Parla Pepe Mújica, president de l'Uruguai, 20/06/2012, Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible, Rio de Janeiro. Sobre el futur de la humanitat i de la Terra.
Núria Garcia Quera ens explica alguna cosa més sobre Mújica a la seva web Sensus.
20 de febr. 2013
17 de febr. 2013
en trànsit / Unterwegs
GENER 2013 / JANUAR 2013
Aeroport de Barcelona / Flughafen Barcelona
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Estacions alemanyes / Deutsche Bahnhöfe
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Velocitat / Schnelle
.jpg)
.jpg)
+(640x480).jpg)
.jpg)
a la Rodalia de Berlín / im Umland von Berlin
.jpg)
.jpg)
.jpg)
el cel/ der Himmel
.jpg)
+(640x420).jpg)
.jpg)
Flughafen Berlin-Schönefeld / Aeroport de Berlín Schönefeld
.jpg)
10 de febr. 2013
9 de febr. 2013
motius per a la confiança
Tenim una nova esquerra?
SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 07/02/2013
Ja he escrit que em sembla que un dels resultats més significatius (tal vegada l'únic) que ha donat fins ara el moviment del 15-M ha estat la mobilització popular contra els desnonaments, que s'ha articulat a través de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Es miri com es miri, la tasca de la PAH, que ja ha aconseguit impedir que un seguit de persones acabessin al carrer, és valuosa, esforçada i meritòria. La compareixença de la seva portaveu, Ada Colau, despús-ahir al Congrés de Diputats, no va fer més que ratificar-ho: la PAH no tan sols sap actuar, sinó que també sap expressar-se. Amb algun punt fluix, això sí.
Comencem pels defectes, que són obvis: en alguns moments de la seva intervenció, Ada Colau es va deixar portar per l'emotivitat i això va fer que se li escalfés excessivament la boca. El més greu va venir quan va qualificar de "criminal" el vicepresident de l'Associació Espanyola de Banca, Javier Rodríguez Pellitero. Titllar gratuïtament algú de criminal, ni que sigui un representant de la banca, és un error massa clamorós. No s'hauria de confondre el registre oral que es pot fer servir en una assemblea amb el que és admissible en seu parlamentària, per molt lamentable que sigui l'exemple que sovint hi donen els diputats que n'ocupen els escons. La regeneració i la radicalitat democràtiques no comencen pels insults.
Ara bé, tret d'aquesta patinada -comprensible, com dèiem, per la tensió emocional del moment-, la intervenció d'Ada Colau va ser brillant. Clara, precisa, contundent i carregada dels arguments i les raons que pot esgrimir qui sap de debò de què parla. I per descomptat, comparada amb la retòrica inflada, monòtona i flatulenta que acostumen a fer servir els polítics professionals, la perorata d'Ada Colau va sonar vibrant, convençuda, nascuda de la vida i d'una percepció contrastada de la realitat. Tal com els agrada repetir als representants dels partits, Colau va parlar "de les coses que de veritat importen a la gent", però ho va fer de veres. Potser per això, a ses senyories presents a la comissió d'Economia del Congrés se'ls va fer aspre haver d'escoltar el seu parlament.
Passa una cosa semblant amb la CUP: el seu debut en l'art de la votació parlamentària, sobre la declaració de sobirania de Catalunya, va ser un galimaties de mal pair, però això no impedeix que cadascuna de les intervencions de David Fernàndez a l'hemicicle sigui un plaer per a l'orella i per a la intel·ligència: algú que parla amb claredat i amb solidesa, sense demagògia i sense preocupar-se de no destorbar els uns o els altres. Només falta que entengui que els uniformes (ni que siguin els uniformes antisistema) no signifiquen res, i que es vesteixi degudament. Però anècdotes al marge (fàcils de polir, d'altra banda), i al marge de l'empanada ideològica que sovint exhibeixen els seus seguidors (això és més delicat), Colau i Fernàndez poden perfectament representar l'emergència d'una nova esquerra a Catalunya, estimulant i promissòria. Així sia.
