12 de març 2011
10 de març 2011
ai, mareta, quina por!
El mercat contra la filologia
ERNEST FOLCH | Actualitzada el 10/03/2011 00:00
En un moment delirant de l'entrevista publicada dilluns passat a l'ARA, el conseller de Sanitat Boi Ruiz deixava anar una de les frases sorprenent de la temporada: "Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". Concepte que ell mateix ens traduïa al cristià: "L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat". Més enllà que és realment curiós, extravagant i inèdit que el conseller de Sanitat es posi a parlar dels estudis de filologia clàssica, la frase no és una anècdota ni encara menys una casualitat.
Pot haver-se-li escapat, però no és cap errada. Com a mínim, no és en cap cas una iniciativa solitària del nostre nou conseller. Perquè del que es tracta és d'introduir la lògica del mercat en totes les accions i declaracions d'aquest nou govern, que ja s'ha tret la careta i dispara a tort i a dret, ara un conseller i ara l'altre, contra tot el que soni a despesa inútil en l'administració pública. Els consellers ja només conjuguen un verb: jo retallo, tu retalles, nosaltres retallem. Un dia ens despertem sense operacions a la tarda, una altre dia anem a dormir sense Museu del Còmic i, ja ho veuen, un dia d'aquests ja no tindrem estudis de filologia clàssica. Amb uns senyors que han vingut a explicar-nos les virtuts del gran Mercat, suposo que pensant-se que els consellers que hi havia abans eren tots rucs, la pobra filologia clàssica només és un destorb desagradable.
No sé si Boi Ruiz es referia, quan menyspreava la filologia clàssica, a les excel·lents traduccions d'Homer de Miquel Dolç, a la monumental traducció de l' Odissea de Carles Riba, o als estudis que encara ara Carles Miralles té la gosadia de publicar. És veritat, totes aquestes foteses no responen a la lògica de mercat i, per tant, segons aquesta argumentació tan clara, precisa i irrebatible, caldrà eliminar-les. Segur que tampoc no és gaire comercial, per seguir tan sols amb la filologia, defensar l'obra de Pompeu Fabra o de Joan Solà. Recomano a Boi Ruiz que es llegeixi els seus llarguíssims diccionaris, les seves interminables gramàtiques: de ben segur que els trobarà prescindibles i fora de mercat. Quants maldecaps, i sobretot quants euros inútils ens podríem estalviar si no tinguéssim la filologia clàssica i, per tant, la cultura.
Si aquest conseller ja és temible quan parla del que coneix, imaginin què pot passar quan parla de qüestions sobre les quals no és competent. En qualsevol cas, que ningú s'enganyi: les seves idees sobre la filologia clàssica traeixen un pensament íntim, però responen a una directriu general: es tracta d'estalviar, retallar, contenir, tallar i escapçar. Es tracta de buidar l'administració pública de continguts amb l'argument que se li han de retallar les despeses. Es tracta, com admet el mateix Boi Ruiz a l'entrevista, de traspassar competència de l'àmbit públic al privat i es tracta de fer-ho tot segons una lògica purament de mercat. Aquesta és la nova llei, la nova ideologia. I el problema no és només que a Boi Ruiz se li n'hagi anat la mà sinó que la descoordinació és còsmica.
¿El president Artur Mas pensa sortir d'una vegada a explicar-nos quin és el seu pla per a Catalunya, a banda de retallar i escapçar? ¿Podem saber quin és l'abast global de la retallada sense que ens ho hagin de dir per separat les conselleries de la Generalitat? ¿Aquest govern pensa dir-nos com resoldrà la crisi, a banda de resoldre la seva pròpia crisi? ¿Podríem començar a saber si les opinions dels consellers, com aquest atac a la filologia clàssica, són patinades de tertulians o bé responen a accions que es duran a terme en un futur concret?
Potser també estaria bé saber, ara que anem topant amb declaracions d'un conseller sí, i un altre també, si hi ha un pla concret per privatitzar en els propers anys la medicina i l'educació o són tan sols insinuacions de cafè.
Molt Honorable President, agrairíem que acabi amb totes aquestes especulacions i surti d'una vegada a explicar-nos-ho tot amb precisió. Som tot orelles.
Diari Ara
-----
I aquesta és la perla que ens va oferir el conseller i que va provocar el brillant article de l'Ernest Folch, que no sé per què no va sortir a l'Ara digital.
ERNEST FOLCH | Actualitzada el 10/03/2011 00:00
En un moment delirant de l'entrevista publicada dilluns passat a l'ARA, el conseller de Sanitat Boi Ruiz deixava anar una de les frases sorprenent de la temporada: "Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". Concepte que ell mateix ens traduïa al cristià: "L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat". Més enllà que és realment curiós, extravagant i inèdit que el conseller de Sanitat es posi a parlar dels estudis de filologia clàssica, la frase no és una anècdota ni encara menys una casualitat.
Pot haver-se-li escapat, però no és cap errada. Com a mínim, no és en cap cas una iniciativa solitària del nostre nou conseller. Perquè del que es tracta és d'introduir la lògica del mercat en totes les accions i declaracions d'aquest nou govern, que ja s'ha tret la careta i dispara a tort i a dret, ara un conseller i ara l'altre, contra tot el que soni a despesa inútil en l'administració pública. Els consellers ja només conjuguen un verb: jo retallo, tu retalles, nosaltres retallem. Un dia ens despertem sense operacions a la tarda, una altre dia anem a dormir sense Museu del Còmic i, ja ho veuen, un dia d'aquests ja no tindrem estudis de filologia clàssica. Amb uns senyors que han vingut a explicar-nos les virtuts del gran Mercat, suposo que pensant-se que els consellers que hi havia abans eren tots rucs, la pobra filologia clàssica només és un destorb desagradable.
No sé si Boi Ruiz es referia, quan menyspreava la filologia clàssica, a les excel·lents traduccions d'Homer de Miquel Dolç, a la monumental traducció de l' Odissea de Carles Riba, o als estudis que encara ara Carles Miralles té la gosadia de publicar. És veritat, totes aquestes foteses no responen a la lògica de mercat i, per tant, segons aquesta argumentació tan clara, precisa i irrebatible, caldrà eliminar-les. Segur que tampoc no és gaire comercial, per seguir tan sols amb la filologia, defensar l'obra de Pompeu Fabra o de Joan Solà. Recomano a Boi Ruiz que es llegeixi els seus llarguíssims diccionaris, les seves interminables gramàtiques: de ben segur que els trobarà prescindibles i fora de mercat. Quants maldecaps, i sobretot quants euros inútils ens podríem estalviar si no tinguéssim la filologia clàssica i, per tant, la cultura.
