el camí de Ronda de la Costa Brava, de Tossa de Mar a Palamós

.

selecció Instagram 2014 (1): flors i fruits d'Ulldemolins (Priorat), Setmana Santa

Farigola. Thyme.

 Romaní. Rosemary. 

Llorer. Laurel.

Senet de pobre. Globularia vulgaris.

 Flor del codonyer. Quince tree flower. Cydonia vulgaris.

Rosella. Poppy.

 Calabruixa. Muscari neglectum.

 Papus de xicoia, llumenetes, pixallits, dent de lleó... La planta dels mil noms. Pappus of dandelion, lion's-tooth. Taraxacum officinale.

Lleterasa vera. Mediterranean spurge. Euphorbia characias.

 Margarida. Daisy.

 Pomera? Apple tree?

Viola silvestre. Viola sylvestris.

All de bruixa, estrelleta de monja. Star-of-Bethelehem. Ornithogalum umbellatum.

Ametlló. Baby almond. Prunus dulcis.

Lleteresa serrada. Serrated spurge. Euphorbia serrata.

Cep. Grapevine.

Botó d'avellana. Hazelnut bud.

 

 Gallet, gallaret. Platycapnos spicata.

.

calamars amb vi, ceba i all

Durant les vacances de Setmana Santa em van regalar uns calamars boníssims. Era al poble i tenia pocs possibles ingredients per cuinar-los, i mirant per internet vaig trobar aquesta recepta (en un blog de cuina molt interessant, per cert). Tret del pebre blanc els tenia tots, i la vaig fer. Em van quedar impressionants, o sigui que aquí teniu la meva versió del plat. A casa no som gaire de picants, i el pebre no el vaig trobar a faltar (però proveu-ho!). És un plat de cuina tradicional molt fàcil de fer i molt bo. ¿Què més es pot demanar?

Ingredients

(les quantitats són aproximades, jo tenia menys calamars i ho vaig fer a ull)

• 400 g de calamars nets
• 4 cebes mitjanes
• 1 cabeça d'alls sencera
• 1 got de vi blanc
• un raig d'oli d'oliva verge extra (jo, DO Siurana)
• 3 fulles de llorer
• 1 got d'aigua, si cal
• pebre blanc al gust
• sal al gust

Preparació

1. Tallem els calamars a trossos grossets i la ceba en juliana també gruixuda. Fem un tall horitzontal a la cabeça d'alls perquè la salsa n'agafi més gust.

2. En una cassola o una paella a foc mitjà hi tirem un raig d'oli i les fulles de llorer. Hi afegim de seguida la ceba i la cabeça d'alls. Ho anem remenant i al cap de 5 minuts hi afegim els trossos de calamar. Si hi poseu pebre, ja l'hi podeu posar ara.

3. Ho remenem una mica més i hi afegim el got de vi. Ho tapem i ho deixem coure a foc baix durant mitja hora.

4. Si la salsa s'ha reduït, bullim l'aigua i l'afegim (o només la meitat). Ho salem al gust. Ho deixem coure mitja hora o tres quarts més, fins que veiem que està al punt. Hem d'anar vigilant que el suc no es redueixi massa.

5. Ho servim calent.




La salsa que es fa és espesseta i deliciosa. Amb arròs blanc, és un bon plat únic. Amb torradetes, una tapa. Amb un bon pa, un segon. A més, com el rostit, és un plat ideal per deixar-lo fet d'un dia per l'altre.





Aquest plat també es pot fer amb sípia, i suposo que també amb popets.

Més receptes d'aquest blog clicant a l'etiqueta "receptes" de la dreta.




.

lectures de Sant Jordi

Per si encara no us heu decidit, aquí teniu unes quantes idees per al dia de Sant Jordi:

• A man without breath, l'última novel·la de la sèrie Bernie Gunther de Philip Kerr, que a més firmarà llibres. Jo l'estic llegint en anglès, vaig més o menys per la meitat i de moment em sembla una de les millors de la sèrie.

 

• Doce cuentos peregrinos, de Gabriel García Márquez. A la meva llista.

