Neus

John Steinbeck's 'Travels with Charley' - My composition

2012-01-28T06:18:00.000-08:00

Dijous vaig fer una composition per a una prova de nivell d'anglès. Entre altres opcions terribles --tipus "has tingut una idea per a un negoci: escriu una carta a un amic per convence'l de ser el teu soci"-- hi havia la de comentar un llibre que hagués llegit fa poc. M'ho vaig passar TAN BÉ redactant el text que, tot i que hi deu haver mooooltes faltes, el poso aquí. (Si alguna ànima caritativa que sàpiga més anglès que jo me'l vol corregir, li estaré eternament agraïda, i de passada n'aprendré!)

TRAVELS WITH CHARLEY, BY JOHN STEINBECK

How I got the book
I didn't choose Travels with Charley willingly. I had bought a magazine, Altaïr, in a travel bookshop, together with some books, and when I was already at home and took my time to have a look to my shop --a very pleasant activity, in my opinion--, I found it among the other books. At first I thought it was a mistake, and only later I noticed that Travels with Charley was a gift that went together with the magazine.

Why I read the book
Some months later, I decided to read it. John Steinbeck was familiar to me because of two related reasons. The fist one: a very beautiful song by Bruce Springsteen, "The gost of Tome Joad", is inspired in another novel by him, The grapes of wrath. The second one: after having listened to the song dozens of times, I saw the film inspired in the novel, and I liked it.

I love travel books: I feel that they are a different way to travel, without leaving home. Most of the travel books I've read are about Patagonia and Tierra de Fuego, an area of the Earth that --I don't know why-- really fascinates me, and where I'd like to go some time in my life. Meanwhile I read books by people that have made the trip I don't know whether I will ever make.

What is the book about and why I liked it
Travels with Charley is the story of a lonesome and sometimes lonely travel through the USA. It is also the story of the relationship between a man and his dog (Charley). John Steinbeck gives his point of view about the States at the beginning of the sixties of the last century, but it is sometimes astonishing to notice how his vision is often not at all old-fashioned, but really valid nowadays.

(Pictures sources:

http://jamesreasoner.blogspot.com/2009/06/forgotten-nonfiction-books-travels-with.html

http://www.mrbramesblog.org/2011/02/thoughts-on-john-steinbeck.html

http://reason.com/archives/2011/04/04/sorry-charley/singlepage)

Vídeo preciós

2012-01-24T07:15:00.000-08:00

Seqüències de fotos que permeten veure els canvis en un entorn natural idíl·lic. Preciós!

(Decididament, m'agrada més sense música, en absolut silenci. Això sí, a pantalla sencera.)

Yosemite HD from Project Yosemite on Vimeo.

Aquí ho expliquen.

¿Segur que som al 2012?

2012-01-21T06:43:00.000-08:00

Extret d'aquí.

No és una llegenda urbana. És real. Li va passar ahir al meu amic Gustinet (Josep Maria Tegido) a l'Alt Empordà. Llegiu el seu relat i valoreu. (segueix)

Dimarts 17 de gener del 2012, dos quarts d’una del migdia.

La feina em porta fins a la Jonquera i els pobles del voltant. El recorregut per la carretera Nacioanl és l’habitual: els giratoris amb dones amb poca roba per ser l’hivern i els trailers van i venen d’una manera aparatosa.

Però avui hi ha una presència policial notable. A la rotonda que dona accés al camp de futbol de la població els Mossos aturen cotxes que, pel que sembla, han estat delatats per un radar. I anant cap a Agullana, a mig camí, dues furgonetes i un vehicle de la Policia Nacional miren indiferents el trànsit.

Finalment encaro la carretera cap a Cantallops on he d’acabar el recorregut abans de tornar a Espolla per dinar: ja són dos quarts d’una.

Quan enfilo el recorregut veig, a l’alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que faltava per la col·lecció.

Aquest cop em fan parar. Vaja quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s’ha de pagar per... Per?

En tot cas, no em preocupa. Per experiència sé que en veure que sóc veí de la zona i confirmin amb la documentació que la meva edat no es correspon al perfil de facinerós fronterer, la cosa s’acabarà amb una salutació i un “puede usted continuar”.

El que m’agafa la documentació és jove. De fet els tres són molt joves. Potser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m’intranquilitza...

Un d’ells, vestit amb un forre polar sense res identificatiu, m’obliga a arraconar el cotxe al marge. Jo, innocentment, pregunto si passa alguna cosa i es limita a informar-me de que és un control de fronteres per tema de drogues i armes. I, tot seguit, m’exigeix que parli en espanyol. Que no m’entén.

-Ja hi som!, penso.

Intento fer-me una composició del lloc. La imaginació se m’accelera: m’arribo a imaginar que no són guàrdies de veritat: dos amb una armilla reflectant i l’altre amb un folre, sense res que els identifiqui... En una carretera poc transitada... El vehicle em treu de dubtes: un Megane, amb una bona colla d’anys, però guarnit d’una forma inconfusible.

Jo encara dins del cotxe. Se m’acosta un dels dos que porten l’armilla reflectant i, acostant-se a la finestra, m’exigeix que surti del vehicle. Sense moure’s ell, quan obro la porta gairebé el toco i ell reacciona amb cara irada:

-Que me quieres dar?

Quan surto, m’obliga a allunyar-me del meu cotxe i quedo arraconat. Mentre un comprova tota la documentació, un altre comença a regirar tot el contingut del Txara i el tercer el tinc davant meu, en prou feines a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que en canvi, ell em fita. Com si intentés coaccionar-me. I ho aconsegueix.

La cosa es complica. L’expressió dels tres “uniformats” res té a veure amb la rutina dels controls de carretera. Trobo a faltar entre ells aquell personatge amb més edat que l’experiència l’hi aconsella evitar segons quines dinàmiques. Pel contrari, aquests se’ls hi endevina ganes de gresca. Fins i tot em fixo de que duen la pistolera descordada, a punt per extreure l’arma. Els hi deu donar seguretat.

El meu cos comença a reaccionar i delata el nerviosisme, la meva por: les cames em tremolen. Feia anys que no tenia aquesta sensació: és el que té una rutina de pare amb dues criatures, cinquanta anys a sobre i més feines de les que puc fer.

Intento començar a reaccionar. El mòbil! No goso fer una trucada, però el manipulo i en veure que no es queixen, faig un missatge a una bona amiga que, si el llegeix, potser em pot donar un cop de mà. Els dits no responen i em costa escriure, però me’n surto. Amb faltes incloses: Em tenen la guardia civil a la ctra Cantallops, sortint la joquera.

El que no aconsegueixo és recordar com dimonis va la funció de gravadora. Seria un bon document, potser. Tantes coses que té l’aparell de telefonia i que quan les necessites no sàpigues com trobar-les.

Insisteixen amb el tema de l’espanyol i de la falta de respecte per continuar parlant en català. De primer representava que no l’entenien cap d’ells. Ara, resulta que és un que acaba d’arribar i no agafa res.

El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu cantant. El que representa que no entén res és el que està pendent de mi. I l’altre, més alt, continua remenant el cotxe: pobre, el més substanciós és el darrer llibre d’en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valorar.

Finalment troben el que necessiten per justificar la seva actuació. Manipulació de documentació: el CAT sobre les plaques de la matrícula. Per ser precisos, sobre la placa del davant. L’adhesiu de darrera fa temps que va caure.

El del folre polar m’alliçona sobre la gravetat del fet amb to de veu que no goso ni utilitzar amb els meus fills: mai he pensat que tractar-los d’imbècils fos gaire educatiu. Però ell insisteix: afirma que és com si jo hagués dibuixat un bigoti sobre la meva foto del carnet. Un bigoti? Perquè voldria dibuixar un bigoti, si jo no en duc?, penso.

Procuro callar. No tinc cap interès en complicar més les coses. Però l’home insisteix i m’interpel·la:

-Tiene que sacar el adhesivo con el CAT de la placa.

-Doncs no penso fer-ho, l’hi dic.

Ja m’ha notificat que em denunciava i que em caurien 3.500€ de multa. I ha pres fotografies de la placa del cotxe. Penso, innocent, que arribats aquí les coses no es poden complicar gaire més.

Van passant els minuts sense desencallar-se la situació. El que xerra em refrega Espanya i la Constitució i la meva falta de respecte pel qui no entén el català. El qui remenava el cotxe fa una aportació:

-Pués tendremos que esperar aquí dos horas a que llegue un traductor jurado.

Arribats en aquest punt tinc la sensació de que perden els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un traductor jurat. Repasso mentalment el programa que m’havia fet del dia: voldria anar a podar la vinya, però això sempre pot esperar.

Evito caure en les seves provocacions. Però tan insistir per part seva, finalment no puc deixar de tornar-m’hi i deixo anar:

-Si és cert que estic obligat a parlar espanyol, m’ho digui per escrit.

-No tiene bastante con mi palabra?, em diu el que no calla.

-No, l’hi etzibo.

De sobte intervé el que representa que no entenia res. I jo que m’animo:

-No havíem quedat que no comprenia el català?, dic.

El de “mi palabra”, s’adona que la cosa no només està encallada sinó que ells comencen a fer un trist paper i ho vol enllestir pel dret:

-Bueno, o sacas el adhesivo o te llevamos detenido. Te vas a pasar dos días en el calabozo...

Ara si que veig que han perdut els papers. Les cames ja no tremolen i valoro les conseqüències familiars davant les noves expectatives que s’obren: res que no es pugui assumir.

-Hauria de fer una trucada, dic.

-La llamada la haremos nosotros cuando estemos en el cuartel, contesta. Al mateix temps es treu les manilles i m’encara cap el cotxe patrulla. És increïble, com a les pel·lícules.

De sobte, el que no entenia res de català intervé:

-Espera, estas seguro?

Comencen una discussió sobre si val la pena o no, entre ells. El tercer, des de la distància fa una cara d’incrèdul.

El debat s’acaba de sobte amb una conversa estranya per telèfon. Al meu costat, com si ell tingués interès de que escoltés el que parlava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la seva paraula, fa veure que parla amb un superior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc.

En qüestió de segons, tot s’acaba. Em tornen la documentació i desapareixen. Sense acomiadar-se...

Jo, a un racó de la carretera que puja de la Jonquera a Cantallops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imatges viscudes. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em quedava pendent ja no la puc fer.

Decideixo tornar cap a casa i aprofitar per fer-li una reflexió al meu nano que tot just ha acabat l’ESO. M’escolta entre sorneguer i preocupat, però no sembla que l’impressioni. Més tard, quan el porto a Figueres, em comenta els consells que corren entre els seus col·legues per situacions con la meva: demanar la identificació del policia, gravar, fer fotos amb els mòbils...

De tornada no puc evitar la reflexió: en Fraga s’acaba de morir amb un panegíric gairebé general, els Mossos utilitzen l’espanyol i el meu fill m’explica com sobreviure a una trobada amb els cossos de seguretat. Segur que som al 2012?

Josep Maria Tegido-Mallart.

“Gustinet”

Sobre Fraga

2012-01-16T11:54:00.000-08:00

Un oient de Radio Nacional.

"Campanades a morts", Lluís Llach, trenta anys després dels fets de Gasteiz.

Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica: suport, més enllà de les famílies

2012-01-15T08:15:00.000-08:00

He rebut això, i crec que val la pena que hi donem suport, si hi creiem, encara que no siguem "famílies".

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CATALUNYA (ARMHC)

(CONTÉ VERSIÓ CATALANA I CASTELLANA/CONTIENE VERSION CATALANA Y CASTELLANA)

CARTA OBERTA ALS FAMILIARS DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA I DEL FRANQUISME

El 14 de desembre de 2006, presentarem davant de l’Audiència Nacional denúncia en petició d’auxili de la justícia per localitzar a les persones desaparegudes durant la guerra civil espanyola i en el període del franquisme. Posteriorment, s’anaren afegint més denunciants, principalment associacions de familiars dels desapareguts i també de particulars.

Des de llavors han succeït moltes coses: la inhibició del jutge instructor Baltasar Garzón de l’Audiència Nacional a favor dels jutjats d’instrucció territorials, fins arribar a l’auto d’incoació de procés judicial per presumpte delicte de prevaricació (auto de 7 d’abril de 2010) contra el jutge instructor.

Ara, la Sala Segona del Tribunal Suprem ha fixat data de la celebració del judici que s’iniciarà l’1 de febrer de 2012 amb citacions de testimonis de la defensa del jutge-instructor Baltasar Garzón i estem citats el 13 de febrer de 2012. Això suposa que ens hem de desplaçar a Madrid, comparèixer davant de la Sala Segona del TS (compareixença de caràcter obligatori i amb advertències legals cas de concórrer en incompareixença).

Com bé sabeu, tenim obertes altres vies, com son les compareixences davant del Grup de Treball de Desaparicions Forçades e Involuntàries de Nacions Unides (en la seu de Ginebra) per tal d’exposar-los aquells casos i, tot això sense cap tipus d’ajut i a través dels nostres recursos personals dels membres de la Junta Tècnica de l’associació.

Malauradament, ha arribat el moment de demanar-vos l’ajut de les famílies que heu dipositat la vostra confiança amb l’acció i gestió de l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya.

Nosaltres mai hem volgut cap mena de vinculació econòmica per atendre les vostres peticions i requeriments, però hem arribat al límit i ja no podem anar més enllà sense el vostre suport.

Us demanem molt poc, 1, 2 o 5 euros perquè puguem finançar les despeses del viatge i si, escau allotjament a Madrid.

És de vital importància per als familiars que les acusacions fetes pel sindicat “Manos limpias” siguin desestimades i, que es falli a favor del jutge instructor de l’Audiència Nacional que era competent per investigar les desaparicions produïdes durant la guerra civil espanyola i el franquisme, tal com està reconegut en el dret internacional, en qual ens emparem.

Per això, us demanem ajuda econòmica per continuar la nostra feina -ara davant del Tribunal Suprem d’Espanya- que podeu fer en el compte de la Caixa del Penedès 2081 0154 63 0000017887 a nom d’aquesta Associació.

Torrelles de Llobregat, 12 de gener de 2012
Manel Perona
President de l’ARMH de Catalunya
ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CATALUNYA (ARMHC)

CARTA ABIERTA A LOS FAMILIARES DE LAS VICTIMAS DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA Y DEL FRANQUISMO

El 14 de diciembre de 2006 presentamos ante la Audiencia Nacional denuncia en petición de auxilio de la justicia para localizar a las personas desaparecidas durante la guerra civil española y en el periodo del franquismo. Posteriormente, se fueron añadiendo más denunciantes, principalmente asociaciones de familiares de los desaparecidos y también de particulares.

Desde entonces han sucedido muchas cosas: la inhibición del juez instructor Baltasar Garzón de la Audiencia Nacional a favor de los juzgados de instrucción territoriales hasta llegar al auto de incoación de proceso judicial por presunto delito de prevaricación (auto de 7 de abril de 2010) contra el citado juez.

Ahora, la Sala Segunda del Tribunal Supremo ha fijado fecha para la celebración del juicio que se iniciará el 1 de febrero de 2012 con citaciones de testigos de la defensa del juez-instructor y estamos citados para el 13 de febrero de 2012. Esto supone que nos tenemos que desplazar en Madrid, comparecer ante la Sala
Segunda del TS, cabe decir que esta comparecencia es de carácter obligatorio y con advertencias legales caso de concurrir en incomparecencia.

Como bien sabéis, tenemos abiertas otras vías, como son las comparecencias ante el Grupo de Trabajo de Desapariciones Forzadas e Involuntarias de Naciones Unidas (en su sede en Ginebra) para exponerlos casos concretos y todo ello se lleva a cabo sin ningún tipo de ayuda y a través de los recursos personales de los miembros de la Junta Técnica de la Asociación.

Pero ha llegado el momento de pedir a los familiares de los desaparecidos que habéis depositado vuestra confianza con la acción y gestión de la Asociación para la recuperación de la memoria histórica de Cataluña que nos ayudéis. Nosotros nunca hemos querido ningún tipo de vinculación económica para atender vuestras peticiones y requerimientos pero, desgraciadamente, hemos llegado al límite y ya no podemos ir más allá sin vuestro apoyo.

Os pedimos muy poco, 1, 2 o 5 euros porque podamos financiar los gastos del viaje y si procede el alojamiento en Madrid del presidente de esta Asociación.

Es de vital importancia para los familiares que las acusaciones hechas para el sindicato “Manos limpias” sean desestimadas y, que se falle a favor del juez instructor de la Audiencia Nacional como competente para investigar las desapariciones producidas durante la guerra civil española y el franquismo, tal como
está reconocido en el derecho internacional y en el que nos ampamos.

Por eso, os pedimos ayuda económica para continuar nuestro trabajo, esta vez ante el Tribunal Supremo de España y que podéis efectuar en la cuenta de la Caixa del Penedès 2081 0154 63 0000017887 a nombre de esta Asociación.

Torrelles de Llobregat, 12 de enero de 2012
Manel Perona
Presidente de la ARMH de Cataluña

pels carrers de Nova York

2012-01-04T12:19:00.000-08:00

Continuem, ja des de caseta (allà hi havia poc temps per fer coses entretingudes; màxim, triar i editar una mica les fotos).

Ah!, a baix de tot hi ha sorpresa!

Dedicada a la Marga (només perquè m'ho va preguntar).

Al carrer es venen les coses més insospitades. També el "cotillon" per a la nit de Cap d'Any.

D'això se'n deu dir transparència amb la situació econòmica...

A Times Square hi ha de tot, sobretot de tot amb molta lluminària. Però també hi ha una boca de metro petita petita com aquesta. És moooolt més petita que l'antiga de la plaça Lesseps de Barcelona!

