El mític quadro de Felip V cap per avall
El castell de Xàtiva
L'Albufera
.
19 de jul. 2015
24 de juny 2015
entrepà d'hamburguesa, alvocat i cebes caramel·litzades
Si sou seguidors del blog d'El Comidista (que està molt bé: receptes bones i en general fàcils, i comentaris divertits), ja sabeu que el Mikel és bastant aficionat a fer versions personals de plats clàssics o tradicionals. Doncs jo avui explicaré aquí una recepta que he fet que és una adaptació d'una de seva. Espero que m'ho sabrà perdonar, el resultat va ser espectacular.
Ingredients per a dues persones
Per a l'hamburguesa
1 o 2 hamburgueses de bou de bona qualitat (segons la gana que tingueu)
1/2 cullerada de romaní sec
1/2 cullerada d'orenga
1/2 cullerada de pebre negre
oli d'oliva
sal
Per a l'alvocat
1 alvocat mitjanet tirant a petit
el suc de mitja llimona
sal
Per a les cebes
200 g de cebetes
25 g de mantega
1/2 culleradeta de farigola seca
1/2 cullerada de sucre moreno
75 ml de vi dolç
pebre negre
sal
Per als entrepans
Dos panets rodons de bona qualitat
mostassa de Dijon
Elaboració
1. Barregem en un bol el romaní, l'orenga, el pebre i la sal amb una cullerada d'oli d'oliva. Pintem les hamburgueses amb la barreja i les deixem fins a l'hora de fregir-les.
2. Pelem les cebetes i esl traiem les arrels.
3. Posem les cebetes en una paella amb la mantega, el sucre, la farigola, la sal i el pebre, i les anem remenant.
4. Quan comencen a estar fetes, hi afegim el vi dolç i les coem tapades uns 20 minuts. Després, si cal, les acabem de coure destapades fins que el líquid s'acabi d'evaporar.
5. Pelem l'alvocat i l'aixafem amb una forquilla o algun altre estri que us vagi bé (jo vaig fer servir el de la foto de la dreta, que no sé com es diu i en teoria em sembla que és per fer mojitos i caipirinhas). El barregem amb el suc de mitja llimona i una mica de sal. Si és madur amb la forquilla ja fareu.
6. Fem les hamburgueses a la paella al gust amb una mica d'oli d'oliva. Si hem optat per la versió lleugera, un cop fetes, les tallem al llarg per la meitat, i suquem la part de dins en l'oli. També podem acabar de fregir-les un cop tallades.
7. Obrim els panets i untem la part de baix amb una mica de mostassa de Dijon. A sobre hi posem l'hamburguesa (o mitja hamburguesa) i el suc que ha desprès, l'alvocat i les cebes, i els tapem.
És un entrepà contundent i deliciós, especial. No s'assembla a cap altre que hagi menjat mai.
La recepta original d'El Comidista la vaig treure del llibre La cocina pop de El Comidista (Barcelona: Plaza Janés, 2012), però també la trobareu aquí, tirant avall.
I si voleu fer una versió vegetariana de la recepta, aneu aquí.
Ingredients per a dues persones
Per a l'hamburguesa
1 o 2 hamburgueses de bou de bona qualitat (segons la gana que tingueu)
1/2 cullerada de romaní sec
1/2 cullerada d'orenga
1/2 cullerada de pebre negre
oli d'oliva
sal
Per a l'alvocat
1 alvocat mitjanet tirant a petit
el suc de mitja llimona
sal
Per a les cebes
200 g de cebetes
25 g de mantega
1/2 culleradeta de farigola seca
1/2 cullerada de sucre moreno75 ml de vi dolç
pebre negre
sal
Per als entrepans
Dos panets rodons de bona qualitat
mostassa de Dijon
Elaboració
1. Barregem en un bol el romaní, l'orenga, el pebre i la sal amb una cullerada d'oli d'oliva. Pintem les hamburgueses amb la barreja i les deixem fins a l'hora de fregir-les.