Si aquest conseller ja és temible quan parla del que coneix, imaginin què pot passar quan parla de qüestions sobre les quals no és competent. En qualsevol cas, que ningú s'enganyi: les seves idees sobre la filologia clàssica traeixen un pensament íntim, però responen a una directriu general: es tracta d'estalviar, retallar, contenir, tallar i escapçar. Es tracta de buidar l'administració pública de continguts amb l'argument que se li han de retallar les despeses. Es tracta, com admet el mateix Boi Ruiz a l'entrevista, de traspassar competència de l'àmbit públic al privat i es tracta de fer-ho tot segons una lògica purament de mercat. Aquesta és la nova llei, la nova ideologia. I el problema no és només que a Boi Ruiz se li n'hagi anat la mà sinó que la descoordinació és còsmica.
¿El president Artur Mas pensa sortir d'una vegada a explicar-nos quin és el seu pla per a Catalunya, a banda de retallar i escapçar? ¿Podem saber quin és l'abast global de la retallada sense que ens ho hagin de dir per separat les conselleries de la Generalitat? ¿Aquest govern pensa dir-nos com resoldrà la crisi, a banda de resoldre la seva pròpia crisi? ¿Podríem començar a saber si les opinions dels consellers, com aquest atac a la filologia clàssica, són patinades de tertulians o bé responen a accions que es duran a terme en un futur concret?
Potser també estaria bé saber, ara que anem topant amb declaracions d'un conseller sí, i un altre també, si hi ha un pla concret per privatitzar en els propers anys la medicina i l'educació o són tan sols insinuacions de cafè.
Molt Honorable President, agrairíem que acabi amb totes aquestes especulacions i surti d'una vegada a explicar-nos-ho tot amb precisió. Som tot orelles.
Diari Ara
-----
I aquesta és la perla que ens va oferir el conseller i que va provocar el brillant article de l'Ernest Folch, que no sé per què no va sortir a l'Ara digital.
8 de març 2011
7 de març 2011
8 de març
Avui fa un any, la nostra facultat estava així de preciosa.
I avui, 8 de març, com cada any, encara toca llegir textos com aquest.
Per si no hi teniu accés, també aquí (diari Ara d'ahir dilluns; la foto l'he afegit jo):
Nativitat Yarza
MARINA LLANSANA | Actualitzada el 07/03/2011 00:00
No tinc el resultat de cap enquesta de popularitat que em permeti afirmar el que ara afirmaré, però ho faré igualment, ja em perdonaran l'atreviment: el 99'9% dels catalans no saben qui és Nativitat Yarza. Ni un sol carrer al seu nom, ni una plaça, ni una escola. Ni una tomba on es pugui un ram de flors a la seva memòria. No hi ha un millor exemple per explicar com ens hem oblidat de les dones a l'hora d'escriure la història, també la del nostre país.
Nativitat Yarza seria citada als assajos de la nostra història contemporània i estudiada a les escoles si no fos que -pega!- va ser una dona. Era una dona senzilla, una mestra rural amb inquietuds polítiques que es va convertir en la primera dona alcaldessa de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, escollida democràticament a les urnes per sufragi universal. Va guanyar les eleccions municipals el 14 de gener del 1934 al poble de Bellprat, a l'Anoia, on encapçalava la llista d'Esquerra Republicana de Catalunya i va superar la Lliga Catalana per només cinc vots de diferència.
Havia nascut a Valladolid, la seva família es va traslladar a Barcelona i a principis de segle va exercir de mestra en diferents municipis de Catalunya fins que el juny del 1930 es va instal·lar a Bellprat per fer de mestra de l'escola. Va ser una dona entregada a la lluita pels drets de les dones, a la lluita per la democràcia, una heroïna. Volia que la dona no es quedés al marge de la democràcia durant la Segona República i va predicar amb l'exemple. Laica i republicana, Yarza feia de mestra però participava en diferents moviments polítics, laics i feministes. Va participar com oradora en diferents actes multitudinaris com l'homenatge a Benito Pérez Galdós el 1933, al seixantè aniversari de la proclamació de la Primera República o a diferents mítings amb motiu de la discussió de la llei de contractes de conreu.
La seva biografia està teixida d'actes de valentia i coherència. El juliol del 1936, Yarza ja tenia 63 anys però tot i així es va allistar a la Columna del Barrio per fer de miliciana republicana al front d'Aragó. L'edat no va ser un impediment i va ser al front de la Guerra Civil fins que les columnes de milicians es van militaritzar i es van integrar a l'Exèrcit Popular de la República.
Les seves entrevistes publicades a la premsa de l'època estan plenes de reflexions molt avançades al seu temps, com aquesta frase que recorda la historiadora Isabel Segura: "Quan la dona s'hagi pogut alliberar del seu llast i de la influència dels mossens, la seva obra política serà, sens dubte, més avançada que la dels homes".
No se sap on va morir Yarza, ningú sap on és enterrada. Només se'n sap que, un cop acabada la Guerra Civil, es va exiliar a França. Uns nebots seus asseguren que temps després van rebre una carta de la seva tieta en què els anunciava que tornava a Barcelona. Es van presentar a l'Estació de França el dia i hora convinguts per rebre-la. Però en el seu tren només van arribar les maletes. D'ella, ni rastre. Va desaparèixer com si se l'hagués empassat la terra, com se l'ha empassat la història.
Una biografia carregada de simbolisme, una dona sola que va assolir una fita històrica. Alguns dels seus alumnes encara són vius i la recorden, i de fet eren els únics que la recordaven fins que l'any 2007 el director de la Fundació Josep Irla, Josep Vall, va trobar a l'Arxiu Nacional de Catalunya una fotografia de Yarza amb el president Lluís Companys. I estirant el fil, un parell d'entrevistes a publicacions de l'època. Després de posar-se en contacte amb l'aleshores director de Sàpiens , Jordi Creus, la revista en va divulgar la història en el número de juliol del 2007 i l'historiador Isidre Surroca en feia el relat biogràfic més complet fins ara a la Revista d'Igualada l'abril del 2009.