Això va ser una gran sorpresa, i també una gran casualitat!

I també: gratacels de Nova York.

.

gratacels de Nova York

2012-01-01T19:59:00.000-08:00

Si intento explicar aquests dies fantàstics a Nova York amb unes quantes fotos, per força haig de començar amb els gratacels, amb les fotos dels gratacels que han quedat millor (n'hi ha de bonics que no han quedat bé; i també n'hi ha de molt lletjos, però aquests ja me'ls he estalviat directament).

I a la ciutat de la desmesura, em salto la "norma" de no posar més de deu fotos en una sola entrada. És coherent, ¿no?

I també: pels carrers de Nova York.

.

l'amor i l'amistat, segons Ferran Torrent

2011-12-20T13:49:00.001-08:00

The Pragmatics of Catalan, editat per Lluís Payrató i Josep Maria Cots

2011-12-17T06:17:00.001-08:00

Doncs això, que acaba de sortir un llibre que ens fa molta il·lusió, entre altres raons perquè posa la pragmàtica catalana i sobre el català al nivell de la lingüística internacional.

Més informació aquí.

entrevista a Josep Fontana

2011-12-17T05:08:00.000-08:00

Josep Fontana: "Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa"

El 20-N Josep Fontana va fer 80 anys. I el primer que diu quan ens rep a la Universitat Pompeu Fabra és que només n'hi queda un per poder donar classe, entre ironies sobre les seves neurones. Al legislador li convindria submergir-se en les gairebé mil pàgines, prescindint de les 200 de bibliografia, dePor el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945(Pasado & Presente). És una obra monumental. I segueix treballant-hi. La història continua.

ARIADNA TRILLAS | Ara, 17/12/2011

La història és un seguit de guerres?

De temps de pau n'hi ha molt pocs. Se suposa que ara estem en pau, però hi ha un munt de guerres obertes. El món hauria de ser com somiaven els anarquistes, tothom feliç, però no hem trobat com fer-ho realitat. Perquè l'ésser humà està dominat per irracionalitats, prejudicis, pors.

La por és un gran fil conductor.

És un element clau que explica la història. Per exemple, la por que senten els que tenen alguna cosa dels que no tenen res, pensen que els assaltaran i els hi prendran. És facilíssim vendre por de l'okupa, del delinqüent, de l'aturat. El vot massiu del PP és això, el " Virgencita, que me quede como estoy ".

Hi ha dolents. Però hi ha bons?

La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.

És un indignat superdocumentat?

Un indignat és algú que, de cop, descobreix que el món no és la situació feliç en què creia que vivia i s'indigna. Si ets lúcid, entens bé que el món no va bé i que cal pensar com millorar-lo. Jo m'he format amb Gramsci: el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. L'acció col·lectiva és l'únic que canvia les coses.

Les desigualtats mai no havien estat tan grans. Hi ha massa inacció?

Ningú no sap ben bé com sortir de la crisi. L'esquerra està desconcertada. I una part majoritària es distingeix de la dreta per la retòrica i poc més. O bé hi ha joves que s'apunten a velles fórmules radicals impossibles d'imposar. Sempre es pot gastar una mica menys, però l'austeritat ens acabarà portant cap a la pobresa, el desemparament, l'extinció.

Ha quallat que calen sacrificis. Creu que expliquem bé la crisi?

S'ha imposat la visió del curt termini, que la crisi és temporal. Però ja des dels 70 s'estan activant mecanismes que estan fent créixer les desigualtats, amenacen els drets socials, redueixen els salaris reals i ens porten a acceptar que els recursos per fer front a l'endeutament dels estats surtin només de la gent amb menys capacitat i que a les persones amb més capacitat se'ls abaixin els impostos. Se suposa que aleshores destinaran els diners a promoure feina i progrés, però mai no ho han fet. La factura l'hem de pagar entre tots.

El 2008 es va perdre la gran ocasió? Greenspan va acceptar que anava errat: el sistema no s'autoregula.

Tot això també respon a la idea que la crisi era temporal. Calia véncer-la i després tot tornaria a ser normal. Però el procés en què s'inscriu la crisi es va iniciar als 70 amb Carter, el va continuar Reagan i després Clinton, amb l'abolició de la vella llei que des dels anys 30 impedia que els bancs de dipòsits especulessin amb els fons. També es va deixar en plena llibertat d'actuació els derivats. Es va permetre l'especulació.

Però el 2008 va ressuscitar Keynes, encara que només un any.

Els governs és cert que van mobilitzar molts diners, però la majoria van anar a salvar la banca, i pocs a estimular l'economia i a donar feina. Com diuen premis Nobel com Stiglitz o Krugman, l'important no és tant el deute com l'atur.

Estem en un terreny abonat per als totalitarismes o dic una tonteria?

No fan cap falta. Els totalitarismes sempre surten quan hi ha una amenaça revolucionària, davant la qual es respon amb mà dura, o amb mà dura i certa capacitat d'engrescament, com el feixisme.

Per què diu que la por a la revolució va desactivar-se el 1968?

Simplificant, el Maig del 68 va començar a mostrar els límits de la revolta. Es va veure que assaltar l'estat des dels carrers de París era impossible, els altres tenien policia i exèrcit. I a l'altre costat, igual: la Primavera de Praga es va esclafar, no es volien tolerar les llibertats. Però a partir dels 70 va quedar la llavor de la por. En la defensa dels drets dels consumidors, per exemple.

És cert que els militars dels EUA van voler fer servir la bomba nuclear?

Sí. En el moment de Kennedy i els míssils cubans. Kennedy va cometre molts errors, però per sort va fer la reflexió que no valia la pena provocar res que pogués costar 7.200 morts. Hi ha l'anècdota del militar que va dir que si en una guerra total quedessin dos americans i un rus ja haurien guanyat. Per sort, al món actual la capacitat dels militars per influir de manera decisiva en política ha minvat.

Una altra cosa bona, va: l'augment de la consciència pel canvi climàtic.

Els plantejaments ecològics són un fruit dels 60, com la situació de la dona en les societats occidentals, o els canvis en la discriminació racial. Però la consciència ecologista no serveix de res. Perquè no arriba a influir políticament. Miri el Canadà.

Parla de penetració del poder polític de l'empresa als EUA. I aquí?

Deunidó. Quin poder polític real té La Caixa a Catalunya?

Ni idea.

Doncs ha de reflexionar sobre La Caixa i la política catalana. De la seva capacitat de penetració n'estic bastant convençut. I li asseguro que mai no en sortirà cap anàlisi desfavorable. I no deu ser una excepció. I el BBVA? I el Santander?

I la penetració de la religió?

Eisenhower; Truman; Bush, que és un convers... El pes dels grups cristians més integristes ha tingut conseqüències sinistres als EUA. I ja veurem què ens passa a nosaltres, tot i que el PP, encara que hagi estat utilitzant la religió contra el PSOE, és massa intel·ligent per no deixar-se entabanar. El problema per a Rajoy és l'economia. Només pot escoltar instruccions de Berlín.

Alemanya mana molt.

Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa, s'assembla molt al que somniaven abans. Però en pagarem l'autèntica factura nosaltres.

Els EUA veien la mà de Moscou arreu. Error conscient o paranoia?

Es van negar a entendre els nacionalismes. Per exemple, que els nord-vietnamites poguessin ser nacionalistes. Veien Moscou movent-ho tot. Era un error. Tenien por del fantasma de l'altre costat, quan era més dèbil del que semblava. I els russos, igual. Quan a Reagan li van dir que els russos tenien por que els EUA els ataquessin, va respondre, sorprès: "Per què? Què tenen que ens pugui interessar?" L'altre error dels dos bàndols era la teoria del dòmino: no podem deixar que un país caigui, perquè corromprà la resta.

Àsia condemna Occident a l'ocàs?

A l'Àsia és on hi ha els motors del creixement econòmic mundial, però els del poder polític encara no hi són. Ara veiem un problema de rivalitat entre els EUA i la Xina pel control del Pacífic Sud que pot comportar seriosos problemes. Els EUA encara diuen: hi ha una zona potencialment molt rica en recursos naturals, que cal treure del seu abast. Queda molta història per escriure en el terreny de la Guerra Freda, que en aquest camp encara és tan viva com el 1950. Els americans tenen projectes militars sobre com fer una guerra per controlar què porten els vaixells, per aïllar la Xina!

Quants llibres ha llegit per fer el seu? 200 planes de bibliografia...

No ho sé, però el que és segur és que el que m'he hagut de gastar en llibres no ho compensaré mai amb els drets d'autor. He treballat amb un text escrit que anava millorant i allargant, i amb materials agrupats. I encara estic recollint material, com si l'hagués de tornar a escriure.

Què li agrada tant, de la història?

Amb Jaume Vicens Vives compartíem un lema, el tinc aquí penjat en un tros de carta: "La història serveix per entendre el món on vivim, i pots fer feina per al país treballant-la".

Quan es va desencantar del PSUC?

Vaig militar en un partit que tenia una capacitat popular extraordinària, que era capaç de fer moure la gent als barris, que els diumenges sortien a vendre la premsa. Era una cosa oberta. Després es va matar des de dalt. A partir d'un cert moment, vaig decidir que no estava disposat a sotmetre'm, que ningú controlés el que pogués opinar o pensar. Però tinc el cor a l'esquerra i la sang, roja. Seguiré votant a l'esquerra, o a la CUP si acaba tenint consciència col·lectiva per presentar-se arreu.

L'estat plurinacional que defensava ha fracassat...

Caldria fer una educació col·lectiva tan gran per vèncer els prejudicis que no veig com podríem fer-la. La dreta utilitza l'argument anticatalà perquè sap que és un argument eficaç. El que hi ha hagut ha estat un cert desplegament d'autonomisme administratiu, amb tolerància per a determinades coses però amb molt poca capacitat de comprensió.

L'alternativa és la independència?

Qui és independent, ara? Rajoy és gaire independent?

Hi ha estats, però.

Malauradament no és un objectiu a curt termini, entre altres coses perquè a Berlín tampoc no ens ho deixarien fer. La pròxima cosa que voldria fer és una reflexió sobre la identitat dels catalans. És un tema complicat i difícil.

l'any de la Paraula Viva

2011-12-14T11:57:00.000-08:00

En commemoració del centenari de la mort de Joan Maragall i de la creació de la Secció Filològica de l'IEC. Aquests dos vídeos, elaborats per estudiants sota la direcció de la professora Montserrat Adam, formen part de l'acte amb què s'hi ha adherit el Departament de Filologia Catalana de la UB.

Talaiot (poema de Blanca Llum Vidal, estudiant de Filologia Catalana)

Salm i paràbola de la memòria pròdiga (poema de Maria Cabrera, professora del Departament)

(des de) la serra d'Ensija

2011-12-11T13:13:00.000-08:00

Pujant per la serra d'Ensija cap al refugi i el cim de la Gallina Pelada.

El mític Pedraforca des de diferents indrets.

El refugi i la Gallina Pelada al fons.

Una mica de neu.

El coll del mig de la foto, entre el Berguedà i la Cerdanya, a la serra del Cadí, té un nom sensacional: coll de Tancalaporta! Hi deu fer molt de vent... ¿O potser el motiu és un altre?

La Gallina Pelada, a sol post, durant la baixada.

La serra d'Ensija, amb la Gallina Pelada a la dreta, des de Saldes.

Horitzó inconfusible, més enllà de la boira.

"Una taula mal parada" (Bru Rovira)

2011-12-10T14:04:00.000-08:00

Una taula mal parada

Carreteres secundàries

Dispendi Amb els aliments que sobren i que es tiren al Primer Món es podria alimentar els mil milions de persones que passen gana. Que això sigui així no només és una responsabilitat dels mercats sinó també dels mateixos consumidors dels països rics

BRU ROVIRA | Ara, 04/12/2011

El menjar que tiren els supermercats, cada cop més buscat. F. MELCION
Coincidint amb la recollida de menjar que organitza el Banc dels Aliments, a Londres es va celebrar el 18 de novembre un dinar popular, un gran esdeveniment politicogastronòmic, dins de la campanya "Feeding the 5000", que es va inventar Tristram Stuart l'any 2009. Stuart, autor del llibre Despilfarro. El escándalo global de la comida, és un jove investigador anglès que des de fa anys es dedica a explicar com la societat opulent, els països rics, els mercats i el sistema de producció alimentari mundial malbarata enormes quantitats de menjar en bon estat. La campanya "Feeding the 5000" vol promoure un consum racional dels aliments i demostrar que molt del menjar que va a parar a les escombraries és perfectament comestible. Centenars de cuiners -entre els quals hi ha algun xef de renom- es van posar, doncs, als fogons i van preparar un dinar gratuït per a cinc mil persones servint-se només d'aliments malbaratats.

Stuart explica en el llibre -un estudi sorprenent i recomanable, publicat per Alianza Editorial amb Intermón- que es va interessar per les deixalles alimentàries el dia que es va comprar dos porcs i va decidir engreixar-los amb el menjar sobrant que trobava als contenidors dels supermercats. Va descobrir, però, que els botiguers eren reticents que se'n servís perquè els incomodava que s'adonés de les bones condicions en què estaven aquells aliments.

Més del que necessitem

Amb els anys, Stuart ha demostrat com és tota la cadena alimentària -les granges, els cultius, els intermediaris, les botigues, els restaurants, els consumidors-, que pateix una hemorràgia d'aliments perfectament comestibles però que acaben a les deixalles. El dispendi, considera Stuart, és una de les bogeries més incomprensibles i perverses del sistema global. Mentre els mecanismes del mercat fan que els països rics tirin menjar per tal que no s'enfonsi la cadena productiva, els països pobres no poden accedir al sobrant i tampoc són capaços de produir els seus propis aliments per falta de recursos i de tecnologia, i perquè els mercats han deixat de ser locals i estan globalitzats.

Una tercera part del menjar que es produeix al món, explica Stuart, acaba a les escombraries. L'exemple més clar del despropòsit és el del blat: els països rics cultivem blat, però també en comprem i en venem als mercats internacionals. Una bona part d'aquest blat el tirem. Els anglesos tiren pa en unes quantitats que podrien alimentar 30 milions de persones. El preu del blat, però, vindrà marcat per l'oferta i la demanda. I el fet que en comprem i rebutgem bona part del que hem emmagatzemat fa que els països pobres comprin més car, al mateix temps que no poden accedir al blat que tirem nosaltres. La gran fam que hi va haver el 2008, quan es va superar la barrera dels mil milions de persones que passen gana al món, s'explica per l'alça del preu del blat.

Les dades, el fet que la gana, el malbaratament i la mala educació alimentària formin part d'una mateixa realitat, són coses prou conegudes i passen no només entre els països rics i els pobres, sinó també dins dels països rics. A França, segons el col·lectiu Alimentons-2012 hi ha 8 milions d'obesos convivint amb 3,2 milions de persones que reben ajuda alimentària. A Espanya, als supermercats hi ha exposats un 58% més dels productes que es necessiten per alimentar-nos. Bona part acaben a les escombraries. Tot això és prou conegut, però potser no ho sigui tant saber la responsabilitat que tenim els consumidors -i no només els mercats-, així com una certa ideologia del mateix sistema, segons la qual la sobreproducció, el dispendi i la il·lusió d'abundància infinita són imprescindibles perquè la màquina no es pari.

Comencem pel consumidor amb una comparació poc coneguda: quan diem que la producció de cereals per fer biocombustibles fa pujar el preu dels aliments i provoca gana, hem de saber també que la quantitat de "menjar" desviat amb aquest propòsit és menys de la meitat del menjar malbaratat pel consumidor i pel mateix sistema alimentari.

A les escombraries, per estètica

Respecte a les idees que fan funcionar la màquina, n'hi ha unes quantes que, sobretot en temps de crisi i de replantejament de la governabilitat, l'economia global i dels mercats, semblen perfectament millorables i fan sentir vergonya: molts productes que tirem, demostra Stuart, ho fem pel seu aspecte. Per exemple, les pastanagues han de ser boniques i les que estan torçades no arriben a la botiga. També es prioritza l'estoc sobre la necessitat. És més bon negoci tenir deu entrepans, vendre'n un i tirar-ne nou, que ajustar-se a la realitat i equilibrar la cadena alimentària al consum real.

Potser no som encara prou conscients que les noves idees que haurien de canviar el món només poden sortir (si volem canviar i no que ens canviïn) de nosaltres mateixos, de la nostra manera de viure i compartir, de governar i governar-nos, especialment als països més ben situats en el control del món. Aquestes noves idees s'hauran d'adequar al sentit de les coses que fem i replantejar-se el creixement infinit com la pedra filosofal de l'economia. No tothom pot créixer i consumir al ritme exigit per alguns gurus i, si seguim així, cada vegada seran més grans les diferències dels uns sobre els altres i el món més insuportable.

la llum del matí a casa

2011-12-06T13:39:00.001-08:00

coca de la Mercè de Sant Cugat

2011-12-02T13:09:00.000-08:00

Aquesta recepta me la va passar la Dolors fa bastants anys --potser uns quinze, ja--, però ara feia molt de temps que no la feia. Ara l'he feta, i el resultat ha estat a l'altura del record que en tenia: sensacional, boníssima! Aquí la teniu.

Ingredients

• 400 g de farina
• 350 g de sucre, i una mica més per tirar-lo per sobre de la massa
• 4 ous grossos o 5 de petits
• 1 sobre de llevat Royal
• 1 llimona
• 100 ml d'oli d'oliva bo (si és DO Siurana, millor)
• 150 ml de llet
• 1/2 got (dels de vi) d'anís
• Pinyons i ametlles ratllades

Preparació

1. En un bol gran, barregeu els rovells amb el sucre fins que es faci una crema. (Si no es fa la crema perquè hi ha poc líquid, passeu al pas 2 sense patir per això.)