2. Pelem les cebetes i esl traiem les arrels.
3. Posem les cebetes en una paella amb la mantega, el sucre, la farigola, la sal i el pebre, i les anem remenant.
4. Quan comencen a estar fetes, hi afegim el vi dolç i les coem tapades uns 20 minuts. Després, si cal, les acabem de coure destapades fins que el líquid s'acabi d'evaporar.5. Pelem l'alvocat i l'aixafem amb una forquilla o algun altre estri que us vagi bé (jo vaig fer servir el de la foto de la dreta, que no sé com es diu i en teoria em sembla que és per fer mojitos i caipirinhas). El barregem amb el suc de mitja llimona i una mica de sal. Si és madur amb la forquilla ja fareu.
6. Fem les hamburgueses a la paella al gust amb una mica d'oli d'oliva. Si hem optat per la versió lleugera, un cop fetes, les tallem al llarg per la meitat, i suquem la part de dins en l'oli. També podem acabar de fregir-les un cop tallades.
7. Obrim els panets i untem la part de baix amb una mica de mostassa de Dijon. A sobre hi posem l'hamburguesa (o mitja hamburguesa) i el suc que ha desprès, l'alvocat i les cebes, i els tapem.
És un entrepà contundent i deliciós, especial. No s'assembla a cap altre que hagi menjat mai.
La recepta original d'El Comidista la vaig treure del llibre La cocina pop de El Comidista (Barcelona: Plaza Janés, 2012), però també la trobareu aquí, tirant avall.
I si voleu fer una versió vegetariana de la recepta, aneu aquí.
15 de juny 2015
"Alcaldesses", per Marina Subirats
Aquest cap de setmana he llegit poc el diari, i ahir al vespre, parlant amb la mare, em va recomanar aquest article i me'n va llegir un tros per telèfon. Marina Subirats és sociòloga i una excel·lent professora, i el que diu aquí resumeix molt bé el que moltes dones, i confio que cada vegada més homes, pensem sobre les diferents maneres que hi ha de fer política.
Marina Subirats, Ara, 13/06/2015
Hi ha una pregunta que ens hem fet llargament les feministes des del moment que hi va haver dones que van accedir a càrrecs polítics: ¿les dones governaran d’una manera diferent que els homes? L’arribada de les dones als càrrecs públics respon a dos objectius. El primer, un fet de justícia. Si som ciutadanes, paguem impostos, treballem, etc., hem de tenir dret a ocupar posicions públiques de tot tipus, entre les quals les polítiques. El segon, fer una política diferent, derivada de la condició de dona. No són finalitats excloents, òbviament, sinó més aviat complementàries, però és clar que es pot aconseguir la primera i que, en canvi, la segona no arribi a produir-se.
Què ha passat fins ara? Com actuen les dones, quan arriben a posicions professionals que estaven reservades als homes? La tendència més general és que actuïn segons els models masculins establerts. El punt de vista sobre la vida que en termes tècnics podem anomenar de gènere femení encara no està del tot definit. Es troba, en certa manera, en construcció, després de mil·lennis d’haver estat considerat com un fet menor, intranscendent, subordinat, malgrat ser absolutament necessari per a la supervivència humana, i no només en termes biològics. La cultura en què vivim és profundament androcèntrica, perquè les dones no hem tingut veu pública mai, i tot just la comencem a estrenar. Sovint sabem la importància del nostre punt de vista però encara ens costa formular-lo clarament, defensar-lo amb la contundència amb què ho fan els homes: ens falta seguretat, legitimitat, o simplement algú que ens escolti. Prou difícil era arribar a ser metgessa, advocada, enginyera, per, a més, haver-ho de ser d’una manera diferent, exposada a totes les crítiques.
