calamars amb vi, ceba i all

Durant les vacances de Setmana Santa em van regalar uns calamars boníssims. Era al poble i tenia pocs possibles ingredients per cuinar-los, i mirant per internet vaig trobar aquesta recepta (en un blog de cuina molt interessant, per cert). Tret del pebre blanc els tenia tots, i la vaig fer. Em van quedar impressionants, o sigui que aquí teniu la meva versió del plat. A casa no som gaire de picants, i el pebre no el vaig trobar a faltar (però proveu-ho!). És un plat de cuina tradicional molt fàcil de fer i molt bo. ¿Què més es pot demanar?

Ingredients

(les quantitats són aproximades, jo tenia menys calamars i ho vaig fer a ull)

• 400 g de calamars nets
• 4 cebes mitjanes
• 1 cabeça d'alls sencera
• 1 got de vi blanc
• un raig d'oli d'oliva verge extra (jo, DO Siurana)
• 3 fulles de llorer
• 1 got d'aigua, si cal
• pebre blanc al gust
• sal al gust

Preparació

1. Tallem els calamars a trossos grossets i la ceba en juliana també gruixuda. Fem un tall horitzontal a la cabeça d'alls perquè la salsa n'agafi més gust.

2. En una cassola o una paella a foc mitjà hi tirem un raig d'oli i les fulles de llorer. Hi afegim de seguida la ceba i la cabeça d'alls. Ho anem remenant i al cap de 5 minuts hi afegim els trossos de calamar. Si hi poseu pebre, ja l'hi podeu posar ara.

3. Ho remenem una mica més i hi afegim el got de vi. Ho tapem i ho deixem coure a foc baix durant mitja hora.

4. Si la salsa s'ha reduït, bullim l'aigua i l'afegim (o només la meitat). Ho salem al gust. Ho deixem coure mitja hora o tres quarts més, fins que veiem que està al punt. Hem d'anar vigilant que el suc no es redueixi massa.

5. Ho servim calent.




La salsa que es fa és espesseta i deliciosa. Amb arròs blanc, és un bon plat únic. Amb torradetes, una tapa. Amb un bon pa, un segon. A més, com el rostit, és un plat ideal per deixar-lo fet d'un dia per l'altre.





Aquest plat també es pot fer amb sípia, i suposo que també amb popets.

Més receptes d'aquest blog clicant a l'etiqueta "receptes" de la dreta.




.

lectures de Sant Jordi

Per si encara no us heu decidit, aquí teniu unes quantes idees per al dia de Sant Jordi:

• A man without breath, l'última novel·la de la sèrie Bernie Gunther de Philip Kerr, que a més firmarà llibres. Jo l'estic llegint en anglès, vaig més o menys per la meitat i de moment em sembla una de les millors de la sèrie.

 

• Doce cuentos peregrinos, de Gabriel García Márquez. A la meva llista.

• La mala hora, també de Gabriel García Márquez. I també a la meva llista. A més, aquesta novel·la va provocar una anècdota que l'autor explica a Vivir para contarla, un primer volum de memòries molt interessant que malauradament no ha tingut continuació.

 

• Elles també maten, un recull de relats negres escrits per tretze dones i editats per Anna Maria Villalonga. A la llista.

 I si us interessa la llengua, altres coses per fer aquí.

I us acabaré de desitjar un bon dia de Sant Jordi amb aquest dibuix meravellós de l'il·lustrador Francesc Rovira.

.

una mona de Pasqua mig tradicional mig "cubista"

Avui és el dia de la mona, i n'he fet una que adapta una mica la que va publicar fa uns dies El Comidista, feta amb la massa tradicional, tipus brioix. Només un parell de matisos: jo he fet la massa una mica més dolça i no hi he posat ous durs, sinó directament de xocolata però una mica especials (perquè no tenia motllos per fer-ne de rodons). L'any que ve prometo ser menys heterodoxa amb la forma dels ous.

Ingredients

Per a la massa
• 500 g de farina de fer pa (blanca o integral)
• 25 g de llevat fresc (o 8 g de llevat granulat sec)
• 220-250 ml de llet (comenceu amb 220 i afegiu-ne més si us cal perquè la massa sigui elàstica)
• 100 g de mantega
• 120-150 g de sucre
• 1 ou
• 1 cullerada d'anís (o la pell d'una taronja ratllada)
• un polsim de sal

Per pintar la massa
• un rovell d'ou
• una cullerada de llet
• una mica de sucre

Per decorar
• Ous de Pasqua o qualsevol altra figura de xocolata

Preparació

1. Traieu la mantega de la nevera una estona abans perquè us quedi amb una textura de pomada. Si cal, passeu-la un moment pel microones. Si es desfà més, no passa res.

2. Passeu la farina pel sedàs i barregeu-la amb el sucre en un bol gran.

3. Desfeu el llevat amb la llet tèbia i afegiu-ho tot al bol juntament amb la mantega, l'anís, l'ou i el polsim de sal.

4. Pasteu-ho uns cinc minuts, fins que us quedi una massa fina.

5. Feu una bola amb la massa i deixeu-la reposar tres quarts o una hora tapada amb un film de plàstic o un drap humit, fins que hagi doblat el volum, més o menys.

6. Doneu-li la forma que vulgueu (una, dues o tres mones rodones, una rosca o una trena) i torneu-la a deixar reposar tres quarts d'hora més, ara ja a la safata que anirà al forn, també tapada.

7. Escalfeu el forn a 190 ºC.

8. Pinteu la mona o les mones amb la barreja de rovell d'ou i llet i tireu-hi sucre per sobre.

9. En el moment de ficar-hi la mona, abaixeu el forn a 170 ºC i coeu-la uns 25 minuts, fins que es vegi torradeta per sobre.

10. Deixeu-la refredar en una reixeta. Si hi poseu els ous de xocolata quan encara estigui tèbia, se us enganxaran millor.

