Quatre anys de l'"Ara farem un diari"

El temps vola, ho torno a dir. Ja fa quatre anys que es va fer públic que sortiria un diari nou en català, l'Ara. Quan m'ho van explicar vaig intuir que potser, finalment, aquell podria ser el "meu" diari. M'hi vaig subscriure, i hi continuo subscrita. I m'agrada que no només jo, sinó també, gràcies al paper, la meva família, pugui tenir a l'abast tot el que explica l'Ara.

El seu director, en Carles Capdevila, parla d'aquest aniversari en aquest article que reprodueixo aquí sota. L'enhorabona i per molts anys, pel bé de tots!

Quan em diuen “impossible” miro enrere i somric

CARLES CAPDEVILA | Ara, 21/07/2014

 

DEMÀ FA 4 ANYS que, amb la web Arafaremundiari.cat, anunciàvem l’aparició de l’ARA per al 28 de novembre del 2010, i començàvem a existir, amb humilitat i ambició. Montilla i Zapatero presidien Catalunya i Espanya, Hereu era alcalde de Barcelona, Benet XVI era papa, Puigcercós manava a ERC, La Vanguardia només sortia en castellà i Joan Carles I era rei (i encara no sabíem com li agradava caçar elefants). Feia 12 dies de la mani del 10-J del 2010, i alguns deien que mai més veuríem una mani igual. Vam anunciar que naixíem a favor de la gent que vol que passin coses i en contra de la gent que ho vol impedir. Pel moviment i en contra de l’immobilisme. Molta gent deia que no arribaríem a existir, i molta altra que duraríem quatre dies. I molta es va subscriure abans que sortíssim i encara hi sou (gràcies, gràcies, gràcies i gràcies). Vaig adoptar com a frase de capçalera “Ho vam aconseguir perquè no sabíem que era impossible”. Quatre anys i cinc eleccions després, l’ARA continua creixent, ja té 135.000 lectors de paper segons l’EGM, i és el segon diari amb més subscriptors del país (amb 25.700). I ens preparem per a una tardor trepidant, amb una consulta a punt de convocar. I van passant més coses. Duran deixa avui la secretaria general de CiU, ja no hi són ni els relleus de Zapatero (Rubalcaba) ni el de Montilla (Navarro), Mas ja ha guanyat dues eleccions i ERC va guanyar les europees. Per això quan em diuen “Això no passarà, és impossible”, miro enrere i somric.

 

 

 

.

25 anys

El temps cada vegada passa més ràpid, i hi ha dues coses que me'n fan prendre consciència d'una manera ben clara: veure envellir els pares i veure els fills fer-se grans.

Avui fa 25 anys que sóc mare, que vaig ser mare per primera vegada. Fa 25 anys que la meva vida va quedar dividida en dues parts: abans i després. L'Anna va ser una criatura preciosa, fàcil de pujar i molt alegre. I amb el temps s'ha convertit en una dona independent, responsable i madura.

Tots els que l'estimem valorem la seva generositat i la gran capacitat que té de mostrar-nos de mil maneres l'estimació que sent per nosaltres. És una filla, una germana, una néta..., i mil coses més, meravellosa.




Per molts molts molts anys, filla! La nostra família eivissenca celebrarà amb tu aquest dia tan especial. Idò, molts anys i bons!


T'ESTIMO MOLTÍSSIM!!!

selecció Instagram 2014 (2): Barcelona

el barri de Gràcia - Gràcia neighbourhood

casa rodorediana, carrer Encarnació 15

torre del rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia

façana i terrat, carrer Encarnació 6

modernisme - art nouveau

recinte de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, detall de la façana principal

(Lluís Domènech i Montaner)

recinte de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, detall de façana

(Lluís Domènech i Montaner)

recinte de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, detall d'una porta

(Lluís Domènech i Montaner)

basílica de la Sagrada Familía, detall

(Antoni Gaudí)

torres de la basílica de la Sagrada Familía, detall

(Antoni Gaudí)

el barri de la Ribera / Born - Ribera / Born neighbourhood

basílica de Santa Maria del Mar, la més bonica de Barcelona

barri de la Ribera / Born

claustre del convent de Sant Agustí Vell, detall

altres - other

antic hospital de la Santa Creu, Casa de Convalescència, actualment seu de l'Institut d'Estudis Catalans, rajoles del pati

antic hospital de la Santa Creu, Casa de Convalescència, actualment seu de l'Institut d'Estudis Catalans, rajoles de l'escala

casa Puig i Cadafalch, edifici noucentista, carrer Provença 231

(Josep Puig i Cadafalch)

torre Agbar, plaça de les Glòries

(Jean Nouvel)

tramvia blau, avinguda del Tibidabo

(des del 1901; el meu avi en va ser conductor)

actualitzant la iconografia

Ben mirat, no són gaire diferents...

