Els aiguamolls de l'Empordà. L'estany de Vilaüt i els voltants.
La Garrotxa, a ponent, des dels aiguamolls.
8 d’ag. 2012
a l'Alt Empordà (1)
Castelló d'Empúries.
Els aiguamolls de l'Empordà. L'estany de Vilaüt i els voltants.
La Garrotxa, a ponent, des dels aiguamolls.
Els aiguamolls de l'Empordà. L'estany de Vilaüt i els voltants.
La Garrotxa, a ponent, des dels aiguamolls.
4 d’ag. 2012
Fora aquest mòbil, estúpid
[Com sabeu, m'agrada molt fer fotos, i en continuaré fent. Però, tot i que no m'identifico (del tot) amb la gent de qui es parla aquí, aquest article m'ha fet pensar.]
UMBERTO ECO | Ara, 04/08/2012
Fa un cert temps, a l'Acadèmia Espanyola de Roma, jo intentava fer una xerrada; però una senyora projectava sobre el meu rostre una llum encegadora (per poder accionar bé la seva càmera de vídeo) i m'impedia llegir els meus apunts. Vaig reaccionar de la manera habitual, dient (com acostumo a dir als fotògrafs indelicats) que, quan jo treballo, ells han de deixar de treballar, per mor de la divisió del treball. La senyora va apagar la càmera, però amb aire d'haver rebut una ofensa.
Aquest mateix estiu a San Leo, mentre es llançava una preciosa iniciativa de la municipalitat per a la redescoberta dels paisatges de l'entorn que apareixen en els quadres de Piero della Francesca, tres individus m'encegaven amb flaixos i vaig haver d'apel·lar a les regles de la bona educació. Val a dir que en cap dels dos casos els que m'encegaven eren d'un programa de televisió de tipus Gran Hermano, se suposava que eren persones cultes que havien vingut voluntàriament a escoltar xerrades de certa profunditat. Amb tot, la síndrome de l'ull electrònic els havia fet descendir del nivell humà al qual segurament aspiraven: pràcticament desinteressats d'allò que s'estava dient, volien només gravar l'acte, potser per penjar-lo al YouTube. Havien renunciat a entendre el que s'estava dient per fer memoritzar al seu mòbil el que haurien pogut veure amb els seus propis ulls.
Aquest presencialisme d'un ull mecànic a costa del cervell sembla que ha alterat mentalment fins i tot persones caracteritzades, en altres circumstàncies, per la civilitat. Aquelles persones segurament van sortir de l'acte, al qual havien estat presents, amb unes quantes imatges (i haurien tingut una justificació si jo hagués estat una ballarina d'estriptis), però sense cap idea de l'acte a què havien assistit. I si, com imagino, van pel món fotografiant tot el que veuen, estan evidentment condemnats a oblidar l'endemà el que han enregistrat el dia abans.
He explicat diverses vegades com vaig deixar de fer fotografies el 1960, després d'una gira per les catedrals franceses, fent fotografies com boig. A la tornada em vaig trobar amb un seguit de fotografies mediocres i no m'enrecordava del que havia vist. Em vaig desempallegar de la càmera i en els successius viatges enregistrava només mentalment el que veia. Per al record futur, més per als altres que no per a mi, comprava magnífiques postals.
Una vegada, quan tenia onze anys, vaig ser atret per un insòlit clamor a la circumval·lació de la ciutat on estava evacuat. A distància vaig veure això: un camió havia picat contra una tartana conduïda per un pagès amb la dona al costat, la dona havia estat projectada a terra, s'havia obert el cap i estava estesa envoltada de sang i un escampall de substància cerebral (en el meu record encara horripilant era com si haguessin esclafat per terra un pastís de nata amb maduixes) mentre el marit s'hi abraçava udolant de desesperació. No m'hi vaig apropar gaire, estava aterrit: no només era la primera vegada que veia un cervell escampat per l'asfalt (i per fortuna va ser també l'última), sinó que era també la primera vegada que em confrontava a la mort. I al dolor i a la desesperació.
Què hauria passat si jo hagués tingut, com és el cas avui de tots els nanos, un mòbil amb càmera de vídeo incorporada? Potser ho hauria gravat, per mostrar als meus amics que jo hi era, i després hauria dipositat el meu capital visual al YouTube, per fer les delícies d'altres aficionats a la schadenfreude , és a dir, al plaer experimentat per les desgràcies dels altres. Després, qui sap?, si hagués continuat gravant desgràcies, potser m'hauria tornat totalment indiferent als mals dels altres.
En lloc d'això, ho he conservat tot a la memòria, i aquella imatge, a setanta anys de distància, em continua obsedint i educant en fer-me partícip del dolor dels altres. No sé si els nois d'avui dia encara tindran aquestes oportunitats de fer-se adults. Els adults, amb els ulls enganxats als seus mòbils, s'han perdut ja per sempre.
UMBERTO ECO | Ara, 04/08/2012
Aquest mateix estiu a San Leo, mentre es llançava una preciosa iniciativa de la municipalitat per a la redescoberta dels paisatges de l'entorn que apareixen en els quadres de Piero della Francesca, tres individus m'encegaven amb flaixos i vaig haver d'apel·lar a les regles de la bona educació. Val a dir que en cap dels dos casos els que m'encegaven eren d'un programa de televisió de tipus Gran Hermano, se suposava que eren persones cultes que havien vingut voluntàriament a escoltar xerrades de certa profunditat. Amb tot, la síndrome de l'ull electrònic els havia fet descendir del nivell humà al qual segurament aspiraven: pràcticament desinteressats d'allò que s'estava dient, volien només gravar l'acte, potser per penjar-lo al YouTube. Havien renunciat a entendre el que s'estava dient per fer memoritzar al seu mòbil el que haurien pogut veure amb els seus propis ulls.
Aquest presencialisme d'un ull mecànic a costa del cervell sembla que ha alterat mentalment fins i tot persones caracteritzades, en altres circumstàncies, per la civilitat. Aquelles persones segurament van sortir de l'acte, al qual havien estat presents, amb unes quantes imatges (i haurien tingut una justificació si jo hagués estat una ballarina d'estriptis), però sense cap idea de l'acte a què havien assistit. I si, com imagino, van pel món fotografiant tot el que veuen, estan evidentment condemnats a oblidar l'endemà el que han enregistrat el dia abans.