2. Afegiu-hi l'oli i després la llet. (Ara sí que s'hauria de fer la crema.)

3. Passeu la farina i el llevat Royal pel sedàs (no és imprescindible, però sempre va bé perquè la coca quedi més flonja), i després aneu afegint la barreja a la massa.

(En algun moment per aquí heu d'encendre el forn a 200 graus, per dalt i per baix.)

4. Ratlleu la pell de la llimona i afegiu-l'hi, també.

5. Bateu les clares a punt de neu (hi podeu posar un pessic de sal, que diuen que hi ajuda) i afegiu-les a la massa amb compte. Si queda algun "grumoll" blanc no passa res.

6. Aboqueu la massa en un motllo untat amb oli i enfarinat, i tireu-hi sucre per sobre.

7. Fiqueu el motllo al forn, que ara ha d'escalfar només per sota.

8. Quan vegeu que la massa ja ha pujat bastant (més o menys, al cap d'un quart d'hora), traieu el motllo del forn un moment per tirar-hi més sucre per sobre i els pinyons i les ametlles ratllades humits.

9. Deixeu la coca al forn fins que estigui ben daurada per sobre (més o menys mitja hora més).

10. Un cop fora del forn, però amb la coca ben calenta, tireu-hi l'anís per sobre i deixeu-la refredar.

¿Què me'n dieu, eh?

(Jo faig servir les varetes elèctriques per als passos 1-4 i el robot per batre les clares a punt de neu. Per incorporar les clares faig servir una espàtula.)

pa florentí de parmesà i romaní

2011-11-26T11:19:00.000-08:00

Ingredients per a dues barres allargades

• 500 g de farina de blat blanca que vagi bé per fer pa
• 100 g (llargs) de formatge parmesà acabat de ratllar
• 15 g de llevat fresc (o 7 g de sec, o 7 g de sec actiu)
• 1 culleradeta de sal marina fina
• 1 ou gran batut
• 3 cullerades d'oli d'oliva verge (si és DO Siurana, millor...)
• 220 ml d'aigua tèbia
• 2 cullerades de romaní picat i dues branquetes de romaní (si pot ser, fresc; si no, sec)

Preparació

1. Poseu la farina, el formatge, el llevat (si és fresc, desfet amb una mica d'aigua tèbia), la sal, l'ou batut, l'oli d'oliva, el romaní picat i l'aigua en un bol. Amb una sola mà, barregeu-ho tot per formar una massa.

2. Aboqueu la massa a sobre del marbre de la cuina, una mica enfarinat, i amasseu-la entre 8 i 10 minuts, fins que estigui suau i elàstica. Feu una bola, fiqueu-la en un bol net, cobriu-la amb un drap humit (o, menys recomanable, amb film de plàstic) i deixeu el bol en un lloc càlid (uns 20 ºC) perquè la massa fermenti, fins que dobli el volum (més o menys, tres quarts d'hora).

3. Torneu a abocar la massa al marbre, doneu-hi cops perquè surti l'aire i dividiu-la en dues parts per fer dues barres llarguetes (atreviu-vos a fer-les ben primes, perquè si no ja veieu que després queden més aviat refetetes). Poseu-les en una placa de forn, a sobre de paper de cuinar, feu-hi un o més talls amb un ganivet ben esmolat, cobriu-les i deixeu-les en un lloc càlid una altra vegada perquè fermentin durant més o menys mitja hora, fins que hagin doblat el volum.

4. Mentrestant, escalfeu el forn a 180 ºC per dalt i per baix. Poseu-hi un bol amb aigua o gel perquè faci vapor.

5. Esquitxeu les barres amb una mica d'aigua, tireu-hi una mica de parmesà per sobre i poseu les branquetes de romaní en el tall que heu fet abans.

6. Coeu les barres al forn uns 30 o 35 minuts, o fins que les barres estiguin daurades i cuites.

7. Un cop fora del forn, deixeu-les refredar en una reixeta.

Aquest pa és boníssim...

...sucat amb tomàquet, amanit amb oli d'oliva verge (si pot ser de la DO Ciurana, millor...) i amb pernil del bo.
...amb olivada i brie (entrepà del bar del Teatre Lliure de Montjuïc, però amb aquest pa en lloc de baguet).
...torrat i amb sobrassada.
...tot sol!
...???

(Recepta adaptada del llibre Panes del mundo, de Paul Gayler. Barcelona: Blume, 2007.)

.

"Vestida de nit" i "Cucurrucucú paloma"

2011-11-15T12:17:00.000-08:00

Sílvia Pérez Cruz canta "Vestida de nit". Lletra, música i interpretació (amb el pare), precioses.

Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

I una altra versió d'una altra cançó: "Currucucú paloma".

Avui plovia, a Sant Llorenç del Munt

2011-11-13T11:02:00.001-08:00

I sembla que els follets s'han decidit a sortir, amb tanta pluja!

(Assignatura pendent: aprendre a fotografiar gotes de pluja de prop.)

(Contrapunt: toooota la roba estesa mullada una altra vegada, un cop a casa!)

Però el cap de setmana ha donat molt més de si: no us perdeu això.

bellesa i emoció en estat pur

2011-11-12T08:49:00.001-08:00

Els que em coneixen una mica saben que els meus gustos musicals són més aviat limitats: sempre escolto, més o menys, la mateixa música, i no és fàcil que les novetats m'enganxin.

Els que segueixen una mica aquest blog saben que no hi escric gaire. Hi penjo fotos meves, això sí, però els textos no acostumen a ser meus, sinó més aviat articles d'altra gent que em ve de gust difondre.

Però resulta que ahir vaig anar al concert que la Sílvia Pérez Cruz va fer al Teatre Coliseum de Barcelona.

Jo no m'havia emocionat mai en un concert com em vaig emocionar ahir. Era l'emoció que provoca percebre pels sentits la bellesa absoluta. Veu i música. So i gest. Sobrietat. Impostació zero. Zero. Encara ara, pensant-hi, sento aquella sensació de benestar que provoca experimentar la bellesa en estat pur. Calfreds, ahir i ara.

No és el mateix, però per a qui se'n vulgui fer una idea aquí teniu alguna de les cançons que va cantar ahir, en altres versions que he trobat al Youtube.

"Menuda", de Joan Manuel Serrat.

"Pare meu". Lletra de la Maria Cabrera (Marieta!).

"Veinte años". Aquí, amb el seu pare, que es va morir fa un any. El concert d'ahir li retia homenatge.

"He mirat aquesta terra". Poema de Salvador Espriu i música de Raimon. Poema molt bonic, tot serenor i emoció. La cançó de Raimon, preciosa, i aquesta versió també. Amb Toti Soler. Ahir també.

I per acabar, la meva preferida: "Vestida de nit", en la versió més bonica que he trobat a internet. Una havanera composta pels seus pares. Música sublim i una lletra que transmet una serenor i una placidesa infinites. Fixeu-vos-hi, en la lletra. Vers a vers. I en la força de la interpretació. Com dèiem ahir, la Sílvia canta amb tot el cos.

Bellesa i emoció en estat pur. Jo no ho sé explicar millor.

Joan Solà, de viva veu

2011-11-08T08:17:00.000-08:00

Vídeo de l'acte d'homenatge Joan Solà, de viva veu (Institut d'Estudis Catalans, 3 de novembre del 2011; organitzat també per la Universitat de Barcelona, la Universitat de Lleida i Òmnium Cultural)

(Foto meva: Terrassa, 29 de setembre del 2005, conferència sobre Joan Coromines.)

SceneMob ECOM per la discapacitat

2011-11-01T13:38:00.000-07:00

300 persones han aconseguit grabar aquesta preciosa SceneMob ECOM per la discapacitat

¿Creus que pots aconseguir que 30 persones més la puguin veure?

http://www.youtube.com/watch?v=JPWFtapYOXQ

Ajuda'ns a aconseguir que sigui record de visualització a la xarxa.

Envia-ho a la família, als amics, als companys de feina, als pares de l'escola, a la veïna del 5è...

Clica des de l'ordinador de casa, des de la feina, la pda, el cibercafè...

Clica per la discapacitat!

Comptem amb tu!!

Entre tots ho podem aconseguir!!

un any sense Joan Solà

2011-10-27T00:53:00.000-07:00

Hi ets i et recordem i ens fas falta, Joan.

(Foto: Avui, 11/06/2009)

3 de novembre: "Joan Solà, de viva veu"

2011-10-21T08:29:00.001-07:00

Curs de fotografia (i 2)

2011-10-16T09:42:00.001-07:00

Segon dia d'aprendre coses i de practicar el mode "manual".

Curs de fotografia

2011-10-15T15:01:00.001-07:00

Primeres fotos fetes amb el mode "manual".

¿Convergència europea en el nivell de llengua?

2011-10-12T14:01:00.000-07:00

Si es veritat el que es diu en aquesta notícia, a França consideren que a l'acabar l'ensenyament obligatori els estudiants tenen un nivell de francès de B1. A Catalunya considerem que tenen un nivell de català de C1. Uuuummmm... A mi això no em quadra! ¿Algú m'ho pot explicar?

----

França augmenta el nivell d'exigència de francès per als estrangers que vulguin la nacionalitat

El diari 'Les Echos' es fa ressò de la notícia i considera “un motiu de preocupació” que més d'un milió d'immigrants no parlin francès. El rotatiu destaca que el domini de la llengua és un factor d'integració social i laboral

EFE París | Ara, 12/10/2011

Els estrangers que vulguin obtenir la nacionalitat francesa a partir del pròxim gener hauran de fer un examen o lliurar un certificat que justifiqui un nivell de francès suficient per desenvolupar-se en la vida diària.

Així ho estableix un decret del ministeri de l'Interior publicat aquest dimecres al Butlletí Oficial de l'Estat, amb el qual es modifica el mètode d'avaluació desenvolupat fins ara, consistent en una entrevista oral amb un agent de la prefectura de torn.

A partir de l'any que ve serà l'estranger qui haurà de demostrar el seu coneixement de la llengua. El nivell requerit és l'equivalent al B1 en el Marc Comú Europeu de Referència per a les llengües i que, segons informa aquest dimecres el diari Les Echos, correspon amb el nivell que es té en acabar l'escolaritat obligatòria.

Prop d'un milió d'estrangers a França no saben parlar francès, segons estimacions del ministeri de l'Interior citades pel rotatiu francès, que veu en aquesta llacuna “un motiu de preocupació”, perquè el domini de la llengua és un factor d'integració tant social com laboral.

El govern dedica anualment uns 60 milions d'euros a programes per l'aprenentatge del francès i la integració ciutadana, però el certificat en qüestió correrà a càrrec dels candidats, apunta el diari, que estima el seu preu entre el 40 i els 100 euros, i se suma als 55 euros que han d'abonar per fer la demanda de naturalització.

Publicació sobre avaluació de l'expressió oral

2011-10-11T04:58:00.001-07:00

Gremi lingüístic, per si us pot interessar, aquí teniu una novetat editorial que m'"afecta": L'avaluació de les habilitats d'expressió oral en català: tendències i evolució.

Mònica Terribas, sobre TV3, les retallades i les excuses

2011-10-11T04:45:00.000-07:00

.

TV3: volem un mirall trencat?

MÒNICA TERRIBAS | Ara, 10/10/2011

Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) -TV3 i els seus canals temàtics, Catalunya Ràdio i les seves emissores, i tots els seus serveis a la xarxa- es financen, d'acord amb la llei aprovada al Parlament, a través d'ingressos públics i comercials. Des que vaig arribar a la direcció de TV3, el maig del 2008, la crisi econòmica s'hi ha fet sentir amb una forta davallada dels ingressos publicitaris -de més de seixanta milions d'euros en cinc anys-. Afegim-hi la baixada de la contribució dels recursos públics: l'aportació aprovada pel Parlament a la CCMA del 2010 era de 350 milions d'euros i el 2011, de 300. La contribució pública ha passat en molt poc temps d'uns 50 euros per ciutadà/any a 40. Com ens ho hem fet? Des del 2008 fins ara hem disminuït costos de manera sistemàtica i dràstica. No n'hem fet bandera ni publicitat, senzillament ens hem adaptat als temps que vivim.

Afortunadament, gràcies a l'esforç dels nostres professionals i de tot el sector audiovisual que col·labora amb nosaltres, hem pogut fer més amb menys. Hem recuperat el lideratge de TV3 i hem posicionat els canals temàtics en un entorn de fragmentació creixent de l'audiència i de canvis tecnològics constants -pas de l'analògic al digital i consum de continguts a la xarxa-. Circulen xifres interessades arreu que no es corresponen amb la realitat i em sembla just que els ciutadans de Catalunya sàpiguen de primera mà que els mitjans de comunicació del seu país, compromesos amb el servei públic, han fet des del 2008 fins ara un esforç continuat de reducció de la despesa. Aquest esforç ha afectat la producció, la programació, la compra de drets i el sou dels directius i dels nostres treballadors, que se l'han rebaixat voluntàriament un 5%. Com a directora de TV3, aquesta és la decisió dels professionals de la televisió pública catalana de la qual em sento més orgullosa i que em fa confiar en el futur i em els canvis que necessàriament haurem d'afrontar.

Productivitat

Però aquesta mesura es va assumir en comprovar que la reducció d'ingressos ja afectava el servei. Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, hem renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar a les criatures un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur. Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà.

En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i d'expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però seria bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres -encara que siguin falses- però callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles.

Compromís

Tot això no implica que no continuem reduint la nostra despesa d'acord amb el que convé en el moment actual. Assumirem, com fa tothom i com ja hem fet, l'esforç necessari per repensar-nos, per tenir una estructura encara més eficient, però confiem en la coresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l'error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d'operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre. Han de ser els ciutadans de Catalunya els que valorin si volen o no volen continuar tenint un servei públic de mitjans de comunicació en català que els permet veure una programació amb valors, informatius de referència, documentals en prime time , programes d'entreteniment de qualitat, espais d'humor autocrític i grans esdeveniments com La Marató, la Festa dels Súpers i els èxits dels nostres esportistes en les competicions d'elit. I tot amb una inversió per habitant per sota de la de qualsevol televisió pública europea homologable, com la belga, l'holandesa, la francesa o l'alemanya.

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als que hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals. Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.

tots els colors del... vermell tardoral!

2011-09-26T12:53:00.000-07:00

Bochum (conca del Ruhr)

2011-09-25T14:24:00.001-07:00

Primers colors de la tardor i indústria minera reconvertida en parc.

(Sóc a Bochum, que és una ciutat petita que té una universitat bastant gran, per fer un curs d'introducció al llenguatge periodístic per a estudiants de català de les universitats alemanyes. Però això no surt a les fotos, entre altres raons perquè el curs no el començo fins demà.)

No es pot dir més ben dit

2011-09-21T08:30:00.000-07:00

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 21/09/2011

Els responsables dels cinemes del centre comercial Splau!, de Cornellà, han decidit dissuadir els seus espectadors d'entrar a veure el film El árbol de la vida , del director Terrence Malick (que a Catalunya només es pot veure en castellà, com a resultat de la totalitària persecució que pateix aquesta llengua al país de Núria Feliu), repartint-los a l'entrada un paper amb aquest avís: "El director d'aquesta pel·lícula, Terrence Malick, és molt odiat o molt admirat. Si la pel·lícula li resulta avorrida, no molesti els altres i surti abans de 30 minuts. Li donarem gratuïtament una entrada per a qualsevol altre títol". Malick, en efecte, és un director d'un enorme prestigi, que, com molts directors d'enorme prestigi, té un públic d'aquell que se'n diu de culte . És a dir, que fa pel·lícules poc convencionals (alguns en dirien extravagants) i amb escasses concessions a la comercialitat (alguns en dirien avorrides). Els seus seguidors, això sí, l'adoren, i els crítics es barallen per determinar si El árbol de la vida és una obra mestra o una presa de pèl (un servidor no l'ha vist, de manera que no en pot donar el seu humil parer). Davant de tanta divisió d'opinions, la gent dels cinemes Splau! es posen la bena abans de la ferida i fan aquesta memorable proposta als seus usuaris: si abans de mitja hora vostè se sent a punt de desintegrar-se d'un atac de sublimitat, surti de la sala i, després de vomitar als lavabos, li donem una entrada per a qualsevol de les altres pel·lícules que tenim en exhibició.

Consulto la cartellera dels Splau! i constato amb alegria que qui s'aculli a tan generosa oferta podrà triar àmpliament entre els següents títols: Animals United 3D , Arrietty y el mundo de los diminutos , Capitán América 3D , Colombiana , Cómo acabar con tu jefe , Con derecho a roce , Cowboys & Aliens (digital), Destino Final 5 3D , El origen del Planeta de los Simios (analògica), Kerity , La boda de mi mejor amiga , La cara oculta , La deuda , La piel que habito (digital), Lo contrario al amor , Los amos de Brooklyn , Los pitufos (analògica), Monte Carlo , No habrá paz para los malvados , Noche de miedo 3D , Otra película de huevos y un pollo , Phineas y Pherb (La Película) , Super 8 (digital) i Zooloco (analògica).

En resum, que als Splau! tenen tal quantitat de porqueria en cartell que els ha agafat por que, per una pel·lícula diferent que se'ls hagi colat, hi hagi espectadors que no la resisteixin i els rebenti el cervell a mitja projecció. També pot ser que El árbol de la vida sigui un plom, però no serà més infumable que qualsevol de les alternatives.

Però vaja, el problema no és dels cinemes Splau!, sinó que es tracta d'un fenomen força estès. Es veu que entre tots hem arribat a la conclusió que volem ser una colla de gamarussos als quals se'ls ha de donar tot mastegat: sense curiositat, sense criteri i sense voluntat d'arriscar ni tan sols a l'hora de veure una pel·lícula. Què hi farem. Si a vostè no li agrada aquest diari, vagi al quiosc i que li canviïn pel ¡Qué me dices!.

