adéu, adéu, Madiba

Recordo perfectament, com si fos ara, el dia, el moment, que Nelson Mandela va sortir de la presó. Ho van transmetre en directe per la televisió. Jo tenia por que hi hagués algú amagat per allà que el matés d'un tret, com havien fet amb John F. Kennedy i amb Martin Luther King. Però no. Mandela va ser president de Sud-àfrica i ha viscut fins als 95 anys.

Però Nelson Mandela havia passat 27 anys --aviat és dit: 27 anys; ¿hi ha res que pugui merèixer més respecte?-- a la presó abans d'aconseguir que al seu país s'abolís l'apartheid, la discriminació dels negres, l'esclavitud.

Avui la xarxa va plena de citacions seves, de mostres de reconeixement a la seva figura exemplar. Com a petit homenatge, aquí teniu alguna d'aquestes citacions; una de les cançons que va inspirar, potser la més coneguda; i una breu valoració de Barack Obama, el primer president negre dels Estats Units.

"He après que el coratge no és l'absència de por, sinó el triomf sobre la por. És valent, no qui no té por, sinó qui venç la por."

"Hem de fer servir el temps amb saviesa i adonar-nos que sempre és el moment oportú de fer bé les coses."

"Tot és impossible fins que passa."

"Els veritables líders han d'estar disposats a sacrificar-ho tot per la llibertat del seu poble."

"Podem canviar el món i fer-ne un lloc millor. És a les nostres mans."

"L'educació és la millor arma que podem fer servir per canviar el món."

"El meu ideal més preuat és el d'una societat lliure i democràtica on tots puguem viure amb harmonia i amb les mateixes oportunitats."




"Let us pause and give thanks for the fact that Nelson Mandela lived —a man who took history in his hands and bent the arc of the moral universe toward justice." (Barack Obama)

46664

Adéu, Madiba.



.

Antón Costas, a l''Ara'

A mi llegir i escoltar aquest home m'agrada: tant si hi estic d'acord com si no, aprenc coses i em fa pensar. A la versió escrita de l'entrevista hi ha un nosaltres que no queda clar qui és (ai, el control de la dixi), però en el vídeo queda més clar: ell diu que és la societat.



Antón Costas: "Encara estem malament, però anem bé perquè l'actitud és bona"

ANTONI BASSAS | Ara, 01/12/2013

El professor Fabián Estapé va escriure a les seves memòries: "L'escola que jo vaig crear a la facultat d'econòmiques segueix a través del cervell d'un gallec finíssim de la mateixa promoció que Josep Piqué i Anna Birulés, que es diu Antón Costas. Costas garanteix que el Cercle d'Economia estigui inspirat per la influència universitària". Semblen paraules retroactives del nostre estimat professor.

És veritat, i no ho recordava. Vaig estudiar una enginyeria, i volia venir a Barcelona a conèixer la que en aquella època era l'única part europea d'Espanya i a estudiar-hi economia. I Estapé se'm va guanyar des del primer moment, era una ment privilegiada. Un dia em va dir: "Xaval, si vols fer política vés-te'n amb aquell catedràtic. Si vols fer diners, vés-te'n amb aquell altre. Si vols fer economia, vine amb mi". I em vaig quedar amb ell. Fabián Estapé és el meu mestre. Entenia la docència com una tasca d'obrir portes mentals.

¿I això és el que vol fer ara amb el Cercle d'Economia, obrir portes?

La nostra funció és contribuir a modernitzar i dinamitzar la societat. I avui això passa per repensar el nostre model productiu. Tenim el risc de creure que posant molts diners per millorar la formació dels treballadors l'economia ja funcionarà bé. Però, en realitat, hem de tornar a reindustrialitzar el país, perquè la indústria és la que pot generar l'ocupació més adequada a la formació que té la nostra població.

Tornar a la manufactura?