L'Ajuntament de Bellprat -amb els recursos minsos d'un poble de 97 habitants- s'ha trencat les banyes per donar a conèixer Nativitat Yarza i va aconseguir aglutinar suport institucional fa poc més d'un any en commemoració del 75è aniversari de la seva elecció com a alcaldessa. L'aleshores president del Parlament, Ernest Benach, present en aquell acte, va dir que si Yarza fos americana ja s'hauria fet una pel·lícula de la seva vida. Segur que sí. Però potser el primer problema no és que Yarza no fos americana, sinó que fos una dona.
Demà és dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Tornaran els laments -fonamentats- de sempre; que si la història l'han escrit els homes, que si l'aportació de les dones a la història ha estat sistemàticament menystinguda o directament ignorada, que si no sabem explicar a les noves generacions el paper anònim però imprescindible que han tingut les dones en els avenços democràtics. És un problema endèmic i universal que es reflecteix en una cosa tan senzilla com que, a casa nostra, tan mancats com anem d'èpica i de mites, encara ara no hem descobert qui era Nativitat Yarza.
I com aquest. També de l'Ara d'ahir.
FUTBOL FEMENÍ
El Rayo, com molts clubs, no contracta les seves jugadores i ara elles no cobren
Les noies i el problema de jugar sense papers
NATALIA ARROYO | Actualitzada el 07/03/2011 00:00
Les noies i el problema de jugar sense papers EVA CALLEJAS
No cal que Nueva Rumasa faci fallida econòmica i que això esquitxi el primer equip femení del Rayo Vallecano, segon a la Superlliga, per adonar-nos que el futbol femení no té prou suport institucional, social i econòmic i que això es tradueix en una pèssima situació laboral de la dona futbolista que no té contracte. Cobra en negre. També a l'elit.
El problema de les jugadores del Rayo, ara, no és només que cobren amb retard (al febrer van cobrar el novembre). Ho és, també, que la seva relació laboral amb el club és gairebé nul·la. El seu lligam amb l'entitat és un paper signat amb el gerent en què el club es compromet a pagar una quantitat concreta a la jugadora a canvi d'uns serveis esportius, però sense cap garantia laboral, cosa que sí que té qualsevol altre empleat. El seu sou es justifica com a dietes i desplaçaments perquè són futbolistes amateurs i no professionals.
Això les situa a la cua en la llista de prioritats dels pagaments que s'hauran de fer quan es resolgui la situació de la família Ruiz Mateos. Primer aniran els treballadors (elles no ho són), després els proveïdors, els inversors... i al final, si de cas, elles i possiblement després d'un feixuc procés judicial que aniria per compte seu i que podria allargar-se quatre o cinc anys, passant per la Comissió d'Arbitratge de la Federació Espanyola de Futbol.
El problema encara no ha afectat seriosament l'àmbit esportiu, perquè el Rayo segueix lluitant pel títol, però l'Espanyol i l'Athletic Club, principals rivals aquesta temporada, es freguen les mans davant la possible davallada de l'equip si la situació s'allarga. Les jugadores asseguren que seguiran fins al 30 de juny, per no incomplir la seva part del tracte i assegurar-se de, encara que sigui molt tard, rebre el que se'ls deu.
.
I avui, 8 de març, com cada any, encara toca llegir textos com aquest.
Per si no hi teniu accés, també aquí (diari Ara d'ahir dilluns; la foto l'he afegit jo):
Nativitat Yarza
MARINA LLANSANA | Actualitzada el 07/03/2011 00:00
No tinc el resultat de cap enquesta de popularitat que em permeti afirmar el que ara afirmaré, però ho faré igualment, ja em perdonaran l'atreviment: el 99'9% dels catalans no saben qui és Nativitat Yarza. Ni un sol carrer al seu nom, ni una plaça, ni una escola. Ni una tomba on es pugui un ram de flors a la seva memòria. No hi ha un millor exemple per explicar com ens hem oblidat de les dones a l'hora d'escriure la història, també la del nostre país.
Nativitat Yarza seria citada als assajos de la nostra història contemporània i estudiada a les escoles si no fos que -pega!- va ser una dona. Era una dona senzilla, una mestra rural amb inquietuds polítiques que es va convertir en la primera dona alcaldessa de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, escollida democràticament a les urnes per sufragi universal. Va guanyar les eleccions municipals el 14 de gener del 1934 al poble de Bellprat, a l'Anoia, on encapçalava la llista d'Esquerra Republicana de Catalunya i va superar la Lliga Catalana per només cinc vots de diferència.Havia nascut a Valladolid, la seva família es va traslladar a Barcelona i a principis de segle va exercir de mestra en diferents municipis de Catalunya fins que el juny del 1930 es va instal·lar a Bellprat per fer de mestra de l'escola. Va ser una dona entregada a la lluita pels drets de les dones, a la lluita per la democràcia, una heroïna. Volia que la dona no es quedés al marge de la democràcia durant la Segona República i va predicar amb l'exemple. Laica i republicana, Yarza feia de mestra però participava en diferents moviments polítics, laics i feministes. Va participar com oradora en diferents actes multitudinaris com l'homenatge a Benito Pérez Galdós el 1933, al seixantè aniversari de la proclamació de la Primera República o a diferents mítings amb motiu de la discussió de la llei de contractes de conreu.
La seva biografia està teixida d'actes de valentia i coherència. El juliol del 1936, Yarza ja tenia 63 anys però tot i així es va allistar a la Columna del Barrio per fer de miliciana republicana al front d'Aragó. L'edat no va ser un impediment i va ser al front de la Guerra Civil fins que les columnes de milicians es van militaritzar i es van integrar a l'Exèrcit Popular de la República.
Les seves entrevistes publicades a la premsa de l'època estan plenes de reflexions molt avançades al seu temps, com aquesta frase que recorda la historiadora Isabel Segura: "Quan la dona s'hagi pogut alliberar del seu llast i de la influència dels mossens, la seva obra política serà, sens dubte, més avançada que la dels homes".