Cercas dixit

2011-09-18T07:08:00.000-07:00

¿Podríamos dejar de hacer el ridículo, por favor?

I'm a Catalan...

2011-09-10T08:53:00.001-07:00

Firenze / Florència, 27 i 28 d'agost del 2011

2011-08-28T08:41:00.000-07:00

Els ocells de l'Arno, al matí

El martinet blanc

El bernat pescaire

Les oques

L'ànec collverd

(Moltes gràcies, Dolors!)

Miquelangelo

A vegades els clàssics ens ensenyen coses insospitades. Per exemple, que una cosa inacabada pot ser molt molt bonica. No em digueu que no consola una miqueta...

Els ocells de l'Arno, al vespre

I l'última posta, de moment

Ciao, ciao, bella Firenze! A rivederci!

(Grazie mille, Carolina! Grazie mille, Silvia!)

.

Lucca, 26 d'agost del 2011

2011-08-27T10:01:00.000-07:00

Pel que sembla, les relacions entre poblacions veïnes a tot arreu són, si fa o no fa, igual de cordials.

Mmmmmmm...

Firenze / Florència, 25 d'agost del 2011

2011-08-26T12:40:00.000-07:00

Ahir, assortiment de clàssics (no hi són tots, però déu-n'hi-do!). A poc a poc vaig entenent per què el que veig aquests dies és tan important per a la cultura occidental...

Santa Maria Novella

Crucifix de Giotto

Trinità de Masaccio (molt important perquè és de les primeres pintures que incorporen la perspectiva; a la foto ja es veu, que té fondària...)

Tomba de Leonardo Dati, frare dominic, de Lorenzo Ghiberti (no surt a les guies, però a mi em va encantar: trobo que és una obra molt "moderna", i és de principis del segle XV)

Duomo

Cúpula de Filippo Brunelleschi

Per dins...

...i per fora.

Baptisteri (sembla un retallable d'aquells de cartolina, ¿eh que sí?)

Carrers de Florència des del Campanile

Mercat Central

Siena, 24 d'agost del 2011

2011-08-25T11:50:00.000-07:00

N'hi ha que són artistes fins i tot quan estenen la roba!

Firenze / Florència, 23 d'agost del 2011

2011-08-23T15:04:00.001-07:00

Com que al Duomo hi havia una cua impossible sota el sol, me'n vaig anar al Museo del Bargello, que està a l'edifici d'una antiga presó, gòtic del segle XIII, preciós.

A la tarda, autobús i cap a Fiesole (8 km al sud) i el que hi queda dels romans.

M'agrada, aquesta manera de restaurar...

La llum del capvespre sobre Florència, des d'allà dalt.

Baixant a peu un tros per la Via Vecchia Fiesolana es podia veure aquesta posta de sol.

I l'última llum pels carrers de la ciutat, tornant ja cap a casa.

Firenze / Florència, 22 d'agost del 2011

2011-08-22T14:19:00.000-07:00

Ahir va continuar la calorada, i jo vaig intentar buscar algun lloc "fresc". Vaig pensar que esglésies i jardins serien un bon lloc. Primer al Carmine (Masaccio), i després cap al Giardino Bardini i cap al Giardino di Boboli. Aquí la càmera s'havia escalfat tant (de la calor) que la vaig haver d'apagar i refrescar-la: posant-la a sobre d'un aparell d'aire condicionat i ficant a dintre de la bossa una ampolla d'aigua fresca que "li" vaig haver de comprar. Com una criatura...

Després, San Miniato (vaig trigar una hora a refer-me, allà dins!, això sí amb cant gregorià en directe), les vistes i una altra posta de sol magnífica des del riu.

La cerveseta del James Joyce no surt a les fotos, però també em va ajudar. I el gelat... Aquí són tan tan bons que, inevitablement, s'ha de fer el que deia l'anunci dels plàtans quan érem petits: almenys un cada dia!

Avui les fotos en ordre invers, apa.

Firenze / Florència, 21 d'agost del 2011

2011-08-22T12:49:00.000-07:00

El dia que toca Uffizi, al cap i al cos ja no els queda esma per gaire cosa més. I si hi afegim la calorada..., ja només tenim el passeig d'abans d'anar-hi (pintada amb joc de paraules inclosa) i el de tornada. Amb rematada final, això sí, pel cos i per l'ànima!

E... / I...

Firenze / Florència, 20 d'agost del 2011

2011-08-21T10:16:00.000-07:00

Sant Pol de Mar (i 2)

2011-08-18T04:24:00.001-07:00

Sant Pol de Mar

2011-08-14T07:47:00.001-07:00

l'Èlia de cal Pedró (3)

2011-08-08T06:58:00.000-07:00

"Al camí, ja és fosc. Un cop a la carretera, el poble apareix com una petita constel·lació de llumetes grogues sobre el negre de la serra del Montsant. Al mig, la resplendor lletosa dels fanals de la Plaça. Allà lluny, elevat, un altre esquitx, dèbil, de llums blanques: la Figuera. Com deia ma padrina, la Figuera està molt alta, Cabassers molt amagat, la Bisbal entre dos roques i Margalef en un forat, o una cosa així."

"L'ampit del terrat és d'obra i m'hi recolzo en un cantó, observant el patchwork inèdit de les tauladetes del poble, plenes de secrets. L'horitzó m'és familiar, amb la serra del Montsant al fons, negra com un misteri."

"--Si vols et podem passar el contacte, ell et pot assessorar... per... Això que se sent és un pregó?
En efecte, al carrer, el piule d'un cor infantil comença a entonar «El desembre congelat». No m'ho puc creure, estic salvada: Ui, un pregó, sí, sí.
--A veure qué diuen.
--La Clara s'engenolla al sofà i obre dos dits de finestra: ...abril de flors coronat... Crec. I ara el Domingo, que no és que sigui un dotat de la locució, llegeix per als altaveus del campanar: Se fa saber. Que a les sis de la tarde. L'Associació... Dones. Passarà... veure els pessebres. Si algú. No se hi ha apuntat. I vol que passin. Que truqui a la Tere. De l'Ajuntament. Crec, i els nanos: D'una be-be-be-, d'una lla-lla-lla...
La Clara tanca la música i el Domingo al carrer i jo li poso un dit a la galta: Hi anem, eh?
--Vaaale, lo que tu vulguis, va."

"A la meua dreta, el Montsant dorm, blau, davall d'una manta selenita."

Fragments de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals (Barcelona: La Magrana, 2011.) Més fragments aquí i aquí.

Les meves fotos: les dues primeres són de la Setmana Santa passada (la primera, des del terrat de casa), i l'última de la Setmana Santa del 2009, just abans que arribés la pluja.

.

l'Èlia de cal Pedró (2)

2011-08-06T10:23:00.000-07:00

"--[...] Però hi ha reaccions nostres que mos surten de l'úter, que no mos passen pel cervell, i que no les podem controlar. O no les sabem controlar.
[...]
--Són sentiments molt animals, saps? No som complicades perquè sí, i aquesta complexitat també mos sorprén, a nantros, no et pensis, pero així som, i així filtrem lo que mos passe a la vida. I a vegades actuem com si valtros haguéssiu de tindre clarividència, perqué no mos figurem l'enigma que podem arribar a ser, en segons quines situacions, per a un cervell que està estructurat d'una manera diferent a la nostra. I valtros no en teniu cap culpa, encara que la patiu. I nantros potser tampoc, mentre no siguem conscients d'aquesta diferència. A vegades és molt injust, perqué us exigim que hi veigueu clar amb un calidoscopi, és un símil molt idiota, pero... A vegades penso que en segons quines circumstàncies no mos anirie malament un traductor simultani."

"La Paula sempre diu que si no mires als ulls del teu brindador, et cauen set anys de mal sexe: plam. Jo no en sóc gens, de supersticiosa, però avui no estic per desafiar les lleis de l'esoterisme, així que busco els ulls del Bernat, o me'ls trobo, no ho sabria dir."

"--I tu no has rebut un vídeo d'aquets que corren pel Youtube, que és d'un humorista americà que explique el funcionament dels cervells masculi i femení i...
--Sí, hòstia, és molt bo, aquest paio. Mark Gungor.
--Boníssim, quan parle del cervell de la dona ple de connexions i interferències i el vostre tot ordenadet, amb les capsetes... I al mig de tot, la capsa del no-res, oh, oh!
El Bernat imposta la veu: The Nothing Box.
--Sí, això! Quina sort, tindre una capsa del no-res. Allò de, en qué penses?, i valtros, en no res. I resulte que és cert! Increïble!
--... Eh?
--Tràuuu!
--Ehè...
--I com és, pensar en no-res?
--I com és, fer cinquanta mi bilions d'operacions per segon?
--Esgotador, creu-me.
--Ah, sí?, no us surt automàtic: rrrrr, pling!?
--Lo que us passe a valtrros és que heu nascut en un món a la vostra mida, i les vostres maneres de processar les coses les heu convertit en un estàndard, i tot lo que se surti d'aquet estàndard és recomplicat, mortal, enrevessat, paranoic, histèric, uterí.
--Ei, que jo no t'he fet res, eh?
--Sí, sí, perdona."

"--El que vull dir és que vosaltres les afronteu, les coses, normalment. Hi patiu, hi doneu voltes, de vegades massa..., també és cert. Però nosaltres les evadim, en fugim amb els talons al cul. Fugim buscant l'evasió. Rient, nedant, corrent, fotent-nos d'hòsties, sexejant. Amb e i amb a. Doncs això és la capsa del no-res. Pura evasió. I si així hem pretès establir l'estàndard de la valentia, ja que has tret el tema, ja ho veus: un exèrcit de valents cagats."

"Dos a un, ja ho trobarem."

"Malgrat tot, la mossegada al clatell, la mà prodigiosa: tres a dos i cap a casa."

Fragments de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals (Barcelona: La Magrana, 2011.) Més fragments aquí i aquí.

Les meves fotos: flors i algun insecte del Montsant, Setmana Santa 2011.

.

l'Èlia de cal Pedró (1)

2011-08-05T14:09:00.000-07:00

"Fa una desena d'hiverns, aprofitant que la gent era a collir olives, una banda de forasters van entrar en algunes cases dels afores i es van emportar vídeos i teles i maquinària dels garaigs. Uns diuen que eren gitanos, vés a saber. Abans deien que eren gitanos i ara albanokosovars, perquè els prejudicis també es modernitzen."

"I la Clara i jo [a l'institut] no volíem ser de poble, o, si més no, no volíem semblar de poble. Volíem ser com la Sònia Escoda, per exemple, una rossa que treia excel·lents a cabassos, deia paraules com «circumstancial»i «explicatiu», i fumava a l'hora del descans, sostenint el Fortuna amb la punta dels dits .Uàu, no podia haver-hi més glamur per metre quadrat!"

"A cada aula [a l'escola primària] teníem les taules agrupades per cursos, i el mestre saltava d'un nivell a l'altre fent malabarismes amb els horaris i les matèries. L'escola rural en estat pur, tota una heroïcitat acadèmica."

"--Bon dia.
La veu era desconeguda i fresca. Bon dia, bon dia, li va respondre tots. Havia dit Bon dia amb la «a», com a TV3, com els forasters de Barcelona, i nosaltres dèiem Bon dia amb la «e», com nosaltres mateixos."

"[a la cafeteria de la gasolinera] --Tens foc?
La noia russa em passa un encenedor i un cendrer, també sense mirar-me. Sembla que tingui ulls al clatell. Gràcies. De nada. Cony, aquí també? Pensava demanar-li si el Cesc encara hi treballa entre setmana, però ja em veig a vindre l'escena, i per mandra m'empasso la curiositat."

"Mentre em preparo el cafè amb llet, penso que al Pirineu no hi ha incendis. I si n'hi ha, no són com els nostres incendis, els del secà. Mon pare acaba d'arribar de l'hort i, quan em veu a la cuina, em diu: Que plores?"

"Les escletxes de les guerres costen molt de tancar, i la majoria [...] són invisibles."

Fragments de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals (Barcelona: La Magrana, 2011.) Més fragments aquí i aquí.

Les meves fotos:

La segona és de l'incendi que hi va haver el juliol del 1994 al Fraguerau.

Les altres dues són de la Setmana Santa passada, a la nostra garriga.

A la primera hi surt un dels marges que va fer el padrí Pagès. (I dic fer perquè jo, segona generació a Barcelona, no sé si a Ulldemolins es faria servir un altre verb, en aquest cas.)

.

Nois, a veure si ens espavilem!!!

2011-08-05T04:17:00.000-07:00

TRASPLANTAMENTS
El Clínic presenta una nova tècnica que evita les cicatrius

Parir un ronyó per salvar el marit

Els especialistes de l'Hospital Clínic han presentat públicament el primer cas del món de donant viva a qui s'extreu el ronyó sense deixar-li cicatrius. Ja s'ha aconseguit amb 32 donants.
MÒNICA L. FERRADO BARCELONA. | Ara, 05/08/2011 00:00

Recuperar la vida Concepción Jiménez ha donat un ronyó al seu marit després de 32 anys esperant un trasplantament. P. TORDERA

Als 69 anys, Concepción Jiménez, que té tres fills d'entre 37 i 47 anys, mai hagués pensat que passaria per un altre part. En aquesta ocasió, per parir el ronyó que li ha retornat la vida al seu marit. "Es com ser mare dos cops a la vida", afirma Antonio Alcaraz, l'especialista de l'Hospital Clínic que dirigeix l'equip que ha fet possible que, per primer cop al món, s'apliqui una tècnica de cirurgia mínimament invasiva per extreure a una donant viva un ronyó per la vagina.

Fins ara, en aquests casos la intervenció es feia per laparoscòpia, una tècnica que requereix fer uns petits talls de centímetres a l'abdomen per treballar i, a més, un tall de 7 centímetres per acabar d'extreure el ronyó. Amb la cirurgia anterior, les cicatrius eren de 15 centímetres. La Concepció s'ha estalviat cicatrius. L'extracció transvaginal deixa només dues marques d'uns 5 mil·límetres.

Aprofitar forats

La cirurgia mínimament invasiva a través d'orificis naturals es practica des de fa temps per extreure altres òrgans. El Clínic ha estat pioner a Espanya a treure la vesícula biliar per la boca i un tumor del còlon per la vagina. "Fins que no l'hem practicada prou en altres patologies no l'hem aplicada en donants vius, no estem davant d'un pacient, es tracta d'una persona sana i per això hem de donar el màxim de garanties", diu Antonio Alcaraz, cap del servei d'Urologia. També s'utilitza per l'apèndix, lligadures de trompes i hèrnies engonals.

Per acceptar la donació d'una persona viva, cal passar per proves de compatibilitat i altres analítiques que confirmin un estat de salut excel·lent. La tècnica no estaria indicada en donants amb obesitat o en dones amb la vagina molt estreta. Per als especialistes, un dels majors reptes ha estat aconseguir reduir el temps de la intervenció. Això és necessari perquè l'òrgan estigui el mínim de temps sense reg sanguini i no es deteriori. "Hem aconseguit que siguin menys de cinc minuts", diu Alcaraz.

Els 32 casos en què ja s'ha aplicat són donacions d'esposa a marit i de mare a fill. Només hi ha un cas d'una germana al seu germà. L'instrument que treu el ronyó s'introdueix per la vagina, segueix el canal del part i arriba fins a l'úter. Des de fora es controla com perfora el teixit per arribar fins al ronyó. Quan recula, es sutura aquest teixit intern. "No té cap repercussió posterior en la salut reproductiva i sexual de la dona", aclareix Alcaraz.

Millor postoperatori

Concepción explica que la seva recuperació va ser molt ràpida. Tan sols un parell de dies a l'hospital, amb vigilància, i pràcticament sense analgèsics. No se separa del costat del seu marit, Antonio González, que amb 69 anys ha tornat a néixer. Abans de l'operació el seu ronyó treballava tan poc que fins i tot quedava esgotat quan havia d'anar al bany, explica. Acabava d'entrar a diàlisis. Ara, cada dia camina uns quilòmetres entre Badalona i Montgat. Els especialistes veuen en aquesta tècnica una manera d'encoratjar la donació de viu, una opció necessària per augmentar les donacions i escurçar les llistes d'espera. L'Organització Nacional de Trasplantaments té com a objectiu aconseguir que un 25% de les intervencions s'acabin fent amb donants vius. "Dues terceres parts dels donants vius són dones, són més altruistes. Per tant, el mínim que podem fer és fer-los-ho més fàcil", afirma Alcaraz.

En el cas dels homes, el Clínic també ha importat dels EUA una tècnica per extreure aquest òrgan pel melic. El primer cas ha estat una donació d'un pare al seu fill de 37 anys.

pa de la Toscana

2011-07-31T06:05:00.000-07:00

Ingredients

25 g de llevat de forner fresc (o 12 g de llevat sec instantani)
un pessic de sucre
275 dl d'aigua tèbia
300 g de farina integral (millor orgànica)
200 g de farina blanca per fer pa (millor orgànica)
una mica més de farina blanca per tirar per sobre
4 cullerades d'oli d'oliva del bo

Com es fa

1. Poseu el llevat, el sucre i l'aigua en un bol petit i deixeu-ho reposar 10 minuts.

2. Poseu la farina, tamisada, en un bol gran. Feu un forat al mig i tireu-hi el líquid anterior i l'oli d'oliva.

3. Barregeu-ho amb una mà per fer una massa tova i tireu-la al marbre, enfarinat.

4. Amasseu-la durant 10 minuts amb les dues mans, fins que estigui suau i elàstica.

5. Feu una bola i poseu-la en un bol net i untat amb oli. Cobriu-la amb un drap de cotó o de lli mullat o amb film de plàstic, i deixeu-la reposar en un lloc càlid 1 hora o 1 hora i mitja, fins que hagi doblat el volum.

