Una taula mal parada
Carreteres secundàries
Dispendi Amb els aliments que sobren i que es tiren al Primer Món es podria alimentar els mil milions de persones que passen gana. Que això sigui així no només és una responsabilitat dels mercats sinó també dels mateixos consumidors dels països rics
BRU ROVIRA | Ara, 04/12/2011
El menjar que tiren els supermercats, cada cop més buscat. F. MELCION
Coincidint amb la recollida de menjar que organitza el Banc dels Aliments, a Londres es va celebrar el 18 de novembre un dinar popular, un gran esdeveniment politicogastronòmic, dins de la campanya "Feeding the 5000", que es va inventar Tristram Stuart l'any 2009. Stuart, autor del llibre Despilfarro. El escándalo global de la comida, és un jove investigador anglès que des de fa anys es dedica a explicar com la societat opulent, els països rics, els mercats i el sistema de producció alimentari mundial malbarata enormes quantitats de menjar en bon estat. La campanya "Feeding the 5000" vol promoure un consum racional dels aliments i demostrar que molt del menjar que va a parar a les escombraries és perfectament comestible. Centenars de cuiners -entre els quals hi ha algun xef de renom- es van posar, doncs, als fogons i van preparar un dinar gratuït per a cinc mil persones servint-se només d'aliments malbaratats.
Stuart explica en el llibre -un estudi sorprenent i recomanable, publicat per Alianza Editorial amb Intermón- que es va interessar per les deixalles alimentàries el dia que es va comprar dos porcs i va decidir engreixar-los amb el menjar sobrant que trobava als contenidors dels supermercats. Va descobrir, però, que els botiguers eren reticents que se'n servís perquè els incomodava que s'adonés de les bones condicions en què estaven aquells aliments.
Més del que necessitem
Amb els anys, Stuart ha demostrat com és tota la cadena alimentària -les granges, els cultius, els intermediaris, les botigues, els restaurants, els consumidors-, que pateix una hemorràgia d'aliments perfectament comestibles però que acaben a les deixalles. El dispendi, considera Stuart, és una de les bogeries més incomprensibles i perverses del sistema global. Mentre els mecanismes del mercat fan que els països rics tirin menjar per tal que no s'enfonsi la cadena productiva, els països pobres no poden accedir al sobrant i tampoc són capaços de produir els seus propis aliments per falta de recursos i de tecnologia, i perquè els mercats han deixat de ser locals i estan globalitzats.
Una tercera part del menjar que es produeix al món, explica Stuart, acaba a les escombraries. L'exemple més clar del despropòsit és el del blat: els països rics cultivem blat, però també en comprem i en venem als mercats internacionals. Una bona part d'aquest blat el tirem. Els anglesos tiren pa en unes quantitats que podrien alimentar 30 milions de persones. El preu del blat, però, vindrà marcat per l'oferta i la demanda. I el fet que en comprem i rebutgem bona part del que hem emmagatzemat fa que els països pobres comprin més car, al mateix temps que no poden accedir al blat que tirem nosaltres. La gran fam que hi va haver el 2008, quan es va superar la barrera dels mil milions de persones que passen gana al món, s'explica per l'alça del preu del blat.
Les dades, el fet que la gana, el malbaratament i la mala educació alimentària formin part d'una mateixa realitat, són coses prou conegudes i passen no només entre els països rics i els pobres, sinó també dins dels països rics. A França, segons el col·lectiu Alimentons-2012 hi ha 8 milions d'obesos convivint amb 3,2 milions de persones que reben ajuda alimentària. A Espanya, als supermercats hi ha exposats un 58% més dels productes que es necessiten per alimentar-nos. Bona part acaben a les escombraries. Tot això és prou conegut, però potser no ho sigui tant saber la responsabilitat que tenim els consumidors -i no només els mercats-, així com una certa ideologia del mateix sistema, segons la qual la sobreproducció, el dispendi i la il·lusió d'abundància infinita són imprescindibles perquè la màquina no es pari.
