després de la nevada

Collserola, aquesta tarda.



Arbre florit...



...i arbre nevat.



Gotes.




La Torre.



Vistes al mar.




I au, escales avall de Vallvidrera a Sarrià i... premi!

Joaquim Amat-Piniella

Un article per difondre sobre un home molt poc conegut i la seva obra.

Rescatar de l'oblit el català de Mauthausen

Avui comencen els actes de celebració del centenari de Joaquim Amat-Piniella, l'autor de 'K.L. Reich'

SÍLVA MARIMON
Barcelona. Ara, 21/02/2013
"L'Amat era un home extraordinari. És de les poques persones que a mi realment m'han impressionat, perquè cada vegada és més difícil trobar gent que vessi humanitat... Amb l'Amat hi havia alguna cosa de sorprenent, hi havia alguna força interior, que és el que em va fer seguir-lo i anar parlant amb ell", deia l'escriptora Montserrat Roig. De fet, va ser després de conèixer Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), que Roig es va decidir a escriure Els catalans als camps nazis. Avui comencen els actes de celebració del centenari del naixement d'Amat-Piniella, l'autor de K.L. Reich, un dels testimonis catalans més importants de l'infern dels camps nazis.


És una figura doblement oblidada: el franquisme el va enviar a l'ostracisme i en democràcia tampoc s'ha fet gaire més per difondre la seva obra. "K.L. Reich és coneix poc i molt malament", explica Marta Marín-Dòmine, professora de literatura concentracionària a la Wilfrid Laurier University del Canadà. Ella ha estat batallant perquè l'obra d'Amat-Piniella pugui traspassar les fronteres. Se n'ha sortit. K.L. Reich serà traduït a l'anglès i al francès per primera vegada. No és l'única novetat que presenta l'any en què Manresa celebra el centenari d'un dels seus autors més tràgics.

El pijama amb forats de trets

"Ens van dur una mena de pijames fets amb roba ratllada de cotó. Estaven foradats i recosits per tot arreu. En molts d'ells encara es veia la sang, perquè els havia dut gent que havia estat afusellada, assassinada. Encara s'hi veien els forats dels trets", explicava Amat-Piniella. L'escriptor vomita la seva experiència a Mauthausen en un descans a Andorra, entre 1945 i 1946, i escriu K.L. Reich. És en forma de novel·la però els personatges són reals. La fórmula novel·lada és la millor per descriure l'infern: "És la més fidel a la veritat íntima dels que hem hagut de viure aquesta aventura", argumentava l'autor manresà. És un testimoni viu i escruixidor de la misèria, la fam i la mort que viuen entre filferrades milers de republicans. A Andorra Amat-Piniella escriu una primera introducció que no s'arribarà a publicar mai: "Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i el mariscal Pétain es negà a considerar-los voluntaris de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables!", relata.

Una obra valenta i honesta

"No té res a veure amb l'obra de Primo Levi, que és el testimoni d'un jueu, ni de Semprún, que és el d'un resistent francès. Amat-Piniella ofereix un testimoni diferent, el dels republicans, i aquest testimoni polític és el que ha interessat menys, sobretot a l'Estat -argumenta Marín-Dòmine-. És una obra molt valenta perquè mostra les desavinences dins d'un camp nazi. Sorprèn molt la reflexió que fa Amat-Piniella. És valenta i honesta. Descriu l'atracció en certs moments de tortura i també la solidaritat amb el dolor dels altres", afegeix.

L'historiador Jordi Planes, nebot de l'escriptor Ferran Planes, recorda la primera vegada que va veure Amat-Piniella: "Tenia sis o set anys. El Quim [com els amics anomenaven l'autor de K.L. Reich] acabava de tornar d'Andorra. Era l'any 1946. Es va asseure en una cadira de vímet i ho va abocar tot. Va explicar tot el que havia viscut a Mauthausen, amb normalitat, sense èpica. Jo ho escoltava com si fos un conte, però tot era real. El que més em va impressionar va ser la descripció que va fer de la mort de Pere Vives".

L'amarga ironia del perdedor

Planes recorda les tertúlies fins a les tantes del seu oncle amb Amat-Piniella i altres intel·lectuals manresans: "El Quim era el que menys parlava, el més taciturn, però quan deia alguna cosa sempre l'encertava. Els seus comentaris sempre tenien un punt d'amarga ironia".

