3 d’ag. 2012

Balances fiscals: alguns records

XAVIER ROIG | Ara, 03/08/2012

L'any 2003 un grup de gent vam dur a terme una campanya per denunciar el dèficit en la balança fiscal entre Catalunya i la resta d'Espanya. La vam anomenar Desequilibri i la web (www.desequilibri.org) va rebre més de set mil adhesions. La declaració, presentada al Col·legi de Periodistes, va ser signada per diverses persones. Des de periodistes i empresaris fins a líders sindicals, passant per actors, escriptors, cases regionals i col·legis professionals. Preteníem que la campanya no fos partidista, sinó que parlés dels interessos del país. Com ara, els líders sindicals no van dubtar ni un moment: el senyor Coscubiela i el senyor Àlvarez van estar a l'altura de les circumstàncies.

D'aquella època en guardo un bon record i alguna anècdota. Quan ja teníem llestes totes les signatures vam pensar que alguna organització empresarial havia de signar-la, també. Per això em vaig entrevistar amb el president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Les paraules foren bones, però al cap d'uns dies un col·laborador seu (ell no m'ha trucat mai més) em va trucar per dir-me que la Cambra, en temes de política, no s'hi ficava. Ja ho veuen. Els que manaven llavors a la Cambra són els mateixos que hi manen actualment. Parlar ara del tema és popular, però quan era necessària la denúncia van callar -com havien fet tants anys-. Del govern de la Generalitat en vam rebre senyals contradictoris. Si bé el president Pujol s'hi va mostrar francament interessat, alguns membres del seu govern ens van voler silenciar. Però té un interès especial la presentació que vam fer a la junta del Cercle d'Economia. Llevat dels senyors Artur Carulla i Joaquim Triadú, que s'hi van interessar i preocupar, la resta o van arribar tard i malament o van prendre-s'ho de broma observant-nos com si fóssim uns tocatimbals. Les dades que utilitzàvem eren d'Euroestat i dels estudis sobre balances fiscals que hi havia a l'època (bàsicament publicats pel professor Antoni Castells) i que donaven unes xifres molt semblants a les publicades posteriorment pels equips d'experts.

Han hagut de passar gairebé deu anys perquè allò que aleshores es comentava amb la boca petita i amb voluntat d'evitar-ho, arribés al Parlament i es votés de manera majoritària. El país s'ha desacomplexat i això reconforta. Reconec que, finalment, ICV ha demostrat sentit d'estat i ha entès que una cosa són els impostos que paguen els catalans i el seu dret a disposar-ne, i una altra de diferent és a què destina aquests impostos el govern que, democràticament, està al capdavant del país. Però no voldria deixar passar l'oportunitat de fer uns comentaris al dos principals partits que han aigualit el tema.

El senyor Maragall va votar per lliure (un fet que ens dóna una idea bastant precisa dels beneficis que reportaria per al ciutadà un sistema electoral de diputats per districtes). El felicito respectuosament. Ha estat valent i ha dit, posteriorment, que altres membres del partit pensen com ell. No ha dit, però, i ho comprenc, que a aquests altres els manca coratge. I només voldria fer-los una reflexió. Quan siguin ja molt més grans i es mirin al mirall, què es pensen que hi veuran? ¿No els provoca llàstima actuar contra el país per por del partit? Pel que fa a les explicacions oficials de la cúpula, només puc dir que són ridícules. Voler justificar-se pel fet de no barallar-se amb els amos de Madrid argumentant que el sistema del concert econòmic és arcaic, carlí i conservador, val més deixar-ho córrer. Si volen insultar la intel·ligència que ho facin amb algú de casa seva; no pas utilitzant el contribuent.

Pel que fa a la provincial del PP, hi ha poca cosa a dir. Però sí el que cal per posar límits a la insolència de la senyora Sánchez-Camacho. Voldria recordar tres coses. Primera, aquesta senyora acostuma a utilitzar molts epítets i qualificatius, però sempre se n'oblida d'un: botifler/botiflera. Segona, la Generalitat no paga els salaris amb diners de Madrid (ella prou que ho sap). El salari de la senyora Camacho el pago jo amb els meus impostos (mal que em pesi). Tercera, la senyora Sánchez-Camacho no hauria d'oblidar que les arrels fundacionals d'un partit són importantíssimes, i en marquen el tarannà. Diu que l'hora de negociar el concert era fa trenta anys i no pas ara. Té raó -sempre he criticat l'actitud de les forces catalanes d'aleshores-. Però haurà d'estar d'acord amb mi que negociar això amb el seu partit era complicat llavors, ja que els dirigents i fundadors del partit de la senyora Camacho, en aquella època, no eren més que una colla de postfeixistes

Cap comentari:

Publica un comentari