Hi ha hagut excepcions. Hi ha un estudi de finals dels vuitanta sobre les primeres alcaldesses de Catalunya, que en aquell moment plegaven (Alcaldesses i regidores de Catalunya, Edicions de la Magrana / Edicions 62). Algunes dubtaven sobre si havien de ser nomenades “alcaldes” o “alcaldesses”, que els semblava una rebaixa del càrrec. En els primers temps democràtics, quan hi havia tantes mancances als pobles i a les ciutats, havien actuat amb una lògica de mares de família, amb un enorme sentit comú, abocant els recursos allà on hi havia més necessitats, evitant tota actitud de prepotència o d’autoritarisme, però amb gran fermesa. La gent les estimava, eren assequibles, veïnes potents més que autoritats distants. Gairebé totes deien: m’ha agradat, però vull tornar a la meva vida. Lluny de fer del seu càrrec un trampolí per obtenir poder i diners, havien endreçat les seves ciutats, havien ajudat. Havien servit l’interès públic, feina esgotadora i plena de renúncies segons com s’entengui que cal exercir-la, i per això marxaven.
Em direu que no totes les dones en política són així. I tant que no! En tenim exemples ben palesos, no cal que us els citi. No és una qüestió d’ovaris ni d’hormones, ni de ser millors o pitjors que els homes. És una qüestió de concepte: a les dones se’ns educa, encara avui, per ajudar els altres, per donar vida i mantenir-la, en el sentit més ampli del terme, no per afirmar-nos com a triomfadores. Per això en la política, en les professions, actuar d’acord amb els valors de gènere femení es paga car: si no competeixes no se’t té en compte, si no ordenes i manes, ningú no et fa gaire cas. I moltes dones opten per la duresa, per adoptar els estereotips de gènere masculí, a vegades més exageradament del que ho fan els homes.
Ara tindrem a Barcelona, a Badalona, a Madrid, noves alcaldesses. Quin model triaran? Mantindran uns valors i unes maneres de fer femenines o preferiran optar per un perfil autoritari i proper als poders fàctics? Hi ha un element que permet d’esperar comportaments de dona, que, tingueu-ho clar, no vol dir febles ni desorientats, sinó diferents: no han estat posades a dit pels partits, sinó que moltes provenen dels moviments socials, i poden actuar amb criteri propi. Trobaran noves maneres de fer política, com deia Dolors Sabater a l’ARA: “Consens o discutir molt”, lideratges transversals, no verticals. Seran criticades perquè els costums, hàbits, rutines, normes, lleis, han estat fets des d’una lògica de gènere masculí, i això pesa molt. Però en el moment en què som, la necessitat màxima de la nostra societat és la de defensar les criatures malnodrides, les persones que han perdut la casa, la feina, el projecte vital. És la de recosir la cohesió social, reequilibrar la influència de les diverses classes, dels diversos grups. Massa temps s’ha subordinat tot als objectius del guany i l’acumulació de capital, oblidant que la primera obligació d’un govern és el benestar de tota la població.
I per resoldre tot això, necessitem alcaldesses que actuïn amb lògica de gènere femení, des d’una mirada que sap veure què és el que és essencial i el que és secundari, què cal fer ara mateix i què pot esperar. Benvingudes, alcaldesses, i tingueu present que moltes dones compartim els vostres criteris i trobarem, si cal, la manera de donar-vos suport.
.
Alcaldesses
Marina Subirats, Ara, 13/06/2015
Què ha passat fins ara? Com actuen les dones, quan arriben a posicions professionals que estaven reservades als homes? La tendència més general és que actuïn segons els models masculins establerts. El punt de vista sobre la vida que en termes tècnics podem anomenar de gènere femení encara no està del tot definit. Es troba, en certa manera, en construcció, després de mil·lennis d’haver estat considerat com un fet menor, intranscendent, subordinat, malgrat ser absolutament necessari per a la supervivència humana, i no només en termes biològics. La cultura en què vivim és profundament androcèntrica, perquè les dones no hem tingut veu pública mai, i tot just la comencem a estrenar. Sovint sabem la importància del nostre punt de vista però encara ens costa formular-lo clarament, defensar-lo amb la contundència amb què ho fan els homes: ens falta seguretat, legitimitat, o simplement algú que ens escolti. Prou difícil era arribar a ser metgessa, advocada, enginyera, per, a més, haver-ho de ser d’una manera diferent, exposada a totes les crítiques.