No se sap on va morir Yarza, ningú sap on és enterrada. Només se'n sap que, un cop acabada la Guerra Civil, es va exiliar a França. Uns nebots seus asseguren que temps després van rebre una carta de la seva tieta en què els anunciava que tornava a Barcelona. Es van presentar a l'Estació de França el dia i hora convinguts per rebre-la. Però en el seu tren només van arribar les maletes. D'ella, ni rastre. Va desaparèixer com si se l'hagués empassat la terra, com se l'ha empassat la història.
Una biografia carregada de simbolisme, una dona sola que va assolir una fita històrica. Alguns dels seus alumnes encara són vius i la recorden, i de fet eren els únics que la recordaven fins que l'any 2007 el director de la Fundació Josep Irla, Josep Vall, va trobar a l'Arxiu Nacional de Catalunya una fotografia de Yarza amb el president Lluís Companys. I estirant el fil, un parell d'entrevistes a publicacions de l'època. Després de posar-se en contacte amb l'aleshores director de Sàpiens , Jordi Creus, la revista en va divulgar la història en el número de juliol del 2007 i l'historiador Isidre Surroca en feia el relat biogràfic més complet fins ara a la Revista d'Igualada l'abril del 2009.
L'Ajuntament de Bellprat -amb els recursos minsos d'un poble de 97 habitants- s'ha trencat les banyes per donar a conèixer Nativitat Yarza i va aconseguir aglutinar suport institucional fa poc més d'un any en commemoració del 75è aniversari de la seva elecció com a alcaldessa. L'aleshores president del Parlament, Ernest Benach, present en aquell acte, va dir que si Yarza fos americana ja s'hauria fet una pel·lícula de la seva vida. Segur que sí. Però potser el primer problema no és que Yarza no fos americana, sinó que fos una dona.
Demà és dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Tornaran els laments -fonamentats- de sempre; que si la història l'han escrit els homes, que si l'aportació de les dones a la història ha estat sistemàticament menystinguda o directament ignorada, que si no sabem explicar a les noves generacions el paper anònim però imprescindible que han tingut les dones en els avenços democràtics. És un problema endèmic i universal que es reflecteix en una cosa tan senzilla com que, a casa nostra, tan mancats com anem d'èpica i de mites, encara ara no hem descobert qui era Nativitat Yarza.
I com aquest. També de l'Ara d'ahir.
FUTBOL FEMENÍ
El Rayo, com molts clubs, no contracta les seves jugadores i ara elles no cobren
Les noies i el problema de jugar sense papers
NATALIA ARROYO | Actualitzada el 07/03/2011 00:00
Les noies i el problema de jugar sense papers EVA CALLEJAS
No cal que Nueva Rumasa faci fallida econòmica i que això esquitxi el primer equip femení del Rayo Vallecano, segon a la Superlliga, per adonar-nos que el futbol femení no té prou suport institucional, social i econòmic i que això es tradueix en una pèssima situació laboral de la dona futbolista que no té contracte. Cobra en negre. També a l'elit.
El problema de les jugadores del Rayo, ara, no és només que cobren amb retard (al febrer van cobrar el novembre). Ho és, també, que la seva relació laboral amb el club és gairebé nul·la. El seu lligam amb l'entitat és un paper signat amb el gerent en què el club es compromet a pagar una quantitat concreta a la jugadora a canvi d'uns serveis esportius, però sense cap garantia laboral, cosa que sí que té qualsevol altre empleat. El seu sou es justifica com a dietes i desplaçaments perquè són futbolistes amateurs i no professionals.
Això les situa a la cua en la llista de prioritats dels pagaments que s'hauran de fer quan es resolgui la situació de la família Ruiz Mateos. Primer aniran els treballadors (elles no ho són), després els proveïdors, els inversors... i al final, si de cas, elles i possiblement després d'un feixuc procés judicial que aniria per compte seu i que podria allargar-se quatre o cinc anys, passant per la Comissió d'Arbitratge de la Federació Espanyola de Futbol.
El problema encara no ha afectat seriosament l'àmbit esportiu, perquè el Rayo segueix lluitant pel títol, però l'Espanyol i l'Athletic Club, principals rivals aquesta temporada, es freguen les mans davant la possible davallada de l'equip si la situació s'allarga. Les jugadores asseguren que seguiran fins al 30 de juny, per no incomplir la seva part del tracte i assegurar-se de, encara que sigui molt tard, rebre el que se'ls deu.
.
6 de març 2011
pa de civada escocès
Ingredients per a dos pans rodons mitjans
100 g de farina de civada ecològica, i una mica més per tirar per sobre
300 ml de llet
275 g de farina de blat integral
275 g de farina de blat blanca, que vagi bé per fer pa
20 g de llevat fresc (o 10 g de sec, o 8 g de sec actiu)
1 culleradeta de sal marina fina
1 culleradeta de sucre fi
1 culleradeta de mel
50 g de mantega
Preparació
1. Poseu la farina de civada i la llet en un bol i deixeu-ho reposar 4 hores.
2. Poseu les farines de blat en un bol gran, la sal i el sucre, i remeneu-ho tot bé.
3. Desfeu el llevat fresc amb una mica d'aigua tèbia (si feu servir llevat sec, afegiu-lo als ingredients del pas 2).
4. Escalfeu la mel i la mantega amb poc foc o al microones, fins que s'hagin desfet i barregeu-ho bé.
5. Tireu el llevat desfet, la barreja de mel i mantega, i la farina de civada barrejada amb la llet. Barregeu-ho amb una mà fins que es faci una massa tova. Si no és tova (sembla que això depèn de la farina), tireu-hi una miqueta d'aigua tèbia.
6. Aboqueu la massa a sobre del marbre de la cuina, una mica enfarinat, i pasteu-la entre 8 i 10 minuts, fins que estigui suau i elàstica. Fiqueu-la en un bol net, cobriu-la amb un drap humit (o, menys recomanable, amb film de plàstic) i deixeu el bol en un lloc càlid (uns 20 ºC) perquè la massa fermenti, fins que dobli el volum (més o menys, una hora).
