I no tinc temps de continuar... Totes tres, de l'
Ara d'avui.
Jo, amb els que matisen
CARLES CAPDEVILADes del minut u, en aquest diari hem parlat dels indignats . Massa, per alguns, poc, per altres. Normal. Molt a favor, ens acusen els uns, clarament en contra, denuncien els altres. Sol passar. Els opinadors s'han anat decantant, i hem publicat articles de tots els colors. Bàsic. I ens hem mullat claríssimament, sense embuts, a portada i a l'editorial, tant el dia que vam trobar que el conseller Puig l'havia vessat com el dia del Parlament, que vam considerar que #aixíno. Estic segur que ens hem equivocat, perquè encertar en el diagnòstic en directe d'un moviment i les reaccions que provoca és impossible. Això sí: ho hem fet solets, mai intentant acontentar ningú. S'han anat creant corrents d'opinió, que tenen etiqueta a Twitter, #joambelsindignats, #joambelsmossos, #joambelparlament, #josócarcadioliveres, i han aparegut manifestos que defensaven i acusaven. Hi ha gent que és tan pro o contra de qualsevol cosa, i té la gamma intermèdia oblidada, que etiqueta com a rival el que no li dóna tota la raó. Ens repugna la generalització quan en som víctimes i alhora generalitzem amb els altres sense manies. I hi ha dos pols extrems, els que des del primer dia han menyspreat el moviment i els que si critiques alguna cosa et criminalitzen a tu, que passes a ser un venut al sistema. Tot plegat m'anima a posicionar-me clarament, ara i aquí: #joambelsquematisen.
Deixem treballar la democràcia
SALVADOR CARDÚSDe totes les reaccions a les agressions als nostres parlamentaris, la més breu, rabiüda i oportuna va ser la de l'antic conseller d'Educació Ernest Maragall: "Deixeu treballar la democràcia!". En canvi, no m'ha agradat la línia de resposta governamental, que per condemnar sense pal·liatius la violència ha salvat fins al ridícul els indignats . Certament, la violència física és una línia que mai no s'havia d'haver travessat. Però és d'una gran ingenuïtat pensar que es pot destriar amb precisió qui són els violents i qui els pacifistes, com si fossin aigua i oli. Aquesta idea dels indignats bons i dels indignats dolents ha estat l'argument de defensa dels mateixos indignats , molt hàbil, però equívoc. Al capdavall, impedir el pas a algú, apropiar-se de l'espai públic, censurar el pensament que no encaixa o impedir l'ús d'una llengua que no és la de l'Estat també són formes de violència, que, per cert, s'han tolerat a les acampades.
El problema de fons que plantegen els indignats , des del meu punt de vista, no és el de la violència física. El més greu és el discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen amb estratègies populistes. És a dir, malgrat totes les inconsistències argumentals de fons, els indignats coincideixen en una cosa: la voluntat d'obstaculitzar el conjunt del sistema social i polític, com si qualsevol persona que tingui un càrrec representatiu o alguna responsabilitat institucional, per aquest sol fet, ja hagi de ser un còmplice en potència de tots els mals del món. És, doncs, un moviment contra el govern i contra els parlamentaris, contra els alcaldes i els regidors, sense distinció de partit, però també contra els directors d'hospitals, els rectors d'universitats, els gerents d'empreses i probablement i al pas que anem contra els caps d'equipaments culturals. I, si no fos perquè els necessiten, anirien contra les cares públiques dels mitjans de comunicació, perquè també s'hi podrien indignar . L'atac a la democràcia representativa, per tant, no es limita al que s'ha vist aquesta setmana a la rodalia del Parlament de Catalunya, sinó a l'agressió que també s'ha exercit, posem per cas, sobre els consells de govern de les universitats catalanes boicotejant les seves reunions per impedir que prenguessin decisions democràtiques.
Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social. Una societat desconfiada és una societat amb aluminosi, que és el que som ara. I és en aquest marc de desconfiança que el populisme triomfa i es torna agressiu. En una pancarta d'un indignat adreçada als polítics es podia llegir: "Nosaltres som el poble. Que no ho heu entès?". La força d'aquest "nosaltres" la mantenen perquè no té cap cara, perquè és -aparentment- anònim. Aquest fals anonimat, la suposada manca de líders, d'intermediaris o de portaveus, és imprescindible per a la supervivència de la mobilització. Així, es pot crear la ficció d'una superioritat moral col·lectiva que troba el seu fonament en no considerar-se responsable de res i en sentir-se víctima innocent de tots els poders establerts. Els bons i els dolents, una altra vegada.