Hi ha hagut excepcions. Hi ha un estudi de finals dels vuitanta sobre les primeres alcaldesses de Catalunya, que en aquell moment plegaven (Alcaldesses i regidores de Catalunya, Edicions de la Magrana / Edicions 62). Algunes dubtaven sobre si havien de ser nomenades “alcaldes” o “alcaldesses”, que els semblava una rebaixa del càrrec. En els primers temps democràtics, quan hi havia tantes mancances als pobles i a les ciutats, havien actuat amb una lògica de mares de família, amb un enorme sentit comú, abocant els recursos allà on hi havia més necessitats, evitant tota actitud de prepotència o d’autoritarisme, però amb gran fermesa. La gent les estimava, eren assequibles, veïnes potents més que autoritats distants. Gairebé totes deien: m’ha agradat, però vull tornar a la meva vida. Lluny de fer del seu càrrec un trampolí per obtenir poder i diners, havien endreçat les seves ciutats, havien ajudat. Havien servit l’interès públic, feina esgotadora i plena de renúncies segons com s’entengui que cal exercir-la, i per això marxaven.
Em direu que no totes les dones en política són així. I tant que no! En tenim exemples ben palesos, no cal que us els citi. No és una qüestió d’ovaris ni d’hormones, ni de ser millors o pitjors que els homes. És una qüestió de concepte: a les dones se’ns educa, encara avui, per ajudar els altres, per donar vida i mantenir-la, en el sentit més ampli del terme, no per afirmar-nos com a triomfadores. Per això en la política, en les professions, actuar d’acord amb els valors de gènere femení es paga car: si no competeixes no se’t té en compte, si no ordenes i manes, ningú no et fa gaire cas. I moltes dones opten per la duresa, per adoptar els estereotips de gènere masculí, a vegades més exageradament del que ho fan els homes.
Ara tindrem a Barcelona, a Badalona, a Madrid, noves alcaldesses. Quin model triaran? Mantindran uns valors i unes maneres de fer femenines o preferiran optar per un perfil autoritari i proper als poders fàctics? Hi ha un element que permet d’esperar comportaments de dona, que, tingueu-ho clar, no vol dir febles ni desorientats, sinó diferents: no han estat posades a dit pels partits, sinó que moltes provenen dels moviments socials, i poden actuar amb criteri propi. Trobaran noves maneres de fer política, com deia Dolors Sabater a l’ARA: “Consens o discutir molt”, lideratges transversals, no verticals. Seran criticades perquè els costums, hàbits, rutines, normes, lleis, han estat fets des d’una lògica de gènere masculí, i això pesa molt. Però en el moment en què som, la necessitat màxima de la nostra societat és la de defensar les criatures malnodrides, les persones que han perdut la casa, la feina, el projecte vital. És la de recosir la cohesió social, reequilibrar la influència de les diverses classes, dels diversos grups. Massa temps s’ha subordinat tot als objectius del guany i l’acumulació de capital, oblidant que la primera obligació d’un govern és el benestar de tota la població.
I per resoldre tot això, necessitem alcaldesses que actuïn amb lògica de gènere femení, des d’una mirada que sap veure què és el que és essencial i el que és secundari, què cal fer ara mateix i què pot esperar. Benvingudes, alcaldesses, i tingueu present que moltes dones compartim els vostres criteris i trobarem, si cal, la manera de donar-vos suport.
.
14 de juny 2015
17 de maig 2015
A Guadalaviar i Albarracín (Terol)
GUADALAVIAR
.jpg)
El poble.
.jpg)
Roba estesa.
.jpg)
L'església.
.jpg)
A tocar del poble.
VOLTANT PER LA RODALIA
.jpg)
El poble de Griegos des de la Muela de San Juan.
.jpg)
La Sierra de Albarracín.
.jpg)
El naixement del riu Cuervo.
.jpg)
La cascada de Batida.