7. Aboqueu la massa al marbre, doneu-hi cops perquè l'aire surti i dividiu-la en dues parts per fer dos pans rodons. Poseu-les en una placa de forn, a sobre de paper de cuinar, esquitxeu-les amb aigua i tireu-hi farina de cibada per sobre. Cobriu els pans i deixeu-los en un lloc càlid una altra vegada perquè fermentin durant una hora.
8. Escalfeu el forn a 220 ºC per dalt i per baix. Enforneu els pans uns 10 o 12 minuts, després reduïu la temperatura fins a 180 ºC i deixeu-los 30 minuts més, o fins que estiguin daurats i cuits. Podreu saber si ja estan fets i picant-los per sota el soroll és buit.
9. Un cop fora del forn, deixeu-los refredar en una reixeta.
(Recepta adaptada del llibre Panes del mundo, de Paul Gayler. Barcelona: Blume, 2007.)
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
.
100 g de farina de civada ecològica, i una mica més per tirar per sobre
300 ml de llet
275 g de farina de blat integral
275 g de farina de blat blanca, que vagi bé per fer pa
20 g de llevat fresc (o 10 g de sec, o 8 g de sec actiu)
1 culleradeta de sal marina fina
1 culleradeta de sucre fi
1 culleradeta de mel
50 g de mantega
Preparació
1. Poseu la farina de civada i la llet en un bol i deixeu-ho reposar 4 hores.
2. Poseu les farines de blat en un bol gran, la sal i el sucre, i remeneu-ho tot bé.
3. Desfeu el llevat fresc amb una mica d'aigua tèbia (si feu servir llevat sec, afegiu-lo als ingredients del pas 2).
4. Escalfeu la mel i la mantega amb poc foc o al microones, fins que s'hagin desfet i barregeu-ho bé.
5. Tireu el llevat desfet, la barreja de mel i mantega, i la farina de civada barrejada amb la llet. Barregeu-ho amb una mà fins que es faci una massa tova. Si no és tova (sembla que això depèn de la farina), tireu-hi una miqueta d'aigua tèbia.
6. Aboqueu la massa a sobre del marbre de la cuina, una mica enfarinat, i pasteu-la entre 8 i 10 minuts, fins que estigui suau i elàstica. Fiqueu-la en un bol net, cobriu-la amb un drap humit (o, menys recomanable, amb film de plàstic) i deixeu el bol en un lloc càlid (uns 20 ºC) perquè la massa fermenti, fins que dobli el volum (més o menys, una hora).
7. Aboqueu la massa al marbre, doneu-hi cops perquè l'aire surti i dividiu-la en dues parts per fer dos pans rodons. Poseu-les en una placa de forn, a sobre de paper de cuinar, esquitxeu-les amb aigua i tireu-hi farina de cibada per sobre. Cobriu els pans i deixeu-los en un lloc càlid una altra vegada perquè fermentin durant una hora.
8. Escalfeu el forn a 220 ºC per dalt i per baix. Enforneu els pans uns 10 o 12 minuts, després reduïu la temperatura fins a 180 ºC i deixeu-los 30 minuts més, o fins que estiguin daurats i cuits. Podreu saber si ja estan fets i picant-los per sota el soroll és buit.
9. Un cop fora del forn, deixeu-los refredar en una reixeta.
(Recepta adaptada del llibre Panes del mundo, de Paul Gayler. Barcelona: Blume, 2007.)
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
.
l'alzina bonica i la casa de la Bauma, a la serra de l'Obac
Primer l'alzina bonica.
La casa de la Bauma. ¿Us sona? ¿Que potser heu vist Pa negre?
Els ametllers ja ens anuncien que s'acosta la primavera.
La casa de la Bauma. ¿Us sona? ¿Que potser heu vist Pa negre?
Els ametllers ja ens anuncien que s'acosta la primavera.
3 de març 2011
Fraguerau, Cadolles Fondes...
Aquesta terra poques vegades surt a les revistes de viatges, ni als diaris, ni enlloc...
Alguna coseta més aquí (entre altres, els Tres Jurats, les Cadolles Fondes i l'ermita de Sant Bartomeu, que surten en el text de la revista) i aquí.
.
Alguna coseta més aquí (entre altres, els Tres Jurats, les Cadolles Fondes i l'ermita de Sant Bartomeu, que surten en el text de la revista) i aquí.
.
1 de març 2011
diumenge a Sant Llorenç del Munt
La bassa de la casa de la vall (de Mura).
Heura...
...i romaní. (O el romaní no és fotogènic o jo no li sé trobar el costat bo.)
Les fites ajuden a trobar el camí. O no...
I un cop a casa...
Heura...
...i romaní. (O el romaní no és fotogènic o jo no li sé trobar el costat bo.)
Les fites ajuden a trobar el camí. O no...
I un cop a casa...
25 de febr. 2011
"Txoria txori" (L'ocell), Mikel Laboa
Aquesta cançó és molt molt maca, un cant a la llibertat. Versió preciosa de Mikel Laboa amb l'Orfeón Donostiarra.
.
"Txoria txori" (L'ocell)
| Hegoak ebaki banizkio | Si li hagués tallat les ales |
| nerea izango zen | hauria sigut meu, |
| ez zuen aldegingo. | no s'hauria escapat. |
| Bainan honela | Però així |
| ez zen gehiago txoria izango | hauria deixat de ser ocell, |
| eta nik... | i jo... |
| txoria nuen maite. | el que estimava era l'ocell. |
.
20 de febr. 2011
17 de febr. 2011
Y uno aprende...
Después de un tiempo
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma,
y uno aprende
que el amor no significa acostarse
que una compañía no significa seguridad
y uno empieza a aprender...
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar una derrota
con la cabeza alta y los ojos abiertos,
y uno empieza a construir
todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
Y los futuros tienen una forma de
perderse en la mitad.
Y después de un tiempo
uno aprende que... si es demasiado
hasta el calorcito del sol, quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...
y con cada adiós uno aprende
y con cada día... uno aprende.
J.L. Borges
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma,
y uno aprende
que el amor no significa acostarse
que una compañía no significa seguridad
y uno empieza a aprender...
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar una derrota
con la cabeza alta y los ojos abiertos,
y uno empieza a construir
todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
Y los futuros tienen una forma de
perderse en la mitad.
