.
8 de març 2010
la nevada a la facultat
Per primera vegada, avui penjo fotos fetes amb el mòbil. L'ocasió s'ho mereixia!
.
.
26 de febr. 2010
Aloma
Després de rellegir Aloma, de Mercè Rodoreda, copio aquí uns quants fragments de la novel·la que m'han arribat a l'ànima.
L'hora era bona de respirar. En un jardí feien foc i es sentia l'espetec dels branquillons. (I)
Aloma es va adonar que ran de la vorera creixia una mata verda com la pedra d'un anell que havia vist feia pocs dies en un aparador. S'havia quedat enlluernada. (I)
Li hauria agradat travessar una terra pelada i fosca, amb un riu al mig i una mica de lluna al cel, sense saber quines coses trobaria a l'acabament. (I)
Per a ella només existien les coses que tenia a la vora o les que podia imaginar del tot. (II)
Sentia obscurament la poesia pobra de la seva casa, del seu carrer, d'aquelles estrelles petites que anaven sortint. Era un llanguiment dolç a tot el cos, amb la frescor de la paret a la galta. (II)
L'aigua i el sol posaven teranyines de claror a la proa d'un vaixell que tenia un nom escrit amb lletres estranyes. La cadena de l'àncora tibava. Hi havia una llum tan blanca que feria els ulls. (III)
Va pensar en quan era petita i sortia al carrer a mirar els reguerons que hi deixaven les pluges i les sargantanes que prenien el sol. "La vida pot canviar", va dir-se, "i qui sap si tindré sort". (V)
No estava trista: estava com buida. (X)
-- [...] Què és morir-se?
--Tornar-se estrella. (XIV)
Però l'amor existeix; ho donaries tot, t'ho jugaries tot, perquè quan l'has tastat t'adones que és una de les poques coses que et fan acceptar la vida. (XIV)
Les il·lusions duren poc. I el que fa més mal és adonar-te que no n'havies d'haver tingudes. La vida és alegre o trista, segons com la miris. De vegades penses que no saps viure. (XVII)
I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a viure. (XIX)
Robert va agafar la mà d'Aloma i la va besar... Ella va tancar els ulls amb força per poder recordar sempre més aquella mica de tendresa. (XIX)
L'hora era bona de respirar. En un jardí feien foc i es sentia l'espetec dels branquillons. (I)
Aloma es va adonar que ran de la vorera creixia una mata verda com la pedra d'un anell que havia vist feia pocs dies en un aparador. S'havia quedat enlluernada. (I)
Li hauria agradat travessar una terra pelada i fosca, amb un riu al mig i una mica de lluna al cel, sense saber quines coses trobaria a l'acabament. (I)
Per a ella només existien les coses que tenia a la vora o les que podia imaginar del tot. (II)
Sentia obscurament la poesia pobra de la seva casa, del seu carrer, d'aquelles estrelles petites que anaven sortint. Era un llanguiment dolç a tot el cos, amb la frescor de la paret a la galta. (II)
L'aigua i el sol posaven teranyines de claror a la proa d'un vaixell que tenia un nom escrit amb lletres estranyes. La cadena de l'àncora tibava. Hi havia una llum tan blanca que feria els ulls. (III)
Va pensar en quan era petita i sortia al carrer a mirar els reguerons que hi deixaven les pluges i les sargantanes que prenien el sol. "La vida pot canviar", va dir-se, "i qui sap si tindré sort". (V)
No estava trista: estava com buida. (X)
-- [...] Què és morir-se?
--Tornar-se estrella. (XIV)
Però l'amor existeix; ho donaries tot, t'ho jugaries tot, perquè quan l'has tastat t'adones que és una de les poques coses que et fan acceptar la vida. (XIV)
Les il·lusions duren poc. I el que fa més mal és adonar-te que no n'havies d'haver tingudes. La vida és alegre o trista, segons com la miris. De vegades penses que no saps viure. (XVII)
I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a viure. (XIX)
Robert va agafar la mà d'Aloma i la va besar... Ella va tancar els ulls amb força per poder recordar sempre més aquella mica de tendresa. (XIX)
22 de febr. 2010
Salvador Espriu: Laia
Avui he sabut que avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu. Casualment, fa uns dies vaig llegir la seva novel·la Laia, i vaig pensar que quan tingués una estona en transcriuria aquí uns quants fragments que m'agraden especialment. (Tot i que posteriorment la va revisar, Espriu tenia divuit anys quan la va escriure.) Voilà.