He explicat diverses vegades com vaig deixar de fer fotografies el 1960, després d'una gira per les catedrals franceses, fent fotografies com boig. A la tornada em vaig trobar amb un seguit de fotografies mediocres i no m'enrecordava del que havia vist. Em vaig desempallegar de la càmera i en els successius viatges enregistrava només mentalment el que veia. Per al record futur, més per als altres que no per a mi, comprava magnífiques postals.
Una vegada, quan tenia onze anys, vaig ser atret per un insòlit clamor a la circumval·lació de la ciutat on estava evacuat. A distància vaig veure això: un camió havia picat contra una tartana conduïda per un pagès amb la dona al costat, la dona havia estat projectada a terra, s'havia obert el cap i estava estesa envoltada de sang i un escampall de substància cerebral (en el meu record encara horripilant era com si haguessin esclafat per terra un pastís de nata amb maduixes) mentre el marit s'hi abraçava udolant de desesperació. No m'hi vaig apropar gaire, estava aterrit: no només era la primera vegada que veia un cervell escampat per l'asfalt (i per fortuna va ser també l'última), sinó que era també la primera vegada que em confrontava a la mort. I al dolor i a la desesperació.
Què hauria passat si jo hagués tingut, com és el cas avui de tots els nanos, un mòbil amb càmera de vídeo incorporada? Potser ho hauria gravat, per mostrar als meus amics que jo hi era, i després hauria dipositat el meu capital visual al YouTube, per fer les delícies d'altres aficionats a la schadenfreude , és a dir, al plaer experimentat per les desgràcies dels altres. Després, qui sap?, si hagués continuat gravant desgràcies, potser m'hauria tornat totalment indiferent als mals dels altres.
En lloc d'això, ho he conservat tot a la memòria, i aquella imatge, a setanta anys de distància, em continua obsedint i educant en fer-me partícip del dolor dels altres. No sé si els nois d'avui dia encara tindran aquestes oportunitats de fer-se adults. Els adults, amb els ulls enganxats als seus mòbils, s'han perdut ja per sempre.
3 d’ag. 2012
Balances fiscals: alguns records
XAVIER ROIG | Ara, 03/08/2012
L'any 2003 un grup de gent vam dur a terme una campanya per denunciar el dèficit en la balança fiscal entre Catalunya i la resta d'Espanya. La vam anomenar Desequilibri i la web (www.desequilibri.org) va rebre més de set mil adhesions. La declaració, presentada al Col·legi de Periodistes, va ser signada per diverses persones. Des de periodistes i empresaris fins a líders sindicals, passant per actors, escriptors, cases regionals i col·legis professionals. Preteníem que la campanya no fos partidista, sinó que parlés dels interessos del país. Com ara, els líders sindicals no van dubtar ni un moment: el senyor Coscubiela i el senyor Àlvarez van estar a l'altura de les circumstàncies.
D'aquella època en guardo un bon record i alguna anècdota. Quan ja teníem llestes totes les signatures vam pensar que alguna organització empresarial havia de signar-la, també. Per això em vaig entrevistar amb el president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Les paraules foren bones, però al cap d'uns dies un col·laborador seu (ell no m'ha trucat mai més) em va trucar per dir-me que la Cambra, en temes de política, no s'hi ficava. Ja ho veuen. Els que manaven llavors a la Cambra són els mateixos que hi manen actualment. Parlar ara del tema és popular, però quan era necessària la denúncia van callar -com havien fet tants anys-. Del govern de la Generalitat en vam rebre senyals contradictoris. Si bé el president Pujol s'hi va mostrar francament interessat, alguns membres del seu govern ens van voler silenciar. Però té un interès especial la presentació que vam fer a la junta del Cercle d'Economia. Llevat dels senyors Artur Carulla i Joaquim Triadú, que s'hi van interessar i preocupar, la resta o van arribar tard i malament o van prendre-s'ho de broma observant-nos com si fóssim uns tocatimbals. Les dades que utilitzàvem eren d'Euroestat i dels estudis sobre balances fiscals que hi havia a l'època (bàsicament publicats pel professor Antoni Castells) i que donaven unes xifres molt semblants a les publicades posteriorment pels equips d'experts.
Han hagut de passar gairebé deu anys perquè allò que aleshores es comentava amb la boca petita i amb voluntat d'evitar-ho, arribés al Parlament i es votés de manera majoritària. El país s'ha desacomplexat i això reconforta. Reconec que, finalment, ICV ha demostrat sentit d'estat i ha entès que una cosa són els impostos que paguen els catalans i el seu dret a disposar-ne, i una altra de diferent és a què destina aquests impostos el govern que, democràticament, està al capdavant del país. Però no voldria deixar passar l'oportunitat de fer uns comentaris al dos principals partits que han aigualit el tema.
El senyor Maragall va votar per lliure (un fet que ens dóna una idea bastant precisa dels beneficis que reportaria per al ciutadà un sistema electoral de diputats per districtes). El felicito respectuosament. Ha estat valent i ha dit, posteriorment, que altres membres del partit pensen com ell. No ha dit, però, i ho comprenc, que a aquests altres els manca coratge. I només voldria fer-los una reflexió. Quan siguin ja molt més grans i es mirin al mirall, què es pensen que hi veuran? ¿No els provoca llàstima actuar contra el país per por del partit? Pel que fa a les explicacions oficials de la cúpula, només puc dir que són ridícules. Voler justificar-se pel fet de no barallar-se amb els amos de Madrid argumentant que el sistema del concert econòmic és arcaic, carlí i conservador, val més deixar-ho córrer. Si volen insultar la intel·ligència que ho facin amb algú de casa seva; no pas utilitzant el contribuent.