Compareixença d'Ada Colau al Congrés dels Diputats (05/02/2013):
Discurs de David Fernàndez al debat d'investidura (21/12/2012), al Parlament de Catalunya:
SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 07/02/2013
Comencem pels defectes, que són obvis: en alguns moments de la seva intervenció, Ada Colau es va deixar portar per l'emotivitat i això va fer que se li escalfés excessivament la boca. El més greu va venir quan va qualificar de "criminal" el vicepresident de l'Associació Espanyola de Banca, Javier Rodríguez Pellitero. Titllar gratuïtament algú de criminal, ni que sigui un representant de la banca, és un error massa clamorós. No s'hauria de confondre el registre oral que es pot fer servir en una assemblea amb el que és admissible en seu parlamentària, per molt lamentable que sigui l'exemple que sovint hi donen els diputats que n'ocupen els escons. La regeneració i la radicalitat democràtiques no comencen pels insults.
Ara bé, tret d'aquesta patinada -comprensible, com dèiem, per la tensió emocional del moment-, la intervenció d'Ada Colau va ser brillant. Clara, precisa, contundent i carregada dels arguments i les raons que pot esgrimir qui sap de debò de què parla. I per descomptat, comparada amb la retòrica inflada, monòtona i flatulenta que acostumen a fer servir els polítics professionals, la perorata d'Ada Colau va sonar vibrant, convençuda, nascuda de la vida i d'una percepció contrastada de la realitat. Tal com els agrada repetir als representants dels partits, Colau va parlar "de les coses que de veritat importen a la gent", però ho va fer de veres. Potser per això, a ses senyories presents a la comissió d'Economia del Congrés se'ls va fer aspre haver d'escoltar el seu parlament.
Passa una cosa semblant amb la CUP: el seu debut en l'art de la votació parlamentària, sobre la declaració de sobirania de Catalunya, va ser un galimaties de mal pair, però això no impedeix que cadascuna de les intervencions de David Fernàndez a l'hemicicle sigui un plaer per a l'orella i per a la intel·ligència: algú que parla amb claredat i amb solidesa, sense demagògia i sense preocupar-se de no destorbar els uns o els altres. Només falta que entengui que els uniformes (ni que siguin els uniformes antisistema) no signifiquen res, i que es vesteixi degudament. Però anècdotes al marge (fàcils de polir, d'altra banda), i al marge de l'empanada ideològica que sovint exhibeixen els seus seguidors (això és més delicat), Colau i Fernàndez poden perfectament representar l'emergència d'una nova esquerra a Catalunya, estimulant i promissòria. Així sia.
Compareixença d'Ada Colau al Congrés dels Diputats (05/02/2013):
Discurs de David Fernàndez al debat d'investidura (21/12/2012), al Parlament de Catalunya:
2 de febr. 2013
Carta a Antoni Farrés, per Albert Om
Fa tot just una setmana que es va publicar. I el que s'hi, diu avui ho podríem multiplicar per dos, o per dos-cents, o per... Persones com Antoni Farrés demostren que NO TOTS ELS POLÍTICS SÓN IGUALS!
Carta a Antoni Farrés: "Miri's aquests papers"
ALBERT OM | Ara, 26/01/2013
"Avui, amb els casos de corrupció que hi ha, molts s'haurien estalviat problemes si haguessin actuat com ell". Qui ha dit aquestes paraules és Josep Oliu, el president del Banc Sabadell. I aquest ell a qui es refereix és vostè, Antoni Farrés. El seu llegat ètic, alcalde, és més viu que mai.
Li escric aquesta carta ara que fa quatre anys de la seva mort, i encara impactat per la lectura del llibre Antoni Farrés, tal com l'hem conegut. És un treball extraordinari, en què una quarantena de persones expliquen el record que tenen de vostè. No es pensi que tot són elogis. Per això té tant valor. Perquè hi apareix gent del seu entorn íntim que explica com la seva dedicació obsessiva a la política afecta la vida familiar, com deixa de llegir, com deixa d'anar al cinema i com, en definitiva, un dia deixa de fer d'alcalde per passar a ser l'alcalde.
En el llibre hi hauria vist reflectides les llums i les ombres de la seva persona en boca de gent que l'estima molt. S'hauria adonat, però, que hi ha una cosa en què sí que coincideix tothom: l'austeritat de la seva vida i l'honestedat de la seva acció política. La seva mare recorda que vostè tornava absolutament tots els regals que li arribaven, per més insignificants que fossin. El llibre es va publicar a l'abril. Ningú deuria saber que uns mesos més tard es destaparia un cas de suposada corrupció urbanística a Sabadell. "Amb el Toni d'alcalde això no hauria passat" és un comentari habitual aquestes últimes setmanes als carrers de la seva ciutat. "No s'hi haurien atrevit", diuen. I recorden una història que vam publicar el 1995 al diari El 9 Nou, quan jo vivia i treballava a Sabadell.