Era la filla d'uns pescadors del nostre mar. (I)
I el triomf de l'ample mar s'endinsava en l'infinit i es perdia a banda i banda en la llunyania, més enllà de la llambregada de l'esparver i de l'aligot i de la guaita de la muntanya. (II)
Feia calda. El mar era una quieta planura. Clapes grisenques, vermelloses, fosques. De tant en tant, la immobilitat d'un llagut o d'una barca palangrera i la verdor d'un remolí prop d'un niell. A la costa, un turó plantat de vinya i la caiguda d'una pineda enmig de roques. (V)
--El meu desig també fóra aquest: una llenca de camp on hi hagués un hort. I prop del mas, una font d'aigua contínua. I a més d'això, una mica de bosc.
Va alçar la mirada, i els ulls varen reposar en la blavor del mar. (VI)
El fil deixava a la roba un camí de fantasia, ja daurat, ja blau, ja groc. Saltava, serpentejava per la blancor de la tela, s'entortolligava, es nuava tot sovint. En la foscor del fons de la capsa lluïa la falsa plata de les estisores. S'estaven molt quietes, callades, ulleroses d'ensopiment. De tant en tant sortien de la presó, tretes d'una revolada, i saltironejaven desfent puntades, camejant grotescament per l'aire. (VII)
Ella era una dona, sola, només una dona. Volia viure com les altres, que no ho sentia? Que trepitgés, que l'esclafés, tant se valia, si no li era permès de viure com les altres. (IX)
La plaça del poble, un dia d'hivern. Avui el sol havia perdut la seva acostumada placidesa i escampava arreu una claror agra. Sol pàl·lid, que enlluernava i no escalfava gens. (XI)
Ella s'anà envellint, concentrada, hermètica, ofegada dintre el benestar d'una casa de senyors. Pregà, estimà les menudes coses, judicava amb severitat, no sabia riure. Revestida d'incomprensió, va viure fredament, sense desigs ni alegria. I els bons dies remots es van esmicolar en la fosca. (XIV)
La lluna aclaria el camí i s'amortallava en la pols. (XIV)
Una boira prima apagava delicadament els colors i els objectes i els cobria amb la subtilesa del seu vel. (XIV)
Sí, els de la vida eren uns estranys camins. (XVIII)
El riure els afermava a la vida, els retornava a la carícia del sol, a la tendresa del camp i dels sembrats, al quotidià contacte del vent i de l'aigua. (XIX)
I ningú no la va compadir, ningú no l'ajudà a la recerca d'un consol, a satisfer el seu desig d'una existència neta, el confús desig de recomençar, de ser ella, simplement, una dona. Descansar. Descansar? (XIX)
Un núvol començava a rovellar el disc resplendent de la lluna. (XX)
Queia una pluja fina. (XXI)
.
I el triomf de l'ample mar s'endinsava en l'infinit i es perdia a banda i banda en la llunyania, més enllà de la llambregada de l'esparver i de l'aligot i de la guaita de la muntanya. (II)
Feia calda. El mar era una quieta planura. Clapes grisenques, vermelloses, fosques. De tant en tant, la immobilitat d'un llagut o d'una barca palangrera i la verdor d'un remolí prop d'un niell. A la costa, un turó plantat de vinya i la caiguda d'una pineda enmig de roques. (V)
--El meu desig també fóra aquest: una llenca de camp on hi hagués un hort. I prop del mas, una font d'aigua contínua. I a més d'això, una mica de bosc.
Va alçar la mirada, i els ulls varen reposar en la blavor del mar. (VI)
El fil deixava a la roba un camí de fantasia, ja daurat, ja blau, ja groc. Saltava, serpentejava per la blancor de la tela, s'entortolligava, es nuava tot sovint. En la foscor del fons de la capsa lluïa la falsa plata de les estisores. S'estaven molt quietes, callades, ulleroses d'ensopiment. De tant en tant sortien de la presó, tretes d'una revolada, i saltironejaven desfent puntades, camejant grotescament per l'aire. (VII)
Ella era una dona, sola, només una dona. Volia viure com les altres, que no ho sentia? Que trepitgés, que l'esclafés, tant se valia, si no li era permès de viure com les altres. (IX)
La plaça del poble, un dia d'hivern. Avui el sol havia perdut la seva acostumada placidesa i escampava arreu una claror agra. Sol pàl·lid, que enlluernava i no escalfava gens. (XI)
Ella s'anà envellint, concentrada, hermètica, ofegada dintre el benestar d'una casa de senyors. Pregà, estimà les menudes coses, judicava amb severitat, no sabia riure. Revestida d'incomprensió, va viure fredament, sense desigs ni alegria. I els bons dies remots es van esmicolar en la fosca. (XIV)
La lluna aclaria el camí i s'amortallava en la pols. (XIV)
Una boira prima apagava delicadament els colors i els objectes i els cobria amb la subtilesa del seu vel. (XIV)
Sí, els de la vida eren uns estranys camins. (XVIII)
El riure els afermava a la vida, els retornava a la carícia del sol, a la tendresa del camp i dels sembrats, al quotidià contacte del vent i de l'aigua. (XIX)
I ningú no la va compadir, ningú no l'ajudà a la recerca d'un consol, a satisfer el seu desig d'una existència neta, el confús desig de recomençar, de ser ella, simplement, una dona. Descansar. Descansar? (XIX)
Un núvol començava a rovellar el disc resplendent de la lluna. (XX)
Queia una pluja fina. (XXI)
17 de gen. 2010
13 de des. 2009
adéu, adéu, adéu, floreta escapçada...
