Cel de capvespre

Les Crestes de la Llena, al límit entre el Priorat i les Garrigues.

Aprenent a fotografiar la Lluna. Només que pogués posar la de la segona foto en la primera, la cosa ja milloraria... Algun dia sortirà bé de veritat!

Mart (la més brillant) i algunes veïnes sense identificar.

Ep, qué diuen los de Barcelona?

Tot i que la paret no és blanca..., tot i que ara no és Tots Sants sinó Setmana Santa..., igualment aquest podria ser el cementiri on arriba l'Èlia de cal Pedró a la primera "escena" de Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.

(Aquest és el cementiri d'Ulldemolins, ben a propet...)

final d'hivern a casa

Júpiter i Venus, avui

Aquí les tenim! Tal com estava previst, a dos quarts de nou del vespre, ben juntetes.


I d'aquí uns dies, vindrà la Lluna i hi passarà pel mig. Estarem al cas!

Més estrelles d'aquest hivern a Barcelona, aquí.




(Aquesta vegada, amb trípode. Quina diferència!)

You've got a friend

Dedicada a tots els amics que sempre hi són quan els necessites. ;-)

You've got a friend!

pels volts del Pedraforca

I la muntanya màgica, cada vegada més a prop!




.

parla Ignacio Bosque: sexisme lingüístic i visibilitat de la dona

Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer

Text molt important, crec. M'ha agradat molt llegir-lo i comprovar que Ignacio Bosque, que és un gran lingüista, veu les coses d'aquesta manera. A més, el text dóna la sensació que està molt emprenyat (se'n deu haver sentit a dir de tots colors com a membre de la RAE), però en canvi el to que utilitza és impecable. No cal dir que tot el que diu és aplicable, fil per randa, al català.

Aquí, en pdf.