ALBARRACÍN
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
11 de maig 2015
Carles Capdevila a l''Ara' sobre el PP
Confirmat: sempre es pot caure més avall
Carles Capdevila, Ara, 10/05/2015
EL PP CATALÀ camina a tota velocitat cap a les cotes més baixes. No
només en resultats. També en enquestes llistes fantasma (com el PSC), i
els arguments amb què les justifiquen. I amb l’ajut
de Wert crispant les escoles, a veure si la guerra de la llengua els fa
més agressius amb la immersió que Ciutadans. García Albiol i els seus
cartells prometent fer neteja. I ara, la candidata de Rubí, copiant
literalment l’eslògan de Le Pen, i el de la Plataforma per Catalunya
d’Anglada: Primer els de casa. Fa vergonya, fa tota la vergonya
que no tenen, i té l’agreujant, com expliquem avui, de no ser res
anecdòtic, atzarós, improvisat. Presumeixen que la fórmula de Badalona
funciona. I a les xarxes et pots trobar des que el PP de Figueres
criminalitza l’alcaldessa per haver-se fet una foto al costat
d’immigrants (“Primer els de fora”, denuncien aquí exaltats) o que la
del PP de l’Arboç ridiculitza una tuitaire perquè està “casada amb un
negre”. Sembla un concurs de despropòsits a la recerca de la misèria, de
la nàusea moral.
En l’etern dilema entre ignorar aquests fets per no
donar-los més protagonisme o bé denunciar-los, és bastant evident que
si el PP és el partit que mana a l’estat espanyol, si els cartells i
banderoles són oficials, impresos, si els atacs estan dissenyats per
posar la xenofòbia al centre de la campanya, ens sentim obligats a
dir-los que prou. Que ningú no neix amb uns papers a sota el braç. Que
agitar baixes passions és la manera més desgraciada d’esgarrapar vots.
Que intentar malmetre la convivència és el pitjor que pot fer qui aspira
a governar. I que els hi recordarem sempre, els hi discutirem sempre.
Primer, decència i dignitat.
22 d’abr. 2015
llibres per a Sant Jordi
Clàssics...
...moderns...
...i una de negra.
I BON DIA DE SANT JORDI A TOTHOM!!!
Estremida memòria, de Jesús Moncada. Per mi, la millor de l'autor. Novel·la històrica, quasi negra, ambientada a la Mequinensa del segle XIX. El més impressionant: l'estructura que basteix Moncada per endinsar-nos en una sola història vista des del punt de vista d'uns quants personatges, tots ben diferents entre si.
La Reina de las Nieves, de Carmen Martín Gaite. Basada d'una manera més aviat indirecta en el conte clàssic, una sola història amb dos protagonistes que busquen i es busquen. I un tercer protagonista: el llenguatge de l'autora.
...moderns...
No ens calia estudiar tant, de Marta Rojals. Selecció d'articles publicats a prèviament a Vilaweb. Si heu llegit les seves novel·les (la meva preferida, Primavera, estiu, etcètera), aquí hi trobareu el llenguatge Rojals passat pel sedàs del gènere article. I sobretot al revés: el gènere article sotmès a la mirada i l'estil de l'autora.
Gegants de gel, de Joan Benesiu. Diverses històries procedents de llocs també diversos que conflueixen a Ushuaia, on Amèrica, sud enllà, s'acaba.
...i una de negra.
A man without breath, de Philip Kerr. L'última, de moment, de la sèrie Bernie Gunther (és impossible no quedar seduït per aquest personatge, detectiu - policia - oficial de l'exèrcit alemany, segons el moment i segons la novel·la). Ambientada l'any 1943, en plena Segona Guerra Mundial. ¿Qui va matar els oficials polonesos enterrats en una fossa a Smolensk?
.
19 d’abr. 2015
70 anys de l'alliberament del camp de Ravensbrück
Amb motiu dels 70 anys de l'alliberament del camp de concentració nazi de Ravensbrück, he descobert aquesta entrevista que va fer Montserrat Roig a Neus Català, l'única catalana viva que hi va estar tancada. L'hi va fer a Televisió Espanyola a Catalunya l'any 1978. Molt interessant i emocionant.
