20 d’ag. 2012

lectures d'avui

L'EDITORIAL

Les regles del sistema financer asfixien els governs i l'economia


Ara, 20/08/2012

La notícia que l'Estat pot haver de pagar 30.000 milions més en interessos del deute del que havia previst és alarmant perquè significa que tots els ajustos que s'estan fent no serviran per alleugerir el dèficit públic sinó per pagar els inversors que especulen amb la prima de risc. Alguna cosa no funciona i és urgent prendre mesures. La Unió Europea no pot deixar que alguns dels seus estats es dessagnin amb unes condicions de finançament draconianes mentre la població ha de suportar retallades socials d'envergadura.

Les normes financeres internacionals fixen que la primera obligació de les administracions, quan disposen de líquid, és pagar aquests interessos. Abans fins i tot de finançar les necessitats més bàsiques de l'estat del benestar, s'han de satisfer aquestes obligacions. Això crea un cercle infernal, ja que col·loca els estats que no disposen d'armes de dissuasió potents (és a dir, un banc central o una reserva federal) en una situació molt feble, a mercè dels mercats, que els castiguen sense pietat per treure'n sucosos beneficis.

Quatre anys després de la caiguda de Lehman Brothers i l'esclat de la crisi econòmica global, resulta especialment injust que no s'hagi trobat una solució també global per a aquest problema. Sobretot perquè cal recordar que en un primer moment, entre finals del 2008 i principis del 2009, van ser les injeccions de diner públic les que van evitar un col·lapse encara més gran.

La sensació entre la ciutadania és que els culpables de la crisi (aquells que van construir un sistema basat en l'avarícia i l'alt risc) no només no han pagat cap factura sinó que, quatre anys després, s'aprofiten de la situació per asfixiar els governs i ofegar, de passada, l'economia productiva.

Més enllà, doncs, de solucions conjunturals com la de la intervenció del BCE o l'anomenat rescat tou en els casos espanyol o italià, toca repensar a fons les regles que regeixen el sistema financer internacional. I capgirar-ne les prioritats.



Tardor calenta

JOSEP RAMONEDA | Ara, 19/08/2012

Una sentència del Tribunal Superior de Madrid ha posat els punts sobre les is de la reforma laboral: "Els ERO són un cost social per ajudar empreses en crisi o amb dificultats de productivitat que afecten la seva supervivència. No són ni han de ser un instrument de destrucció de treball per generar més riquesa ni benefici a l'empresari que no està en crisi ni té dificultats reals". És una manera clara i neta de reflectir el problema principal de les polítiques contra la crisi: la falta d'equitat. Imputable a uns governs que es mostren forts amb els dèbils i se senten dèbils amb els poderosos, capaços d'escrutar i discutir fins al darrer detall subvencions de supervivència de quatre-cents euros i amnistiar generosament el diner ocultat a Hisenda.

Raymond Queneau, un dels creadors d'Oulipo, es preguntava: qui accepta una societat concreta? I responia així: els que se n'aprofiten, certament; els que no la pateixen gaire; aquells a qui agrada patir; i els que no tenen altra cosa a fer. Els que se n'aprofiten són mes aviat pocs i tenen vara alta sobre els que governen: ¿hem d'entendre, doncs, el silenci de la societat com una expressió de masoquisme col·lectiu? La fractura social es fa cada cop més visible i afecte de ple les classes mitjanes. Aquestes vacances molts joves han vist com els seus grups d'estiueig eren més petits perquè molts companys no havien pogut venir i molts nens a les colònies han trobat a faltar amics que no se les han pogut permetre. L'esquema de Queneau, en el fons, ens diu el que ja havien dit els clàssics. El secret de la servitud voluntària està en l'interès (els que se'n beneficien), en la por (els que accepten resignadament que hem vingut a patir i temen que sigui pitjor) i en el costum (els que no gosen o no s'imaginen fer altra cosa). Si sabéssim quants ciutadans se senten fora d'aquestes categories, tindríem la mesura de la conflictivitat potencial d'una tardor que els governs enfoquen pensant que una nova onada de retallades els podria escombrar del poder.



I AQUÍ

"Let me say one thing: I'm a Catalan"


CARLES CAPDEVILA | Ara, 20/08/2012

Una explosió de gas havia esfondrat un edifici sencer. Els veïns desallotjats miraven junts la runa al TN migdia en un bar proper i assentien. Ser notícia els confirmava la dimensió de la tragèdia, tot i que era ben palpable des de la finestra del mateix bar. L'exclusiva que publicava ahir Enric Borràs a l'ARA, els correus de la CIA a l'ombra sobre les opcions que Catalunya sigui un Estat, va batre rècords de visites. Un diumenge assolellat en ple agost de baix consum digital, la informació de Wikileaks acumulava clics, tuits, retuits, m'agrada, comparticions, recomanacions i tota mena de senyals que el tema bullia a l'olla mediàtica moderna. Els catalans anem amb un motor a reacció, i l'omplim de benzina d'autoestima quan el món parla de nosaltres. Amb la il·lusió que ens fa la dimensió internacional i amb la necessitat que tenim i tindrem d'aliats, sorprèn que hi treballem encara poc sistemàticament. O que ens costi tant aprofitar l'impuls de Barcelona, que manté una imatge excel·lent malgrat el desconeixement de Catalunya i el desprestigi d'Espanya. Del "Let me say one thing: I'm a Catalan" de Pau Casals a les Nacions Unides a les filtracions de Wikileaks, la nostra presència mundial depèn de voluntarismes individuals i situacions atzaroses. Un futur estat modern ha de treballar el tema de forma més ordenada i eficient.

Cap comentari:

Publica un comentari