Pel que fa a la provincial del PP, hi ha poca cosa a dir. Però sí el que cal per posar límits a la insolència de la senyora Sánchez-Camacho. Voldria recordar tres coses. Primera, aquesta senyora acostuma a utilitzar molts epítets i qualificatius, però sempre se n'oblida d'un: botifler/botiflera. Segona, la Generalitat no paga els salaris amb diners de Madrid (ella prou que ho sap). El salari de la senyora Camacho el pago jo amb els meus impostos (mal que em pesi). Tercera, la senyora Sánchez-Camacho no hauria d'oblidar que les arrels fundacionals d'un partit són importantíssimes, i en marquen el tarannà. Diu que l'hora de negociar el concert era fa trenta anys i no pas ara. Té raó -sempre he criticat l'actitud de les forces catalanes d'aleshores-. Però haurà d'estar d'acord amb mi que negociar això amb el seu partit era complicat llavors, ja que els dirigents i fundadors del partit de la senyora Camacho, en aquella època, no eren més que una colla de postfeixistes
D'aquella època en guardo un bon record i alguna anècdota. Quan ja teníem llestes totes les signatures vam pensar que alguna organització empresarial havia de signar-la, també. Per això em vaig entrevistar amb el president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Les paraules foren bones, però al cap d'uns dies un col·laborador seu (ell no m'ha trucat mai més) em va trucar per dir-me que la Cambra, en temes de política, no s'hi ficava. Ja ho veuen. Els que manaven llavors a la Cambra són els mateixos que hi manen actualment. Parlar ara del tema és popular, però quan era necessària la denúncia van callar -com havien fet tants anys-. Del govern de la Generalitat en vam rebre senyals contradictoris. Si bé el president Pujol s'hi va mostrar francament interessat, alguns membres del seu govern ens van voler silenciar. Però té un interès especial la presentació que vam fer a la junta del Cercle d'Economia. Llevat dels senyors Artur Carulla i Joaquim Triadú, que s'hi van interessar i preocupar, la resta o van arribar tard i malament o van prendre-s'ho de broma observant-nos com si fóssim uns tocatimbals. Les dades que utilitzàvem eren d'Euroestat i dels estudis sobre balances fiscals que hi havia a l'època (bàsicament publicats pel professor Antoni Castells) i que donaven unes xifres molt semblants a les publicades posteriorment pels equips d'experts.
Han hagut de passar gairebé deu anys perquè allò que aleshores es comentava amb la boca petita i amb voluntat d'evitar-ho, arribés al Parlament i es votés de manera majoritària. El país s'ha desacomplexat i això reconforta. Reconec que, finalment, ICV ha demostrat sentit d'estat i ha entès que una cosa són els impostos que paguen els catalans i el seu dret a disposar-ne, i una altra de diferent és a què destina aquests impostos el govern que, democràticament, està al capdavant del país. Però no voldria deixar passar l'oportunitat de fer uns comentaris al dos principals partits que han aigualit el tema.
El senyor Maragall va votar per lliure (un fet que ens dóna una idea bastant precisa dels beneficis que reportaria per al ciutadà un sistema electoral de diputats per districtes). El felicito respectuosament. Ha estat valent i ha dit, posteriorment, que altres membres del partit pensen com ell. No ha dit, però, i ho comprenc, que a aquests altres els manca coratge. I només voldria fer-los una reflexió. Quan siguin ja molt més grans i es mirin al mirall, què es pensen que hi veuran? ¿No els provoca llàstima actuar contra el país per por del partit? Pel que fa a les explicacions oficials de la cúpula, només puc dir que són ridícules. Voler justificar-se pel fet de no barallar-se amb els amos de Madrid argumentant que el sistema del concert econòmic és arcaic, carlí i conservador, val més deixar-ho córrer. Si volen insultar la intel·ligència que ho facin amb algú de casa seva; no pas utilitzant el contribuent.
Pel que fa a la provincial del PP, hi ha poca cosa a dir. Però sí el que cal per posar límits a la insolència de la senyora Sánchez-Camacho. Voldria recordar tres coses. Primera, aquesta senyora acostuma a utilitzar molts epítets i qualificatius, però sempre se n'oblida d'un: botifler/botiflera. Segona, la Generalitat no paga els salaris amb diners de Madrid (ella prou que ho sap). El salari de la senyora Camacho el pago jo amb els meus impostos (mal que em pesi). Tercera, la senyora Sánchez-Camacho no hauria d'oblidar que les arrels fundacionals d'un partit són importantíssimes, i en marquen el tarannà. Diu que l'hora de negociar el concert era fa trenta anys i no pas ara. Té raó -sempre he criticat l'actitud de les forces catalanes d'aleshores-. Però haurà d'estar d'acord amb mi que negociar això amb el seu partit era complicat llavors, ja que els dirigents i fundadors del partit de la senyora Camacho, en aquella època, no eren més que una colla de postfeixistes
2 d’ag. 2012
Per què els bascos estan millor?
Econòmicament parlant, la situació dels bascos és millor que la dels catalans. L'indicador més clar és la renda disponible per càpita. Per cada 100 euros de què disposa un català (després de pagar els impostos i rebre les pensions o subsidis corresponents), un basc en disposa de 116. És una diferència molt gran. De fet, els bascos són els espanyols amb més renda, seguits pels navarresos, els madrilenys i, en quarta posició, els catalans.
Hi té molt a veure el concert de què gaudeixen bascos i navarresos, i per això no és estrany que els partits polítics bascos, siguin d'obediència madrilenya o autòctona, el defensin a peu i a cavall. El que resulta sorprenent és que la mateixa contundència i unanimitat no regni entre els catalans.
Tenim, doncs, un primer indicador favorable als bascos. Tanmateix, avui voldria referir-me a un altre: la taxa d'atur. La catalana és del 22%, mentre que la basca se situa en el 14,6%. Una diferència també molt notable. ¿Té alguna cosa a veure el dèficit fiscal amb aquesta diferència? La influència és molt tènue, i crec que faríem bé de no voler justificar la lamentable xifra d'aturats a Catalunya amb aquest argument. El finançament autonòmic explica la fallida de la Generalitat i la discriminació que patim els catalans a l'hora de rebre serveis públics, però no ho explica tot, i concretament, no explica -més que indirectament i discutiblement- la situació de l'economia privada, que és la que crea o destrueix llocs de treball.
Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala aquest article és doble: econòmicament parlant, els bascos estan millor que els catalans perquè gaudeixen d'un finançament millor i perquè tenen un sistema productiu que els ha portat a tenir una taxa d'atur significativament més baixa. Val la pena que analitzem aquest segon factor.