final d'hivern a la serra de l'Obac

El Boss està emprenyat

Bruce Springsteen es va il·lusionar amb Obama, però les coses no han anat com esperava. Dimarts publicarà el disc 'Wrecking ball', una radiografia de la seva decepció. El Boss torna, i està emprenyat. XAVIER CERVANTES BARCELONA. | Ara, 3/03/2012 "Obama ha sigut més amic de les grans corporacions del que a mi m'hauria agradat", va dir Bruce Springsteen fa unes setmanes a París, durant la roda de premsa de presentació de Wrecking ball, el disc que es publicarà el 6 de març. L'amor entre el president dels Estats Units i el músic que Nova Jersey s'ha trencat, no de tant fer-lo servir sinó per les pregàries desateses. El Boss està emprenyat i no vol escoltar explicacions, sinó activar la bola de demolició i tornar a començar agafant com a guia l'esperit fundacional del somni americà. Com canta a la cançó "We take care of our own", "ara ens hem de cuidar nosaltres mateixos". I el plural inclou Barack Obama, a qui tornarà a votar per exigir-li que defensi els que el van fer president. El 2 de novembre del 2008 Springsteen i Patti Scialfa van interpretar la cançó "Working on a dream" en un acte de la campanya electoral d'Obama. Com molts altres músics, Springsteen reclamava un canvi. Calia redreçar els valors que la presidència de George W. Bush havia malmès. No era la primera vegada que l'autor de "Born in the USA" (1984) es posicionava políticament d'una manera tan explícita. Quatre anys abans s'havia implicat en la campanya Vote for change i havia demanat el vot pel candidat demòcrata John Kerry, que finalment va ser derrotat per Bush. Fill de la ràbia Lluny de refugiar-se en la inacció, Springsteen va tornar a la càrrega fent confiança a Obama. Però l'esperança es va esmicolar a la mateixa velocitat que el sistema financer feia fallida. "El desastre es va endur les cases i les feines de les famílies nord-americanes, i ningú va assumir-ne les responsabilitats", es va queixar el Boss. Springsteen reconeix que el nou disc és fill d'aquella ràbia, tot i que no ben bé del raïm de la ira de l'escriptor John Steinbeck que el va inspirar a fer el disc The ghost of Tom Joad (1995). Admira Woody Guthrie i Pete Seeger, però no agafa el martell de la justícia dels revolucionaris socialistes. És una superestrella del rock de 62 anys, i, malgrat això, encara és capaç de representar la perplexitat de la classe obrera blanca nord-americana que va superar la crisi industrial dels anys 70, es va instal·lar en la classe mitjana i ha acabat colpejada per una crisi financera que no acaba d'entendre. A ells és a qui va dirigit Wrecking ball, un disc que parla de ràbia, decepció i esperança. Blues, folk i rock Per transmetre el missatge, Springsteen ha remenat els compassos del blues i les essències més profundes del folk. Són les pedres fundacionals de la música nord-americana, les arrels que s'han de recuperar i, si cal, amplificar-les a cop de rock. Moltes cançons comencen austeres, amb la veu cremada pel blues, com ara "Shackled and drawn", "Easy money" o la mateixa "Wrecking ball", i a poc a poc van sonant violins i banjos que activen la memòria dels buscadors del somni americà, i a vegades la nostàlgia irlandesa dels Pogues, sobretot a "Death of my hometown", on parla de la decadència d'una ciutat industrial. "Ells van destruir les nostres fàbriques", canta. Però a diferència del que passava a Nebraska (1982), The ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), l'Springsteen del 2012 no vol renunciar a l'esperança dels dies de glòria i pràcticament no deixa escapar cap cançó sense catapultar-la amb els acords majors del rock i la producció de Ron Aiello, que confereix grandiositat al so. El rock, més que representar la ràbia, serveix per impulsar la determinació en el canvi a cop d'himne. També hi ajuda l'espiritualitat de la part final del disc: a "Rocky ground", en què hi ha una tímida aproximació al hip-hop, i on fa venir a tomb l'expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem; i a "Land of hope and dreams", un tema que Springsteen ja havia tocat en directe amb la E Street Band a finals dels 90 i que al disc sona amb l'acompanyament del Victorious Gospel Choir. La prova de foc de Wrecking ball serà en directe, en la gira que començarà el 18 de març a Atlanta i que passarà per l'Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona els dies 17 i 18 de maig, on pot ser que trobi una societat emprenyada.

Una proposició indecent

ERNEST FOLCH | Ara, 29/02/2012

Un multimilionari baixa del seu avió privat, entra escandalosament al Palau de l'encara nostra Generalitat, se'n torna cap a casa seva i ens deixa amb el gran debat, palplantats i amb la boca oberta: vet aquí la faula política de la setmana. És probable que el tal Sheldon Adelson s'ocupi a hores d'ara d'assumptes més importants, però els pobres i retallats catalans ens hem quedat amb un dilema diabòlic de l'estil d' Una proposició indecent , la pel·lícula en què un ric (Robert Redford) oferia un milió a una dona senzilla (Demi Moore) per passar una nit amb ell i solucionar així tots els seus problemes econòmics. Ironies del destí, la història passa a Las Vegas. I igual que passa a la ficció, la proposta d'Adelson és una perversió en ella mateixa: plantejar-li a un país assolat per la crisi fins on vol rebaixar les seves pretensions legals per edificar un casino que pretesament li solucioni el problema de l'atur només té un nom, i es diu xantatge. El debat, doncs, és fals a més d'estèril, perquè no tenim pinta de ser res més que la palanca que usa el tiet Donald per pujar a la subhasta.