Comencem pel consumidor amb una comparació poc coneguda: quan diem que la producció de cereals per fer biocombustibles fa pujar el preu dels aliments i provoca gana, hem de saber també que la quantitat de "menjar" desviat amb aquest propòsit és menys de la meitat del menjar malbaratat pel consumidor i pel mateix sistema alimentari.
A les escombraries, per estètica
Respecte a les idees que fan funcionar la màquina, n'hi ha unes quantes que, sobretot en temps de crisi i de replantejament de la governabilitat, l'economia global i dels mercats, semblen perfectament millorables i fan sentir vergonya: molts productes que tirem, demostra Stuart, ho fem pel seu aspecte. Per exemple, les pastanagues han de ser boniques i les que estan torçades no arriben a la botiga. També es prioritza l'estoc sobre la necessitat. És més bon negoci tenir deu entrepans, vendre'n un i tirar-ne nou, que ajustar-se a la realitat i equilibrar la cadena alimentària al consum real.
Potser no som encara prou conscients que les noves idees que haurien de canviar el món només poden sortir (si volem canviar i no que ens canviïn) de nosaltres mateixos, de la nostra manera de viure i compartir, de governar i governar-nos, especialment als països més ben situats en el control del món. Aquestes noves idees s'hauran d'adequar al sentit de les coses que fem i replantejar-se el creixement infinit com la pedra filosofal de l'economia. No tothom pot créixer i consumir al ritme exigit per alguns gurus i, si seguim així, cada vegada seran més grans les diferències dels uns sobre els altres i el món més insuportable.
10 de des. 2011
6 de des. 2011
2 de des. 2011
coca de la Mercè de Sant Cugat
Aquesta recepta me la va passar la Dolors fa bastants anys --potser uns quinze, ja--, però ara feia molt de temps que no la feia. Avui l'he feta, i el resultat ha estat a l'altura del record que en tenia: sensacional, boníssima! Aquí la teniu.
Ingredients
• 400 g de farina blanca (o 300 g
Ingredients
• 400 g de farina blanca (o 300 g
d'integral i 100 g de blat de moro)
• 350 g de sucre (o menys, fins a 240 g, jo), i una mica més per tirar-lo per sobre de la massa
• 4 ous grossos o 5 de petits
• 1 sobre de llevat Royal
• 1 llimona
• 125 ml d'oli d'oliva bo (si és DO Siurana, millor)
• 150-200 ml de llet
• 1/2 got (dels de vi) d'anís
• Pinyons i ametlles ratllades
Preparació
1. En un bol gran, barregeu el sucre amb els rovells, afegint-lo a poc a poc fins que es faci una crema (si s'hi tira tot de cop al començament no es fa cap crema...).
2. Afegiu-hi l'oli i després la llet. (Ara sí que s'hauria de fer la crema, si no s'ha fet abans.)
3. Passeu la farina i el llevat Royal pel sedàs (no és imprescindible, però sempre va bé perquè la coca quedi més flonja), i després aneu afegint la barreja a la massa.
(En algun moment per aquí heu d'encendre el forn a 200 graus per dalt i per baix.)
4. Ratlleu la pell de la llimona i afegiu-l'hi, també.
5. Bateu les clares a punt de neu (hi podeu posar un pessic de sal, que diuen que hi ajuda) i afegiu-les a la massa amb compte. Si queda algun "grumoll" blanc no passa res.
6. Aboqueu la massa en un motllo untat amb oli i enfarinat, i tireu-hi sucre per sobre.
7. Fiqueu el motllo al forn, que ara ha d'escalfar només per sota.
8. Quan veieu que la massa ja ha pujat bastant (més o menys, al cap d'un quart d'hora), abaixeu la temperatura fins a 170 ºC i traieu el motllo del forn un moment per tirar-hi més sucre per sobre i els pinyons i les ametlles ratllades humits.
9. Deixeu la coca al forn fins que estigui ben daurada per sobre (més o menys mitja hora més).
10. Un cop fora del forn, però amb la coca ben calenta, tireu-hi l'anís per sobre i deixeu-la refredar.
¿Què me'n dieu, eh?
Jo faig servir les varetes elèctriques per als passos 1-4 i el robot per batre les clares a punt de neu. Per incorporar les clares faig servir una espàtula.