Comencem constatant que la situació relativa no sempre ha estat així. A finals dels anys 70 el País Basc tenia una renda per càpita més alta que Catalunya però tots dos tenien taxes d'atur molt baixes (des de feia tres dècades). Ara situem-nos el 1995. Entremig, hi ha hagut dues crisis industrials íntimament vinculades a la incorporació d'Espanya als mercats internacionals. Catalunya té gairebé un 20% d'atur i al País Basc és superior, del 22%; a més, la renda per càpita catalana supera (lleugerament) la basca. Les dues comunitats han patit enormement la reestructuració industrial, però el País Basc, centrat en la indústria pesant i molt menys atractiu per a la inversió estrangera, sembla menys preparat que Catalunya per competir internacionalment. Tanmateix, el que ha passat entre el 1995 i el 2012 és el contrari: als bascos els ha anat molt millor. Per què?
Relativament, Catalunya ha creat més llocs de treball que el País Basc: 800.000 contra 230.000. Però Catalunya ha incrementat el seu atur respecte del que tenia el 1995 en 200.000, mentre que el País Basc l'ha reduït en 75.000. El que ha passat al País Basc és lògic: l'ocupació ha pujat, l'atur ha baixat. En canvi, a Catalunya ha pujat l'ocupació i també l'atur.
La diferència són els immigrants: a Catalunya n'han arribat més d'un milió, mentre que al País Basc ho han fet poc més de 100.000. Una altra manera de dir-ho: el País Basc ha creat llocs de treball sobretot per als bascos, mentre que Catalunya n'ha creat més per als immigrants que per als catalans.
¿Tenim atur perquè tenim molts immigrants? Els qui fan aquesta lectura són com el neci que quan el savi li assenyala la lluna es fixa en el dit. Tenim atur i tenim immigrants pel mateix motiu: perquè hem apostat per crear llocs de treball de baixa qualificació que poden ser ocupats per immigrants, i aquests immigrants desplacen els autòctons perquè estan disposats a treballar més per menys. Això no passa (tant) al País Basc perquè la seva aposta econòmica és més exigent amb els candidats a ocupar un lloc de treball.
El 1995 el País Basc va seguir apostant per la indústria, nosaltres ho vam fer pel turisme. Avui el pes de la manufactura en el PIB és un 30% més gran al País Basc que a Catalunya, mentre que el pes del turisme és el doble aquí que allà. Són dues apostes legítimes, però hem de ser conscients que el turisme (com la construcció) crea llocs de treball però no redueix l'atur, perquè els llocs de treball que crea són atractius per als immigrants, i aquests no ens els acabarem.
En aquest moment, el projecte econòmic més important que sembla que estem considerant és el d'Eurovegas. Un salt endavant... però dissortadament no en la direcció correcta.
1 d’ag. 2012
un vespre a Leuven / een avond in Leuven
De fet, ha sigut una setmana sencera, a Leuven. Ciutat flamenca petita, preciosa, universitària, monumental, acollidora, tranquil·la...
Però aquell vespre va ser especial. Bonic i tranquil, i també molt divertit. A l'Oude Markt (la plaça Vella) feien la seva aportació al "Vlaanderen Zingt" (Flandes canta), un festival d'estiu en què la gent canta i balla a les places seguint la música, un cor i una persona que fa de director de tot plegat.
La llum del vespre a les façanes de les cases (li va costar fer-se de nit...), la bona companyia i la lluna, van fer la resta.
Però aquell vespre va ser especial. Bonic i tranquil, i també molt divertit. A l'Oude Markt (la plaça Vella) feien la seva aportació al "Vlaanderen Zingt" (Flandes canta), un festival d'estiu en què la gent canta i balla a les places seguint la música, un cor i una persona que fa de director de tot plegat.
La llum del vespre a les façanes de les cases (li va costar fer-se de nit...), la bona companyia i la lluna, van fer la resta.
un vespre a Leuven / een avond in Leuven
De fet, ha sigut una setmana sencera, a Leuven. Ciutat flamenca petita, preciosa, universitària, monumental, acollidora, tranquil·la...
Però aquell vespre va ser especial. Bonic i tranquil, i també molt divertit. A l'Oude Markt (la plaça Vella) feien la seva aportació al "Vlaanderen Zingt" (Flandes canta), un festival d'estiu en què la gent canta i balla a les places seguint la música, un cor i una persona que fa de director de tot plegat.
La llum del vespre a les façanes de les cases (li va costar fer-se de nit...), la bona companyia i la lluna, van fer la resta.
Però aquell vespre va ser especial. Bonic i tranquil, i també molt divertit. A l'Oude Markt (la plaça Vella) feien la seva aportació al "Vlaanderen Zingt" (Flandes canta), un festival d'estiu en què la gent canta i balla a les places seguint la música, un cor i una persona que fa de director de tot plegat.
La llum del vespre a les façanes de les cases (li va costar fer-se de nit...), la bona companyia i la lluna, van fer la resta.
27 de jul. 2012
un dia a Brussel·les / een dag in Brussel
El Grote Markt, o la Grande Place.
El Manneken Pis, avui vestit de peruà (avui era el dia nacional del Perú).
Una mica d'Art Nouveau, el modernisme de per aquí dalt.
I un premi merescut!
El Manneken Pis, avui vestit de peruà (avui era el dia nacional del Perú).
Una mica d'Art Nouveau, el modernisme de per aquí dalt.
I un premi merescut!
23 de jul. 2012
El diumenge tràgic que va ploure cendra
CARLES CAPDEVILA | Ara, 23/07/2012
La potència de la tramuntana. La nostra impotència. El coratge imbatible dels bombers. L'angoixa que provoca la paraula foc . El pànic que generen les flames. La tristesa de veure ploure cendra a quilòmetres de distància. La ràbia de saber que una burilla, sí, una burilla farà morts. El terror de ser perseguit per les flames. La fugida desesperada dels vehicles. El desconsol d'imaginar què van sentir el pare i la filla que atrapats pel foc es van llançar al mar a quaranta metres d'alçada. El dolor de comptar morts. La solidaritat que desperten les emergències. La utilitat de Twitter i el món 2.0 per canalitzar informació urgent i de servei. L'impacte i agilitat de les fotos que ho retraten des de tots els angles. La vigència de la ràdio com a mitjà que no falla. La importància de tenir canals públics sempre oberts com Catalunya Informació i el 3/24. El gran gest professional de Basté i el seu equip a RAC1 d'interrompre les vacances. La moral que dóna fer periodisme de servei, saber que avui ets un altaveu necessari. La força d'un país ple de voluntaris adequant pavellons, sortint a llaurar amb tractors, oferint casa seva. La tremolor de cames fins que et confirmen que els teus fills de campament són lluny del perill. La duresa d'una nit de por, llarga i incòmoda per als que estan atrapats a les carreteres, incerta per a tots, salvatge per als que s'hi juguen la vida.