.

púding d'espàrrecs blancs

Ingredients

• 400-500 g d'espàrrecs blancs de llauna (jo hi poso dos pots d'espàrrecs de Navarra Bonpreu)

• 1 bric de llet evaporada Ideal o 25o ml de nata líquida

• 3 ous

• 2 cullerades de farina de blat de moro (o de blat)

• sal

• pebre
• nou moscada (optativa)

• mantega per greixar el motllo

Elaboració

1. Poseu els espàrrecs en un escorredor perquè treguin tota l'aigua.

2. Reserveu unes quantes puntes d'espàrrec per a la decoració.

3. Poseu al forn una plata mig plena d'aigua per fer el bany maria i escalfeu-lo a 180 ºC (si pot ser, dalt i baix amb aire).

3. Bateu amb el pímer, el robot o la batedora elèctrica els espàrrecs, els tres ous, la llet evaporada, la farina, sal i pebre al gust i, si voleu, una mica de nou moscada ratllada, fins que quedi una crema fina.

4. Greixeu amb mantega un motllo de plum-cake (de vidre) i tireu-hi la crema.

5. Fiqueu el motllo dins el bany maria i deixeu-lo coure mitja hora.

6. Passat aquest temps, traieu la safata del bany maria i coeu el púding directament al forn. Aquesta operació s'ha de fer amb molt de compte, perquè és fàcil cremar-se. Les receptes no acostumen a posar-ho, això, però si no es fa costa molt que el púding acabi de quallar. I així queda la mar de bé.

7. A partir d'aquí, el púding puja. Heu d'estar al cas, i treure'l del forn quan veieu que ja està cuit pel mig. Uns vint minuts més tard.

Jo el serveixo cobert amb salsa rosa, guarnit amb les puntes d'espàrrecs i acompanyat d'amanida d'enciams variats i tomàquets xerris, però això ja depèn del gust de cadascú.

El púding també es pot fer amb altres menes de verdura (mongeta tendra i pastanaga, espàrrecs verds, coliflor, bròquil, ja cuits), però jo no he fet la prova: a casa el que ens encanta és aquest!



.

Jesús Moncada al Born CC

Si no en teníem prou amb els al·licients que té normalment el Born CC, fins al dia 27 d'abril fer-hi una visita en té un altre: a l'espai Dalmau, en un dels laterals del recinte, hi trobareu l'exposició "Mequinensa!", un recull de 36 fotos fetes per Jesús Moncada, que era un artista polifacètic (també dibuixava i pintava), al seu poble.

Són fotos en blanc i negre, de format gran, i mostren sobretot la gent, els carrers i les cases. La gent, els carrers i les cases del poble vell abans que, com tothom sap, les aigües del pantà el neguessin durant els anys setanta.



Qui hagi vist la pintura i els dibuixos de Moncada, sabrà reconèixer a les fotografies algunes de les persones, o almenys un aire, que el van inspirar. Igual que passa, de fet, amb la seva obra literària.

Ahir, a la inauguració, no vaig fer fotos de les fotos (fa poc se n'ha publicat un llibre que encara no he vist), per descomptat, però goso reproduir aquí aquesta, que he vist a internet per diverses bandes.

Els comissaris de l'exposició són Rosa M. Moncada, germana del Jesús, i Josep Fornés, director del Museu Etnològic dee Barcelona. Acompanyen les fotos diversos fragments de la novel·la Camí de sirga que fan referència a l'enderroc del poble. I aquest breu text, que no cal presentar.

La crònica d'El Periódico de Catalunya, aquí.

"No et necessito, et prefereixo"

Walter Riso: “No li expliquis tot a la parella. Si t’agrada algú, per què l’hi has de dir?”

Realista. Contra la idealització de l’amor i el mite de la mitja taronja, Walter Riso proposa realisme afectiu. L’amor ni tot ho pot ni tot ho cura. A vegades t’aixafa, diu. Riso defensa, sobretot, que la nostra realització no ha de venir per estimar algú

LARA BONILLA | Ara, 25/03/2014

Walter Riso proposa un amor lleuger d’equipatge, que no traeixi ni els teus valors ni els teus ideals.
Després de l’èxit d’¿Amar o depender?, el psicòleg i escriptor argentí Walter Riso torna a reflexionar sobre l’etern tema de l’amor. A Enamorados o esclavizados (Planeta) convida a construir un model d’independència afectiva. És a dir, estiguem en parella perquè volem, no perquè ho necessitem.

Diu que cadascú és responsable de la seva felicitat afectiva.

En una relació uns valors que s’han de rescatar són la independència i l’autonomia, en tots els sentits. Podem tenir projectes i coses en comú, però no pots perdre el teu espai ni la territorialitat vital. L’amor jo el veig com un problema de salut pública. El 40% de les consultes psicològiques tenen a veure amb l’amor: infidelitats, por a l’abandonament, violència, dependència afectiva...

Ens han venut el conte de la mitja taronja.

I és a partir d’aquest imaginari social que es construeix una idea equivocada de l’amor. La majoria de les grans frustracions vénen d’una concepció idealitzada de l’amor. I jo proposo un realisme afectiu: tenir una relació de parella amb els peus a terra. L’amor no hauria de ser una autorealització. Tu et pots realitzar fent moltes coses i no només estimant algú. A més, hi ha valors més importants que l’amor, com ara la justícia i la llibertat.

Sempre hi ha qui creu que pot canviar l’altre.

Sí, és una mena d’adoctrinament afectiu. Pots canviar l’altre en conductes operatives, però no canviar la seva essència. No necessito que m’aprovis, sinó que m’acceptis. Estimar és acceptar l’altre com és, perquè no el pots canviar en essència. I si no som compatibles en les coses fonamentals, busca-te’n un altre!

En el llibre parla de la por a l’abandonament. El risc sempre hi és.