Joaquim Amat-Piniella va aconseguir deixar enrere la mort, la fam, la impotència i la misèria del camp de concentració, però després va tenir la sensació d'haver perdut tots els trens. Com molts altres vençuts, no va poder refer ni la seva vida personal ni la literària. Havia nascut per ser escriptor. Als 17 anys ja escrivia als diaris i apuntava un gran talent. Havia estat secretari personal de Francesc Marcet, l'alcalde republicà de Manresa, des del 1932 fins al 1936. Quan va esclatar la guerra va anar al front com a tinent d'artilleria, d'allà als camps francesos d'Argelers i Sant Cebrià i més tard, el 1941, a Mauthausen. No en sortiria fins al 6 de maig del 1945. Quan va tornar va continuar escrivint, però va publicar molt poc. A partir del 1946 va viure silenciat. Sense poder tornar a la seva Manresa per raons polítiques, es va establir a Barcelona.

Va malviure fent diferents feines. Fins pocs anys abans de la seva mort, però, no va deixar la ploma. Fins i tot a Mauthausen, sobre trossets de sacs de ciment i amb un carbonet que bescanviava per la ració de pa, va escriure els poemes Les llunyanies (Columna, 1999).


LES NOVETATS EDITORIALS DEL CENTENARI

'K.L. Reich' traspassa les fronteres. "Obtenir els drets va ser fàcil i també trobar editorials interessades a traduir K.L. Reich", afirma Marta Marín-Dòmine. Aquesta professora de literatura de la Wilfrid Laurier University, al Canadà, s'ha encarregat de traduir a l'anglès K.L. Reich. La traducció veurà la llum l'octubre del 2013. L'objectiu és que circuli per les universitats angleses, nord-americanes i canadenques. També a l'octubre sortirà la versió francesa, traduïda per Laurent Gallardo, i que publicarà l'editorial Kimé. Marín-Dòmine ara està treballant a aconseguir editor per publicar la versió italiana de K.L. Reich. Així doncs, el 2013, cinquanta anys després que la novel·la fos publicada a Espanya, serà traduïda per primera vegada i coneguda més enllà dels Pirineus.

Dues edicions diferents de la mateixa novel·la. Hi ha dues edicions en català de K.L. Reich. L'una és la que va publicar Joan Sales, l'editor de Club Editor, l'any 1963, i l'altra va veure la llum amb Edicions 62 l'any 2001. En el cas de la que publica Club Editor, l'autor va tenir 17 anys per modificar el text, sobretot pel que fa a l'estil. També va haver de passar, com totes les novel·les escrites durant el franquisme, la censura. És la versió que Amat-Piniella dóna per definitiva. La versió d'Edicions 62 és la que va localitzar David Serrano en una vella maleta que guardava el fill d'Amat-Piniella. L'escriptor i supervivent de Mauthasuen la va escriure a raig, entre 1945 i 1946, molt abans que els testimonis de Primo Levi o Jorge Semprún sortissin a la llum. És una versió que Amat-Piniella mai va arribar a publicar mentre era viu.

Contes i novel·les inèdites veuen la llum. Al llarg d'aquest any es publicaran diverses reedicions i novel·les inèdites d'Amat-Piniella. Al març l'editorial mallorquina Ensiola traurà una nova edició d'El casino dels senyors. És el 1956, en la presentació d'aquesta obra en què ironitza sobre les misèries de Manresa, que Amat-Piniella és amenaçat per les autoritats franquistes manresanes i expulsat de la ciutat. Ensiola també té previst publicar al llarg del 2014 La pau a casa. Al setembre l'editorial Fonoll publicarà una altra novel·la inèdita que David Serrano va rescatar de la maleta oblidada d'Amat-Piniella: La clau de volta. El llibre explica la història de dues generacions. El pare pertany a la generació dels que van perdre la guerra, i el fill no sap per què lluitar. L'any passat Bromera va publicar Retaule en gris, un recull de contes inèdits
.
A Contra Vent publicarà els articles combatius. L'editorial A Contra Vent publica a la primavera un recull amb els articles que Joaquim Amat-Piniella va publicar entre 1930 i 1937 a la premsa, en concret al diari El Dia, que era d'Esquerra Republicana, a Manresa. Quan comença a publicar té només 17 anys. "Té un estil molt desacomplexat, no eludeix cap polèmica i és molt crític", explica Toni Mata, periodista del Regió 7 i qui ha fet la selecció dels articles. "Hi ha articles polítics, escrits en el moment en què es proclama la República, internacionals i sobretot de cultura i cinema", afegeix Mata. En total, l'edició de l'editorial A Contra Vent recull més d'un centenar d'articles escrits abans i durant el primer any de la Guerra Civil. "El que més m'ha sorprès és que és molt descarat, molt combatiu i gens ambigu, i també el fet que tot i l'edat amb què comença a treballar a El Dia, molt jove, té un gran bagatge cultural", conclou Mata.