Un dia, el propietari de l'empresa Copcisa es va reunir amb vostè al seu despatx. "Miri's aquests papers", li va dir el constructor mentre li allargava una carpeta. Quan vostè la va obrir, hi va trobar tres feixos de bitllets de 10.000 pessetes. Va calcular que hi havia uns tres milions. No els va acceptar. Tampoc va fer veure que allò no havia passat. Va presentar denúncia i el cas es va resoldre al jutjat amb una condemna de sis mesos de presó per a l'empresari. Algú dirà que és una anècdota. Més aviat és una referència ètica a reivindicar. La gran majoria de polítics són gent honesta. Però per què no hi hagut més denúncies com aquesta? ¿Tan insòlit és que un constructor vulgui que un alcalde es miri "aquests papers"?
I encara una altra història seva d'aquells anys. Un any per Nadal un empresari va regalar dècims de Loteria a uns quants alcaldes. Vostè el va donar a secretaria, d'altres se'l van quedar. Va acabar tocant el segon premi. Res, alcalde, que ja veu que ens en recordem molt de vostè.
(Il·lustració: ÀLEX GALLEGO)
Carta a Antoni Farrés: "Miri's aquests papers"
ALBERT OM | Ara, 26/01/2013
Li escric aquesta carta ara que fa quatre anys de la seva mort, i encara impactat per la lectura del llibre Antoni Farrés, tal com l'hem conegut. És un treball extraordinari, en què una quarantena de persones expliquen el record que tenen de vostè. No es pensi que tot són elogis. Per això té tant valor. Perquè hi apareix gent del seu entorn íntim que explica com la seva dedicació obsessiva a la política afecta la vida familiar, com deixa de llegir, com deixa d'anar al cinema i com, en definitiva, un dia deixa de fer d'alcalde per passar a ser l'alcalde.
Un dia, el propietari de l'empresa Copcisa es va reunir amb vostè al seu despatx. "Miri's aquests papers", li va dir el constructor mentre li allargava una carpeta. Quan vostè la va obrir, hi va trobar tres feixos de bitllets de 10.000 pessetes. Va calcular que hi havia uns tres milions. No els va acceptar. Tampoc va fer veure que allò no havia passat. Va presentar denúncia i el cas es va resoldre al jutjat amb una condemna de sis mesos de presó per a l'empresari. Algú dirà que és una anècdota. Més aviat és una referència ètica a reivindicar. La gran majoria de polítics són gent honesta. Però per què no hi hagut més denúncies com aquesta? ¿Tan insòlit és que un constructor vulgui que un alcalde es miri "aquests papers"?
I encara una altra història seva d'aquells anys. Un any per Nadal un empresari va regalar dècims de Loteria a uns quants alcaldes. Vostè el va donar a secretaria, d'altres se'l van quedar. Va acabar tocant el segon premi. Res, alcalde, que ja veu que ens en recordem molt de vostè.
(Il·lustració: ÀLEX GALLEGO)
1 de febr. 2013
Umberto Eco, avui a l''Ara'
En dies com els que estem vivint, convé recordar frases com l'última d'aquest article.
Que n'és, de fàcil, criticar
UMBERTO ECO | Ara, 01/02/2013
De tant en tant m'adono que alguns dels meus coetanis fan una cosa que jo no faria mai, potser perquè no han acumulat prou experiència. Així doncs, ara i aquí, em permetré sembrar unes quantes llavors de saviesa des de l'altura (i la profunditat) que m'atorga la meva llarga edat. Si algú emet un judici insultant sobre la vostra obra artística o literària, no correu a buscar el vostre advocat (fins i tot si el to de les paraules del vostre enemic ha sobrepassat la fina línia que separa la crítica de l'insult).