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
• 4 ous grossos o 5 de petits
• 1 sobre de llevat Royal
• 1 llimona
• 125 ml d'oli d'oliva bo (si és DO Siurana, millor)
• 150-200 ml de llet
• 1/2 got (dels de vi) d'anís
• Pinyons i ametlles ratllades
Preparació
1. En un bol gran, barregeu el sucre amb els rovells, afegint-lo a poc a poc fins que es faci una crema (si s'hi tira tot de cop al començament no es fa cap crema...).
2. Afegiu-hi l'oli i després la llet. (Ara sí que s'hauria de fer la crema, si no s'ha fet abans.)
3. Passeu la farina i el llevat Royal pel sedàs (no és imprescindible, però sempre va bé perquè la coca quedi més flonja), i després aneu afegint la barreja a la massa.
(En algun moment per aquí heu d'encendre el forn a 200 graus per dalt i per baix.)
4. Ratlleu la pell de la llimona i afegiu-l'hi, també.
5. Bateu les clares a punt de neu (hi podeu posar un pessic de sal, que diuen que hi ajuda) i afegiu-les a la massa amb compte. Si queda algun "grumoll" blanc no passa res.
6. Aboqueu la massa en un motllo untat amb oli i enfarinat, i tireu-hi sucre per sobre.7. Fiqueu el motllo al forn, que ara ha d'escalfar només per sota.
8. Quan veieu que la massa ja ha pujat bastant (més o menys, al cap d'un quart d'hora), abaixeu la temperatura fins a 170 ºC i traieu el motllo del forn un moment per tirar-hi més sucre per sobre i els pinyons i les ametlles ratllades humits.
9. Deixeu la coca al forn fins que estigui ben daurada per sobre (més o menys mitja hora més).
10. Un cop fora del forn, però amb la coca ben calenta, tireu-hi l'anís per sobre i deixeu-la refredar.
¿Què me'n dieu, eh?Jo faig servir les varetes elèctriques per als passos 1-4 i el robot per batre les clares a punt de neu. Per incorporar les clares faig servir una espàtula.
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
.
26 de nov. 2011
pa florentí de parmesà i romaní
Ingredients per a dues barres allargades
• 500 g de farina de blat blanca que vagi bé per fer pa
• 100 g (llargs) de formatge parmesà acabat de ratllar
• 15 g de llevat fresc (o 7 g de sec, o 7 g de sec actiu)
• 1 culleradeta de sal marina fina
• 1 ou gran batut
• 3 cullerades d'oli d'oliva verge (si és DO Siurana, millor...)
• 220 ml d'aigua tèbia
• 2 cullerades de romaní picat i dues branquetes de romaní (si pot ser, fresc; si no, sec)
Preparació
1. Poseu la farina, el formatge, el llevat (si és fresc, desfet amb una mica d'aigua tèbia), la sal, l'ou batut, l'oli d'oliva, el romaní picat i l'aigua en un bol. Amb una sola mà, barregeu-ho tot per formar una massa.
2. Aboqueu la massa a sobre del marbre de la cuina, una mica enfarinat, i pasteu-la entre 8 i 10 minuts, fins que estigui suau i elàstica. Feu una bola, fiqueu-la en un bol net, cobriu-la amb un drap humit (o, menys recomanable, amb film de plàstic) i deixeu el bol en un lloc càlid (uns 20 ºC) perquè la massa fermenti, fins que dobli el volum (més o menys, tres quarts d'hora).
3. Torneu a abocar la massa al marbre, doneu-hi cops perquè surti l'aire i dividiu-la en dues parts per fer dues barres llarguetes (atreviu-vos a fer-les ben primes, perquè si no ja veieu que després queden més aviat refetetes). Poseu-les en una placa de forn, a sobre de paper de cuinar, feu-hi un o més talls amb un ganivet ben esmolat, cobriu-les i deixeu-les en un lloc càlid una altra vegada perquè fermentin durant més o menys mitja hora, fins que hagin doblat el volum.