• La mala hora, també de Gabriel García Márquez. I també a la meva llista. A més, aquesta novel·la va provocar una anècdota que l'autor explica a Vivir para contarla, un primer volum de memòries molt interessant que malauradament no ha tingut continuació.

 

• Elles també maten, un recull de relats negres escrits per tretze dones i editats per Anna Maria Villalonga. A la llista.

 I si us interessa la llengua, altres coses per fer aquí.

I us acabaré de desitjar un bon dia de Sant Jordi amb aquest dibuix meravellós de l'il·lustrador Francesc Rovira.

.

una mona de Pasqua mig tradicional mig "cubista"

Avui és el dia de la mona, i n'he fet una que adapta una mica la que va publicar fa uns dies El Comidista, feta amb la massa tradicional, tipus brioix. Només un parell de matisos: jo he fet la massa una mica més dolça i no hi he posat ous durs, sinó directament de xocolata però una mica especials (perquè no tenia motllos per fer-ne de rodons). L'any que ve prometo ser menys heterodoxa amb la forma dels ous.

Ingredients

Per a la massa
• 500 g de farina de fer pa (blanca o integral)
• 25 g de llevat fresc (o 8 g de llevat granulat sec)
• 220-250 ml de llet (comenceu amb 220 i afegiu-ne més si us cal perquè la massa sigui elàstica)
• 100 g de mantega
• 120-150 g de sucre
• 1 ou
• 1 cullerada d'anís (o la pell d'una taronja ratllada)
• un polsim de sal

Per pintar la massa
• un rovell d'ou
• una cullerada de llet
• una mica de sucre

Per decorar
• Ous de Pasqua o qualsevol altra figura de xocolata

Preparació

1. Traieu la mantega de la nevera una estona abans perquè us quedi amb una textura de pomada. Si cal, passeu-la un moment pel microones. Si es desfà més, no passa res.

2. Passeu la farina pel sedàs i barregeu-la amb el sucre en un bol gran.

3. Desfeu el llevat amb la llet tèbia i afegiu-ho tot al bol juntament amb la mantega, l'anís, l'ou i el polsim de sal.

4. Pasteu-ho uns cinc minuts, fins que us quedi una massa fina.

5. Feu una bola amb la massa i deixeu-la reposar tres quarts o una hora tapada amb un film de plàstic o un drap humit, fins que hagi doblat el volum, més o menys.

6. Doneu-li la forma que vulgueu (una, dues o tres mones rodones, una rosca o una trena) i torneu-la a deixar reposar tres quarts d'hora més, ara ja a la safata que anirà al forn, també tapada.

7. Escalfeu el forn a 190 ºC.

8. Pinteu la mona o les mones amb la barreja de rovell d'ou i llet i tireu-hi sucre per sobre.

9. En el moment de ficar-hi la mona, abaixeu el forn a 170 ºC i coeu-la uns 25 minuts, fins que es vegi torradeta per sobre.

10. Deixeu-la refredar en una reixeta. Si hi poseu els ous de xocolata quan encara estigui tèbia, se us enganxaran millor.

.

púding d'espàrrecs blancs

Ingredients

• 400-500 g d'espàrrecs blancs de llauna (jo hi poso dos pots d'espàrrecs de Navarra Bonpreu)

• 1 bric de llet evaporada Ideal o 25o ml de nata líquida

• 3 ous

• 2 cullerades de farina de blat de moro (o de blat)

• sal

• pebre
• nou moscada (optativa)

• mantega per greixar el motllo

Elaboració

1. Poseu els espàrrecs en un escorredor perquè treguin tota l'aigua.

2. Reserveu unes quantes puntes d'espàrrec per a la decoració.

3. Poseu al forn una plata mig plena d'aigua per fer el bany maria i escalfeu-lo a 180 ºC (si pot ser, dalt i baix amb aire).

3. Bateu amb el pímer, el robot o la batedora elèctrica els espàrrecs, els tres ous, la llet evaporada, la farina, sal i pebre al gust i, si voleu, una mica de nou moscada ratllada, fins que quedi una crema fina.

