Al museu de la Casbah de Tànger hi ha un mapa del segle XII, del geògraf Muhammad al-Idrisi, que ens ensenya el món a l'inrevés de com estem acostumats a veure'l. El sud és a la meitat superior i el nord, a la meitat inferior. La posició és molt important. La perspectiva des de la qual mirem el món té molt a veure amb la visió que en tenim.
Des de l'altre cantó de l'estret hi ha probablement una imatge idealitzada d'Europa que fa que molta gent hi vagi a la desesperada a buscar-se la vida. Però també hi ha la imatge de l'arrogància d'una Europa que posa la mort com a peatge d'entrada. Des del sud es veuen els esforços per fer del Mediterrani una barrera, i es veuen les ignominioses tanques de Ceuta i Melilla que el govern Zapatero va voler convertir en inexpugnables i només va aconseguir que els preus de les màfies per passar les persones s'incrementessin i que el nombre dels que deixaven la vida al mar augmentés.
El gran problema de l'Àfrica és que només n'arriben les males notícies o els tòpics de postal que la presenten com una reserva exòtica del món. Per un cantó, guerres per l'aigua, pels minerals, pels diamants, matances, nens soldat, dictadures, corrupció, estats fallits, tràfic de persones i de drogues, misèria. Per l'altre, el mite del salvatge, del primitivisme i de les feres i dels grans animals, carn de canó dels safaris cinegètics i dels safaris fotogràfics, versió per a sainet de la mentalitat colonial. Amb un element afegit: Occident no reconeix mai cap responsabilitat en els grans conflictes africans, quan sovint són batalles camuflades entre els grans actors mundials, començant pels Estats Units i la Xina, pel control i l'explotació de les riqueses naturals.
La metàfora de la inversió del mapa vol dir, per començar, que l'Àfrica necessita més visibilitat, perquè hi passen massa coses, i tenim poques claus per entendre-les i poca curiositat per aprendre'n. El mapa al revés ens ofereix un missatge molt elemental: de l'experiència del colonialisme no n'hem estat capaços d'aprendre que el món no pot ser a imatge i semblança d'Occident. Europa, ni quan s'enfonsa, és capaç de superar aquesta fantasia.
---
Comentaris d'un lector (Penya1992, Cabrera de Mar):
Sr. Ramoneda, fa més de 15 anys que lluito contra la mala informació respecte aquest continent. No en conec gairebé res i a la vegada, disculpim l'atreviment, em dóna la sensació que en sé molt més que molts que hi han estat cent vegades.
Durant aquests 15 anys m'he barellat amb desenes de converses que, excepte algun país en concret, el continent tenia cada vegada més qualitat de vida. Les guerres s'han reduit, els episodis de fam també i quan apareixen, l'ajuda internacional és brutal. Mai ningú em va donar la raó. Però que dius, tio? Com pots dir això?
La diferència respecte "la gent" (disculpim de nou l'excés de ego) és que jo apareixia amb informes de la ONU, de la FAO, de la OMS. Me'ls baixava d'Internet i analitzava l'evolució dels paràmetres com la mortalitat infantil, l'esperança de vida, la renta per càpita, les ràtios de l'evolució nutricional, l'evolució del nombre de dictadures i democràcies.
Fa 3 anys vaig anar a buscar la meva filla a Etiòpia. L'única vegada que he estat físicament a l'Àfrica. I vaig fer La Pregunta. "Evidentment!" em va dir molta gent, "No es pot comparar el país en fa 10 anys! les coses han millorat molt, per favor!" I tu, amb ulls occidentals, si volies, podies portar-te milers d'imatges duríssimes cap a casa per no creure allò que em deien, les mateixes imatges que ens aporta el periodisme i que, sense ser mentida en sí mateixes, si que ha estat una gran mentida, perquè el periodisme mai ha fet la feina d'un anàlisi real, només s'ha preocupat del drama. Quin gran exemple d'això, Etiòpia.
-
Àfrica és immensa. El nom Àfrica és absurd per comentar cap aspecte vital. Quan vaig ser a Addis Abeba, vaig aprendre una mica el seu idioma, l'Amarinya (ho vaig aprendre per Internet (youtube), perquè Internet és brutal). Només 30 kilòmetres al nord ja parlaven Tigrinya. 200 kms al sud parlaven Sidamo. 78 milions de persones, centenars de cultures, més de 50 idiomes, tribus, zones seques amb moltes mosques (les de la tele), zones frondoses, verdes, cascades d'aigua del Nil Blau (gairebé mai les de la tele). Inabordable un sol país. Inabordable Àfrica.
El mal que ha fet el periodisme a Occident respecte aquest continent és infinit. Ignorància doble. Ignorància en sí mateixa i el filtre per publicar només la informació nefasta. Quan hem vist una família etíop foten-se un banquet?
És al llarg d'aquests anys que ja he arribat a la conclusió que el periodisme visible, no reflecteix la realitat. Mai els mitjans podran fer-ho. D'entrada, els 5 minuts d'esports per cada 30 minuts no són molt representatius del món. El periodisme és un magazine de singularitats, drames i selecció de curiositats. Les gran masses en silenci, tota aquella realitat que va bé, que millora, mai apareix a les notícies. O amb molta dificultat.
Acabant amb "el mapa al revés". La majoria del Japó no va patir radioactivitat. La majoria d'Etiòpia no és seca amb mosques. La majoria de catalans no som ni indignats ni ens manifestem contra les retallades. La majoria de gent a Espanya (encara) té feina (75%). La immensa majoria de la gent no es cola en el transport públic (>95%). No hi ha més sunamis que fa 100 anys, no hi ha més tornados que fa 100 anys.
Hi ha més periodistes, hi més càmeres professionals i amateurs per tot el món, hi ha més xarxes socials, hi ha you tube, twitter, hi ha més mòbils. I malgrat això, és molt difícil que reflectim la majoria, sempre publicitem la singularitat. Això ha passat i passa amb Àfrica. Però passa cada dia aquí, al costat de casa.
------
Tot plegat, em fa pensar i em desconcerta...