You're missing
Shirts in the closet, shoes in the hall
Mama's in the kitchen, baby and all
Everything is everything
Everything is everything
But you're missing
Coffee cups on the counter, jackets on the chair
Papers on the doorstep, but you're not there
Everything is everything
Everything is everything
But you're missing
Pictures on the nightstand, TV's on in the den
Your house is waiting, your house is waiting
For you to walk in, for you to walk in
But you're missing, you're missing
You're missing when I shut out the lights
You're missing, when I close my eyes
You're missing, when I see the sun rise
You're missing
Children are asking if it's alright
Will you be in our arms tonight?
Morning is morning, the evening falls I got
Too much room in my bed, too many phone calls
How's everything, everything?
Everything, everything
You're missing, you're missing
God's drifting in heaven, devil's in the mailbox
I got dust on my shoes, nothing but teardrops
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
...
15 de nov. 2009
1 de nov. 2009
els panellets de l'Anna i la Neus
Aquests són els panellets que l'Anna i jo hem fet aquest any per Tots Sants. Poca broma: 205!, un amunt un avall.
A les fotos, si els compteu, veureu que ja no hi són tots: ja se sap, s'havien de catar!
Aquests d'aquí sota, els panellets de castanya i xocolata, són marca de la casa.
La recepta, aquí.
A les fotos, si els compteu, veureu que ja no hi són tots: ja se sap, s'havien de catar!
Aquests d'aquí sota, els panellets de castanya i xocolata, són marca de la casa.
La recepta, aquí.
10 de juny 2009
31 de maig 2009
paisatges del Montsant
El Priorat, entre boires.
La Serra Major.
El clot del Cirer, un oasi, un petit paradís.
Un toll a prop de l'ermita de la Mare de Déu del Montsant.
Ulldemolins, des de la Serra. La Llena, al fons.
Cornudella i el pantà de Ciurana, des de la Serra. Ciurana s'endevina a l'esquerra.
Els Tres Jurats.
L'ermita de Sant Bartomeu.
I les Cadolles Fondes.
La Serra Major.
El clot del Cirer, un oasi, un petit paradís.
Un toll a prop de l'ermita de la Mare de Déu del Montsant.
Ulldemolins, des de la Serra. La Llena, al fons.
Cornudella i el pantà de Ciurana, des de la Serra. Ciurana s'endevina a l'esquerra.
Els Tres Jurats.
L'ermita de Sant Bartomeu.
I les Cadolles Fondes.
17 de maig 2009
avui el somni és la Lliga de Campions!
11 de maig 2009
4 de maig 2009
28 d’abr. 2009
Barcelona des d'un tramvia el 1908
El Salvador m'ha enviat aquest enllaç: és meravellós! Sobretot per als que vivim per les zones per on passa el tramvia, però també en general, per veure com circulava la gent pels carrers de Barcelona fa cent anys.
11 d’abr. 2009
l'abril a Ulldemolins: el poble i els voltants
Uns parell de fotos que vaig fer a Ulldemolins (Priorat), el poble del meu pare, per Setmana Santa.
El poble, des del camí que va a la Solana. El dia no era gaire clar. Els camps, això sí, estaven ben florits. Aquí, argelaga i romaní. A l'esquerra s'intueix el riu Montsant, que baixava, i força. Al fons, la serra del Montsant.
Ara, des de l'altre costat, des dels horts que hi ha al peu del Montsant, anant cap a les Obagues. Al fons, la serra de la Llena, mig tapada pels núvols.
El poble, des del camí que va a la Solana. El dia no era gaire clar. Els camps, això sí, estaven ben florits. Aquí, argelaga i romaní. A l'esquerra s'intueix el riu Montsant, que baixava, i força. Al fons, la serra del Montsant.
Ara, des de l'altre costat, des dels horts que hi ha al peu del Montsant, anant cap a les Obagues. Al fons, la serra de la Llena, mig tapada pels núvols.
10 de març 2009
6 de març 2009
la història sense final
Aquesta petita peça la va compondre i interpretar l'Anna per regalar-la a una amiga seva, la Júlia, pel seu aniversari.
3 de març 2009
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)