Y después de un tiempo
uno aprende que... si es demasiado
hasta el calorcito del sol, quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...
y con cada adiós uno aprende
y con cada día... uno aprende.
J.L. Borges
16 de febr. 2011
Monzó
حرة! تحيا كاتالونيا
Quim Monzó
Cuando un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problema
Por si aún hay alguien en este planeta que no ha visto el vídeo de lo sucedido en Huesca el sábado -con Raül Agné, entrenador del Girona FC, como protagonista-, explicaremos el desarrollo de los hechos. Tras el partido entre la SD Huesca y el Girona, los entrenadores pasaron por la sala de prensa. Cuando le llegó el turno, Agné se sentó tras los micrófonos y empezó a contestar a los periodistas. Fue respondiendo en castellano a los que le preguntaban en castellano y, cuando uno le hizo una pregunta en catalán, empezó a contestarla en catalán:
- Avui hem sigut justos guanyadors i és cert que el gol ha sigut...
Del fondo de la sala llegaron entonces las voces de protesta de algunos periodistas locales:
- ¡A ver, por favor, en castellano! -dijo uno por encima de las quejas de los demás. Agné les respondió:
- Contesto una en catalán y luego a ustedes en castellano; ningún problema.
Pero los periodistas locales siguieron con su no. Les preguntó Agné:
- Si fuera inglés, ¿podría hablar en inglés o...?
Le dijeron que no es lo mismo. Agné estaba pasmado. En las ruedas, uno contesta en la lengua en la que le formulan la pregunta... Explicó:
- Es que no lo entiendo, esto...
Insistieron en que hablase en castellano porque a él le daba igual hablar en catalán como en castellano. Entonces Agné se hartó definitivamente:
- No. Da igual, no. Da igual, no. ¡. .., con el rollo! No hay rueda de prensa.
Dejemos de lado dos detalles que hacen aún más espectacular la intolerancia de esos periodistas - Agné es de Mequinensa, y la rueda de prensa tenía lugar en Aragón, donde supuestamente el catalán es idioma oficial, junto al castellano y el aragonés-y fijémonos en las costumbres: cuando en España un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problema. Pero si contesta en catalán, entonces eso es inadmisible. Cualquier cosa que huela a catalán les activa el odio, la xenofobia. No se trata de una simple anécdota más, sino de que no hay forma de vivir fuera de esta perpetua sangría moral que, de anecdótica, no tiene nada. Nos expolian, consiguen que nuestras finanzas estén en déficit cuando estarían con un superávit boyante si tuviésemos la financiación que graciosamente dan a otros, y encima nos llaman usureros para, acto seguido, meársenos en la boca, como dice el gran Mohamed Jordi. Y después los diarios van por ahí haciendo encuestas a ver por qué gente que nunca en su vida se había planteado la independencia se la plantea ahora, y en serio. Confiemos en que la oleada de hartazgo que está sacudiendo a los países árabes se propague a la ribera norte del Mediterráneo y aquí la lidere Mohamed Jordi (porque si la tienen que liderar los dirigentes independentistas con poltrona, estamos apañados).
La Vanguardia, 15/02/2011
Quim Monzó
Cuando un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problema
Por si aún hay alguien en este planeta que no ha visto el vídeo de lo sucedido en Huesca el sábado -con Raül Agné, entrenador del Girona FC, como protagonista-, explicaremos el desarrollo de los hechos. Tras el partido entre la SD Huesca y el Girona, los entrenadores pasaron por la sala de prensa. Cuando le llegó el turno, Agné se sentó tras los micrófonos y empezó a contestar a los periodistas. Fue respondiendo en castellano a los que le preguntaban en castellano y, cuando uno le hizo una pregunta en catalán, empezó a contestarla en catalán:
- Avui hem sigut justos guanyadors i és cert que el gol ha sigut...
Del fondo de la sala llegaron entonces las voces de protesta de algunos periodistas locales:
- ¡A ver, por favor, en castellano! -dijo uno por encima de las quejas de los demás. Agné les respondió:
- Contesto una en catalán y luego a ustedes en castellano; ningún problema.
Pero los periodistas locales siguieron con su no. Les preguntó Agné:
- Si fuera inglés, ¿podría hablar en inglés o...?
Le dijeron que no es lo mismo. Agné estaba pasmado. En las ruedas, uno contesta en la lengua en la que le formulan la pregunta... Explicó:
- Es que no lo entiendo, esto...
Insistieron en que hablase en castellano porque a él le daba igual hablar en catalán como en castellano. Entonces Agné se hartó definitivamente:
- No. Da igual, no. Da igual, no. ¡. .., con el rollo! No hay rueda de prensa.
Dejemos de lado dos detalles que hacen aún más espectacular la intolerancia de esos periodistas - Agné es de Mequinensa, y la rueda de prensa tenía lugar en Aragón, donde supuestamente el catalán es idioma oficial, junto al castellano y el aragonés-y fijémonos en las costumbres: cuando en España un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problema. Pero si contesta en catalán, entonces eso es inadmisible. Cualquier cosa que huela a catalán les activa el odio, la xenofobia. No se trata de una simple anécdota más, sino de que no hay forma de vivir fuera de esta perpetua sangría moral que, de anecdótica, no tiene nada. Nos expolian, consiguen que nuestras finanzas estén en déficit cuando estarían con un superávit boyante si tuviésemos la financiación que graciosamente dan a otros, y encima nos llaman usureros para, acto seguido, meársenos en la boca, como dice el gran Mohamed Jordi. Y después los diarios van por ahí haciendo encuestas a ver por qué gente que nunca en su vida se había planteado la independencia se la plantea ahora, y en serio. Confiemos en que la oleada de hartazgo que está sacudiendo a los países árabes se propague a la ribera norte del Mediterráneo y aquí la lidere Mohamed Jordi (porque si la tienen que liderar los dirigentes independentistas con poltrona, estamos apañados).
La Vanguardia, 15/02/2011
9 de febr. 2011
CALEN ADHESIONS I DIFUSIÓ!
DEMANDA A ESTRASBURG SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TC CONTRA L'ESTATUT DE CATALUNYA
6 de febr. 2011
la masia de cal Flequer, a la serra de l'Obac
Per fora:
Per dins:
I aquesta, pel meu gust la més maca de totes:
I si voleu, també podeu veure les tines de la vall del Flequer.