4. Mentrestant, escalfeu el forn a 180 ºC per dalt i per baix. Poseu-hi un bol amb aigua o gel perquè faci vapor.
5. Esquitxeu les barres amb una mica d'aigua, tireu-hi una mica de parmesà per sobre i poseu les branquetes de romaní en el tall que heu fet abans.
6. Coeu les barres al forn uns 30 o 35 minuts, o fins que les barres estiguin daurades i cuites.
7. Un cop fora del forn, deixeu-les refredar en una reixeta.
Aquest pa és boníssim...
...sucat amb tomàquet, amanit amb oli d'oliva verge (si pot ser de la DO Siurana, millor...) i amb pernil del bo.
...amb olivada i brie.
...torrat i amb sobrassada.
...tot sol!
...???
(Recepta adaptada del llibre Panes del mundo, de Paul Gayler. Barcelona: Blume, 2007.)
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
.
• 500 g de farina de blat blanca que vagi bé per fer pa
• 100 g (llargs) de formatge parmesà acabat de ratllar
• 15 g de llevat fresc (o 7 g de sec, o 7 g de sec actiu)
• 1 culleradeta de sal marina fina
• 1 ou gran batut
• 3 cullerades d'oli d'oliva verge (si és DO Siurana, millor...)
• 220 ml d'aigua tèbia
• 2 cullerades de romaní picat i dues branquetes de romaní (si pot ser, fresc; si no, sec)
Preparació
1. Poseu la farina, el formatge, el llevat (si és fresc, desfet amb una mica d'aigua tèbia), la sal, l'ou batut, l'oli d'oliva, el romaní picat i l'aigua en un bol. Amb una sola mà, barregeu-ho tot per formar una massa.
2. Aboqueu la massa a sobre del marbre de la cuina, una mica enfarinat, i pasteu-la entre 8 i 10 minuts, fins que estigui suau i elàstica. Feu una bola, fiqueu-la en un bol net, cobriu-la amb un drap humit (o, menys recomanable, amb film de plàstic) i deixeu el bol en un lloc càlid (uns 20 ºC) perquè la massa fermenti, fins que dobli el volum (més o menys, tres quarts d'hora).
3. Torneu a abocar la massa al marbre, doneu-hi cops perquè surti l'aire i dividiu-la en dues parts per fer dues barres llarguetes (atreviu-vos a fer-les ben primes, perquè si no ja veieu que després queden més aviat refetetes). Poseu-les en una placa de forn, a sobre de paper de cuinar, feu-hi un o més talls amb un ganivet ben esmolat, cobriu-les i deixeu-les en un lloc càlid una altra vegada perquè fermentin durant més o menys mitja hora, fins que hagin doblat el volum.
4. Mentrestant, escalfeu el forn a 180 ºC per dalt i per baix. Poseu-hi un bol amb aigua o gel perquè faci vapor.
5. Esquitxeu les barres amb una mica d'aigua, tireu-hi una mica de parmesà per sobre i poseu les branquetes de romaní en el tall que heu fet abans.
6. Coeu les barres al forn uns 30 o 35 minuts, o fins que les barres estiguin daurades i cuites.
7. Un cop fora del forn, deixeu-les refredar en una reixeta.
Aquest pa és boníssim...
...sucat amb tomàquet, amanit amb oli d'oliva verge (si pot ser de la DO Siurana, millor...) i amb pernil del bo.
...amb olivada i brie.
...torrat i amb sobrassada.
...tot sol!
...???
(Recepta adaptada del llibre Panes del mundo, de Paul Gayler. Barcelona: Blume, 2007.)
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
.
15 de nov. 2011
"Vestida de nit" i "Cucurrucucú paloma"
Sílvia Pérez Cruz canta "Vestida de nit". Lletra, música i interpretació (amb el pare), precioses.
Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez
Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.
Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
Els vells em parlen plens de tendresa
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.
Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
I una altra versió d'una altra cançó: "Currucucú paloma".
Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez
Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.
Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
Els vells em parlen plens de tendresa
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.
Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
I una altra versió d'una altra cançó: "Currucucú paloma".
13 de nov. 2011
Avui plovia, a Sant Llorenç del Munt
I sembla que els follets s'han decidit a sortir, amb tanta pluja!
