primavera

A Ulldemolins i al Montsant, o sigui, al Priorat.

Ametllers, avellaners i vinya















Altres plantes i flors

Umberto Eco, a l''Ara'

Sobre avatars i adúlters

UMBERTO ECO | Ara, 05/04/2013

El maig del 2012 em vaig assabentar que tenia un avatar a la xarxa: un usuari de Twitter que feia servir el nom d'UmbertoEcoOffic i que va anunciar la mort de Gabriel García Márquez. El tuit, que va fer la volta al món, va despertar l'alarma, alhora que es multiplicaven les peticions de confirmació i els missatges de condol en diverses llengües. De seguida, però, les agències de notícies, sobretot les del món anglosaxó, van mirar de confirmar els fets -com sempre hauria de fer la premsa- i van descobrir que l'escriptor colombià encara era viu i estava en bon estat de salut. A més, es van assabentar que no tinc cap compte a Facebook ni a Twitter.

La veritat és que ja rebo massa missatges inútils i no em ve gens de gust contaminar l'univers amb els meus. Però no hi ha res que impedeixi a un total desconegut obrir un compte de Twitter a nom meu. És més, qualsevol frustrat amb problemes d'identitat té plena llibertat per adoptar a la xarxa el pseudònim que li doni la gana, des d'Aristòtil fins a Mario Monti, l'anterior primer ministre italià.

La història, però, no acaba aquí. Fa poc he sabut que hi ha un altre fals Umberto Eco que està fent molts amics a Facebook. He de dir que no em vaig assabentar d'aquesta notícia a través dels mitjans de comunicació sinó en un bar de províncies; m'ho van explicar uns amics que, per descomptat, feien broma sobre el tema, perquè no cal ser cap llumenera per ensumar un canard, una presa de pèl.

Els meus amics em van explicar que aquest perfil de Facebook em presentava com a Eco Umberto, no com a Umberto Eco. Aquesta fórmula de cognom-nom, que a Itàlia sol indicar un nivell educatiu molt baix, els va portar a deduir que tot plegat era obra d'un canardista, que és com en diré dels inventors de canards. A Itàlia, normalment només els nens de primària es presenten pel cognom seguit del nom de pila. A mesura que es van fent grans i passen a secundària i a la universitat, deixen d'utilitzar aquesta construcció i adopten la fórmula de nom-cognom, llevat que siguin hongaresos o japonesos, o reclutes de les forces armades.

Però el que a mi em preocupa no és el canardista, que potser va adoptar el meu nom mogut per una profunda sensació de soledat i per por que, si es presentava amb el seu propi nom, no faria amics ni rebria missatges. El que em preocupa són les persones que hi han establert un diàleg pensant-se que parlaven amb mi. La tragèdia no és l'existència de canardistes, sinó el fet que totes aquestes ànimes càndides -que, d'altra banda, m'envien missatges molt amables- hagin estat enganyades. Pel que sembla, no s'han adonat que en el perfil d'Umberto Eco hi diu "No l'autèntic" -tot i que amb una lletra diminuta que recorda la de les pòlisses d'assegurances- i s'afirma que vaig néixer l'1 d'abril del 1960, una data força improbable. Es veu que hi ha gent que es pensa que tot el que surt a internet és veritat. (I després ens preguntem per què voten com voten.)

Navegar per la xarxa provoca també moltes altres sorpreses, i algunes de lascives. En una web que no especificaré perquè no vull donar idees als que no són capaços d'organitzar pel seu compte un adulteri dels clàssics, hi vaig trobar una invitació molt reveladora: "¿Vols posar una mica de sal i pebre a la vida amb total discreció? Atreveix-te a gaudir de noves relacions extraconjugals i a viure les teves fantasies amb adults ben predisposats! Milions d'amants ja s'han unit a la comunitat!"

El cas és que vaig tenir la temptació de seguir l'enllaç per conèixer els detalls d'aquesta absurda oferta, però vaig tenir por que, pel sol fet de clicar-hi, acabés apareixent a la llista dels "milions d'amants" i a la vista de tothom, malgrat les promeses de privacitat de la web; com aquell personatge d'Amarcord -el famós film de Fellini- que, perquè el senti tothom, s'enfila en un arbre i crida que vol una dona. I això, al seu torn, em recorda una antiga frase de Woody Allen: "Desitjo intensament tornar a l'úter. Al de qualsevol".

Ramoneda

Avui, un article de ja fa uns quants dies, amb una revelació que a mi em va deixar petrificada. La destaco en negreta. ¿Com es pot ser tan tan frívol?

I a sota, dos fragments de l'article d'avui.