.
El safareig
Per dins:
I aquesta, pel meu gust la més maca de totes:
I si voleu, també podeu veure les tines de la vall del Flequer.
.
5 de febr. 2011
les dones d'avui
Acabat de rebre ara mateix.
"ELOGIO A LA MUJER BRAVA"
Para quien no lo sepa, Héctor Abad nació en Colombia en 1958 y se licenció en Literatura moderna en Italia. Regresa a Colombia en 1987 cuando un grupo paramilitar asesina a su padre (médico defensor de derechos humanos y fundador de la que ahora es la Facultad de Medicina), pero vuelve a Italia por las amenazas recibidas. Regresa en 1993, aproximadamente, y en la actualidad reside en Bogotá.
Elogio a la mujer brava
Por Héctor Abad
Estas nuevas mujeres, si uno logra amarrar y poner bajo control al burro machista que llevamos dentro, son las mejores parejas.
A los hombres machistas, que somos como el 96 por ciento de la población masculina, nos molestan las mujeres de carácter áspero, duro, decidido.
Tenemos palabras denigrantes para designarlas: arpías, brujas, viejas, traumadas, solteronas, amargadas, marimachas, etc. En realidad, les tenemos miedo y no vemos la hora de hacerles pagar muy caro su desafío al poder masculino que hasta hace poco habíamos detentado sin cuestionamientos. A esos machistas incorregibles que somos, machistas ancestrales por cultura y por herencia, nos molestan instintivamente esas fieras que en vez de someterse a nuestra voluntad, atacan y se defienden.
La hembra con la que soñamos, un sueño moldeado por siglos de prepotencia y por genes de bestias (todavía infrahumanos), consiste en una pareja joven y mansa, dulce y sumisa, siempre con una sonrisa de condescendencia en la boca. Una mujer bonita que no discuta, que sea simpática y diga frases amables, que jamás reclame, que abra la boca solamente para ser correcta, elogiar nuestros actos y celebrarnos bobadas. Que use las manos para la caricia, para tener la casa impecable, hacer buenos platos, servir bien los tragos y acomodar las flores en floreros. Este ideal, que las revistas de moda nos confirman, puede identificarse con una especie de modelito de las que salen por televisión, al final de los noticieros, siempre a un milímetro de quedar en bola, con curvas increíbles (te mandan besos y abrazos, aunque no te conozcan), siempre a tu entera disposición, en apariencia como si nos dijeran “no más usted me avisa y yo le abro las piernas”, siempre como dispuestas a un vertiginoso desahogo de líquidos seminales, entre gritos ridículos del hombre (no de ellas, que requieren más tiempo y se quedan a medias).
A los machistas jóvenes y viejos nos ponen en jaque estas nuevas mujeres, las mujeres de verdad, las que no se someten y protestan y por eso seguimos soñando, más bien, con jovencitas perfectas que lo den fácil y no pongan problema. Porque estas mujeres nuevas exigen, piden, dan, se meten, regañan, contradicen, hablan y sólo se desnudan si les da la gana. Estas mujeres nuevas no se dejan dar órdenes, ni podemos dejarlas plantadas, o tiradas, o arrinconadas, en silencio y de ser posible en roles subordinados y en puestos subalternos. Las mujeres nuevas estudian más, saben más, tienen más disciplina, más iniciativa y quizá por eso mismo les queda más difícil conseguir pareja, pues todos los machistas les tememos.
Pero estas nuevas mujeres, si uno logra amarrar y poner bajo control al burro machista que llevamos dentro, son las mejores parejas. Ni siquiera tenemos que mantenerlas, pues ellas no lo permitirían porque saben que ese fue siempre el origen de nuestro dominio. Ellas ya no se dejan mantener, que es otra manera de comprarlas, porque saben que ahí -y en la fuerza bruta- ha radicado el poder de nosotros los machos durante milenios. Si las llegamos a conocer, si logramos soportar que nos corrijan, que nos refuten las ideas, nos señalen los errores que no queremos ver y nos desinflen la vanidad a punta de alfileres, nos daremos cuenta de que esa nueva paridad es agradable, porque vuelve posible una relación entre iguales, en la que nadie manda ni es mandado. Como trabajan tanto como nosotros (o más) entonces ellas también se declaran hartas por la noche y de mal humor, y lo más grave, sin ganas de cocinar. Al principio nos dará rabia, ya no las veremos tan buenas y abnegadas como nuestras santas madres, pero son mejores, precisamente porque son menos santas (las santas santifican) y tienen todo el derecho de no serlo.
Envejecen, como nosotros, y ya no tienen piel ni senos de veinteañeras (mirémonos el pecho también nosotros y los pies, las mejillas, los poquísimos pelos), las hormonas les dan ciclos de euforia y mal genio, pero son sabias para vivir y para amar y si alguna vez en la vida se necesita un consejo sensato (se necesita siempre, a diario), o una estrategia útil en el trabajo, o una maniobra acertada para ser más felices, ellas te lo darán, no las peladitas de piel y tetas perfectas, aunque estas sean la delicia con la que soñamos, un sueño que cuando se realiza ya ni sabemos qué hacer con todo eso.
Los varones machistas somos animalitos todavía, y es inútil pedir que dejemos de mirar a las muchachitas perfectas. Los ojos se nos van tras ellas, tras las curvas, porque llevamos por dentro un programa tozudo que hacia allá nos impulsa, como autómatas. Pero si logramos usar también esa herencia reciente, el córtex cerebral, si somos más sensatos y racionales, si nos volvemos más humanos y menos primitivos, nos daremos cuenta de que esas mujeres nuevas, esas mujeres bravas que exigen, trabajan, producen, joden y protestan, son las más desafiantes y por eso mismo las más estimulantes, las más entretenidas, las únicas con quienes se puede establecer una relación duradera, porque está basada en algo más que en abracitos y besos, o en coitos precipitados seguidos de tristeza. Esas mujeres nos dan ideas, amistad, pasiones y curiosidad por lo que vale la pena, sed de vida larga y de conocimiento.
¡Vamos hombres, por esas mujeres bravas!