Però no l’assumim perquè pensem que l’amor és etern i tenim la il·lusió de la permanència. Jo ho anomeno ignorància afectiva. No crec que l’amor tot sol faci que tu i jo estiguem junts. L’amor s’ha de gestionar i se li ha de posar raó, no és només sentiment. I aquesta és una altra de les causes per les quals la gent pateix molt.

En l’amor hi ha d’haver una dosi de raó, diu. A l’hora de prendre la decisió de casar-se, per exemple?

Els matrimonis de conveniència no funcionaven tan malament perquè l’amor venia després. Un pot entrar en l’amor per l’eros, per l’amistat o per la cura de l’altre. Entrar-hi per l’amistat pot ser el camí, però una relació sense eros no funciona. Jo m’he casat dues vegades i en el meu segon matrimoni sabia el que no volia repetir i vaig fer una llista. Ella va treure una altra llista i vam comparar. I després va arribar l’eros, que pot ser més profund, més interessant, més càlid... Crec molt en les relacions que entren per l’amistat.

Un altre problema és la dependència afectiva. Quins són els senyals?

T’ho resumiré així: és creure que tu no pots viure sense l’altre. Et tornes obsessiu. Tens por a la pèrdua i penses que l’altre et defineix de tal manera que l’idealitzes a l’extrem. Tens por a l’abandonament i penses que ningú més que aquella persona t’estimarà. I desenvolupes estratègies perquè no ho faci: ser submisa, humiliar-te, perdre autorespecte... I l’altra persona adquireix el poder. I qui necessita menys l’altre és qui té el poder en una parella. I la submissió, després d’un temps, cansa.

Parla en femení. ¿La dependència afectiva la pateixen més les dones?

Per cada sis dones dependents hi ha un home dependent afectiu, i per cada 50 homes amb dependència sexual hi ha una dona amb dependència sexual. El problema que veig és que no s’ha fet una revolució afectiva femenina. Fer-la implica seguir alguns codis nous i ser lliure.

Ho diu al llibre. Estimar sent lliure: no et necessito, et prefereixo.

No saps l’impacte que aquesta frase ha tingut a internet! La resposta ha estat impressionant. Necessitar és que tu siguis imprescindible per a mi, i si jo no puc prescindir d’algú, aquest algú és el meu amo perquè llavors no estic amb tu només perquè m’ho passo bé, sinó perquè m’omples una carència, una necessitat. És com una droga. I no ha de ser la necessitat la que em porti a estar amb tu, sinó que jo trio estar amb tu. I aquesta és la meravellosa coincidència de l’amor, que ens triem mútuament!

I si no funciona, ens separem.

Una persona ha d’estar almenys un 70% bé. Que la gent no es resigni a estar malament. Si estàs en una relació en què pateixes, en què els teus principis s’han de negociar, en què no pots ser tu mateix i has de demanar permís... escapa’t i corre tan lluny com puguis! En molts casos la separació s’ha de celebrar. Però, insisteixo, tampoc tothom ha de separar-se davant la mínima, perquè el problema de la postmodernitat és aquest: la cultura d’un sol ús i, al mínim problema, adéu!

També sosté que a la parella no se li ha d’explicar tot.

Em sembla una bogeria explicar-l’hi tot! I no parlo de ser infidel, sinó de tenir espais personals que no has de compartir. Els teus pensaments i les teves idees són teves, és el teu espai de llibertat. No l’hi expliquis tot. Si t’agrada algú, per què l’hi has de dir? Si no ha de transcendir, tant li fa!



.

Adolfo Suárez

La meva cara:

La meva creu:

"Malestar por unas declaraciones del señor Suárez sobre la lengua catalana".


Opinions d'avui al diari Ara:

Toni Soler:"Suárez va decidir fer exactament el contrari que l’actual govern espanyol. És a dir, va canviar la llei per adaptar-la a la realitat i a la voluntat democràtica dels catalans. Podria haver fet servir el marc legal com a coartada i com a barrera, però va decidir ser realista, no pas per convicció, sinó per la força de la reivindicació catalana; si no actuava, posaria en risc el complicadíssim procés de reforma que el govern espanyol estava tirant endavant sota l’atenta mirada de l’exèrcit. Ara que la seva figura està rebent elogis desmesurats per part de molts dels que van contribuir a defenestrar-lo, voldria recordar Suárez, sobretot, com un polític que va voler exercir com a tal. Tots els que avui repeteixen que el respecte a la legalitat vigent passa per davant de tot no tenen dret a omplir-se la boca amb grans elogis a l’expresident moribund. El seu referent no hauria de ser Suárez, sinó Arias Navarro, l’home que va intentar perpetuar el franquisme adduint que la democràcia pluralista era il·legal."

Alfred Bosch: "procedint del règim franquista, va ser capaç de canviar de semàfor. A Suárez se'l recorda perquè votar lliurement estava prohibit i ell ho va permetre". "Que prenguin exemple."

Josep Ramoneda: "Suárez era un personatge massa transparent. El seu estil de comunicació n’era una mostra: tenia força seductora, però un discurs massa simple que es va esgotar ràpidament. Però sempre va defensar amb dignitat la seva funció, com ens recorden les imatges del 23-F. Ara assistirem al penós espectacle de la desfilada davant del seu fèretre de tots els que van fer tot el que van poder per destruir-lo, glossant la seva figura i elogiant els seus mèrits. Però contra aquestes obscenitats és impossible lluitar-hi. El cinisme forma part essencial de la vida pública."



.

netejar culs: Albert Pla, diumenge a l''Ara'

ZONA D’INCERTESA

Si vinc jo, segur que ho trobo

ALBERT PLA NUALART | Ara, 16/03/2014

ARRAN DEL RECENT Dia de la Dona hem fet moltes reflexions sobre com podríem accelerar la igualtat. I la gran majoria, delatant que a aquest model econòmic el mou l’afany de tenir més, posen el focus en la igualació per dalt.

