Rellegint i recordant Mercè Rodoreda

El 39 aniversari de la mort de Mercè Rodoreda m'agafa rellegint Quanta, quanta guerra..., l'última novel·la que va publicar en vida. Aquí sota reprodueixo alguns fragments extrets del que ja he rellegit, inclosos dos del pròleg. Llegir Rodoreda és sempre una meravella.

"Aquella veu de noia m'havia deslligat dels records de la nit. Tot d'una venia forta com si la noia la cantés de cara a la muntanya, tot d'una es feia fosca com si la noia s'hagués girat d'esquena. El pardal cridava sense parar. I no sé per què em vaig enrecordar de les meves germanes mortes. Potser perquè la claror, potser perquè el color del cel era el mateix que dormia damunt el camp de clavells, potser perquè... la gran es deia Laieta, la mitjana Lea... la veu que pujava del riu havia callat, la petita es deia Letícia com una besàvia del meu pare que havia estat molt rica: tenia dos cotxes, sis cavalls, camps de blat, una casa amb dotze habitacions i dotze xemeneies. La Laieta tenia un geni de mil dimonis: va morir d'una enrabiada."

"Semblava que en el món no hi hagués hagut mai guerra de tanta pau que es respirava. Vaig aprendre a carregar i a descarregar el fusell. A tirar. ¿Quants anys tens? Quinze. Sembla que en tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a l'esquerra, de l'home de cartó que havíem d'encertar. No volia que m'ensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la culata em van mig desllorigar l'espatlla."

"Se'm va asseure al costat sense badar boca, va treure dos préssecs d'un cabàs vell i brut, són de secà, i me'n va donar un. Ens vam mirar als ulls i em va semblar que ens coneixíem de sempre, que ja l'havia conegut, no sabia on ni quan, al mig d'una tarda com aquella, asseguts en un marge. Tot mossegant la carn ensucrada i dura del préssec i sense mirar-me em va dir: les coses importants són les que no ho semblen."

Del pròleg, sobre el procés d'escriptura:

"Quanta, quanta guerra... l'he escrita tres vegades de dalt a baix. Això sol ja fa unes quatre-centes pàgines. Si comptem que abans de passar-la en net cada pàgina ha estat escrita, almenys, tres o quatre vegades, ens trobem amb un nombre bastant considerable de pàgines; per això passo tants anys per acabar una novel·la. Com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m'acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d'escriure i d'anar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i saber escriure a màquina."

També del pròleg, un record amb l'avi:

"El meu avi anava a missa cada diumenge. Fins que va començar a endur-se'm a mi. De vegades anàvem a la Bonanova, de vegades als Josepets. A la Bonanova hi anàvem pel carrer de Sant Gervasi. Als Josepets pel carrer de Pàdua o pel carrer de Septimània. De tornada comprava els dolços a la pastisseria que hi havia a la plaça dels Josepets. Jo, a missa, m'hi avorria sobiranament. Aixeca't. Agenolla't. Senya't. Abaixa els ulls. Un dia em vaig atrevir a estirar el meu avi per la màniga, es va decantar cap a mi i vaig dir-li baixet: m'avorreixo. El m'avorreixo es va convertir en una mena de cançó. Fins que un dia en arribar a casa se'm va asseure a la falda i va sortir l'àngel de la missa. Era molt alt, amb el cap tocava el sostre, les puntes de les ales tocaven les parets. No se'l podia veure gaire bé perquè era tot just una ombra amb una mica de llum al voltant. De la cara només se li veien els ulls: daurats. «És un misteri com pinta el terra de l'església de color blau i de color carmesí. Com si els daus amb què la va enrajolant es fessin sols per la gràcia de Déu». Després d'haver-me fet creure en l'àngel de la missa, quan hi anàvem, ja no m'avorria tant. De petita vivia meravellada."

En aquest altre apunt hi trobareu uns quants fragments, més curts, d'Aloma.