---

De la indiferència al rebuig

JOSEP RAMONEDA | Ara, 24/03/2013

A mesura que s'allarga la crisi, la societat va passant de la indiferència al rebuig. Durant els anys de la quimera de l'or, els fluxos dels sistemes clientelars que regaven l'estat de les autonomies i la força del costum havien anat creant una suspensió del vincle polític, una certa anomia d'allò públic. El juliol del 2007, Zapatero em va dir una frase que encara m'esgarrifa quan la recordo: "No saps el gust que dóna governar sobrant-te els diners". Podríem enviar-la directament a una antologia de la seva lleugeresa. Però era expressió d'uns temps de servitud fonamentada en la facilitat del diner i en la tendència dels humans "a no tenir cap remordiment de les coses que tenen costum de fer" (Voltaire). Molts dels fets que ara escandalitzen ja passaven llavors, però ni estaven a la vista ni es volien veure. Calia que el gran sotrac fes caure les cortines barroques que ho amagaven tot.

A poc a poc, les injustícies s'han fet flagrants i s'ha anat descobrint la gran mentida d'un present continu que renegava del passat però que no tenia cap futur. La feina de l'escriptor, deia de manera premonitòria James G. Ballard, és crear realitat. A mesura que se supera el xoc de veure que vivíem embolcallats en una ficció, la malfiança respecte als responsables polítics i a les classes dirigents (incomprensiblement els banquers segueixen despertant un gran temor en els ciutadans) s'ha convertit en rebuig. I la indiferència s'ha fet activisme.

La resignació perd pistonada. I els ciutadans salven la política, amb el benentès que la política és tasca de tots -per alguna cosa vam ser definits com a animals polítics- i no només dels que ho han convertit en professió. Però els grans partits, que fa temps que han oblidat la força del poder que ve de baix, no reaccionen. Parlen de transparència però continuen embolicant els procediments judicials i actuant com un gremi a l'hora de protegir els seus imputats. ¿Com passar del rebuig a una política capaç de forçar l'oligopoli dels partits i a una millor redistribució del poder? És la qüestió del moment: democràcia o autoritarisme postdemocràtic.


---

Mirades tèrboles (fragment)

JOSEP RAMONEDA | Ara, 03/04/2013

2 . APOLOGIA. El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha dit que l'avortament és un Holocaust silenciós. Aquest bisbe hauria de ser investigat judicialment per apologia del genocidi, perquè és un discurs que minimitza manifestament la crueltat del nazisme, que fou una maquinària de mort organitzada de manera industrial per a l'extermini de jueus i gitanos. Em vol dir el senyor bisbe, honestament, què tenen a veure aquestes matances sistemàtiques d'estat amb l'avortament? Hi ha comparacions que són un crim en elles mateixes.

3 . TECNOLOGIA DE L'ESTUPIDESA. Llegeixo que s'estan experimentant unes ulleres intel·ligents que poden fer desaparèixer de la nostra vista les coses que ens resultin desagradables. Per exemple, les persones sense sostre que tenen la impertinència d'exposar-se a la nostra mirada i posar-nos davant la crua realitat. Altra vegada la utopia de la invisibilitat, de l'asèpsia d'un món a mida de la incapacitat d'empatia d'unes persones que no volen saber res dels altres. De fet, té molt a veure amb la cultura dels murs que separen països i fragmenten ciutats. La tecnologia al servei de l'estupidesa. On es nega l'altre no hi ha societat ni ciutat, només hi ha ignorància, desdeny, violència i odi.

a l'ermita de la Mare de Déu del Montsant (Priorat, Catalunya)

Sortim amb la Núria des d'Aubarca (Albarca), i de seguida tenim el poble als nostres peus.


A una banda, Cornudella de Montsant, el pantà de Siurana i, més a la dreta, quasi imperceptible, el poble de Siurana de Prades, dalt d'una cinglera.


A l'altra, Ulldemolins, amb la serra de la Llena al fons i, a l'esquerra, les Crestes.


Un cop a la carena, aquest caminet ens porta fins a l'ermita.


L'ermita i els voltants.










Baixant, badem amb roques i núvols.








Per a qui no conegui la zona, en aquesta foto es veu el recorregut que vam fer: des d'Aubarca, a l'esquerra, fins a l'ermita, a l'extrem dret, reseguint sempre, més o menys, la carena. És una caminada curta, de menys d'una hora, i només té el desnivell inicial, després és tot pla.



Un secret: els panadons d'espinacs i les coques de recapte d'arengada del forn La Carretera de les Borges del Camp, dalt al Monsant encara són més bons!






Ja fa quasi quatre anys vaig fer una altra estada memorable per aquesta zona, acompanyada d'un grup de bons amics entre els quals hi havia en Josep Murgades, que ens va ensenyar un munt de racons de la serra. Va ser l'única vegada que vaig anar al Montsant amb en Joan Solà, tantes vegades que n'havíem parlat! Resum fotogràfic, aquí. Llavors la primavera estava més avançada, i hi havia més flors.