Desenvolupar la nova indústria. Mercadona és nova indústria. Perquè les grans cadenes de venda al detall ja han estandarditzat els seus processos productius i de gestió com ho fan la Seat o la Nissan, la vella indústria manufacturera. Indústria nova és també el turisme, quan una cadena hotelera és capaç d'estandarditzar els seus processos de gestió.

Em pregunto si això és possible per a Catalunya o per als Estats Units, tenint en compte que els salaris de la Xina o de l'Àfrica sempre seran més baixos.

Crec que podrem competir-hi. Perquè ells ja estan apujant els salaris. I als Estats Units han comprovat en sectors d'alta tecnologia que hi ha hagut fracassos espectaculars, perquè han externalitzat la manufactura del disseny, i quan allunyes la R+D de la fàbrica perds capacitat d'invenció.

"Dissenyat a Califòrnia, fabricat a la Xina", que diu Apple. ¿I el turisme? ¿Ens acabarà convertint en els cambrers de BCN World?

Miri, el turisme pot ser com el colesterol, n'hi ha del bo i n'hi ha del dolent. Dolent vull dir... barriobajero , de contractes de zero hores, en què la gent jove ha d'estar com estaven els temporers del camp, a la plaça del poble, esperant tot el dia que els contractessin. Les cadenes de venda al detall, tant en l'alimentació com en el tèxtil, són una de les esperances que tenim, perquè generen llocs de treball de gent amb educació secundària, que és el que necessita la nostra economia en les pròximes dècades. Només amb enginyers o graduats universitaris ens estem equivocant espectacularment. En l'educació secundària hi ha la nostra font de riquesa.

M'imagino uns pares que estiguin llegint l'entrevista, o els joves... Quin futur laboral li espera a un jove que es quedi en els estudis secundaris?

Jo crec que molt bo. Per què em fa aquesta pregunta?

Perquè, en general, com més bona formació tinguis, millor serà el salari.

Sí, però la formació professional de grau superior també dóna aquests millors salaris, equivalents als d'un enginyer. Miri, a Alemanya tenen, més o menys, un 20% de gent amb formació superior, un 60% de secundària i un 20% de primària. 20-60-20. A Espanya, 50-10-40. És una mala estructura. L'educació secundària de grau superior dóna contractes de treball estables i salaris adequats.

Qui ha de crear aquests llocs de treball? L'Estat? Els emprenedors?

La societat. Quan un país i els seus líders creuen que ja vindran les pressions des de fora -com ens ha passat a Espanya els últims 10-12 anys des de l'arribada de l'euro-, i que els ciutadans estaran disposats a fer tots aquells canvis necessaris, ens equivoquem del tot. Hem fracassat. I, en canvi, a finals dels anys 70, amb la sortida del franquisme, i l'inici de la democràcia...

...Pactes de la Moncloa...

...ningú ens hi obligava, i tot i això ho vam fer, i vam tenir capacitat de canvi. I probablement van ser els 20-30 anys millors de la nostra història. I cada país ha de trobar el seu model. No és com importar un cotxe. Les institucions, el model de societat, això és experimentació interna. I els països que ho aconsegueixen van bé, i els que no, no van tan bé.

¿Com podem recuperar l'entusiasme i l'assumpció de la nostra pròpia responsabilitat? L'altre dia el politòleg Moisés Naím deia que veia Espanya o Itàlia com una família a qui se li ha mort un familiar i encara està de dol.

Doncs jo vaig anar ahir a la nit a una jornada empresarial i, en general, a tot arreu hi trobo un estat d'ànim que no queda reflectit en l'opinió de Naím.

És millor?

És millor. A mi m'agrada la novel·la negra i Sherlock Holmes sempre li diu a Watson: "És molt complicat fer teoria sense abans veure les dades". És fàcil tenir opinions que semblin sensates... però vostè ha vist les dades?

26% d'atur, senyor Costas.

