fons de pantalla primaveral

.

Mediocritat

JOSEP RAMONEDA | Ara, 14/04/2013

El mal funcionament de la democràcia espanyola condueix permanentment a la intervenció de la justícia en qüestions que s'haurien de resoldre estrictament en l'àmbit polític. Els tribunals de justícia hi són per sancionar els abusos flagrants del poder polític, no per decidir com a tercera cambra sobre allò que els partits són incapaços de resoldre. Ni l'Estatut, ni el dret d'autodeterminació, ni la política lingüística haurien d'haver anat mai als tribunals. I si hi acaben és perquè els governs i els partits no fan la seva funció. En la seva falta de coratge es parapeten en la llei per no haver d'assumir riscos ni responsabilitats que poden tenir costos electorals. Però els ciutadans no els elegim perquè s'espolsin les puces de sobre.

El referèndum d'autodeterminació és una qüestió política, plantejada democràticament des d'una comunitat autònoma per una àmplia majoria parlamentària. No es pot liquidar amb l'apel·lació als límits marcats per la llei. És obligació de Mariano Rajoy i d'Artur Mas i de la resta de partits buscar una solució política. I el president del govern o el líder del principal partit de l'oposició no es poden limitar a posar la Constitució com a barrera infranquejable. Això no resol el problema, sinó que desvirtua el marc legal de convivència. La Constitució no pot ser un mecanisme d'imposició que impedeixi reconèixer els canvis socials i les aspiracions de sectors de la societat. El marc normatiu de la convivència ha de ser compartit. Si no ho és, està desfasat.

Passa el mateix amb la qüestió de la llengua. Ja n'hi ha prou d'anar arrossegant el debat a cop de sentència judicial. S'han d'asseure Rajoy, Mas i els altres, definir un criteri polític, a partir del reconeixement de la centralitat del català en el sistema educatiu, que tothom es comprometi a respectar. Intentar treure dividends polítics dels temes més conflictius utilitzant els tribunals és una manifestació de mala fe política. No es tracta de resoldre problemes sinó de treure'n benefici partidista amb el mínim risc. I això és la definició de la mediocritat política.

Josep Ramoneda sobre la PAH, el PP i Rajoy

Article de Josep Ramoneda a El País.


ANÁLISIS
Sobre el respeto a los demás

El PP quiere convertir a los movimientos sociales en chivo expiatorio para desplazar la atención

JOSEP RAMONEDA Barcelona 27 MAR 2013



Hasta el día de hoy a Mariano Rajoy no le hemos oído ni una sola palabra sobre los abusos de poder —la falta de respeto por excelencia— que los bancos han cometido aprovechándose de la confianza de las personas en los guardianes del dinero, representados por los jefes de sucursal, que, hasta que la crisis les ha puesto en evidencia, gozaban de un predicamento y autoridad sobre los ciudadanos equiparable al de los curas en el pasado.

Ahora hay muchísima gente que se ha sentido engañada en su buena fe, con cláusulas en las hipotecas que el Tribunal Europeo de Justicia ha considerado abusivas. Estas actuaciones bancarias, con manifiesta desconsideración de las personas, son faltas de respeto infinitamente mayores que los gritos de un puñado de manifestantes en la puerta del domicilio de un diputado, en protesta contra estos abusos a los que nuestros dirigentes políticos —a derecha e izquierda— no pusieron nunca coto. Para Rajoy los escraches podrían convertir España “en un país invivible”. ¿En qué país vive el presidente? ¿No se ha enterado todavía de la profunda crisis social que asola a España, como consecuencia de los años nihilistas en que parecía que todo estaba permitido, el poder económico desconocía la noción de límites y el poder político fue incapaz de ponerlos?

El Partido Popular tiene en este momento a tres extesoreros imputados: Ángel Sanchís, Álvaro Lapuerta, y Luis Bárcenas, que con un paréntesis de tres años, controlaron las cuentas del PP desde 1982 hasta 2009. Rajoy sigue con el chantaje de Luis Bárcenas a cuestas. Las malas perspectivas económicas que augura el Banco de España, arruinan el autobombo del PP, que con el paro disparado y en plena recesión, seguía cantando las excelencias de sus propias políticas. La austeridad se está traduciendo ya en la pérdida de calidad de servicios clave como la sanidad. Y el desbarajuste con que se ha gestionado la crisis chipriota, ha puesto el susto en el cuerpo de los ahorradores.

Ante este panorama, el PP quiere convertir a los movimientos sociales en chivo expiatorio, con la esperanza de desplazar la atención y de asustar a los sectores más conservadores. Los dirigentes del Partido Popular, van entrando en escena en aplicación de la consigna. Pero en su exceso de celo se les ha ido la mano.