Insistim molt en la necessitat de tenir dones dirigint empreses. Amb vestit jaqueta i un punt de mala llet. Diem ben poc que calen molts més homes rentant plats, anant a plaça o canviant bolquers. Que pengin la corbata i es posin davantal.

M’explica un amic que sovint va a la nevera a buscar qualsevol cosa i acaba bramant: “No ho trobo!” I, des del sofà, li arriba un bram femení: “Si vinc jo, segur que ho trobo”. I em confessa impotent: “I ho troba! I et juro que em fa ràbia, perquè mira que ho he buscat!”

La igualtat, segurament, també passa perquè més homes trobin les coses a la nevera, o perquè siguin capaços d’administrar més de dos temes alhora sense embogir.

Sé molt bé que són típics tòpics, però quantes noies, quan es posen a conviure, continuen descobrint que tenen un tòpic a casa? I un cop allà, arrepapat davant alguna pantalla, feina rai per bellugar-lo!

Una igualtat autèntica -social i de sexes- no l’aconseguirem limitant-nos a garantir que tots puguem ser rics i glamurosos. L’aconseguirem garantint que tots -també els del glamur- fem part de les feines que són una llauna però s’han de fer.

Avançar en igualtat exigeix que nens i nenes, a mesura que en siguin capaços i en el mateix grau, comencin a assumir tasques pesades i avorrides que són a la base de la civilització.

I hauria d’exigir que ningú visqui condemnat a fer sempre el que tots no volem fer mai, sigui dona o (penso en Candel) immigrant. El dia que alternem el projecte més creatiu amb netejar culs no només ens sentirem millor per dins sinó que haurem fet el pas decisiu per eradicar l’esclavitud... i trobar les coses a la nevera.

Rosa Leveroni: "Súnion" / "Endreça"

En el dia de la poesia catalana a internet. #jollegeixo


Súnion

Lliure en l'altura, blanc en l'espai,
el temple enjòlit entre cel i mar
extasiat d'atzur,
d'assossec diví,
des del penya-segat
governa el pèlag i les vores
i al navegant pervé
el protector missatge.

Les illes i les cales i les ribes
reposen abaltides en la calma
de l'aigua sense brisa, llisa, pura,
fonda de transparències,
on prades fosques d'algues i molsa
i claps de sorra, claríssims,
tremolen si una vela llisca:
com una visió de benaurança
estesa i elevada vers el temple
en albor irreal, tan bella i certa.

Endreça

Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.

Rosa Leveroni, La poesia essencial. Edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino. Girona: CCG Edicions.

a la Pedra

La Pedra és un nucli de població de menys de 70 habitants que fa municipi amb la Coma, a l'extrem nord del Solsonès, entre la serra del Port del Comte i la del Verd. En el seu terme neix el riu Cardener, el principal afluent del Llobregat, i el punt més alt és el Pedró dels Quatre Batlles (2.383 m), al Port del Comte. Veient les fotos, l'origen del topònim sembla obvi.

Diumenge hi feia un dia esplèndid.

.

a Tuixent

Març 2014

Febrer 2010

Empar Moliner, diumenge a l''Ara'

El riu no és nostre

EMPAR MOLINER | Ara, 02/03/2014

El govern d’Espanya es pensa que el delta de l’Ebre li pertany, perquè també es pensa que li pertany tot allò que hi ha al territori del regne. Per tant, en disposa com li plau. I el que vol fer amb el Delta, que a la pràctica és carregar-se’l, servirà perquè els regants (i sobretot votants) de Saragossa tinguin més aigua (i més ganes de votar-los). Catalunya ja està perduda, deuen pensar. És un territori insurrecte. És com aquell fill que et surt homosexual. Per això faran amb el delta de l’Ebre el que mai de la vida s’atrevirien a fer a Doñana o a Las Tablas de Daimiel (que vindrien a ser els fills estudiosos i heterosexuals). Deuen pensar que si el Delta es converteix en un desert ja hi rodarem pel·lícules de l’Oest, som uns grans emprenedors. Com va dir Mariano Rajoy, “ los catalanes hacen cosas ”. Catalunya pot quedar-se sense turisme, sense ocells i fins i tot sense arròs. No passa res. 

Però els catalans no ho podem permetre, perquè el delta de l’Ebre no és nostre. I l’Ebre tampoc. I no és nostre el que conté. Els ocells del Delta no són nostres, i no són nostres els seus nius ni la seva sort. Nosaltres som els dipositaris de tot el que hi ha al nostre territori, però no ens pertany, és un usdefruit, i, per tant, la nostra obligació és preservar-lo per als que vindran. Els que cridem “No al transvasament” no estem pensant a muntar una multinacional aquàtica que molesti els saragossans. No tenim cap animadversió envers ells. Estem defensant un patrimoni que no ens pertany. No és només que el govern d’Espanya fa sempre el que li surt de la carn d’olla i sempre ho farà, no és només que no es pugui confiar en el govern d’Espanya, no és només que cap govern d’Europa faria una bestiesa mediambiental com aquesta. És que el riu no és nostre. Per això l’hem de defensar. Perquè no és nostre!

Salvador Puig Antich, quaranta anys

 

no (t')oblidem

 

 

  

"Contra el separatismo", d'Albert Sánchez Piñol, a 'La Vanguardia'

Si el tipógrafo lo permitiera habría encabezado este artículo con un título más extenso: “El extraño caso del chico que escribía cuentos en un idioma y ganaba premios literarios en otros dos”. Se llama Marc Nadal Ferret, sólo tiene veintiocho años y ya es uno de los impostores más habilidosos y divertidos que han aparecido en los últimos tiempos. Pero dejamos por un momento a Marc.