Sí, l'atur juvenil és el doble que el general. Però és igual a tot Europa. Nosaltres més, perquè ens oblidem que hem estat l'únic país de l'OCDE que en tan sols sis anys va augmentar la població en sis milions de persones, una població activa que se'n va anar a la construcció. I no crec que siguem malgastadors. No tinguem la síndrome de Berlín, com a sinònim de síndrome d'Estocolm, quan el segrestat acaba entenent les motivacions del segrestador. Això ens passa ara, que les elits han fet seves les explicacions germàniques a les causes de la crisi creditícia-financera a Espanya. Aquest país, diuen, no té emprenedoria. ¿Sap el nombre d'empreses que s'estan creant aquí? El més alt d'Europa en els últims quatre anys.

No estem tan malament?

Encara estem malament, però anem bé. Perquè l'actitud és bona.

Ho diu perquè repunta la despesa familiar, la inflació està allunyant el fantasma de la deflació, el PIB dóna senyals de vida...

I més coses. L'exportació és una meravella. Som l'Alemanya de la primera dècada del segle XXI.

Segons l'FMI, l'atur del 2017 o el 2018 no serà gaire millor que el d'ara.

D'acord. S'ha acabat la crisi? No, s'ha acabat la recessió. La crisi, no. Jo, per definició de crisi, agafo la que ha fet Ben Bernanke, el president de la Reserva Federal dels EUA: "Farem tot el que calgui durant tot el temps que calgui fins que l'atur als Estats Units baixi del 7,5%". La crisi s'acabarà als EUA quan l'atur baixi del 7,5%. Que el BCE digui alguna cosa similar a Europa.

Em fa l'efecte que a vostè Angela Merkel no li cau gens bé.

No, no em cau bé el banc central alemany, el Bundesbank. A Merkel no la jutjo, perquè no la puc votar. La senyora Merkel es deu als que l'elegeixen, no als que no l'elegim. En canvi, el Bundesbank no ha entès que ja no és el banc central d'Europa.

I què fa el BCE que no li agradi?

El BCE era, i en part és, com una mena de banc de sang gestionat per testimonis de Jehovà, a qui la religió els impedeix fer transfusions. Una barbaritat! Del 2010 al 2012, els governs i les institucions europees van portar l'economia a una segona recessió que era evitable. La recessió del 2008-2009 era inevitable. La segona, no.

¿L'entrada de l'SPD en el govern de Merkel li genera alguna esperança?

A curt termini, no. Ara, per als sis milions i escaig d'alemanys amb ingressos inferiors a 500 euros, la idea del salari mínim és important. I ho pot ser també per a la resta d'europeus, perquè tendirà a elevar els sous i el consum alemanys, i això equilibrarà la balança de pagaments, que és insostenible. Alemanya, igual que la Xina, no pot pretendre viure contínuament d'un superàvit excessiu! La UE impedeix dèficits excessius i superàvits excessius. Però, com que les autoritats europees són guenyes, tan sols veiem els dèficits excessius.

Al principi m'ha dit que va venir a Barcelona, que aleshores era l'única part europea d'Espanya. ¿Com és ara Barcelona?

Menys meritocràtica que llavors. Una ciutat progressa quan atreu gent jove que creu que hi pot construir el niu per al seu futur. Avui trobo joves d'Espanya i de la resta d'Europa que, tot i que Barcelona segueix sent un lloc molt atractiu, es retenen una mica de venir. Tot i això, Barcelona i Catalunya segueixen sent la part d'Espanya amb més capacitat de rebel·lió davant un escenari trist, que no dóna senyals de futur esperançadors. I això m'agrada molt.

Una societat inconformista.

Sí. I on no hi ha dissidència no hi ha avenç. La vida és una barreja estranya entre tradició i dissidència. Un país tradicionalista no tindrà futur. Un país dissident, malament, perquè el desordre és massa gran. Aquesta barreja de tradició i dissidència no és fàcil d'obtenir. Però quan s'aconsegueix és una benedicció del cel.

