"Una frivolitat intolerable", article de la sociòloga Marina Subirats

Després de fer-nos ballar tant el cap amb el tema de la llei de l’avortament, ahir es votar al Congrés de Diputats una modificació de la llei vigent destinada a impedir que les dones de 16 i 17 anys puguin avortar sense parlar-ne amb els seus pares. Vaig escriure d’aquest tema a l’ARA fa un parell de mesos: la gran majoria de les joves ho fan amb el consentiment familiar, i quan no és així és perquè hi ha darrere alguna situació molt difícil: família desestructurada, violacions per part d’algun familiar, pares empresonats, marginats o absents, etc. És a dir: no consultar la família, en aquests casos, no es deu a cap caprici, a cap criaturada, sinó que és el signe d’una solitud i una desemparança que fan feredat. Són noies que haurien d’estar doblement protegides per l’Estat en aquestes circumstàncies, i no enviades a casa a tenir una criatura que no desitgen, que probablement no poden criar i de la qual és possible que es desfacin com puguin, posant en perill la pròpia vida.

I què li importa al PP, tot això? La seva motivació va per un altre camí: quedar bé amb els pro vida, dir que ha complert amb el que va prometre, procurar no perdre cap vot al centre, cap vot de dona, tenir poc mullader intern... Raons totes basades en càlculs i interessos partidistes del nivell més mediocre i més oportunista, que ni tan sols els garanteixen aconseguir no perdre suports: els pro vida estan enfadats, alguns diputats del PP també, i la gran majoria de dones d’Espanya afegirem un altre greuge als molts que ja acumulem en aquest tema. Però tant li fa, perquè tot això no impedirà el sofriment de les noies joves en les situacions més fràgils. Amb una frivolitat intolerable el PP vota contra la seva llibertat de ser mares, sense cap raó sòlida, sense aturar-se a pensar per què actua així. Només perquè li convé. Vota aquesta prohibició com en un altre moment impedeix resoldre els problemes dels desnonaments, o apuja o rebaixa els impostos, o imposa la religió a les escoles, o tantes altres arbitrarietats indefensables. Perquè qui mana, mana, i prou. Ètica? De què em parleu? L’últim que li preocupa és el patiment de les persones; tot es redueix a un joc d’interessos en el qual el patiment aliè no té cap pes enfront dels grollers maquiavel·lismes de partit. És com ha actuat durant tota la legislatura, i segur que no en podem esperar res millor. Recordeu-vos-en a l’hora de votar. Amb el nostre vot donem el permís d’actuació en camps molt diversos, i cal votar de manera que no ens n’hàgim d’avergonyir, ni fer-nos còmplices de segons què.




.

la primavera a Ulldemolins

El poble des del camí d'Albarca, a la falda del massís del Montsant.

Al fons, la serra de la Llena.

En el mateix camí, una roca despresa del massís fa pocs anys,

en una esllavissada.

El molí del Pont, al costat del riu Montsant.

Jo sempre l'he vist en ruïnes.

Pujant cap a la serra de la Llena des del riu Montsant pel camí Ral.

Un tram del mateix camí, encara empedrat.

El poble, amb el Montsant al fons, des del peu de la serra de la Llena.

Flors a la rodalia del poble, cap a ponent,

amb el Montsant al fons.

Ponent, amb el congost de Fraguerau

al davant, on s'ajunten el Montsant (esquerra)

i la Llena (dreta).

El riu Montsant des del Molí de l'Espasa,
a prop del congost de Fraguerau.

El Molí de l'Espasa, on el riuet del Teix (dreta)

desemboca al Montsant (centre).

Les Crestes del Blai, a la serra de la Llena.

El cementiri, amb la serra de la Llena al fons.

ametllers florits a Ulldemolins

La setmana passada a Ulldemolins (Priorat, al peu del Montsant) els ametllers encara estaven florits. Molt florits. De lluny o de prop, són un esclat de primavera i bellesa que a vegades arriba a ser corprenedor. Algun cop aquests esclats fins i tot es deixen captar per la càmera.

  

.

la mona d'aquest any

L'any passat vaig fer una mona mig tradicional mig "cubista". Aquest any les formes han sigut més normaletes, però és una mona de les d'ara, tipus pastís.

Ingredients

• 3 ous grossos o 4 de petits
• 1 iogurt natural
• 2-3 gots de iogurt de sucre
• 1 got de iogurt d'oli d'oliva verge extra (a casa, DO Siurana)
• 3 gots de iogurt de farina (jo n'hi poso un de farina blanca, un de farina integral i un de farina de blat de moro)
• 200 g d'avellanes crues (DOP avellana de Reus)
• 1 pell de llimona
• 1 sobre de llevat
• cobertura de xocolata
• melmelada de gerds (o una altra que us agradi)


Preparació

1. Escalfem el forn, dalt i baix, a 190 ºC.

2. Piquem les avellanes ben fines.

3. Batem, a mà o a màquina, els ous i el sucre fins que estiguin escumosos; després hi anem afegint l'oli, el iogurt, la farina tamisada barrejada amb el llevat, i la llimona. Al final, hi afegim les avellanes.

4. Untem un motllo amb oli o mantega i l'enfarinem. Hi tirem la massa.

5. Abaixem el forn a 170 ºC, el posem a escalfar només per baix i hi fiquem el motllo. S'hi haurà d'estar uns 40 minuts.

6. Un cop fora del forn, deixem refredar el pa de pessic i, un cop fred, l'obrim per la meitat amb un ganivet llarg i de serra, per poder-lo farcir.