La PAH es un movimiento que reacciona contra la injusticia flagrante, de modo pacífico, apurando los procedimientos legales, de persuasión y de negociación. No en vano ha resuelto muchos casos concretos negociando la paralización del desahucio. Y ha emprendido el laborioso camino de la iniciativa legislativa popular para canalizar sus reivindicaciones. Comparar sus acciones con la kale borroka es un despropósito. La PAH ni ha utilizado la violencia ni tiene detrás de sí a comandos apuntando con pistolas. Cuando la kale borroka señalaba a una persona equivalía a ponerla en el centro de un blanco de tiro. O sea que comparaciones pocas, porque estas son una falta de respeto.

La discusión en el Parlamento de la iniciativa legislativa popular (ILP) sobre las hipotecas se acerca. El PP sabe que sus enmiendas quedarán muy lejos de la propuesta de la PAH, porque los bancos han dejado muy claras sus líneas rojas. Ha habido grandes abusos de poder —enormes faltas de respeto a las personas, para utilizar la expresión de Rajoy— en las concesiones hipotecarias. Entre la defensa de los ciudadanos frente a los abusos y las pretensiones de la Banca, el gobierno cree que tiene muy poco margen. De modo que solo pretende cambiar algo para que nada cambie. Por eso trata a la PAH como a un enemigo, una amenaza para el orden establecido. Pero el Gobierno sabe que la PAH tiene amplio apoyo ciudadano. Y solo se le ocurren dos vías para minarlo: apelar una vez más al miedo al desorden y confiar en que la gente todavía sea sensible al temor de los bancos. ¿A quién se debe Mariano Rajoy? También es una cuestión de respeto.

el Barça, la llengua, el país i Joan Solà: una mica de sintaxi i pragmàtica

"Minut 20: Partit equilibrat. El PSG espera tancat i el Barça domina però li costa arribar."

Pel que em diuen, això avui només ha passat una estoneta. Però a mi els dos partits de quarts de final de la Lliga de Campions m'han fet recordar aquest fragment. Joan Solà el va anotar fa setze anys mentre escoltava per la ràdio un partit com el d'avui. I a partir d'aquí va escriure un article on feia una primera caracterització d'un ús particular dels verbs que tenen complements regits: l'ús en què elidim el complement perquè és deduïble pel context immediat --per això jo en dic "ús díctic"-- i perquè la situació --en aquest cas, una transmissió radiofònica-- demana rapidesa i anar al gra. S'elideix tota la informació coneguda --temàtica-- que admet l'estructura sintàctica i es deixa a l'oració només la informació nova --remàtica. O sigui: "El PSG espera [el Barça] tancat i el Barça domina [el partit] però li costa arribar [a la porteria contrària]". I aquestes elisions no comporten pronominalització ni res (si no és que el verb és pronominal: "Se l'endú Figo" (exemple també de Solà).

Podeu llegir-ho molt més ben explicat i en paraules del mateix Solà al recull d'articles Parlem-ne (1997). És el número 110.

(Foto, meva: el 28 de setembre del 2005 a Terrassa, en una conferència

sobre Joan Coromines organitzada pel CNL de Terrassa Rubí.)

Junts ho farem possible

Un repàs a diferents lluites socials que han aconseguit abolir lleis injustes, i que mostra la feblesa d'alguns arguments. Per tenir-ho present avui i cada dia.

oferta de feina, Filologia Catalana

Escola de Lleida busca un llicenciat en Filologia Catalana, preferiblement noi, per donar classes de català al batxillerat.

DISPONIBILITAT HORÀRIA: en principi es necessita la disponibilitat com a mínim de 9 hores setmanals, ampliables com a màxim a 12 hores.

INCORPORACIÓ: setembre del 2013


Cal enviar el CV a les següents persones de contacte:

Imma Font: immafont@institucio.org , cap del departament
Marta Muntaner: mmuntaner@institucio.org

Font: Infozèfir.

primavera

A Ulldemolins i al Montsant, o sigui, al Priorat.

Ametllers, avellaners i vinya















Altres plantes i flors

Umberto Eco, a l''Ara'

Sobre avatars i adúlters

UMBERTO ECO | Ara, 05/04/2013

El maig del 2012 em vaig assabentar que tenia un avatar a la xarxa: un usuari de Twitter que feia servir el nom d'UmbertoEcoOffic i que va anunciar la mort de Gabriel García Márquez. El tuit, que va fer la volta al món, va despertar l'alarma, alhora que es multiplicaven les peticions de confirmació i els missatges de condol en diverses llengües. De seguida, però, les agències de notícies, sobretot les del món anglosaxó, van mirar de confirmar els fets -com sempre hauria de fer la premsa- i van descobrir que l'escriptor colombià encara era viu i estava en bon estat de salut. A més, es van assabentar que no tinc cap compte a Facebook ni a Twitter.