L'any 1958, Beniamino dal Fabbro, un crític musical italià atrevit i molt polèmic, va escriure un article en el qual massacrava l'actuació de la soprano Maria Callas, a qui respectava més aviat poc. No recordo exactament les paraules d'aquell article, però el que sí que recordo perfectament és l'epigrama que aquest personatge afable i sarcàstic va dedicar a la famosa cantant, un epigrama que va interpretar, per als seus amics, al mític Bar Jamaica de Milà: "La cantante d'Epidauro / meritava un pomidauro". Traduït, seria una cosa així: "La cantant d'Epidaure mereixia un tomacaure". Callas, que ja tenia un caràcter prou difícil, es va enfadar tant que va decidir demandar-lo.
Evidentment, el tribunal va exculpar Dal Fabbro i va reconèixer el seu dret a criticar. El més divertit de tot, però, va ser que el públic en general (que seguia l'enfrontament a la premsa però que, en realitat, tenia un coneixement més aviat pobre sobre la jurisprudència i el dret a la llibertat d'expressió) va entendre que la sentència, en comptes de confirmar el dret de Dal Fabbro a opinar, el que feia era corroborar que la soprano havia cantat malament. Al final, Maria Callas va acabar sent acusada (injustament) de mala cantant no només per un crític de música, sinó presumiblement per un tribunal italià.
Aquest és un exemple de fins a quin punt pot resultar contraproduent, per a un artista, denunciar qualsevol persona que s'atreveixi a parlar malament d'ell. El més probable és que el tribunal acabi reconeixent al crític el dret de denigrar l'obra de l'artista. I el que és pitjor: als ulls del públic en general, semblarà que el jutge considera justificat aquest menyspreu. Aquest és el corol·lari de dos principis ben antics: el primer és que, de vegades, negar una falsedat només provoca que aquesta falsedat s'escampi; el segon és que, si en algun moment us trobeu atrapats fins al coll en arenes movedisses, val més que us estigueu quiets perquè, si intenteu fer qualsevol moviment, només aconseguireu empitjorar la situació.
Així doncs, què podeu fer quan algú us insulta? Simplement, gireu full. Si sou artistes, ja deveu estar acostumats a les punyalades i les crítiques negatives, perquè, com bé deveu saber, formen part d'aquest món. L'única cosa que podeu fer és esperar que el mateix públic contradigui l'opinió d'un crític envejós. És el que va passar, per exemple, amb el compositor Louis Spohr, que va qualificar la Simfonia núm. 5 de Beethoven de "vulgar orgia de sorolls"; o amb Thomas Bailey Aldrich, que va dir d'Emily Dickinson que "la incoherència i la vaguetat dels seus versos" eren "fatals"; o, com explica una llegenda de Hollywood, aquell director de la Metro Goldwyn Mayer que després de veure una prova de Fred Astaire va comentar: "No sap actuar. No sap cantar. Lleugerament calb. Sap ballar una mica". Al cap d'un temps, milions de fans van donar a l'actor la fama que es mereixia.
Passa el mateix quan algú que competeix amb vosaltres per aconseguir un premi o alguna altra cosa emet un judici negatiu sobre la vostra feina per perjudicar-vos. Resulta igual de desagradable. Una vegada, un escriptor molt famós i amb molt de talent va criticar un llibre, l'autor del qual aspirava a aconseguir un càrrec en una universitat. Curiosament, aquest càrrec també el volia aconseguir la dona de l'escriptor crític. Les seves virtuts literàries eren innegables, però molts van considerar la seva actitud moralment censurable. Al final, la història sempre troba la manera de posar cadascú al lloc que li pertoca.
Que n'és, de fàcil, criticar
UMBERTO ECO | Ara, 01/02/2013
L'any 1958, Beniamino dal Fabbro, un crític musical italià atrevit i molt polèmic, va escriure un article en el qual massacrava l'actuació de la soprano Maria Callas, a qui respectava més aviat poc. No recordo exactament les paraules d'aquell article, però el que sí que recordo perfectament és l'epigrama que aquest personatge afable i sarcàstic va dedicar a la famosa cantant, un epigrama que va interpretar, per als seus amics, al mític Bar Jamaica de Milà: "La cantante d'Epidauro / meritava un pomidauro". Traduït, seria una cosa així: "La cantant d'Epidaure mereixia un tomacaure". Callas, que ja tenia un caràcter prou difícil, es va enfadar tant que va decidir demandar-lo.