El circ de la setmana passada ha estat molt útil per veure en quin punt es troba el debat públic en aquests moments al nostre país. El més interessant no ha estat la polèmica previsible sinó els arguments que s'han usat per justificar el macrocomplex, un eufemisme per amagar el que segons Roberto Saviano seria un dels grans caus de delinqüència d'Europa. Perquè la visita llampec d'Adelson ha posat al descobert l'última tendència en comunicació governamental: es tracta de fer-nos creure que no hi ha alternativa. Que les decisions que es prenen són per definició inevitables: o casino o ens ensorrem. O negra o vermella, com a la ruleta. Tornen els temps dels capellans que s'esforçaven a fer creure que només podíem triar entre el cel i l'infern. Se'ns posen els milers d'aturats perquè diguem que sí a l'Eurovegas.

Vet aquí la gran fal·làcia d'aquesta crisi: els que retallen se'ns presenten amb un únic i recte camí, i els que s'hi oposen són uns irresponsables. Però han passat els mesos, i comencem a veure que s'esquerda el dogma, que en realitat sí que hi havia altres vies. Es podria haver decidit, per exemple, cobrar la taxa turística i tancar llavors menys quiròfans. Es podrien haver destinat els diners de la Fórmula 1 a allargar més hores el metro i a tancar menys escoles. Es podria haver optat per cobrar l'impost de successions al principi de la legislatura i no haver retallat per sorpresa una altra vegada el sou dels funcionaris. És cert, potser alguna d'aquestes opcions no és tan òbvia o potser en trobaríem alguna de millor. Però és una gran i escandalosa mentida que no hi hagi alternatives a les decisions que es prenen. Es pretén que ens creguem el fatalisme que és això o res, i si no t'agrada, obre la boca i empassa't un casino. Acaba de néixer una nova demagògia governamental, una nova ficció que ens vol fer creure que només hi ha una opció. Però hauran de provar un altre mètode. Aquest no cola.

la sentència sobre el català a l'escola

http://www.escolaencatala.cat/envia-al-tsjc

Esclar!

MANIFEST EN DEFENSA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ PÚBLICS CATALANS

Llegeix-lo aquí i firma'l, sisplau!

coca de pastanaga

Feta amb la recepta que va publicar ahir (18/02/2012) Ada Parellada a l'Ara Criatures. Voilà [entre claudàtors, les meves observacions]:

"Batem tres ous amb 150 g de sucre [moreno] fins a emblanquir-ho. Hi afegim 150 g d'oli suau [si pot ser DO Ciurana, molt millor] i 50 ml de llet. A continuació, 50 g d'ametlla en pols, 2 [o 3, si no són gaire grosses] pastanagues ratllades, 200 g de farina [un terç de blat blanca, un terç de blat integral i un terç de blat de moro], 15 g de llevat químic [= un sobre] i ho barregem. Hi afegim un grapat [o sigui, uns 50-60 g] de nous picades [del país, res de nous de Califòrnia, que no tenen gust de res] i un pessic de canyella. Ho enfornem durant vint minuts [en el meu forn elèctric s'hi ha estat 45 minuts, i potser 5 minuts més no li haurien anat malament, tampoc] a 180 ºC."

Aquesta recepta s'assembla bastant, però no és ben bé igual, a la que trobareu aquí, però encara no us sé dir quina m'agrada més; potser aquesta és més fina.


(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

no havia vist mai Orió a Barcelona...

Avui a Barcelona la nit és tan clara que es veuen moltes més estrelles de les que són habituals en les nits clares.

¿Veieu Orió? Les quatre estrelles que l'emmarquen i el cinturó de tres al mig (i més fluixeta, l'espasa). A la seva esquerra, més avall i molt brillant, Sírius. (Els feixos de llum que s'intueixen són els que vénen del MNAC, de Montjuïc.)



Aquests dos, més a ponent, diria que són planetes: Venus ¿i...? ¿Mercuri, Júpiter...? (El Cice m'envia aquest enllaç, que pot ajudar a aclarir-ho i que m'agrada molt. Moltes gràcies, Cice!) Sembla que és Júpiter, i que cada vegada estaran més a prop...







(Decididament, m'he de comprar un trípode...)

¿Maó o Mahón?