-------------------------------------------------------------------------------------
El Twitter va ple de fotos del foc que fan esgarrifar. Em quedo amb aquesta: reconeixement als bombers que hi treballen. Contra el foc, contra el vent... i, pel que sembla, contra la falta de mitjans.
Sembla que la tramuntana comença a afluixar... Mentrestant, a Barcelona, a quarts de vuit del matí, obro el balcó i noto l'olor del fum que ha arribat fins aquí.
-------------------------------------------------------------------------------------
El Twitter va ple de fotos del foc que fan esgarrifar. Em quedo amb aquesta: reconeixement als bombers que hi treballen. Contra el foc, contra el vent... i, pel que sembla, contra la falta de mitjans.
Sembla que la tramuntana comença a afluixar... Mentrestant, a Barcelona, a quarts de vuit del matí, obro el balcó i noto l'olor del fum que ha arribat fins aquí.
21 de jul. 2012
Resignació o revolta?
CRISI, L'AJUST MÉS GRAN DE LA DEMOCRÀCIA
Set sociòlegs, politòlegs i filòsofs ens parlen de l'estat d'ànim al carrer davant les creixents retallades
ARIADNA TRILLAS BARCELONA | Ara, 21/07/2012
El govern de Mariano Rajoy s'ha passat setmanes, per no dir mesos, sense descartar, ni tampoc confirmar, unes mesures d'ajustament del tot tabú, com la pujada de l'IVA i la reducció de la prestació de l'atur i dels sous dels funcionaris. El pètal final de la margarida depenia de com anessin les coses per Brussel·les i per Frankfurt. Ara, en la mateixa línia, les centrals sindicals no descarten, encara que tampoc confirmen, un segon intent d'aturar l'activitat econòmica a tot l'Estat -el primer pols a Rajoy va ser amb la vaga general del 29 de març com a resposta a la reforma laboral-. Els sindicats dels funcionaris, enfadats perquè els han tocat la butxaca -cosa que ja havien patit els seus homòlegs catalans-, tampoc exclouen el recurs a la vaga després de l'estiu. Dijous els carrers de Barcelona i les principals ciutats catalanes, com a tot Espanya, van ser l'escenari de protestes massives, un cop conegut -per fi- el pla del govern espanyol per reduir el dèficit, que preveu estalviar 56.000 milions d'euros. És l'ajust més important mai aplicat en democràcia.
Prioritats: l'atur i l'economia
Els carrers s'escalfen. I alhora s'hi percep una barreja de por, malestar, resignació i també la convicció que protestar o fer soroll ni farà canviar d'opinió els governants ni necessàriament ajudarà a trobar solucions. És simptomàtic, en aquest sentit, el resultat de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).
Quin és el primer problema de Catalunya? De llarg guanyen l'atur i la precarietat laboral. I el segon? Molt a prop del primer, el mal funcionament de l'economia. La resta de qüestions apareixen a 20 punts de distància (insatisfacció amb la política i el sistema de finançament català). Però quan es pregunta quin de tots els partits es considera que pot ajudar a resoldre els problemes més grans de Catalunya, un 47,6% dels enquestats contesta que cap. I un 19,7% diu que no ho sap. És evident que els ciutadans no confien gens ni mica en els actuals governants ni tampoc en els partits que són a l'oposició per treure'ls d'aquest atzucac econòmic.
En el context actual es dóna, fins a cert punt, una abdicació cridanera de la responsabilitat dels governants: la confessió que no es pot fer res més perquè la caixa està buida. En part, per l'herència rebuda, aquí i a Madrid; en part, per la sobirania forçosa de qui ens deixa els diners del rescat (ja sigui Brussel·les, ja sigui un fons per a les autonomies). I, en el cas de Catalunya, amb l'afegitó dels deutes pendents impagats de l'Estat i el dèficit fiscal que s'arrossega.
Si les protestes es convoquen amb l'ànim de revocar decisions i sempre topen amb un cert buit de poder, ¿fins a quin punt té sentit sortir al carrer a queixar-se més enllà de poder expressar el malestar i el clam per una defensa legítima dels drets que es retallen?
I això que, tot i que la crisi va començar el 2008, no queda clar que ja hàgim passat el pitjor tràngol de les economies endeutades del sud. La pressió insostenible de la prima de risc i l'interès que l'Estat ha de pagar per col·locar bons a 10 anys en relació amb el deute més fiable d'Europa, el d'Alemanya, obren molts interrogants sobre els límits del rescat bancari i la intervenció suau a què, de moment, es limita el nostre salvavides europeu.
Una foto en moviment
[foto meva: plaça Urquinaona de Barcelona, manifestació del 19 de juliol del 2012]
Si Espanya acabés requerint una intervenció en tota regla (se suposa que no es pot pagar, perquè costaria més de 400.000 milions d'euros, i n'hi ha que l'han xifrada en 600.000 milions, sense tenir en compte l'efecte dòmino sobre Itàlia i l'eventual ruptura de l'euro), els plans d'ajust que hem vist fins ara es queden francament curts. Aquesta foto en moviment és una de les raons per les quals, quan hem preguntat a set sociòlegs, politòlegs i filòsofs si durant els pròxims mesos al carrer tendirem a veure energia mobilitzadora o apatia resignada, responen que tot depèn de fins a quin punt es deteriori el panorama econòmic i social. I també depèn de si s'agreuja l'actual sensació de buit de poder. No tenim una bola màgica. Qui sap si d'aquí un temps ens manarà un tecnòcrata.