6. Torneu a bolcar la bola al marbre, doneu-li cops perquè surti l'aire i torneu-la a amassar un minut.

7. Doneu-li forma de cilindre gran, per fer una barra, o bé de cilindres petits, per fer panets llargs (els clàssics panini italians). Poseu-ho en una placa de forn enfarinada o amb paper de cuina, tapeu-ho i deixeu-ho reposar 45 minuts més.

8. Mentrestant, escalfeu el forn a 200 ºC, amb escalfor a dalt i a baix (important!).

9. Poseu un recipient resistent a l'escalfor ple d'aigua dins del forn. El vapor farà que la crosta sigui més cruixent (important!).

10. Tireu una mica de farina per sobre de cada pa i enforneu la placa durant 30-40 minuts (aneu-ho vigilant, depèn de la mida dels pans), fins que la crosta estigui torradeta.

11. Traieu la placa del forn i passeu els pans a una reixa perquè es refredin.

Notes

1. Aquest pa no porta sal perquè es considera que els ingredients que s'hi afegiran ja en porten prou. De tota manera, n'hi podeu afegir dues culleradetes, si voleu.

2. El mateix pa es pot fer amb farina blanca, només.

(Recepta basada en una que trobareu en el llibre Panes del mundo, de Paul Gayler (Barcelona: Blume, 2007. Les receptes són senzilles (a diferència d'altres llibres de receptes de pa), i seguint les instruccions al peu de la lletra els resultats són molt bons, pel meu gust.)

Altres receptes de pa aquí , aquí i aquí.

ahir, Sarrià, dos quarts de sis de la tarda

2011-07-23T06:17:00.000-07:00

El campanar de l'església tocava els dos quarts en aquell mateix moment.

El barri té racons tan bonics...

I les catànies de can Foix, són tan bones!

lectures d'estiu

2011-07-21T13:33:00.000-07:00

Tres novel·les que he llegit últimament i que m'han agradat molt. Totes tres molt adequades per a èpoques de vacances, o com a mínim d'un cert relax.

Gris de campanya, de Philip Kerr. De fet, per anar bé la saga de Bernie Gunther --el protagonista-- s'ha de llegir tota i per ordre. Aquesta és l'última, de moment, que ja se n'anuncia una altra.

Aigua bruta, de Pau Vidal. Famós, sobretot, pels crucigrames a El País i per les traduccions d'Andrea Camilleri.

L'home de la maleta, de Ramon Solsona. No necessita presentació. Qui no hagi llegit Les hores detingudes, doncs ja en té una altra...

Jo ara m'hi poso amb la novel·la que ha fet famosa Marta Rojals. Ja us en diré alguna cosa, espero.

.

Toni Soler: "En un país normal"

2011-07-17T02:12:00.001-07:00

En un país normal
TONI SOLER | Ara, 17/07/2011

ESPERPENT. Si Espanya fos un país normal -bé, quan dic normal, no sé quin país posar d'exemple- no estaríem patint l'actual esperpent polític, aquesta vergonya quotidiana que fa que el problema realment gros, que és l'economia, estúpids, encara se'ns mostri com a més agut, més desesperant; però Espanya és com és i tot i així és un estat poderós i amb segles de tradició de govern. Els que es vulguin consolar poden pensar en Itàlia i en Grècia. Però tenint en compte que fa quatre dies Aznar posava els peus sobre la taula de George Bush, i en fa tres Zapatero es marcava el repte de superar el PIB de França (que és la receptora de l'etern complex d'inferioritat hispànic), em sembla que el consol és ben precari.

EROSIÓ. Quan va esclatar la crisi amb tota la virulència, i Zapatero va enterrar allò de la desaceleración ; quan França i Alemanya van intervenir de facto la política econòmica espanyola, el denigrat ZP va ser el primer a assumir que l'havia espifiada i es va posar a fer els deures a corre-cuita. Ha fet el que se li va demanar, sabent que al mateix temps es feia l'harakiri. I si, com deia abans, Espanya fos un país normal, l'oposició li hauria fet costat i hauria solemnitzat un pacte nacional en matèria fiscal, laboral i financera. En canvi, el PP ha aprofitat l'ocasió per erosionar el govern i exigir amb grans escarafalls la convocatòria d'eleccions, sabent que la precampanya, la campanya i la postcampanya ens farien perdre a tots plegats uns mesos decisius. El PSOE ha cedit al seu joc, veient que la coral mediàtica del PP feia forat i les enquestes ensorraven la seva intenció de vot; Zapatero va decidir anunciar la retirada i Rubalcaba va postular-se com a candidat. Ara va fent campanya prometent miracles que tot sovint es contradiuen amb la política del govern del qual formava part fins a la setmana passada.

AMORTITZATS. I ara, esclar, ja que els uns només pensen a fer soroll, i els altres només pensen a publicitar el seu candidat, potser sí que el que cal és que es convoquin eleccions, perquè total, la legislatura està amortitzada, el govern està mort i enterrat i a més no farà res que pugui perjudicar el nou candidat. Eleccions, doncs, com més aviat millor, i mentrestant els ajustos enormes i enormement necessaris, i absolutament urgents, hauran d'esperar alguns mesos més. Fins passat festes, com se sol dir. I a Catalunya què? Les eleccions donaran la majoria absoluta al PP i obligaran CiU a buscar una estratègia nova, però abans s'hauran d'aclarir entre ells; les esquerres catalanes afrontaran la campanya amb el pas canviat, amb lideratges incipients -a ERC- o inexistents -al PSC-. Només el PP d'Alicia Sánchez-Camacho, amb el vent a favor, i Iniciativa, esperonada pels indignats , se senten optimistes. Però les tres forces principals del catalanisme es trobaran aviat davant d'un mur de ciment armat que segurament els obligarà a accelerar processos de redefinició que fa anys que estan en fase embrionària. Tant de bo l'encertin, i ho comparteixin, perquè una Catalunya dubtosa i dividida seria la cirereta del pastís de celebració de la victòria de Mariano Rajoy.

Albert Sánchez Piñol a l''Ara'

2011-07-16T14:05:00.000-07:00

Fi de la llengua catalana

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL | Ara, 16/07/2011

No crec que hi hagi cap literatura que dediqui tants esforços a parlar de la seva pròpia extinció com la catalana. Articles, assajos, contes, novel·les sobre la mort del català. Està irremissiblement condemnat, el català?

Qualsevol observador imparcial podria constatar les agressions constants que rep la llengua. I el més risible és que els enemics del català argumentin que són agressions imaginàries. N'hi ha prou exposant el cas de la Catalunya del Nord: a principis del segle XX només el 10% de la població no parlava el català; a principis del segle XXI no crec que el parli ni el 10% d'aquesta mateixa població. Un procés destructiu, per cert, que no va ser planificat, dirigit i consumat per cap dictadura, sinó per una democràcia.

Qualsevol ment mínimament racional, mínimament objectiva, pot veure el nucli de la qüestió: que Catalunya s'ubica entre dos colossos intolerants, França i Espanya, que han dedicat i dedicaran tots els esforços possibles a destruir qualsevol tret cultural aliè. I com ja sabem pel cas de la Catalunya del Nord, el règim que imperi a Madrid o París no altera l'objectiu final, només les formes i els mitjans. La democràcia no salvarà el català; ben al contrari: legitimarà el seu assassinat. O més ben dit: el català només el salvarà la democràcia catalana.

Però si això és així, si la disparitat de forces és tan aberrant i el català no implica cap lucre directament constatable, ens podríem fer una pregunta alternativa: per què s'estimen tant el català, els catalans? En realitat, es podria considerar que un idioma sense abast internacional és una nosa. Insisteixo: per què, doncs, aquesta tossuderia, per quina raó s'aboquen tants esforços a una causa sense futur aparent?

Dels mbuti (pigmeus) centreafricans hi ha una dada etnogràfica que ens pot deixar bocabadats: els mbuti no tenen idioma propi. Els especialistes encara discuteixen si els pigmeus van perdre el seu idioma en temps remots o si mai no han tingut una llengua pròpia. La qüestió és que allà on siguin els pigmeus parlen la llengua dels seus veïns ètnics. La pregunta immediata és: com pot ser que un poble sencer abdiqui d'un element cultural tan íntim, tan estructurador, tan vehicular com és idioma propi? La resposta, naturalment, és que aquesta pregunta ens la fem per un motiu i només un: que nosaltres som catalans.

Els pigmeus no atorguen cap importància a l'idioma perquè no el necessiten per a res. No m'estic referint a les necessitats comunicatives, sinó d'identitat. Els pigmeus són nòmades, caçadors-recol·lectors de religió animista, políticament acèfals i d'un individualisme exacerbat. Els seus veïns bantus, en canvi, són agrícoles, sedentaris, cristians i amb una societat gerontocràtica. És impossible confondre un bantu amb un pigmeu. Ara fixem-nos en el cas català. Un funcionari de Madrid i un de Barcelona, un pagès del Segrià i un de la Manxa, un arquitecte de Mataró i un d'Almeria: tenen els mateixos problemes. Les mateixes hipoteques, els mateixos horaris laborals i, si fa o no fa, els mateixos ingressos; estiuejaran a les mateixes destinacions i en cas de divorci pagaran pensions semblants. La modernitat és una fàbrica uniformitzadora. La tendència més humana no és la d'assemblar-se, sinó la de diferenciar-se. Constantment busquem elements que permetin als col·lectius, com als individus, tenir una personalitat pròpia. I avui en dia l'única cosa que diferencia un català d'un castellà, un barceloní d'un madrileny, és l'idioma. Per això els catalans esmercen tants esforços a conservar el català, perquè sense un idioma propi l'homogeneïtzació seria total.

Però tornem al principi: s'està morint, el català? La supremacia mediàtica i audiovisual de l'espanyol és irresistible. Però justament perquè hi ha aquesta voluntat de supervivència, el futurible més probable no serà el de la reserva índia, amb els últims catalanoparlants rere quatre tanques; no moriran els últims individus que parlin català, sinó que el català morirà lentament a dins de cada individu. Avui en dia ja es pot constatar que un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït. És a dir, un registre lingüístic pobríssim, que no inclou cap construcció sintàctica o gramatical pròpia, i que bàsicament consisteix a dir "camió" en lloc de " camión ", i llestos. Qualsevol pot entendre que aquests procés d'agonia lenta, però inexorable, només té una solució: més poder polític autòcton. Però això no és possible perquè els catalans no estan disposats a fer sacrificis per obtenir-lo. Avui en dia ja no es tracta de saber qui salvarà Catalunya d'Espanya, sinó qui salvarà Catalunya dels catalans.

[Això sí, sempre ens quedarà una esperança: l'espanyolisme més ranci, tronat i mesquí. Quan tanco aquest article m'assabento que volen dur Muriel Casals als tribunals. L'estat de reivindicació cívica necessita constants revulsius. I no em ve el cap res més indignant que jutjar una de les persones més íntegres, sacrificades i admirables d'aquest país.]

le premier jour du reste de ma vie

2011-07-12T13:43:00.000-07:00

Avui ha sigut un dia molt molt molt especial per a mi: avui he passat les proves que em permetran tenir una situació laboral estable a la Universitat de Barcelona. Un somni, tot un privilegi.

Estic envoltada de gent meravellosa, família i amics, que m'han acompanyat en aquest procés llarg i dur, i que avui s'han alegrat amb mi quan han sabut que tot havia anat bé. I avui també he recordat
--com els recordo sempre-- la meva neboda Marina Nogué i el meu amic Joan Solà, que estic segura que també haurien compartit aquesta alegria.

Les persones que havien de valorar les proves han tingut una actitud exquisida amb mi i amb la meva feina. M'he sentit justament valorada pel que he fet i pel que faig, pel que és una part important de la meva vida. I els en dono les gràcies.

Doncs sí, avui sento que és el primer dia de la resta de la meva vida...

Un matin comme tous les autres
un nouveau pari
rechercher un peu de magie
dans cette inertie morose.

Clopin clopan sous la pluie
jouer le rôle de sa vie
puis un soir le rideau tombe
c'est pareil pour tout l'monde.

Rester debout mais à quel prix
sacrifier son instinct et ses envies
les plus essentielles.

Mais tout peut changer aujourd'hui
est le premier jour du reste de ta vie
plus confidentiel.

Pourquoi vouloir toujours plus beau
plus loin plus haut
et vouloir décrocher la Lune
quand on a les étoiles.

Quand les certitudes s'effondrent
en quelques secondes
sache que du berceau à la tombe
c'est dur pour tout l'monde.

Rester debout mais à quel prix
sacrifier son instinct et ses envies
les plus confidentielles.

Mais tout peut changer aujourd'hui
est le premier jour du reste de ta vie
c'est providentiel.

...

Debout peu importe le prix
suivre son instinct et ses envies
les plus essentielles.

Tu peux exploser aujourd'hui
et le premier jour du reste de ta vie
non accidentel.

Oui tout peut changer aujourd'hui
et le premier jour du reste de ta vie
plus confidentiel.

10-J: avui fa un any

2011-07-10T04:50:00.001-07:00

El balanç de Toni Soler i Sebastià Alzamora, i després, més avall, una mica de memòria...

El país que anticipa el 10-J

TONI SOLER | Ara, 10/07/2011

Barcelona es va omplir de senyeres i estelades dues setmanes després de la sentència del TC contra l'Estatut català. Molts analistes coincideixen a dir que el 10-J, a falta de resultats pràctics, va tenir la virtut de situar l'independentisme al centre del debat polític català, i això és cert, però en un doble sentit: el sobiranisme cotitza a l'alça de manera transversal, però aquest mateix fenomen ha arremolinat el vot espanyolista a l'entorn del PP. D'altra banda, hi ha escèptics que diuen que la gran manifestació de Barcelona va ser la típica foguerada d'indignació que no deixa rastre a mitjà termini, però només cal veure l'últim sondeig del CEO per adonar-se que aquesta premissa no és certa. El tsunami ciutadà del 10-J, nodrit a parts iguals per la il·lusió i l'emprenyada, manté intactes els seus efectes. Ara bé: el sobiranisme català és un mosaic multiforme amb graus i matisos del tot heterogenis, la qual cosa no és dolenta per se però té conseqüències que amoïnen alguns, com ara la impossibilitat de cristal·litzar políticament.

PARTITS. Certs sectors potser somien una única força política independentista, que reculli i reforci el testimoni d'Esquerra i els seus satèl·lits. Però aquesta via sembla bloquejada per la pròpia imperícia d'aquells que l'haurien de dur a terme. I a més, fer passar la gran onada popular del 10 de juliol per l'adreçador d'unes úniques sigles seria el mateix que trair el seu esperit majoritari. La manifestació va demostrar que el sobiranisme és plural i transversal, que no pot ser excloent ni pot ser patrimonialitzat per cap formació política, per important que sigui. No pot ser una tendència o un formatget més de l'arc parlamentari, sinó un comú denominador de les forces polítiques majoritàries, com fins ara ho ha estat el catalanisme autonomista. Un hipotètic referèndum no es guanyarà mai si la sobirania no és un objectiu d'àmplia base, compatible amb tota mena d'etiquetes ideològiques.

VALORS. El 10-J es van aplegar independentistes de moltes menes. Primer hi ha els motivats, els que obeeixen raons identitàries o emocionals; després hi ha els resignats, és a dir, els que volien canviar Espanya i s'han cansat d'esperar, i finalment hi ha els conjunturals, els que sempre s'havien mantingut aliens a un debat que consideraven estrany o superflu però que s'han tornat sobiranistes per raons de tipus econòmic. Són tres motivacions legítimes, però com a pilars per sostenir la Catalunya del futur són un pèl fràgils. El factor emotiu és important, però en un país plural i mestís com el nostre fa de mal gestionar; la resignació no és mai un impuls del tot positiu, no fa agafar embranzida; i les motivacions econòmiques estan molt justificades però es poden esvair per poc que la conjuntura canviï. Necessitem un sobiranisme basat en el cor i en la raó, en el sentit pràctic i en l'esperança d'un futur millor. Necessitem l'afany de construir un país plural i autoexigent, no una reserva ètnica ni un lobi d'interessos dineraris, sinó una comunitat de valors. Per això és molt important que tots els ciutadans es preguntin no només què votaran en el cèlebre referèndum, sinó també què faran amb les eines que la sobirania posarà al nostre servei.

El dia que em van robar el mòbil

SEBASTIÀ ALZAMORA BARCELONA | Ara, 10/07/2011

El dia que em van robar el mòbil
A la manifestació del 10-J em van robar el mòbil. El duia a la butxaca del darrere dels pantalons i, submergit dins les multituds procel·loses i endut per la més noble exaltació patriòtica, em fou sostret sense que me n'adonés fins que la manifestació ja havia acabat i era tard per fer-hi res. El robatori em va molestar des del punt de vista material (era un bon mòbil, encara era nou), però sobretot en termes operatius, perquè significava que em quedava incomunicat la resta del dissabte (el 10-J va caure en dissabte) i tot diumenge, en un cap de setmana en què quedar-me incomunicat podia resultar altament lesiu per als meus assumptes personals i intransferibles. Total, que de la manifestació en vaig sortir, si em permeten l'expressió, francament putejat. És un testimoni que em permeto d'aportar a la memòria sentimental d'aquella jornada certament històrica: he esperat fins avui perquè en el seu moment, fa un any, encara ens trobàvem sota l'impacte de les revelacions sobre el tàndem Millet&Montull, i triomfaven molt els discursos que associaven Catalunya amb una claveguera (literalment) i el catalanisme amb una cova de lladres (més literalment encara), de manera que no era qüestió de fer córrer la brama que el 10-J era en realitat una reunió massiva de carteristes subvencionats.