(Assignatura pendent: aprendre a fotografiar gotes de pluja de prop.)
(Contrapunt: toooota la roba estesa mullada una altra vegada, un cop a casa!)
Però el cap de setmana ha donat molt més de si: no us perdeu això.
12 de nov. 2011
bellesa i emoció en estat pur
Els que em coneixen una mica saben que els meus gustos musicals són més aviat limitats: sempre escolto, més o menys, la mateixa música, i no és fàcil que les novetats m'enganxin.
Els que segueixen una mica aquest blog saben que no hi escric gaire. Hi penjo fotos meves, això sí, però els textos no acostumen a ser meus, sinó més aviat articles d'altra gent que em ve de gust difondre.
Però resulta que ahir vaig anar al concert que la Sílvia Pérez Cruz va fer al Teatre Coliseum de Barcelona.
Jo no m'havia emocionat mai en un concert com em vaig emocionar ahir. Era l'emoció que provoca percebre pels sentits la bellesa absoluta. Veu i música. So i gest. Sobrietat. Impostació zero. Zero. Encara ara, pensant-hi, sento aquella sensació de benestar que provoca experimentar la bellesa en estat pur. Calfreds, ahir i ara.
No és el mateix, però per a qui se'n vulgui fer una idea aquí teniu alguna de les cançons que va cantar ahir, en altres versions que he trobat al Youtube.
"Menuda", de Joan Manuel Serrat.
"Pare meu". Lletra de la Maria Cabrera (Marieta!).
"Veinte años". Aquí, amb el seu pare, que es va morir fa un any. El concert d'ahir li retia homenatge.
"He mirat aquesta terra". Poema de Salvador Espriu i música de Raimon. Poema molt bonic, tot serenor i emoció. La cançó de Raimon, preciosa, i aquesta versió també. Amb Toti Soler. Ahir també.
I per acabar, la meva preferida: "Vestida de nit", en la versió més bonica que he trobat a internet. Una havanera composta pels seus pares. Música sublim i una lletra que transmet una serenor i una placidesa infinites. Fixeu-vos-hi, en la lletra. Vers a vers. I en la força de la interpretació. Com dèiem ahir, la Sílvia canta amb tot el cos.
Bellesa i emoció en estat pur. Jo no ho sé explicar millor.
Els que segueixen una mica aquest blog saben que no hi escric gaire. Hi penjo fotos meves, això sí, però els textos no acostumen a ser meus, sinó més aviat articles d'altra gent que em ve de gust difondre.
Però resulta que ahir vaig anar al concert que la Sílvia Pérez Cruz va fer al Teatre Coliseum de Barcelona.Jo no m'havia emocionat mai en un concert com em vaig emocionar ahir. Era l'emoció que provoca percebre pels sentits la bellesa absoluta. Veu i música. So i gest. Sobrietat. Impostació zero. Zero. Encara ara, pensant-hi, sento aquella sensació de benestar que provoca experimentar la bellesa en estat pur. Calfreds, ahir i ara.
No és el mateix, però per a qui se'n vulgui fer una idea aquí teniu alguna de les cançons que va cantar ahir, en altres versions que he trobat al Youtube.
"Menuda", de Joan Manuel Serrat.
"Pare meu". Lletra de la Maria Cabrera (Marieta!).
"Veinte años". Aquí, amb el seu pare, que es va morir fa un any. El concert d'ahir li retia homenatge.
"He mirat aquesta terra". Poema de Salvador Espriu i música de Raimon. Poema molt bonic, tot serenor i emoció. La cançó de Raimon, preciosa, i aquesta versió també. Amb Toti Soler. Ahir també.
I per acabar, la meva preferida: "Vestida de nit", en la versió més bonica que he trobat a internet. Una havanera composta pels seus pares. Música sublim i una lletra que transmet una serenor i una placidesa infinites. Fixeu-vos-hi, en la lletra. Vers a vers. I en la força de la interpretació. Com dèiem ahir, la Sílvia canta amb tot el cos.
Bellesa i emoció en estat pur. Jo no ho sé explicar millor.