4. Greixeu amb mantega un motllo de plum-cake (de vidre) i tireu-hi la crema.

5. Fiqueu el motllo dins el bany maria i deixeu-lo coure mitja hora.

6. Passat aquest temps, traieu la safata del bany maria i coeu el púding directament al forn. Aquesta operació s'ha de fer amb molt de compte, perquè és fàcil cremar-se. Les receptes no acostumen a posar-ho, això, però si no es fa costa molt que el púding acabi de quallar. I així queda la mar de bé.

7. A partir d'aquí, el púding puja. Heu d'estar al cas, i treure'l del forn quan veieu que ja està cuit pel mig. Uns vint minuts més tard.

Jo el serveixo cobert amb salsa rosa, guarnit amb les puntes d'espàrrecs i acompanyat d'amanida d'enciams variats i tomàquets xerris, però això ja depèn del gust de cadascú.

El púding també es pot fer amb altres menes de verdura (mongeta tendra i pastanaga, espàrrecs verds, coliflor, bròquil, ja cuits), però jo no he fet la prova: a casa el que ens encanta és aquest!



.

Jesús Moncada al Born CC

Si no en teníem prou amb els al·licients que té normalment el Born CC, fins al dia 27 d'abril fer-hi una visita en té un altre: a l'espai Dalmau, en un dels laterals del recinte, hi trobareu l'exposició "Mequinensa!", un recull de 36 fotos fetes per Jesús Moncada, que era un artista polifacètic (també dibuixava i pintava), al seu poble.

Són fotos en blanc i negre, de format gran, i mostren sobretot la gent, els carrers i les cases. La gent, els carrers i les cases del poble vell abans que, com tothom sap, les aigües del pantà el neguessin durant els anys setanta.



Qui hagi vist la pintura i els dibuixos de Moncada, sabrà reconèixer a les fotografies algunes de les persones, o almenys un aire, que el van inspirar. Igual que passa, de fet, amb la seva obra literària.

Ahir, a la inauguració, no vaig fer fotos de les fotos (fa poc se n'ha publicat un llibre que encara no he vist), per descomptat, però goso reproduir aquí aquesta, que he vist a internet per diverses bandes.

Els comissaris de l'exposició són Rosa M. Moncada, germana del Jesús, i Josep Fornés, director del Museu Etnològic dee Barcelona. Acompanyen les fotos diversos fragments de la novel·la Camí de sirga que fan referència a l'enderroc del poble. I aquest breu text, que no cal presentar.

La crònica d'El Periódico de Catalunya, aquí.

"No et necessito, et prefereixo"

Walter Riso: “No li expliquis tot a la parella. Si t’agrada algú, per què l’hi has de dir?”

Realista. Contra la idealització de l’amor i el mite de la mitja taronja, Walter Riso proposa realisme afectiu. L’amor ni tot ho pot ni tot ho cura. A vegades t’aixafa, diu. Riso defensa, sobretot, que la nostra realització no ha de venir per estimar algú

LARA BONILLA | Ara, 25/03/2014

Walter Riso proposa un amor lleuger d’equipatge, que no traeixi ni els teus valors ni els teus ideals.
Després de l’èxit d’¿Amar o depender?, el psicòleg i escriptor argentí Walter Riso torna a reflexionar sobre l’etern tema de l’amor. A Enamorados o esclavizados (Planeta) convida a construir un model d’independència afectiva. És a dir, estiguem en parella perquè volem, no perquè ho necessitem.

Diu que cadascú és responsable de la seva felicitat afectiva.

En una relació uns valors que s’han de rescatar són la independència i l’autonomia, en tots els sentits. Podem tenir projectes i coses en comú, però no pots perdre el teu espai ni la territorialitat vital. L’amor jo el veig com un problema de salut pública. El 40% de les consultes psicològiques tenen a veure amb l’amor: infidelitats, por a l’abandonament, violència, dependència afectiva...

Ens han venut el conte de la mitja taronja.

I és a partir d’aquest imaginari social que es construeix una idea equivocada de l’amor. La majoria de les grans frustracions vénen d’una concepció idealitzada de l’amor. I jo proposo un realisme afectiu: tenir una relació de parella amb els peus a terra. L’amor no hauria de ser una autorealització. Tu et pots realitzar fent moltes coses i no només estimant algú. A més, hi ha valors més importants que l’amor, com ara la justícia i la llibertat.