Felip V

Felip VI

Fa anys que em pregunto en què pensaven els seus pares quan li van posar Felip, a qui ara és Felip VI. Mira que n'hi ha, de noms!




.

som escola

Avui, sis de la tarda, Gran Via / Passeig de Sant Joan de Barcelona. Hem de ser molts! ‪#‎somescola14j‬

Contra les agressions a l'escola catalana. Prou!

Informació de l'Ara.

jo també sóc d'Igualada

¿Els de casa? Tots, som de casa!

"República i monarquia", Josep Ramoneda a l''Ara'

Josep Ramoneda | Ara, 08/06/2014

A Espanya amb la monarquia passa el mateix que amb la divinitat: és veritat indiscutible, el que ha de demostrar que té raó és el que no hi creu. Els que s’abstenen com CiU són acusats de política petita, com si posar la legitimitat hereditària per sobre de la legitimitat democràtica fos d’una insuperable grandesa de mires. I els que refusen la monarquia des de la més elemental racionalitat democràtica són acusats de voler trencar el pacte del 78 (com si no estigués ja fet miques des de fa temps, ¿o és que no escolten el que passa a Catalunya, per exemple?) i de posar en risc el sistema democràtic. Tot per demanar un referèndum. Els referèndums s’han convertit en una arma de gran volada subversiva: generen pànic en el nucli sistèmic.

Fa vergonya haver de dir el que és obvi: que el principi d’igualtat política en què es funda la democràcia és essencialment contrari al principi dinàstic que regeix la monarquia; que els principis de sufragi universal i d’elecció i revocació de governants xoquen amb el principi aristocràtic; en fi, que la raó i la sang representen dues idees antinòmiques d’entendre l’organització social i política. Fa uns anys al CCCB vam fer una exposició sobre la Transició. Al final els visitants feien preguntes. La més reiterada va ser si la Transició es podia considerar acomplerta mentre la monarquia, heretada del franquisme, fos la forma d’estat. És una pregunta que contrasta amb el 85% de suport que li donarà el Parlament espanyol. No ens representen.

Tots els arguments que sentim a favor de la monarquia són conservadors: que algunes de les democràcies més solvents són monarquies, que va contribuir al pas de la dictadura a la democràcia, que ha donat estabilitat, que és una factor de moderació i integració, i que forma part del pacte de la Transició, com si la ciutadania estigués eternament lligada a aquest moment sagrat. No he vist ni un sol article que doni fonament a la monarquia com a forma òptima de la democràcia. La monarquia, com Déu, és inefable. I el que és inefable queda fora del sedàs de la raó.





.

Catalans want to wote | Human towers for democracy

Plaça de la Vila de Gràcia, Barcelona

Castellers de la Vila de Gràcia

Els catalans volem votar

We Catalans want to vote

#elscatalansvolemvotar

#Catalanswanttovote

#WeCatalanswanttovote

8 de juny del 2014 - June 8th 2014

Manifest | Manifesto

Recull de fotos del diari Ara (via Instagram, #ARAcastells9N)

Més informació: Òmnium Cultural 

More information: Òmnium Cultural

.

Josep Ramoneda sobre Can Vies a l''Ara'

Josep Ramoneda, Ara, 01/06/2014

La violència de carrer és més efectista que efectiva. El poder de les flames és gran i garanteix un bon lloc a les portades. Però desprestigia els col·lectius a la qual es vincula i sepulta raons i realitats dignes de ser tingudes en compte. La violència genera por i en democràcia la por més aviat indueix a la indiferència i la resignació. La teatralització de la violència no és exclusiva dels grups d’incontrolats antisistema, també les policies utilitzen a vegades l’espectacle de la repressió per fer-se presents en l’imaginari ciutadà. La violència generada a partir del desallotjament de Can Vies és perfectament descriptible i els seus actors són prou coneguts de la policia. A alguns els servirà per desqualificar els que protesten pacíficament per un desallotjament inoportú i fet amb poca cura per l’Ajuntament. Altres ho aprofitaran per desprestigiar el moviment independentista, encara que no hi tingui cap relació. I fins i tot n’hi ha que hi veuran la mà negra de Madrid. Jo tendeixo a pensar que Caín va matar Abel, és a dir, que les coses acostumen a ser el que semblen. I en aquest cas crec que els agitadors són els habituals. No tinc cap dubte que algun sector està disposat a utilitzar l’agitació violenta per fer descarrilar el procés independentista, però crec que no és el cas.