8 de nov. 2011
Joan Solà, de viva veu
Vídeo de l'acte d'homenatge Joan Solà, de viva veu (Institut d'Estudis Catalans, 3 de novembre del 2011; organitzat també per la Universitat de Barcelona, la Universitat de Lleida i Òmnium Cultural)
(Foto meva: Terrassa, 29 de setembre del 2005, conferència sobre Joan Coromines.)
(Foto meva: Terrassa, 29 de setembre del 2005, conferència sobre Joan Coromines.)
1 de nov. 2011
SceneMob ECOM per la discapacitat
300 persones han aconseguit grabar aquesta preciosa SceneMob ECOM per la discapacitat
¿Creus que pots aconseguir que 30 persones més la puguin veure?
http://www.youtube.com/watch?v=JPWFtapYOXQ
Ajuda'ns a aconseguir que sigui record de visualització a la xarxa.
Envia-ho a la família, als amics, als companys de feina, als pares de l'escola, a la veïna del 5è...
Clica des de l'ordinador de casa, des de la feina, la pda, el cibercafè...
Clica per la discapacitat!
Comptem amb tu!!
Entre tots ho podem aconseguir!!
¿Creus que pots aconseguir que 30 persones més la puguin veure?
http://www.youtube.com/watch?v=JPWFtapYOXQ
Ajuda'ns a aconseguir que sigui record de visualització a la xarxa.
Envia-ho a la família, als amics, als companys de feina, als pares de l'escola, a la veïna del 5è...
Clica des de l'ordinador de casa, des de la feina, la pda, el cibercafè...
Clica per la discapacitat!
Comptem amb tu!!
Entre tots ho podem aconseguir!!
27 d’oct. 2011
21 d’oct. 2011
16 d’oct. 2011
12 d’oct. 2011
¿Convergència europea en el nivell de llengua?
Si es veritat el que es diu en aquesta notícia, a França consideren que a l'acabar l'ensenyament obligatori els estudiants tenen un nivell de francès de B1. A Catalunya considerem que tenen un nivell de català de C1. Uuuummmm... A mi això no em quadra! ¿Algú m'ho pot explicar?
----
França augmenta el nivell d'exigència de francès per als estrangers que vulguin la nacionalitat
El diari 'Les Echos' es fa ressò de la notícia i considera “un motiu de preocupació” que més d'un milió d'immigrants no parlin francès. El rotatiu destaca que el domini de la llengua és un factor d'integració social i laboral
EFE París | Ara, 12/10/2011
Els estrangers que vulguin obtenir la nacionalitat francesa a partir del pròxim gener hauran de fer un examen o lliurar un certificat que justifiqui un nivell de francès suficient per desenvolupar-se en la vida diària.
Així ho estableix un decret del ministeri de l'Interior publicat aquest dimecres al Butlletí Oficial de l'Estat, amb el qual es modifica el mètode d'avaluació desenvolupat fins ara, consistent en una entrevista oral amb un agent de la prefectura de torn.
A partir de l'any que ve serà l'estranger qui haurà de demostrar el seu coneixement de la llengua. El nivell requerit és l'equivalent al B1 en el Marc Comú Europeu de Referència per a les llengües i que, segons informa aquest dimecres el diari Les Echos, correspon amb el nivell que es té en acabar l'escolaritat obligatòria.
Prop d'un milió d'estrangers a França no saben parlar francès, segons estimacions del ministeri de l'Interior citades pel rotatiu francès, que veu en aquesta llacuna “un motiu de preocupació”, perquè el domini de la llengua és un factor d'integració tant social com laboral.
El govern dedica anualment uns 60 milions d'euros a programes per l'aprenentatge del francès i la integració ciutadana, però el certificat en qüestió correrà a càrrec dels candidats, apunta el diari, que estima el seu preu entre el 40 i els 100 euros, i se suma als 55 euros que han d'abonar per fer la demanda de naturalització.
