la primavera a Ulldemolins

El poble des del camí d'Albarca, a la falda del massís del Montsant.

Al fons, la serra de la Llena.

En el mateix camí, una roca despresa del massís fa pocs anys,

en una esllavissada.

El molí del Pont, al costat del riu Montsant.

Jo sempre l'he vist en ruïnes.

Pujant cap a la serra de la Llena des del riu Montsant pel camí Ral.

Un tram del mateix camí, encara empedrat.

El poble, amb el Montsant al fons, des del peu de la serra de la Llena.

Flors a la rodalia del poble, cap a ponent,

amb el Montsant al fons.

Ponent, amb el congost de Fraguerau

al davant, on s'ajunten el Montsant (esquerra)

i la Llena (dreta).

El riu Montsant des del Molí de l'Espasa,
a prop del congost de Fraguerau.

El Molí de l'Espasa, on el riuet del Teix (dreta)

desemboca al Montsant (centre).

Les Crestes del Blai, a la serra de la Llena.

El cementiri, amb la serra de la Llena al fons.

ametllers florits a Ulldemolins

La setmana passada a Ulldemolins (Priorat, al peu del Montsant) els ametllers encara estaven florits. Molt florits. De lluny o de prop, són un esclat de primavera i bellesa que a vegades arriba a ser corprenedor. Algun cop aquests esclats fins i tot es deixen captar per la càmera.

  

.

la mona d'aquest any

L'any passat vaig fer una mona mig tradicional mig "cubista". Aquest any les formes han sigut més normaletes, però és una mona de les d'ara, tipus pastís.

Ingredients

• 3 ous grossos o 4 de petits
• 1 iogurt natural
• 2-3 gots de iogurt de sucre
• 1 got de iogurt d'oli d'oliva verge extra (a casa, DO Siurana)
• 3 gots de iogurt de farina (jo n'hi poso un de farina blanca, un de farina integral i un de farina de blat de moro)
• 200 g d'avellanes crues (DOP avellana de Reus)
• 1 pell de llimona
• 1 sobre de llevat
• cobertura de xocolata
• melmelada de gerds (o una altra que us agradi)


Preparació

1. Escalfem el forn, dalt i baix, a 190 ºC.

2. Piquem les avellanes ben fines.

3. Batem, a mà o a màquina, els ous i el sucre fins que estiguin escumosos; després hi anem afegint l'oli, el iogurt, la farina tamisada barrejada amb el llevat, i la llimona. Al final, hi afegim les avellanes.

4. Untem un motllo amb oli o mantega i l'enfarinem. Hi tirem la massa.

5. Abaixem el forn a 170 ºC, el posem a escalfar només per baix i hi fiquem el motllo. S'hi haurà d'estar uns 40 minuts.

6. Un cop fora del forn, deixem refredar el pa de pessic i, un cop fred, l'obrim per la meitat amb un ganivet llarg i de serra, per poder-lo farcir.

7. Untem la meitat de sota del pa de pessic amb la melmelada i la tapem amb l'altra meitat.

8. Desfem la xocolata al microones o al bany maria i l'escampem amb una espàtula per damunt de la mona.

Ja la podem guarnir amb plomes, pollets, ous de Pasqua o el que vulguem. Jo hi he posat nous i plomes.

Variants:

1. Aquesta recepta admet una versió similar a la del cóc ràpid amb torró: en lloc de les avellanes s'hi poden posar 200 g de torró de xixona (o d'un altre). En aquest cas, convé reduir el sucre a 2 gots.

2. També podem posar-hi un iogurt de fruita, i en aquest cas no caldrà llimona.

.

final d'hivern a Collserola

De Vil·la Joana a Sant Cugat, fent alguna volteta involuntària per l'Arrabassada i una mica de marrada per Sant Medir.

La llum del matí pujant cap a Vil·la Joana.

El perfil de la serra.

Montserrat des de Collserola.

La flora (i una miqueta de fauna). 

El pi d'en Xandri, de 23 metres d'alt i més de 230 anys d'edat.

 El monestir de Sant Cugat.

coc ràpid amb torró

¿Encara teniu alguna mitja barra de torró pul·lulant per la cuina o el menjador? Si és així, deu ser que ja no us ve gens de gust menjar-ne –normal– però alhora sou incapaços de llençar menjar en bon estat. Aquesta recepta és una bona manera de resoldre-ho.



Ingredients

• 5 ous

• 300 g de farina de blat (pot ser blanca, integral o una barreja; o un terç de cada i el tercer, de blat de moro)

• 200 g de torró (mitja barra de les petites; pot ser de xixona, d'alacant, de gema...)

• 100 g de sucre moreno (o 150 g si voleu que el coc quedi més dolç)

• 120 ml de llet

• 120 ml d'oli d'oliva verge extra (a casa, Siurana)

• 1 sobre de llevat tipus Royal

• la pell d'una llimona ratllada


Preparació

1. Esmicolem el torró (amb la picadora elèctrica o a mà).

2. Barregem (a mà o amb la batedora elèctrica) els ous i el sucre, i quan està ben escumós hi afegim la llet i l'oli.

3. Tamisem la farina barrejada amb el llevat i ratllem la pell de llimona.

4. Engeguem el forn i l'escalfem a 190 graus per dalt i baix.

5. Afegim la farina i la llimona a la massa, i finalment el torró esmicolat.

6. Untem un motllo amb oli o mantega i l'enfarinem. Hi aboquem la massa.

7. Fiquem el motllo al forn i l'abaixem a 170 graus, ara només per sota (si no, el coc no pujarà).

8. Ho anem vigilant. Estarà fet al cap de 40 minuts, aproximadament.

dues fotos separades per 21 anys

La primera la vaig fer jo durant el pont de la Puríssima del 1993 i va servir per felicitar el Nadal i l'any nou a la família. La segona la van fer ells durant les passades vacances de Nadal per fer aquest petit muntatge. A la primera ell fa cara de "ai, mare meva, què fa, aquesta, ara!", i ella de "¿eh que ho faig bé?". A la segona a mi em fa l'efecte que, per dins, tots dos s'estan fent un bon tip de riure. I tots nosaltres ens el fem cada vegada que les mirem.