SARA MORENO: "Vénen protestes espontànies i alguna quallarà"
No crec ni que siguem a les portes de cap revolució ni que ens instal·lem en una resignació total. El que sí que penso és que les formes de mobilització tradicionals cada cop funcionen menys: la gent és víctima de la crisi, i dijous van sortir al carrer ciutadans molt diversos, però pel mig hi ha l'agost, i les protestes decauran. Es pot plantejar una segona vaga general, però molts treballadors no es poden permetre perdre un dia de sou amb les pujades de preus i d'impostos, i això pot conduir a la resignació. Què pot passar? Jo crec sobretot que es produiran mobilitzacions espontànies, esporàdiques, puntuals, en sectors concrets, amb un gran protagonisme de les xarxes socials i que, de manera inesperada, una d'aquestes protestes pot acabar quallant, agafant massa crítica i arrossegant la resta. Ara costa d'imaginar però pot passar.
Una de les cares de la resignació és la desinformació. Molta gent ja no vol seguir l'actualitat, està farta de les notícies, li provoquen angoixa. I si no estàs informat, segur que et desmobilitzes.
JOSEP RAMONEDA: "La indignació creix però encara no s'ha trencat la crosta de la por"
La indignació està augmentant clarament, però segur que encara no s'ha trencat la crosta de la por. És clar que s'ha perdut del tot la confiança en qui governa, i que s'ha imposat la sensació que ningú no mana a la Moncloa. Fins ara, una part de la societat pensava que la cosa estava fatal però que "aquests potser ho arreglarien". Però és realment impossible de predir com reaccionarà la gent en els pròxims mesos, perquè els esdeveniments se succeeixen molt de pressa i tot es pot accelerar. La intervenció total d'Espanya ja és un escenari. Hi ha qui veu la sortida de l'euro a l'horitzó. Amb escenaris com aquests, és realment imprevisible la reacció de la gent, la por o la mobilització. Sí que sembla clar que el tipus de mobilització més convencional no té gaire futur.
DAVID MURILLO: "Som davant una mobilització de la desesperació"
La tensió social auguro que anirà en augment. Però el ciutadà que protesta és o anirà sent conscient que la seva mobilització difícilment aconseguirà alternatives. Som davant una mobilització de la desesperació. Ara ve una quarta retallada, però potser n'hi haurà una sisena o una setena. El gros de la població s'adona que no hi ha marge. Sigui Zapatero, Rajoy o Mas, tots diuen: no hi ha diners per pagar les nòmines i ens n'hauran de deixar. I cal fer el que ens demanin els creditors a canvi.
Hi ha uns quants professionals de la manifestació. I crec que les centrals sindicals són els que millor fan aquest paper: liderar la protesta, mobilitzar determinats col·lectius, defensar determinats interessos. És legítim que ho facin i és la missió que s'espera d'ells, però més aviat no aporten solucions.
SALVADOR CARDÚS: "És difícil de saber, no estem en l'escenari final"
És difícil saber què passarà perquè no estem encara en l'escenari final. Les retallades que s'aplicaran no són les definitives. La reacció dels ciutadans depèn en bona part de la gestió, de la resposta que donen els governants. Quan el governant lidera i s'explica, la gent el pot mirar d'entendre. En el cas d'Espanya, qui se suposa que ha de liderar ha desaparegut: o no hi és o confessa que ja no governa ell. Diu que ha de fer el que li manen fora, encara que no li agradi. Compta amb això. A Grècia la gent va sortir a cremar contenidors perquè percebia un buit de poder.
Tenim molts números perquè Espanya pateixi una intervenció total. No sabem si Mariano Rajoy continuarà governant.
JOSEP MARIA TERRICABRAS: "Primer veurem crispació i després vindrà la desolació"
La gent que surt al carrer no està resignada. Pot sentir-se desesperada, o bé protestar per solidaritat amb altres persones que són víctimes de les retallades, però en cap cas baixa al carrer per resignació. Fa de mal dir què faran els ciutadans a partir d'ara, però penso que en una primera etapa veurem protestes notables, crispació i confrontació. En canvi, a mesura que vagi passant el temps, els ciutadans s'adonaran que no aconseguiran gaires coses per fer mobilitzats al carrer i perdran l'energia de sortir als carrers, poden caure víctimes de la desolació. La veritat és que, per molt que es protesti, si es posen d'acord els polítics i els banquers, no hi ha gaires possibilitats de canviar les coses.
El govern espanyol i el català fan veure que les decisions les prenen perquè ho mana Brussel·les. Com si la política econòmica la decidís Nostre Senyor. I no se'n poden rentar les mans. Però volen que els comprem l'argument que "hi estan obligats". És cert que han de demanar diners i que els posen condicions a canvi, però poden plantar-se, no cal que apliquin tan de pressa les polítiques d'austeritat. També podrien tancar l'exèrcit, o deixar la casa reial amb la meitat de fons i obrir més escoles. En qualsevol cas, Mariano Rajoy ja no està legitimat a les urnes, vist el programa que va presentar i el que aplica.
JOAN SUBIRATS: "A la llarga la gent s'adonarà que som davant un canvi més profund"
[foto meva: passeig de Gràcia de Barcelona, manifestació del 29 de març del 2012]
Bona part de l'opinió pública creu que els partits polítics actuals, els que governen i els que són a l'oposició, no ens trauran de la crisi, segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). D'aquestes respostes (un 13,6% creu que ho pot fer CiU; un 4,4%, el PSC; un 3,4%, ERC; un 3,3%, ICV; un 2%, el PPC; un 0,5%, SI, i un 0,3%, Ciutadans) se'n desprèn la sensació predominant que ningú no pot fer res. Les protestes es plantegen per mirar de revocar mesures. Ara es fa més difícil.
La conflictivitat s'incrementarà al setembre perquè la situació haurà empitjorat. Però la qüestió és que no som davant un problema conjuntural. Hi és per quedar-se. Som davant un canvi general d'època. No es tracta de reduir la despesa durant un període de temps de vaques magres, sinó de repensar-ho tot. La resignació no serveix perquè s'ha de menjar, i sortir a protestar és reconèixer que el sistema polític encara pot canviar les coses. A la llarga, la gent s'adonarà d'aquest canvi més profund -encara no és el cas, la idea no ha quallat- els ciutadans augmentaran la seva capacitat de buscar i trobar sortides informals, individuals. O tens prou recursos per subsistir, o caldrà organitzar-se.