A banda d'aquest episodi, el 10-J és la mobilització ciutadana més espectacular que he vist en ma vida (i, sense pretendre passar per un expert en la matèria, puc dir que n'he vist algunes), tant pel que fa a la capacitat de convocatòria com al grau de convicció dels assistents en el moment d'exterioritzar el seu missatge. I el missatge, a pesar dels filibusterismes polítics que van intentar que no existís, era d'una claredat i una franquesa rotundes: "Som una nació. Nosaltres decidim". No crec que pugui haver-hi una declaració de principis més eloqüent, sobretot quan la coregen més d'un milió de ciutadans d'un país amb una població de set milions i mig. El president Pujol va resumir l'exercici d'autoafirmació amb una de les seves frases lapidàries: "Hi ha país", va sospirar, alleujat. I una frase va córrer molt els dies, i setmanes, següents: "Això ja no té marxa enrere".

Un any després, totes dues coses segueixen sent certes. A Catalunya hi ha país, i el significat d'aquell clam tan potent no té marxa enrere, fins i tot a desgrat dels partits que l'havien de convertir en la seva raó de ser i no han sabut fer-ho. Però el significat era clar: Catalunya és un país que vol ser normal, és a dir, lliure. Que sàpiguen que no ho hem oblidat, i que ja no ho oblidarem mai. (I al malparit, o malparida?, que se'm va endur el mòbil, que sàpiga que també el recordo, encara).

I un record d'aquell dia i de la manera manera com van tractar la manifestació diaris ben diferents, de més cap a aquí i de més enllà.

.

La revolució tranquil·la / La ruptura possible

2011-07-08T23:29:00.000-07:00

JOAN M. TRESSERRAS / JOSEP RAMONEDA | Ara, 09/07/2011

Benvolgut Josep,

¿Em diràs oportunista si aprofito l'avinentesa, justament avui, per parlar de la independència de Catalunya? Vaig fer-me independentista a mitjans dels 70 per "conseqüència" marxista. Veia Espanya com un escenari històric bastit per les oligarquies al voltant de l'Estat. I l'escenari català, en canvi, al marge de l'Estat, reproduït per l'acció espontània de la majoria popular. Han passat molts anys i tinc una visió més sofisticada, però veig amb la mateixa convicció l'horitzó de la independència com una legítima aspiració. I el desacomplexament de la seva presència pública com un bon indici de la qualitat democràtica i la llibertat de pensar.

Després del franquisme, algunes coses van poder ser debatudes, però altres no. Les complicitats de la Transició es van teixir amb silencis notables, renúncies a exigir responsabilitats i l'assumpció de realitats donades per descomptades. Reforma sense ruptura. Els marcs menys formals no van ser qüestionats. La reforma institucional no va alterar el receptacle nacional únic i indivisible. Un sol poble espanyol quedava fixat com a única font col·lectiva de sobirania. La nació o la identitat ens eren, així, assignades des de l'Estat. L'Estat era qui ens determinava els espais primordials de lleialtat i solidaritat. El joc democràtic no començava fins després. El manual d'instruccions era la Constitució. El Tribunal Constitucional, el seu àrbitre. I encara hi som. Des d'aquesta perspectiva, les mobilitzacions d'afirmació nacional de Catalunya, la reivindicació de la seva capacitat plena per constituir-se en subjecte polític i font de sobirania o la gran participació en les consultes populars obertes pel dret a decidir tenen un caràcter de revolució democràtica. Que la gent sortim al carrer per expressar que volem participar activament en la presa de decisions sobre les coses importants, i no només les accessòries, és una prova de compromís i maduresa democràtica. A Catalunya, la mobilització d'energies socials per assumir més control sobre els nostres afers, al nivell dels estats convencionals, està relacionada amb la insatisfacció per la deixadesa i la prepotència de l'Estat i les seves polítiques.

A l'inici de la Transició, la reforma pactada va aparcar la ruptura. Ara, més de 30 anys després, aquesta tranquil·la revolució democràtica de base ampla, que ha començat a interpel·lar els partits polítics per disconformitat amb l'administració de la representació que ostenten, planteja un punt d'inflexió. Una veritable ruptura. La instauració d'un marc polític que permeti condicionar les coses realment importants. Quin és el nostre marc primordial de referència? Volem que Catalunya sigui un subjecte polític de ple dret al costat dels altres pobles i nacions sobirans d'Europa? Per construir quina mena de país? Amb quin model econòmic, i quina mena de societat al voltant de quina mena de principis i valors?

¿No trobes interessant que puguem participar en un procés popular d'aprofundiment democràtic i ambició fundadora? Democràcia real i autèntica. De baix a dalt. Un trencament, ara sí. Molt més radicalment democràtic que cap intent anterior. Per pensar un nou estat europeu que no sigui instrument de dominació, sinó garantia de drets, d'equilibri i de compromís social. Com ho veus? Una abraçada.

Benvolgut Joan,

Demà fa un any d'aquella manifestació -probablement la tercera més important a Catalunya després de la del 76 i de la que es va fer per la Guerra de l'Iraq- i sembla que faci molt més. ¿Què se n'ha fet de l'efervescència d'aquells dies en què tant es parlava d'independència? Un cop CiU està reinstal·lada al poder, sembla com si la qüestió de la independència ja no fos tan important. ¿Es tractava de liquidar el tripartit o d'avançar cap a la independència? N'hi ha que diran que una cosa anava lligada amb l'altra, però el que és evident és que en els últims temps del tripartir la remor per la independència era molt més forta que ara, que toca pacte fiscal.

Tanmateix, hi ha hagut dues bones notícies per a la independència. Una, el referèndum a Barcelona. Aconseguir, amb una sabata i una espardenya, dos-cents cinquanta mil vots és una barbaritat. Amb aquests xifra es podria tenir l'alcaldia. L'altra, la confirmació en l'enquesta del CEO que l'aposta per la independència segueix fent forat, que està molt estesa i que ja no és cosa d'una sola família identitària. Malgrat aquests senyals, els mitjans de comunicació en parlen molt menys i la seva presència a l'agenda política és molt més escassa. Per què? L'argument que tots els esforços s'han de centrar en l'economia té predicament. Si bé també és cert que la crisi pot fer més paleses les limitacions d'un país massa espremut per l'Estat del qual forma part.

CiU no té pressa perquè el món dels diners encara no ho té assumit; perquè probablement pensa que no es donen les condicions per a una independència que no provoqui fractures al país; perquè té un sector important liderat per Duran que hi està en contra, i perquè té por d'espantar la part més conservadora del seu electorat. Si hi afegim el principi ignasià que en temps de crisi més val no fer mudances, tenim tots els ingredients per substituir independència per pacte fiscal (que a la pràctica no crec que sigui altra cosa que una nova negociació per arrencar alguns diners més).

En una exposició que vam fer al CCCB sobre la Transició, les dues preguntes que més feien els visitants eren: ¿podem dir que la Transició s'ha acabat mentre hi hagi monarquia? i ¿podem donar per complerta la Transició si els dirigents del règim franquista no han estat mai ni simbòlicament castigats? El destí de la monarquia ja es veurà; els franquistes se n'han sortit de franc. La independència queda com la ruptura possible. En uns temps en què tot es justifica pel compte de resultats, sembla que cada cop hi ha més independentisme econòmic. No m'agrada justificar les coses pels diners, és com quan diuen que hem de tenir educació per millorar l'economia. No, hem de tenir una bona educació perquè la formació millora les possibilitats de les persones de realització en tots els sentits.

Tu expresses l'entusiasme de pensar en un nou estat europeu que sigui garantia de drets, d'equilibri i de compromís social. Comparteixo la il·lusió. Encara que amb escepticisme, perquè no crec que els catalans siguem millors o pitjors que els altres i em temo que, fins i tot independents, seguiran regnant l'or i la i nsolència. O sigui, que haurem de seguir emprenyant. Avui ens hem posat transcendents. L'aniversari ho mereixia.

dues lectures d'avui

2011-07-07T13:58:00.000-07:00

.

A l'AVE: de Castells a Obama

JOAN MAJÓ | Ara, 07/07/2011

Es tracta d'una interessant coincidència de calendari. Dijous de la setmana passada, aprofitant un viatge en AVE, vaig llegir sencera (es pot trobar i bai xar del web del Cercle d'Economia) la conferència d'Antoni Castells a la qual no vaig poder assistir i, una estona més tard, vaig veure en un diari una àmplia ressenya de la roda de premsa del president Obama a la Casa Blanca. Explico la meva reflexió posterior.

La conferència d'en Castells té dues parts. La primera, que és la que ha creat més morbo periodístic però no la que m'interessa més, posa els punts sobre les i en el debat sobre les finances de la Generalitat. Explica amb rigor, claredat i dades numèriques el que ha passat aquests darrers anys, analitza les causes i les responsabilitats (acceptant la part que correspon al govern anterior, però denunciant amb duresa la demagògia que alguns membres, no tots, de l'actual govern han utilitzat en aquest tema). El títol ("La meva part de veritat") és una bona demostració que fa un intent d'equilibri i objectivitat que cal agrair. Amb el que he sintonitzat més és amb la seva tristor per la manca de sentit institucional que ell denuncia en alguns comportaments.

Ja he dit que m'interessa més parlar de la segona part ("Per mirar endavant"), on opta per una de les alternatives possibles per resoldre el dilema de sortida de la crisi. El dilema és fort: necessitem reduir el dèficit i ens cal reactivar l'economia, però una cosa es contradiu amb l'altra. No reduir el dèficit ens impossibilitaria finançar els pressupostos, però reduir-lo només a base de retallar la despesa significa anar allargant la recessió i l'atur i, per tant, ajornar la recuperació. Jo he defensat en aquestes mateixes pàgines, i en altres, que les receptes que la UE i l'FMI estan imposant als països europeus més endeutats són necessàries però són massa radicals, és a dir, que l'ajust és imprescindible però la brutalitat en la reducció de la despesa no només no ajuda a la recuperació, sinó que crea més atur i disminueix la capacitat de consum d'àmplies capes de la població. Castells diu, textualment, en aquesta mateixa direcció: "[...] la recepta europea per fer front a la crisi del deute ha fracassat" (l'exemple grec és paradigmàtic). Ell s'inclina molt més pel que anomena el " mix americà", que combina més equilibradament l'estímul a la reactivació amb la reducció del dèficit, i demana que aquestes polítiques es revisin a tot Europa.

Coincideixo plenament amb el que diu en Castells, i em va agradar molt la conferència. Em va quedar, però, un cap per lligar. Sempre que un pensa sobre això, es planteja el mateix problema, que formulo molt sintèticament:

1. Per reduir el dèficit dels pressupostos públics cal reduir la despesa o augmentar els ingressos, o ambdues coses alhora.

2. La despesa correspon a serveis o a inversions. Actuar només per la part de la despesa (cosa que cal fer, sobretot amb despeses inútils o inversions no rendibles) redueix els ingressos de moltes persones i les comandes per a moltes empreses i, per tant, rebaixa el consum. Fer només retallada de despeses pot ser, a més d'injust, contraproduent.

3. Els ingressos són els impostos. Augmentar excessivament els ingressos a través d'impostos que afecten el consum (IVA) o l'activitat empresarial (societats) no només no ajuda sinó que dificulta la recuperació. No és un bon camí.

4. Aquesta doble dificultat és la que provoca l'actual situació de bloqueig.

Cal trobar una manera de trencar aquest aparent cercle viciós. Sempre he defensat que hi ha dos camins: l'increment de les exportacions i l'augment dels impostos que no afectin la recuperació. En el primer ja hi ha un gran acord, però en el segon no trobo tantes sintonies. Per això, en acabar la lectura, vaig pensar que m'havia d'informar més de com està funcionant, si és que funciona, el " mix americà", i de què hi passa amb els impostos.

No havia baixat del tren quan vaig veure una notícia que deia: "La recepta d'Obama: més impostos als rics". A banda del caràcter demagògic del titular, que no puc compartir, el contingut del que diu Obama és clar: l'estabilitat de les finances públiques nord-americanes demana més rigor en la despesa, però necessita augmentar la pressió fiscal sobre les grans fortunes, les operacions especulatives i les empreses relacionades amb el petroli. M'agrada comprovar que, al marge de si se'n sortirà o no, té uns plantejaments que coincideixen amb els que em semblen raonables. Si ho aconsegueix, seria una paradoxa que es pogués fer això en la "conservadora" Amèrica i no en la "social" Europa. Crec que l'Antoni Castells estaria d'acord a completar les seves encertades receptes amb alguna d'aquestes consideracions.

De bous i despropòsits

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 07/07/2011

Es miri com es miri, prohibir les corrides de toros i, tot seguit, blindar jurídicament els correbous, va ser un contrasentit que no s'aguanta de cap manera. D'acord, en els correbous no es mata l'animal. I d'acord, els embolats i els capllaçats no són tan cruents ni tan dolorosos com les banderilles i els estocs dels toreros. Però no deixen de ser jocs, o espectacles, que es basen en el maltractament i la denigració d'un animal, i a partir d'aquí, resulten tan lamentables com jugar a despenjar cabres des dels campanars o decapitar pollastres amb escopetes de cartutxos. O com els toros. Des d'una lògica de protecció dels animals, no té cap sentit prohibir una cosa i, al mateix temps, blindar i reglamentar l'altra.

Si no és que, finalment, es vol donar la raó als que sostenen que el Parlament de Catalunya va prohibir els toros no perquè els nostres representants electes siguin especialment sensibles al patiment de les bèsties, sinó únicament per tocar una mica el que no sona a Espanya i als seus inflamables guardians de les essències pàtries. Cosa que, si fos certa, resultaria novament lamentable, per hipòcrita i per estèril. Ara resulta que, mentre no s'aprova el reglament de la llei, els partidaris dels correbous pressionen la Generalitat perquè els concedeixi permisos per celebrar encara més festes. Faran el que trobin convenient, però fóra bo que tinguessin present que un país que es diverteix amb la vexació d'animals és un país que es troba encara a mig civilitzar.

I de deures d'estiu, 'L'última lliçó'

2011-07-01T13:34:00.000-07:00

ALBERT PLA NUALART | Ara, 01/07/2011

Ara fa un any, una aula magna atapeïda escoltava l'última lliçó de Joan Solà. Si no hi éreu, ara la podreu llegir en un llibre acabat d'editar. A la portada, girat cap a nosaltres, amb una expressió de complicitat, Solà ens somriu mentre darrere seu la sala bull i busca lloc per seure: "Ei, que t'he guardat seient!"

La vida de Solà és com l'últim coet d'un castell de focs: fendeix l'espai amb un xiulet i puja i puja i, quan sembla que ho ha donat tot, esclata en milers de colors i tots fem "Ooooh!" És l'ooooh que farà ara el lector llegint les espurnes vives d'un últim any d'activitat frenètica. Ens el serveix un escuder fidel, Xavier Folch, l'editor que ha apreciat millor la gran talla del lingüista de Bell-lloc.

Solà ens somriu sabent que es mor. Als 70 anys i en plena joventut. Ho ha fet tot per donar sentit a una vida. No ha parat de sembrar i ara en recull els fruits. El llibre n'atrapa l'energia, el llegat polític dels últims discursos, i una poesia. Però el pinyol, com el de la gramàtica, és sintàctic.

Solà sap prou bé que la seva sintaxi no serà la de l'IEC, i ens en mostra els cantells perquè ningú la deixati. Ell abandonaria el purisme antiintuïtiu. I ens ho diu en l'últim punt de l'última lliçó: la caiguda de la preposició. Sabent que s'hi juga el prestigi, qüestiona el nucli més dur i irrenunciable de la norma. Morir jove deu ser això.

el juny, que s'acaba, a Ulldemolins

2011-06-29T14:19:00.000-07:00

Ara que el mes de juny s'acaba, in extremis unes quantes fotos del camp, a Ulldemolins...

2011-06-26T13:41:00.000-07:00

La subtil aparença de l'elefant

GREGORIO LURI | Ara, 26/06/2011

Una prova d'avaluació de les competències bàsiques dels nens de 9 anys consistia en un text informatiu sobre una exposició artística, seguit d'una sèrie de preguntes, entre elles una relativa al preu de l'entrada. La majoria responia amb encert que no costava res, perquè al text es llegia amb claredat que l'entrada era lliure. Alguns despistats sostenien que costava 3 euros. Un alumne va escriure: "En aquest món res no és gratis". Com que aquesta resposta tan assenyada no apareixia en els protocols de correcció, el corrector no va saber com avaluar-la. Valorant la importància dels errors, la Ratio Studiorum dels jesuïtes (1599) lloava la " felix culpa ", "l'errada afortunada" que permet, a alumnes i a mestres, aprendre de les seves equivocacions i corregir les seves trajectòries. La resposta d'un alumne sempre ens informa del tipus de pregunta que s'ha fet a ell mateix.

Cada any rebo un florilegi d'errors molt feliços dels alumnes de selectivitat francesos. M'interessen per dues raons. La primera, perquè m'informen del tipus de preguntes que fan els professors francesos de filosofia. Sempre he pensat que el talent d'un mestre envers els seus alumnes en cap lloc es posa més clarament de manifest que en els interrogants que els obre. La segona raó és la clarividència d'algunes respostes acadèmicament incorrectes. "Els nostres errors ens corregeixen", acostumava a repetir Karl Kraus. Efectivament. Fins al punt que la nostra capacitat d'aprendre és directament proporcional a la nostra predisposició a corregir els nostres desencerts. Res no hi ha pedagògicament més trist que l'error trivial (que s'acostuma a correspondre amb preguntes trivials). Passo a mostrar una selecció de preguntes (en negreta) i respostes dels dos darrers anys.