La veritat és que ja rebo massa missatges inútils i no em ve gens de gust contaminar l'univers amb els meus. Però no hi ha res que impedeixi a un total desconegut obrir un compte de Twitter a nom meu. És més, qualsevol frustrat amb problemes d'identitat té plena llibertat per adoptar a la xarxa el pseudònim que li doni la gana, des d'Aristòtil fins a Mario Monti, l'anterior primer ministre italià.

La història, però, no acaba aquí. Fa poc he sabut que hi ha un altre fals Umberto Eco que està fent molts amics a Facebook. He de dir que no em vaig assabentar d'aquesta notícia a través dels mitjans de comunicació sinó en un bar de províncies; m'ho van explicar uns amics que, per descomptat, feien broma sobre el tema, perquè no cal ser cap llumenera per ensumar un canard, una presa de pèl.

Els meus amics em van explicar que aquest perfil de Facebook em presentava com a Eco Umberto, no com a Umberto Eco. Aquesta fórmula de cognom-nom, que a Itàlia sol indicar un nivell educatiu molt baix, els va portar a deduir que tot plegat era obra d'un canardista, que és com en diré dels inventors de canards. A Itàlia, normalment només els nens de primària es presenten pel cognom seguit del nom de pila. A mesura que es van fent grans i passen a secundària i a la universitat, deixen d'utilitzar aquesta construcció i adopten la fórmula de nom-cognom, llevat que siguin hongaresos o japonesos, o reclutes de les forces armades.

Però el que a mi em preocupa no és el canardista, que potser va adoptar el meu nom mogut per una profunda sensació de soledat i per por que, si es presentava amb el seu propi nom, no faria amics ni rebria missatges. El que em preocupa són les persones que hi han establert un diàleg pensant-se que parlaven amb mi. La tragèdia no és l'existència de canardistes, sinó el fet que totes aquestes ànimes càndides -que, d'altra banda, m'envien missatges molt amables- hagin estat enganyades. Pel que sembla, no s'han adonat que en el perfil d'Umberto Eco hi diu "No l'autèntic" -tot i que amb una lletra diminuta que recorda la de les pòlisses d'assegurances- i s'afirma que vaig néixer l'1 d'abril del 1960, una data força improbable. Es veu que hi ha gent que es pensa que tot el que surt a internet és veritat. (I després ens preguntem per què voten com voten.)

Navegar per la xarxa provoca també moltes altres sorpreses, i algunes de lascives. En una web que no especificaré perquè no vull donar idees als que no són capaços d'organitzar pel seu compte un adulteri dels clàssics, hi vaig trobar una invitació molt reveladora: "¿Vols posar una mica de sal i pebre a la vida amb total discreció? Atreveix-te a gaudir de noves relacions extraconjugals i a viure les teves fantasies amb adults ben predisposats! Milions d'amants ja s'han unit a la comunitat!"

El cas és que vaig tenir la temptació de seguir l'enllaç per conèixer els detalls d'aquesta absurda oferta, però vaig tenir por que, pel sol fet de clicar-hi, acabés apareixent a la llista dels "milions d'amants" i a la vista de tothom, malgrat les promeses de privacitat de la web; com aquell personatge d'Amarcord -el famós film de Fellini- que, perquè el senti tothom, s'enfila en un arbre i crida que vol una dona. I això, al seu torn, em recorda una antiga frase de Woody Allen: "Desitjo intensament tornar a l'úter. Al de qualsevol".

Ramoneda

Avui, un article de ja fa uns quants dies, amb una revelació que a mi em va deixar petrificada. La destaco en negreta. ¿Com es pot ser tan tan frívol?

I a sota, dos fragments de l'article d'avui.

---

De la indiferència al rebuig

JOSEP RAMONEDA | Ara, 24/03/2013

A mesura que s'allarga la crisi, la societat va passant de la indiferència al rebuig. Durant els anys de la quimera de l'or, els fluxos dels sistemes clientelars que regaven l'estat de les autonomies i la força del costum havien anat creant una suspensió del vincle polític, una certa anomia d'allò públic. El juliol del 2007, Zapatero em va dir una frase que encara m'esgarrifa quan la recordo: "No saps el gust que dóna governar sobrant-te els diners". Podríem enviar-la directament a una antologia de la seva lleugeresa. Però era expressió d'uns temps de servitud fonamentada en la facilitat del diner i en la tendència dels humans "a no tenir cap remordiment de les coses que tenen costum de fer" (Voltaire). Molts dels fets que ara escandalitzen ja passaven llavors, però ni estaven a la vista ni es volien veure. Calia que el gran sotrac fes caure les cortines barroques que ho amagaven tot.