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET: "La gent no està resignada, però sí desesperada"
És un moment social estrany. No sé què farà la gent. Si ens fixem en el cas de Grècia, s'hi va viure una gran efervescència de protestes, però després la gent ha tornat a casa, o necessita menjar. O qui sap si les protestes revifen però la premsa d'aquí ja no ho reflecteix. En tot cas, no hem arribat al mateix punt àlgid dels grecs. Però no crec que la gent estigui resignada. Sí que està desesperada.
Les mesures d'ajust són molt greus, però el que penso que fa més mal, més enllà de les retallades, és la constatació dels ciutadans que els qui governen no saben el que estan fent, no sembla importar-los el que passi a la gent, actuen com si el que els importés fos només salvaguardar les grans empreses, els bancs, les fortunes. El govern no transmet la idea que treballa pels ciutadans, i això fa sortir al carrer.
Set sociòlegs, politòlegs i filòsofs ens parlen de l'estat d'ànim al carrer davant les creixents retallades
Resignació o revolta?
ARIADNA TRILLAS BARCELONA | Ara, 21/07/2012
El govern de Mariano Rajoy s'ha passat setmanes, per no dir mesos, sense descartar, ni tampoc confirmar, unes mesures d'ajustament del tot tabú, com la pujada de l'IVA i la reducció de la prestació de l'atur i dels sous dels funcionaris. El pètal final de la margarida depenia de com anessin les coses per Brussel·les i per Frankfurt. Ara, en la mateixa línia, les centrals sindicals no descarten, encara que tampoc confirmen, un segon intent d'aturar l'activitat econòmica a tot l'Estat -el primer pols a Rajoy va ser amb la vaga general del 29 de març com a resposta a la reforma laboral-. Els sindicats dels funcionaris, enfadats perquè els han tocat la butxaca -cosa que ja havien patit els seus homòlegs catalans-, tampoc exclouen el recurs a la vaga després de l'estiu. Dijous els carrers de Barcelona i les principals ciutats catalanes, com a tot Espanya, van ser l'escenari de protestes massives, un cop conegut -per fi- el pla del govern espanyol per reduir el dèficit, que preveu estalviar 56.000 milions d'euros. És l'ajust més important mai aplicat en democràcia.
Prioritats: l'atur i l'economia
Els carrers s'escalfen. I alhora s'hi percep una barreja de por, malestar, resignació i també la convicció que protestar o fer soroll ni farà canviar d'opinió els governants ni necessàriament ajudarà a trobar solucions. És simptomàtic, en aquest sentit, el resultat de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).
Quin és el primer problema de Catalunya? De llarg guanyen l'atur i la precarietat laboral. I el segon? Molt a prop del primer, el mal funcionament de l'economia. La resta de qüestions apareixen a 20 punts de distància (insatisfacció amb la política i el sistema de finançament català). Però quan es pregunta quin de tots els partits es considera que pot ajudar a resoldre els problemes més grans de Catalunya, un 47,6% dels enquestats contesta que cap. I un 19,7% diu que no ho sap. És evident que els ciutadans no confien gens ni mica en els actuals governants ni tampoc en els partits que són a l'oposició per treure'ls d'aquest atzucac econòmic.
En el context actual es dóna, fins a cert punt, una abdicació cridanera de la responsabilitat dels governants: la confessió que no es pot fer res més perquè la caixa està buida. En part, per l'herència rebuda, aquí i a Madrid; en part, per la sobirania forçosa de qui ens deixa els diners del rescat (ja sigui Brussel·les, ja sigui un fons per a les autonomies). I, en el cas de Catalunya, amb l'afegitó dels deutes pendents impagats de l'Estat i el dèficit fiscal que s'arrossega.
Si les protestes es convoquen amb l'ànim de revocar decisions i sempre topen amb un cert buit de poder, ¿fins a quin punt té sentit sortir al carrer a queixar-se més enllà de poder expressar el malestar i el clam per una defensa legítima dels drets que es retallen?
I això que, tot i que la crisi va començar el 2008, no queda clar que ja hàgim passat el pitjor tràngol de les economies endeutades del sud. La pressió insostenible de la prima de risc i l'interès que l'Estat ha de pagar per col·locar bons a 10 anys en relació amb el deute més fiable d'Europa, el d'Alemanya, obren molts interrogants sobre els límits del rescat bancari i la intervenció suau a què, de moment, es limita el nostre salvavides europeu.
[foto meva: plaça Urquinaona de Barcelona, manifestació del 19 de juliol del 2012]
Si Espanya acabés requerint una intervenció en tota regla (se suposa que no es pot pagar, perquè costaria més de 400.000 milions d'euros, i n'hi ha que l'han xifrada en 600.000 milions, sense tenir en compte l'efecte dòmino sobre Itàlia i l'eventual ruptura de l'euro), els plans d'ajust que hem vist fins ara es queden francament curts. Aquesta foto en moviment és una de les raons per les quals, quan hem preguntat a set sociòlegs, politòlegs i filòsofs si durant els pròxims mesos al carrer tendirem a veure energia mobilitzadora o apatia resignada, responen que tot depèn de fins a quin punt es deteriori el panorama econòmic i social. I també depèn de si s'agreuja l'actual sensació de buit de poder. No tenim una bola màgica. Qui sap si d'aquí un temps ens manarà un tecnòcrata.
SARA MORENO: "Vénen protestes espontànies i alguna quallarà"
No crec ni que siguem a les portes de cap revolució ni que ens instal·lem en una resignació total. El que sí que penso és que les formes de mobilització tradicionals cada cop funcionen menys: la gent és víctima de la crisi, i dijous van sortir al carrer ciutadans molt diversos, però pel mig hi ha l'agost, i les protestes decauran. Es pot plantejar una segona vaga general, però molts treballadors no es poden permetre perdre un dia de sou amb les pujades de preus i d'impostos, i això pot conduir a la resignació. Què pot passar? Jo crec sobretot que es produiran mobilitzacions espontànies, esporàdiques, puntuals, en sectors concrets, amb un gran protagonisme de les xarxes socials i que, de manera inesperada, una d'aquestes protestes pot acabar quallant, agafant massa crítica i arrossegant la resta. Ara costa d'imaginar però pot passar.