Sánchez Piñol i 'La Vanguardia'

L'article (el segon) que La Vanguardia ha censurat a Albert Sánchez Piñol, i que ha fet que deixi de col·laborar amb aquest diari. És un article francament brillant. L'ha publicat al seu Facebook amb el permís per reproduir-lo lliurement.


Zarzalejos, lejos, lejos

¿Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d’animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi el que passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cada una de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.

El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l’enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l’assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d’estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.

Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d’elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne exdirector de l’'Abc' al·lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble com immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.

A Madrid, la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l’aznarià podia ser capaç de crear el vocable 'pancartero'. I Zarzalejos ve d’aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l’arc de Sant Martí.

Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: “N’està segur, que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d’una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?” Resposta: “Per descomptat”. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. “Ah, no, això no”, va confessar, tot cofoi: “Cap ni un”. El que importava era l’apostolat.

Però tornem a la qüestió del principi: hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d’ideòleg arcaic i periclitat?

En un relat autobiogràfic, Herman Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l’habitació contigua s’hi instal·la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l’estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l’holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: "I si per un instant, només un, substitueixo l’odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l’holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l’havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d’una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L’estima. Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.

Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d’un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: “Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!”. (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: “No, jove, no; els d’aquí davant són els nostres adversaris. L’enemic seu darrere nostre”.

Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d’aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més.) Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l’atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d’un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: "calvorotas [sic], mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos [sic], Carcalejos [sic]" i, per acabar-ho de rematar, "despojo intelectual" i "detritus humano". Amén.


Molt bé: l’estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se’ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un “ambient crispat”, llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, no es podria dedicar una mica més als seus enemics?".

Badalona

Fa uns dies, un dissabte, me'n vaig anar a Badalona amb la idea de fotografiar les barques que havia vist a vegades des del tren i el pont del Petroli, que des del tren quasi no es veu però que havia vist a vegades als diaris. També em vaig trobar la fàbrica de l'anís del Mono, que ja sabia que era allà. Era un dia de molt de sol, però, al final del passeig, del Maresme van arribar uns núvols de tempesta que no sé si van arribar a descarregar, perquè me'n vaig tornar cap a Barcelona.

brownie

És un dels pastissos que tenen més èxit a casa, i si no el faig més sovint és sobretot per raons dietètiques: és una autèntica bomba calòrica i de greixos de tota mena. Sigui com sigui, com que és boníssim i amb mesura es pot menjar de tot, aquí teniu la meva recepta.

Ingredients

150 g de xocolata negra per fondre
200 g d'ametlles (la marcona és la clàssica), d'avellanes, de nous o d'una barreja d'aquestes fruites seques (en la barreja també s'hi poden posar pinyons); senceres o a trossos grossos; del país
250 g de mantega tova
5 ous mitjans o 4 de grossos
250 g de sucre moreno
120 g de farina de blat blanca



Preparació

 1. Foneu la xocolata al microones o al bany maria.

2. Desfeu la mantega al microones (o, amb temps, a temperatura ambient) fins que tingui una textura de pomada, però no pas líquida. Això és important per a la textura final!

3. Bateu els ous afegint-hi el sucre a poc a poc; després la mantega i la xocolata tèbies, i per acabar, la farina tamisada. Aquest pas es pot fer amb el batedor manual o amb la batedora elèctrica.

4. Barregeu la fruita seca amb la barreja anterior fins que quedi ben repartida.

5. Engreixeu un motllo amb oli o mantega i poseu-hi una capa fina de farina. També es pot cobrir de paper de forn.

6. Aboqueu la massa al motllo i alliseu-la amb una espàtula o un ganivet. Abans d'enfornar-la, ha de tenir un  gruix d'entre un i dos dits d'alt. 

7. Jo fico el motllo al forn sense preescalfar. A 180 ºC amb aire (o turbo), i l'hi deixo 20 minuts. A partir d'aquest moment, comproveu si el brownie ja està cuit punxant-lo amb una forquilla o un escuradents. No ha de quedar ni cru ni ressec. Si ha pujat (després baixa) i ha fet una crosteta molt fina, això també vol dir que ja està fet.

9. Un cop fred, es pot menjar com a postres o tallat a rectangles com si fossin galetes. Com a postres, és molt bo combinat amb gelat de cafè o vainilla, o amb sorbet de gerds o mango.

10. Si el talleu a rectangles i creieu que ha de durar més enllà d'unes hores (no sempre passa), guardeu-lo dins una capsa metàl·lica o una carmanyola de vidre.

11. A diferència d'altres receptes de pastissos, en aquesta la mantega no es pot substituir per oli d'oliva.

Podeu trobar més receptes clicant a l'etiqueta "receptes" d'aquí a la dreta.