La felicidad humana

Parla Pepe Mújica, president de l'Uruguai, 20/06/2012, Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible, Rio de Janeiro. Sobre el futur de la humanitat i de la Terra.



Núria Garcia Quera ens explica alguna cosa més sobre Mújica a la seva web Sensus.

en trànsit / Unterwegs

BARCELONA - BERLÍN - FRANKFURT ODER - BERLIN - BARCELONA
GENER 2013 / JANUAR 2013
Aeroport de Barcelona / Flughafen Barcelona







Estacions alemanyes / Deutsche Bahnhöfe











Velocitat / Schnelle









a la Rodalia de Berlín / im Umland von Berlin







el cel/ der Himmel







Flughafen Berlin-Schönefeld / Aeroport de Berlín Schönefeld

avui, des de i per Sant Llorenç del Munt

motius per a la confiança

Tenim una nova esquerra?

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 07/02/2013

Ja he escrit que em sembla que un dels resultats més significatius (tal vegada l'únic) que ha donat fins ara el moviment del 15-M ha estat la mobilització popular contra els desnonaments, que s'ha articulat a través de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Es miri com es miri, la tasca de la PAH, que ja ha aconseguit impedir que un seguit de persones acabessin al carrer, és valuosa, esforçada i meritòria. La compareixença de la seva portaveu, Ada Colau, despús-ahir al Congrés de Diputats, no va fer més que ratificar-ho: la PAH no tan sols sap actuar, sinó que també sap expressar-se. Amb algun punt fluix, això sí.

Comencem pels defectes, que són obvis: en alguns moments de la seva intervenció, Ada Colau es va deixar portar per l'emotivitat i això va fer que se li escalfés excessivament la boca. El més greu va venir quan va qualificar de "criminal" el vicepresident de l'Associació Espanyola de Banca, Javier Rodríguez Pellitero. Titllar gratuïtament algú de criminal, ni que sigui un representant de la banca, és un error massa clamorós. No s'hauria de confondre el registre oral que es pot fer servir en una assemblea amb el que és admissible en seu parlamentària, per molt lamentable que sigui l'exemple que sovint hi donen els diputats que n'ocupen els escons. La regeneració i la radicalitat democràtiques no comencen pels insults.

Ara bé, tret d'aquesta patinada -comprensible, com dèiem, per la tensió emocional del moment-, la intervenció d'Ada Colau va ser brillant. Clara, precisa, contundent i carregada dels arguments i les raons que pot esgrimir qui sap de debò de què parla. I per descomptat, comparada amb la retòrica inflada, monòtona i flatulenta que acostumen a fer servir els polítics professionals, la perorata d'Ada Colau va sonar vibrant, convençuda, nascuda de la vida i d'una percepció contrastada de la realitat. Tal com els agrada repetir als representants dels partits, Colau va parlar "de les coses que de veritat importen a la gent", però ho va fer de veres. Potser per això, a ses senyories presents a la comissió d'Economia del Congrés se'ls va fer aspre haver d'escoltar el seu parlament.

Passa una cosa semblant amb la CUP: el seu debut en l'art de la votació parlamentària, sobre la declaració de sobirania de Catalunya, va ser un galimaties de mal pair, però això no impedeix que cadascuna de les intervencions de David Fernàndez a l'hemicicle sigui un plaer per a l'orella i per a la intel·ligència: algú que parla amb claredat i amb solidesa, sense demagògia i sense preocupar-se de no destorbar els uns o els altres. Només falta que entengui que els uniformes (ni que siguin els uniformes antisistema) no signifiquen res, i que es vesteixi degudament. Però anècdotes al marge (fàcils de polir, d'altra banda), i al marge de l'empanada ideològica que sovint exhibeixen els seus seguidors (això és més delicat), Colau i Fernàndez poden perfectament representar l'emergència d'una nova esquerra a Catalunya, estimulant i promissòria. Així sia.