Evidentment, el tribunal va exculpar Dal Fabbro i va reconèixer el seu dret a criticar. El més divertit de tot, però, va ser que el públic en general (que seguia l'enfrontament a la premsa però que, en realitat, tenia un coneixement més aviat pobre sobre la jurisprudència i el dret a la llibertat d'expressió) va entendre que la sentència, en comptes de confirmar el dret de Dal Fabbro a opinar, el que feia era corroborar que la soprano havia cantat malament. Al final, Maria Callas va acabar sent acusada (injustament) de mala cantant no només per un crític de música, sinó presumiblement per un tribunal italià.
Aquest és un exemple de fins a quin punt pot resultar contraproduent, per a un artista, denunciar qualsevol persona que s'atreveixi a parlar malament d'ell. El més probable és que el tribunal acabi reconeixent al crític el dret de denigrar l'obra de l'artista. I el que és pitjor: als ulls del públic en general, semblarà que el jutge considera justificat aquest menyspreu. Aquest és el corol·lari de dos principis ben antics: el primer és que, de vegades, negar una falsedat només provoca que aquesta falsedat s'escampi; el segon és que, si en algun moment us trobeu atrapats fins al coll en arenes movedisses, val més que us estigueu quiets perquè, si intenteu fer qualsevol moviment, només aconseguireu empitjorar la situació.
Així doncs, què podeu fer quan algú us insulta? Simplement, gireu full. Si sou artistes, ja deveu estar acostumats a les punyalades i les crítiques negatives, perquè, com bé deveu saber, formen part d'aquest món. L'única cosa que podeu fer és esperar que el mateix públic contradigui l'opinió d'un crític envejós. És el que va passar, per exemple, amb el compositor Louis Spohr, que va qualificar la Simfonia núm. 5 de Beethoven de "vulgar orgia de sorolls"; o amb Thomas Bailey Aldrich, que va dir d'Emily Dickinson que "la incoherència i la vaguetat dels seus versos" eren "fatals"; o, com explica una llegenda de Hollywood, aquell director de la Metro Goldwyn Mayer que després de veure una prova de Fred Astaire va comentar: "No sap actuar. No sap cantar. Lleugerament calb. Sap ballar una mica". Al cap d'un temps, milions de fans van donar a l'actor la fama que es mereixia.
Passa el mateix quan algú que competeix amb vosaltres per aconseguir un premi o alguna altra cosa emet un judici negatiu sobre la vostra feina per perjudicar-vos. Resulta igual de desagradable. Una vegada, un escriptor molt famós i amb molt de talent va criticar un llibre, l'autor del qual aspirava a aconseguir un càrrec en una universitat. Curiosament, aquest càrrec també el volia aconseguir la dona de l'escriptor crític. Les seves virtuts literàries eren innegables, però molts van considerar la seva actitud moralment censurable. Al final, la història sempre troba la manera de posar cadascú al lloc que li pertoca.
27 de gen. 2013
blau Oder
Ahir al migdia, un cop acabada la feina, vaig fer un bon passeig per l'Oder per acomiadar-me'n. Després, a casa, amb la tarda per davant i una mica per casualitat, vaig aprendre a fer això.
26 de gen. 2013
l'hivern al riu Oder / der Winter im Fluß Oder
Amb el fred intens d'aquests dies, el riu s'ha començat a glaçar...
Finalment, ahir va sortir el sol.
I l'últim dia, el blau Oder estava així.
Finalment, ahir va sortir el sol.
I l'últim dia, el blau Oder estava així.
25 de gen. 2013
Berlín de nit / Berlin nachts
Ella, noch einmal...
Ben a prop, l'hotel Adlon, un dels escenaris per on es mou Bernie Gunther (arregladet, esclar)...
La Philharmonie, amb l'edifici del Deutsche Bahn al fons a la dreta, a Potsdamerplatz.
Per allà a prop...
La cúpula de l'edifici de la Sony, a Potsdamerplatz.
La Sony i els voltants.
I la nineta dels meus ulls berlinesa, la Fernsehturm. No em canso de mirar-la, ni de fer-li fotos...
Ben a prop, l'hotel Adlon, un dels escenaris per on es mou Bernie Gunther (arregladet, esclar)...
La Philharmonie, amb l'edifici del Deutsche Bahn al fons a la dreta, a Potsdamerplatz.
Per allà a prop...
La cúpula de l'edifici de la Sony, a Potsdamerplatz.
La Sony i els voltants.
I la nineta dels meus ulls berlinesa, la Fernsehturm. No em canso de mirar-la, ni de fer-li fotos...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)