----
França augmenta el nivell d'exigència de francès per als estrangers que vulguin la nacionalitat
El diari 'Les Echos' es fa ressò de la notícia i considera “un motiu de preocupació” que més d'un milió d'immigrants no parlin francès. El rotatiu destaca que el domini de la llengua és un factor d'integració social i laboral
EFE París | Ara, 12/10/2011
Els estrangers que vulguin obtenir la nacionalitat francesa a partir del pròxim gener hauran de fer un examen o lliurar un certificat que justifiqui un nivell de francès suficient per desenvolupar-se en la vida diària.
Així ho estableix un decret del ministeri de l'Interior publicat aquest dimecres al Butlletí Oficial de l'Estat, amb el qual es modifica el mètode d'avaluació desenvolupat fins ara, consistent en una entrevista oral amb un agent de la prefectura de torn.
A partir de l'any que ve serà l'estranger qui haurà de demostrar el seu coneixement de la llengua. El nivell requerit és l'equivalent al B1 en el Marc Comú Europeu de Referència per a les llengües i que, segons informa aquest dimecres el diari Les Echos, correspon amb el nivell que es té en acabar l'escolaritat obligatòria.
Prop d'un milió d'estrangers a França no saben parlar francès, segons estimacions del ministeri de l'Interior citades pel rotatiu francès, que veu en aquesta llacuna “un motiu de preocupació”, perquè el domini de la llengua és un factor d'integració tant social com laboral.
El govern dedica anualment uns 60 milions d'euros a programes per l'aprenentatge del francès i la integració ciutadana, però el certificat en qüestió correrà a càrrec dels candidats, apunta el diari, que estima el seu preu entre el 40 i els 100 euros, i se suma als 55 euros que han d'abonar per fer la demanda de naturalització.
11 d’oct. 2011
Publicació sobre avaluació de l'expressió oral
Gremi lingüístic, per si us pot interessar, aquí teniu una novetat editorial que m'"afecta": L'avaluació de les habilitats d'expressió oral en català: tendències i evolució.
Mònica Terribas, sobre TV3, les retallades i les excuses
.
TV3: volem un mirall trencat?
MÒNICA TERRIBAS | Ara, 10/10/2011
Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) -TV3 i els seus canals temàtics, Catalunya Ràdio i les seves emissores, i tots els seus serveis a la xarxa- es financen, d'acord amb la llei aprovada al Parlament, a través d'ingressos públics i comercials. Des que vaig arribar a la direcció de TV3, el maig del 2008, la crisi econòmica s'hi ha fet sentir amb una forta davallada dels ingressos publicitaris -de més de seixanta milions d'euros en cinc anys-. Afegim-hi la baixada de la contribució dels recursos públics: l'aportació aprovada pel Parlament a la CCMA del 2010 era de 350 milions d'euros i el 2011, de 300. La contribució pública ha passat en molt poc temps d'uns 50 euros per ciutadà/any a 40. Com ens ho hem fet? Des del 2008 fins ara hem disminuït costos de manera sistemàtica i dràstica. No n'hem fet bandera ni publicitat, senzillament ens hem adaptat als temps que vivim.
Afortunadament, gràcies a l'esforç dels nostres professionals i de tot el sector audiovisual que col·labora amb nosaltres, hem pogut fer més amb menys. Hem recuperat el lideratge de TV3 i hem posicionat els canals temàtics en un entorn de fragmentació creixent de l'audiència i de canvis tecnològics constants -pas de l'analògic al digital i consum de continguts a la xarxa-. Circulen xifres interessades arreu que no es corresponen amb la realitat i em sembla just que els ciutadans de Catalunya sàpiguen de primera mà que els mitjans de comunicació del seu país, compromesos amb el servei públic, han fet des del 2008 fins ara un esforç continuat de reducció de la despesa. Aquest esforç ha afectat la producció, la programació, la compra de drets i el sou dels directius i dels nostres treballadors, que se l'han rebaixat voluntàriament un 5%. Com a directora de TV3, aquesta és la decisió dels professionals de la televisió pública catalana de la qual em sento més orgullosa i que em fa confiar en el futur i em els canvis que necessàriament haurem d'afrontar.
Productivitat
Però aquesta mesura es va assumir en comprovar que la reducció d'ingressos ja afectava el servei. Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, hem renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar a les criatures un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur. Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà.