Compareixença d'Ada Colau al Congrés dels Diputats (05/02/2013):




Discurs de David Fernàndez al debat d'investidura (21/12/2012), al Parlament de Catalunya:

Carta a Antoni Farrés, per Albert Om

Fa tot just una setmana que es va publicar. I el que s'hi, diu avui ho podríem multiplicar per dos, o per dos-cents, o per... Persones com Antoni Farrés demostren que NO TOTS ELS POLÍTICS SÓN IGUALS!


Carta a Antoni Farrés: "Miri's aquests papers"

ALBERT OM | Ara, 26/01/2013

"Avui, amb els casos de corrupció que hi ha, molts s'haurien estalviat problemes si haguessin actuat com ell". Qui ha dit aquestes paraules és Josep Oliu, el president del Banc Sabadell. I aquest ell a qui es refereix és vostè, Antoni Farrés. El seu llegat ètic, alcalde, és més viu que mai.

Li escric aquesta carta ara que fa quatre anys de la seva mort, i encara impactat per la lectura del llibre Antoni Farrés, tal com l'hem conegut. És un treball extraordinari, en què una quarantena de persones expliquen el record que tenen de vostè. No es pensi que tot són elogis. Per això té tant valor. Perquè hi apareix gent del seu entorn íntim que explica com la seva dedicació obsessiva a la política afecta la vida familiar, com deixa de llegir, com deixa d'anar al cinema i com, en definitiva, un dia deixa de fer d'alcalde per passar a ser l'alcalde.

En el llibre hi hauria vist reflectides les llums i les ombres de la seva persona en boca de gent que l'estima molt. S'hauria adonat, però, que hi ha una cosa en què sí que coincideix tothom: l'austeritat de la seva vida i l'honestedat de la seva acció política. La seva mare recorda que vostè tornava absolutament tots els regals que li arribaven, per més insignificants que fossin. El llibre es va publicar a l'abril. Ningú deuria saber que uns mesos més tard es destaparia un cas de suposada corrupció urbanística a Sabadell. "Amb el Toni d'alcalde això no hauria passat" és un comentari habitual aquestes últimes setmanes als carrers de la seva ciutat. "No s'hi haurien atrevit", diuen. I recorden una història que vam publicar el 1995 al diari El 9 Nou, quan jo vivia i treballava a Sabadell.

Un dia, el propietari de l'empresa Copcisa es va reunir amb vostè al seu despatx. "Miri's aquests papers", li va dir el constructor mentre li allargava una carpeta. Quan vostè la va obrir, hi va trobar tres feixos de bitllets de 10.000 pessetes. Va calcular que hi havia uns tres milions. No els va acceptar. Tampoc va fer veure que allò no havia passat. Va presentar denúncia i el cas es va resoldre al jutjat amb una condemna de sis mesos de presó per a l'empresari. Algú dirà que és una anècdota. Més aviat és una referència ètica a reivindicar. La gran majoria de polítics són gent honesta. Però per què no hi hagut més denúncies com aquesta? ¿Tan insòlit és que un constructor vulgui que un alcalde es miri "aquests papers"?

I encara una altra història seva d'aquells anys. Un any per Nadal un empresari va regalar dècims de Loteria a uns quants alcaldes. Vostè el va donar a secretaria, d'altres se'l van quedar. Va acabar tocant el segon premi. Res, alcalde, que ja veu que ens en recordem molt de vostè.

(Il·lustració: ÀLEX GALLEGO)

Umberto Eco, avui a l''Ara'

En dies com els que estem vivint, convé recordar frases com l'última d'aquest article.

Que n'és, de fàcil, criticar

UMBERTO ECO | Ara, 01/02/2013

De tant en tant m'adono que alguns dels meus coetanis fan una cosa que jo no faria mai, potser perquè no han acumulat prou experiència. Així doncs, ara i aquí, em permetré sembrar unes quantes llavors de saviesa des de l'altura (i la profunditat) que m'atorga la meva llarga edat. Si algú emet un judici insultant sobre la vostra obra artística o literària, no correu a buscar el vostre advocat (fins i tot si el to de les paraules del vostre enemic ha sobrepassat la fina línia que separa la crítica de l'insult).