Si a un gallec com vostè Mariano Rajoy li preguntés: " Antón, qué hacemos con Cataluña? ", vostè què li recomanaria?

Escoltar. Escoltar i actuar.

Escoltar què, exactament?

La reclamació que associa el seu benestar a la idea que ha de sortir per trobar un nou camí perquè aquí no hi veu futur. Cal respondre a això. Si vostè no està d'acord que la sortida d'Espanya és el camí adequat, m'ha de posar al davant un projecte de vida en comú il·lusionador, que em faci pensar que anant junts jo puc millorar, i que tinc més assegurat el meu futur. Si no, si vostè no és capaç de fer-ho, per por, per incomprensió, o perquè no té projecte, doncs miri, tampoc té dret a la crítica.

Com creu que acabarem?

Kavafis, Ítaca : "Desitja que el camí sigui llarg". Jo crec que ho solucionarem, com a finals dels anys 70 en la sortida del franquisme, però això exigeix diàleg, temps i paciència. El viatge a Ítaca, si és ràpid, és perillós. Si volem escurçar molt els temps, hi ha riscos. Però els acceptaré si el mecanisme de presa de decisions és l'adequat.

Entrevista escrita i vídeo complet, aquí.

focaccia de ceba i parmesà amb tomàquets secs a la massa

Ingredients

Per a la massa:

400 g de farina de força (per fer pa o pizza)
200-220 dl d'aigua tèbia (dependrà de la farina)
12,5 g de llevat de forner (mitja peça)
10 g de sal (o menys, o gens, si no voleu que quedi gaire salada: la resta d'ingredients ja són prou gustosos)
un pessic de sucre

40 dl d'oli d'oliva verge (DO Siurana)
7-8 tomàquets secs


Per posar-hi a sobre:

3 cebes mitjanes
100 g de formatge parmesà
orenga


Elaboració

1. Desfeu el llevat en una mica de l'aigua tèbia (que no cremi).

2. Barregeu en un bol gran la farina, el llevat, l'oli, la sal, el sucre i l'aigua (no tota, de moment). Un cop la massa es pugui pastar i no s'enganxi als dits, deixeu d'afegir-hi aigua. Pasteu-la uns 6 minuts.

3. Piqueu els tomàquets secs amb la picadora o talleu-los ben petits amb unes tisores. Afegiu-los a la massa ben escampats.

4. Deixeu reposar la massa tapada 20 minuts.

5. Mentrestant ratlleu el parmesà.

6. Estireu la massa en una safata gran d'anar al forn coberta amb paper sulfuritzat (o greixada i enfarinada). Primer amb el corró i després, amb els dits.

7. Deixeu-la reposar 20 minuts més, també tapada.

8. Escalfeu el forn a 210 ºC (amb el ventilador).

9. Mentrestant, sofregiu una mica la ceba, sense que s'arribi a torrar.

10. Ruixeu la focaccia amb oli, poseu-hi la ceba i el parmesà per sobre, i tireu-hi orenga també per sobre.

11. Un cop el forn estigui calent, fiqueu-hi la focaccia durant uns 20 minuts, o fins que vegeu que està torradeta.

Aquesta és la meva versió de la recepta que es va publicar a internet del programa Cuines de TV3.

(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

visió des de fora / visión desde fuera

No m'agrada l'autocomplaença, i per això acostumo a donar visions des de fora del que passa a Catalunya. Avui reprodueixo aquí una carta que es va publicar a La Vanguardia ja fa un mes i mig, firmada per Juan Diego, un ciutadà espanyol que viu a Valdemoro (Madrid). (Les negretes són de l'original.)