7. Untem la meitat de sota del pa de pessic amb la melmelada i la tapem amb l'altra meitat.

8. Desfem la xocolata al microones o al bany maria i l'escampem amb una espàtula per damunt de la mona.

Ja la podem guarnir amb plomes, pollets, ous de Pasqua o el que vulguem. Jo hi he posat nous i plomes.

Variants:

1. Aquesta recepta admet una versió similar a la del cóc ràpid amb torró: en lloc de les avellanes s'hi poden posar 200 g de torró de xixona (o d'un altre). En aquest cas, convé reduir el sucre a 2 gots.

2. També podem posar-hi un iogurt de fruita, i en aquest cas no caldrà llimona.

.

final d'hivern a Collserola

De Vil·la Joana a Sant Cugat, fent alguna volteta involuntària per l'Arrabassada i una mica de marrada per Sant Medir.

La llum del matí pujant cap a Vil·la Joana.

El perfil de la serra.

Montserrat des de Collserola.

La flora (i una miqueta de fauna). 

El pi d'en Xandri, de 23 metres d'alt i més de 230 anys d'edat.

 El monestir de Sant Cugat.

coc ràpid amb torró

¿Encara teniu alguna mitja barra de torró pul·lulant per la cuina o el menjador? Si és així, deu ser que ja no us ve gens de gust menjar-ne –normal– però alhora sou incapaços de llençar menjar en bon estat. Aquesta recepta és una bona manera de resoldre-ho.



Ingredients

• 5 ous

• 300 g de farina de blat (pot ser blanca, integral o una barreja; o un terç de cada i el tercer, de blat de moro)

• 200 g de torró (mitja barra de les petites; pot ser de xixona, d'alacant, de gema...)

• 100 g de sucre moreno (o 150 g si voleu que el coc quedi més dolç)

• 120 ml de llet

• 120 ml d'oli d'oliva verge extra (a casa, Siurana)

• 1 sobre de llevat tipus Royal

• la pell d'una llimona ratllada


Preparació

1. Esmicolem el torró (amb la picadora elèctrica o a mà).

2. Barregem (a mà o amb la batedora elèctrica) els ous i el sucre, i quan està ben escumós hi afegim la llet i l'oli.

3. Tamisem la farina barrejada amb el llevat i ratllem la pell de llimona.

4. Engeguem el forn i l'escalfem a 190 graus per dalt i baix.

5. Afegim la farina i la llimona a la massa, i finalment el torró esmicolat.

6. Untem un motllo amb oli o mantega i l'enfarinem. Hi aboquem la massa.

7. Fiquem el motllo al forn i l'abaixem a 170 graus, ara només per sota (si no, el coc no pujarà).

8. Ho anem vigilant. Estarà fet al cap de 40 minuts, aproximadament.

dues fotos separades per 21 anys

La primera la vaig fer jo durant el pont de la Puríssima del 1993 i va servir per felicitar el Nadal i l'any nou a la família. La segona la van fer ells durant les passades vacances de Nadal per fer aquest petit muntatge. A la primera ell fa cara de "ai, mare meva, què fa, aquesta, ara!", i ella de "¿eh que ho faig bé?". A la segona a mi em fa l'efecte que, per dins, tots dos s'estan fent un bon tip de riure. I tots nosaltres ens el fem cada vegada que les mirem.

Sánchez Piñol i 'La Vanguardia'

L'article (el segon) que La Vanguardia ha censurat a Albert Sánchez Piñol, i que ha fet que deixi de col·laborar amb aquest diari. És un article francament brillant. L'ha publicat al seu Facebook amb el permís per reproduir-lo lliurement.


Zarzalejos, lejos, lejos

¿Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d’animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi el que passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cada una de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.

El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l’enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l’assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d’estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.

Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d’elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne exdirector de l’'Abc' al·lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble com immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.

A Madrid, la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l’aznarià podia ser capaç de crear el vocable 'pancartero'. I Zarzalejos ve d’aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l’arc de Sant Martí.

Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: “N’està segur, que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d’una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?” Resposta: “Per descomptat”. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. “Ah, no, això no”, va confessar, tot cofoi: “Cap ni un”. El que importava era l’apostolat.

Però tornem a la qüestió del principi: hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d’ideòleg arcaic i periclitat?

En un relat autobiogràfic, Herman Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l’habitació contigua s’hi instal·la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l’estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l’holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: "I si per un instant, només un, substitueixo l’odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l’holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l’havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d’una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L’estima. Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.

Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d’un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: “Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!”. (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: “No, jove, no; els d’aquí davant són els nostres adversaris. L’enemic seu darrere nostre”.

Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d’aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més.) Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l’atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d’un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: "calvorotas [sic], mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos [sic], Carcalejos [sic]" i, per acabar-ho de rematar, "despojo intelectual" i "detritus humano". Amén.


Molt bé: l’estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se’ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un “ambient crispat”, llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, no es podria dedicar una mica més als seus enemics?".

Badalona

Fa uns dies, un dissabte, me'n vaig anar a Badalona amb la idea de fotografiar les barques que havia vist a vegades des del tren i el pont del Petroli, que des del tren quasi no es veu però que havia vist a vegades als diaris. També em vaig trobar la fàbrica de l'anís del Mono, que ja sabia que era allà. Era un dia de molt de sol, però, al final del passeig, del Maresme van arribar uns núvols de tempesta que no sé si van arribar a descarregar, perquè me'n vaig tornar cap a Barcelona.