Durante mucho tiempo preferí ignorar el secesionismo lingüístico. Y es que hay fenómenos que no se tendrían que inscribir en el ámbito de la política, sino de la psiquiatría. ¿Cómo se puede defender, con un argumentario mínimo, que en Valencia, Baleares o la Franja de Aragón lo que se habla no es catalán? La historia es diáfana. En el siglo XIII el rey Jaume conquistó Valencia y las Baleares, territorios que fueron repoblados mayoritariamente por catalanes. Con ellos llevaron su religión, su cultura y, como es lógico, su lengua. Por eso, mira tú por donde, sus descendientes hablan el mismo idioma que en Barcelona, Rupià o Calldetenes. ¿Qué quieren que hablen? ¿Ruso? ¿Urdu?

Pues no; según algunas voces iluminadas no es así. Según estas voces el valenciano y el baléà no son variantes dialectales, sino idiomas totalmente diferentes. Tienen que tener su diccionario, su academia de la lengua, todo aquello que pule, lustra y da esplendor. La pregunta es: ¿de dónde salen estos organismos esperpénticos? Y la respuesta, por desgracia, es elemental: tan sólo es una estrategia del nacionalismo español para dividir y fragmentar la cultura catalana.

En todo el planeta Tierra no hay ni un solo filólogo serio, ni uno, que corrobore las tesis del secesionismo lingüístico. No importa. De hecho, sería un error buscar racionalidades o coherencias en un movimiento que ni las busca ni las necesita. Los mismos individuos que quieren hacer creer que en Alcanar y en Vinaròs no se habla el mismo idioma afirman fanáticamente que en la selva de Bolivia y las calles de Vallecas sí que se habla el mismo idioma. Los mismos poderes que acusan a la cultura catalana de ser una cultura subvencionada son los mismos que subvencionan los chiringuitos anticientíficos de los secesionistas lingüísticos. Y lo más delirante de todo: que en realidad no se promocionan estos artificios lingüísticos para usarlos, sino para hacer desaparecer el catalán. Estos días el presidente de Valencia se ha indignado porque un diccionario recoge la unidad de la lengua. (Por cierto: ¿desde cuándo un político tiene que implementar las definiciones de un diccionario?) Pero al mismo tiempo cerca de 14.000 alumnos valencianos no pueden estudiar en su lengua por culpa de la administración. Ahora bien, cuando cuatro individuos, en Catalunya, quieren reventar la inmersión lingüística, no lo duden: enseguida tendrán a su servicio el ministro Wert, el Tribunal Constitucional y lo que haga falta.

El colonialismo es un proceso por el que el colonizador impone sus valores al colonizado. Es decir, convierte la víctima en parte del proceso alineador. Permítanme un ejemplo. Un día viajaba en autocar, detrás mío sentaba un matrimonio guineano. Hablaban un idioma tan exótico, y a la vez tan dulce, que les pregunté al respeto. “Perdone usted” se excusaron ante todo, y añadieron: “Es que hablábamos en dialecto”. La respuesta me sorprendió: ¡en dialecto! El proceso colonial actúa así: las culturas locales no son auténticas culturas; en consecuencia, los idiomas locales tampoco son auténticos idiomas. Se desprecian y marginan, y por eso, bajo el dominio colonial, las lenguas autóctonas de Guinea sólo eran “dialectos”.

También ha existido un colonialismo interior. Los veranos, cuando era un crío, recorría los parajes del Matarraña. Un día salió el tema: “Nosotros no hablamos catalán”, me dijeron los chicos del pueblo, “hablamos chapurreao”. ¡Chapurreao! Es decir, alguien, en algún momento, los había convencido que aquello que ellos hablaban no tenía la dignidad de un idioma, que ellos sólo “chapurreaban”.

Creímos que la democracia lo curaría todo. Que sanaría el cuerpo diezmado de la lengua, que se desbrozarían malentendidos fascistoides. Obviábamos un detalle: que la democracia que vino era la española. ¿Ha hecho el Gobierno aragonés algún esfuerzo para reparar la ignominia histórica? Al contrario. Hurgando en la herida, añadiendo lastre a la infamia, han oficializado el chapurreao: ahora se llama lapao.

Y aquí aparece Marc Nadal. El chico se ha especializado en enviar cuentos a premios literarios que se convocan para el lapao y el baléà. ¿Qué diferencia hay entre el catalán de Marc y el de sus cuentos? Prácticamente ninguno. Usa el artículo salado en el caso del baléà y las formas verbales de poniente para el lapao. Según los convocantes se trata de lenguas diferentes, pero no lo deben de ser tanto: se lo premian todo. Es para morirse de risa. Según Marc lo hizo para combatir el secesionismo lingüístico de una manera elegante. Lo es. Y eso que en el caso del lapao presentó un relato tan esperpéntico, el argumento tan aberrante, que no creía que colara. En sus palabras: “Era el cuento de un niño que lo pasa muy mal en la escuela porque tiene un profesor muy malo que les hace hablar catalán en lugar de aragonés oriental y que les dice que ellos son de los Países Catalanes”.

Coló.



(Article publicat a Caffe Reggio. Periodismo de opinión.)

gremi lingüístic: oferta de feina

Per dirigir el Servei Lingüístic de la UOC. Termini fins al 16 de març. Bases de la convocatòria aquí.

Sense morts

Aquest cap de setmana he estat, per segona vegada en mig any, a la vall de Boí. Impressionada un cop més per la bellesa d'aquella terra, m'ha arribat un text de la meva amiga Núria Alturo que m'ha impressionat per una altra banda. Amb el seu permís, el reprodueixo aquí. Moltes gràcies, Núria!

Llegeixo avui a La Vanguardia i al Diari de Tarragona diversos articles que recorden el temps de la guerra civil espanyola (1936-1939): l'exili d'Antonio Machado ara fa setanta-cinc anys, l'afusellament de càrrecs públics de la República després de judicis sumaris que seguien l'entrada dels nacionals en molts i molts pobles, l'assassinat de capellans, monges, i persones sovint benestants en mans dels seus veïns o de grups violents...