A poc a poc, les injustícies s'han fet flagrants i s'ha anat descobrint la gran mentida d'un present continu que renegava del passat però que no tenia cap futur. La feina de l'escriptor, deia de manera premonitòria James G. Ballard, és crear realitat. A mesura que se supera el xoc de veure que vivíem embolcallats en una ficció, la malfiança respecte als responsables polítics i a les classes dirigents (incomprensiblement els banquers segueixen despertant un gran temor en els ciutadans) s'ha convertit en rebuig. I la indiferència s'ha fet activisme.

La resignació perd pistonada. I els ciutadans salven la política, amb el benentès que la política és tasca de tots -per alguna cosa vam ser definits com a animals polítics- i no només dels que ho han convertit en professió. Però els grans partits, que fa temps que han oblidat la força del poder que ve de baix, no reaccionen. Parlen de transparència però continuen embolicant els procediments judicials i actuant com un gremi a l'hora de protegir els seus imputats. ¿Com passar del rebuig a una política capaç de forçar l'oligopoli dels partits i a una millor redistribució del poder? És la qüestió del moment: democràcia o autoritarisme postdemocràtic.


---

Mirades tèrboles (fragment)

JOSEP RAMONEDA | Ara, 03/04/2013

2 . APOLOGIA. El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha dit que l'avortament és un Holocaust silenciós. Aquest bisbe hauria de ser investigat judicialment per apologia del genocidi, perquè és un discurs que minimitza manifestament la crueltat del nazisme, que fou una maquinària de mort organitzada de manera industrial per a l'extermini de jueus i gitanos. Em vol dir el senyor bisbe, honestament, què tenen a veure aquestes matances sistemàtiques d'estat amb l'avortament? Hi ha comparacions que són un crim en elles mateixes.

3 . TECNOLOGIA DE L'ESTUPIDESA. Llegeixo que s'estan experimentant unes ulleres intel·ligents que poden fer desaparèixer de la nostra vista les coses que ens resultin desagradables. Per exemple, les persones sense sostre que tenen la impertinència d'exposar-se a la nostra mirada i posar-nos davant la crua realitat. Altra vegada la utopia de la invisibilitat, de l'asèpsia d'un món a mida de la incapacitat d'empatia d'unes persones que no volen saber res dels altres. De fet, té molt a veure amb la cultura dels murs que separen països i fragmenten ciutats. La tecnologia al servei de l'estupidesa. On es nega l'altre no hi ha societat ni ciutat, només hi ha ignorància, desdeny, violència i odi.

a l'ermita de la Mare de Déu del Montsant (Priorat, Catalunya)

Sortim amb la Núria des d'Aubarca (Albarca), i de seguida tenim el poble als nostres peus.


A una banda, Cornudella de Montsant, el pantà de Siurana i, més a la dreta, quasi imperceptible, el poble de Siurana de Prades, dalt d'una cinglera.


A l'altra, Ulldemolins, amb la serra de la Llena al fons i, a l'esquerra, les Crestes.


Un cop a la carena, aquest caminet ens porta fins a l'ermita.


L'ermita i els voltants.










Baixant, badem amb roques i núvols.








Per a qui no conegui la zona, en aquesta foto es veu el recorregut que vam fer: des d'Aubarca, a l'esquerra, fins a l'ermita, a l'extrem dret, reseguint sempre, més o menys, la carena. És una caminada curta, de menys d'una hora, i només té el desnivell inicial, després és tot pla.



Un secret: els panadons d'espinacs i les coques de recapte d'arengada del forn La Carretera de les Borges del Camp, dalt al Monsant encara són més bons!






Ja fa quasi quatre anys vaig fer una altra estada memorable per aquesta zona, acompanyada d'un grup de bons amics entre els quals hi havia en Josep Murgades, que ens va ensenyar un munt de racons de la serra. Va ser l'única vegada que vaig anar al Montsant amb en Joan Solà, tantes vegades que n'havíem parlat! Resum fotogràfic, aquí. Llavors la primavera estava més avançada, i hi havia més flors.

Fa dos anys, l'excursió al Toll de l'Ou i el Pont Natural, amb en Joan Llobet, també va ser fantàstica.

I fa tot just dos dies, el camí d'Aubarca a Ulldemolins.

Més fotos del Montsant i d'Ulldemolins, clicant a les etiquetes de la dreta.

d'Aubarca (o Albarca) a Ulldemolins (Priorat, Catalunya)

De poble a poble vorejant la falda del Montsant.












Una profunda sensació de solitud i llibertat.





La bellesa alhora superba i petita d'aquests paratges.












...I les bruixes es pentinaven.





.