Però com a les armes, al populisme el carrega el diable. És fàcil de manipular, de dirigir des de l'ombra, de guiar amb quatre frases brillants que enlluernen el pensament feble. Des de la superioritat moral de no ser responsable de res, es poden escriure frases lapidàries que d'aquí a poc temps seran reproduïdes en llibres de paper cuixé per editorials molt progres. "Els nostres somnis no caben a les vostres urnes": pura antipolítica de núvol de sucre. La coartada del populisme és la pretesa espontaneïtat, que ara es disfressa de xarxa social. Sí, és cert, les xarxes socials esquerden els poders establerts i les seves censures. Però amb tant de vigor o més menteixen, difamen i mobilitzen ànimes de càntir que es deixen guiar pels nous poders difusos. Aquest dimecres, sense anar a buscar altres exemples, el populisme va servir d'escut a vells coneguts antiglobalitzadors i a presumptes llibertaris que ja fa anys que són a l'ofici i que se solen expressar de manera calculadorament i astutament violenta. Què esperaven?
Per deixar treballar la democràcia cal que se la defensi sense ambigüitats. L'antipolítica, el descrèdit de la democràcia, la desconfiança generalitzada, el populisme irresponsable -i els que li riuen les gràcies- són més perillosos que la violència física a cap parlamentari. La història en dóna prou exemples.
'Kale Borroka'
JOSEP RAMONEDAEm sembla que hi ha un ampli consens en la societat sobre tres coses: que la violència no és instrument admissible per fer política en un règim democràtic; que el Parlament és la peça nuclear de la democràcia perquè articula la representació i encarna la sobirania popular; que tothom té dret a l'activitat política i que per això existeixen les llibertats d'expressió, de reunió, d'associació i de manifestació. És des d'aquesta triple perspectiva que es pot posar al seu lloc el que va passar el 15-J al Parc de la Ciutadella.
Uns pocs milers de ciutadans es van concentrar per impedir l'entrada dels diputats al Parlament. Uns quants -potser un centenar- van intentar assolir el seu objectiu amb mètodes violents i amb accions ofensives, agressives i intimidadores als diputats. La policia no va poder garantir l'accés al Parlament dels representants electes, i alguns van entrar en helicòpter. Hi ha dues coses que s'ha de reprovar als manifestants: l'objectiu de l'acció -impedir l'activitat normal del Parlament, i, per tant, de violentar la llibertat dels diputats- i el procediment emprat per alguns: la violència. En això hi ha coincidit gairebé tothom que ha parlat aquests dies. Per això provoquen perplexitat la insistència en la criminalització i desqualificació de tot el moviment ("els dolents són dolents", s'ha arribat a dir), i la manca d'algun senyal d'autocrítica per part dels partits polítics.
Per què inquieta tant el moviment dels indignats ? Els seus plantejaments, de vegades confusos i contradictoris, poden contenir alguna desbarrada utòpica, però són sobretot molt reformistes: de millorament, no de destrucció, de la democràcia. Per què tant d'esforç a convertir en revolucionaris perillosos els que no ho són? ¿La nostra democràcia és tan feble que no pot suportar crítiques que assenyalen que la política institucional s'ha convertit en un espai opac i endogàmic? ¿No pot suportar que es demani més empatia amb els problemes de la gent i menys reverències als mercats i al poder del diner? ¿O és que en el fons els partits polítics es consideren propietaris de l'espai polític i tenen por que algú posi en dubte el seu oligopoli?
Cada vegada que el Barça guanya un títol hi ha destrosses a la Rambla, batusses amb la policia i desenes de detinguts; quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial, Montjuïc i la plaça d'Espanya van quedar com un camp després de la batalla. ¿Per què en aquests casos ningú no ha parlat de kale borroka i ara aquesta expressió és el gadget mediàtic del moment? ¿Dimecres es va fer baixar la gent d'algun autobús per després cremar-lo? Es va bolcar algun cotxe de policia? Es van tirar còctels Molotov? I en diem kale borroka ? S'ha d'anar amb compte amb les paraules, perquè n'hi ha algunes que, a base de repetir-les, poden tenir efectes preformatius. No cridem allò que afortunadament no tenim.
¿Tan fràgil és la nostra democràcia que no pot tolerar les expressions de dissidència i hem d'entrar en la fase de fer llistes de les bruixes que mostren simpatia pels anomenats indignats ? ¿O és que, en realitat, la irritació de la classe política només és l'expressió de la seva impotència davant una crisi econòmica que la desborda?