-----

Independentista

Cartas | La Vanguardia, 13/10/2013

JUAN DIEGO Valdemoro (Madrid)

Como madrileño he llegado a la conclusión de que soy independentista catalán. No entiendo al Gobierno de España. No entiendo cómo puede tener a una comunidad de siete millones y medio de personas así. Una comunidad que tiene tres idiomas oficiales. Que es referente en muchos campos y que ha sido motor de España desde antes de la democracia. Que no sólo ha sido puerta de entrada de importaciones, inversiones y turismo, que es puerta de entrada de cultura, modernidad y respeto. No se le puede decir a un pueblo que no use su idioma para educar a sus hijos. No pretendas que se queden inmóviles amenazándoles con qué les pasará si nos abandonan. No es dinero lo que perdemos. Perdemos siete millones y medio de habitantes, cultura, gente muy importante y preparada en muchos campos, empresas internacionales y nacionales, industria, prestigio, calidad como país y democracia.

Al motor de España durante décadas se le cuida y se le mantiene, se invierte para que siga siendo competitivo. No se le gripa una y otra vez esperando que dé el 300% para que otras comunidades que nunca han funcionado o que tienen un concierto económico especial se permitan dar ayudas y subvenciones que Catalunya ya no puede. ¿Qué solidaridad es esa? Y la respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta. No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos. Yo tampoco quiero estar donde no se me aprecia.


Font: La Vanguardia, 13/10/2013, Cartas.

Ramoneda a l''Ara': nosaltres i els altres, la diferència entre mur i frontera

Humanisme cosmopolita

JOSEP RAMONEDA. | Ara, 10/11/2013

L'antropòleg francès Michel Agier acaba de publicar La condition cosmopolite, un llibre construït sobre dues idees bàsiques: "No hi ha un món comú sense alteritat". El reconeixement de l'altre com a subjecte és el fonament del vertader cosmopolitisme.

Davant de l'estrany absolut (la figura del negre en el racisme europeu, al qual se li nega tot tipus de reconeixement), el subjecte altre ve de l'exterior de la nostra identitat, ens obliga a repensar-lo a ell, a repensar-nos a nosaltres mateixos, a repensar el món. És en aquesta relació que es juga el futur de la condició humana: ni globalització ni multiculturalisme, "ciutat-món".

Michel Agier recorda dues dades: el 1945 hi havia 51 estats al món, ara n'hi ha 193 reconeguts per l'ONU. Vint anys després de la caiguda del mític Mur de Berlín, al món hi ha 18.000 km de murs construïts o en construcció. I a partir d'aquí evoca la diferència entre mur i frontera. El mur exclou: la identitat interior i l'enemic exterior, l'Europa blanca i pretenciosa i els pàries que volen saltar les tanques de Ceuta i Melilla. El mur és la guerra d'identitats que té la seva màxima expressió en la perniciosa doctrina de les civilitzacions. En canvi, la frontera, com a terreny de pas, com a espai obert al trànsit, és un lloc d'incertesa, un lloc en què la imatge del món de l'altre es fa visible, on comença la relació tu a tu, on es creuen les primeres mirades. Les fronteres són permeables, els murs impermeables, de la frontera al mur hi ha la diferència que separa la relació amb l'altre de la seva negació. Qualsevol idea d'un nou humanisme passa per la relació amb el subjecte altre.

Albert Camus, de qui commemorem el centenari, anava encara una mica més enllà. L'estranger està entre nosaltres, és el subjecte singular, el que s'atreveix a ser ell i a mostrar-se tal com és. El cosmopolitisme no és la superació de l'alteritat ni la negació de les identitats com a figures opressores. Al contrari, només a partir de l'alteritat es pot construir l'espai cosmopolita. I, per tant, la idea d'humanitat compartida.