En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i d'expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però seria bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres -encara que siguin falses- però callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles.
Compromís
Tot això no implica que no continuem reduint la nostra despesa d'acord amb el que convé en el moment actual. Assumirem, com fa tothom i com ja hem fet, l'esforç necessari per repensar-nos, per tenir una estructura encara més eficient, però confiem en la coresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l'error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d'operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre. Han de ser els ciutadans de Catalunya els que valorin si volen o no volen continuar tenint un servei públic de mitjans de comunicació en català que els permet veure una programació amb valors, informatius de referència, documentals en prime time , programes d'entreteniment de qualitat, espais d'humor autocrític i grans esdeveniments com La Marató, la Festa dels Súpers i els èxits dels nostres esportistes en les competicions d'elit. I tot amb una inversió per habitant per sota de la de qualsevol televisió pública europea homologable, com la belga, l'holandesa, la francesa o l'alemanya.
Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als que hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals. Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.
TV3: volem un mirall trencat?
MÒNICA TERRIBAS | Ara, 10/10/2011
Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) -TV3 i els seus canals temàtics, Catalunya Ràdio i les seves emissores, i tots els seus serveis a la xarxa- es financen, d'acord amb la llei aprovada al Parlament, a través d'ingressos públics i comercials. Des que vaig arribar a la direcció de TV3, el maig del 2008, la crisi econòmica s'hi ha fet sentir amb una forta davallada dels ingressos publicitaris -de més de seixanta milions d'euros en cinc anys-. Afegim-hi la baixada de la contribució dels recursos públics: l'aportació aprovada pel Parlament a la CCMA del 2010 era de 350 milions d'euros i el 2011, de 300. La contribució pública ha passat en molt poc temps d'uns 50 euros per ciutadà/any a 40. Com ens ho hem fet? Des del 2008 fins ara hem disminuït costos de manera sistemàtica i dràstica. No n'hem fet bandera ni publicitat, senzillament ens hem adaptat als temps que vivim.
Afortunadament, gràcies a l'esforç dels nostres professionals i de tot el sector audiovisual que col·labora amb nosaltres, hem pogut fer més amb menys. Hem recuperat el lideratge de TV3 i hem posicionat els canals temàtics en un entorn de fragmentació creixent de l'audiència i de canvis tecnològics constants -pas de l'analògic al digital i consum de continguts a la xarxa-. Circulen xifres interessades arreu que no es corresponen amb la realitat i em sembla just que els ciutadans de Catalunya sàpiguen de primera mà que els mitjans de comunicació del seu país, compromesos amb el servei públic, han fet des del 2008 fins ara un esforç continuat de reducció de la despesa. Aquest esforç ha afectat la producció, la programació, la compra de drets i el sou dels directius i dels nostres treballadors, que se l'han rebaixat voluntàriament un 5%. Com a directora de TV3, aquesta és la decisió dels professionals de la televisió pública catalana de la qual em sento més orgullosa i que em fa confiar en el futur i em els canvis que necessàriament haurem d'afrontar.
Productivitat
Però aquesta mesura es va assumir en comprovar que la reducció d'ingressos ja afectava el servei. Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, hem renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar a les criatures un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur. Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà.
En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i d'expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però seria bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres -encara que siguin falses- però callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles.
Compromís
Tot això no implica que no continuem reduint la nostra despesa d'acord amb el que convé en el moment actual. Assumirem, com fa tothom i com ja hem fet, l'esforç necessari per repensar-nos, per tenir una estructura encara més eficient, però confiem en la coresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l'error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d'operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre. Han de ser els ciutadans de Catalunya els que valorin si volen o no volen continuar tenint un servei públic de mitjans de comunicació en català que els permet veure una programació amb valors, informatius de referència, documentals en prime time , programes d'entreteniment de qualitat, espais d'humor autocrític i grans esdeveniments com La Marató, la Festa dels Súpers i els èxits dels nostres esportistes en les competicions d'elit. I tot amb una inversió per habitant per sota de la de qualsevol televisió pública europea homologable, com la belga, l'holandesa, la francesa o l'alemanya.
Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als que hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals. Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.
26 de set. 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)