En aquest context vull recordar el que va passar en aquells anys al Pont de Suert, el meu poble, tal com ho recordo del que me'n van explicar diverses persones. Potser m'equivocaré en algun detall, però no en allò més important que aquells fets revelen:

Durant la guerra es va saber que un grup de soldats republicans anaven pujant pels pobles demanant a qui s'havien de carregar (capellans, rics, persones de dreta). Avisats d'aquests fets, els membres del comitè republicà del Pont de Suert van decidir defensar els seus conciutadans, i van apostar diverses persones amb escopetes als balcons. El president del comitè va rebre els soldats a peu de carretera, i els va impedir que s'enduguessin aquelles persones. Quan va acabar la guerra i es va voler jutjar els càrrecs públics de la república i els membres del comitè, aquelles persones van parlar en defensa d'aquells qui els havien salvat, i no hi va haver condemnes.

Al Pont de Suert, en la guerra del 36, no hi va morir ningú: ni al front (per intercessió de la fortuna), ni al poble (per la capacitat de les persones de separar política i humanitat).

'El tramvia groc', memòries d'infantesa de Joan F. Mira

M'agraden les obres que parlen de l'època que envolta, per davant i sobretot per darrere, la Guerra Civil Espanyola. El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, ho fa des del record –sublim el primer capítol, sobre la memòria–, des d'una selecció de records d'infantesa que ocupen els anys quaranta del segle passat i una part dels cinquanta.

L'Horta de València. Un paisatge per mi desconegut que he evocat donant la mà al xiquet que era Mira. El pare, la mare, els germans, els avis, veïns i parents, l'escola, l'hort i les gallines, el tramvia com a metàfora de l'enllaç constant entre el món rural i el món urbà.

Fons i forma també aparellats –sempre, aparellats. Escriptura precisa i sense estridències ni grinyols. L'enumeració justa, l'adverbi eloqüent, l'adjectiu adequat. Lectura de ritme plàcid.


Selecció de fragments marcats amb llapis (en tinc desenes més)

"Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l'any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un «jo pense», sinó per un record: jo me'n recorde."

"...ningú no es pot suportar sencer a si mateix..."

"...l'olor de la terra quan plou..."

"Jo contemplava, doncs, el trànsit de la carretera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, oficialment Carretera Nacional 340 de Cadis a la frontera de França, i molts segles abans Via Augusta de l'Imperi, de Roma o a Roma."

"I és també cert i segur que les poques fanecades d'aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquests primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d'aquell camí reial, via imperial."

"Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l'exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d'escacs d'aquella primera gran guerra europea, ni que els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d'Almansa, farien aquest mateix camí sense ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat i annexionat (fins avui i qui sap si també fins demà) pel país vencedor."

"I perquè aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú."

"Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma. Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer –govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble– camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot."

"El policia que passejava anava a dir-li gràcies, però la mirà amb cara de sorpresa, clavà una llambregada de reüll sobre els tres emmanillats, es va quedar considerant les sis tasses, i l'olor del café calent es va escampar sobre tota la grisor dels homes i del matí com una treva impalpable i profunda. Sí, pobrets, va dir ma mare, que prenguen ells també una tasseta de café, que prou desgràcia tenen. En aquell punt, amb aquelles sis tasses de café, vaig saber clarament per primera vegada què vol dir la paraula bondat."

"Per mi, el llarg parèntesi trist de la malaltia, amb el descobriment que ma mare era visiblement mortal, va començar un matí que mon pare va fer amb mi el viatge amb tramvia, cosa del tot excepcional..."

"La mamà està molt greu, ens va dir, els metges no estan gens segurs si podrà sobreviure, i si es mor... El vaig veure plorar per primera vegada. Si es mor, jo no sé què faré, i vosaltres necessiteu una mare. Quatre homes, comptant-me a mi mateix, que sentia que ja tenia dret als pensaments i paraules dels adults, amb les mans damunt de l'hule de quadrets blancs i blaus que cobria la taula redona, quatre homes plorant. I el pare va concloure: voldria morir-me jo, i que visquera ella. Tal com va ser..."

"I jo, si haguera hagut de triar un ofici entre tots els oficis honestos del món, mai no he tingut cap dubte que hauria volgut ser fuster: més que escriptor, llaurador, hel·lenista, antropòleg o frare. Però fuster d'un petita fusteria antiga, amb el mateix utillatge que ja emprava a Natzaret sant Josep."

"Després, si de cas, passava uns minuts tancat a la comuna, en un racó del corral de la casa [d'uns parents], la qual comuna, escusat o retrete consistia en un banc d'obra llarg amb dos forats redons, un cagador que en podríem dir de matrimoni, que es comunicava per sota amb el galliner, de manera que a mesura que anaven caient les deposicions més o menys sòlides les gallinetes acudien veloçment i complien amb diligència la doble funció d'alimentar-se elles mateixes de matèria substanciosa i alhora deixar-ho tot higiènicament net i sense residus ni olors, i l'usuari podia sentir-les esgarrapar la terra i cloquejar animadament a penes un pam davall del seu cul exposat, sensació inoblidable i mostra educativa de la varietat infinita de condicions de les més simples experiències humanes."

'En altres paraules', avui fa un mes

Avui fa un mes que vaig estrenar el blog En altres paraules, dedicat a temes de lingüística. Per si hi ha algú que volta per aquí que no l'ha vist i li pot interessar, aquí teniu els enllaços de les cinc estrades que té, de moment:

En altres paraules, adreça general.

06/02/2014, ¿Què hi diu, aquí?, sobre dues funcions del pronom hi pròpies del català (i probablement de poques llengües més).

30/01/2014, ¿Què vol dir, 'nosaltres'?, sobre els diferents usos (11!) de la primera persona del plural.