el fred també ha arribat a Solsona

Josep Ramoneda sobre la por

La por

JOSEP RAMONEDA | Ara, 31/11/2013

Parlar de conjura seria massa, de fet no passa d'un cert rum-rum, però hi ha pressió de sectors de l'establishment econòmic sobre els poders polítics per aconseguir el desbloqueig del conflicte entre Catalunya i Espanya sense passar per les urnes. Hi ha por al vot. El govern espanyol no en vol ni sentir parlar. Per qüestions de principis diu: la legalitat com a límit del possible. Des del primer dia PP i PSOE han segellat una aliança contra el referèndum. Quan davant d'una demanda d'aquest tipus no hi ha altra resposta que l'amenaça, queda clar que no estan convençuts de la pròpia capacitat de persuadir els ciutadans. Exorcitzen la seva por buscant atemorir els catalans com l'única manera de dissuadir-los. Hi ha por en els poders contramajoritaris perquè temen que, si el conflicte segueix pels camins traçats per les dues parts fins ara, s'arribi a unes eleccions mal anomenades plebiscitàries, amb un dia després difícil de preveure i molt complicat de gestionar.

Solució? Una mena de despotisme il·lustrat postdemocràtic. Un acord d'establishment que allunyi la ciutadania de la decisió. No és més que una remor perquè en la pràctica hi ha dificultats metodològiques molt grans. Ningú és capaç de dibuixar una proposta acceptable per a les parts que obtingués la resignació ciutadana. Però la remor en si ja serveix per seguir alimentant el discurs de la por. Els que no acceptin aquest joc són radicals. I les dèries dels radicals poden tenir greus conseqüències. És la cultura de la por: la desconfiança en la ciutadania, el temor que aquesta ciutadania recuperi la capacitat d'intimidació perduda; atemorir com a instrument de poder i de submissió dels ciutadans. Escrivia Eduardo Galeano: "Els que treballen tenen por de perdre la feina. Els que no treballen tenen por de no trobar mai feina. Els civils tenen por dels militars, els militars tenen por de la falta d'armes, les armes tenen por de la falta de guerres". Afegeix Mia Couto: "N'hi ha que tenen por que la por s'acabi". Potser alguns sospiten que si els catalans volen votar és precisament perquè s'acabi la por.

Donasses

Avui he rebut el missatge que reprodueixo aquí sota. Com que em sembla una iniciativa excel·lent, vull contribuir a difondre-la des d'aquí.

---

L’Assemblea d’Humanitats de la UPF volem convidar-vos a assistir a les conferències del cicle Donasses, que hem organitzat, amb el suport de la Facultat d'Humanitats, per aquest final de novembre i principis del mes vinent. Les quatre sessions que el formen pretenen recordar el paper cabdal d’escriptores com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, M. Aurèlia Capmany o Maria-Mercè Marçal en la Literatura Catalana contemporània.

La idea de Donasses (nom que ens permetem agafar prestat d’un llibre de la Marta Pessarodona) va sorgir arran de la nostra descoberta de Montserrat Roig. La seva figura va ser la porta que ens va fer entrar a conèixer tota una generació d’escriptors/es que, a més de conrear literatura, tenien una forta consciència social i de país, i vam sentir la necessitat de reivindicar-ne algunes de les seves figures, que, en els temps que corren, per a nosaltres representen un bri d’esperança i un referent.

Per tal d'acotar el cicle, però, ens va semblar interessant fixar la mirada en la literatura femenina d'aquest període. Sentíem que a moltes de les dones que van tenir un paper important a les darreres dècades del s.XX no se'ls havia reconegut prou el seu paper i, actualment, la seva presència a les universitats acostuma a ser menor. Volíem un cicle que ens permetés conèixer més bé aspectes de la vida i les obres d'algunes de les grans dones que ha tingut el nostre país en els darrers anys. Un cicle per a poder fer memòria i, sobretot, poder aprendre.