Aquí hi trobareu el vídeo del programa El convidat de TV3 dedicat a Neus Català, amb unes quantes frases destacades.
"No tinc idees de venjança però penso que no s'ha fet justícia."
Aquí hi trobareu el vídeo del programa El convidat de TV3 dedicat a Neus Català, amb unes quantes frases destacades.
el fricandó de la mare
Un dels millors regals d'aniversari d'aquest any va ser una classe magistral (perquè és la meva mestra) i pràctica (als fogons) alhora de la meva mare: per al dinar de celebració vam fer juntes el seu fricandó, un plat tradicional de la cuina catalana i una de les poques maneres de cuinar la carn que m'ha agradat sempre, des que era una nena.
.jpg)
Ingredients (per a cinc o sis persones)
.jpg)
• 750 g de carn de vedella o bou (millor culatí, i si no peixet; la llata té un nervi al mig), tallada fina
• 1 ceba grossa
• 2 o 3 grans d'all
• 1 tomàquet mitjà ben madur
• farina
• un polsim de sucre
• sal
• aigua
Preparació
.jpg)
1. Enfarinem la carn i la fregim en una paella grandeta amb mig dit d'oli. No ha de quedar gaire feta, només una mica per cada banda. Un cop feta l'anem posant a la cassola del fricandó.
2. Trinxem la ceba i els grans d'all ben petits.
3. Escalfem oli (o net, o el de la carn colat, o barrejat) en una paella també grandeta (pot ser la mateixa, neta) i hi tirem la ceba i l'all. Ho fregim amb el foc fluixet i ho anem remenant. S'ha d'anar fent transparent, fins que la ceba es vegi confitada, transparent i una mica torradeta. Uns vint minuts.
.jpg)
4. Quan el sofregit plora (fa bombolles), hi tirem el tomàquet ratllat i un polsim de sucre. Ho remenem tot i ho tornem a deixar coure.
5. Quan torna a plorar, hi tirem una cullerada de farina, ben escampada per la paella i ho remenem.
6. Quan està ben torradet però tou, hi tirem dos gots d'aigua freda i ho deixem bullir entre cinc i deu minuts, perquè l'aigua agafi el gust del sofregit.
.jpg)
7. Passem la salsa pel colador xinès o pel de reixeta i l'espremem bé (podem passar-hi el líquid més d'una vegada), i la tirem per sobre de la carn. Ho salem, ho tapem i ho deixem coure més o menys mitja hora (una mica més si la carn és de bou), fins que la carn està ben tendra.
Aquest plat, com el rostit, és d'aquells que són més bons fets el dia abans de menjar-los.
Abans de servir-lo, hi podem afegir albergínies tallades a rodanxes fregides o patates tallades a daus, també fregides. També hi podem posar bolets (segons la mare, moixernons) en el moment de colar la salsa.
.jpg)
.
Ingredients (per a cinc o sis persones)
• 1 ceba grossa
• 2 o 3 grans d'all
• 1 tomàquet mitjà ben madur
• farina
• un polsim de sucre
• sal
• aigua
Preparació
2. Trinxem la ceba i els grans d'all ben petits.
3. Escalfem oli (o net, o el de la carn colat, o barrejat) en una paella també grandeta (pot ser la mateixa, neta) i hi tirem la ceba i l'all. Ho fregim amb el foc fluixet i ho anem remenant. S'ha d'anar fent transparent, fins que la ceba es vegi confitada, transparent i una mica torradeta. Uns vint minuts.
5. Quan torna a plorar, hi tirem una cullerada de farina, ben escampada per la paella i ho remenem.
6. Quan està ben torradet però tou, hi tirem dos gots d'aigua freda i ho deixem bullir entre cinc i deu minuts, perquè l'aigua agafi el gust del sofregit.
Aquest plat, com el rostit, és d'aquells que són més bons fets el dia abans de menjar-los.
Abans de servir-lo, hi podem afegir albergínies tallades a rodanxes fregides o patates tallades a daus, també fregides. També hi podem posar bolets (segons la mare, moixernons) en el moment de colar la salsa.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)