farà que la crosta sigui més cruixent (important!).

10. Tireu una mica de farina per sobre de cada pa i enforneu la placa durant 30-40 minuts (aneu-ho vigilant, depèn de la mida dels pans), fins que la crosta estigui torradeta.


11. Traieu la placa del forn i passeu els pans a una reixa perquè es refredin.


Notes

1. Aquest pa no porta sal perquè es considera que els ingredients que s'hi afegiran ja en porten prou. De tota manera, n'hi podeu afegir dues culleradetes, si voleu.

2. El mateix pa es pot fer amb farina blanca, només.


(Recepta basada en una que trobareu en el llibre Panes del mundo, de Paul Gayler (Barcelona: Blume, 2007). Les receptes són senzilles (a diferència d'altres llibres de receptes de pa), i seguint les instruccions al peu de la lletra els resultats són molt bons, pel meu gust.)


Altres receptes de pa aquí , aquí i aquí.


(I si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

ahir, Sarrià, dos quarts de sis de la tarda

El campanar de l'església tocava els dos quarts en aquell mateix moment.



El barri té racons tan bonics...








I les catànies de can Foix, són tan bones!