23/01/2014, Non plus ultra, sobre algunes ultracorreccions freqüents.

16/01/2014, ¿Què en pensen, la majoria?, sobre la concordança amb el verb dels subjectes que comencen amb un quantificador.

09/01/2014, ¿Anem o venim, Gemma?, sobre la distribució dels verbs anar i venir en català.

.

Un argument difícil de rebatre

Xavier Sala i Martín va interpel·lar a Davos el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, per posar de manifest una contradicció fonamental en els arguments legalistes de la Unió Europea contra la independència de Catalunya. El que diu és molt difícil de rebatre. Aquí teniu l'enllaç.

Fent memòria: ara fa vuit anys...

El dia que Rajoy va obrir la caixa dels trons

La recollida de firmes contra l'Estatut compleix avui 8 anys

JAUME CLOTET Barcelona | Ara, 31/01/2014

En algun magatzem dels afores de Madrid, llogat pel Congrés, s'hi amaga una de les raons que expliquen la multiplicació dels independentistes i el vigor de l'actual procés sobiranista. Són 4.028.396 firmes, amuntegades dins de 876 caixes, que el PP va recollir fa vuit anys durant el debat estatutari català. La campanya de recollida de firmes va començar el 31 de gener del 2006. L'objectiu oficial era reclamar al govern de José Luis Rodríguez Zapatero que sotmetés la reforma de l'Estatut a un referèndum en què votessin tots els ciutadans de l'Estat. Mariano Rajoy, llavors cap de l'oposició, volia que tots els espanyols responguessin a la següent pregunta: "¿Creu convenient que Espanya segueixi essent una única nació en la qual tots els seus ciutadans siguin iguals en drets i obligacions, així com en l'accés a les prestacions públiques?"

Malgrat la gesticulació, el nou Estatut era aigua beneïda per als populars. Rajoy havia perdut les eleccions del 2004 contra Zapatero, en bona part a causa de la pèssima gestió dels atemptats de l'11-M. En plena travessia del desert, el debat estatutari era l'oportunitat idònia per recuperar terreny. D'una banda, li permetia assetjar Zapatero sense treva i acusar-lo de claudicar davant del nacionalisme. A més, el conflicte territorial permetia al PP mantenir tensionades les seves bases electorals. Tot plegat, ben embolcallat per alguns diaris i ràdios de Madrid que havien convertit l'anticatalanisme en la seva marca distintiva.

Aviat va quedar clar que l'objectiu del PP no era la celebració de cap consulta, sinó la instrumentalització d'aquesta mobilització com a arma política contra el PSOE i la Generalitat. No importava la finalitat, sinó la campanya en si mateixa. Per això, les firmes no van comptar amb cap supervisió ni van ser validades per cap organisme judicial, tal com passa amb les firmes per donar suport a una iniciativa legislativa popular. Es va comprovar que hi havia firmes a nom de l'ànec Donald, de Mickey Mouse i, fins i tot, d'Isabel la Catòlica. El PP tampoc no va fixar cap límit temporal per recollir-les i va acabar la campanya quan va superar els quatre milions de rúbriques, una xifra que va considerar amb la suficient càrrega política per desestabilitzar el procés.

Més firmes que vots

El bombardeig mediàtic previ havia estovat el terreny i els militants del PP no van haver de suar gaire per atreure milers de persones a les seves paradetes. En alguns feus populars, com l'exclusiu barri de Salamanca de Madrid, es van recollir més firmes que no pas vots obtenia el PP: més de 57.000 firmes enfront dels 56.857 vots aconseguits a les autonòmiques del 2003.

La iniciativa, tot i l'eufòria oficial, aviat va adoptar un caire incòmode. El to de la campanya se'ls havia escapat de les mans i semblava pilotada més per la caverna mediàtica que no pas per la direcció d'un partit amb voluntat de govern. L'anticatalanisme latent havia supurat obertament en moltes paradetes. El mateix Josep Antoni Duran Lleida va explicar que un dia, en un carrer de Madrid, un militant del PP que no el va reconèixer li va demanar "una firmita contra los catalanes". Davant d'això, Rajoy va haver d'explicar repetidament que la recollida de firmes no anava "contra ningú", però cada dia era més clar que calia posar fi a una campanya que situava el PP en la línia de la xenofòbia.

La incomoditat del PP català

Per al PP català, la situació era especialment desagradable. Una cosa era estar en contra del procés estatutari i una altra, ben diferent, era recollir firmes en una campanya amb innegables connotacions anticatalanes. Josep Piqué, president dels populars catalans en aquells temps, sabia que hi hauria eleccions al Parlament al final del procés, potser aquell mateix 2006. L'estratègia del PP dinamitava el seu impossible gir catalanista i, per això, els populars catalans van recollir firmes amb comptagotes, procurant passar desapercebuts. Alguns regidors del partit -a Palamós, a Santa Coloma de Farners- es van negar a recollir-ne. Diuen que Piqué no volia assistir a la presentació de les firmes, però Rajoy l'hi va obligar.

Aconseguit l'efecte polític de les firmes, el PP va afanyar-se a enterrar-les. Les va presentar com a annex a una proposició no de llei per demanar un referèndum estatal. La proposta, firmada per Eduardo Zaplana, va ser tombada el 16 de maig del 2006, l'afer es va oblidar i les firmes es van dur al magatzem. S'acabava així la part programada d'aquesta història, però se n'obria una altra que el PP no havia previst.

Independentisme en ascens

La campanya havia indignat amplis sectors socials catalans, sobiranistes o no. Havia posat les bases d'un nou independentisme nascut de la percepció d'agressió que molts catalans havien sentit, un sentiment que es va multiplicar arran del recurs contra l'Estatut interposat pel PP davant del Tribunal Constitucional el juliol del 2006. La sentència, publicada el 2010, va culminar aquest divorci i va convertir el sobiranisme per primer cop en majoritari. Segurament conscient d'haver obert la capsa de Pandora, Rajoy va voler girar full. "Ara toca mirar al futur", va dir en conèixer la sentència. I el futur era, poc que s'ho pensava, el procés sobiranista que ell mateix havia contribuït a fer néixer.