Les percepcions poden educar-se? Els profes de filosofia es creuen amb dret a tot. Caldria recordar-los que ells també són funcionaris i que els seus col·legues que treballen amb percepcions són tan educats com ells.

Es pot parlar sense dir res? Sí.

Hi ha altres mitjans diferents de la demostració per establir una veritat? Sí. El martell.

La pregunta "Qui sóc jo?" Admet una resposta exacta? Sí. Sobretot si te la dirigeix amablement un representant de les forces de l'ordre.

La cultura desnaturalitza l'home? El que és segur és que de vegades pot tacar. Estàs convidat a un vernissatge. Hi ha molta gent. Un desconegut t'empeny i ja tens una taca de vi negre a la camisa. Vas al bany a netejar-te-la: el vi negre no se'n va així com així i et trobes ficat en un embolic. La cultura no desnaturalitza l'home, però com taca!

Podem tenir raó en contra dels fets? Amb un bon advocat, esclar que sí! I si amb un no n'hi ha prou se'n contracten dos.

La llibertat es veu amenaçada per la igualtat? Tenint present que no hi ha ni igualtat ni llibertat, això simplifica les coses. En un món en què regnés la igualtat, tothom menjaria patates fregides al migdia. Però si tothom menja patates fregides, on és la meva llibertat de triar el que vull menjar? Per tant, val més prendre l'exemple invers: en un món en què regnés la llibertat tothom podria menjar el que volgués, així que tots a menjar patates fregides a la cantina. Per tant, podem concloure que la llibertat i la igualtat tenen a veure amb les patates fregides.

L'art és menys necessari que la ciència? No, en absolut. L'art és molt més necessari que la ciència: s'hauria d'haver subvencionat artistes per decorar la planta de Fukushima, en lloc d'ocupar-se de la seguretat del reactor.

El domini d'un mateix depèn del coneixement d'un mateix? Quan Sòcrates recorria l'àgora atenenca proclamant "Coneix-te a tu mateix!", sovint li responien "La teva mare!" Però Sòcrates va ser capaç de dominar-se. No només perquè era una mica marieta i no gosava provocar ningú, sinó perquè el paio tenia un gran domini de si mateix.

Les aparences enganyen? No necessàriament, però els elefants, sí, molt.

l'última lliçó

2011-06-24T14:46:00.000-07:00

Vaig trigar a saber que finalment havia sortit, però ara ja el tinc a les mans. ¿Cal que us digui que els textos que inclou aquest llibre, el llibre pòstum de Joan Solà, són un petit tresor? Els textos "acadèmics" són un tresor per als lingüistes, però els textos "polítics" també són un tresor per a la llengua i per al país, o sigui per a tothom. Un regal de Sant Joan meravellós!

l'equip petit

2011-06-22T06:16:00.000-07:00

Un equip de nens i nenes que juguen a futbol i sempre perden. Però són uns autèntics cracs!

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.

Tota una lliçó!

In memoriam

2011-06-20T06:12:00.000-07:00

Clarence Clemons
Ara, 20/06/2011

Clarence Clemons BRENDAN MCDERMID / REUTERS
El saxofonista de Virginia Clarence Clemons va morir dissabte a la nit a Florida al cap d'uns dies de patir un vessament cerebral. La pèrdua de l'home que va ser clau en el llançament de la carrera de Bruce Springsteen, peça angular de la seva E Street Band i amb qui va gravar una dotzena de discos, des de Born to run (1975) fins a l'últim Working on a dream (2009), és "immesurable", va dir ahir el Boss. Va ser Clemons qui va oferir a Springsteen el toc final d'un discurs sonor contundent i viu.

El saxofonista va néixer l'11 de gener del 1942, fill d'un predicador, i es va criar en l'ambient del gòspel, a banda d'haver engegat una prometedora carrera dins el món del futbol americà que un accident de trànsit va frustrar. A principis dels anys 70, algú li va dir que hi havia un jove rocker de Nova Jersey que seria una estrella. Sense pensar-s'ho es va plantar al club del cantant, una nit freda i ventosa. La seva entrada va ser apoteòsica, cosa que va fer que Springsteen es fixés s'hi de seguida. "Quan vaig pujar a l'escenari i vaig tocar la primera nota, vaig veure coses que estan passant ara, aleshores -va dir fa dos anys-. Vaig saber que ell [Springsteen] era el que jo estava buscant i que jo era el que ell estava buscant per fer el pròxim pas cap als grans temps. Va ser amor a primera vista". El tema "Tenth avenue freeze out" (de Born to run) ho explica.

Clemons és conegut per deixar-se la pell tant a l'estudi com sobre l'escenari. Springsteen sempre el presentava amb sobrenoms tan clarividents com "rei del món" o "amo de l'univers". En la gravació de "Jungleland" (Born to run) va estar-se setze hores per fixar el seu solo. "Crear és com una religió -va dir després de la maratoniana sessió-. Volia lliurar-me a Springsteen. Hi ha gent que m'ha dit que aquell solo de saxo li ha salvat la vida. Així que vaig fer la meva feina".

La fama del saxofonista anava més enllà de l'E Street Band. El 1985 va aconseguir un hit en amb Jackson Browne, You're a friend of mine . Va fer sis discos en solitari. També va anar de gira amb el beatle Ringo Starr i va gravar dues cançons per a l'últim disc de Lady Gaga, Born this way , entre moltes altres col·laboracions. El seu saxo apareix a pel·lícules com New York, New York, de Martin Scorsese.

----

Clarence, you were born to run. Here, in Barcelona, we ran with you, with Bruce and with the whole Band.

.

adéu, Clarence...

2011-06-19T10:06:00.001-07:00

Sentir un saxo és sentir el saxo de Clarence Clemons. Sentir Bruce Springsteen és sentir Clarence Clemons.

Hi ha qui ja ho ha dit ben dit: No estem preparats perquè se'ns morin els ídols.

Pel meu gust, aquesta és una de les cançons més maques del Bruce, i no pas de les més conegudes. La cançó va creixent creixent, i culmina, al minut 5.30, amb el saxo de Clarence Clemons enfilant-se amunt amunt amunt... fins al cel.

lectures d'avui

2011-06-19T04:10:00.000-07:00

I no tinc temps de continuar... Totes tres, de l'Ara d'avui.

Jo, amb els que matisen
CARLES CAPDEVILA

Des del minut u, en aquest diari hem parlat dels indignats . Massa, per alguns, poc, per altres. Normal. Molt a favor, ens acusen els uns, clarament en contra, denuncien els altres. Sol passar. Els opinadors s'han anat decantant, i hem publicat articles de tots els colors. Bàsic. I ens hem mullat claríssimament, sense embuts, a portada i a l'editorial, tant el dia que vam trobar que el conseller Puig l'havia vessat com el dia del Parlament, que vam considerar que #aixíno. Estic segur que ens hem equivocat, perquè encertar en el diagnòstic en directe d'un moviment i les reaccions que provoca és impossible. Això sí: ho hem fet solets, mai intentant acontentar ningú. S'han anat creant corrents d'opinió, que tenen etiqueta a Twitter, #joambelsindignats, #joambelsmossos, #joambelparlament, #josócarcadioliveres, i han aparegut manifestos que defensaven i acusaven. Hi ha gent que és tan pro o contra de qualsevol cosa, i té la gamma intermèdia oblidada, que etiqueta com a rival el que no li dóna tota la raó. Ens repugna la generalització quan en som víctimes i alhora generalitzem amb els altres sense manies. I hi ha dos pols extrems, els que des del primer dia han menyspreat el moviment i els que si critiques alguna cosa et criminalitzen a tu, que passes a ser un venut al sistema. Tot plegat m'anima a posicionar-me clarament, ara i aquí: #joambelsquematisen.

Deixem treballar la democràcia
SALVADOR CARDÚS

De totes les reaccions a les agressions als nostres parlamentaris, la més breu, rabiüda i oportuna va ser la de l'antic conseller d'Educació Ernest Maragall: "Deixeu treballar la democràcia!". En canvi, no m'ha agradat la línia de resposta governamental, que per condemnar sense pal·liatius la violència ha salvat fins al ridícul els indignats . Certament, la violència física és una línia que mai no s'havia d'haver travessat. Però és d'una gran ingenuïtat pensar que es pot destriar amb precisió qui són els violents i qui els pacifistes, com si fossin aigua i oli. Aquesta idea dels indignats bons i dels indignats dolents ha estat l'argument de defensa dels mateixos indignats , molt hàbil, però equívoc. Al capdavall, impedir el pas a algú, apropiar-se de l'espai públic, censurar el pensament que no encaixa o impedir l'ús d'una llengua que no és la de l'Estat també són formes de violència, que, per cert, s'han tolerat a les acampades.

El problema de fons que plantegen els indignats , des del meu punt de vista, no és el de la violència física. El més greu és el discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen amb estratègies populistes. És a dir, malgrat totes les inconsistències argumentals de fons, els indignats coincideixen en una cosa: la voluntat d'obstaculitzar el conjunt del sistema social i polític, com si qualsevol persona que tingui un càrrec representatiu o alguna responsabilitat institucional, per aquest sol fet, ja hagi de ser un còmplice en potència de tots els mals del món. És, doncs, un moviment contra el govern i contra els parlamentaris, contra els alcaldes i els regidors, sense distinció de partit, però també contra els directors d'hospitals, els rectors d'universitats, els gerents d'empreses i probablement i al pas que anem contra els caps d'equipaments culturals. I, si no fos perquè els necessiten, anirien contra les cares públiques dels mitjans de comunicació, perquè també s'hi podrien indignar . L'atac a la democràcia representativa, per tant, no es limita al que s'ha vist aquesta setmana a la rodalia del Parlament de Catalunya, sinó a l'agressió que també s'ha exercit, posem per cas, sobre els consells de govern de les universitats catalanes boicotejant les seves reunions per impedir que prenguessin decisions democràtiques.

Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social. Una societat desconfiada és una societat amb aluminosi, que és el que som ara. I és en aquest marc de desconfiança que el populisme triomfa i es torna agressiu. En una pancarta d'un indignat adreçada als polítics es podia llegir: "Nosaltres som el poble. Que no ho heu entès?". La força d'aquest "nosaltres" la mantenen perquè no té cap cara, perquè és -aparentment- anònim. Aquest fals anonimat, la suposada manca de líders, d'intermediaris o de portaveus, és imprescindible per a la supervivència de la mobilització. Així, es pot crear la ficció d'una superioritat moral col·lectiva que troba el seu fonament en no considerar-se responsable de res i en sentir-se víctima innocent de tots els poders establerts. Els bons i els dolents, una altra vegada.

Però com a les armes, al populisme el carrega el diable. És fàcil de manipular, de dirigir des de l'ombra, de guiar amb quatre frases brillants que enlluernen el pensament feble. Des de la superioritat moral de no ser responsable de res, es poden escriure frases lapidàries que d'aquí a poc temps seran reproduïdes en llibres de paper cuixé per editorials molt progres. "Els nostres somnis no caben a les vostres urnes": pura antipolítica de núvol de sucre. La coartada del populisme és la pretesa espontaneïtat, que ara es disfressa de xarxa social. Sí, és cert, les xarxes socials esquerden els poders establerts i les seves censures. Però amb tant de vigor o més menteixen, difamen i mobilitzen ànimes de càntir que es deixen guiar pels nous poders difusos. Aquest dimecres, sense anar a buscar altres exemples, el populisme va servir d'escut a vells coneguts antiglobalitzadors i a presumptes llibertaris que ja fa anys que són a l'ofici i que se solen expressar de manera calculadorament i astutament violenta. Què esperaven?

Per deixar treballar la democràcia cal que se la defensi sense ambigüitats. L'antipolítica, el descrèdit de la democràcia, la desconfiança generalitzada, el populisme irresponsable -i els que li riuen les gràcies- són més perillosos que la violència física a cap parlamentari. La història en dóna prou exemples.

'Kale Borroka'
JOSEP RAMONEDA

Em sembla que hi ha un ampli consens en la societat sobre tres coses: que la violència no és instrument admissible per fer política en un règim democràtic; que el Parlament és la peça nuclear de la democràcia perquè articula la representació i encarna la sobirania popular; que tothom té dret a l'activitat política i que per això existeixen les llibertats d'expressió, de reunió, d'associació i de manifestació. És des d'aquesta triple perspectiva que es pot posar al seu lloc el que va passar el 15-J al Parc de la Ciutadella.

Uns pocs milers de ciutadans es van concentrar per impedir l'entrada dels diputats al Parlament. Uns quants -potser un centenar- van intentar assolir el seu objectiu amb mètodes violents i amb accions ofensives, agressives i intimidadores als diputats. La policia no va poder garantir l'accés al Parlament dels representants electes, i alguns van entrar en helicòpter. Hi ha dues coses que s'ha de reprovar als manifestants: l'objectiu de l'acció -impedir l'activitat normal del Parlament, i, per tant, de violentar la llibertat dels diputats- i el procediment emprat per alguns: la violència. En això hi ha coincidit gairebé tothom que ha parlat aquests dies. Per això provoquen perplexitat la insistència en la criminalització i desqualificació de tot el moviment ("els dolents són dolents", s'ha arribat a dir), i la manca d'algun senyal d'autocrítica per part dels partits polítics.

Per què inquieta tant el moviment dels indignats ? Els seus plantejaments, de vegades confusos i contradictoris, poden contenir alguna desbarrada utòpica, però són sobretot molt reformistes: de millorament, no de destrucció, de la democràcia. Per què tant d'esforç a convertir en revolucionaris perillosos els que no ho són? ¿La nostra democràcia és tan feble que no pot suportar crítiques que assenyalen que la política institucional s'ha convertit en un espai opac i endogàmic? ¿No pot suportar que es demani més empatia amb els problemes de la gent i menys reverències als mercats i al poder del diner? ¿O és que en el fons els partits polítics es consideren propietaris de l'espai polític i tenen por que algú posi en dubte el seu oligopoli?

Cada vegada que el Barça guanya un títol hi ha destrosses a la Rambla, batusses amb la policia i desenes de detinguts; quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial, Montjuïc i la plaça d'Espanya van quedar com un camp després de la batalla. ¿Per què en aquests casos ningú no ha parlat de kale borroka i ara aquesta expressió és el gadget mediàtic del moment? ¿Dimecres es va fer baixar la gent d'algun autobús per després cremar-lo? Es va bolcar algun cotxe de policia? Es van tirar còctels Molotov? I en diem kale borroka ? S'ha d'anar amb compte amb les paraules, perquè n'hi ha algunes que, a base de repetir-les, poden tenir efectes preformatius. No cridem allò que afortunadament no tenim.

¿Tan fràgil és la nostra democràcia que no pot tolerar les expressions de dissidència i hem d'entrar en la fase de fer llistes de les bruixes que mostren simpatia pels anomenats indignats ? ¿O és que, en realitat, la irritació de la classe política només és l'expressió de la seva impotència davant una crisi econòmica que la desborda?

Ulldemolins, aquest cap de setmana

2011-06-14T13:34:00.000-07:00

Aquesta vegada no hi ha hagut muntanya, només dos o tres passejos curtets. Però el camp, al juny, està resplendent!

Per cert, ¿algú em sabria dir si això és un codony jovenet?

el juny, que s'acaba, a Ulldemolins

2011-06-14T12:47:00.000-07:00

Ara que el mes de juny s'acaba, in extremis unes quantes fotos del camp, a Ulldemolins...

El racisme i la xenofòbia segons Albert Sánchez Piñol

2011-06-11T12:23:00.000-07:00

Publicat a l'Ara d'avui.

Racistes, intolerants i xenòfobs

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

Què és el racisme? Gràcies a les darreres eleccions s'ha reactivat el debat sobre els grups xenòfobs, sobre el seu abast electoral i poder sociològic. Però jo diria que es parla molt del got i molt poc del licor. A escala popular els conceptes relacionats amb la xenofòbia, l'etnicitat o l'alteritat són genèrics o confusos, per no dir falsos o falsejats. Un model social basat en la convivència, justament, hauria de conèixer l'arrel i el recorregut d'aquestes ideologies.

Avui en dia la paraula racisme s'ha convertit en un sinònim d'intolerància. Oblidem, doncs, que el racisme modern va tenir uns orígens científics. El precursor va ser un tal Arthur Gobineau (1816-1882), aristòcrata francès. Diplomàtic professional, Gobineau va viatjar per tot el món i el 1855 publicaria un estudi fonamental: Assaig sobre la desigualtat de les races humanes .

Gobineau preconitzava la superioritat de les races nòrdiques sobre les asiàtiques i africanes. I ho concretava afirmant que les races nòrdiques només es mantenien pures a Alemanya i Anglaterra. (No a França, on segons ell els elements llatins les havien corromput.) Gobineau va tenir un ressò extraordinari i dècades després seria adoptat pels nazis.

El gran problema del racisme metodològic, però, va ser contestar a una pregunta òbvia: què és una raça? Com delimitem un grup humà? Els seus trets facials, els seus fenotips volubles. En efecte, on comença i on s'acaba una raça?

Les enciclopèdies de la primera meitat del segle XX són plenes de mapes divertidíssims. Sociòlegs i antropòlegs intenten fer una taxonomia a escala mundial. I, així, hi ha mapes d'Europa on apareixen, i es delimiten, races tan originals, i extravagants, com la teutònica, la dàlmata, la bretona, la croata o fins i tot la catalana (!).