L'any 1958, Beniamino dal Fabbro, un crític musical italià atrevit i molt polèmic, va escriure un article en el qual massacrava l'actuació de la soprano Maria Callas, a qui respectava més aviat poc. No recordo exactament les paraules d'aquell article, però el que sí que recordo perfectament és l'epigrama que aquest personatge afable i sarcàstic va dedicar a la famosa cantant, un epigrama que va interpretar, per als seus amics, al mític Bar Jamaica de Milà: "La cantante d'Epidauro / meritava un pomidauro". Traduït, seria una cosa així: "La cantant d'Epidaure mereixia un tomacaure". Callas, que ja tenia un caràcter prou difícil, es va enfadar tant que va decidir demandar-lo.

Evidentment, el tribunal va exculpar Dal Fabbro i va reconèixer el seu dret a criticar. El més divertit de tot, però, va ser que el públic en general (que seguia l'enfrontament a la premsa però que, en realitat, tenia un coneixement més aviat pobre sobre la jurisprudència i el dret a la llibertat d'expressió) va entendre que la sentència, en comptes de confirmar el dret de Dal Fabbro a opinar, el que feia era corroborar que la soprano havia cantat malament. Al final, Maria Callas va acabar sent acusada (injustament) de mala cantant no només per un crític de música, sinó presumiblement per un tribunal italià.

Aquest és un exemple de fins a quin punt pot resultar contraproduent, per a un artista, denunciar qualsevol persona que s'atreveixi a parlar malament d'ell. El més probable és que el tribunal acabi reconeixent al crític el dret de denigrar l'obra de l'artista. I el que és pitjor: als ulls del públic en general, semblarà que el jutge considera justificat aquest menyspreu. Aquest és el corol·lari de dos principis ben antics: el primer és que, de vegades, negar una falsedat només provoca que aquesta falsedat s'escampi; el segon és que, si en algun moment us trobeu atrapats fins al coll en arenes movedisses, val més que us estigueu quiets perquè, si intenteu fer qualsevol moviment, només aconseguireu empitjorar la situació.

Així doncs, què podeu fer quan algú us insulta? Simplement, gireu full. Si sou artistes, ja deveu estar acostumats a les punyalades i les crítiques negatives, perquè, com bé deveu saber, formen part d'aquest món. L'única cosa que podeu fer és esperar que el mateix públic contradigui l'opinió d'un crític envejós. És el que va passar, per exemple, amb el compositor Louis Spohr, que va qualificar la Simfonia núm. 5 de Beethoven de "vulgar orgia de sorolls"; o amb Thomas Bailey Aldrich, que va dir d'Emily Dickinson que "la incoherència i la vaguetat dels seus versos" eren "fatals"; o, com explica una llegenda de Hollywood, aquell director de la Metro Goldwyn Mayer que després de veure una prova de Fred Astaire va comentar: "No sap actuar. No sap cantar. Lleugerament calb. Sap ballar una mica". Al cap d'un temps, milions de fans van donar a l'actor la fama que es mereixia.

Passa el mateix quan algú que competeix amb vosaltres per aconseguir un premi o alguna altra cosa emet un judici negatiu sobre la vostra feina per perjudicar-vos. Resulta igual de desagradable. Una vegada, un escriptor molt famós i amb molt de talent va criticar un llibre, l'autor del qual aspirava a aconseguir un càrrec en una universitat. Curiosament, aquest càrrec també el volia aconseguir la dona de l'escriptor crític. Les seves virtuts literàries eren innegables, però molts van considerar la seva actitud moralment censurable. Al final, la història sempre troba la manera de posar cadascú al lloc que li pertoca.

blau Oder

Ahir al migdia, un cop acabada la feina, vaig fer un bon passeig per l'Oder per acomiadar-me'n. Després, a casa, amb la tarda per davant i una mica per casualitat, vaig aprendre a fer això.

l'hivern al riu Oder / der Winter im Fluß Oder

Amb el fred intens d'aquests dies, el riu s'ha començat a glaçar...

Finalment, ahir va sortir el sol.

I l'últim dia, el blau Oder estava així.