Aquests són els actes que formen el cicle, en què hi participen professors de diferents universitats catalanes, i als quals ens faria molta il·lusió que assistíssiu. Així mateix, ens agradaria que encoratgéssiu els vostres alumnes a venir:

Montserrat Roig, la paraula compromesa
Dia i lloc: Dijous, 21 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponents:
· Dolors Oller - Professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UPF
· Roger Sempere i Roig - Professor de matemàtiques a l'IES Secretari Coloma
· Pilar Aymerich - Fotògrafa


Maria Mercè-Marçal, la veu encara rebel
Dia i lloc: Dilluns, 25 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponents:
· Lluïsa Julià - Cap del Departament de Llengua Catalana i Literatura de la UOC
· Interpretació musical (veu i guitarra) de tres poemes de Maria Mercè-Marçal


Maria Aurèlia Capmany, feliçment fou una dona
Dia i lloc: Dimecres, 27 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponent:
· Montserrat Palau - Professora titular de Filologia Catalana a la URV


Mercè Rodoreda, literatura i exili
Dia i lloc: Dimarts, 3 de desembre, a les 18h, a l'Auditori Mercè Rodoreda
Ponent:
· Carme Arnau - Assagista i professora universitària. Especialista en l'obra de Mercè Rodoreda


Els dies 25 i 27 de novembre també comptarem, d’11 h a 12 h del matí, i abans i després de les conferències, amb una taula d’exposició i venda de llibres de segona mà de les autores protagonistes de Donasses.

Cordialment,

Assemblea d’Estudiants de la Facultat d’Humanitats de la UPF

dimecres, 6 de novembre: jornada Balanç del Document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua"

Aula Magna de la Universitat de Barcelona
Edifici Històric, plaça Universitat

10.00 h Inauguració
Gemma Fonrodona, vicerectora d'Estudiants i Política Lingüística (UB)
M. Carme Junyent, directora del GELA (UB)

10.20 h Ponència "Visibilitzar o marcar: de la Jornada al llibre"
Neus Nogué, Departament de Filologia Catalana (UB)

11.00 h Taula rodona "L'aplicació de l'"Acord sobre l'ús no sexista de la llengua"
Margarida Sanjaume, Parlament de Catalunya
Pilar Murtra, Direcció General de Política Lingüística
Marta Juncadella, Serveis Lingüístics (UB)


Inscripcions aquí.

.

Tots Sants al Montnegre

.

Unes notes de gramàtica...

...en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort.

¿Quan diem 'els dos' i quan, 'tots dos'? O 'les dues' o 'totes dues', 'els tres' o 'tots tres', 'les quatre' o 'totes quatre'...

La qüestió és que els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.

2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.

3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom. El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.

Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre "He comprat dues escultures de guix per pintar" i "He comprat dues escultures de guix per pintar-les"? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): "¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea" (nai: mare), "Ser non o será, pero parecer paréceo" i "Ser non será ela, pero parecer parece ela" (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè la interpretació és distributiva i, per tant, no unitària. A l'exemple següent, en el primer fragment subratllat s'expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s'expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor ("puix parla en català, vejam què diu", amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan elidim el nom preferim tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària.

Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

(7) I [la paraula rai] compta amb cinc monografies, totes cinc extenses i molt ben fetes (Joan Solà, Plantem cara, art. 18)


I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), difícilment pot ser el subjecte d'un predicat recíproc. No diríem:

(8) (??) Totes dues s'escriuen Whatsapps sovint.

Sinó que, en aquest cas, el que diríem és:

(9) Elles dues s'escriuen Whatsapps sovint.


No cal dir que la variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.


Trobareu més informació sobre això a l'excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a "La quantificació".


--------------
LA PARAULA
No ens cansarem mai de veure aquest magnífic vídeo que la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya va presentar al segon Congrés Convit de Serveis Lingüístics dels Territoris de Parla Catalana, en homenatge a Joan Solà (Reus, 2011). I no ens deixarem d'emocionar.



"La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora."



.

la tardor pels camins de Mura

el poble

la font del Foradot

teranyina amarada de rosada

la casa de la Bauma (sí, la de Pa negre)

flors i fruits

colors de tardor

.