Sempre hi ha qui creu que pot canviar l’altre.

Sí, és una mena d’adoctrinament afectiu. Pots canviar l’altre en conductes operatives, però no canviar la seva essència. No necessito que m’aprovis, sinó que m’acceptis. Estimar és acceptar l’altre com és, perquè no el pots canviar en essència. I si no som compatibles en les coses fonamentals, busca-te’n un altre!

En el llibre parla de la por a l’abandonament. El risc sempre hi és.

Però no l’assumim perquè pensem que l’amor és etern i tenim la il·lusió de la permanència. Jo ho anomeno ignorància afectiva. No crec que l’amor tot sol faci que tu i jo estiguem junts. L’amor s’ha de gestionar i se li ha de posar raó, no és només sentiment. I aquesta és una altra de les causes per les quals la gent pateix molt.

En l’amor hi ha d’haver una dosi de raó, diu. A l’hora de prendre la decisió de casar-se, per exemple?

Els matrimonis de conveniència no funcionaven tan malament perquè l’amor venia després. Un pot entrar en l’amor per l’eros, per l’amistat o per la cura de l’altre. Entrar-hi per l’amistat pot ser el camí, però una relació sense eros no funciona. Jo m’he casat dues vegades i en el meu segon matrimoni sabia el que no volia repetir i vaig fer una llista. Ella va treure una altra llista i vam comparar. I després va arribar l’eros, que pot ser més profund, més interessant, més càlid... Crec molt en les relacions que entren per l’amistat.

Un altre problema és la dependència afectiva. Quins són els senyals?

T’ho resumiré així: és creure que tu no pots viure sense l’altre. Et tornes obsessiu. Tens por a la pèrdua i penses que l’altre et defineix de tal manera que l’idealitzes a l’extrem. Tens por a l’abandonament i penses que ningú més que aquella persona t’estimarà. I desenvolupes estratègies perquè no ho faci: ser submisa, humiliar-te, perdre autorespecte... I l’altra persona adquireix el poder. I qui necessita menys l’altre és qui té el poder en una parella. I la submissió, després d’un temps, cansa.

Parla en femení. ¿La dependència afectiva la pateixen més les dones?

Per cada sis dones dependents hi ha un home dependent afectiu, i per cada 50 homes amb dependència sexual hi ha una dona amb dependència sexual. El problema que veig és que no s’ha fet una revolució afectiva femenina. Fer-la implica seguir alguns codis nous i ser lliure.

Ho diu al llibre. Estimar sent lliure: no et necessito, et prefereixo.

No saps l’impacte que aquesta frase ha tingut a internet! La resposta ha estat impressionant. Necessitar és que tu siguis imprescindible per a mi, i si jo no puc prescindir d’algú, aquest algú és el meu amo perquè llavors no estic amb tu només perquè m’ho passo bé, sinó perquè m’omples una carència, una necessitat. És com una droga. I no ha de ser la necessitat la que em porti a estar amb tu, sinó que jo trio estar amb tu. I aquesta és la meravellosa coincidència de l’amor, que ens triem mútuament!

I si no funciona, ens separem.

Una persona ha d’estar almenys un 70% bé. Que la gent no es resigni a estar malament. Si estàs en una relació en què pateixes, en què els teus principis s’han de negociar, en què no pots ser tu mateix i has de demanar permís... escapa’t i corre tan lluny com puguis! En molts casos la separació s’ha de celebrar. Però, insisteixo, tampoc tothom ha de separar-se davant la mínima, perquè el problema de la postmodernitat és aquest: la cultura d’un sol ús i, al mínim problema, adéu!

També sosté que a la parella no se li ha d’explicar tot.

Em sembla una bogeria explicar-l’hi tot! I no parlo de ser infidel, sinó de tenir espais personals que no has de compartir. Els teus pensaments i les teves idees són teves, és el teu espai de llibertat. No l’hi expliquis tot. Si t’agrada algú, per què l’hi has de dir? Si no ha de transcendir, tant li fa!



.