Doncs això!

fons de pantalla per a dies de fred

Hendrick Avercamp (c. 1608), Paisatge d'hivern amb patinadors (Winterlandschap met schaatsers).


El vam veure amb la Núria a Amsterdam fa un any i mig. Un cop el tingueu com a fons de pantalla, entreteniu-vos a mirar els petits personatges que caminen, parlen, treballen, cauen i altres coses..., damunt del gel. Una meravella!

Com m'agrada la pintura flamenca!



.

gebre - escarcha - frost - vorst - gelo - izozteak - led

John Steinbeck's 'Travels with Charley' - My composition

Dijous vaig fer una composition per a una prova de nivell d'anglès. Entre altres opcions terribles --tipus "has tingut una idea per a un negoci: escriu una carta a un amic per convence'l de ser el teu soci"-- hi havia la de comentar un llibre que hagués llegit fa poc. M'ho vaig passar TAN BÉ redactant el text que, tot i que hi deu haver mooooltes faltes, el poso aquí. (Si alguna ànima caritativa que sàpiga més anglès que jo me'l vol corregir, li estaré eternament agraïda, i de passada n'aprendré!)

TRAVELS WITH CHARLEY, BY JOHN STEINBECK

How I got the book
I didn't choose Travels with Charley willingly. I had bought a magazine, Altaïr, in a travel bookshop, together with some books, and when I was already at home and took my time to have a look at my shopping --a very pleasant activity, in my opinion--, I found it among the other books. At first I thought it was a mistake, and only later I noticed that Travels with Charley was a gift that went together with the magazine.


Why I read the book
Some months later, I decided to read it. John Steinbeck was familiar to me because of two related reasons. The fist one: a very beautiful song by Bruce Springsteen, "The gost of Tom Joad", is inspired by another novel by him, The grapes of wrath. The second one: after having listened to the song dozens of times, I saw the film inspired by the novel, and I liked it.

I love travel books: I feel that they are a different way to travel, without leaving home. Most of the travel books I've read are about Patagonia and Tierra de Fuego, an area of the Earth that --I don't know why-- really fascinates me, and where I'd like to go some time in my life. Meanwhile I read books by people that have made the trip I don't know whether I will ever make.


What is the book about and why I liked it
Travels with Charley is the story of a lonesome and sometimes lonely travel through the USA. It is also the story of the relationship between a man and his dog (Charley). John Steinbeck gives his point of view about the States at the beginning of the sixties of the last century, but it is sometimes astonishing to notice how his vision is often not at all old-fashioned, but really valid nowadays.


(Pictures sources:

http://jamesreasoner.blogspot.com/2009/06/forgotten-nonfiction-books-travels-with.html

http://www.mrbramesblog.org/2011/02/thoughts-on-john-steinbeck.html

http://reason.com/archives/2011/04/04/sorry-charley/singlepage)

Vídeo preciós

Seqüències de fotos que permeten veure els canvis en un entorn natural idíl·lic. Preciós!

(Decididament, m'agrada més sense música, en absolut silenci. Això sí, a pantalla sencera.)

Yosemite HD from Project Yosemite on Vimeo.

Aquí ho expliquen.

¿Segur que som al 2012?

Extret d'aquí.

No és una llegenda urbana. És real. Li va passar ahir al meu amic Gustinet (Josep Maria Tegido) a l'Alt Empordà. Llegiu el seu relat i valoreu. (segueix)

Dimarts 17 de gener del 2012, dos quarts d’una del migdia.

La feina em porta fins a la Jonquera i els pobles del voltant. El recorregut per la carretera Nacioanl és l’habitual: els giratoris amb dones amb poca roba per ser l’hivern i els trailers van i venen d’una manera aparatosa.

Però avui hi ha una presència policial notable. A la rotonda que dona accés al camp de futbol de la població els Mossos aturen cotxes que, pel que sembla, han estat delatats per un radar. I anant cap a Agullana, a mig camí, dues furgonetes i un vehicle de la Policia Nacional miren indiferents el trànsit.