-----

Toni Soler, diumenge a l''Ara'

Els nacionals

TONI SOLER | Ara, 26/01/2014

NECESSITAT. Potser és veritat que Espanya necessita Catalunya, però qui la necessita de veritat és el PP. Sense Catalunya, sense l'órdago separatista, el PP estaria ara mateix pagant la penitència pel desastre de la seva gestió governamental, per la contrareforma de l'avortament i sobretot pel cas Bárcenas, que va desapareixent de les portades sense que els receptors dels famosos sobres s'immutin (molts d'ells van ser ahir a Barcelona, donant lliçons). A les pròximes eleccions europees un país normal dedicaria una sonora coça al cul d'aquesta colla d'impresentables; però sembla que tornaran a guanyar, en part per la inanitat de les alternatives, en part perquè Espanya és com és, i en part també perquè quan volen tenir contenta la seva parròquia agafen el pont aeri, encara que faci 75 anys d'allò dels tancs a la Diagonal, i fan una demostració d'autoritat gairebé castrense, amanida amb insults, amenaces i expressions indignes de polítics democràtics. Tot per conservar i blindar el vot essencialista, el vot dels nacionals, que és el que permet al PP sobreviure als seus errors i a les seves corrupteles.

ESGARIPS. L'espectacle ha estat a l'altura del que s'esperava. Sense concessions. Amb arguments inflexibles i un to fatxenda que fins i tot devia fer salivar Aleix Vidal-Quadras. Ah, l'entusiasme septuagenari del públic. Ah, la patètica reaparició d'Alfons Quintà. Ah, l'ovació de la premsa de Madrid per la demostració d'autoritat, com si estiguéssim davant d'un Perejil 2. Els cops de porta verbals de Rajoy, els machetazos de la Cospedal i per acabar-ho d'adobar les brometes de Jorge Moragas sobre el país dels hòbbits (sabeu de qui parlo, no?: l'amic de l'ex de Jordi Pujol júnior, el que va muntar el dinar de La Camarga, que va sortir fatal perquè es va parlar de massa coses, massa lletges). Molta feina, molt d'esforç, molt de verí, per descreditar un procés que, segons ells, no és real, no porta enlloc i és impossible. No lo vamos a permitir. Això és tot el que tenen per dir abans de tornar a Madrid. Així no convencen cap independentista, més aviat emprenyen els indecisos; però els importa un rave. Només volen esgarrapar quatre vots a Ciutadans i mobilitzar les seves bases fora de Catalunya. Una majoria forta a costa de Catalunya. Espanya, a costa de Catalunya. És per això, que ens necessiten.

FRIVOLITAT. El paperot dels dirigents del PP a Catalunya, fent de comparses i teloners, demana un comentari a part. Ja en teníem prou amb el seu menyspreu del Parlament, el seu provincianisme, els seus intents de promoure la divisió ètnica del país, la submissió amb què s'han empassat totes les provocacions i tots els insults cap a les institucions catalanes. Però sempre es pot anar un pas més enllà, i Alícia Sánchez-Camacho ho ha fet. Camacho, de la qual potser el més rellevant és que encara continuï fent política, va equiparar el sofriment dels militants del PP d'Euskadi amb la situació d'ella mateixa i els seus companys. El pitjor del cas no és que compari el sobiranisme català amb la violència d'ETA -que també- sinó la confirmació que el PP utilitza el dolor de les víctimes del terrorisme per capricis electoralistes. Espero que la temeritat de l'Alícia li suposi una bona esbroncada... si algun dia la conviden a un acte del PP d'Euskadi, o de l'Associació de Víctimes del Terrorisme.

We shall overcome: el meu Pete Seeger

Cantàvem aquesta cançó traduïda al català ("Tots junts vencerem") i jo no sabia qui era Pete Seeger. De fet, sabia ben poca cosa del folk nord-americà, que ens havia arribat traduït pel Grup de Folk i per Xesco Boix (això també ho vaig saber després).


Anys més tard, bastants anys més tard, la conjunció perfecta: Bruce Springsteen li va versionar aquesta i altres cançons en un disc (The Seeger Sessions, 2006) que a mi em va emocionar perquè em va semblar un regal i el millor homenatge. Pete Seeger ja era molt gran.



Així, escoltant Bruce Springsteen i veient-lo actuar en directe a Barcelona, vaig descobrir de debò la música de Pete Seeger.

Seeger també va cantar Springsteen, i no una cançó qualsevol: "The gost of Tom Joad". A duo amb ell, un duo preciós.


Evidentment, tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la seva mort. Jo em quedo amb l'entrada que li ha dedicat el periodista Joan Carles Peris al seu blog, Pete Seeger (1919-2014), cantant i activista. Allà he vist que "This land is your land", que jo li he sentit sempre a Springsteen, també és una cançó seva.

.

Descobrint música nova!

Vaig sentir per primer cop "Pa amb oli i sal", de Blaumut, a la nova llibreria Ona (al carrer Gran de Gràcia de Barcelona), i em va agradar tant que vaig preguntar a la llibretera qui la cantava. Després d'uns dies de Spotify, ara ja tinc el CD, El turista. Aquesta continua sent la cançó que m'agrada més, però tot el disc està molt molt bé.


Aquí trobareu tots els vídeos oficials de les cançons del disc i algun altre.

(Altres entrades d'aquest blog on parlo de la música que m'agrada clicant l'etiqueta "música", aquí a la dreta. Últimament una mica menys monotemàtica!)

Ho va dir d'una manera sublim Ovidi Montllor

.