Oro por que mis HIJAS sean de éste maravilloso grupo y encuentren hombres que sepan apreciar a esta clase de nuevas mujeres!!!
"ELOGIO A LA MUJER BRAVA"
Para quien no lo sepa, Héctor Abad nació en Colombia en 1958 y se licenció en Literatura moderna en Italia. Regresa a Colombia en 1987 cuando un grupo paramilitar asesina a su padre (médico defensor de derechos humanos y fundador de la que ahora es la Facultad de Medicina), pero vuelve a Italia por las amenazas recibidas. Regresa en 1993, aproximadamente, y en la actualidad reside en Bogotá.
Elogio a la mujer brava
Por Héctor Abad
Estas nuevas mujeres, si uno logra amarrar y poner bajo control al burro machista que llevamos dentro, son las mejores parejas.
A los hombres machistas, que somos como el 96 por ciento de la población masculina, nos molestan las mujeres de carácter áspero, duro, decidido.
Tenemos palabras denigrantes para designarlas: arpías, brujas, viejas, traumadas, solteronas, amargadas, marimachas, etc. En realidad, les tenemos miedo y no vemos la hora de hacerles pagar muy caro su desafío al poder masculino que hasta hace poco habíamos detentado sin cuestionamientos. A esos machistas incorregibles que somos, machistas ancestrales por cultura y por herencia, nos molestan instintivamente esas fieras que en vez de someterse a nuestra voluntad, atacan y se defienden.
La hembra con la que soñamos, un sueño moldeado por siglos de prepotencia y por genes de bestias (todavía infrahumanos), consiste en una pareja joven y mansa, dulce y sumisa, siempre con una sonrisa de condescendencia en la boca. Una mujer bonita que no discuta, que sea simpática y diga frases amables, que jamás reclame, que abra la boca solamente para ser correcta, elogiar nuestros actos y celebrarnos bobadas. Que use las manos para la caricia, para tener la casa impecable, hacer buenos platos, servir bien los tragos y acomodar las flores en floreros. Este ideal, que las revistas de moda nos confirman, puede identificarse con una especie de modelito de las que salen por televisión, al final de los noticieros, siempre a un milímetro de quedar en bola, con curvas increíbles (te mandan besos y abrazos, aunque no te conozcan), siempre a tu entera disposición, en apariencia como si nos dijeran “no más usted me avisa y yo le abro las piernas”, siempre como dispuestas a un vertiginoso desahogo de líquidos seminales, entre gritos ridículos del hombre (no de ellas, que requieren más tiempo y se quedan a medias).
A los machistas jóvenes y viejos nos ponen en jaque estas nuevas mujeres, las mujeres de verdad, las que no se someten y protestan y por eso seguimos soñando, más bien, con jovencitas perfectas que lo den fácil y no pongan problema. Porque estas mujeres nuevas exigen, piden, dan, se meten, regañan, contradicen, hablan y sólo se desnudan si les da la gana. Estas mujeres nuevas no se dejan dar órdenes, ni podemos dejarlas plantadas, o tiradas, o arrinconadas, en silencio y de ser posible en roles subordinados y en puestos subalternos. Las mujeres nuevas estudian más, saben más, tienen más disciplina, más iniciativa y quizá por eso mismo les queda más difícil conseguir pareja, pues todos los machistas les tememos.
Pero estas nuevas mujeres, si uno logra amarrar y poner bajo control al burro machista que llevamos dentro, son las mejores parejas. Ni siquiera tenemos que mantenerlas, pues ellas no lo permitirían porque saben que ese fue siempre el origen de nuestro dominio. Ellas ya no se dejan mantener, que es otra manera de comprarlas, porque saben que ahí -y en la fuerza bruta- ha radicado el poder de nosotros los machos durante milenios. Si las llegamos a conocer, si logramos soportar que nos corrijan, que nos refuten las ideas, nos señalen los errores que no queremos ver y nos desinflen la vanidad a punta de alfileres, nos daremos cuenta de que esa nueva paridad es agradable, porque vuelve posible una relación entre iguales, en la que nadie manda ni es mandado. Como trabajan tanto como nosotros (o más) entonces ellas también se declaran hartas por la noche y de mal humor, y lo más grave, sin ganas de cocinar. Al principio nos dará rabia, ya no las veremos tan buenas y abnegadas como nuestras santas madres, pero son mejores, precisamente porque son menos santas (las santas santifican) y tienen todo el derecho de no serlo.
Envejecen, como nosotros, y ya no tienen piel ni senos de veinteañeras (mirémonos el pecho también nosotros y los pies, las mejillas, los poquísimos pelos), las hormonas les dan ciclos de euforia y mal genio, pero son sabias para vivir y para amar y si alguna vez en la vida se necesita un consejo sensato (se necesita siempre, a diario), o una estrategia útil en el trabajo, o una maniobra acertada para ser más felices, ellas te lo darán, no las peladitas de piel y tetas perfectas, aunque estas sean la delicia con la que soñamos, un sueño que cuando se realiza ya ni sabemos qué hacer con todo eso.
Los varones machistas somos animalitos todavía, y es inútil pedir que dejemos de mirar a las muchachitas perfectas. Los ojos se nos van tras ellas, tras las curvas, porque llevamos por dentro un programa tozudo que hacia allá nos impulsa, como autómatas. Pero si logramos usar también esa herencia reciente, el córtex cerebral, si somos más sensatos y racionales, si nos volvemos más humanos y menos primitivos, nos daremos cuenta de que esas mujeres nuevas, esas mujeres bravas que exigen, trabajan, producen, joden y protestan, son las más desafiantes y por eso mismo las más estimulantes, las más entretenidas, las únicas con quienes se puede establecer una relación duradera, porque está basada en algo más que en abracitos y besos, o en coitos precipitados seguidos de tristeza. Esas mujeres nos dan ideas, amistad, pasiones y curiosidad por lo que vale la pena, sed de vida larga y de conocimiento.
¡Vamos hombres, por esas mujeres bravas!
Oro por que mis HIJAS sean de éste maravilloso grupo y encuentren hombres que sepan apreciar a esta clase de nuevas mujeres!!!
4 de febr. 2011
nova web del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
Si us interessa, us hi podeu subscriure per rebre les novetats. Aquí la teniu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)