Finalment encaro la carretera cap a Cantallops on he d’acabar el recorregut abans de tornar a Espolla per dinar: ja són dos quarts d’una.

Quan enfilo el recorregut veig, a l’alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que faltava per la col·lecció.

Aquest cop em fan parar. Vaja quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s’ha de pagar per... Per?

En tot cas, no em preocupa. Per experiència sé que en veure que sóc veí de la zona i confirmin amb la documentació que la meva edat no es correspon al perfil de facinerós fronterer, la cosa s’acabarà amb una salutació i un “puede usted continuar”.

El que m’agafa la documentació és jove. De fet els tres són molt joves. Potser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m’intranquilitza...

Un d’ells, vestit amb un forre polar sense res identificatiu, m’obliga a arraconar el cotxe al marge. Jo, innocentment, pregunto si passa alguna cosa i es limita a informar-me de que és un control de fronteres per tema de drogues i armes. I, tot seguit, m’exigeix que parli en espanyol. Que no m’entén.

-Ja hi som!, penso.

Intento fer-me una composició del lloc. La imaginació se m’accelera: m’arribo a imaginar que no són guàrdies de veritat: dos amb una armilla reflectant i l’altre amb un folre, sense res que els identifiqui... En una carretera poc transitada... El vehicle em treu de dubtes: un Megane, amb una bona colla d’anys, però guarnit d’una forma inconfusible.

Jo encara dins del cotxe. Se m’acosta un dels dos que porten l’armilla reflectant i, acostant-se a la finestra, m’exigeix que surti del vehicle. Sense moure’s ell, quan obro la porta gairebé el toco i ell reacciona amb cara irada:

-Que me quieres dar?

Quan surto, m’obliga a allunyar-me del meu cotxe i quedo arraconat. Mentre un comprova tota la documentació, un altre comença a regirar tot el contingut del Txara i el tercer el tinc davant meu, en prou feines a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que en canvi, ell em fita. Com si intentés coaccionar-me. I ho aconsegueix.

La cosa es complica. L’expressió dels tres “uniformats” res té a veure amb la rutina dels controls de carretera. Trobo a faltar entre ells aquell personatge amb més edat que l’experiència l’hi aconsella evitar segons quines dinàmiques. Pel contrari, aquests se’ls hi endevina ganes de gresca. Fins i tot em fixo de que duen la pistolera descordada, a punt per extreure l’arma. Els hi deu donar seguretat.

El meu cos comença a reaccionar i delata el nerviosisme, la meva por: les cames em tremolen. Feia anys que no tenia aquesta sensació: és el que té una rutina de pare amb dues criatures, cinquanta anys a sobre i més feines de les que puc fer.

Intento començar a reaccionar. El mòbil! No goso fer una trucada, però el manipulo i en veure que no es queixen, faig un missatge a una bona amiga que, si el llegeix, potser em pot donar un cop de mà. Els dits no responen i em costa escriure, però me’n surto. Amb faltes incloses: Em tenen la guardia civil a la ctra Cantallops, sortint la joquera.

El que no aconsegueixo és recordar com dimonis va la funció de gravadora. Seria un bon document, potser. Tantes coses que té l’aparell de telefonia i que quan les necessites no sàpigues com trobar-les.

Insisteixen amb el tema de l’espanyol i de la falta de respecte per continuar parlant en català. De primer representava que no l’entenien cap d’ells. Ara, resulta que és un que acaba d’arribar i no agafa res.

El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu cantant. El que representa que no entén res és el que està pendent de mi. I l’altre, més alt, continua remenant el cotxe: pobre, el més substanciós és el darrer llibre d’en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valorar.