En realitat, el racisme clàssic es basa en un fenomen òptic: si ajuntem un noruec i un zulu, la tendència és creure que sí, que la humanitat està dividida en grups racials compactes i radicalment diferents. Però, com hem dit, la ciència necessita vectors ben definits. ¿I quina frontera precisa es pot establir entre un noruec i un alemany del nord? Un alemany del nord i un del sud? Un alemany del sud i un italià del nord? Un italià del sud i un libi? Un libi i un txadià? Un txadià del sud del Txad, en fi, i un zulu?

El racisme és una entelèquia pel simple fet que les races no existeixen. I si us plau, repetim-ho: no hi ha races superiors o inferiors perquè les races senzillament no existeixen. I aquesta conclusió, que la ciència ha assumit des de fa gairebé un segle, encara no s'ha estès del tot en la nostra societat. Ho reitero per última vegada: deixem les races per als gossos i les vaques.

Si ho pensem bé, doncs, el racisme científic va tenir una història relativament curta. Va néixer el 1855, amb Gobineau, i va ser derrotat el 1945, a Berlín. El que ve després és una altra cosa. La xenofòbia del segle XXI no fa èmfasi en la superioritat , sinó en la diferència . Ara bé: quan diem que determinats grups humans són diferents, la nostra superioritat no s'afirma agressivament, però es pressuposa. I aquí és quan arribem al rovell de l'ou. Perquè l'ésser humà és social, i tot individu necessita adscriure's a un determinat grup humà, el que sigui.

La definició més moderna descriu l'etnicitat com un mecanisme d'exclusió. Identifiquem el nostre grup perquè podem identificar individus que no hi pertanyen. Els requisits d'admissió són diversos. Els nazis exigien ulls blaus; els catòlics, una fe cristiana; els estats moderns, paperassa administrativa. Un dels requisits més dolços i indulgents que conec és el català: l'exigència d'admissió no passa per una fe, una raça o una burocràcia. Ni tan sols una territorialitat: els catalans es reconeixen perquè parlen català.

En certa manera, doncs, tots estem condemnats a practicar alguna mena d'exclusió. És com un mirall: necessitem un altre per poder saber qui som, per tenir una identitat, sense la qual no seríem persones. Només hi ha una excepció: els " ciudadanos del mundo ", que són els insectes més destructius que ha creat la cultura humana. Els " ciudadanos del mundo " no exclouen, fan una cosa infinitament més perversa: inclouen, t'agradi o no. Un català es pot entendre amb un castellà, o un catòlic amb un musulmà. Un " ciudadano del mundo " no es pot entendre amb ningú. Es consideren el cim més evolucionat de la cultura occidental, i en conseqüència qui no pensa com ell és un pallús o una rèmora del passat. Els " ciudadanos del mundo " odien qualsevol particularisme, que consideren un obstacle per a la concòrdia humana. No creuen que existeixin els pobles, per això voten sistemàticament contra el dret d'autodeterminació dels pobles. Destrueixen les cultures en nom d'un universalisme intolerant i per això, sigui a Intereconomía o entre els indignats , és lògic que cridin " para entendernos nos basta con el castellano ". Què és un " ciudadano del mundo "? Molt fàcil: el fill que sortiria d'un matrimoni entre Josep Anglada i Carmen Chacón.

flors i pluja...

2011-06-07T14:05:00.000-07:00

...al jardí de la facultat

Primera hora de la tarda, aquella nyonya de després de dinar, passeig pel jardí, quatre gotes, la càmera del mòbil...

I un altre dia, especial nenúfars!

.

¿Us interessa...

2011-06-07T13:16:00.000-07:00

...l'assessorament lingüístic, la política lingüística, el món editorial? Dos postgraus i un màster us esperen!

article d'Albert Om

2011-05-29T07:42:00.000-07:00

L'Anglada i jo
ALBERT OM

Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.

Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.

No et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el primer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.

Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.

Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.

---

Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors.

Elisabeth Eidenbenz

2011-05-25T06:27:00.000-07:00

Dilluns passat, 23 de maig, va morir als 97 anys Elisabeth Eidenbenz, la fundadora de la Maternitat d'Elna. Entre el 1939 i el 1944, aquesta infermera suïssa va fer possible el naixement i la primera creixença de 597 nens, fills de dones que malvivien als camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, a la Catalunya del Nord.

Afortunadament, en els últims anys ha rebut el reconeixement i les mostres d'agraïment que es mereixia.

lectures per a un dia d'eleccions

2011-05-22T03:05:00.000-07:00

LA PRIMERA

Els dimonis de Tasmània

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL | Actualitzada el 21/05/2011 00:00

Afinals del segle XIX la comunitat científica es va fer una curiosa pregunta: de
totes les tribus que havien descobert els exploradors, quina era la més primitiva de totes? Hem d'entendre el context: els grans imperis colonials s'estenien per tot el món i la ciència estaven enllestint la taxonomia humana del planeta. Bé doncs, la resposta va ser gairebé unànime: la tribu més endarrerida, els exemplars més tristos i lamentables de l'espècie humana eren, sens dubte, els tasmanians.

Tasmània és una gran illa al sud d'Austràlia. Quan els anglesos s'hi van establir, Tasmània estava habitada per una població d'uns 5.000 aborígens. Totes les descripcions fan referència a una cultura material increïblement limitada. La tecnologia més sofisticada dels tasmanians no passava d'uns arpons construïts amb ossos i la construcció d'unes barraques en forma d'ou. No coneixien l'agulla i la seva indústria tèxtil es reduïa a unir trossos de pells amb ullals de foca. El seu univers simbòlic tampoc no era gaire més elaborat. No tenien cap concepció mínimament organitzada del cosmos, el més enllà o alguna divinitat superior. Les il·lustracions d'època mostren uns individus peluts, tant homes com dones. De fet, alguns investigadors fins i tot es van preguntar si no van topar amb un reducte de l'home de Neandertal.

És trist dir-ho, però la figura del tasmanià -almenys la seva representació intel·lectual-, està més viva que mai. Quan un individu com Josep Anglada crida als mítings "Xusma, xusma, la majoria dels immigrants que hi ha als nostres carrers són xusma!", la imatge que té al cap és la del tasmanià prototípic: una horda bruta, unes criatures inferiors, salvatges, que entre nosaltres estan fora de lloc i poden ser un perill. Anglada no és l'únic que comparteix aquesta visió. Per si li calia ajuda aquí hi ha el senyor Fernández Díaz: aquests individus que vénen de latituds exòtiques i misèrrimes ens duen malalties. L'immigrant, doncs, vist com un element patogen. Això també s'ajusta a aquella primera descripció: els tasmanians són plens de polls perquè no coneixen les normes d'higiene bàsiques. (Per cert: ¿al senyor Fernández Díaz ningú li ha dit que els catalans són uns viatgers incansables?, ¿que cada any dotzenes de milers de turistes catalans viatgen als barris més insalubres de Calcuta, Tombouctou o São Paulo? Hauríem de prohibir la indústria turística per motius d'higiene?). Pel que fa a Anglada, el lema "Primer els de casa", dut a l'extrem, exclou qualsevol alteritat. En el món ideal de tots els Anglada, doncs, no hi hauria immigrants. En un món angladià, això sí, la raça espanyola es mantindria immaculadament pura.

Un cop hem arribat aquí, però, hauríem de recapitular. Els científics socials que van estudiar el cas dels tasmanians també es van fer una pregunta d'allò més oportuna: per què els tasmanians estaven tan endarrerits? Descartada la teoria neandertaliana, només quedava una explicació: els tasmanians es van convertir en una branca estancada a causa del seu aïllament geogràfic i, sobretot, sociològic.

I ara fixem-nos en dos dels moments estel·lars de la cultura humana: la Grècia de Pèricles i la Itàlia del Renaixement. En ambdós casos es pot aplicar un principi basat en la competència cultural. És a dir, una situació de densitat humana en què grups molt petits, però molt actius, lluiten pel predomini en tots els àmbits. Un context que implica préstecs culturals en una galàxia d'intercanvis constants. Al segle V aC, Grècia importava coneixements, i talents, de l'Àsia Menor, el sud d'Itàlia, Egipte, Pèrsia. Al segle XV la Itàlia renaixentista es veia afavorida pel trànsit que li arribava tant de l'Europa del nord com del nord d'Àfrica. Sense les influències externes difícilment s'explicarien un Petrarca o un Leonardo.

Catalunya és un passadís natural de l'oest del Mediterrani. Per aquí ha passat tothom des de l'època d'Anníbal. Tan difícil és entendre que som el que som gràcies a aquests torrents periòdics? Sense la immigració amaziga no tindríem els llibres de Najat El Hachmi; fins i tot el president Pujol s'ha fet un fart d'explicar que els seus avantpassats eren els xarnegos de l'època, francesos que fa 300 anys venien a Catalunya com a mà d'obra barata. Aquí tothom és de fora. Quantes generacions enrere hauríem de tirar per conèixer els primers avantpassats de tots els Sánchez, Fernández o Díaz? El nostre sistema sanitari, del qual estem tan orgullosos, el va construir una gent que va arribar amb sarna. I ara imaginem-nos una Catalunya sense immigrants, que en cap moment de la seva història hagués rebut fluxos migratoris. Quin paisatge humà ens trobaríem? El de Tasmània. Curiós, oi? I així, oh paradoxa de les paradoxes, resulta que el discurs d'Anglada, que ens vol salvar dels bàrbars, és una apologia de la barbàrie més total i absoluta que s'hagi conegut mai.

Ja ho deia Nietzsche: si vius mirant l'abisme al final és l'abisme qui et mira a tu.

Ara, 21/05/2011

I LA SEGONA

.

parlem de Joan Solà...

2011-05-19T05:17:00.000-07:00

...a Cugat Ràdio.

.

¿Per què (ens) passen aquestes coses?

2011-05-17T07:42:00.001-07:00

Català a l'Acròpoli.

I la continuació.

.

Invitació

2011-05-16T02:31:00.000-07:00

Aquí teniu una invitació... amb una mica d'autobombo (sorry!).

Montsant, abril 2011: Toll de l'Ou - Pont Natural

2011-05-14T12:21:00.000-07:00

Després de la pujada des de l'ermita de Sant Magdalena, el pi de la Carabasseta.

Ulldemolins des de dalt del Montsant.

Cap al barranc dels Pèlags.

Ens anem acostant al Toll de l'Ou i l'intuïm.

El Toll de l'Ou.

Baixem pel barranc dels Pèlags a mig aire. Davant nostre, els Ventadors.

El Pont Natural.

homenatge a Joan Solà a Sant Cugat del Vallès

2011-05-09T13:28:00.001-07:00

¿Es pot llegir?

¿O millor així? Digueu-m'ho, sisplau, que així ja ho sabré per a una altra ocasió.

.

Sant Jordi a Ulldemolins

2011-04-23T04:01:00.001-07:00

Aquest matí m'he trobat la Maria pel carrer amb una rosa ben vermella, i m'ha explicat que el seu home cada any l'hi regalava. I ara se la compra ella i l'endemà de Sant Jordi l'hi porta al cementiri.

I al migdia m'he trobat la Dolors i el Jordi, que m'han regalat aquesta orelleta per celebrar el sant d'ell.

.

màrqueting editorial: la imaginació al poder!

2011-04-10T01:33:00.000-07:00

Aquest és el lipdub que han preparat al Grup 62 per al Sant Jordi d'enguany. Gent coneguda i gent de la que fa possible que les coses es facin sense sortir a la foto.

avui

2011-04-07T14:15:00.000-07:00

Avui fa nou anys, l'Anna, que llavors encara era petiteta, em va regalar aquesta planta, una frísia. Ara ja està una mica velleta --la planta-- però aquest any encara m'ha regalat un parell de floretes ben maques!

El dia ha tingut més flors...

...i també molta dolçor!

el congrés Convit homenatja Joan Solà

2011-03-30T06:55:00.001-07:00

En el congrés que la setmana passada va aplegar a Reus serveis lingüístics de tots els territoris de parla catalana, es va passar aquest vídeo d'homenatge a Joan Solà. És curtet, senzill i molt molt emotiu.

avui plou i l'ull es mou

2011-03-27T02:16:00.001-07:00

Jugant amb una sola foto...

"Terratrèmol", Miquel Martí i Pol

2011-03-17T14:18:00.000-07:00

No estic pas gens segur que tots els càlculs
que he fet siguin correctes. De vegades,
quan un es pensa que té controlat
el jaient de les coses, se li giren
i li provoquen cobriments de cor,
per dir-ho amb una mena d'eufemisme.
Tampoc s'hi val a fer jocs de paraules
perquè tothom sap que la vida és dura
i no regala res. I doncs, què em queda?
M'agradaria veure'm amb els ulls
tancats, per descobrir què hi ha darrere
d'aquesta paret llisa de la fosca.
Potser el no-món és un prodigiós
reialme de no-gent que, com si res,
s'ha desentès amb el vel d'un sol gest
de les foteses que ara em preocupen.

"Terratrèmol", Miquel Martí i Pol

al turó de Putget, diumenge (i 2)

2011-03-14T15:10:00.000-07:00

avui, sol i nuvols: al turó del Putget

2011-03-13T12:37:00.000-07:00

I la primavera encara no ha arribat...

N'hi havia que estaven molt enfeinades!

I que bé que m'ho he passat...!!!

.

dissabte plujós

2011-03-12T02:56:00.000-08:00

ai, mareta, quina por!

2011-03-10T14:18:00.000-08:00

El mercat contra la filologia

ERNEST FOLCH | Actualitzada el 10/03/2011 00:00
En un moment delirant de l'entrevista publicada dilluns passat a l'ARA, el conseller de Sanitat Boi Ruiz deixava anar una de les frases sorprenent de la temporada: "Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". Concepte que ell mateix ens traduïa al cristià: "L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat". Més enllà que és realment curiós, extravagant i inèdit que el conseller de Sanitat es posi a parlar dels estudis de filologia clàssica, la frase no és una anècdota ni encara menys una casualitat.

Pot haver-se-li escapat, però no és cap errada. Com a mínim, no és en cap cas una iniciativa solitària del nostre nou conseller. Perquè del que es tracta és d'introduir la lògica del mercat en totes les accions i declaracions d'aquest nou govern, que ja s'ha tret la careta i dispara a tort i a dret, ara un conseller i ara l'altre, contra tot el que soni a despesa inútil en l'administració pública. Els consellers ja només conjuguen un verb: jo retallo, tu retalles, nosaltres retallem. Un dia ens despertem sense operacions a la tarda, una altre dia anem a dormir sense Museu del Còmic i, ja ho veuen, un dia d'aquests ja no tindrem estudis de filologia clàssica. Amb uns senyors que han vingut a explicar-nos les virtuts del gran Mercat, suposo que pensant-se que els consellers que hi havia abans eren tots rucs, la pobra filologia clàssica només és un destorb desagradable.

No sé si Boi Ruiz es referia, quan menyspreava la filologia clàssica, a les excel·lents traduccions d'Homer de Miquel Dolç, a la monumental traducció de l' Odissea de Carles Riba, o als estudis que encara ara Carles Miralles té la gosadia de publicar. És veritat, totes aquestes foteses no responen a la lògica de mercat i, per tant, segons aquesta argumentació tan clara, precisa i irrebatible, caldrà eliminar-les. Segur que tampoc no és gaire comercial, per seguir tan sols amb la filologia, defensar l'obra de Pompeu Fabra o de Joan Solà. Recomano a Boi Ruiz que es llegeixi els seus llarguíssims diccionaris, les seves interminables gramàtiques: de ben segur que els trobarà prescindibles i fora de mercat. Quants maldecaps, i sobretot quants euros inútils ens podríem estalviar si no tinguéssim la filologia clàssica i, per tant, la cultura.

Si aquest conseller ja és temible quan parla del que coneix, imaginin què pot passar quan parla de qüestions sobre les quals no és competent. En qualsevol cas, que ningú s'enganyi: les seves idees sobre la filologia clàssica traeixen un pensament íntim, però responen a una directriu general: es tracta d'estalviar, retallar, contenir, tallar i escapçar. Es tracta de buidar l'administració pública de continguts amb l'argument que se li han de retallar les despeses. Es tracta, com admet el mateix Boi Ruiz a l'entrevista, de traspassar competència de l'àmbit públic al privat i es tracta de fer-ho tot segons una lògica purament de mercat. Aquesta és la nova llei, la nova ideologia. I el problema no és només que a Boi Ruiz se li n'hagi anat la mà sinó que la descoordinació és còsmica.

¿El president Artur Mas pensa sortir d'una vegada a explicar-nos quin és el seu pla per a Catalunya, a banda de retallar i escapçar? ¿Podem saber quin és l'abast global de la retallada sense que ens ho hagin de dir per separat les conselleries de la Generalitat? ¿Aquest govern pensa dir-nos com resoldrà la crisi, a banda de resoldre la seva pròpia crisi? ¿Podríem començar a saber si les opinions dels consellers, com aquest atac a la filologia clàssica, són patinades de tertulians o bé responen a accions que es duran a terme en un futur concret?

Potser també estaria bé saber, ara que anem topant amb declaracions d'un conseller sí, i un altre també, si hi ha un pla concret per privatitzar en els propers anys la medicina i l'educació o són tan sols insinuacions de cafè.

Molt Honorable President, agrairíem que acabi amb totes aquestes especulacions i surti d'una vegada a explicar-nos-ho tot amb precisió. Som tot orelles.

Diari Ara

-----

I aquesta és la perla que ens va oferir el conseller i que va provocar el brillant article de l'Ernest Folch, que no sé per què no va sortir a l'Ara digital.

més sobre el dia de la dona

2011-03-08T05:58:00.001-08:00

Compareu el text de la notícia i l'anuncia de la dreta.

Més sobre el 8 de març aquí.

.