Adolfo Suárez

La meva cara:

La meva creu:

"Malestar por unas declaraciones del señor Suárez sobre la lengua catalana".


Opinions d'avui al diari Ara:

Toni Soler:"Suárez va decidir fer exactament el contrari que l’actual govern espanyol. És a dir, va canviar la llei per adaptar-la a la realitat i a la voluntat democràtica dels catalans. Podria haver fet servir el marc legal com a coartada i com a barrera, però va decidir ser realista, no pas per convicció, sinó per la força de la reivindicació catalana; si no actuava, posaria en risc el complicadíssim procés de reforma que el govern espanyol estava tirant endavant sota l’atenta mirada de l’exèrcit. Ara que la seva figura està rebent elogis desmesurats per part de molts dels que van contribuir a defenestrar-lo, voldria recordar Suárez, sobretot, com un polític que va voler exercir com a tal. Tots els que avui repeteixen que el respecte a la legalitat vigent passa per davant de tot no tenen dret a omplir-se la boca amb grans elogis a l’expresident moribund. El seu referent no hauria de ser Suárez, sinó Arias Navarro, l’home que va intentar perpetuar el franquisme adduint que la democràcia pluralista era il·legal."

Alfred Bosch: "procedint del règim franquista, va ser capaç de canviar de semàfor. A Suárez se'l recorda perquè votar lliurement estava prohibit i ell ho va permetre". "Que prenguin exemple."

Josep Ramoneda: "Suárez era un personatge massa transparent. El seu estil de comunicació n’era una mostra: tenia força seductora, però un discurs massa simple que es va esgotar ràpidament. Però sempre va defensar amb dignitat la seva funció, com ens recorden les imatges del 23-F. Ara assistirem al penós espectacle de la desfilada davant del seu fèretre de tots els que van fer tot el que van poder per destruir-lo, glossant la seva figura i elogiant els seus mèrits. Però contra aquestes obscenitats és impossible lluitar-hi. El cinisme forma part essencial de la vida pública."



.

netejar culs: Albert Pla, diumenge a l''Ara'

ZONA D’INCERTESA

Si vinc jo, segur que ho trobo

ALBERT PLA NUALART | Ara, 16/03/2014

ARRAN DEL RECENT Dia de la Dona hem fet moltes reflexions sobre com podríem accelerar la igualtat. I la gran majoria, delatant que a aquest model econòmic el mou l’afany de tenir més, posen el focus en la igualació per dalt.

Insistim molt en la necessitat de tenir dones dirigint empreses. Amb vestit jaqueta i un punt de mala llet. Diem ben poc que calen molts més homes rentant plats, anant a plaça o canviant bolquers. Que pengin la corbata i es posin davantal.

M’explica un amic que sovint va a la nevera a buscar qualsevol cosa i acaba bramant: “No ho trobo!” I, des del sofà, li arriba un bram femení: “Si vinc jo, segur que ho trobo”. I em confessa impotent: “I ho troba! I et juro que em fa ràbia, perquè mira que ho he buscat!”

La igualtat, segurament, també passa perquè més homes trobin les coses a la nevera, o perquè siguin capaços d’administrar més de dos temes alhora sense embogir.

Sé molt bé que són típics tòpics, però quantes noies, quan es posen a conviure, continuen descobrint que tenen un tòpic a casa? I un cop allà, arrepapat davant alguna pantalla, feina rai per bellugar-lo!

Una igualtat autèntica -social i de sexes- no l’aconseguirem limitant-nos a garantir que tots puguem ser rics i glamurosos. L’aconseguirem garantint que tots -també els del glamur- fem part de les feines que són una llauna però s’han de fer.

Avançar en igualtat exigeix que nens i nenes, a mesura que en siguin capaços i en el mateix grau, comencin a assumir tasques pesades i avorrides que són a la base de la civilització.

I hauria d’exigir que ningú visqui condemnat a fer sempre el que tots no volem fer mai, sigui dona o (penso en Candel) immigrant. El dia que alternem el projecte més creatiu amb netejar culs no només ens sentirem millor per dins sinó que haurem fet el pas decisiu per eradicar l’esclavitud... i trobar les coses a la nevera.