Finalment troben el que necessiten per justificar la seva actuació. Manipulació de documentació: el CAT sobre les plaques de la matrícula. Per ser precisos, sobre la placa del davant. L’adhesiu de darrera fa temps que va caure.

El del folre polar m’alliçona sobre la gravetat del fet amb to de veu que no goso ni utilitzar amb els meus fills: mai he pensat que tractar-los d’imbècils fos gaire educatiu. Però ell insisteix: afirma que és com si jo hagués dibuixat un bigoti sobre la meva foto del carnet. Un bigoti? Perquè voldria dibuixar un bigoti, si jo no en duc?, penso.

Procuro callar. No tinc cap interès en complicar més les coses. Però l’home insisteix i m’interpel·la:

-Tiene que sacar el adhesivo con el CAT de la placa.

-Doncs no penso fer-ho, l’hi dic.

Ja m’ha notificat que em denunciava i que em caurien 3.500€ de multa. I ha pres fotografies de la placa del cotxe. Penso, innocent, que arribats aquí les coses no es poden complicar gaire més.

Van passant els minuts sense desencallar-se la situació. El que xerra em refrega Espanya i la Constitució i la meva falta de respecte pel qui no entén el català. El qui remenava el cotxe fa una aportació:

-Pués tendremos que esperar aquí dos horas a que llegue un traductor jurado.

Arribats en aquest punt tinc la sensació de que perden els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un traductor jurat. Repasso mentalment el programa que m’havia fet del dia: voldria anar a podar la vinya, però això sempre pot esperar.

Evito caure en les seves provocacions. Però tan insistir per part seva, finalment no puc deixar de tornar-m’hi i deixo anar:

-Si és cert que estic obligat a parlar espanyol, m’ho digui per escrit.

-No tiene bastante con mi palabra?, em diu el que no calla.

-No, l’hi etzibo.

De sobte intervé el que representa que no entenia res. I jo que m’animo:

-No havíem quedat que no comprenia el català?, dic.

El de “mi palabra”, s’adona que la cosa no només està encallada sinó que ells comencen a fer un trist paper i ho vol enllestir pel dret:

-Bueno, o sacas el adhesivo o te llevamos detenido. Te vas a pasar dos días en el calabozo...

Ara si que veig que han perdut els papers. Les cames ja no tremolen i valoro les conseqüències familiars davant les noves expectatives que s’obren: res que no es pugui assumir.

-Hauria de fer una trucada, dic.

-La llamada la haremos nosotros cuando estemos en el cuartel, contesta. Al mateix temps es treu les manilles i m’encara cap el cotxe patrulla. És increïble, com a les pel·lícules.

De sobte, el que no entenia res de català intervé:

-Espera, estas seguro?

Comencen una discussió sobre si val la pena o no, entre ells. El tercer, des de la distància fa una cara d’incrèdul.

El debat s’acaba de sobte amb una conversa estranya per telèfon. Al meu costat, com si ell tingués interès de que escoltés el que parlava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la seva paraula, fa veure que parla amb un superior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc.

En qüestió de segons, tot s’acaba. Em tornen la documentació i desapareixen. Sense acomiadar-se...

Jo, a un racó de la carretera que puja de la Jonquera a Cantallops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imatges viscudes. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em quedava pendent ja no la puc fer.

Decideixo tornar cap a casa i aprofitar per fer-li una reflexió al meu nano que tot just ha acabat l’ESO. M’escolta entre sorneguer i preocupat, però no sembla que l’impressioni. Més tard, quan el porto a Figueres, em comenta els consells que corren entre els seus col·legues per situacions con la meva: demanar la identificació del policia, gravar, fer fotos amb els mòbils...

De tornada no puc evitar la reflexió: en Fraga s’acaba de morir amb un panegíric gairebé general, els Mossos utilitzen l’espanyol i el meu fill m’explica com sobreviure a una trobada amb els cossos de seguretat. Segur que som al 2012?



Josep Maria Tegido-Mallart.

“Gustinet”