"--[...] Però hi ha reaccions nostres que mos surten de l'úter, que no mos passen pel cervell, i que no les podem controlar. O no les sabem controlar.
[...]
--Són sentiments molt animals, saps? No som complicades perquè sí, i aquesta complexitat també mos sorprén, a nantros, no et pensis, pero així som, i així filtrem lo que mos passe a la vida. I a vegades actuem com si valtros haguéssiu de tindre clarividència, perqué no mos figurem l'enigma que podem arribar a ser, en segons quines situacions, per a un cervell que està estructurat d'una manera diferent a la nostra. I valtros no en teniu cap culpa, encara que la patiu. I nantros potser tampoc, mentre no siguem conscients d'aquesta diferència. A vegades és molt injust, perqué us
exigim que hi veigueu clar amb un calidoscopi, és un símil molt idiota, pero... A vegades penso que en segons quines circumstàncies no mos anirie malament un traductor simultani."
"La Paula sempre diu que si no mires als ulls del teu brindador, et cauen set anys de mal sexe: plam. Jo no en sóc gens, de supersticiosa, però avui no estic per desafiar les lleis de l'esoterisme, així que busco els ulls del Bernat, o me'ls trobo, no ho sabria dir."
"--I tu no has rebut un vídeo d'aquets que corren pel Youtube, que és d'un humorista americà que explique el funcionament dels cervells masculi i femení i...
--Sí, hòstia, és molt bo, aquest paio. Mark Gungor.
--Boníssim, quan parle del cervell de la dona ple de connexions i interferències i el vostre tot ordenadet, amb les capsetes... I al mig de tot, la capsa del no-res, oh, oh!
El Bernat imposta la veu:
The Nothing Box.
--Sí, això! Quina sort, tindre una capsa del no-res. Allò de, en qué penses?, i valtros, en no res. I resulte que és cert! Increïble!
--... Eh?
--Tràuuu!
--Ehè...
--I com és, pensar en no-res?
--I com és, fer cinquanta mil bilions d'operacions per segon?
--Esgotador, creu-me.
--Ah, sí?, no us surt automàtic: rrrrr, pling!?
--Lo que us passe a valtrros és que heu nascut en un món a la vostra mida, i les vostres maneres de processar les coses les heu convertit en un estàndard, i tot lo que se surti d'aquet estàndard és recomplicat, mortal, enrevessat, paranoic, histèric, uterí.
--Ei, que jo no t'he fet res, eh?
--Sí, sí, perdona."
"--El que vull dir és que vosaltres les afronteu, les coses, normalment. Hi patiu, hi doneu voltes, de vegades massa..., també és cert. Però nosaltres les evadim, en fugim amb els talons al cul. Fugim buscant l'evasió. Rient, nedant, corrent, fotent-nos d'hòsties,
sexejant. Amb e i amb a. Doncs això és la capsa del no-res. Pura evasió. I si així hem pretès establir l'estàndard de la valentia, ja que has tret el tema, ja ho veus: un exèrcit de valents cagats."
"Dos a un, ja ho trobarem."
"Malgrat tot, la mossegada al clatell, la mà prodigiosa: tres a dos i cap a casa."
Fragments de la novel·la
Primavera, estiu, etcètera, de
Marta Rojals (Barcelona: La Magrana, 2011.) Més fragments
aquí i
aquí.
Les meves fotos: flors i algun insecte del Montsant, Setmana Santa 2011.
.
"L'ampit del terrat és d'obra i m'hi recolzo en un cantó, observant el patchwork inèdit de les tauladetes del poble, plenes de secrets. L'horitzó m'és familiar, amb la serra del Montsant al fons, negra com un misteri."
--A veure qué diuen.
"A la meua dreta, el Montsant dorm, blau, davall d'una manta selenita."
"Fa una desena d'hiverns, aprofitant que la gent era a collir olives, una banda de forasters van entrar en algunes cases dels afores i es van emportar vídeos i teles i maquinària dels garaigs. Uns diuen que eren gitanos, vés a saber. Abans deien que eren gitanos i ara albanokosovars, perquè els prejudicis també es modernitzen."
"Mentre em preparo el cafè amb llet, penso que al Pirineu no hi ha incendis. I si n'hi ha, no són com els nostres incendis, els del secà. Mon pare acaba d'arribar de l'hort i, quan em veu a la cuina, em diu: Que plores?"