Fa dos anys, l'excursió al Toll de l'Ou i el Pont Natural, amb en Joan Llobet, també va ser fantàstica.

I fa tot just dos dies, el camí d'Aubarca a Ulldemolins.

Més fotos del Montsant i d'Ulldemolins, clicant a les etiquetes de la dreta.

d'Aubarca (o Albarca) a Ulldemolins (Priorat, Catalunya)

De poble a poble vorejant la falda del Montsant.












Una profunda sensació de solitud i llibertat.





La bellesa alhora superba i petita d'aquests paratges.












...I les bruixes es pentinaven.





.

solidaritat amb les víctimes, vergonya per als responsables

Misèria ètica

FERRAN TORRENT | Ara, 24/03/2013

El pròxim tres de juliol es compliran set anys del quart accident de metro més greu en nombre de víctimes d'Europa. El més catastròfic des de l'any 1970: quaranta-tres morts i quaranta-set ferits de diversa gravetat, però zero responsables.

No hi hagut cap dimissió, ningú ha assumit cap responsabilitat política. Ni tan sols unes lacòniques o protocol·làries disculpes, ni un "No tornarà a passar". Tot continua igual des de l'accident. Tot. Els extractors de fum dels túnels de la Línia 1, la de l'accident, no funcionaven fa set anys i encara avui no funcionen.

Quaranta-tres morts no han servit per a solucionar les deficiències que té aquesta línia. La seua memòria no ha valgut ni tan sols per a això, per a fer més segura la línia. Els telèfons d'emergència estan a més de dos metres d'altura. Un servidor, que no és, ni de bon tros, Manute Bol, no hi arribaria, en cas d'haver pogut eixir viu d'aquell accident, per donar l'alarma. Tothom assenyala que fou causat per l'excés de velocitat, i tinc el convenciment que el mal estat de la via i el tren (en diuen el boogie) formaren la tempesta perfecta.

No sóc un expert, ni em cal, però al conductor, mort en l'accident, mai se li va practicar una segona autòpsia. Immediatament el van incinerar. La seua germana, treballadora de base, va ser ascendida al departament de recursos humans (quina ironia més cruel). Reitere que no sóc un expert, però, segons algunes informacions, el tren primer va descarrilar i després va bolcar. Eixe és el pàlpit dels familiars de les víctimes, que set anys després, humiliades, vexades per Francisco Camps, mantenen activament una lluita ciutadana perquè continue viva la seua memòria i esclarir la veritat, que, en aquells anys de bombolles econòmiques de tota mena, fou una quimera.

Els familiars de les víctimes (ara són ells, les víctimes), a través de www.0responsables.com, han convocat una Comissió d'Investigació Ciutadana per posar blanc sobre negre un dels casos més greus d'immoralitat política que he conegut (i n'he conegut bastants). Només un mes després de l'accident s'havia substanciat la Comissió d'Investigació més breu que es recorda a les Corts: quatre dies i en ple mes d'agost.

Tots els dirigents de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, ajustant-se al guió dissenyat per una consultoria de comunicació, que va costar sis-cents mil euros, van mentir en seu parlamentària. Mireu el primer capítol en el web que vos he indicat abans. M'informen que, havent acabat, potser amb la intenció de celebrar-ho, anaren a dinar a un restaurant de la població de Picanya.

Em diuen que la pressió que exerciren les autoritats arribà a tal punt que alguns que testimoniaren a la Comissió d'Investigació van plorar en aquella martingala. Al mateix temps, l'actual president de les Corts i home fort de Paco Camps, Juan Cotino, va visitar casa per casa els familiars de les víctimes per oferir-los llocs de treball en empreses públiques a canvi del seu silenci (si no és així no s'explica tant d'altruisme sobtat), mirar cap a una altra banda i no remoure l'assumpte.

Set anys després, els familiars de les víctimes no s'han doblegat i continuen lluitant (el dia tres de cada mes es reuneixen a la plaça de la Mare de Déu). La memòria dels morts continua reclamant un tracte digne i passarà per damunt dels marmessors d'aquesta ignomínia. Els familiars busquen solidaritat per a que es conega, d'una vegada i per sempre, la veritat i es pose punt final al seu dolor, que no ve sols de la desaparició de pares, fills i germans, sinó de l'estratègia de la mentida i el menyspreu institucional per no molestar els que, en aquell moment i ara, manaven a la Generalitat.

Benet XVI, que just la setmana de l'accident visitava València, els va dedicar un record. Molt cristià, però potser hauria d'haver ajornat el viatge. Hauria estat un senyal inequívoc que quaranta-tres morts i quaranta-set ferits mereixien un gest a l'altura d'una tragèdia tan greu.

