27 d’oct. 2013

Unes notes de gramàtica...

...en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort.

¿Quan diem 'els dos' i quan, 'tots dos'? O 'les dues' o 'totes dues', 'els tres' o 'tots tres', 'les quatre' o 'totes quatre'...

La qüestió és que els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.

2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.

3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom. El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.

Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre "He comprat dues escultures de guix per pintar" i "He comprat dues escultures de guix per pintar-les"? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): "¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea" (nai: mare), "Ser non o será, pero parecer paréceo" i "Ser non será ela, pero parecer parece ela" (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè la interpretació és distributiva i, per tant, no unitària. A l'exemple següent, en el primer fragment subratllat s'expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s'expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor ("puix parla en català, vejam què diu", amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan elidim el nom preferim tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària.

Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

(7) I [la paraula rai] compta amb cinc monografies, totes cinc extenses i molt ben fetes (Joan Solà, Plantem cara, art. 18)


I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), difícilment pot ser el subjecte d'un predicat recíproc. No diríem:

(8) (??) Totes dues s'escriuen Whatsapps sovint.

Sinó que, en aquest cas, el que diríem és:

(9) Elles dues s'escriuen Whatsapps sovint.


No cal dir que la variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.


Trobareu més informació sobre això a l'excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a "La quantificació".


--------------

LA PARAULA

No ens cansarem mai de veure aquest magnífic vídeo que la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya va presentar al segon Congrés Convit de Serveis Lingüístics dels Territoris de Parla Catalana, en homenatge a Joan Solà (Reus, 2011). I no ens deixarem d'emocionar.



"La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora."




.

Cap comentari:

Publica un comentari