Els actes de violència no ens han de fer perdre de vista les qüestions de fons. Una ciutat ha de trobar maneres de desenvolupar formes de socialització diferents de les rígides vies institucionals i ha de fer socialment rendibles espais i llocs abandonats que s’ha demostrat que poden ser útils per als barris. Vivim una situació social molt complicada que no es pot pretendre que quedi amagada sota el gran mantell de la independència. No només de sobiranisme vivim els humans. La nostra societat està fent destrosses a dues generacions. Quan el 55 per cent dels joves estan condemnats a l’atur, i l’emancipació sembla impossible, quan els grans viuen amb l’amenaça de la pèrdua de la feina per sempre, ¿què s’ha de fer amb les noves formes de convivència i solidaritat, fomentar-les o reprimir-les? Una societat oberta i democràtica és defineix per la capacitat d’incorporar, no d’excloure.

pa sense gluten

No és fàcil fer una dieta sense gluten, i tampoc és fàcil fer un pa sense gluten que sigui flonjo i gustós. Jo ho he intentat, i després d'unes quantes proves, aquesta recepta és la que més em satisfà. Està inspirada en la recepta "Pa sense blat" que proposen Linda Collister i Anthony Blake en el llibre Country Bread (Elaboración artesanal del pan. Barcelona: Blume). Linda Collister, l'autora dels textos (ell és el fotògraf), presenta la seva com una recepta base, a partir de la qual cadascú pot fer proves i combinacions fins a trobar-ne una que li agradi. Que és el que he fet jo.

Ingredients

200 g de farina de blat de moro

200 g de farina d'arròs

150 g de farina de fajol (en castellà, trigo sarraceno)

550 ml d'aigua calenta

    9 g de llevat sense gluten (un sobre de llevat panificable Biográ: a dalt hi diu "sin gluten")

  10 g de sal (una mica més de mitja cullerada)

una culleradeta de mel

dues cullerades d'oli verge d'oliva extra

una cullerada de llavors de rosella

dues cullerades de pipes de carabassa

dues cullerades de sèsam
tres cullerades de nous trencades a trossets

un motllo greixat i enfarinat (amb alguna de les farines anteriors); millor un motllo llarg, perquè el pa no sigui tan alt i quedi més ben cuit per dins

Preparació

1. Tamisem la farina en un bol gran i hi afegim la sal i el llevat.

2. Escalfem l'aigua fins que estigui calenta al tacte però sense cremar. Ni més ni menys. Hi afegim la mel i l'oli.

3. Amb una mà anem tirant l'aigua dins del bol i amb l'altra l'anem barrejant amb la farina fins que quedi una massa bastant tova (com que no porta gluten, no és enganxifosa).

4. Hi afegim les llavors, les pipes i les nous i ho barregem bé. No s'ha de pastar més.

5. Aboquem la massa al motllo, el tapem amb un drap humit i la deixem reposar mitja hora.

6. Escalfem el forn per dalt i per baix a 220 ºC amb un plat ple d'aigua dins.

7. Enfornem el motllo i el deixem coure quasi mitja hora, fins que vegem que està daurat. Segurament s'haurà esquerdat per dalt, com el de la foto.

8. Traiem el pa del motllo i el tornem a ficar al forn uns deu minuts més, directament sobre la reixa.

Si el pa s'ha esquerdat per algun costat i ha quedat massa dur, la pròxima vegada hi hem de posar més aigua.

Variants

1. Es poden canviar les proporcions de les tres farines, sempre que el pes total sigui el mateix. També s'hi pot posar qualsevol altra farina sense gluten. A mi em sembla que posar-hi més farina de blat de moro el fa més flonjo.

2. S'hi poden posar altres llavors, per exemple pipes de gira-sol (també fan flonjo el pa), altres menes de fruita seca, olives, tomàquets secs, herbes... Sempre sense gluten, esclar.

un petit 'collage'

Em ve de gust fer un petit collage amb algunes de les imatges, notícies i comentaris del dia.

Primera. L'enhorabona a Joaquín Salvador Lavado, Quino, pel premi que ha obtingut avui. Ens ha fet somriure tant, amb la seva Mafalda! Avui, a més, s'ha difós una tira que ens dedica als catalans. Tota la informació aquí, a Vilaweb, i la tira és aquesta:

Segona. Una altra mobilització a les Illes tres dies abans de les eleccions europees. Tota la informació aquí, també a Vilaweb. La foto, de @contrainfocat.

Tercera. Reflexions, també abans de les eleccions, sobre alguns esdeveniments de les últimes setmanes i la importància d'anar a votar diumenge: "Què volen, violència?", de Pere Cardús.

I quarta. Aquesta va de llengua, o sigui que haureu d'anar al blog veí. En altres paraules, aquí.

el camí de Ronda de la Costa Brava, de Tossa de Mar a Palamós

.