Santa Maria del Mar, el barri de la Rivera (o el Born), a Barcelona, aquesta tarda

"El problema és el projecte"

MIQUEL PUIG | Ara, 16/03/2013

A España invertebrada (1922), Ortega y Gasset advertia als seus contemporanis que les pulsions "separatistes" de catalans i bascos tenien com a única causa la falta de projecte espanyol, i que no es podria preservar la integritat de l'Estat si "Castella" no era capaç de proposar-ne un. Noranta anys després, Espanya té un projecte: les minories polítiques i intel·lectuals que dirigeixen l'estat espanyol comparteixen la voluntat de construir una gran capital -de fet, la capital- del món hispànic. Per comprovar-ho ens hem de fixar en els seus actes, i sobretot en els que resulten desmesurats o simplement insensats.

Les dues estrelles de la política d'infraestructures dels successius governs espanyols han estat l'AVE i l'ampliació de l'aeroport de Barajas. La xarxa d'AVE ha d'unir totes les capitals de província peninsulars amb Madrid en menys de quatre hores, però no unirà Barcelona amb València o amb Bilbao, per exemple, si no és a través de Madrid. Es tracta d'un projecte insensat que no té parió enlloc del món, però que ningú, des de l'Estat, discuteix. Pel que fa als aeroports, basti recordar que el de més trànsit d'Europa, Heathrow, disposa de dues pistes, i que l'ampliació de Barajas, concebut com la gran plataforma que relligui Europa amb Llatinoamèrica, va comportar passar de dues a quatre.

És també significatiu recordar que mentre els governs d'Aznar i Zapatero aprovaven mesures de tota mena per combatre la immigració i es creava una sofisticada protecció a l'estret de Gibraltar, la Policia Nacional segellava rutinàriament a Barajas els passaports de vora dos milions d'immigrants llatinoamericans. També és significatiu que l'adaptació a Bolonya per part del sistema universitari espanyol hagi conduït no a graus de tres anys -com a Europa- sinó de quatre, com a Llatinoamèrica.

La resposta espanyola a l'atur consisteix a liberalitzar el mercat de treball, els horaris comercials i l'activitat empresarial, i quan la situació no millora es conclou que cal insistir-hi. Ara bé, es tracta de mesures que ens acosten al món americà i ens allunyen dels sistemes d'ordenació econòmica centreeuropeus i nord-europeus, caracteritzats per la regulació i per l'estabilitat laboral en el marc de la flexiseguretat. Finalment, no és menys significatiu que la desigualtat econòmica espanyola era ja abans de la crisi -ara encara ho és més- molt superior a la dels països centreeuropeus i nord-europeus.

Tots aquests elements defineixen un estat que està construint al mig de la Meseta una gran capital que concentri totes les energies d'una Espanya més poblada, però d'hispanoamericans, orientada a Llatinoamèrica i organitzada més a la manera americana que centreeuropea: més dinàmica, més flexible i més desigual. És un projecte que té grandesa i ambició i que, per tant, pot, legítimament, justificar l'entusiasme de molts.

Ara bé, ¿els catalans compartim aquest projecte? La resposta és inequívocament negativa. Vegem per què.

En primer lloc, perquè Catalunya aspira a una certa centralitat, o, dit d'una altra manera, a no dependre necessàriament de Madrid, i d'aquí els consensos que susciten projectes com l'eix ferroviari mediterrani o la gestió autònoma del Prat. En segon lloc, perquè Catalunya mira a Europa, i això es manifesta tant de manera sensata (les universitats catalanes es van quedar soles defensant els graus de tres anys) com insensata (l'únic projecte de la Generalitat de Pujol que l'alcalde Maragall va aplaudir entusiàsticament va ser el del TGV Barcelona-París, tot i que la distància que separa aquestes dues ciutats és inadequada per a l'alta velocitat ferroviària). Assenyalem també que davant les crisis la resposta catalana tendeix a la concertació: cimeres que són essencialment impotents, però que apunten a les respostes que han definit les societats centreeuropees i nord-europees (el model pòlder holandès, el model nòrdic, el model social de mercat germànic). Finalment, afegim que Catalunya desconfia de la desregulació de les activitats econòmiques i que avorreix la desigualtat (que, per cert, és significativament inferior a la mitjana espanyola).

El resum: mentre que Espanya voldria liderar la hispanitat, a Catalunya li cau la bava davant els models danès o suís. La conclusió: el conflicte hispano-català és insoluble perquè ni és fruit d'una obcecació arrauxada ni depèn de la bona o mala fe dels uns o dels altres; és per això que Catalunya sempre serà una nosa en el projecte espanyol i que només podrà assajar de construir el seu fora d'Espanya.