Una de les cares de la resignació és la desinformació. Molta gent ja no vol seguir l'actualitat, està farta de les notícies, li provoquen angoixa. I si no estàs informat, segur que et desmobilitzes.
JOSEP RAMONEDA: "La indignació creix però encara no s'ha trencat la crosta de la por"
La indignació està augmentant clarament, però segur que encara no s'ha trencat la crosta de la por. És clar que s'ha perdut del tot la confiança en qui governa, i que s'ha imposat la sensació que ningú no mana a la Moncloa. Fins ara, una part de la societat pensava que la cosa estava fatal però que "aquests potser ho arreglarien". Però és realment impossible de predir com reaccionarà la gent en els pròxims mesos, perquè els esdeveniments se succeeixen molt de pressa i tot es pot accelerar. La intervenció total d'Espanya ja és un escenari. Hi ha qui veu la sortida de l'euro a l'horitzó. Amb escenaris com aquests, és realment imprevisible la reacció de la gent, la por o la mobilització. Sí que sembla clar que el tipus de mobilització més convencional no té gaire futur.
DAVID MURILLO: "Som davant una mobilització de la desesperació"
La tensió social auguro que anirà en augment. Però el ciutadà que protesta és o anirà sent conscient que la seva mobilització difícilment aconseguirà alternatives. Som davant una mobilització de la desesperació. Ara ve una quarta retallada, però potser n'hi haurà una sisena o una setena. El gros de la població s'adona que no hi ha marge. Sigui Zapatero, Rajoy o Mas, tots diuen: no hi ha diners per pagar les nòmines i ens n'hauran de deixar. I cal fer el que ens demanin els creditors a canvi.
Hi ha uns quants professionals de la manifestació. I crec que les centrals sindicals són els que millor fan aquest paper: liderar la protesta, mobilitzar determinats col·lectius, defensar determinats interessos. És legítim que ho facin i és la missió que s'espera d'ells, però més aviat no aporten solucions.
SALVADOR CARDÚS: "És difícil de saber, no estem en l'escenari final"
És difícil saber què passarà perquè no estem encara en l'escenari final. Les retallades que s'aplicaran no són les definitives. La reacció dels ciutadans depèn en bona part de la gestió, de la resposta que donen els governants. Quan el governant lidera i s'explica, la gent el pot mirar d'entendre. En el cas d'Espanya, qui se suposa que ha de liderar ha desaparegut: o no hi és o confessa que ja no governa ell. Diu que ha de fer el que li manen fora, encara que no li agradi. Compta amb això. A Grècia la gent va sortir a cremar contenidors perquè percebia un buit de poder.
Tenim molts números perquè Espanya pateixi una intervenció total. No sabem si Mariano Rajoy continuarà governant.
JOSEP MARIA TERRICABRAS: "Primer veurem crispació i després vindrà la desolació"
La gent que surt al carrer no està resignada. Pot sentir-se desesperada, o bé protestar per solidaritat amb altres persones que són víctimes de les retallades, però en cap cas baixa al carrer per resignació. Fa de mal dir què faran els ciutadans a partir d'ara, però penso que en una primera etapa veurem protestes notables, crispació i confrontació. En canvi, a mesura que vagi passant el temps, els ciutadans s'adonaran que no aconseguiran gaires coses per fer mobilitzats al carrer i perdran l'energia de sortir als carrers, poden caure víctimes de la desolació. La veritat és que, per molt que es protesti, si es posen d'acord els polítics i els banquers, no hi ha gaires possibilitats de canviar les coses.
El govern espanyol i el català fan veure que les decisions les prenen perquè ho mana Brussel·les. Com si la política econòmica la decidís Nostre Senyor. I no se'n poden rentar les mans. Però volen que els comprem l'argument que "hi estan obligats". És cert que han de demanar diners i que els posen condicions a canvi, però poden plantar-se, no cal que apliquin tan de pressa les polítiques d'austeritat. També podrien tancar l'exèrcit, o deixar la casa reial amb la meitat de fons i obrir més escoles. En qualsevol cas, Mariano Rajoy ja no està legitimat a les urnes, vist el programa que va presentar i el que aplica.
[foto meva: passeig de Gràcia de Barcelona, manifestació del 29 de març del 2012]
Bona part de l'opinió pública creu que els partits polítics actuals, els que governen i els que són a l'oposició, no ens trauran de la crisi, segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). D'aquestes respostes (un 13,6% creu que ho pot fer CiU; un 4,4%, el PSC; un 3,4%, ERC; un 3,3%, ICV; un 2%, el PPC; un 0,5%, SI, i un 0,3%, Ciutadans) se'n desprèn la sensació predominant que ningú no pot fer res. Les protestes es plantegen per mirar de revocar mesures. Ara es fa més difícil.
La conflictivitat s'incrementarà al setembre perquè la situació haurà empitjorat. Però la qüestió és que no som davant un problema conjuntural. Hi és per quedar-se. Som davant un canvi general d'època. No es tracta de reduir la despesa durant un període de temps de vaques magres, sinó de repensar-ho tot. La resignació no serveix perquè s'ha de menjar, i sortir a protestar és reconèixer que el sistema polític encara pot canviar les coses. A la llarga, la gent s'adonarà d'aquest canvi més profund -encara no és el cas, la idea no ha quallat- els ciutadans augmentaran la seva capacitat de buscar i trobar sortides informals, individuals. O tens prou recursos per subsistir, o caldrà organitzar-se.
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET: "La gent no està resignada, però sí desesperada"
És un moment social estrany. No sé què farà la gent. Si ens fixem en el cas de Grècia, s'hi va viure una gran efervescència de protestes, però després la gent ha tornat a casa, o necessita menjar. O qui sap si les protestes revifen però la premsa d'aquí ja no ho reflecteix. En tot cas, no hem arribat al mateix punt àlgid dels grecs. Però no crec que la gent estigui resignada. Sí que està desesperada.
Les mesures d'ajust són molt greus, però el que penso que fa més mal, més enllà de les retallades, és la constatació dels ciutadans que els qui governen no saben el que estan fent, no sembla importar-los el que passi a la gent, actuen com si el que els importés fos només salvaguardar les grans empreses, els bancs, les fortunes. El govern no transmet la idea que treballa pels ciutadans, i això fa sortir al carrer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)